Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 27 de febrer del 2020

Intel·ligència (i 5) --- Inteligencia (y 5)

[Entrada 304]

Intel·ligència (i 5)

Algú intel·ligent aprèn de l’experiència dels altres.
Voltaire, escriptor i filòsof francès (1694–1778)
Vam anar a dinar a un lloc allunyat per evitar encontres indiscrets. Hi vam anar seoarats. Ens vam trobar a la porta del restaurant perquè no ens veiessin junts pel camí o que no se'ns afegís algú. Jo hi vaig anar en transport públic, tot sol. Ell, en el seu cotxe. Vam demanar una taula, van seure i vam fer la comanda, quan el cambrer va marxar ell va prendre la iniciativa. Per començar va reconèixer que estava enamorat de mi i que entenia que jo ho estava d'ell. Vaig assentir amb el cap. Però que li semblava un disbarat que abandonés el projecte per aquesta raó. Que ell entendria que jo el deixés per un treball millor o que m'interessés més, però que la raó fos estava enamorat d'ell no li semblava acceptable.

Li vaig dir que sabia que ell no volia embolicar-se amb companys de feina. «No es pot jugar amb les coses de menjar, m'has dit més d'una vegada» vaig dir-li fent una imitació del seu to de veu i de la seva manera de parlar, i amb certa sorna, i vaig afegir «i jo tinc moltíssim més interès en tu que en el treball de la universitat.» Llavors vaig passar a l'atac, volia saber quina alternativa volia proposar-me i vaig dir: «M'has dit que podíem trobar una alternativa. Què proposes?». Vaig esperar amb paciència que s'expliqués. «Podríem mantenir la nostra relació en secret...» va començar a dir. «No, ni parlar-ne» el vaig interrompre. «Deixa'm acabar, si us plau» va demanar.

―D'acord continua. ―vaig cedir a contracor. Com podia proposar una relació secreta, una relació d'amants! Què cony dius? Vaig pensar.

―Deia de mantenir la nostra relació en secret ―Va dur-se el dit índex als llavis demanant silenci per evitar una nova interrupció­― mentre la nostra relació es consolida. Ens desfoguem en tots els sentits i si després seguim interessats: llum i taquígrafs. Com ho veus?

Em vaig quedar callat. No m'agradava gens mantenir la relació en secret, encara que fos temporalment. Ell va continuar.

―No ho sé. Mai m'havia enrotllat amb un alumne i no sé què convé fer. Tot això ha anat molt de pressa, massa. No tinc res planejat, estic improvisant.

―No sóc el teu alumne ―vaig dir així que va callar.

―Tècnicament ho ets mentre no acabis el màster. I si no ho fossis, podem canviar-ho per, mai m'he embolicat mai amb un company de feina.

Em vaig quedar rumiant com rebatre els seus arguments i finalment li vaig dir:

―Si no ho tens clar, deixem-ho estar.

Era la meva amenaça, corria el risc que em digués: «d'acord, deixem-ho estar». Va estar una estona callat, s'estava rumiant si volia deixar-ho córrer? Jo estava acollonit. Encara no havíem tocat el menjar. Va aixecar la mirada que tenia fixada en el seu plat per mirar-me als ulls i em va dir.

―Mira nen! Tu no ho saps, però em vaig encaterinar de tu abans de conèixer-te. Em va agradar molt una foto teva que va sortir al web de la universitat. La recordes? ―Ja l'havia oblidada i em va sortir:

―Sí? Hòstia! No fotis! Aquella foto?

­―Encara en tinc una còpia al meu portàtil.

―Nooo... ―No m'ho podia creure. La puta foto l'havia fet fixar-se en mi.

―I tant! La vols veure? Demà te l'ensenyo. No et vas adonar que no podia treure els meus ulls de sobre teu mentre eres a classe?

―Em semblava que no em miraves gaire. Que no em veies.

―Collons! Si havia de fer grans esforços per deixar de mirar-te!

―Una vegada m'ho va dir un company que em miraves més que a ningú, però llavors jo ja volia més de tu, et volia tot. I potser per això creia que em miraves poc. ―No estava sent molt rigorós, llavors no el volia al meu llit, llavors només volia la seva intel·ligència.

―Ja em tens tot, des de llavors que sóc tot teu.

―No m'ensabonis, si us plau ―vaig tornar a fer una imitació el seu to de veu i de la seva manera de parlar, no vaig poder evitar posar-me a riure. Els nervis se m'estaven menjant, crec que vaig riure pels nervis. M'ha passat altres vegades.

―Llavors, creus que tinc algun dubte dels meus sentiments?

―Això vol dir que dubtes dels meus? ―jo començava a estar emprenyat, on volia anar a parar aquest home.­

―Ets molt jove i no sé si un cop em coneguis, podràs aguantar-me. Jo sóc força més gran que tu i estic carregat de manies. Prefereixo que ens coneguem més abans de llançar les campanes al vol.

―Estic a punt de fer 24 anys. Des dels 20 estic enamorat de tu. Això és tota la meva vida adulta.

―Preadulta ―el vaig corregir.

―El que tu diguis ―No em toquis els collons amb precisions científiques ara maco! Vaig pensar.― Com pots dubtar dels meus sentiments? ―vaig dir mig plorós. Ja no em podía controlar. Estava veient la batalla perduda o relació temporalment secreta o res. I jo no em volia quedar sense res.

El cambrer ens va interrompre per preguntar si volíem que ens escalfessin el menjar de nou. Li vam dir que sí, que els reescalfessin per favor, i que gràcies.

―No en dubto del que sents. Dubto que puguis amb mi.

