[Entrada 322]
Racismes
Tenim el cap rodó perquè el pensament pugui canviar de direcció.
Francis Picabia, artista francès (1879-1953)
La realitat, el real, la veritat o «allò que és» són algunes de les diferents maneres que s'han usat al llarg dels temps que expressar l'objectiu el neguit humà pel coneixement, pel logos. Aquesta realitat que intentem entendre, de la qual volem saber-ne el com, el què i el perquè, topa amb les limitacions de la nostra ment, de la nostra capacitat de percepció i de la nostra capacitat d'expressió, i aquesta, la capacitat d'expressió, topa amb les limitacions del llenguatge, del nostre idioma, de l'idioma concret amb què ens expressem.
Les coses no tenen nom, els hi posem nosaltres. Som nosaltres qui fem abstraccions com arbre o taula, quan cada arbre és un ésser diferent i cada taula un objecte diferent, únic, amb unes característiques exclusives. Puc fer dues taules idèntiques o quasi idèntiques, però mai seran la mateixa taula. I tinc elements prou bons al meu idioma per explicar clarament aquest fet i que tots entengueu exactament el que vull dir.
Quan es tracta de persones les coses no són tan fàcils. Podem expressar amb precisió el nostre pensament racional, però allò que és emocional resulta força més complicat d'expressar. Els grans místics han intentat arribar a la veritat amb la força de la intuïció, els sentiments i la part irracional del nostre ésser. Però el raonament emocional és molt personal i difícil de transferir. Hi ha qui assegura que Hegel [Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770 - 1831), filòsof alemany pertanyent a l'idealisme] era en realitat un místic i per això costa tant d'entendre.
Qualsevol racisme fuig del món de la racionalitat, ja que està científicament demostrat que cap de les diferents ètnies de l'home modern (mal anomenat homo sapiens) és superior a l'altra. Malgrat que siguem diferents, que tinguem diferències substancials el la forma del cos, no hi ha cap element que pugui fer que uns siguin millors que els altres. Malgrat això el racisme existeix. Hi ha qui diu que el racisme no és més que una manifestació de la nostra por. Amb això no vull dir que el racisme sigui una cosa mística, res és més allunyat del meu pensament.
Els qui, com jo, no creiem en els drets adquirits per herència, en la discriminació de les persones per raons que vagin més enllà del que són, no entenem que es pugui dir que els «negres són...» o que els «orientals són...». Podem analitzar trets culturals, característiques físiques o fins i tot trets del caràcter de determinats individus, però no podem estigmatitzar a les persones pel fet de ser d'una ètnia concreta o de provenir d'un determinat país o territori, etc. I ho estem fent.
I ho paguen tots aquells que pateixen o han patit discriminació, esclavatge o, com George Floyd, han mort injustament per culpa de pertànyer a una ètnia diferent, una religió concreta, per tenir unes preferències sexuals diferents de les oficialment admeses, etc. Especialment quan això s'ha fet amb la força de pertànyer a un estament o òrgan violent de l'estat com la policia o l'exercit, o quan és el mateix estat qui ho ha promogut o ha creat un cos especial per dur-ho a terme, com les SS de l'Alemanya nazi.
Vagi el meu text en defensa del dret de totes les persones a ser diferents i a pensar i tenir creences pròpies, sempre que això no envaeixi ni conculqui [trepitgi, no respecti, infringeixi] els drets de les altres persones, i en homenatge a tots aquells que, com George Perry Floyd Jr. (1973-2020), han perdut la vida per haver estat considerats sospitosos pel simple fet de ser diferents.
Una abraçada.
Racismos
Tenemos la cabeza redonda para que el pensamiento pueda cambiar de dirección.
Francis Picabia, artista francés (1879-1953)
La realidad, lo real, la verdad o «lo que es» son algunas de las diferentes formas que se han usado a lo largo de los tiempos que expresar el objetivo la inquietud humana por el conocimiento, por el logos. Esa realidad que intentamos entender, de la que queremos saber el cómo, el qué y el porqué, topa con las limitaciones de nuestra mente, de nuestra capacidad de percepción y de nuestra capacidad de expresión, y esta, la capacidad de expresión, topa con las limitaciones del lenguaje, de nuestro idioma, del idioma concreto en que nos expresamos.
Las cosas no tienen nombre, se lo ponemos nosotros. Somos nosotros quienes hacemos abstracciones como árbol o mesa, cuando cada árbol es un ser diferente y cada mesa un objeto diferente, único, con unas características exclusivas. Puedo hacer dos mesas idénticas o casi idénticas, pero nunca serán la misma mesa. Y tengo elementos suficientemente buenos en mi idioma para explicar claramente este hecho y que todos entendáis exactamente lo que quiero decir.
