[Entrada 112]
Els orígens
L'home que sap (Homo Sapiens; és a dir, l'ésser humà, l'humà, l'home modern, o simplement l'home) és un primat bípede de la família dels homínids. És la única espècie supervivent del gènere Homo. Se situen els seus primers antecessors en un data que dista de l'actual entre 34 i 28 milions d'anys. Els humans van divergir dels goril·les fa uns 8 milions d'anys i dels ximpanzés fa uns 5 milions. Aquests darrers són, per tant, el nostre parent més proper. Avui s'accepta que Homo Sapiens va sorgir a la sabana africana fa uns 200.000 anys. El seu antecessor, l'Homo Erectus, va perdurar entre 1,5 i 2 milions d'anys. Els Homo Erectus dominaven la tècnica de tallar pedres (fabricació de bifaços i de petites destrals). Fabricaven els seus campaments i practicaven la recol·lecció i la caça. Els últims Homo Erectus van descobrir com dominar el foc, usaven vestits i eren capaços de comunicar-se.
Homo Sapiens va desplaçar Homo Neanderthalensis i altres espècies descendents de Homo Erectus. Homo Neanderthalensis era més robust que Homo Sapiens i tenia el cervell més gran. L'aparença del Neandertal recorda la dels ogres, aquests éssers adustos i malhumorats de contes i llegendes, i hi ha qui defensa que en van ser els inspiradors. L'Homo Neanderthalensis es va extingir fa uns 28.000 anys, la causa encara és objecte de debat a la comunitat científica, hi ha diverses teories, però no s'ha arribat a un consens. Havia conviscut pacíficament amb Homo Sapiens. Així, s'han trobat assentaments molt propers i fins i tot comuns d'uns i altres, també se sap que a l'ADN de Sapiens hi ha vestigis de Neandertal cosa que només es justifica amb un contacte sexual amb èxit entre ambdues especies. La major massa encefàlica de l'Homo Neanderthalensis fa sospitar que no va ser una falta de intel·ligència la que en va motivar la seva extinció.
Aquests homínids van estar sotmesos a diverses glaciacions. L'origen de les glaciacions és un altre dels temes que encara és objecte de debat en la comunitat científica. El fet és que des de l'origen de la Terra hi ha hagut diversos períodes de glaciació. Nosaltres els humans hem patit els tres darrers (anomenats Würm I, que es va iniciar entre el 100.000 i el 75.000 a.n.e. (a.n.e. vol dir abans de la nostra era) i va acabar cap al 47.000 a.n.e.; Würm II, del 32.000 al 12.000 a.n.e.; i Würm III, de l'11.000 al 8.000 a.n.e.) Va ser durant Würm II que es va extingir Neandertal.
Justament després de la glaciació Würm III, que ha estat la última, apareix la sedentarització de les tribus humanes. Fins ara es deia que la causa havia estat l'aparició de l'agricultura i la ramaderia les que havien propiciat aquest canvi d'hàbits en un humà que fins llavors havia estat un nòmada que aconseguia l'aliment a base de la caça o la pesca i la recol·lecció. Avui en dia es defensa que el procés va ser al revés. L'abundància d'aliments produïda per la bonança climàtica de després del darrer desgel va propiciar l'aparició de la sedentarització i posteriorment l'aparició de l'agricultura i la ramaderia, cosa que sembla tenir més sentit ja que el descobriment de l'art del cultiu en si mateix requereix estar una bona temporada residint al mateix lloc. La cosa podria haver anat més o menys així. En algunes zones l'home podía trobar suficient aliment sense haver de desplaçar-se. Especialment va recol·lectar cereals i llegums silvestres. Com que n'hi havia en abundància va començar també a emmagatzemar-les. Les llavors emmagatzemades durant llarg temps devien germinar i això els faria veure que les podien plantar i controlar el procés de producció d'aquestes plantes, en lloc d'haver de dependre del procés natural. Els caçadors i pescadors recol·lectors (que anomenarem per simplificar caçadors/recol·lectors) eren grans coneixedors del món animal i vegetal i encara ho són els que queden.
