[Entrada 201]
5 grans problemes actuals
La directora executiva d'Oxfam, Winnie Byanyima, planteja en diari El País Las cinco preocupaciones (y posibles soluciones) que le quitan el sueño. En un vídeo que publica El País al seu web, Winnie Byanyima enuncia els seus cinc maldecaps:
1. La desigualtat econòmica.
2. El canvi climàtic.
3. La violència de gènere.
4. La crisi migratòria.
5. Els desafiaments globals.
De fet, d'una manera o altra, aquests problemes són vius en tots els països del món. M'he atrevit a resumir així les propostes de solució que fa:
1. "En primer lloc, els rics han de pagar els impostos justos que els corresponen. Ara mateix, la majoria no ho fa; amaguen els seus diners en paradisos fiscals". Assegura Byanyima. A més, per evitar la discriminació social les solucions passen per proporcionar serveis públics de qualitat com la sanitat, l'educació i la protecció social: "I que tothom pugui accedir-hi". Una altra de les solucions passa per "tornar la veu als ciutadans i que les democràcies no es vegin influenciades per l'enorme poder dels diners".
2. Els efectes del canvi climàtic els han sentit els pobres que no els provoquen, la gent dels països en vies de desenvolupament com el meu, Uganda. El meu oncle, que és un pagès que conrea el camp, trigaria 195 anys a emetre les mateixes emissions de carboni que un ciutadà normal de Nova York. Tenim un repte, el de fer que els països rics compleixin els seus compromisos i mostrin una major voluntat de reduir l'escalfament global. Però, al mateix temps, han de dedicar diners per ajudar els països en desenvolupament perquè puguin adaptar-se i sobreviure als efectes del canvi climàtic.
3. Per aconseguir donar a les dones i les nenes igualtat de drets hi ha una campanya d'Oxfam anomenada Enough. L'objectiu és enfrontar-se a la mentalitat de la gent i canviar el seu comportament perquè la discriminació salarial i violència contra les dones i les nenes sigui inacceptable, perquè sabem que la raó per la qual està passant és que la societat la tolera. Cal aconseguir que al ciutadà comú li sembli inacceptable.
4. Europa construeix barreres al seu voltant. Aquests són els països que van fer que el món elaborés les lleis de drets humans a les Nacions Unides. També va ser Europa qui va fer que el món elaborés les lleis de refugiats, les lleis humanitàries. Però ara és la mateixa Europa la que posa barreres i celebra acords per obligar la gent que fuig de les guerres en els seus països a tornar a llocs on la mataran. Els països rics han de ser més responsables i complir els seus acords internacionals, les lleis humanitàries i sobre refugiats.
5. Els reptes mundials com la desigualtat, la pobresa, la fam, el canvi climàtic i aquesta crisi migratòria mundial, requereixen solucions globals. L'ONU ha deixat de funcionar. És incapaç de funcionar perquè reflecteix la realitat del final de la Segona Guerra Mundial. El poder a tot el sistema l'exerceixen els governants globals, els guanyadors de la Segona Guerra Mundial, i no reflecteix la realitat actual en què hi ha molts països que es van independitzar posteriorment, com la majoria dels països africans, les economies emergents i les grans potències com la Xina, el Brasil o Alemanya, que no exerceixen molt poder a les Nacions Unides. Hem de reformar l'ONU i fer que funcioni, en primer lloc, democratitzant-la, fent que sigui inclusiva i que no se sentin les veus dels Governs, sinó dels ciutadans com nosaltres i d'organitzacions de la societat civil. I després cal fer que funcioni per a la gent normal i corrent.
Una abraçada.