Cuando se trata de personas las cosas no son tan fáciles. Podemos expresar con precisión nuestro pensamiento racional, pero lo que es emocional resulta bastante más complicado de expresar. Los grandes místicos han intentado llegar a la verdad con la fuerza de la intuición, los sentimientos y la parte irracional de nuestro ser. Pero el razonamiento emocional es muy personal y difícil de transferir. Hay quien asegura que Hegel [Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770 - 1831), filósofo alemán perteneciente al idealismo] era en realidad un místico y por eso cuesta tanto entender.
Cualquier racismo está fuera del mundo de la racionalidad, ya que está científicamente demostrado que ninguna de las diferentes etnias del hombre moderno (mal llamado homo sapiens) es superior a la otra. A pesar de que seamos diferentes, que tengamos diferencias sustanciales el la forma del cuerpo, no hay ningún elemento que pueda hacer que unos sean mejores que los demás. A pesar de ello el racismo existe. Hay quien dice que el racismo no es más que una manifestación de nuestro miedo. Con esto no quiero decir que el racísmo sea algo místico, nada está más alejado de mi pensamiento.
Quienes, como yo, no creemos en los derechos adquiridos por herencia, en la discriminación de las personas por razones que vayan más allá de lo que son, no entendemos que se pueda decir que los «negros son ...» o que los «orientales son ... ». Podemos analizar rasgos culturales, características físicas o incluso rasgos del carácter de determinados individuos, pero no podemos estigmatizar a las personas por ser de una etnia concreta o provenir de un determinado país o territorio, etc. Y lo estamos haciendo.
Y lo pagan todos aquellos que sufren o han sufrido discriminación, esclavitud o, como George Floyd, han muerto injustamente por culpa de pertenecer a una etnia diferente, una religión concreta, por tener unas preferencias sexuales diferentes de las oficialmente admitidas, etc. Especialmente cuando esto se ha hecho con la fuerza de pertenecer a un estamento u órgano violento del estado como la policía o el ejército, o cuando es el mismo estado quien lo ha promovido o ha creado un cuerpo especial para llevarlo a cabo, como las SS de la Alemania nazi.
Vaya mi texto en defensa del derecho de todas las personas a ser diferentes y a pensar y tener creencias propias, siempre que ello no invada ni conculque [pise, no respete, infrinja] los derechos de las otras personas, y en homenaje a todos aquellos que, como George Perry Floyd Jr. (1973-2020), han perdido la vida por haber sido considerados sospechosos por el simple hecho de ser diferentes.
Un abrazo.
[Entrada 321]
Escoles
Una cosa és no saber i l'altra no voler saber.
Hug de Sant Víctor (1096-1141) teòleg cristià de l'edat mitjana, venerat com a beat per l'Església Catòlica.
Al món hi ha pressa per tornar a posar en funcionament l'economia global. La pandèmia s'ha mogut de la Xina a Europa, creuant tota l'Àsia i d'aquí cap a l'Àfrica, Oceania i Amèrica. Sembla que en alguns països com als EUA els ha entrat la pressa per descongelar la seva economia, especialment veient que els seus principals competidors, Europa i la Xina, ja han sortit de la crisi sanitària i estan posant en marxa els seus teixits productius i els seus mercats.
A Espanya sembla que també li ha entrat la pressa per obrir les fronteres i deixar que torni el turisme perquè té força pes en el PIB global de l'Estat, més del dotze per cent.
En canvi, aquesta pressa no sembla existir per tornar a posar en funcionament el sistema educatiu. Les universitats estan fent la docència amb medis teleinformàtics amb un èxit relatiu. Les escoles públiques estan tancades, o semitancades. Des de fa uns dies s'hi està donant acollida només als menors que poden justificar que els dos progenitors han de treballar fora de casa perquè no poden fer teletreball, però no s'hi fa la docència que s'hi hauria de fer perquè són pocs, molt pocs. També s'han obert pels alumnes que els toca fer el canvi de cicle, que són aquells que el curs vinent passaran d'infantil a primària, de primària a secundària, de secundària a batxillerat o de batxillerat a la universitat. Sembla que la resta poden seguir a casa jugant i fent la poca tasca que els donen els professors en unes sessions de contacte telemàtic d'uns quinze minuts setmanals. Només els centres privats que han necessitat poder justificar les altes quotes que cobren s'han vist obligats a donar més atenció als seus alumnes, sempre per vies teleinformàtiques.
La majoria dels infants confessen que volen tornar a l'escola per recuperar el contacte amb els seus amics i companys. No he tingut l'oportunitat de parlar amb cap adolescent d'aquest tema, però imagino que no enyora gens les classes ni les relacions amb els companys perquè la majoria estan armats amb bons «smartphones» i d'alguna manera han aconseguit mantenir-se connectats.