Com ja he comentat en posts anteriors, les tribus de caçadors/recol·lectors eren organitzacions socials igualitàries on els líders naturals estaven al servei de la comunitat i on destacar o intentar estar per sobre dels altres era socialment mal vist. Les primeres concentracions urbanes com la primitiva Jericó (de 9.000 a 8.500 a.n.e.) o Çatal Hüyük (de 7.500 a 6.000 a.n.e.), no estaven jerarquitzades, eren societats igualitàries. Cap a l'any 6.000 a.n.e. van aparèixer les primeres ciutats mesopotàmiques com Ubaid, Uruk, Akkad, o Ur i és on apareixen evidències clares de jerarquització. A les primeres concentracions urbanes com Ubaid la redistribució es va centralitzar al voltant dels temples que feien d'agència central, cosa que indica que la civilització va començar essent igualitària. No és fins al 3.100 a.n.e. a Uruk en el seu IV període, quan apareixen la esclavitud i les diferències socials amb palaus per als jerarques que passen de ser l'agència central de redistribució a ser el centre del poder, tot i que encara no hi ha acumulació de riquesa tal com l'entenem avui. No tenien moneda. Són societats teocràtiques on el cap d'estat està sota els auspicis de les divinitats i on aquest cap és l'amo de totes les terres. Els temples van passar a ser centres econòmics de primer ordre. La violència entre comunitats o ciutats estat (o protoestats), les guerres i el exercits també apareixen en aquest període.
Curiosament, no hi ha evidències d'enfrontaments violents entre les comunitats productores dels propis aliments (agricultors i ramaders), sedentàries, i les de caçadors/recol·lectors, nòmades, sinó que són les comunitats sedentàries les que s'enfronten entre elles. Competint pels recursos, especialment el hídrics, i el territori. Tot i que també hi ha evidències d'enfrontaments violents i masacres de grups de caçadors/recol·lectors entre si.
Aquests canvis de sedentarització i civilització jerarquitzada també es van produir en paral·lel, quasi simultàniament, i de forma independent tant a la Xina (zona del Iang-Tsé), com a Mesoamèrica (zona que comprèn territori del nord i del centre d'Amèrica entre part de l'actual Mèxic i part de l'actual Costa Rica).
Sembla doncs que va ser en aquest període quan hi va haver el canvi clau que va ser l'origen de la desigualtat social que posteriorment es va consolidar. Segurament la desigualtat entre generes (home/dona) té un origen anterior, però també es consolida socialment durant aquest període i s'aguditza posteriorment a les societats greco-romanes, però aquest ja és un altre tema que s'escapa del que ens ocupa. La qüestió és què va motivar aquests canvis? Per què van tenir tant d'èxit?
Una abraçada.
Los orígenes
El hombre que sabe (Homo Sapiens, es decir, el ser humano, el humano, el hombre moderno, o simplemente el hombre) es un primate bípedo de la familia de los homínidos. Es la única especie superviviente del género Homo. Se sitúan sus primeros antecesores en un fecha que dista de la actual entre 34 y 28 millones de años. Los humanos divergieron de los gorilas hace unos 8 millones de años y de los chimpancés hace unos 5 millones. Estos últimos son, por tanto, nuestro pariente más cercano. Hoy se acepta que Homo Sapiens surgió en la sabana africana hace unos 200.000 años. Su antecesor, Homo Erectus, perduró entre 1,5 i 2 millones de años. Los Homo Erectus dominaban la técnica de cortar piedras (fabricación de bifaces y de pequeñas hachas). Fabricaban sus campamentos y practicaban la recolección y la caza. Los últimos Homo Erectus descubrieron como dominar el fuego, usaban vestidos y eran capaces de comunicarse.
Homo Sapiens desplazó a Homo neanderthalensis y otras especies descendientes de Homo Erectus. Homo neanderthalensis era más robusto que Homo Sapiens y tenía el cerebro más grande. La apariencia del Neandertal recuerda la de los ogros, esos seres adustos y malhumorados de cuentos y leyendas, y hay quien defiende que fueron sus inspiradores. El Homo neanderthalensis se extinguió hace unos 28.000 años, la causa aún es objeto de debate en la comunidad científica, hay varias teorías, pero no se ha llegado a un consenso. Había convivido pacíficamente con Homo Sapiens. Así, se han encontrado asentamientos muy cercanos e incluso comunes de unos y otros, también se sabe que en el ADN de Sapiens hay vestigios de Neandertal algo que sólo se justifica con un contacto sexual con éxito entre ambas especies. La mayor masa encefálica del Homo neanderthalensis hace sospechar que no fue una falta de inteligencia la que motivó su extinción.
Esos homínidos estuvieron sometidos a varias glaciaciones. El origen de las glaciaciones es otro de los temas que todavía es objeto de debate en la comunidad científica. El hecho es que desde el origen de la Tierra ha habido varios periodos de glaciación. Nosotros los humanos hemos sufrido los tres últimos (llamados Würm I, que se inició entre el 100.000 y el 75.000 a.n.e. (a.n.e. significa antes de nuestra era) y terminó hacia el 47.000 a.n.e.; Würm II, del 32.000 al 12.000 a.n.e.; y Würm III, del 11.000 al 8.000 a.n.e.) Fue durante Würm II que se extinguió Neandertal.