5 grandes problemas actuales
La directora ejecutiva de Oxfam, Winnie Byanyima, plantea en diario El País Las cinco preocupaciones (y posibles soluciones) que le quitan el sueño. En un vídeo que publica El País en su web, Winnie Byanyima enuncia sus cinco quebraderos de cabeza:
1. La desigualdad económica.
2. El cambio climático.
3. La violencia de género.
4. La crisis migratoria.
5. Los desafíos globales.
De hecho, de una forma u otra, esos problemas están vivos en todos los países del mundo. Me he atrevido a resumir así sus propuestas de solución:
1. "En primer lugar, los ricos tienen que pagar los impuestos justos que les corresponden. Ahora mismo, la mayoría no lo hace; esconden su dinero en paraísos fiscales". Asegura Byanyima. Además, para evitar la discriminación social las soluciones pasan por proporcionar servicios públicos de calidad como la sanidad, la educación y la protección social: "Y que todo el mundo pueda acceder a ellos". Otra de las soluciones pasa por "devolver la voz a los ciudadanos y que las democracias no se vean influenciadas por el enorme poder del dinero".
2. Los efectos del cambio climático los han sentido los pobres que no los provocan, la gente de los países en vías de desarrollo como el mío, Uganda. Mi tío, que es un campesino que cultiva el campo, tardaría 195 años en emitir las mismas emisiones de carbono que un ciudadano normal de Nueva York. Tenemos un reto, el de hacer que los países ricos cumplan sus compromisos y muestren una mayor voluntad de reducir el calentamiento global. Pero, al mismo tiempo, tienen que dedicar dinero para ayudar a los países en desarrollo para que puedan adaptarse y sobrevivir a los efectos del cambio climático.
3. Para conseguir dar a las mujeres y a las niñas igualdad de derechos hay una campaña de Oxfam llamada Enough. El objetivo es enfrentarse a la mentalidad de la gente y cambiar su comportamiento para que la discriminación salarial y la violencia contra las mujeres y las niñas sea inaceptable, porque sabemos que la razón por la que está ocurriendo es que la sociedad la tolera. Hay que conseguir que al ciudadano común le parezca inaceptable.
4. Europa construye barreras a su alrededor. Estos son los países que hicieron que el mundo elaborase las leyes de derechos humanos en Naciones Unidas. También fue Europa quien hizo que el mundo elaborase las leyes de refugiados, las leyes humanitarias. Pero ahora es la misma Europa la que pone barreras y celebra acuerdos para obligar a la gente que huye de las guerras en sus países a volver a lugares donde la van a matar. Los países ricos tienen que ser más responsables y cumplir sus acuerdos internacionales, las leyes humanitarias y sobre refugiados.
5. Los desafíos mundiales como la desigualdad, la pobreza, el hambre, el cambio climático y esta crisis migratoria mundial, requieren soluciones globales. La ONU ha dejado de funcionar. Es incapaz de funcionar porque refleja la realidad del final de la Segunda Guerra Mundial. El poder en todo el sistema lo ejercen los gobernantes globales, los ganadores de la Segunda Guerra Mundial, y no refleja la realidad actual en la que hay muchos países que se independizaron posteriormente, como la mayoría de los países africanos, las economías emergentes y las grandes potencias como China, Brasil o Alemania, que no ejercen mucho poder en Naciones Unidas. Tenemos que reformar la ONU y hacer que funcione, en primer lugar, democratizándola, haciendo que sea inclusiva y que no se oigan las voces de los Gobiernos, sino de los ciudadanos como nosotros y de organizaciones de la sociedad civil. Y luego hay que hacer que funcione para la gente normal y corriente.
Un abrazo.
[Entrada 200]
Inxeba
Aquesta pel·lícula sobre homosexualitat masculina, estrenada aquí a Espanya amb el títol: "La herida (The Wound)", en sales de cinema minoritari, és l'òpera prima del seu director, John Trengove.
La crítica diu que es tracta d'un «film cru i conseqüent, de convincent resolució fílmica», que presenta «un conflicte plantejat amb emotiva transparència que serveix per parlar un cop més de la repressió en un entorn hostil i complex, asfixiant dins dels seus propis codis i comportaments» (http://www.butxaca.com), i que «resulta universal pel seu retrat d'un món en el qual el pes de la tradició i d'idees estrictes sobre la masculinitat aixafen a l'individu. Malgrat que la narració de Trengove és més aviat convencional i a estones excessivament explicativa, esquiva hàbilment tant la temptació d'emetre judicis com la de mirar amb ulls de turista etnogràfic.» (http://www.elperiodico.com).