Per circumstàncies de la vida quan tenia tretze anys vaig deixar d'anar a escola el mes de gener i no vaig tornar-hi fins a l'octubre. Sé el que va representar per a mi aquest trencament, que, a més va anar acompanyat d'un canvi de companys, ja que ells van seguir anant a escola i van canviar de curs i jo no, jo vaig haver de repetir el curs. Per això em puc imaginar el que passaran aquests menors i sé que no aporta res de positiu.
No parlaré dels problemes dels pares que s'han trobat amb els fills i el teletreball junts a casa. Suposo que podeu imaginar-vos el que estan passant, perquè a més la prudència no els ha deixat recórrer als seus pares (que són els avis dels seus fills) que fins ara els treien les castanyes del foc quan hi havia un problema d'aquest tipus. I tot plegat ha de repercutir directament en l'atenció als seus fills perquè un pare estressat no està en condicions de ser un bon pare.
En mig de tot això els sindicats de docents dels centres públics es neguen a què s'obrin les escoles perquè asseguren que si les obrien en aquestes condicions, serien «menys escola». L'Administració els ha dit d'obrir amb grups reduïts d'alumnes, cosa que vol dir ampliar el nombre d'aules i de professorat per poder atendre a tota la població escolar tot mantenint les distàncies de seguretat. Uns docents que fa tres mesos que no fan gran cosa i que ara es neguen que obrir les escoles. Mentrestant el personal sanitari s'ha estat jugant la vida sense mitjans, per salvar tantes vides com han pogut.
Una doctora que és també mare, i que ha estat a primera línia en l’atenció als malalts de coronavirus en un hospital, ha escrit una carta oberta en aquests docents on els el diu: «La vida continua, i igual que obren els bars, restaurants i anem al súper cada dia, obriran els hotels, cinemes, per què l’escola no?» Les famílies creuen que si tota la societat s’adapta a la pandèmia, les escoles i mestres també ho han de fer. Aquesta mare i sanitària assegura que «El risc ara és molt baix, i el benefici és molt gran per a la salut dels infants. Ara hi ha un benefici molt més alt que no pas risc, imagina’t ara quants maltractaments infantils hi deu haver.» «És molt important obrir les escoles per atendre els alumnes, per la seva salut mental».«No crec que s’hagin d’obrir escoles només per solucionar problemes de conciliació... Crec que s’haurien d’obrir escoles per escoltar els alumnes, tancar el curs i atendre emocionalment els infants.» «Creieu que hem estat menys hospital o menys metges o menys sanitaris per treballar com ho hem fet?»
En fi, resulta que hi ha professionals i professionals... I tots ells, docents i sanitaris, cobren el seu sou del mateix estat.
Una abraçada.
Escuelas
Una cosa es no saber y otra no querer saber.
Hugo de San Víctor (1096-1141) teólogo cristiano de la Edad Media, venerado como beato por la Iglesia Católica.
En el mundo hay prisa para volver a poner en funcionamiento la economía global. La pandemia se ha movido de China a Europa, cruzando toda Asia y de ahí a África, Oceanía y América. Parece que a algunos países como a EEUU les ha entrado la prisa por descongelar su economía, especialmente viendo que sus principales competidores, Europa y China, ya han salido de la crisis sanitaria y están poniendo en marcha sus tejidos productivos y sus mercados.
A España parece que también le ha entrado la prisa por abrir las fronteras y dejar que vuelva el turismo porque tiene mucho peso en el PIB global del Estado, más del doce por ciento.
En cambio, esa prisa no parece existir para volver a poner en funcionamiento el sistema educativo. Las universidades están haciendo la docencia con medios teleinformáticos con un éxito relativo. Las escuelas públicas están cerradas, o semicerradas. Desde hace unos días se está dando acogida solo a los menores que pueden justificar que ambos progenitores deben trabajar fuera de casa porque no pueden hacer teletrabajo, pero no se hace la docencia que se tendría que hacer porque son pocos, muy pocos. También se han abierto para los alumnos que les toca hacer el cambio de ciclo, que son los que próximo curso pasarán de infantil a primaria, de primaria a secundaria, de secundaria a bachillerato o de bachillerato a la universidad. Parece que el resto pueden seguir en casa jugando y haciendo la poca tarea que les dan los profesores en unas sesiones de contacto telemático de unos quince minutos semanales. Solo los centros privados que han necesitado poder justificar las altas cuotas que cobran se han visto obligados a dar más atención a sus alumnos, siempre por vías teleinformáticas.
La mayoría de los niños confiesan que quieren volver a la escuela para recuperar el contacto con sus amigos y compañeros. No he tenido la oportunidad de hablar con ningún adolescente de este tema, pero imagino que no añora para nada las clases ni las relaciones con los compañeros porque la mayoría están armados con buenos «smartphones» y de alguna manera han logrado mantenerse conectados.
