Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 28 de febrer del 2019

L'ocàs (15) --- El ocaso (15)

[Entrada 258]

L'ocàs (15)

Els joves que no respecten els vells envelliran més de pressa que els altres.
Albert Jané (1930)
Ja érem a Nova Yok, era l'inici de la nostra visita turística. Vam dedicar aquell dia a recórrer Manhattan començant fent una volta per Central Park. Vam sortir-ne al carrer 97 o 98 Est i vam acabar a Washington Square, passejant per Madison Av. i per la Cinquena Av. Vam tornar a l'hotel en metro. Eren les 18.30 h quan hi vam arribar. Ens vam tornar a dutxar, vam descansar i al voltant de les 21 h vam sortir a sopar, després vam tornar a Times Square i vam visitar alguna botiga abans de tornar a l'hotel prop de mitjanit.

L'endemà, el matí va ser tranquil i sense sexe. Vam començar el nostre passeig a Central Station, i vam tombar per la zona, del carrer 49 al 34, annat d'oest a est (edifici, Chrysler, Nacions unides, MOMA, Rockefeller Center, etc.) També vam anar de botigues i de happy hours. Hi va haver algun moment en què el vaig veure seriot, no sé si estava cansat o avorrit, però no es va queixar i va voler seguir el nostre passeig sense rumb. Vam tornar a l'hotel al voltant de les 18.15 h. Aquest cop hi va haver sexe sense penetració (fel·lacions, etc.). Dutxa, descans, i sopar al voltant de les 21 h. Vam tornar a Times Square a viure l'ambient i cap a mitjanit vam retirar-nos a l'hotel a dormir.

El tercer dia (ja quart del viatge) vam anar en ferri a Staten Island. Una illa amb poc interès turístic. Vam entrar a un barot a fer una cervesa. Un individu ens va convidar a una cervesa i en Lore se n'hi va anar a xerrar. Després m'hi vaig acostar, no li vaig entendre ni una sola paraula en aquell americà, vaig limitar-me a dir «yes» sense saber que em deia. Quan vam sortir en Lore es va posar com una moto, va explicar-me que era un excombatent de Vietnam, i que parlava molt malament d'Europa i dels europeus i que jo (que no havia entès res) havia reblat el clau dient «yes» a les seves bestieses. Li vaig confessar que no havia entès ni una sola paraula i que lamentava haver fet aquell paper d'estrassa, però ell va seguir indignat. Em va fer sentir renyat com quan jo era un nen.

Quan vam anar a buscar el ferri de tornada vam haver d'esperar una bona estona. Estavem separats com si no ens coneguéssim de res. De fet, jo estava molest per com m'havia tractat, però vaig creure que havíem de fer les paus i que em tocava dur la iniciativa. M'hi vaig acostar per darrere i li vaig fer un petó al clatell. Aquest cop em va tornar a renyar perquè deia que als EUA no eren permeses aquelles manifestacions homosexuals a la via pública i que ens la jugàvem si ho fèiem. El primer dia, mentre anàvem a buscar el metro per a anar a Central Park, ell m'havia agafat per la cintura com ho fan les parelletes d'enamorats, mentre caminàvem pel carrer. Al carrer no hi havia ningú, però a mi m'havia fet sentir molt bé. Aquesta segona renyada em va caure com una puntada als collons. D'allà vam anar a Wall St. a veure la borsa, i al pont de Brooklyn. Vaig mantenir-me allunyat d'ell fent-li notar que m'havia molestat tot plegat, tant allò del bar com allò del petó.