El 'ukwaluka' és un ritus de pas a l'adultesa practicat per la comunitat sud-africana dels Xhosa en el qual, durant setmanes, els participants, joves que estan en els últims anys de l'adolescència, són sotmesos a la circumcisió, el dejuni i l'aïllament. El que hi passa ha de ser guardat en secret. En ple segle XXI, cada any, Xolani, un obrer solter i solitari, participa al costat d'altres homes de la seva comunitat en la 'ukwaluka'. Kwanda, procedent de Johannesburg i tutelat per Xolani, rep les burles dels seus companys per ser de ciutat i massa sensible. Quan Kwanda descobreix que Xolani està enamorat en secret d'un altre dels tutors la vida dels tres canviarà radicalment.
No faré «spoiler», no us diré com acaba, però deixeu-me que us expliqui algunes cosetes més al voltant de la pel·lícula. Durant aquest ritus els joves estan sotmesos a l'adult que els acompanya i a qui han d'anomenar "tutor", els adolescents són tractats amb cert menyspreu i no són cridats pel seu nom, sinó amb el d'"iniciat".
Xolani, a qui també anomenen X, és amic de pare de Kwanda i aquest, li demana que sigui dur amb el noi de qui n'insinua una possible homosexualitat, ja que li diu «es tanca a la seva cambra amb els seus amics i no sé què fan». Els altres iniciats, en un altre moment, tracten de "marieta" a Kwanda que és l'únic iniciat que tutoritza en X.
Vija és un home casat, té tres filles, però cada any participa al 'ukwaluka' amb Xolani. Vija aquest any s'encarrega de tres iniciats a qui tracta amb duresa. Vija i X mantenen una relació homosexual des de fa anys, però només es veuen un cop l'any, els dies que dura el ritus. Com podeu imaginar, la relació entre Vija i X és oculta i també especial. Xolani vol dur-la més enllà però Vija, no es mostra gens interessat a fer tal cosa.
Tot i que es parla de polles en diferents moments, que es veu com circumciden els nois, que surten les cures que X pratica a la ferida del circumcidat Kwanda, que Vija i Xolani apareixen mantenint relacions sexuals més d'una vegada, i que se'ls veu completament nus, no hi ha ni una sola imatge on es vegi un penis a la pantalla. Ni tampoc es veu una sola gota de sang. És a dir, que en aquests aspectes la pel·lícula és totalment asèptica.
No és una pel·lícula dolça i romàntica, sinó crua i dura sobre les relacions homosexuals entre homes que encara són tabú y causen molts problemes a la major part del territori del nostre planeta...
Una abraçada.
Inxeba
Esta película sobre homosexualidad masculina, estrenada aquí en España con el título: "La herida (The Wound)", en salas de cine minoritario, es la ópera prima de su director, John Trengove. La crítica dice que se trata de un «film crudo y consecuente, de convincente resolución fílmica», que presenta «un conflicto planteado con emotiva transparencia que sirve para hablar una vez más de la represión en un entorno hostil y complejo, asfixiante dentro de los sus propios códigos y comportamientos» (http://www.butxaca.com), y que «resulta universal por su retrato de un mundo en el que el peso de la tradición y de ideas estrictas sobre la masculinidad aplastan al individuo. Pese a que la narración de Trengove es más bien convencional y a ratos excesivamente explicativa, esquiva hábilmente tanto la tentación de emitir juicios como la de mirar con ojos de turista etnográfico» (http: //www.elperiodico.com) .