―Tens raó. Jo tampoc sé si podràs aguantar-me. Fem el que dius. ―vaig dir amb un ampli somriure, acaba de veure una sortida amb honor a la meva derrota, jo també sóc una persona exigent i complicada. I si no ens avenim, com quedaria ell a la universitat? Vaig desitjar-lo intensament, volia fer passar aquest temps de relació secreta tan de pressa com pogués. Desitjava anar al llit amb ell. Podria ser després de dinar? No li vaig dir res del que em passava pel cap. Vaig callar perquè va tornar el cambrer amb els nostres plats reescalfats i vam devorar-los amb gana i sense dir quasi res Comentant que teníem gana i que el menjar era bo. Després vam fer el cafè.

―Vols fer la migdiada a casa meva? ―em va preguntar en un to una mica desvergonyit que ja insinuava que no hi aniríem a dormir. Vaig acceptar amb el cap i no vaig poder evitar el somriure, m'havia endevinat el pensament.

―Estava esperant que m'ho proposessis i començava a témer que no ho fessis ―i vaig riure per segona vegada, ara de felicitat.

I va ser el meu tercer xicot. Ara ja han passat uns quants anys, jo ja he passat dels quaranta i la nostra relació és coneguda per tothom, fins i tot ens hem casat. I encara no m'he cansat d'admirar i estimar la seva intel·ligència, la seva alegria de viure i tot el que ell és. I després de tants anys encara em resulta atractiu.

Fi.

Suposo que us heu adonat que us he explicat la mateixa història que a la narració que vaig titular "Bellesa", ara explicada per l'altre protagonista de la història, aquell alumne tan bell. Com podeu veure no era un subjecte passiu, ni que tingués dubtes sobre el que volia. Fa temps, en una altra narració que vaig titular "L'ocàs", el protagonista demanava que l'altre protagonista de la història, en Lorenzo, expliqués la seva versió. Allò va ser el que em va donar la idea per fer-ho en aquesta.

Una abraçada.








Inteligencia (y 5)

Alguien inteligente aprende de la experiencia de los demás.
Voltaire, escritor y filósofo francés (1694―1778)

Fuimos a comer a un lugar alejado para evitar encuentros indiscretos. Fuimos por separado. Nos encontramos en la puerta del restaurante para que no nos vieran juntos por el camino y que no se nos añadiera alguien. Yo fui en transporte público, solo. Él, en su coche. Pedimos una mesa, nos sentamos, realizamos el pedido y cuando el camarero se fue él tomó la iniciativa. Para empezar reconoció que estaba enamorado de mí y que entendía que yo lo estaba de él. Asentí con la cabeza. Pero que le parecía un disparate que abandonara el proyecto por esta razón. Que él entendería que yo lo dejara por un trabajo mejor o que me interesara más, pero que la razón fuera estaba enamorado de él no le parecía aceptable.

Le dije que sabía que él no quería liarse con compañeros de trabajo. «Sexo y trabajo son una mezcla explosiva, me has dicho más de una vez» le dije haciendo una imitación de su tono de voz y de su manera de hablar, y con cierta sorna, y añadí «y yo tengo muchísimo más interés en ti que en el trabajo de la universidad.» Entonces pasé al ataque, quería saber qué alternativa quería proponerme y dije: «me has dicho que podíamos encontrar una alternativa. ¿Qué propones?». Esperé con paciencia que se explicara. «Podríamos mantener nuestra relación en secreto...» Empezó a decir. «No, ni hablar» le interrumpí. «Déjame acabar, por favor» pidió.

―De acuerdo continúa. ―cedí a regañadientes. Como podía proponer una relación secreta, ¡una relación de amantes! ¿Qué coño dices? Pensé.

―Decía de mantener nuestra relación en secreto ―Puso su dedo índice en los labios pidiendo silencio para evitar una nueva interrupción― mientras nuestra relación se consolida. Nos desahogamos en todos los sentidos y si después seguimos interesados: luz y taquígrafos. ¿Como lo ves?

Me quedé callado. No me gustaba nada en absoluto mantener la relación en secreto, aunque fuera temporalmente. Él continuó.

―No lo sé. Nunca me había enrollado con un alumno y no sé qué conviene hacer. Todo esto ha ido muy deprisa, demasiado. No tengo nada planeado, estoy improvisando.

―No soy tu alumno ―dije cuando que calló.

―Técnicamente lo eres mientras no acabes el máster. Y si no lo fueras, podemos cambiarlo por, nunca me he liado más con un compañero de trabajo.

Me quedé pensando como rebatir sus argumentos y finalmente le dije:

―Si no lo tienes claro, lo dejamos.

Era mi amenaza, corría el riesgo de que me dijera: «De acuerdo, lo dejamos». Estuvo un rato callado, ¿estaba pensando si quería dejarlo correr? Jo estava acojonado. Aún no habíamos tocado la comida. Levantó la mirada que teniía fija en su plato para mirarme a los ojos y me dijo.

―¡Mira nene! Tú no lo sabes, pero me encadilé de ti antes de conocerte. Me gustó mucho una foto tuya que salió en la web de la universidad. ¿La recuerdas? ―Ya la había olvidado y solté:

―¿Sí? ¡Hostia! ¡No jodas! ¡Aquella foto?

―Todavía tengo una copia en mi portátil.

―Nooo... ―No me lo podía creer. La puta foto le había hecho fijarse en mí.

―¡Claro! ¿La quieres ver? Mañana te la enseño. ¿No te diste cuenta de que no podía sacar mis ojos de ti mientras estabas en clase?

―Me parecía que no me mirabas mucho. Que no me veias.

―¡Coño! ¡Si tenía que hacer grandes esfuerzos para dejar de mirarte!

―Una vez me dijo un compañero que me mirabas más que a nadie, pero entonces yo ya quería más de ti, te quería todo. Y quizá por eso creía que me mirabas poco. ―No estaba siendo muy riguroso, entonces no lo quería en mi cama, entonces solo quería su inteligencia.

―Ya me tienes todo, desde entonces que soy todo tuyo.

―No hagas la pelota, por favor ―volví a hacer una imitación de su tono de voz y de su manera de hablar, no pude evitar ponerme a reír. Los nervios se me estaban comiendo, creo que me reí por los nervios. Me ha pasado otras veces.