Por circunstancias de la vida cuando tenía trece años dejé de ir a la escuela el mes de enero y no volví a ella hasta octubre. Sé lo que representó para mí esa ruptura, que, además fue acompañada de un cambio de compañeros, ya que ellos siguieron yendo a la escuela y cambiaron de curso y yo no, yo tuve que repetir el curso. Por eso me puedo imaginar lo que pasarán esos menores y sé que no aporta nada positivo.
No hablaré de los problemas de los padres que han tenido que lidiar con los hijos y el teletrabajo juntos en casa. Supongo que podéis imaginar lo que están pasando, porque además la prudencia no les ha dejado recurrir a sus padres (que son los abuelos de sus hijos) que hasta ahora les sacaban las castañas del fuego cuando había un problema de este tipo. Y todo ello ha de repercutir directamente en la atención a sus hijos porque un padre estresado no está en condiciones de ser un buen padre.
En medio de todo esto los sindicatos de docentes de los centros públicos se niegan a que se abran las escuelas porque aseguran que si las abrían en estas condiciones serían «menos escuela». La Administración les ha dicho de abrir con grupos reducidos de alumnos, lo que significa ampliar el número de aulas y de profesorado para poder atender a toda la población escolar manteniendo las distancias de seguridad. Unos docentes que llevan tres meses sin hacer gran cosa y que ahora se niegan que abrir las escuelas. Mientras tanto el personal sanitario ha estado jugándose la vida sin medios, para salvar tantas vidas como han podido.
Una doctora que es también madre, y que ha estado en primera línea en la atención a los enfermos de coronavirus en un hospital, ha escrito una carta abierta en esos docentes donde los dice: «La vida continúa, y al igual que abren los bares, restaurantes y vamos al súper cada día, abrirán los hoteles, cines, ¿por qué la escuela no?» Las familias creen que si toda la sociedad se adapta a la pandemia, las escuelas y maestros también deben hacerlo. Esa madre y sanitaria asegura que «El riesgo ahora es muy bajo, y el beneficio es muy grande para la salud de los niños. Ahora hay un beneficio mucho más alto que riesgo, imagínate ahora cuánto maltrato infantil debe haber.» «Es muy importante abrir las escuelas para atender a los alumnos, por su salud mental». «No creo que deban abrirse escuelas solo para solucionar problemas de conciliación... Creo que se deberían abrir escuelas para escuchar los alumnos, cerrar el curso y atender emocionalmente a los niños.» «¿Creeis que hemos sido menos hospital o menos médicos o menos sanitarios para trabajar como lo hemos hecho?»
En fin, resulta que hay profesionales y profesionales... Y todos ellos, docentes y sanitarios, cobran su sueldo del mismo estado.
Un abrazo.
[Entrada 320]
Ecocentrisme
Fer-se gran és aprendre a no pensar quan convé no fer-ho.
Jordi Lara, escriptor (Vic 1968)
L'escriptor Ken Follet conta en un documental (Viaje a la Edad Media - La peste negra - Documental) com la pesta negra va produir canvis profunds en la societat europea. La pesta va entrar a Europa el 1347 pel sud d'Itàlia en una societat fortament teocentrista i va motivar una sèrie de canvis que culminarien en una nova etapa, l'Edat Moderna, on va florir l'antropocentrisme que és la base de la societat mercantilista actual. Segons Follet, l'home medieval va veure que la interlocució amb el seu déu no era una exclusiva de l'Església, la qual cosa va minvar el seu poder. D'altra banda va minvar, també, el poder dels senyors, perquè la gran mortaldat va generar un dèficit de mà d'obra cosa que els va forçar a obrir el mercat de la mà d'obra , donant, per tant, llibertat d'elecció de senyor als seus serfs. Finalment, és en aquesta època quan apareixen els primers autors del Renaixement com Dante Alighieri o Giovanni Boccaccio.
L'historiador austríac Walter Scheidel situa les pandèmies catastròfiques com al quart, i darrer, dels seus genets de l'igualitarisme. Perquè, segons diu, l'efecte de les grans pandèmies, en delmar la població, van fer créixer les rendes del treball per sobre de les del capital, la mà d'obra va passar a ser un bé escàs i es va cotitzar més que la propietat, i, per tant, les grans pandèmies van tenir l'impacte més sever sobre les elits econòmiques i polítiques.
Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke ens expliquen a la pel·lícula «2001: A Space Odyssey», com una llosa d'origen desconegut marca l'evolució dels homínids. En el final de la pel·lícula, estrany i de difícil interpretació, hi ha qui hi veu una proposta d'evolució futura cap a un home còsmic, un home situat fora dels paràmetres actuals de la humanitat.