El 'ukwaluka' es un rito de paso a la adultez practicado por la comunidad sudafricana de los Xhosa en el que, durante semanas, los participantes, jóvenes que están en los últimos años de la adolescencia, son sometidos a la circuncisión, el ayuno y el aislamiento. Lo que allí sucede debe ser guardado en secreto. En pleno siglo XXI, cada año, Xolani, obrero soltero y solitario, participa junto a otros hombres de su comunidad en la 'ukwaluka'. Kwanda, procedente de Johannesburgo y tutelado por Xolani, recibe las burlas de sus compañeros por ser de ciudad y demasiado sensible. Cuando Kwanda descubre que Xolani está enamorado en secreto de otro de los tutores la vida de los tres cambiará radicalmente.
Xolani, a quien también llaman X, es amigo de padre de Kwanda y éste, le pide que sea duro con el chico de quien insinúa una posible homosexualidad, ya que le dice «se cierra en su cuarto con sus amigos y no sé qué hacen». Los otros iniciados, en otro memento, tratan de "mariquita" a Kwanda que es el único iniciado que tutoriza X.
Vija es un hombre casado, tiene tres hijas, pero cada año participa en el 'ukwaluka'con Xolani. Vija este año se encarga de tres iniciados a quien trata con dureza. Vija y X mantienen una relación homosexual desde hace años, pero sólo se ven una vez al año, los días que dura el rito. Como podéis imaginar, la relación entre Vija y X es oculta y también especial. Xolani quiere llevarla más allá pero Vija, no se muestra interesado para nada en hacer tal cosa.
Aunque se habla de pollas en diversas ocasiones, que se ve como circuncidan los chicos, que salen los cuidados que X practica en la herida del circucidado Kwanda, que Vija y Xolani aparecen manteniendo relaciones sexuales más de una vez, y que se les ve completamente desnudos, no hay ni una sola imagen donde se vea un pene en la pantalla. Ni tampoco se ve una sola gota de sangre. Es decir, que en estos aspectos la película es totalmente aséptica.
No es una película dulce y romántica, sino cruda y dura sobre las relaciones homosexuales entre hombres que todavía son tabú y causan muchos problemas en la mayor parte del territorio de nuestro planeta...
Un abrazo.
[Entrada 199]
Un futur de precarietat?
«Els homes no es van poder comprometre a renunciar a la plenitud dels seus drets naturals i a respectar l'ordre social si la societat no els oferís un destí preferible al qual la natura els condemna: quan no es neguin a executar-ho i el seu treball no sigui suficient per al seu manteniment, la societat ha de procurar-los una nutrició saludable, un estatge sa, un vestit convenient, el necessari per criar els seus fills, cures en les seves malalties; és a dir, una existència suportable i a la qual no es vegin obligats a fatigar-se en excés. Doncs és el temps de descans el que poden consagrar a la cosa pública.»
Jean-Paul Marat.
Diuen que el meu país és la tretzena economia del món i que des del final del 2013 va començar una recuperació econòmica després de la crisi que s'havia iniciat el 2007. El govern del moment es gloria d'aquesta recuperació i diu que és l'exemple d'Europa. Però el deute de l'Estat que el 2014 era del 99% del PIB avui segueix estancada al voltant d'aquest percentatge i ara és del 100% del PIB.
A més, el valor del salari mitjà de l'any 2016 és inferior al de l'any anterior, mentre els preus van pujar en una taxa anual que era la més alta des del 2013. En poques paraules mentre els salaris s'abaixen els preus s'apugen. Al mateix temps un de cada quatre habitants està risc de pobresa, cosa que afecta fonamentalment a la fracció dels més joves. El més greu és que un 30% d'aquesta població que està en risc de pobresa té feina, vol dir que rep un salari, i un 15% té estudis superiors.
La «Declaració Universal dels Drets Humans» de 1948, que és la que ha assumit l'ONU i que s'intenta que compleixin tots els països que en formen part, diu que «Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.» Fixeu-vos que només és un dret de la persona que treballa, cosa que vol dir que és la persona qui l'ha de fer respectar i, per tant, aquesta persona pot haver d'acabar renunciant-hi «per un plat de llenties» com el personatge bíblic Esaú (Gn 25, 29-34).
Marat, fa més de 200 anys, ho plantejava com un deure de la societat: «la societat ha de...», això obligaria als estats a fer-ho complir, de forma que seria molt més difícil que es pogués fer que algú en renunciés.