―Entonces, ¿crees que tengo alguna duda de mis sentimientos?

―¿Eso quiere decir que dudas de los míos? ―yo empezaba a estar enfadado, donde quería ir a parar aquel hombre.

―Eres muy joven y no sé si una vez me conozcas, podrás aguantarme. Yo soy bastante mayor que tú y estoy cargado de manías. Prefiero que nos conozcamos más antes de lanzar las campanas al vuelo.

―Estoy a punto de cumplir los 24 años. Desde los 20 estoy enamorado de ti. Esto es toda mi vida adulta.

―Preadulta ―el corregí.

―Lo que tú digas ―¡No me toques los cojones con precisiones científicas ahora guapo! Pensé.― ¿Cómo puedes dudar de mis sentimientos? ―dije iniciando un sollozo. Ya no me podía controlar. Estaba viendo la batalla perdida o relación temporalmente secreta o nada. Y yo no me quería quedar sin nada.

nuevo. Le dijimos que sí, que los recalentaran por favor, y que gracias.

―No dudo de lo que sientes. Dudo de que puedas conmigo.

―Tienes razón. Yo tampoco sé si podrás aguantarme. Haremos lo que dices. ―dije con una amplia sonrisa, acaba de ver una salida con honor a mi derrota, yo también soy una persona exigente y complicada. Y si no nos llevamos bien, ¿como quedaría él en de la universidad? Le deseé intensamente, quería hacer pasar aquel tiempo de relación secreta tan deprisa como pudiera. Deseaba ir a la cama con él. ¿Podría ser después de comer? No le dije nada de lo que me pasaba por la cabeza. Callé porque volvió el camarero con nuestros platos recalentados y los devoramos con hambre y sin decir casi nada Comentando que teníamos hambre y que la comida era buena. Después tomamos café.

―¿Quieres hacer la siesta en mi casa? ―me preguntó en un tono algo desvergonzado que ya insinuaba que no iríamos a dormir. Acepté con la cabeza y no pude evitar la sonrisa, me había adivinado el pensamiento.

―Estaba esperando que me lo propusieras y empezaba a temer que no lo hicieras ―y reí por segunda vez, esta vez de felicidad.

Y fue mi tercer novio. Ahora ya han pasado unos cuantos años, yo ya he pasado de los cuarenta y nuestra relación es conocida por todos, incluso nos hemos casado. Y aún no me he cansado de admirar y de amar su inteligencia, su alegría de vivir y todo lo que él es. Y después de tantos años aún me resulta atractivo.

Fi.

Supongo que os habéis dado cuenta de que os he contado la misma historia que en la narración que titulé "Belleza", ahora explicada por el otro protagonista de la historia, aquel alumno tan bello. Como podéis ver no era un sujeto pasivo, ni que tuviera dudas sobre lo que quería. Hace tiempo, en otra narración que titulé "El ocaso", el protagonista pedía que el otro protagonista de la historia, Lorenzo, explicara su versión. Eso fue lo que me dio la idea para hacerlo en esta.

Un abrazo.


dijous, 20 de febrer del 2020

Intel·ligència (4) --- Inteligencia (4)

[Entrada 303]

Intel·ligència (4)

Ven la intel·ligència per poder comprar la capacitat de meravella.
Rumi, poeta, jurista, teòleg i místic sufí (1207-1273)
I vaig aconseguir-lo, vaig quedar el primer en el procés de selecció. Ara ja tenia el que volia: treballar amb ell. Ara me l'havia de fer meu. De moment aquest desig no tenia res de sexual, només volia gaudir de la seva intel·ligència i del seu entusiasme pel seu treball i per l'alegria. I ho havia d'aconseguir.

Com que diuen que el tracte acosta a les persones vaig decidir tenir-hi molt de tracte. L'anava a veure sempre que podia, qualsevol excusa era bona. Vaig veure que no li molestava. Vam anar agafant-nos confiança i vaig poder seure al seu costat a la taula de treball i tocar el seu ordinador. Alguna vegada inevitablement hi havia algun petit fregament de les nostres mans o d'alguna altra part del cos, braços, espatlles... Em va semblar que això l'importunava. Va ser quan em vaig començar a plantejar tenir-hi una relació que anés més enllà de la purament intel·lectual.

No tinc gaire clar en quin moment me'n vaig enamorar, però ho vaig fer, i perdudament. Ell m'havia dit moltes vegades que no es podia jugar amb les coses de menjar quan sortien relacions amoroses o embolics sexuals entre els companys. Sabia que no acceptaria cap relació entre ell i jo que no fos de companys de feina o de professor a alumne mentre jo treballés amb ell. Però em voldria com a parella?

Un dia em vaig adonar que se li havia posat dura mentre jo estava al seu costat. Les nostres espatlles havien estat en contacte un moment i ell es va posar bé la camisa, però em vaig adonar que el que feia era amagar l'erecció. Quan vaig marxar em vaig amagar al lavabo més proper pensant que vindria. Vaig encertar i el vaig sentir masturbar-se i com mussitava el meu nom amb el sospir que va acompanyar l'ejaculació. Vaig esperar que sortís i més feliç que un nen amb sabates noves em vaig fer una palla fenomenal. Després vaig anar cap a la meva taula, ell era allà convidant-nos a cafè.

Com podia aconseguir-lo tot sencer? Com podia aconseguir que acceptés que estava enamorat de mi? Jo estava a punt d'acabar els meus estudis. Tenia clar que tenia un futur al departament amb ell, però sabia que si seguia en el projecte, mai aconseguiria res del que volia d'ell.