Justamente después de esta última glaciación, que ha sido la última, aparece la sedentarización de las tribus humanas. Hasta ahora se decía que la causa había sido la aparición de la agricultura y la ganadería las que habían propiciado este cambio de hábitos en un humano que hasta entonces había sido un nómada que conseguía el alimento base de la caza o la pesca y la recolección. Hoy en día se defiende que el proceso fue al revés. La abundancia de alimentos producida por la bonanza climática de después del último deshielo propició la sedentarización i posteriormente la aparición de la agricultura y la ganadería, lo que parece tener más sentido ya que el descubrimiento del arte del cultivo en sí mismo requiere estar un buen temporada residiendo en el mismo lugar. La cosa podría haber ido más o menos así. En algunas zonas el hombre podía encontrar suficiente alimento sin tener que desplazarse. Especialmente recolectó cereales y legumbres silvestres. Como había en abundancia comenzó también a almacenarlas. Las semillas almacenadas durante largo tiempo debían germinar y eso les haría ver que las podían plantar y controlar el proceso de producción de estas plantas, en lugar de tener que depender del proceso natural. Los cazadores y pescadores recolectores (que llamaremos para simplificar cazadores/recolectores) eran grandes conocedores del mundo animal y vegetal y aún lo son los que quedan.
Como ya he comentado en posts anteriores, las tribus de cazadores/recolectores eran organizaciones sociales igualitarias donde los líderes naturales estaban al servicio de la comunidad y donde destacar o intentar estar por encima de los demás estaba socialmente mal visto. Las primeras concentraciones urbanas como la primitiva Jericó (de 9.000 a 8.500 a.n.e.) o Çatal Hüyük (de 7.500 a 6.000 a.n.e.), no estaban jerarquizadas, eran sociedades igualitarias. Hacia el año 6000 a.n.e. aparecieron las primeras ciudades mesopotámicas como Ubaid, Uruk, Acad, o Ur y es donde aparecen evidencias claras de jerarquización. En las primeras concentraciones urbanas como Ubaid la redistribución se centralizó alrededor de los templos que hacían de agencia central, lo que indica que la civilización empezó siendo igualitaria. No es hasta el 3100 a.n.e. en Uruk en su IV periodo, cuando aparecen la esclavitud y las diferencias sociales con palacios para los jerarcas que pasan de ser la agencia central de redistribución a ser el centro del poder, aunque todavía no hay acumulación de riqueza tal como la entendemos hoy. No tenían moneda. Son sociedades teocráticas donde el jefe de estado está bajo los auspicios de las divinidades y donde ese jefe es el dueño de todas las tierras. Los templos pasaron a ser centros económicos de primer orden. La violencia entre comunidades o ciudades estado (o protoestados), las guerras y el ejercidos también aparecen en este periodo.
Curiosamente, no hay evidencias de enfrentamientos violentos entre las comunidades productoras de los propios alimentos (agricultores y ganaderos), sedentarias, y las de cazadores/recolectores, nómadas, sino que son las comunidades sedentarias las que se enfrentan entre ellas. Compitiendo por los recursos, especialmente el hídricos, y el territorio. Aunque también hay evidencias de enfrentamientos violentos y masacres de grupos de cazadores/recolectores entre si.
Esos cambios de sedentarización y civilización jerarquizada también se produjeron en paralelo, casi simultáneamente, y de forma independiente tanto en China (zona del Yangtsé), como en Mesoamérica (zona que comprende territorio del norte y del centro de América entre parte del actual México y parte de la actual Costa Rica, incluidos los estados intermedios).
Parece pues que fue en este período cuando hubo el cambio clave que dio origen a la desigualdad social que posteriormente se consolidó. Seguramente la desigualdad entre géneros (hombre/mujer) tiene un origen anterior, pero también se consolida socialmente durante ese período y se agudiza posteriormente en las sociedades greco-romanas, pero ese ya es otro tema que se escapa del que nos ocupa. La cuestión es ¿qué motivó esos cambios? ¿Por qué tuvieron tanto éxito?
Un abrazo.
[Entrada 111]
Buscar-se la vida
Amb el meu ex, de qui vaig estar molt enamorat, vam estar jugant en aquestes rifes que donen milions, però no ens van tocar mai. Jo li deia que era culpa nostra perquè com diuen: "afortunat en l'amor, desgraciat en el joc", i rèiem i ens besàvem. Tampoc he tingut sort amb el geni de la làmpada, no ho dic perquè no em deixés demanar-li quatre desitjos, sinó perquè no me l'he trobat mai, i no n'hi he pogut demanar ni tan sols un. Per això m'he hagut d'espavilar a procurar-me la salut, els diners, l'amor i el saber que no li he pogut demanar.