En aquest moment, la influència de la ideologia ultraliberal (o neoliberal) en les nostres societats és indiscutible. Segons ells l'Estat ha de mantenir-se al marge del funcionament del mercat. Mentrestant els tractats internacionals de lliure comerç, i les indústries que produeixen en països on els salaris són precaris, i fins i tot miserables, han forçat a la renúncia d'aquest dret a moltes persones dels països més desenvolupats per millorar la competitivitat... Val més poc que res...
La nostra «Declaració Universal dels Drets Humans» ha begut força de les declaracions dels drets de l'home i del ciutadà que van forjar-se en la revolució francesa de 1789, i com podeu veure en aquell moment ja hi havia veus que posaven en crisi alguns dels seus plantejaments. El que em sembla clar és que la pobresa, la misèria que pateix una part de la humanitat no és més que un símptoma del mal funcionament d'aquesta societat. I també em sembla clar que sempre és evitable. Que si no s'evita és perquè no es vol.
Si més no en el meu país, la pèrdua de drets de les persones és progressiva i sembla que no té aturador. A més, la situació als països hegemònics d'occident no sembla que vagi per un camí gaire millor que el de casa meva. Tot plegat sembla no presagiar res de bo.
Una abraçada.
¿Un futuro de precariedad?
«Los hombres no pudieron comprometerse a renunciar a la plenitud de sus derechos naturales y a respetar el orden social si la sociedad no les ofreciera un destino preferible al que la naturaleza les condena: cuando no se nieguen a ejecutarlo y su trabajo no baste para su sustento, la sociedad debe procurarles una nutrición saludable, una morada sana, un vestido conveniente, lo necesario para criar a sus hijos, cuidados en sus enfermedades; es decir, una existencia soportable y en la que no se vean obligados a fatigarse en exceso. Pues es el tiempo de descanso el que pueden consagrar a la cosa pública.»
Jean-Paul Marat.
Dicen que mi país es la decimotercera economía del mundo y que desde el final de 2013 comenzó una recuperación económica tras la crisis que se havia iniciado en 2007. El gobierno del momento alardea de esa recuperación y dice que es el ejemplo de Europa. Pero la deuda del Estado que en 2014 era del 99% del PIB hoy sigue estancada alrededor de ese porcentaje y ahora es del 100% del PIB.
Además, el valor del salario medio del año 2016 es inferior al del año anterior, mientras los precios subieron en una tasa anual que era la más alta desde 2013. En pocas palabras mientras los salarios bajan los precios suben. A su vez uno de cada cuatro habitantes está riesgo de pobreza, lo que afecta fundamentalmente a la fracción de los más jóvenes. Lo más grave es que un 30% de esta población que está en riesgo de pobreza tiene trabajo, significa que recibe un salario, y un 15% tiene estudios superiores.
La «Declaración Universal de los Derechos Humanos» de 1948, que es la que ha asumido la ONU y que se intenta que cumplan todos los países que forman parte de ella, dice que «Toda persona que trabaja tiene derecho a una remuneración equitativa y satisfactoria que asegure para él y su familia una existencia conforme a la dignidad humana, completada, en caso necesario, con otros medios de protección social.» Fijaros en que sólo es un derecho de la persona que trabaja, lo cual quiere decir que es la persona quien lo ha de hacer respetar y que, por lo tanto, esa persona puede tener que acabar renunciando a él «por un plato de lentejas» como el personaje bíblico Esaú (Gn 25, 29-34).
Marat, hace más de 200 años, lo planteaba como un deber de la sociedad: «la sociedad debe ...», Eso obligaría a los estados a hacerlo cumplir, de forma que sería mucho más difícil que se pudiera obligar a alguien a renunciar a ello.
En este momento, la influencia de la ideología ultraliberal (neoliberal) en nuestras sociedades es indiscutible. Según ellos el Estado debe mantenerse al margen del funcionamiento del mercado. Mientras tanto los tratados internacionales de libre comercio, y las industrias que producen en países donde los salarios son precarios, e incluso miserables, han forzado a la renuncia de ese derecho a muchas personas de los países más desarrollados para mejorar su competitividad... Más vale poco que nada...