Com que a final d'aquell curs acaba el màster, ho aprofitaria per deixar el projecte amb l'excusa de buscar una feina a l'empresa per acabar-me de formar. No li ho diria fins a final de curs perquè no em burxés gaire. I llavors va passar. Era quasi el final de curs, un dia que jo era al seu despatx i volia el ratolí per ensenyar-li una cosa que havia fet. Li vaig agafar la mà amb la intenció aparent de que em donés el ratolí, tot i que en realitat el que buscava era veure com se li posava dura, i l'erecció va créixer en un instant. Es va tapar amb la camisa, però crec que es va adonar que jo l'havia vist. Vaig pensar, ara és el moment ,i quan vaig haver acabat d'ensenyar-li el que volia que vegés, li ho vaig dir: «Al final d'aquest curs acabo el màster».

―Sí, ja ho sé. ―Va dir sense donar-li més importància. Llavors vaig deixar caure la bomba lentament i amb cerimònia

―I deixaré el projecte. ―Va saltar com un lleó engabiat.

―Què dius? No fotis! No ho pots fer! Què ha passat? ―Sabia que l'havia tocat sota de la línia de flotació així que vaig aprofitar-ho per reblar el clau. Jo esperava un «Per què», però no meĺ va donar. Esperant que no explotés i força atemorit amb un fil de veu vaig reblar el clau i li vaig dir:

―El que jo espero de tu, i que ara ja sé que tu també ho esperes de mi no podrà ser si jo segueixo en el projecte. ―Vaig aixecar la mirada i el vaig mirar directament als ulls. Ell estava atònit, es veia clarament. Va mantenir-me la mirada. Vaig pensar que era el moment vaig acostar els meus llavis als seus i el vaig besar de forma càlida i intensa. Em va respondre amb passió. Després vaig esperar que em beses ell a mi, però no va fer-ho així que em vaig aixecar lentament per donar-li temps a reaccionar, vaig sortir del seu despatx i vaig tancar la porta. Havia posat tots els meus recursos en marxa i havia fracassat. Vaig tornar al meu lloc de treball. Tenia ganes de marxar corrents, però no ho vaig fer.

Una hora i mitja després vaig rebre un missatge privat pel sistema de missatgeria interior. Em deia «Hem de parlar». No vaig respondre perquè em temia allò de «No es pot jugar amb les coses de menjar». Cinc minuts més tard en rebia un altre: «Em sembla que estàs a punt de fer una bestiesa». Vaig seguir sense contestar, es referia a que deixar el projecte era una bestiesa? Jo no tenia una altra sortida. Cinc minuts després enviava un tercer missatge on obria una porta: «Podem trobar alguna alternativa, no creus?». Això era el que volia, una alternativa, així que li vaig dir immediatament: «Quina?». I el va proposar: «Parlem-ne, si us plau». Vam quedar per dinar junts. No ho havíem fet mai abans. Només havíem compartit els àpats conjunts del grup de treball del projecte en dates senyalades. Mai havíem dinat ell i jo sols. Em feia il·lusió estar a soles amb ell fora de la «uni».

(Continuaré en el següent post)

Una abraçada.








Inteligencia (4)

Vende la inteligencia para poder comprar la capacidad de maravilla.
Rumi, poeta, jurista, teólogo y místico sufí (1207-1273)
Y lo conseguí, quedé el primero en el proceso de selección. Ahora ya tenía lo que quería: Trabajar con él. Ahora me lo tenía que hacer mío. De momento ese deseo no tenía ningún tinte sexual, solo quería disfrutar de su inteligencia y de su entusiasmo el trabajo y por la alegría. Y tenía que conseguirlo.

Como dicen que el trato acerca a las personas decidí tener mucho trato. La iba a ver siempre que podía, cualquier excusa era buena. Vi que no le molestaba. Fuimos cogiéndonos confianza y pude sentarse a su lado en la mesa de trabajo y tocar su ordenador. Alguna vez inevitablemente había algún pequeño roce de nuestras manos o de alguna otra parte del cuerpo, brazos, hombros ... Me pareció que esto le importunaba. Fue cuando me empecé a plantear tener una relación que fuera más allá de la puramente intelectual.

No tengo muy claro en qué momento me enamoré de él, pero lo hice, y perdidamente. Él me había dicho muchas veces que sexo y trabajo era una mezcla explosiva cuando salían relaciones amorosas o enredos sexuales entre los compañeros. Sabía que no aceptaría ninguna relación entre él y yo que no fuera de compañeros de trabajo o de profesor a alumno mientras yo trabajara con él. Pero ¿me querría como pareja?

Un día me di cuenta de que se le había puesto dura mientras yo estaba a su lado. Nuestros hombros habían estado en contacto un momento y él se puso bien la camisa, pero me di cuenta que lo que hacía era esconder la erección. Cuando me fui me escondí en el baño más cercano pensando que vendría. Acerté y le oí masturbarse y como musitaba mi nombre en el suspiro que acompañó la eyaculación. Esperé que saliera y más feliz que un niño con zapatos nuevos me hice una paja fenomenal. Después fui a mi mesa, él estaba allí invitándonos a café.

¿Cómo podía conseguirlo por completo? ¿Cómo podía conseguir que aceptara que estaba enamorado de mí? Yo estaba a punto de acabar mis estudios. Tenía claro que tenía un futuro en el departamento con él, pero sabía que si seguía en el proyecto, nunca conseguiría nada de lo que quería de él.

Como al final de ese curso acababa el máster, lo aprovecharía para dejar el proyecto con la excusa de buscar un empleo en la empresa para acabarme de formar. No se lo diría hasta final de curso para que no me pinchara mucho. Y entonces pasó. Era casi el final de curso, un día que estaba en su despacho y quería el ratón para enseñarle algo que había hecho. Le tomé la mano con la intención aparente de que me diera el ratón, aunque en realidad lo que buscaba era ver cómo se le ponía dura, y la erección creció en un instante. Se tapó con la camisa, pero creo que se dio cuenta de que yo le había visto. Pensé, ahora es el momento, y cuando haya acabado de enseñarle lo que quería que viera, se lo dije: «Al final de este curso acabo el máster».

―Sí, ya lo sé. ―Dijo sin darle más importancia. Entonces dejé caer la bomba lentamente y con ceremonia

―Y dejaré el proyecto. ―Saltó como un león enjaulado.