El diccionari ens diu que saber és conèixer completament. Està aviat dit, però em temo que les coses no són tant simples, perquè aquest conèixer completament està força condicionat. A la que un furga una mica s'adona que també el saber està manipulat, fins i tot de vegades força manipulat. Hi ha molts interessos a defensar determinades idees i justificar-les de forma irrefutable, i això avui en dia es fa a través de la ciència, manipulant la ciència, manipulant el saber. Per això hi ha tant d'interès en rectificar el saber, per fer-li dir que interessa que digui. En conseqüència no tot el que ens diuen que és ciència ho és en realitat. No tot el que ens asseguren que està científicament comprovat, ho està.
D'altra banda, el meu primer dubte és la qüestió que em plantejo en si mateixa: Què hem fet malament? On ens hem equivocat? Tampoc és tan simple com pot semblar d'entrada. Hi ha elements a les preguntes que no són clars. Per exemple, quan dic "hem" parlo implícitament de nosaltres. Qui som nosaltres? La resposta simple seria dir la humanitat. Però, existeix la humanitat? Què és la humanitat? Té consciència com a col·lectiu? Pot fer-se-la responsable d'alguna cosa? Podem fer canviar a la humanitat? Podem exigir-li alguna cosa? Si definim a la humanitat com a tot el conjunt d'animals que ara es denominen "home modern", tenim alguna manera d'adreçar-nos en aquest conjunt? De fer-li prendre decisions? Més ben dit: pren decisions la humanitat? Si no pren decisions com ha pogut equivocar-se? Com ha pogut fer res bé o malament?... Ja sé tot això entra en el terreny del pensament, de la ciència que anomenem filosofia. Aquí doncs s'obre tot un àmbit del saber necessari no solament per intentar trobar la resposta, sinó també per saber exactament quin sentit té el que em pregunto.
Parteixo del fet que la nostra societat té molt per millorar i, el que és més important, que és possible fer-ho. Un dels esforços més importants dels que tenen un interès poc noble per mantenir el seu estatus de privilegis i riqueses al preu que sigui, és convéncer-nos a la resta que aquesta societat imperfecta és la millor possible, que no és millorable i això és mentida. Penseu que els rics tenen un pànic demencial a perdre el que tenen. No volen una societat més equitativa, no s'adonen que la única forma de mantenir les seves riqueses és que la resta estiguem realment contents amb el que tenim que la pau autèntica ha de ser fruit de la justícia (equitat) i la llibertat de tots els humans. No tots som cobdiciosos, però la societat actual ho és, i molt.
Potser hauria de plantejar-me la qüestió d'una altra manera. Preguntar-me quines foren les raons o les circumstàncies que ens ha dut on som, quines decisions que van tenir èxit en un moment donat, ens han dut al sistema actual. Quines són les actituds o maneres de fer ens han dut en aquesta inequitat social que patim.
Quan parlo d'equitat, de justícia, no estic parlant, necessàriament d'igualtat. En realitat no es pot defensar la igualtat, la uniformitat, perquè a la natura la igualtat és un fet que no es dóna de forma generalitzada ni espontània. Ni tan sols els bessons univitel·lins, aquells que diem que s'assemblem com dues gotes d'aigua, són idèntics. Són similars, com s'assemblen dues gotes d'aigua, però no idèntics. No hi ha dues persones iguals. De fet, tots i cada un dels humans som singulars, i justament volem ser apreciats per això, per les nostres singularitats, pel que tenim de diferent, de singular, és a dir, pel que som. Llavors quin sentit té la igualtat?
Però una cosa és que no hi tingui sentit la igualtat i l'altra és donar avantatges a determinats individus o col·lectius sense més motiu que la singularitat de l'individu. En un mecanisme, en una màquina, totes les peces són diferents, cada una juga un paper singular, però totes són igualment importants perquè el mecanisme funcioni. Totes han de ser cuidades per igual, malgrat que les atencions a tenir-hi no siguin les mateixes.
Les avantatges que tenen determinades persones i grups socials són les que ens han dut a la inequitat del sistema que patim, perquè un sistema equitatiu ha de donar les mateixes opcions de partida a tothom i a partir d'aquí que cadascú pugui triar i tirar per on li sembli més adequat per a ell. Perquè em sembla ben clar que cadascú ha de buscar-se la seva vida i poder-ho fer amb les mateixes condicions, sense avantatges ni desavantatges, sense privilegis ni postergacions.
Tornant al tema. Quan un vol saber també ha d'aprendre a separar el blat de la zitzània. I així com jo, per la meva educació, no he pogut evitar aquesta referència bíblica malgrat donar-me-les d'ateu, tots els humans duem al nostre pensament la influència de l'educació rebuda, de la nostra ideologia, que ens fa veure el món d'una determinada manera, i de la nostra cultura que ens condiciona amb la seva idiosincràsia. Això, com ja he dit més d'un cop, limita, i molt, la nostra capacitat de ser objectius.