Nuestra «Declaración Universal de los Derechos Humanos» ha bebido bastante de las declaraciones de los derechos del hombre y del ciudadano que forjaron en la revolución francesa de 1789, y como se puede ver en aquel momento ya había voces que ponían en crisis algunos de sus planteos. Lo que me parece claro es que la pobreza, la miseria que sufre una parte de la humanidad no es más que un síntoma del mal funcionamiento de esa sociedad. Y también me parece claro que siempre es evitable. Que si no se evita es porque no se quiere evitar.
Por lo menos en mi país, la pérdida de derechos de las personas es progresiva y parece imparable. Además, la situación en los países hegemónicos de occidente no parece que vaya por un camino mucho mejor que el de mi país. Todo eso parece no presagiar nada bueno.
Un abrazo.
[Entrada 198]
Resistència a l'opressió
El dret de resistència a l'opressió es va incloure entre els drets naturals de l'home que formaven part de les dues primeres declaracions dels drets de l'home i del ciutadà que van acompanyar a les primeres constitucions de la revolució francesa (que avui s'anomenen de la llibertat, 1789, i de la igualtat, 1791). Recordem que oprimir en aquest cas significa: «exercir una autoritat tirànica, tractar amb injust rigor una persona o un poble», dit en altres paraules: «sotmetre a una persona, a una nació, a un poble, etc., vexant-los, humiliant-los o tiranitzant-los.» Aquest intent d'humiliació i vexació (vexació és l'acció de mortificar, humiliar, greument, especialment per abús de poder sobre algú que no es pot defensar.) és innegable, especialment després del gir autoritari del govern de l'estat espanyol que és cada dia més indiscutible. Els que defensem la independència de Catalunya exercim aquest dret, estigui reconegut o no. L'opressió del poble català ha estat una constant a la història des de fa segles. Per anar una mica lluny, us recordo que l'any 1641, en plena Guerra dels Segadors, Pau Claris va declarar la primera república catalana. No donaré més detall sobre aquest tema, ja que crec que us he comentat a bastament el que està passant en aquestes terres des de la mort del dictador l'any 1975.
La defensa de la independència ha buscat el suport de la comunitat internacional i hi ha aportat arguments suficients per aconseguir més suport del que ha rebut a l'hora de la veritat. Un suport internacional que ha estat ben minso... Però, per què la comunitat internacional no ha reaccionat?
Un informe del departament d'afers exteriors dels EUA a l'època Obama, crec recordar que és del 2016, deia que els EUA havien de reconèixer Catalunya si es constituïa en estat independent. Però clar, ara hi ha un president declaradament antiObama i l'estat espanyol per aconseguir el seu suport s'ha gastat recentment una picossada (pagant també els catalans) en uns avions que no vol ningú perquè han sortit rave.
La Comunitat Europea (CE) té dos problemes que dificulten que es doni suport a Catalunya. El primer és que hi ha força regions en diferents estats de la CE, com Itàlia, França, el Regne Unit, Alemanya, Àustria, Bèlgica, i algun altre, que aspiren a la independència. Catalunya té, doncs, en contra la por a un efecte dominó. Un argument que ha verbalitzat obertament el Sr. Juncker (l'actual president de la Comissió Europea) quan ha dit: «no volem una comunitat europea de 98 estats».
El segon és el deute. Espanya té un deute brutal que si no passa del 100% de PIB, poc li falta. (Recordeu que el PIB és la totalitat del que el país és capaç de produir en un any.) Els principals creditors d'aquest deute són els països rics de la comunitat que són els que alimenten i sustenten el Banc Central Europeu.