La cosmovisió medieval, simplificant, situava tres elements com a base del seu cosmos: déu, l'home i el món. Ells van situar a déu per sobre de tot, com única veritat, cosa que justificava el seu teocentrisme, però aquesta cosmovisió ens va abandonar fa segles. L'Edat Moderna va donar cop de timó, posant de rumb, cap a l'antropocentrisme que ens ha dut on som ara. La pregunta és: què és el següent? Crec que molts ja vèiem que no tenim més sortida que centrar-nos en el món. I què és el món? Tot el que compon l'Univers o els universos existents? La Viquipèdia ens diu que «La natura o naturalesa inclou tot allò que existeix en l'Univers i que no és artificial o imaginat. En el seu sentit més ampli, equival al conjunt del cosmos, de l'Univers existent, i això abasta des de partícules subatòmiques fins als objectes astronòmics, incloent-hi la Terra, els éssers vius i els processos que s'hi relacionen.» Només matisaria que en lloc de dir "de l'Univers existent" hauria estat millor parlar "dels universos existents" o "dels possibles universos existents".
Entenc, doncs, que, de fet, el món al qual es referien aquells pensadors, no és més que allò que avui entenem per natura o naturalesa. Davant de tot plegat m'agrada pensar que aquesta pandèmia que patim ara ens podria dur més enllà, que ens podria fer prendre consciència que no som el centre de l'Univers i ens podria ajudar a fer el tomb definitiu cap a l'ecocentrisme, cap a un sistema de valors centrat en la naturalesa.
Una abraçada.
Ecocentrismo
Hacerse mayor es aprender a no pensar cuando conviene no hacerlo.
Jordi Lara, escritor (Vic 1968)
El escritor Ken Follet cuenta en un documental (Viaje a la Edad Media - La peste negra - Documental) como la peste negra produjo cambios profundos en la sociedad europea. La peste entró en Europa en 1347 por el sur de Italia en una sociedad fuertemente teocentrista y motivó una serie de cambios que culminarían en una nueva etapa, la Edad Moderna, donde floreció el antropocentrismo que es la base de la sociedad mercantilista actual. Según Follet, el hombre medieval vio que la interlocución con su dios no era una exclusiva de la Iglesia, lo que mermó su poder. Por otra parte mermó, también, el poder de los señores, porque la gran mortandad generó un déficit de mano de obra lo que les forzó a abrir el mercado de mano de obra, dando, por tanto, libertad de elección de señor a sus siervos. Finalmente, es en esta época cuando aparecen los primeros autores del Renacimiento como Dante Alighieri o Giovanni Boccaccio.
El historiador austríaco Walter Scheidel sitúa las pandemias catastróficas como el cuarto, y último, de sus jinetes del igualitarismo. Porque, según dice, el efecto de las grandes pandemias, al diezmar la población, hicieron crecer las rentas del trabajo por encima de las del capital, la mano de obra pasó a ser un bien escaso y se cotizó más que la propiedad, y, por tanto, las grandes pandemias tuvieron el impacto más severo sobre las élites económicas y políticas.
Stanley Kubrick y Arthur C. Clarke nos cuentan en la película «2001: A Space Odyssey", como una losa de origen desconocido marca la evolución de los homínidos. En el final de la película, extraño y de difícil interpretación, hay quien ve una propuesta de evolución futura hacia un hombre cósmico, un hombre situado fuera de los parámetros actuales de la humanidad.
La cosmovisión medieval, simplificando, situaba tres elementos como base de su cosmos: dios, el hombre y el mundo. Ellos situaron a dios por encima de todo, como única verdad, lo que justificaba su teocentrismo, pero esta cosmovisión nos abandonó hace siglos. La Edad Moderna dio un golpe de timón, poniendo rumbo hacia el antropocentrismo que nos ha llevado donde estamos ahora. La pregunta es: ¿Qué es lo siguiente? Creo que muchos ya veíamos que no tenemos más salida que centrarnos en el mundo. Y ¿qué es el mundo? ¿Todo aquello que compone el Universo o los universos existentes? La Wikipedia en su versión catalana nos dice que «La naturaleza incluye todo lo que existe en el Universo y que no es artificial o imaginado. En su sentido más amplio, equivale al conjunto del cosmos, del Universo existente, y esto abarca desde partículas subatómicas hasta los objetos astronómicos, incluyendo la Tierra, los seres vivos y los procesos relacionados.» Solo matizaría que en lugar de decir "del Universo existente" habría sido mejor hablar "de los universos existentes" o "de los posibles universos existentes".
Entiendo, pues, que, de hecho, el mundo al que se referían aquellos pensadores, no es más que lo que hoy entendemos por naturaleza. Ante todo ello me gusta pensar que esta pandemia que sufrimos ahora nos podría llevar más allá, que nos podría llevar a tomar conciencia de que no somos el centro del Universo y nos podría ayudar a dar el giro definitivo hacia el ecocentrismo, hacia un sistema de valores centrado en la naturaleza.
Un abrazo.
[Entrada 319]
Real
Els més savis han marxat,
queden les coses tal com són.
Màrius Sampere, poeta (1928-2018).