És evident que actualment a la nostra societat el saber s'acumula a les universitats i és allí on cal anar a buscar-lo, però tampoc ens podem creure tot el que ens diuen en aquells centres del saber, perquè ells, els professors de les universitats, també han estat sotmesos a una educació, tenen una ideologia i es mouen en un entorn cultural concret, per tant tampoc són completament objectius, i tot i que n'hi ha que en són ben conscients, d'altres ens transmeten els enganys que han rebut perquè se'ls han cregut sense més malicia, però també n'hi ha que les seves idees els duen a enganyar-nos o que són manipulats perquè ens enganyin, tot i que ells no en siguin els més beneficiats. Per això si un busca el saber, aquest conèixer completament que diu el diccionari, no pot escoltar una sola veu, no pot limitar-se a una sola font d'informació, no pot limitar-se a acumular informació. Hom ha de saber ser crític, ha de ser capaç de posar-ho tot en dubte i buscar entre tot aquest marasme, què té sentit i què no en té, destriar el que és versemblant del que no ho és, com ja he dit, separar el blat de la zitzània. I buscar-se la vida.
Bones festes! Una abraçada.
Buscarse la vida
Junto con mi ex, de quien estuve muy enamorado, estuvimos jugando en estas loterías que dan millones, pero no nos tocaron nunca. Yo le decía que era culpa nuestra porque como dicen: "afortunado en el juego, desgraciado en amores", y reíamos y nos besábamos. Tampoco he tenido suerte con el genio de la lámpara, no lo digo porque no me dejara pedirle cuatro deseos, sino porque no me lo he encontrado nunca, y no le he podido pedir ni siquiera un deseo. Por eso he tenido que apañarme para procurarme la salud, el dinero, el amor y el saber que no le he podido pedir.
El diccionario nos dice que saber es conocer completamente. Se dice pronto, pero me temo que las cosas no son tan simples, porque ese conocer completamente está bastante condicionado. A la que uno escarba un poco se da cuenta de que también el saber está manipulado, incluso a veces bastante manipulado. Hay muchos intereses en defender determinadas ideas y justificarlas de forma irrefutable, y eso hoy en día se hace a través de la ciencia, manipulando la ciencia, manipulando el saber. Por eso hay tanto interés en rectificar el saber, por hacerle decir lo que interesa que diga. En consecuencia no todo lo que nos dicen que es ciencia lo es en realidad. No todo lo que nos aseguran que está científicamente comprobado, lo está.
Por otra parte, mi primera duda es la cuestión que me planteo en sí misma: ¿Qué hemos hecho mal? ¿Donde nos hemos equivocado? Tampoco es tan simple como puede parecer de entrada. Hay elementos a las preguntas que no son claros. Por ejemplo, cuando digo "hemos" hablo implícitamente de nosotros. ¿Quienes somos nosotros? La respuesta simple sería decir la humanidad. Pero ¿existe la humanidad? ¿Qué es la humanidad? ¿Tiene conciencia como colectivo? ¿Puede hacérsela responsable de algo? ¿Podemos hacer cambiar a la humanidad? ¿Podemos exigirle algo? Si definimos a la humanidad como a todo el conjunto de animales que ahora se denominan "hombre moderno", ¿tenemos alguna manera de dirigirnos en ese conjunto? ¿De hacerle tomar decisiones? Mejor dicho: ¿toma decisiones la humanidad? Si no toma decisiones ¿cómo ha podido equivocarse? ¿Cómo ha podido hacer nada bien o mal?... Ya sé todo esto entra en el terreno del pensamiento, de la ciencia que llamamos filosofía. Aquí pues se abre todo un ámbito del saber necesario no sólo para tratar de encontrar la respuesta, sino también para saber exactamente qué sentido tiene lo que me pregunto.
Parto del hecho que nuestra sociedad tiene mucho por mejorar y, lo que es más importante, que es posible hacerlo. Uno de los esfuerzos más importantes de los que tienen un interés poco noble para mantener su estatus de privilegios y riquezas al precio que sea, es convencernos al resto que esta sociedad imperfecta es la mejor posible, que no es mejorable y eso es mentira. Pensad que los ricos tienen un pánico demencial a perder lo que tienen. No quieren una sociedad más equitativa, no se dan cuenta de que la única forma de mantener sus riquezas es que el resto estemos realmente contentos con lo que tenemos que la paz auténtica debe ser fruto de la justicia (equidad) y la libertad de todos los humanos. No todos somos codiciosos, pero la sociedad actual lo es, y mucho.
Quizás debería plantearme la cuestión de otra manera. Preguntarme cuáles fueron las razones o las circunstancias que nos ha llevado donde estamos, qué decisiones que tuvieron éxito en un momento dado, nos han llevado al sistema actual. Cuáles son las actitudes o formas de hacer nos han llevado en esta inequidad social que padecemos.