Resulta que les úniques regions espanyoles que són aportadores netes a l'erari públic són Catalunya, Balears, i el País Valencià. La més important és Catalunya. Madrid que també és aportadora sobre el paper, però hi ha punts foscos, ja que hi ha força casos on el que hi ha a Madrid és només la seu central de l'empresa i els centres de producció estan en altres regions (com ara Catalunya, o el País Valencià). Madrid és, d'altra banda, una regió privilegiada en ser la capital de l'estat, i per això rep més del que aporta, ja que és on més s'inverteix amb diners públics. El País Basc i Navarra, que també són importants regions productores, gaudeixen un conveni fiscal especial que els permet no aportar més del que reben com es faria un estat confederal.
S'hi afegeix que Catalunya aporta prop del 19% del PIB, el 6,3% de la superfície del territori i el 15,9% de la població de l'Estat, això vol dir que Espanya sense Catalunya «passaria de tenir una superfície de 505.944 km a 473.854 km, amb una pèrdua del 6,3%. Més important seria, però, el descens poblacional, que seria del 15,9%. D’una població de 46,4 milions d’habitants a 39 milions. És a dir, suposaria tornar a les magnituds demogràfiques dels anys 90. I en termes econòmics, el nou estat espanyol tindria un 19% menys de PIB, perdria el 25,5% de les exportacions i una xifra similar del negoci turístic.» Per tant, la seva capacitat de fer front al deute seria força menor. I possiblement no podria evitar acumular nous dèficits.
Tot plegat espanta els creditors (els estats que controlen la CE) i fa que no vulguin cap canvi en la composició de l'Estat. És a dir, que no els interessa de cap manera una eventual independència de Catalunya.
A més, el govern de l'estat espanyol, ha aconseguit a base de pressions, favors (suposo que alguns, o la majoria, inconfessables) i possiblement amenaces, que els estats de la CE que dubtaven, com algun dels països bàltics, accedissin a donar-los suport en la seva lluita contra la independència de Catalunya.
Fins aquí les raons que justifiquen la manca de suport internacional. Malgrat tot, sembla ser que des de la CE o des d'algun dels països membres han sortit propostes per a la solució del conflicte. Segons m'ha arribat (i no sé fins a quin punt és fiable), el que es proposa a l'estat espanyol és que es doni a Catalunya un estatus d'estat independent associat a Espanya, en la línia de l'associació de Puerto Rico als EUA. Així no es trencaria la unitat territorial d'Espanya i Catalunya obtindria la independència que reclama, però molt em temo que una idea així, que a Catalunya es podria acceptar com a mal menor, resultaria inacceptable per al govern de l'Estat, almenys a l'actual.
Bon any nou
Una abraçada
Resistencia a la opresión
El derecho de resistencia a la opresión se incluyó entre los derechos naturales del hombre que formaban parte de las dos primeras declaraciones de los derechos del hombre y del ciudadano que acompañaron a las primeras constituciones de la revolución francesa (que hoy llaman de la libertad, 1789, y de la igualdad, 1791). Recordemos que oprimir en este caso significa: «ejercer una autoridad tiránica, tratar con injusto rigor una persona o un pueblo», dicho en otras palabras: «someter a una persona, a una nación, a un pueblo, etc., vejándolos, humillándolos o tiranizándolos.» Ese intento de humillación y vejación (vejación es la acción de mortificar, humillar, gravemente, especialmente por abuso de poder sobre alguien que no puede defenderse.) es innegable, especialmente después del giro autoritario del gobierno de España que es cada día más indiscutible. Los que defendemos la independencia de Cataluña ejercemos este derecho, esté reconocido o no. La opresión del pueblo catalán ha sido una constante en la historia desde hace siglos. Para ir un poco lejos, os recuerdo que en 1641, en plena Guerra de los Segadores, Pau Claris declaró la primera república catalana. No daré más detalle sobre este tema, ya que creo que os he comentado ampliamente lo que está pasando en estas tierras desde la muerte del dictador en 1975.
La defensa de la independencia ha buscado el apoyo de la comunidad internacional y ha aportado argumentos suficientes para conseguir más apoyo del que ha recibido a la hora de la verdad. Un apoyo internacional que ha sido muy escaso... Pero, ¿por qué la comunidad internacional no ha reaccionado?
