[Entrada 352]
Seguim aquí
Hi ha les pedres
i els arbres i la gent i tantes coses
que pots tocar amb les mans!
Que no t’adonis
algun dia, amb espant, que els anys et passen
i et mous només entorn de la teva ombra.
Miquel Martí i Pol, poeta, escriptor i traductor (1929-2003)
Segueixo abraçant a en Rafel, si més no dos cops a la setmana. Seguim debatent temes del pensament humà, del seu tarannà i del seu comportament. Intentem mantenir postures oposades perquè realment hi hagi debat. Y seguim gaudint de la vida que compartim.
Segueixo abraçant de tant en tant al Carles d'amagat d'en Rafel. Sol ser un cop per setmana, si arriba a tant perquè no sempre és fàcil un bon moment per als dos. Amb ell les converses són més mundanes i moltes vegades relacionades amb la professió que compartim.
Per si les coses no fossin prou complicades, els meus germans s'han interessat en treballar la història familiar aprofitant que tenim toc de queda i no podem socialitzar fora de la bombolla familiar. Això fa referència tant a l'arbre genealògic com als records que guardem a la nostra memòria. Això vol dir escriure, buscar dades, i reunir-nos de tant en tant via Zoom i cadascú a casa seva.
Respirem fondo i relaxem-nos tots.
Un comentari del blog d'en Lucky em va incitar a veure la pel·lícula argentina Yo adolescente. Pot ser algun dia faré un post comentant-la. En ella destaca la soledat de l'adolescent i la manca de comunicació que en molts casos tenen conseqüències catastròfiques, sobretot quan els tòpics i els prejudicis socials els fan sentir malament. No té molt de sentit que una persona que està despenjant-se dels adults que l'han educat per fer-se una persona adulta amb criteris propis, que necessita el reconeixement social dels seus companys que estan com ell, lluitant per trobar-se a si mateixos, es tanqui sobre si mateix. Però ho fem, especialment a l'adolescència... I així ens va. La pel·lícula demana als adolescents que no abandonin als seus companys, que es preocupin per ells. Tot i que tinc els meus dubtes de la seva eficàcia, em sembla un bon intent, com ho és la sèrie que ja vaig comentar, Por trece razones.
En fi, la vida segueix, i jo també segueixo aquí.
Una abraçada.
Seguimos aquí
Hay piedras
y árboles y gente y tantas cosas
que puedes tocar con las manos!
Que no te des cuenta
algún día, con espanto, que los años pasan
y solo te mueves entorno a tu sombra.
Miquel Martí i Pol, poeta, escritor y traductor (1929-2003)
Sigo abrazando a Rafel, al menos dos veces por semana. Seguimos debatiendo temas del pensamiento humano, de su talante y de su comportamiento. Intentamos mantener posturas opuestas para que realmente haya debate. Y seguimos disfrutando de la vida que compartimos.
Sigo abrazando de vez en cuando a Carles a escondidas de Rafel. Suele ser una vez por semana, si llega a tanto porque no siempre es fácil encontrar un buen momento para los dos. Con él las conversaciones son más mundanas y muchas veces relacionadas con la profesión que compartimos
Por si las cosas no fueran suficientemente complicadas, mis hermanos se han interesado en trabajar la historia familiar aprovechando que tenemos toque de queda y no podemos socializar fuera de la burbuja familiar. Eso se refiere tanto el árbol genealógico como a los recuerdos que guardamos en nuestra memoria. Esto significa escribir, buscar datos, y reunirnos de vez en cuando vía Zoom y cada uno en su casa.
Respiremos hondo y relajémonos todos.
Un comentario del blog de Lucky me incitó a ver la película argentina Yo adolescente. Puede que haga algún día haga un post comentándola. En ella destaca la soledad del adolescente y la falta de comunicación que en muchos casos tienen consecuencias catastróficas, sobre todo cuando los tópicos y los prejuicios sociales les hacen sentir mal. No tiene mucho sentido que una persona que está descolgándose de los adultos que la han educado para hacerse una persona adulta con criterios propios, que necesita el reconocimiento social de sus compañeros que están como él, luchando para encontrarse a sí mismos, se cierre sobre sí mismo. Pero lo hacemos, especialmente en la adolescencia... Y así nos va. La película pide a los adolescentes que no abandonen a sus compañeros, que se preocupen por ellos. Aunque tengo mis dudas de su eficacia, me parece un buen intento, como lo es la serie que ya comenté, Por trece Razones.
En fin, la vida sigue, y yo también sigo aquí.
Un abrazo.