Cuando hablo de equidad, de justicia, no estoy hablando necesariamente de igualdad. En realidad no se puede defender la igualdad, la uniformidad, porque en la naturaleza la igualdad es un hecho que no se da de forma generalizada ni espontánea. Ni siquiera los gemelos univitelinos, los que decimos que se parecen como dos gotas de agua, son idénticos. Son similares, como se parecen dos gotas de agua, pero no idénticos. No hay dos personas iguales. De hecho, todos y cada uno de los humanos somos singulares, y justamente queremos ser apreciados por ello, por nuestras singularidades, por lo que tenemos de diferente, de singular, es decir, por lo que somos. Entonces ¿qué sentido tiene la igualdad?
Pero una cosa es que no tenga sentido la igualdad y otra es dar ventajas a determinados individuos o colectivos sin más motivo que la singularidad del individuo. En un mecanismo, en una máquina, todas las piezas son diferentes, cada una juega un papel singular, pero todas son igualmente importantes para que el mecanismo funcione. Todas deben ser cuidadas por igual, aunque las atenciones a tener no sean las mismas.
Las ventajas que tienen determinadas personas y grupos sociales son las que nos han llevado a la inequidad del sistema que padecemos, porque un sistema equitativo debe dar las mismas opciones de partida a todos ya partir de ahí que cada uno pueda elegir y tirar por donde le parezca más adecuado para él. Porque me parece claro que cada uno tiene que buscarse la vida y poder hacerlo con las mismas condiciones, sin ventajas ni desventajas, sin privilegios ni postergaciones.
Volviendo al tema. Cuando uno quiere saber también debe aprender a separar el trigo de la cizaña. Y así como yo, por mi educación, no he podido evitar esta referencia bíblica a pesar de darme-las de ateo, todos los humanos llevamos en nuestro pensamiento la influencia de la educación recibida, de nuestra ideología, que nos hace ver el mundo de una determinada manera, y de nuestra cultura que nos condiciona con su idiosincrasia. Esto, como ya he dicho más de una vez, limita, y mucho, nuestra capacidad de ser objetivos.
Es evidente que actualmente en nuestra sociedad el saber se acumula en las universidades y es allí donde hay que ir a buscarlo, pero tampoco nos podemos creer todo lo que nos dicen en aquellos centros del saber, porque ellos, los profesores de las universidades, también han sido sometidos a una educación, tienen una ideología y se mueven en un entorno cultural concreto, por lo tanto tampoco son completamente objetivos, y aunque los hay que son muy conscientes de ello, otros nos transmiten los engaños que han recibido porque se los han creído sin más malicia, pero también los hay que sus ideas los llevan a engañarnos o que son manipulados para que nos engañen, aunque ellos no sean los más beneficiados de ello. Por eso si uno busca el saber, ese conocer completamente que dice el diccionario, no puede escuchar una sola voz, no puede limitarse a una sola fuente de información, no puede limitarse a acumular información. Se tiene que saber ser crítico, tiene que ser capaz de ponerlo todo en duda y buscar entre todo ese marasmo, qué tiene sentido y qué no lo tiene, discernir lo que es verosímil de lo que no lo es, como ya he dicho, separar el trigo de la cizaña. Y buscarse la vida.
¡Felices fiestas! Un abrazo.
[Entrada 110]
Enginyeria electoral
Amb un 99,65% escrutat se'm va acudir sumar el nombre de vots rebuts per C's i el PP (eren 10.678.279) i també els obtinguts per PSOE i els de Podemos i les seves coalicions (10.683.673) en canvi malgrat haver obtingut alguns vots més aquests segons el nombre d'escons (de diputats) és major pels primers (163 front 159). Això és el fruit d'una llei electoral que volia evitar la dispersió del vot i la ingovernabilitat, però que aconsegueix que en determinades circumscripcions es tingui un diputat amb poc menys de 30.000 vots mentre que en altres en calgui una xifra pròxima als 180.000 vots (quasi sis cops més) i això va en contra del principi una persona un vot, ja que hi ha uns vots que valen molt més que d'altres.
En aquestes eleccions han votat uns 25.353.780 (no sé si xifra és exacta però correspon en aquest 73,21% del cens electoral que afirma el govern que ha votat), per tant cada diputat, n'hi ha 350, hauria de ser elegit amb uns 72.439 vots. Si es fes el repartiment amb aquesta regla el resultat hauria estat:
PP 102 (en té 123)
PSOE 78 (en té 90)
Podemos i les seves coalicions 74 (en té 69)
C's 50 (en té 40)
Així tant PP+C's com PSOE+Podemos sumarien igual nombre de diputats, 152.
A més, IU (Unidad Popular: Izquierda Unida, Unidad Popular En Común) tindria 13 diputats amb els seus 919.660 vots, en canvi ara en té 2.