Aquell dia vam dinar a Chinatown i vam passejar per Little Italy abans de tornar a l'Hotel a quarts de set. La dutxa va precedir a una nova sessió de sexe sense penetració com la del dia anterior. Ell va decidir que jo havia de (o volia) descansar i va marxar sol. Vaig pensar que, de fet, ell estava cansat, o també podria estar una mica aclaparat, d'anar tota l'estona amb mi, i no m'hi vaig resistir. El vaig deixar marxar tot sol. Encara que no em va agradar que fos ell qui decidia el que jo volia fer. A més, encara estava molest pels fets d'Staten Island i una cosa es va sumar a l'altre. Vaig agafar el meu llibre i una ampolla d'aigua i vaig marxar a Broadway on vaig seure en un banc i vaig estar veient passar a la gent, els uns passejant, els altres passant de pressa. Quan me'n vaig cansar em vaig posar a llegir i vaig estar llegint fins que em va semblar que en Lore ja hauria d'haver tornat a l'Hotel. Quan arribava a l'hotel el vaig veure uns metres davant meu caminant en el mateix sentit que jo per l'altra vorera. Se'l veia content. El vaig deixar que arribés abans que jo a la cambra. Es va mostrar molest perquè no havia fet el que m'havia dit. ―Mira como eres ¿por què no lo dices que no quieres quedarte?― Li vaig dir que m'havia semblat que ell tenia ganes d'anar sol en algun lloc. Llavors em va explicar on havia anat. Vaig creure que en certa manera la meva petita venjança havia funcionat. Vam tornar a Little Italy a sopar i no vam tornar a l'hotel fins a quarts d'una. A mi ja m'havia passat el cabreig i el sentiment de fer-li nosa.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (15)

Los jóvenes que no respetan los viejos envejecerán más deprisa que los demás.
Albert Jané (1930)
Ya estábamos en Nueva Yok, era el inicio de nuestra visita turística. Dedicamos aquel día a recorrer Manhattan comenzando haciendo una vuelta por Central Park. Salimos por la calle 97 o 98 Este y acabamos en Washington Square, paseando por Madison Av. y por la Quinta Av. Volvimos al hotel en metro. Eran las 18:30 h cuando llegamos. Nos volvimos a duchar, descansamos y alrededor de las 21 h salimos a cenar, después volvimos a Times Square y visitamos alguna tienda antes de volver al hotel cerca de medianoche.

Al día siguiente, la mañana fue tranquila y sin sexo. Comenzamos nuestro paseo en Central Station, y deanbulamos por la zona, de la calle 49 al 34, yendo de oeste a este (edificio, Chrysler, Naciones Unidas, MOMA, Rockefeller Center, etc.) También fuimos de tiendas y de happy hours. Hubo algún momento en que lo vi seriote, no sé si estaba cansado o aburrido, pero no se quejó y quiso seguir nuestro paseo sin rumbo. Volvimos al hotel alrededor de las 18:15 h. Esta vez hubo sexo sin penetración (felaciones, etc.). Ducha, descanso, y cena alrededor de las 21 h. Volvimos a Times Square a revivir el ambiente y hacia media noche nos retiramos al hotel a dormir.

El tercer día (ya cuarto del viaje) fuimos en ferry a Staten Island. Una isla con poco interés turístico. Entramos a un barucho a tomar una cerveza. Un individuo nos invitó a una cerveza y Lore se fue a charlar con él. Después me acerqué a ellos, no le entendí ni una sola palabra a aquel americano, me limité a decir «yes» sin saber que me decía. Cuando salimos Lore se puso como una moto, me contó que era un ex combatiente de Vietnam, y que hablaba muy mal de Europa y de los europeos y que yo (que no había entendido nada) había remachado el clavo diciendo «yes» a sus tonterías. Le confesé que no había entendido ni una sola palabra y que lamentaba haber hecho un papel tan deslucido, pero él siguió indignado. Me hizo sentir reñido como cuando yo era un niño.

Cuando fuimos a buscar el ferry de vuelta tuvimos que esperar un buen rato. Estábamos separados como si no nos conociéramos de nada. De hecho, yo estaba molesto por cómo me había tratado, pero creí que teníamos que hacer las paces y que me tocaba llevar la iniciativa. Me acerqué por detrás y le di un beso en la nuca. Esta vez me volvió a regañar porque decía que en EEUU no eran permitidas aquellas manifestaciones homosexuales en la vía pública y que nos la jugábamos si lo hacíamos. El primer día, mientras íbamos a buscar el metro para ir a Central Park, él me había cogido por la cintura como lo hacen las parejitas de enamorados, mientras caminábamos por la calle. En la calle no había nadie, pero a mí me había hecho sentir muy bien. Esta segundo varapalo me cayó como una patada en los cojones. De allí fuimos a Wall St. ver la bolsa, y el puente de Brooklyn. Me mantuve alejado de él haciéndole notar que me había molestado todo aquello, tanto lo del bar como lo del beso.