―¿Qué dices? ¡No jodas! ¡No lo puedes hacer! ¿Qué ha pasado? ―Sabía que la había tocado debajo de la línea de flotación así que aprovecharlo para remachar el clavo. Yo esperaba un «¿Por qué?» pero no me lo dio. Esperando que no explotara y bastante atemorizado con un hilo de voz y remachando el clavo le dije:

―Lo que yo espero de ti, y que ahora ya sé que tú también lo esperas de mí no podrá ser si yo sigo en el proyecto. ―Levanté la mirada y le miré directamente a los ojos. Él estaba atónito, se veía claramente. Me mantuvo la mirada. Pensé que era el momento acerqué mis labios a los suyos y le besé de forma cálida e intensa. Me respondió con pasión. Después esperé que me besara él a mí, pero no lo hizo así que me levanté lentamente para darle tiempo a reaccionar, salí de su despacho y cerré la puerta. Había puesto todos mis recursos en marcha y había fracasado. Volví a mi puesto de trabajo. Tenía ganas de salir corriendo, pero no lo hice.

Una hora y media después recibí un mensaje privado por el sistema de mensajería interno. Me decía «Tenemos que hablar». No respondí porque me temía lo de «sexo y trabajo son una mezcla explosiva». Cinco minutos más tarde recibía otro: «Me parece que estás a punto de hacer una tontería». Seguí sin contestar, ¿se refería a que dejar el proyecto era una tontería? Yo no tenía otra salida. Cinco minutos después enviaba un tercer mensaje donde abría una puerta: «Podemos encontrar alguna alternativa, ¿no crees?». Esto era lo que quería, una alternativa, así que le dije inmediatamente: «¿Cuál?». Y lo propuso: «Hablemos, por favor». Quedamos en comer juntos. No lo habíamos hecho nunca antes. Solo habíamos compartido las comidas conjuntas del grupo de trabajo del proyecto en fechas señaladas. Nunca habíamos comido él y yo solos. Me hacía ilusión estar a solas con él, fuera de la «uni».

(Continuaré en el siguiente post)

Un abrazo.


dijous, 13 de febrer del 2020

Intel·ligència (3) --- Inteligencia (3)

[Entrada 302]

Intel·ligència (3)

La intel·ligència en si no té cap valor ni gens d'interès. Molts homes intel·ligents tenen una mena de virus: consideren la intel·ligència com un fi.
Muriel Barbery, escriptora francesa (1969)
Vaig estar esperant en un lavabo proper al seu despatx per trucar a la seva porta a l'hora exacta. Sabia que sempre els feia comentaris a qui arribava massa aviat i també a qui feia un o dos minuts tard, i que si et passaves fent tard, et feia tornar un altre dia, perquè «estic esperant un altre alumne» et deia, i et proposava «pots venir un altre dia? Avui ja tinc totes les hores donades». Ara sé que era la seva forma de castigar la falta de puntualitat, que moltes vegades això no era cert i que podia haver atès a l'infractor si hagués volgut. Segon deia «Els alumnes menteixen per definició, si no, no serien alumnes» i, per tant, les excuses de l'alumne eren posades en dubte per sistema.

A l'hora en punt vaig trucar a la porta. Ho vaig fer suaument, com m'havien ensenyat que calia fer. Vaig sentir que deia «Endavant!», així que vaig obrir la porta amb precaució per no donar un cop enlloc. «Bon dia!» vaig dir, i ell em va ordenar «Passa, passa. Vine, seu aquí». Els despatxos dels professors no són gaire grans, normalment estan plens d'armaris i estanteries carregades de carpetes i caixes de documentació, i el seu despatx no era cap excepció. Era un depatx lluminós amb una bona finestra que donava al pati central de i li subministrava bona llum natural.

Davant la seva taula de treball hi havia dues o tres cadires, va assenyalar-ne una, m'hi vaig acostar i m'hi vaig asseure. Em va demanar que li expliqués com tenia el treball i així vaig fer-ho. No em va interrompre gaire, em va deixar parlar, semblava que gaudia de sentir la meva veu. De tant en tant feia alguna pregunta pertinent sobre el que jo estava dient o ensenyant, però en general em va deixar fer. Jo havia començat la meva exposició força nerviós, però a poc a poc em vaig anar sentint segur i vaig anar guanyant aplom. Quan vaig acabar em va dir amb un somriure als llavis:

―No entenc per què has vingut a consultes. Em sembla que has perdut el temps ―A classe només solia somriure quan feia una broma difícil d'entendre o quan feia algun sarcasme carregat d'ironia. Em va deixar clavat a la cadira. Què vol dir això de què he perdut el temps? Serà malparit! Jo no podia acceptar una derrota. Jo hi havia anat segur del meu èxit. Em vaig sentir avergonyit de no haver sabut encertar.

―Per què ho dius? ―Va ser l'única cosa que se'm va acudir preguntar.

―Perquè és un treball immillorable i les notes tenen un límit, no poden passar de 10; i la nota de final de curs, de la matrícula d'honor. ―Què malparit! Vaig pensar. O sigui que li havia agradat i jo ho havia entès del revés. Em vaig posar vermell com un tomàquet. No vaig poder evitar un somriure. Havia Triomfat! Però encara estava sota l'impacte del seu «em sembla que has perdut el temps». I vaig preguntar una bajanada.

―Què vols dir?

―Que has resolt tots els aspectes que calia al teu treball, diria que de manera brillant. Has seguit totes les orientacions i recomanacions que us havia fet, diria que al peu de la lletra. Jo no ho hauria fet millor. Per què has vingut? ―Ara estava segur d'haver triomfat. Primer objectiu assolit: l'havia impressionat positivament. Si ara em demanava què volia. Li podia dir obertament, tan obertament com la matrícula d'honor que m'acaba de donar? Vaig estar dubtant fins que la meva boca va deixar anar suaument:

―Volia demanar-li una cosa.