Sens dubte caldria reformar la llei electoral per aconseguir que els vots de tots els ciutadans tinguessin un valor més o menys equivalent.
Una abraçada.
Ingeniería electoral
Con un 99,65% escrutado se me ocurrió sumar el número de votos recibidos por C's y el PP (eran 10.678.279) y también los obtenidos por PSOE y los de Podemos y sus coaliciones (10.683.673) en cambio a pesar de haber obtenido algunos votos más estos segundos el número de escaños (de diputados) es mayor para los primeros (163 frente 159). Esto es el fruto de una ley electoral que quería evitar la dispersión del voto y la ingobernabilidad, pero que consigue que en determinadas circunscripciones se tenga un diputado con poco menos de 30.000 votos mientras que en otros se precise una cifra próxima a los 180.000 votos (casi seis veces más) y esto en contra el principio una persona un voto, ya que hay unos votos que valen mucho más que otros.
En estas elecciones han votado unos 25.353.780 (no se si cifra es exacta pero corresponde a ese 73,21% del censo electoral que afirma el gobierno que ha votado), por tanto cada diputado, hay 350, debería ser elegido con unos 72.439 votos. Si se hiciera el reparto con esta regla el resultado habría sido:
PP 102 (tiene 123)
PSOE 78 (tiene 90)
Podemos y sus coaliciones 74 (tiene 69)
C's 50 (tiene 40)
Así tanto PP+C's como PSOE+Podemos sumarían igual número de diputados, 152.
Además, IU (Unidad Popular: Izquierda Unida, Unidad Popular En Común) tendría 13 diputados con sus 919.660 votos, en cambio ahora tiene 2.
Sin duda habría que reformar la ley electoral para conseguir que los votos de todos los ciudadanos tuvieran un valor más o menos equivalente.
Un abrazo.
[Entrada 109]
Amb seny vs. En serio
El diccionari ens diu que el seny és "ponderació mental". Per a mi el seny és ben proper a la sensatesa, és a dir, el tenir bon sentit, la incapacitat de fer coses desenraonades, imprudències, atzagaiades, etc. Traduir aquest mot al castellà sempre és delicat perquè no hi ha un mot que tingui exactament el mateix sentit, alguns diccionaris proposen mots com: juicio, cordura, o sensatez. Em sembla ben clar que el mot seny té un sentit més ampli que mot sensatesa, però en ocasions li pot escaure força.
Segons la RAE la locució en serio vol dir "sense engany, sense burla", per això també ho podríem traduir per "de debò", és a dir, de veres, en veritat, realment, seriosament, no de per riure.
Davant aquesta disparitat de significats entre "amb seny" i "en serio" m'ha sorprès que determinada opció política les uses una com a traducció de l'altra a la seva propaganda electoral. Serà un nou intent d'enganyar-nos? Els missatges són diferents, no? I aquests diuen que van en serio?
El mot "seriós" és el paral·lel del mot castellà serio, i la RAE en diu que significa: Grave, sentado y compuesto en las acciones y en el modo de proceder. I També: Real, verdadero y sincero, sin engaño o burla, doblez o disimulo. Per contra l'IEC defineix seriós com: Que, en les seves accions i manera de procedir, dóna importància a les coses. I també: Que no obra sense reflexió o coneixement, a la lleugera, per riure-se’n o tractant d’enganyar.
Per a Aristòtil, el riure és un tret propi de l’home. Els altres animals que poblen la terra no riuen, no en saben, tot i que avui sabem que alguns simis, com l'orangutan, ho fan. Són força els autors de comèdies i obres còmiques que han deixat ben clar que el riure no sempre està associat a la irreflexió, la superficialitat i l'engany. Que rient podem dir veritats com a punys, i que rient es pot aprendre tant com de forma seriosa i avorrida. Llavors per a què la seriositat?
De fet, la seriositat, amb aquest posat greu que se li associa, tampoc garanteix que es vagi de veres, que no ens tractin d'enganyar, però si que estableix una distancia. La seriositat du associada una superioritat del seriós sobre el que l'escolta, estableix jerarquia, és a dir, una dominació...
Freud diu en el seu estudi sobre els acudits, quan analitza els de tendència hostil: «l’acudit tendenciós s’usa amb especial preferència per fer viable l’agressió o la crítica contra l’autoritat d’un superior. Aleshores, l’acudit representa una rebel·lió contra aquella autoritat, una alliberació del seu jou.»
Una abraçada.
Amb seny vs. En serio
El diccionario nos dice que la palabra catalana seny significa "ponderación mental". Para mí el seny es algo muy cercano a la sensatez, es decir, el tener buen sentido, la incapacidad de hacer cosas irracionales, imprudencias, insensateces, etc. Traducir esta palabra al castellano siempre es delicado porque no hay una palabra que tenga exactamente el mismo sentido, algunos diccionarios proponen palabras como: juicio, cordura, o sensatez. Me parece claro que la palabra seny tiene un sentido más amplio que la palabra sensatez, pero en ocasiones puede adecuarsele bastante.