Ese día almorzamos en Chinatown y paseamos por Little Italy antes de volver al Hotel cerca de las seis y media. La ducha precedió a una nueva sesión de sexo sin penetración como la del día anterior. Él decidió que yo debía (o quería) descansar y se fue solo. Pensé que, de hecho, él estaba cansado, o también podría estar un poco abrumado, de ir todo el tiempo conmigo, y no me resistí. Le dejé irse solo. Aunque no me gustó que fuera él quien decidía lo que yo quería hacer. Además, aunque estaba molesto por los hechos de Staten Island y una cosa se sumó a la otra. Cogí mi libro y una botella de agua y me fui a Broadway donde me senté en un banco y estuve viendo pasar a la gente, unos paseando otros iban deprisa. Cuando me cansé me puse a leer y estuve leyendo hasta que me pareció que Lore ya debería haber vuelto al Hotel.

Cuando llegaba al hotel lo vi unos metros delante de mí caminando en el mismo sentido que yo por la otra acera. Se le veía contento. Lo dejé que llegara antes que yo a la habitación. Se mostró molesto porque no había hecho lo que me había dicho. ―Mira como eres ¿por qué no lo dices que no quieres quedarte?― Le dije que me había parecido que él tenía ganas de ir solo a algún lugar. Entonces me explicó dónde había ido. Creí que en cierto modo mi pequeña venganza había funcionado. Volvimos a Little Italy a cenar y no volvimos al hotel hasta cerca de las doce y media. A mí ya se me había pasado el cabreo y ese sentimiento de molestar.

.../...

Un abrazo.


dijous, 21 de febrer del 2019

L'ocàs (14) --- El ocaso (14)

[Entrada 257]

L'ocàs (14)

Res no és tan difícil com no enganyar-se.
Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
La primera vegada que vam anar al cine junts va ser a veure «Brideshead Revisited» (estrenada aquí com "Retorno a Brideshead"). Va ser una cosa totalment púdica, com si fóssim germans, ni tan sols ens vam tocar les mans. Era la vigilia del seu primer viatge a Cuba a passar el Nadal després de la nostra declaració d'amor mutu, és a dir, la primera vegada que ens separàvem essent parella.

Hi havíem anat en cotxe. En sortir, a la soledat de l'aparcament ens vam fer un petó de comiat, perquè l'endemà al matí a primeríssima hora ell pujava a l'avió i jo no el podia acompanyar a l'aeroport. A mi em va resultar un comiat fred i distant aquell petó ràpid i cast que junt amb la fredor de la sessió de cinema em va deixar força insatisfet i trist. Aquesta tònica de fredor es va repetir en el viatge a Nova York. Aquest comportament distant que només es trencava al llit no em feia sentir prou estimat, em faltava estimació. Jo esperava, desitjava un comportament una mica més apassionat. De fet, li havia donat mostres de la meva passió amb el meu comportament. Encara recordo un dia que quan vaig arribar a casa seva m'hi vaig abraçar i li vaig fer un petó ben humit i ple de sentiment. Ell em va dir en to de sorpresa ―¡Uy! ¿A què viene tanta pasión?―. Em vaig limitar a dir-li que l'estimava i el trobava a faltar a tota hora.

Sempre peco d'optimisme. Pensava que en Lore devia estar ben entusiasmat amb el meu regal. Pensava que aquell viatge a Nova York era una gran prova del meu amor i que podia ajudar a despertar l'apassionament que jo trobava a faltar. Que tot serien petons i abraçades, i que viuria una entrega sexual extraordinària. No sempre encertem amb els nostres pensaments. Probablement havia d'haver-ho previst, havia d'haver-me adonat del meu autoengany.