Cada vegada que he tingut una discussió seriosa, un debat profund, ens hem trobat amb problemes de lèxic. Hem hagut de posar-nos d'acord amb què volíem dir amb cada concepte i hem acabat definint de nou el concepte per entendre'ns.
Es veu que aquells dels meus contemporanis que es dediquen al pensament han decidit que hi havia tantes realitats com persones, que cadascú viu en una construcció mental personal del món que conforma la seva realitat. Llavors s'han trobat sense una paraula per a referir-se a les coses tal com són, i han inventat un nou concepte: el real. Òbviament, per a ells, el real únic i és això: les coses tal com són.
En la meva ignorància hauria dit que hi ha tantes visions de la realitat com persones, entenent com a visió de la realitat aquesta construcció mental personal del món. Com diu l'adagi, cada persona és un món. Entenc que la realitat és una, única, formada per les coses tal com són. Em sembla que això diu exactament el mateix, encara que el meu lèxic sigui diferent.
La realitat és que seguim debatent si preferim que ens mati el virus o la gana. No recordo les xifres exactes, però crec que aproximadament un noranta per cent dels morts per coronavirus tenen més de setanta anys. D'aquest deu per cent restant, un set o un vuit en tenen més de cinquanta, i la resta són més joves.
Confinant a la gent a casa seva hem parat l'estructura productiva del món. El poder financer diu que això produirà una crisi molt més dura que aquesta que es va iniciar el 2007 i que encara no hem remuntat. L'augment de la pobresa des del final del segle XX (des de la caiguda de la URSS) ha estat espectacular, propiciat per una gradual baixada dels sous i un augment progressiu de la precarietat i de l'atur en ares una falsa competitivitat, ja que el competidor està en la misèria o en unes condicions d'explotació laborals tiràniques com passa en les terres llunyanes d'orient. A més, hem deixat que els ultraliberals de l'escola de Chicago hagin anat rebaixant l'estat del benestar i hagin anat liquidant els serveis públics de qualitat.
Ara el virus està fent disminuir la despesa en pensions dels estats i això és perquè ha disminuït el nombre de pensionistes. L'altre dia un familiar em deia que els vells s'haurien de sacrificar pels joves en aquesta crisi. Si tenim present que segons el registre civil, que compta tots els morts sigui per la causa que sigui, a Catalunya quasi s'ha doblat la mortalitat des de l'inici de la crisi del coronavirus i en el conjunt d'Espanya per cada dos morts que hi va haver l'any passat, aquest any n'hi ha hagut tres, voleu dir que no se n'ha sacrificat a suficients?
De fet, molts dels profetes vivents han pronosticat un canvi social molt important després d'aquesta crisi. Veient com ha reaccionat el poder financer no sóc gaire optimista. Només que badem una mica, això serà més del mateix de sempre: ells més rics i nosaltres més pobres. Com diuen al Polònia: «Perdoneu, però algú ho havia de dir!»
Una abraçada.
Real
Los más sabios se han ido,
quedan las cosas tal como son.
Màrius Sampere, poeta (1928-2018).
Cada vez que he tenido una discusión seria, un debate profundo, hemos tenido problemas con el léxico. Hemos tenido que ponernos de acuerdo con que entendíamos con cada uno de los conceptos y hemos acabado definiendo de nuevo el concepto para entendernos.
Se ve que aquellos de mis contemporáneos que se dedican al pensamiento han decidido que había tantas realidades como personas, que cada uno vive en una construcción mental personal del mundo que conforma su realidad. Entonces se encontraron sin una palabra para referirse a las cosas tal como son, y han inventado un nuevo concepto: lo real. Obviamente, para ellos, lo real es único y es esto: las cosas tal como son.
En mi ignorancia habría dicho que hay tantas visiones de la realidad como personas, entendiendo como visión de la realidad esa construcción mental personal del mundo. Como dice el adagio, cada persona es un mundo. Entiendo que la realidad es una, única, formada por las cosas tal como son. Me parece que esto dice exactamente lo mismo, aunque mi léxico sea diferente.
La realidad es que seguimos debatiendo si preferimos que nos mate el virus o el hambre. No recuerdo las cifras exactas, pero creo que aproximadamente un noventa por ciento de los muertos por coronavirus tienen más de setenta años. De ese diez por ciento restante, un siete o un ocho tienen más de cincuenta años, y el resto son más jóvenes.
Confinando a la gente en su casa hemos parado la estructura productiva del mundo. El poder financiero dice que esto producirá una crisis mucho más dura que la que se inició en 2007 y que todavía no hemos remontado. El aumento de la pobreza desde el final del siglo XX (desde la caída de la URSS) ha sido espectacular, propiciado por una gradual bajada de los sueldos y un aumento progresivo de la precariedad y del paro en aras una falsa competitividad, ya que el competidor está en la miseria o en unas condiciones de explotación laborales tiránicas como ocurre en las tierras lejanas de oriente. Ademàs hemos dejado que los ultraliberales de la escuela de Chicago hayan ido rebajando el estado del bienestar y hayan ido liquidando los servicios públicos de calidad.