―Ja saps que no m'agraden aquests tractes de respecte. Segueix tutejant-me com has fet fins ara ―va dir bruscament. Després en un to més suau― Què vols demanar-me?

Havia ficat la pota, sabia que odiava que el tractéssim de «vostè» o de «vos». Vaig decidir-me per parlar obertament i clara.

―M'ha agradat molt l'assignatura i m'ha agradat encara més com la fas tu.

­―No m'ensabonis, si us plau. ―Ostres! Una altra errada. Havia de ser més diplomàtic.

―No t'ensabono, sóc molt sincer, dic el que penso. Normalment no m'esforço tant amb els meus treballs, però aquest l'he volgut fer tan bé com pogués. Volia que t'agradés.

―Doncs ho has aconseguit. I per què volies impressionar-me amb la teva perfecció ―Collons!, no parava de punxar-me, però jo volia treballar amb ell i ho havia d'aconseguir.

―Voldria treballar amb tu ―estava més nerviós que quan havia entrat al despatx i la veu em tremolava.

―Què vols dir? Fer de becari? Formar part d'un projecte?

―Qualsevol cosa, mentre fos sota la teva direcció. ­―Havia recuperat l'aplom i ja no estava vermell.

Em va explicar que estaven a punt de posar en marxa un nou projecte que dirigiria ell, que el procés de selecció de col·laboradors el farien a l'estiu. Que ja m'avisaria perquè em presentés. Jo volia que no fallés res. Vaig bombardejar-lo a preguntes sobre el com, l'on, el què, i el perquè de tot el procés i no em vaig quedar tranquil fins que no vaig tenir clar que res no podia fallar i que aconseguiria un lloc en aquell projecte. Era l'objectiu més important de la meva vida en aquell moment. Vaig quedar esgotat per la tensió, i vaig sortir despatx arrossegant-me.

(Continuaré en el següent post)

Una abraçada.







Inteligencia (3)

La inteligencia en sí no tiene ningún valor ni ningún interés. Muchos hombres inteligentes tienen una especie de virus: consideran la inteligencia como un fin.
Muriel Barbery, escritora francesa (1969)
Estuve esperando en un lavabo cercano a su despacho para llamar a su puerta a la hora exacta. Sabía que siempre les hacía comentarios a los que llegaban demasiado pronto y también a los que lo llegaban uno o dos minutos tarde, y que si te pasabas llegando tarde, te daba cita para otro día, porque «estoy esperando otro alumno» decía, y te proponía «¿puedes venir otro día? Hoy ya tengo todas las horas llenas». Ahora sé que era su forma de castigar la falta de puntualidad, que muchas veces eso no era cierto y que podía haber atendido al infractor si hubiera querido. Según decía «Los alumnos mienten por definición, si no, no serían alumnos» y, por tanto, las excusas del alumno eran puestas en duda por sistema.

A la hora en punto llamé a la puerta. Lo hice suavemente, como me habían enseñado que había que hacer. Oí que decía "¡Adelante!", así que abrí la puerta con precaución para no golpear nada. «¡Buenos días!» Dije, y él me ordenó «Pasa, pasa. Ven, siéntate aquí ». Los despachos de los profesores no son muy grandes, normalmente están llenos de armarios y estantes cargadas de carpetas y cajas de documentación, y su despacho no era ninguna excepción. Era un despacho luminoso con una buena ventana que daba al patio central y le proporcionaba mucha luz natural.

Ante su mesa de trabajo había dos o tres sillas, señaló una de ellas, me acerqué y me senté. Me pidió que le explicara como tenía el trabajo y así lo hice. No me interrumpió mucho, me dejó hablar, parecía disfrutar oyendo mi voz. De vez en cuando hacía alguna pregunta pertinente sobre lo que yo estaba diciendo o enseñando, pero en general me dejó a mi aire. Yo había empezado mi exposición bastante nervioso, pero poco a poco me fui sintiendo seguro y fui ganando aplomo. Cuando acabé me dijo con una sonrisa en los labios:

―No entiendo por qué has venido a consultas. Me parece que has perdido el tiempo ―A clase solo solía sonreír cuando una de sus bromas le parecía difícil de entender o cuando soltaba algún sarcasmo cargado de ironía. Me quedé de una pieza. ¿Qué significa eso de que he perdido el tiempo? ¡Será cabrón! Yo no podía aceptar una derrota. Había ido allí seguro de mi éxito. Me sentí avergonzado de no haber sabido acertar.

―¿Por qué lo dices? ―Fue lo único que se me ocurrió preguntar.

―Porque es un trabajo inmejorable y las notas tienen un límite, no pueden pasar de 10; y la nota de final de curso, de la matrícula de honor. ―¡Qué hijo de puta! Pensé. O sea que le había gustado y yo lo había entendido del revés. Me sonrojé como un tomate. No pude evitar una sonrisa. Había triunfado! Pero aún estaba bajo el impacto de su «me parece que has perdido el tiempo». Y pregunté una tontería.

―¿Qué quieres decir?

―Que has resuelto todos los aspectos que se planteaban en tu trabajo, diría que de manera brillante. Has seguido todas las orientaciones y recomendaciones que os había hecho, diría que al pie de la letra. Yo no lo habría hecho mejor. ¿Por qué has venido? ―Ahora estaba seguro de haber triunfado. Primer objetivo alcanzado: la había impresionado positivamente. Si ahora me preguntaba que quería, se lo podría decir abiertamente, tan abiertamente como la matrícula de honor que me acaba de dar? Estuve dudando hasta que mi boca soltó suavemente:

―Quería pedirle algo.

―Ya sabes que no me gustan estos tratos de respeto. Sigue tuteándome como has hecho hasta ahora ―dijo bruscamente. Luego en un tono más suave― ¿Qué quieres pedirme?

Había metido la pata, sabía que odiaba que el tratáramos de «usted». Me decidí por hablar abierta y claramente.