El primer dia, les primeres 24 hores de viatge van ser un presagi de com s'acabaria aquell viatge. El vaig passar a recollir en taxi. Era un 3 de setembre, jo estava ben nerviós, com una núvia el dia del casament. No em pregunteu perquè, suposo que les meves esperances que fos com una lluna de mel em feien sentir com una núvia, i a més era el primer cop que enganyava així a la meva parella oficial. Ell estava tot seriós en un xamfrà proper a casa seva. Va pujar al taxi i ben just em va dir bon dia. Vam quedar-nos en silenci fins que no vam ser a l'aeroport. Allà tampoc hi va haver cap mostra d'afecte. Vam fer un cafè i vam estar atents al vol que ens havia de dur a Madrid. Eren quasi les 12 del migdia quan vam arribar a Barajas vam fer el trànsit i el control de passaports sense problemes. Vam dinar a l'aeroport i vam pujar a l'avió a quarts de cinc de la tarda per enlairar-nos a les cinc en punt i aterrar al JFK vuit hores més tard. Vam agafar un monoraïl per arribar a l'estació del metro i una hora més tard arribàvem a l'hotel. Vam sopar a una taverna de la 8a avinguda, ens vam arribar a donar un cop d'ull a Times Square i no ens vam posar al llit fins a quarts de 12 (hora de Nova York). Jo havia sortit de casa a tres quarts de nou del matí i ara a Barcelona eren quarts de sis del matí, portàvem desperts més 21 hores. Un cop a la cambra de l'hotel va ser incapaç de fer-me ni una mala abraçada, ni un petit petó. Es va limitar a dir que estava rendit i que necessitava descansar i ho va concloure amb ―Demà follem en llevar-nos, bona nit.― i es va posar a dormir en calçotets. Jo ho vaig fer completament nu.

Em vaig despertar un quart d'hora abans que en Lore, quan es va despertar em va dir ―No te muevas.― El vaig sentir com es queixava que un hotel d'aquella categoria tingués aquella merda de dutxa. Jo no entenia gaire què passava. La nit anterior jo havia inspeccionat el bany i em va semblar ben correcte. Que cony passava? Vaig aixecar-me. Resulta que la dutxa era fixa, no tenia el que en diem una dutxa de telèfon. Ell usava aquesta mena de dutxes (les de telèfon) per netejar-se el recte abans de la penetració i evitar que el meu penis s'embrutés amb les restes que hi poguessin haver quedat de la darrera evacuació. Era incapaç de fer-ho d'una altra manera. Jo sabia que amb una petita pera de goma es podia fer el mateix que amb una dutxa de telèfon, però no vaig poder ni tan sols comentar-li-ho. Estava massa alterat. Quan es va calmar vam follar, ens vam dutxar i vam sortir a esmorzar.

L'escena al bany que va seguir en aquell «polvo» va ser força depriment. Mentre jo em dutxava ell evacuava el fruit de la nostra expansió amorosa tot avergonyit d'haver de compartir amb mi aquell moment. Era una cosa que en Lore no podia evitar des que ho fèiem sense preservatiu, després de follar havia de cagar, i aquell dia la meva polla necessitava de forma immediata de la dutxa... Ell vivia malament les coses relacionades amb els excrements humans. No li agradava la idea de la penetració d'un recte que no estigués immaculat, tant si feia d'agent com de pacient. Crec que pitjor no podíem haver començat el dia. Després em va dir ―Bueno, al menos no me pasaré el día mirando culos.― Vaig entendre que, malgrat tot, havia sadollat la seva libido.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (14)

Nada es tan difícil como no engañarse.
Ludwig Wittgenstein, filósofo austríaco (1889-1951)
La primera vez que fuimos al cine juntos fue a ver «Brideshead Revisited» (estrenada aquí como "Retorno a Brideshead"). Fue algo totalmente púdico, como si fuéramos hermanos, ni siquiera nos tocamos las manos. Era la víspera de su primer viaje a Cuba a pasar la Navidad después de nuestra declaración de amor mutuo, es decir, la primera vez que nos separábamos siendo pareja.

Habíamos ido en coche. Al salir, en la soledad del aparcamiento nos dimos un beso de despedida, porque por la mañana a primerísima hora él subía al avión y yo no lo podía acompañar al aeropuerto. A mí me resultó una despedida fría y distante, con aquel beso rápido y casto que junto a la frialdad de la sesión de cine me dejó bastante insatisfecho y triste. Esa tónica de frialdad se repitió en el viaje a Nueva York. Ese comportamiento distante que sólo se rompía en la cama no me hacía sentir lo bastante querido, me faltaba cariño. Yo esperaba, deseaba un comportamiento más apasionado. De hecho, le había dado muestras de mi pasión con mi comportamiento. Aún recuerdo un día que cuando llegué a su casa le abracé y le di un beso bien húmedo y lleno de sentimiento. Él me dijo en tono de sorpresa ―¡Uy! ¿A què viene tanta pasión?―. Me limité a decirle que la quería y le echaba de menos en todo momento.