Ahora el virus está haciendo disminuir el gasto en pensiones de los estados y eso es porque ha disminuido el número de pensionistas. El otro día un familiar me decía que los viejos deberían sacrificar por los jóvenes en esta crisis. Si tenemos en cuenta que según el registro civil, que cuenta todos los muertos sea por la causa que sea, en Cataluña casi se ha doblado la mortalidad desde el inicio de la crisis del coronavirus y en el conjunto de España por cada dos muertos que hubo el año pasado, este año ha habido tres, ¿no os parece que no ya ha sacrificado a suficientes?
De hecho, muchos de los profetas vivientes han pronosticado un cambio social muy importante después de esta crisis. Viendo cómo ha reaccionado el poder financiero no soy muy optimista. Por poco que nos descuidemos, esto será más de lo mismo de siempre: ellos más ricos y nosotros más pobres. Como dicen en el Polonia (un programa cómico-político de la televisión catalana): «Perdonad, pero ¡alguien lo tenía que decir!»
Un abrazo.
[Entrada 318]
Anells
La ciència no diu: «És així». La ciència diu: «Aparentment és així», o més aviat: «En tot això probablement hi ha alguna cosa de veritat».
Hubert Reeves, astrofísic canadenc (1932)
Des del punt de vista de la física, en la seva branca que estudia els fenòmens tèrmics, és a dir, la termodinàmica, el fred no existeix. Es defineix el fred com l'absència de calor, això vol dir que fred i calor són la mateixa cosa des del punt de vista d'aquesta ciència.
Boeci, un filòsof cristià, teòleg i escriptor llatí del segle VI, que tingué una gran repercussió en l'edat mitjana, deia que el mal era l'absència del bé. No sé si això ens podria dur a la mateixa conclusió, vull dir que no sé si, en conseqüència, podem dir que el bé i el mal són la mateixa cosa o, el que ve a ser el mateix, que bé i mal són dues facetes d'una mateixa cosa.
Plató, el filòsof de la Grècia Antiga, explica el mite de Giges en el llibre II de la República. Giges aconsegueix un anell que li permet fer-se invisible i l'usa per fer seu el poder, assassinant al rei. Plató se serveix de l'anell de Giges per debatre el caràcter individual o social de l'ètica, i Glaucó, el seu germà, també filòsof, l'usa per concloure que els humans som injustos per naturalesa. Giges el podia haver usat per ser just, però no ho va fer, va optar per ser injust.
En l'univers imaginari de Tolkien, l'escriptor, poeta, filòleg i professor universitari anglès del segle XX, també apareix un anell, l'Anell Únic, forjat pel Senyor fosc, Sàuron, que també té com a comesa fer seu el poder, ja que té l'objectiu de controlar els elfs. La probabilitat de què l'Anell Únic sigui hereu de l'anell de Giges és ben alta. Per exemple, tant l'un com l'altre fan invisible a qui el du. Tot i que un anell, el de Giges, dóna llibertat d'acció a qui el du, l'altre, concebut per un Senyor fosc, per un tirà malvat, va convertir a Sméagol en la criatura que seria coneguda com a Gòl·lum, deformant-lo i perllongant-li la vida més enllà del que era natural en un hòbbit. Un Anell que tenia voluntat pròpia, ja que desitjant tornar al seu antic amo, va fer que Gòl·lum anés a viure a les cavernes de les Muntanyes Boiroses, a prop del lloc on Sàuron començava a recuperar forma.
No cometré l'error de comparar aquests anells amb l'aliança que duen moltes de les persones casades. En aquest cas l'anell vol simbolitzar el compromís mutu. També vol simbolitzar-lo l'anell de prometença. Els anells també han estat un símbol de poder com els dels faraons de l'Egipte antic i els dels senyors feudals, ja que hi duien el segell que els donava la autoritat. També es diu que a l'anell de Salomó hi residia la seva saviesa. Sense oblidar que hi ha una infinitat d'anells que tenen només una finalitat ornamental.
En certa ocasió un amic em va regalar una aiguamarina, una gemma molt apreciada en joieria que té un aspecte que recorda l'aigua del mar, d'aquí surt el seu nom. Se'm va acudir demanar a un dels meus millors amics que havia estudiat disseny i que havia fet alguns dissenys de joies i altres ornaments, que dissenyés un anell per a la meva parella. Amb el seu disseny vaig recórrer a un dels joiers de més prestigi de la ciutat perquè el muntés. Podeu imaginar com estaven les meves expectatives, com esperava que la meva parella es desfés en rebre aquella exclusiva meravella que a mi m'encantava.