Según la RAE la locución en serio quiere decir "sin engaño, sin burla", por eso también lo podríamos traducir por "de debò", es decir, de verdad, en verdad, realmente, no de broma.
Ante esta disparidad de significados entre "amb seny" y "en serio" me ha sorprendido que determinada opción política las usase una como traducción de la otra en su propaganda electoral. ¿Será un nuevo intento de engañarnos? Los mensajes son diferentes, ¿no? ¿Y esos dicen que van en serio?
La palabra catalana "seriós" es el paralelo de la palabra castellana "serio", y la RAE dice que significa: Grave, sentado y compuesto en las acciones y en el modo de proceder. Y También: Real, verdadero y sincero, sin engaño o burla, doblez o disimulo. Por el contrario el IEC (Institut d'Estudis Catalans, paralelo de la RAE para el catalán) define "seriós" como: Que, en sus acciones y modo de proceder, da importancia a las cosas. Y también: Que no obra sin reflexión o conocimiento, a la ligera, para reírse de ello o tratando de engañar.
Para Aristóteles, la risa es un rasgo propio del hombre. Los otros animales que pueblan la tierra no ríen, no saben, aunque hoy sabemos que algunos simios, como el orangután, lo hacen. Son bastantes los autores de comedias y obras cómicas que han dejado bien claro que la risa no siempre está asociada a la irreflexión, la superficialidad y el engaño. Que riendo podemos decir verdades como puños, y que riendo se puede aprender tanto como de forma seria y aburrida. Entonces ¿para que la seriedad?
De hecho, la seriedad, con ese gesto grave que se le asocia, tampoco garantiza que se vaya de verdad, que no nos traten de engañar, pero si que establece una distancia. La seriedad lleva asociada una superioridad del serio sobre el que le escucha, establece jerarquía, es decir, una dominación...
Freud dice en su estudio sobre los chistes, cuando analiza los de tendencia hostil: «El chiste tendencioso se usa con especial preferencia para hacer viable la agresión o la crítica contra la autoridad de un superior. Entonces, el chiste representa una rebelión contra esa autoridad, una liberación de su yugo.»
Un abrazo.
Aquests homínids van estar sotmesos a diverses glaciacions. L'origen de les glaciacions és un altre dels temes que encara és objecte de debat en la comunitat científica. El fet és que des de l'origen de la Terra hi ha hagut diversos períodes de glaciació. Nosaltres els humans hem patit els tres darrers (anomenats Würm I, que es va iniciar entre el 100.000 i el 75.000 a.n.e. (a.n.e. vol dir abans de la nostra era) i va acabar cap al 47.000 a.n.e.; Würm II, del 32.000 al 12.000 a.n.e.; i Würm III, de l'11.000 al 8.000 a.n.e.) Va ser durant Würm II que es va extingir Neandertal.
Com ja he comentat en posts anteriors, les tribus de caçadors/recol·lectors eren organitzacions socials igualitàries on els líders naturals estaven al servei de la comunitat i on destacar o intentar estar per sobre dels altres era socialment mal vist. Les primeres concentracions urbanes com la primitiva Jericó (de 9.000 a 8.500 a.n.e.) o Çatal Hüyük (de 7.500 a 6.000 a.n.e.), no estaven jerarquitzades, eren societats igualitàries. Cap a l'any 6.000 a.n.e. van aparèixer les primeres ciutats mesopotàmiques com Ubaid, Uruk, Akkad, o Ur i és on apareixen evidències clares de jerarquització. A les primeres concentracions urbanes com Ubaid la redistribució es va centralitzar al voltant dels temples que feien d'agència central, cosa que indica que la civilització va començar essent igualitària. No és fins al 3.100 a.n.e. a Uruk en el seu IV període, quan apareixen la esclavitud i les diferències socials amb palaus per als jerarques que passen de ser l'agència central de redistribució a ser el centre del poder, tot i que encara no hi ha acumulació de riquesa tal com l'entenem avui. No tenien moneda. Són societats teocràtiques on el cap d'estat està sota els auspicis de les divinitats i on aquest cap és l'amo de totes les terres. Els temples van passar a ser centres econòmics de primer ordre. La violència entre comunitats o ciutats estat (o protoestats), les guerres i el exercits també apareixen en aquest període.
Aquests canvis de sedentarització i civilització jerarquitzada també es van produir en paral·lel, quasi simultàniament, i de forma independent tant a la Xina (zona del Iang-Tsé), com a Mesoamèrica (zona que comprèn territori del nord i del centre d'Amèrica entre part de l'actual Mèxic i part de l'actual Costa Rica). 