Siempre peco de optimismo. Pensaba que Lore debía estar muy entusiasmado con mi regalo. Pensaba que ese viaje a Nueva York era una gran prueba de mi amor y que podía ayudar a despertar el apasionamiento que yo echaba de menos. Que me llenaría de besos y abrazos, y que viviría una entrega sexual extraordinaria. No siempre acertamos con nuestros pensamientos. Probablemente tenía que haberlo previsto, tenía que haberme dado cuenta de mi autoengaño.

El primer día, las primeras 24 horas de viaje fueron un presagio de cómo acabaría aquel viaje. Lo pasé a recoger en taxi. Era un 3 de septiembre, yo estaba muy nervioso, como una novia el día de la boda. No me preguntéis porque, supongo que mis esperanzas de que fuera como una luna de miel me hacían sentir como una novia, y además era la primera vez que engañaba así a mi pareja oficial. Él estaba muy serio en un chaflán cercano a su casa. Subió al taxi y apenas me dijo buenos días. Nos quedamos en silencio durante el viaje al aeropuerto. Allí tampoco me dió ninguna muestra de afecto. Tomamos un café y estuvimos atentos al vuelo que nos tenía que llevar a Madrid. Eran casi las 12 del mediodía cuando llegamos a Barajas hicimos el tránsito y pasamos el control de pasaportes sin problemas. Comimos en el aeropuerto y subimos al avión cerca de las cuatro media de la tarde para despegar a las cinco en punto y aterrizar en el JFK ocho horas más tarde. Cogimos un monorraíl para llegar a la estación del metro y una hora más tarde entrábamos en el hotel. Cenamos en una taberna de la 8ª avenida, nos acercamos a a Times Square a dar un vistazo y nos metimos en la cama alrededor de las 11 y media (hora de Nueva York). Yo había salido de casa a las nueve menos cuarto de la mañana y ahora en Barcelona eran cerca de las cinco y media de la mañana, llevábamos despiertos más 21 horas. Una vez en el cuarto del hotel fue incapaz de darme ni un mal abrazo, ni un pequeño beso. Se limitó a decir que estaba rendido y que necesitaba descansar y lo concluyó con ―Mañana follamos al levantarnos, buenas noches.― y se puso a dormir en calzoncillos. Yo lo hice completamente desnudo.

Me desperté un cuarto de hora antes que Lore, cuando se despertó me dijo ―No te muevas.― Lo oí como se quejaba de que un hotel de esa categoría tuviera aquella mierda de ducha. Yo no entendía muy bien qué pasaba. La noche anterior yo había inspeccionado el baño y me pareció muy correcto. ¿Que coño pasaba? Me levanté. Pues que la ducha era fija, no tenía lo que llamamos una ducha de teléfono. Él usaba este tipo de duchas (las de teléfono) para limpiar-se el recto antes de la penetración y evitar que mi pene se ensuciara con los restos que pudieran haber quedado de la última evacuación. Era incapaz de hacerlo de otro modo. Yo sabía que con una pequeña pera de goma se podía hacer lo mismo que con una ducha de teléfono, pero no pude ni siquiera comentárselo. Estaba demasiado alterado. Cuando se calmó follamos, nos duchamos y salimos a desayunar.

La escena en el baño que siguió a aquel «polvo» fue bastante deprimente. Mientras yo me duchaba él evacuaba el fruto de nuestra expansión amorosa avergonzado de tener que compartir conmigo ese momento. Era algo que Lore no podía evitar desde que lo hacíamos sin preservativo, después de follar tenía que cagar, y aquel día mi polla necesitaba de forma inmediata una ducha... Él vivía mal las cosas relacionadas con los excrementos humanos. No le gustaba la idea de la penetración de un recto que no estuviera inmaculado, tanto si hacía de agente como de paciente. Creo que peor no podíamos haber empezado el día. Después me dijo ―Bueno, al menos no me pasaré el día mirando culos.― Entendí que, a pesar de todo, había saciado su libido.

.../...