―Me ha gustado mucho la asignatura y me ha gustado aún más como la das tú.

―No me hagas la pelota, por favor. ―¡Ostras! Otro error. Tenía que ser más diplomático.

―No te hago la pelota, soy muy sincero, digo lo que pienso. Normalmente no me esfuerzo tanto en mis trabajos, pero este lo he querido hacer lo mejor posible. Quería te gustara.

―Pues lo has conseguido. Y por qué querías impresionarme con tu perfección ―¡Coño!, no paraba de pincharme, pero yo quería trabajar con él y lo tenía que conseguir.

―Quisiera trabajar contigo ―estaba más nervioso que cuando había entrado en el despacho y la voz me temblaba.

―¿Qué quieres decir? ¿Quieres ser becario? ¿Formar parte de un proyecto?

―Cualquier cosa, mientras fuera bajo tu dirección. ―Había recuperado el aplomo y ya no estaba sonrojado

Me explicó que estaban a punto de poner en marcha un nuevo proyecto que dirigiría él, que el proceso de selección de colaboradores lo harían en verano. Que ya me avisaría para que me presentara. Yo quería que no fallara nada. Lo bombardeé a preguntas sobre el cómo, el dónde, el qué, y el porqué de todo el proceso y no me quedé tranquilo hasta que no tuve claro que nada podía fallar y que lograría una plaza en ese proyecto. Era el objetivo más importante de mi vida en ese momento. Quedé agotado por la tensión, y salí despacho arrastrándome.

(Continuaré en el siguiente post)

Un abrazo.


dijous, 6 de febrer del 2020

Intel·ligència (2) --- Inteligencia (2)

[Entrada 301]

Intel·ligència (2)

La fascinació davant la intel·ligència és una cosa fascinant. De gent intel·ligent n'hi ha a cabassos. Hi ha molts imbècils, però també molts cervells competents.
Muriel Barbery, escriptora francesa (1969)
Òbviament, vaig treure una nota que va permetre matricular-me on vaig voler. Vaig triar la universitat pública que millor em va semblar per fer la meva enginyeria preferida. Llavors ja em tenia per bisexual, ja sabia que m'ho passava tan bé amb nois com amb noies.

Amb els nois em sol resultar més complicat que amb les noies perquè, en general, el que volen els nois és tenir una bona escorreguda i solen preocupar-se poc de com et sents tu, de com t'ho estàs passant. Molts només busquen un forat on fer-se una palla o una cosa una mica millor que una palla. M'esforço en fer-los entendre que el sexe és una cosa coral, com a mínim és cosa de dos, però a vegades acabo desistint perquè tenen un interès nul en progressar en aquest tema.

Vaig començar amb noies, perquè em costava poc d'aconseguir-les, estava més bo que la majoria i havia estat molt ben educat per relacionar-me amb gent de tots els ambients i entorns, amb amabilitat i respecte. Fins que un dia amb 16 anys em vaig enrotllar, en un magatzem, amb un company de feina que en tenia quasi 30. Era a l'estiu, treballava a la platja en una guingueta (o berenador) i a la tarda teníem poca feina... Total que van fer-nos una palla canviada al magatzem i vam quedar per veure'ns després de la feina. Vam anar a casa seva. Els seus pares estaven de viatge i vam passar la nit junts. Allà vaig conèixer el sexe anal.

A partir d'aquell moment vaig obrir-me a tenir relacions sexuals i amoroses amb persones dels dos sexes. Després d'allò vaig tenir tres xicotes i dos xicots. Quan vaig arribar a la universitat acabava de trencar amb el meu segon xicot, després vaig festejar amb una companya de la universitat.

Al segon curs de la «uni» em van fer una foto a la biblioteca mentre estudiava amb la xicota i uns dies després vaig rebre un e-mail demanant-me permís per fer-ne ús al web de la universitat. Vaig dir que sí, sempre que el dia que jo ho demanés la traguessin. Cap problema, em van dir. Hi va ser uns quants anys. Al final d'aquell curs aquella noia i jo vam acordar una ruptura amistosa. I aquí comença la meva història.

Els primers dies de classe solen ser una mica pesadets, encara que siguin importants per entendre com funcionen les diferents assignatures. La forma de presentar-se d'ell va ser singular perquè feia bromes sense immutar-se, com si parlés seriosament i ens descol·locava. Algun company ens havia advertit que era una mica estrany, però quan el pillaves estava força bé. A mi em feia pensar en un còmic del cine mut, que li agradava molt a mon pare, en Buster Keaton, i que feia les bestieses més grans sense immutar-se. Ara sé que ell és força cinèfil i és un gran admirador d'aquest còmic que aquí van rebatejar com a «Pamplinas».

Ell ens deia que les coses s'havien de fer amb alegria. Que sense alegria la vida no valia gran cosa i ens feia riure sovint a classe amb les seves xorrades i acudits. Es notava que estimava el que feia, que en gaudia i ens transmetia un corrent d'interès per allò que ens explicava de forma clara i entenedora. A poc a poc vaig anar estimant les seves classes i l'assignatura per acabar estimant-lo a ell.

No era molt guapo, fins i tot hi havia qui el trobava clarament lleig, i alguna noia deia que era molt lleig. Però era amable i simpàtic i atractiu, sobretot atractiu. Tenia bon cos, i el conserva, estava força bo i la seva cara era singular. Governada per un gran nas, que destacava, les dents força mal posades (vaig saber més tard que a casa seva no havien tingut diners per a ortodòncies i que pensava que fer-se-la a la seva edat li trauria personalitat), amb uns ulls verds, vius i expressius, i una cara de formes regulars i simètriques. Una barba retallada i una cabellera fina d'un color castany clar, plena de canes en feien d'ell un maduret interessant, molt interessant.