Un informe del departamento de asuntos exteriores de los EEUU en la época Obama, creo recordar que es de 2016, decía que EEUU debían reconocer Cataluña si se constituía en estado independiente. Pero claro, ahora hay un presidente declaradamente antiObama y estado español para conseguir su apoyo se ha gastado recientemente una pasta (pagando también los catalanes) en unos aviones que no quiere nadie porque dejan bastante que desear.
La Comunidad Europea (CE) tiene dos problemas que dificultan que se apoye a Cataluña. El primero es que hay bastantes regiones en diferentes estados de la CE, como Italia, Francia, Reino Unido, Alemania, Austria, Bélgica, y algún otro, que aspiran a la independencia. Cataluña tiene, pues, en contra el miedo a un efecto dominó. Un argumento que ha verbalizado abiertamente M. Juncker (el actual presidente de la Comisión Europea) cuando dijo: «no queremos una comunidad europea de 98 estados».
El segundo es la deuda. España tiene una deuda brutal que si no pasa del 100% de PIB, poco le falta. (Recordad que el PIB es la totalidad de lo que el país es capaz de producir en un año.) Los principales acreedores de esa deuda son los países ricos de la comunidad que son los que alimentan y sustentan el Banco Central Europeo.
Resulta que las únicas regiones españolas que son aportadoras limpias al erario público son Cataluña, Baleares, y Valencia. La más importante es Cataluña. Madrid que también es aportadora sobre el papel, pero hay puntos oscuros, ya que hay bastantes casos donde lo que hay en Madrid es sólo la sede central de la empresa y los centros de producción están en otras regiones (como Cataluña, o la Comunidad Valenciana). Madrid es, por otra parte, una región privilegiada al ser la capital del estado, y por eso recibe más de lo que aporta, ya que es donde más se invierte con dinero público. El País Vasco y Navarra, que también son importantes regiones productoras, disfrutan un convenio fiscal especial que les permite no aportar más de lo que reciben como se haría un estado confederal.
Se añade a eso que Cataluña aporta cerca del 19% del PIB, el 6,3% de la superficie del territorio y el 15,9% de la población del Estado, esto quiere decir que España sin Cataluña «pasaría de tener una superficie de 505.944 km a 473.854 km, con una pérdida del 6,3%. Más importante sería, sin embargo, el descenso poblacional, que sería del 15,9%. De una población de 46,4 millones de habitantes a 39 millones. Es decir, supondría volver a las magnitudes demográficas de los años 90. Y en términos económicos, el nuevo estado español tendría un 19% menos de PIB, perdería el 25,5% de las exportaciones y una cifra similar del negocio turístico.» Para tanto, su capacidad de hacer frente a la deuda sería bastante menor. Y posiblemente no podría evitar acumular nuevos déficits.
Todo ello asusta a los acreedores (los estados que controlan la CE) y hace que no quieran ningún cambio en la composición del Estado. Es decir, que no les interesa en absoluto una eventual independencia de Cataluña.
Además, el gobierno de España, ha conseguido a base de presiones, favores (supongo que algunos, o la mayoría, inconfesables) y posiblemente amenazas, que los estados de la CE que dudaban, como alguno de los países bálticos, accedieran a apoyarlos en su lucha contra la independencia de Cataluña.
Hasta aquí las razones que justifican la falta de apoyo internacional. No obstante, parece ser que desde la CE o desde alguno de los países miembros han salido propuestas para la solución del conflicto. Según me ha llegado (y no sé hasta qué punto es fiable), lo que se le propone el estado español es que se dé a Cataluña un estatus de estado independiente asociado a España, en la línea de la asociación de Puerto Rico a los EEUU. Así no se rompería la unidad territorial de España y Cataluña obtendría la independencia que reclama, pero mucho me temo que una idea así, que en Cataluña se podría aceptar como mal menor, resultaría inaceptable para el gobierno del Estado, al menos al actual.
Feliz año nuevo
un abrazo