Un abrazo.


dijous, 14 de febrer del 2019

L'ocàs (13) --- El ocaso (13)

[Entrada 256]

L'ocàs (13)

A causa de la meva bisexualitat, les dones heterosexuals em catalogarien com a home menys fiable que la mitjana alhora que (i per les mateixes raons) els homes homosexuals mai confiarien del tot en mi.
John Irving, escriptor nord-americà i guionista cinematogràfic (1942)
A en Lore li constava la meva bisexualitat, sabia que m'agradaven tant dones com homes. També sabia que crec que tots som bisexuals en un major o menor grau, malgrat que a ell mai li havien agradat les dones des d'aquest punt de vista. Vull dir sexualment, ja que tenia amigues i fins i tot la seva «mariliendres». Que jo sàpiga mai havia tingut tracte sexual amb una femella. Potser la seva homosexualitat era d'aquelles que contradiuen la meva teoria. Ell mai va posar en dubte la nostra relació per la meva bisexualitat. Jo li havia assegurat que en aquell moment estava 100% dedicat a les relacions amb nois, que la meva necessitat de dones ja estava satisfeta. En Lore replicava dient que es veia capaç de competir amb un altre noi, però que no sabria com competir per mi amb una dona. D'altra banda considerava normal que a les parelles que duien molts anys junts, arribés un moment en què s'acabés el sexe, es veu que en coneixia altres casos. Suposo que entre la seva clientela.

Jo li havia dit a en Kevin que mentre fóssim amants podia fer el que volgués amb la seva polla, però que no em fallés quan jo el necessités. A en Lore li vaig dir el mateix. Que no volia l'exclusiva del seu sexe, però sí del seu amor. Ell em va replicar ―Folla con quien quieras, pero no te lo lleves al cine o de copas. Ya sabes que cuando te lo llevas al cine o de copas es que hay algo más.

El que ell no sabia era del meu dèficit d'estimació. Jo havia estat el tercer de set germans, el que em seguia va néixer 14 mesos després que jo, quan jo tot just començava a caminar. La meva mare sempre estava ocupada amb algun germà més petit que jo. No tinc ni un sol record d'estar a la seva falda. En canvi recordo que jo m'estirava a terra i em feia l'adormit i així, amb una mica de sort, ella em duia en braços al meu llit i jo em sentia al cel, però de vegades, quan no hi havia sort, qui em duia al llit era la minyona o una altra persona.

La meva dona tenia els seus dèficits afectuosos i els seus complexos, així que mai va saber amanyagar-me com jo esperava. Quan ho feia es passava d'embafosa. Mai va saber ajudar-me a superar aquest dèficit d'estimació. Si bé al començament em tractava com un rei i amb passió, després tota la seva estimació i passió va anar destinada als nostres fills i a mi no me'n van tocar ni les escorrialles. Fins i tot competia amb mi i volia ser (o semblar, si més no) millor que jo en tot. Competència que s'estenia amb els nostres fills dels quals volia ser la preferida. La llàstima és que en això darrer es va equivocar i va acabar aconseguint l'efecte contrari. I no segueixo explicant-ne més perquè és un tema que em sembla massa trist.

Així que en Lore em va trobar amb un dèficit d'estimació no resolt. Però ell tampoc va saber encertar, tampoc va saber donar-me el tractament adequat. Poc abans del final en un dels seus cabrejos em diria ―Los cubanos no somos cariñosos.― Posant de manifest que era conscient del seu fracàs en aquest terreny.

Els seus exàmens de final de carrera ens van tenir allunyats més de dos mesos, ens vam tornar a veure a mig juliol. Havia tingut temps per fer-se un gran tatuatge, però no n'havia tingut per a mi. Li vaig fer notar el poc que havia cuidat de mi durant aquells mesos (durant els quals l'havia mantingut, perquè no guanyava ni un euro), tant pel que feia a follar, com a la comunicació, ja que li costava contestar els meus missatges i de vegades no ho feia. Així que quan aquell dia de juliol va venir a casa meva, feia temps que no ens veiem.

Recordo la llum d'aquell dia i el lloc exacte de la sala d'estar de casa meva on ens vam posar-nos d'acord. Acabàvem de follar. Li vaig proposar de fer un viatge junts amb la falsa esperança que em digués que em volia dur a conèixer la seva família a Cuba, però vam decidir anar a Nova York. Vaig haver de mentir a la meva esposa sobre el motiu del viatge, però vaig tenir sort i vaig ser prou convincent perquè no hi hagués cap problema.