Jo no pensava en el sexe, el desitjava per aquella intel·ligència demostrada dia a dia i per aquella habilitat de guanyar-se els alumnes i connectar amb ells. L'assignatura s'aprovava fent un treball, un projecte d'enginyeria que es podia presentar durant el període d'exàmens en data i hora convinguda. Jo volia estar amb ell, treballar amb ell i vaig decidir guanyar-me'l fent un treball que l'impressionés i que el fes desitjar que jo fos un dels seus col·laboradors.

Quan vaig tenir el treball fet, vaig demanar-li per consultar amb ell per veure si hi trobava alguna mancança, pega o defecte. Vaig repassar els meus apunts, tota la documentació de l'assignatura i vaig tenir especial cura amb el seguit de recomanacions que ens havia fet. Vaig repassar el treball tres o quatre vegades abans d'anar al seu despatx. Fins i tot els meus pares es van mostrar preocupats en veure'm treballar tan intensament. En general no m'esforçava tant per a res. Però el volia impressionar.

(Continuaré en el següent post)

Una abraçada.








Inteligencia (2)

La fascinación ante la inteligencia es algo fascinante. Gente inteligente hay a montones. Hay muchos imbéciles, pero también muchos cerebros competentes.
Muriel Barbery, escritora francesa (1969)
Obviamente, saqué una nota que permitió matricularme donde quise. Elegí la universidad pública que mejor me pareció para estudiar mi ingeniería preferida. Entonces ya me tenía por bisexual, ya sabía que me lo pasaba tan bien con chicos como con chicas.

Con chicos me suele resultar más complicado que con la chicas porque, en general, lo que quieren los chicos es tener una buena corrida y suelen preocuparse poco de cómo te sientes tú, de cómo te lo estás pasando. Muchos solo buscan un agujero donde hacerse una paja o algo un poco mejor que una paja. Me esfuerzo en hacerles comprender que el sexo es algo coral, como mínimo es cosa de dos, pero a veces acabo desistiendo porque tienen un interés nulo en progresar en este tema.

Empecé con chicas, porque me costaba poco de conseguirlas, estaba más bueno que la mayoría y había sido muy bien educado para relacionarme con gente de todos los ambientes y entornos, con amabilidad y respeto. Hasta que un día con 16 años me enrollé, en un almacén, con un compañero de trabajo que tenía casi 30. Era en verano, trabajaba en la playa en un chiringuito y por la tarde teníamos poco trabajo... Total que nos hicimos una paja cambiada en el almacén y quedamos para vernos después del trabajo. Fuimos a su casa. Sus padres estaban de viaje y pasamos la noche juntos. Allí conocí el sexo anal.

A partir de ese momento me abrí a tener relaciones sexuales y amorosas con personas de ambos sexos. Después de aquello tuve tres novias y dos novios. Cuando llegué a la universidad acababa de romper con mi segundo novio, después me hice novio de una compañera de la universidad.

En el segundo curso de la «uni» nos hicieron una foto en la biblioteca mientras estudiaba con mi novia y unos días después recibí un e-mail pidiéndome permiso para hacer uso de ella en la web de la universidad. Dije que sí, siempre que el día que yo lo pidiera la sacaran. No hay problema, me dijeron. Estuvo varios años. Al final de ese curso aquella chica y yo acordamos una ruptura amistosa. Y aquí empieza mi historia.

Los primeros días de clase suelen ser un poco pesaditos, aunque sean importantes para entender cómo funcionan las diferentes asignaturas. La forma de presentarse de él fue singular porque hacía bromas sin inmutarse, como si hablara en serio y nos descolocaba. Algún compañero nos había advertido que era un poco extraño, pero cuando lo pillavas estaba bastante bien. A mí me hacía pensar en un cómico del cine mudo, que le gustaba mucho a mi padre, Buster Keaton, y que hacía las tonterías más grandes sin inmutarse. Ahora sé que él es bastante cinéfilo y es un gran admirador de ese cómico que aquí rebautizaron como «Pamplinas».

Él nos decía que las cosas tenían que hacer con alegría. Que sin alegría la vida no valía gran cosa y nos hacía reír a menudo en clase con sus chorradas y chistes. Se notaba que amaba lo que hacía, que disfrutaba y nos transmitía una corriente de interés por lo que nos explicaba de forma clara y comprensible. Poco a poco fui amando sus clases y la asignatura para acabar amándolo a él.

No era muy guapo, incluso había a quien le parecía claramente feo, y alguna chica decía que era muy feo. Pero era amable y simpático y atractivo, sobre todo atractivo. Tenía buen cuerpo, y lo conserva, estaba bastante bueno y su cara era singular. Gobernada por una gran nariz, que destacaba, los dientes bastante mal puestos (supe más tarde que en su casa no habían tenido dinero para ortodoncias y que pensaba que hacérsela a su edad le sacaría personalidad), con unos ojos verdes, vivos y expresivos, y una cara de formas regulares y simétricas. Una barba recortada y una cabellera fina de un color castaño claro, llena de canas le daban un aspecto de un madurito interesante, muy interesante.

Yo no pensaba en el sexo, lo deseaba por aquella inteligencia demostrada día a día y por esa habilidad de ganarse los alumnos y conectar con ellos. La asignatura se aprobaba con un trabajo, un proyecto de ingeniería que se podía presentar durante el periodo de exámenes en fecha y hora convenida. Yo quería estar con él, trabajar con él y decidí ganármelo haciendo un trabajo que le impresionara y que le hiciera desear que yo fuera uno de sus colaboradores.

Cuando tuve el trabajo hecho, le pedí para consultar con él para ver si encontraba alguna carencia, pega o defecto. Repasé mis apuntes, toda la documentación de la asignatura y tuve especial cuidado con la serie de recomendaciones que nos había hecho. Repasé el trabajo tres o cuatro veces antes de ir a su despacho. Incluso mis padres se mostraron preocupados al verme trabajar tan intensamente. En general no me esforzaba tanto por nada. Pero lo quería impresionar.

(Continuaré en el siguiente post)

Un abrazo.