Desgraciadament el resultat va estar molt per sota de les meves expectatives. Després, la meva parella, va reconèixer que li havia agradat molt, especialment després que li expliqués la història completa, però el va rebre amb certa fredor. Podeu imaginar com em vaig sentir, quina va ser la meva decepció. Potser vaig cometre l'error d'esperar una reacció a l'alçada del meu esforç. No n'estic segur. El que tinc clar és que em va fer mal.
Una abraçada.
Anillos
La ciencia no dice: «Es así». La ciencia dice: «Aparentemente es así», o más bien: «En esto probablemente hay algo de verdad».
Hubert Reeves, astrofísico canadiense (1932)
Desde el punto de vista de la física, en su rama que estudia los fenómenos térmicos, es decir, la termodinámica, el frío no existe. Se define el frío como la ausencia de calor, eso significa que frío y calor son la misma cosa desde el punto de vista de esa ciencia.
Boecio, un filósofo cristiano, teólogo y escritor latino del siglo VI, que tuvo una gran repercusión en la Edad Media, decía que el mal era la ausencia del bien. No sé si eso nos podría llevar a la misma conclusión, quiero decir que no sé si, en consecuencia, podemos decir que el bien y el mal son la misma cosa o, lo que viene a ser lo mismo, que bien y mal son dos facetas de una misma cosa.
Platón, el filósofo de la Grecia Antigua, explica el mito de Giges en el libro II de la República. Giges consigue un anillo que le permite hacerse invisible y la usa para hacerse con el poder, asesinando al rey. Platón se sirve del anillo de Giges para debatir el carácter individual o social de la ética, y Glaucón, su hermano, también filósofo, lo usa para concluir que los humanos somos injustos por naturaleza. Giges lo podía haber usado para ser justo, pero no lo hizo, optó por ser injusto.
En el universo imaginario de Tolkien, el escritor, poeta, filólogo y profesor universitario inglés del siglo XX, también aparece un anillo, el Anillo Único, forjado por Señor oscuro, Sauron, que también tiene como cometido hacerse con el poder, ya que tiene el objetivo de controlar a los elfos. La probabilidad de que el Anillo Único sea heredero del anillo de Giges es muy alta. Por ejemplo, tanto el uno como el otro hacen invisible a quien lo lleva. Aunque un anillo, el de Giges, da libertad de acción a quien lo lleva, el otro, concebido por un Señor oscuro, por un tirano malvado, convirtió a Sméagol en la criatura que sería conocida como Gollum, deformándolo y prolongando la vida más allá de lo que era natural en un hobbit. Un Anillo que tenía voluntad propia, ya que deseando volver a su antiguo dueño, hizo que Gollum fuera a vivir en las cavernas de las Montañas Nubladas, cerca del lugar donde Sauron empezaba a recuperar forma.
No cometeré el error de comparar esos anillos con la alianza que llevan muchas de las personas casadas. En este caso el anillo quiere simbolizar el compromiso mutuo. También quiere simbolizarlo el anillo de prometida. Los anillos también han sido un símbolo de poder como los de los faraones del Egipto antiguo y los de los señores feudales, ya que en él estaba sello que les daba la autoridad. También se dice que en el anillo de Salomón residía su sabiduría. Sin olvidar que hay una infinidad de anillos que tienen solo una finalidad ornamental.
En cierta ocasión un amigo me regaló una aguamarina, una gema muy apreciada en joyería que tiene un aspecto que recuerda el agua del mar, de aquí sale su nombre. Se me ocurrió pedir a uno de mis mejores amigos que había estudiado diseño y que había hecho algunos diseños de joyas y otros adornos, que diseñara un anillo para mi pareja. Con su diseño recurrí a uno de los joyeros de más prestigio de la ciudad para que lo montara. Podéis imaginar como estaban mis expectativas y como esperaba que mi pareja se deshiciera al recibir aquella exclusiva maravilla que a mí me encantaba.
Desgraciadamente el resultado estuvo muy por debajo de mis expectativas. Después, mi pareja, reconoció que le había gustado mucho, especialmente después de que le explicara la historia completa, pero lo recibió con cierta frialdad. Puede imaginar como me sentí, cuál fue mi decepción. Quizás cometí el error de esperar una reacción a la altura de mi esfuerzo. No estoy seguro de ello. Lo que tengo claro es que me hizo daño.
Un abrazo.
Qualsevol racisme fuig del món de la racionalitat, ja que està científicament demostrat que cap de les diferents ètnies de l'home modern (mal anomenat homo sapiens) és superior a l'altra. Malgrat que siguem diferents, que tinguem diferències substancials el la forma del cos, no hi ha cap element que pugui fer que uns siguin millors que els altres. Malgrat això el racisme existeix. Hi ha qui diu que el racisme no és més que una manifestació de la nostra por. Amb això no vull dir que el racisme sigui una cosa mística, res és més allunyat del meu pensament.