[Entrada 351]
Descans
Tot ha estat ja escrit. Als escriptors, els han quedat només els matisos. És mala sort que això passi precisament a l’època de les grans generalitzacions.
Stanisław Jerzy Lec, escriptor (1909-1966)
No, no vull tancar el blog, només vull que no sigui una càrrega per a mi. Publicaré quan tingui alguna cosa per explicar o per dir. En aquest moment tinc a en Carles que sembla que vulgui ser un folla-amic o un amant constant, almenys això m'ha semblat, i a en Rafel que vol ser el meu xicot o una espècie d'amic-xicot. Què ho deu fer que unes vegades me'n sobri i d'altres me'n falti...
Just una setmana després de la seva visita sorpresa en Carles em va trucar per quedar més relaxadament, sense presses. Vam quedar a dinar. No podíem quedar per sopar perquè ara tenim toc de queda i els bars i restaurants estan tancats des de mitja tarda. Així que ens vam trobar a un restaurant que ell va proposar. Hi vam dinar força bé per un preu ben raonable i després vam anar a gaudir de la migdiada a un pis que ha llogat. Encara no hi viu, ja que segueix a casa dels seus pares, però el vol tenir per poder fer la seva i a mig termini anar-hi a viure, però, de moment, amb de la pandemia, no vol deixar sols als seus pares. De passada servirà per a les nostres trobades. Com deveu imaginar això de la migdiada va ser una excusa per anar a follar. Aquest cop la cosa va anar amb més calma. Vam estar de xarrera sobre els seus plans de futur a la sala d'estar davant d'un cafè i una copeta d'escocès còmodament asseguts en un sofà. Quan la conversa es començava a estancar vam començar a acariciar-nos i de seguida em va agafar de la mà i em va dur al dormitori on vam tenir temps per a tot. Vam acabar a la dutxa amb els instints completament satisfets.
Amb en Rafel hem recuperat el ritme de dues trobades setmanals. La veritat és que és un noi encantador, intel·ligent i culte. M'encanta estar amb ell i debatre tota mena de temes. Joguem a defensar postures contràries. A veure qui troba arguments més forts per defensar la posició que representa. No sempre ens posem d'acord. No sempre pensem el mateix, però som capaços de parlar-ne, d'escoltar-nos i d'analitzar les nostres diferències de criteri. No cal dir que al llit és una meravella i que aquell cigalot em torna boig. M'encanta que m'ompli la boca i el cul amb ell.
Ja deveu imaginar que amb tot això em queda poc temps lliure i el fet de preparar els posts de matinada se m'està fent dur. I com que jo no he vingut a aquest món a patir, sinó a gaudir, he pensat que el més operatiu és que deixi d'escriure un posts cada dijous i fer-ho només quan em vingui de gust. I per això us demano que sigueu comprensius amb mi i em deixeu descansar una mica.
Canviant de tema. Fa pocs dies em van fer arribar aquest quadre que he posat a continuació i que lliga prou bé amb el que vaig intentar explicar l'altre dia al meu post «Boomers, mil·lennials i centennials». Aquí queda clar que no em puc escapar de ser catalogat de «boomer» (baby boom o baby boomer) que caracteritzen amb ambició. Tot i que no m'agrada ser etiquetat no ho he pogut evitar.
No abandono, no me'n vaig. Segueixo, però a un altre ritme.
Una abraçada.
Descanso
Todo ha sido escrito ya. A los escritores, les han quedado solo los matices. Es mala suerte que esto ocurra precisamente en la época de las grandes generalizaciones.
Stanisław Jerzy Lec, escritor (1909-1966)
No, no quiero cerrar el blog, solo quiero que no sea una carga para mí. Publicaré cuando tenga algo que contar o que decir. En este momento tengo a Carles que parece que quiera ser un folla-amigo o un amante constante, al menos eso me ha parecido, y a Rafel que quiere ser mi novio o una especie de aminovio. A qué es debido que unas veces me sobre y otras me falte...
.
[Entrada 350]
Casualitat?
El que anomenem casualitat no és més que la ignorància de les causes físiques.
Gottfried Leibniz, filòsof, científic, matemàtic, lògic, diplomàtic, jurista, bibliotecari i filòleg (1646-1716)
Just feia un mes. Jo havia decidit donar-li un mes d'espai, estar un mes sense dir-li res. Vaig escriure-li un Whatsapp dient-li «passejar sol és molt avorrit, podríem passejar junts?». Acabava de tocar el botó d'enviar quan vaig tenir la contesta: «Tinc ganes de fer una volta, vols venir?». Evidentment vam quedar.
En Rafel em va preguntar si havia rebut el seu missatge quan vaig enviar el meu. Li vaig dir que no. «Collons!» va exclamar, «Quina casualitat! Ja m'estranyava que haguessis contestat tan de pressa. Acabava d'enviar el meu missatge que he rebut al teu». Em va ensenyar com el meu missatge estava a continuació del seu amb la mateixa hora i minut. Jo li vaig ensenyar com en el meu Whatsapp les coses anaven al revés. Primer hi havia el meu, també amb la mateixa hora i minut.
Vam fer una llarga passejada i vam estar parlant de nosaltres i de la nostra relació. Em va dir que creia que s'havia equivocat, que pensava que havia estat la gelosia la que l'havia dut a actuar com ho havia fet. Que li havia dolgut molt que en L. m'hagués fet seu i que ell no ho aconseguís. Que després va començar a pensar en mi, en tot el que jo havia patit, i es va adonar que no havia estat just amb mi.
Jo li vaig demanar temps, que creia ell i jo aniríem molt lluny junts. Que ell em queia molt bé, que m'hi sentia molt bé amb la seva companyia i que al llit era insuperable, però que no podia evitar tenir por a tornar-me a enamorar. Em va prometre donar-me tot el temps que em fes falta. Després em va proposar fotre un clau.
El clau de la reconciliació sol tenir fama de ser el millor, i ho va ser. Vam anar al lloc on solíem anar darrerament. Com que portava un mes d'abstinència vaig arribar de seguida al punt culminant, però no va ser cap problema. El vaig buidar amb una mamada y vam esperar l'estona que va caldre per tornar a estar a punt. Vaig haver de pagar per tres hores de lloguer de la cambra. Això sí, vam fer tot el que ens agrada fer i vaig tornar a gaudir del plaer de ser enforquillat per aquella pollassa. No sé si tinc folla-amic o un xicot, però torno a tenir a en Rafel a tota màquina.
Una abraçada.
¿Casualidad?
Lo que llamamos casualidad no es más que la ignorancia de las causas físicas.
Gottfried Leibniz, filósofo, científico, matemático, lógico, diplomático, jurista, bibliotecario y filólogo (1646-1716)
Había pasado un mes. Yo había decidido darle un mes de espacio, estar un mes sin decirle nada. Le escribí un Whatsapp diciéndole «pasear solo es muy aburrido, ¿podríamos pasear juntos?». Acababa de pulsar el botón enviar cuando recibí su respuesta: «Tengo ganas de dar una vuelta, ¿quieres venir?». Evidentemente quedamos.
Rafel me preguntó si había recibido su mensaje cuando envié el mío. Le dije que no. «¡Joder!» exclamó, «¡Qué casualidad! Ya me extrañaba que hubieras contestado tan deprisa. Acababa de enviar mi mensaje que he recibido el tuyo». Me enseñó como mi mensaje estaba después del suyo con la misma hora y minutos. Yo le enseñé como en mi Whatsapp las cosas iban al revés. Primero estaba el mío y después el suyo, también con la misma hora y minuto.
Dimos un largo paseo y estuvimos hablando de nosotros y de nuestra relación. Me dijo que creía que se había equivocado, que pensava que habían sido los celos los que le habían llevado a actuar como lo había hecho. Que le había sentado muy mal que L. me hubiera hecho suyo y que él no lo consiguiera. Pero después empezó a pensar en mí, en todo lo que yo había sufrido, y se dio cuenta de que no había sido justo conmigo.
Yo le pedí tiempo, que creía él y yo iríamos muy lejos juntos. Que él me caía muy bien, que me sentía muy bien en su compañía y que en la cama era insuperable, pero que no podía evitar tener miedo a volverme a enamorar. Me prometió darme todo el tiempo que me hiciera falta. Luego me propuso echar un polvo.
El polvo de la reconciliación suele tener fama de ser el mejor, y lo fue. Fuimos al lugar donde solíamos ir últimamente. Como llevaba un mes de abstinencia llegué enseguida al punto culminante, pero no fue ningún problema. Lo vacié él con una mamada y esperamos el tiempo que fue necesario para volver a estar a punto. Tuve que pagar por tres horas de alquiler de la habitación. Eso sí, hicimos todo lo que nos gusta hacer y volví a disfrutar del placer de ser ensartado por aquel pollón. No sé si tengo folla-amigo o un novio, pero vuelvo a tener a Rafel a toda máquina.
Un abrazo.
Respirem fondo i relaxem-nos tots. 