Ell havia tingut problemes amb el visat en una altra ocasió que havia intentat anar als EUA des d'Espanya. Li havien denegat, segurament, pel fet de ser cubà. Havia hagut d'anar personalment a l'ambaixada dels EUA a Madrid per demanar-lo. Ara com que ja tenia la nacionalitat espanyola, el visat va ser pràcticament automàtic i el vam poder tramitar per Internet.

Desgraciadament aquest viatge va representar el nostre segon gran conflicte.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (13)

Debido a mi bisexualidad, las mujeres heterosexuales me catalogarían como hombre menos fiable que la media a la vez que (y por las mismas razones) los hombres homosexuales nunca confiarían del todo en mí.
John Irving, escritor estadounidense y guionista cinematográfico (1942)
A Lore le constaba mi bisexualidad, sabía que me gustaban tanto mujeres como hombres. También sabía que creo que todos somos bisexuales en un mayor o menor grado, a pesar de que a él nunca le habían gustado las mujeres desde ese punto de vista. Quiero decir sexualmente, ya que tenía amigas e incluso su «mariliendres». Que yo sepa nunca había tenido trato sexual con una hembra. Puede que su homosexualidad fuera de aquellas que contradicen mi teoría. Él nunca puso en duda nuestra relación por mi bisexualidad. Yo le había asegurado que en aquel momento estaba 100% dedicado a las relaciones con chicos, que mi necesidad de mujeres ya estaba satisfecha. Lore replicaba diciendo que se veía capaz competir con otro chico, pero que no sabría cómo competir por mí con una mujer. Por otra parte consideraba normal que a las parejas que llevaban muchos años juntos, llegara un momento en que se acabara el sexo, parece que conocía más casos como el mío. Supongo que entre su clientela.

Yo le había dicho a Kevin que mientras fuéramos amantes podía hacer lo que quisiera con su polla, pero que no me fallara cuando yo lo necesitara. A Lore le dije lo mismo. Que no quería la exclusiva de su sexo, pero sí de su amor. Él me replicó ―Folla con quien quieras, pero no te lo lleves al cine o de copas. Ya sabes que cuando te lo llevas al cine o de copas es que hay algo más.

Lo que él no sabía era de mi déficit de cariño. Yo había sido el tercero de siete hermanos, el que me seguía nació 14 meses después de que yo, cuando yo empezaba a caminar. Mi madre siempre estaba ocupada con algún hermano más pequeño que yo. No tengo ni un solo recuerdo de estar en su regazo. En cambio recuerdo que yo me tumbaba en el suelo y me hacía el dormido y así, con un poco de suerte, ella me llevaba en brazos a mi cama y yo me sentía en el cielo, pero a veces, cuando no había surte, quien me llevaba a la cama era la criada u otra persona.

Mi mujer tenía sus déficits cariñosos y sus complejos, así que nunca supo mimarse me como yo esperaba. Cuando lo hacía se pasaba de empalagosa. Nunca supo ayudarme a superar este déficit de cariño. Si bien al principio me trataba como a un rey y con pasión, después todo su cariño y pasión estuvo destinado a nuestros hijos y a mí no me tocaron ni las migajas. Llegando a competir conmigo y querer ser (o parecer, al menos) mejor que yo en todo. Competencia que se extendía a nuestros hijos de los que quería ser la preferida. La lástima es que en esto último se equivocó y acabó consiguiendo el efecto contrario. Y no sigo contando más porque es un tema que me parece demasiado triste.

Así que Lore me encontró con un déficit de cariño no resuelto. Pero él tampoco supo acertar, tampoco supo darme el tratamiento adecuado. Poco antes del final en uno de sus cabreos me diría ―Los cubanos no somos cariñosos.― Poniendo de manifiesto que era consciente de su fracaso en ese terreno.

Sus exámenes de fin de carrera nos tuvieron alejados más de dos meses, nos volvimos a ver a mediados de julio. Había tenido tiempo para hacerse un gran tatuaje, pero no lo había tenido para mí. Le hice notar lo poco que había cuidado de mí durante aquellos meses (durante los cuales lo había mantenido, porque no ganaba ni un euro), tanto en lo referente a follar, como en la comunicación, ya que le costaba contestar mis mensajes ya veces no lo hacía. Así que cuando ese día de julio vino a mi casa, llevábamos tiempo sin vernos.

Recuerdo la luz de ese día y el lugar exacto de la sala de estar de mi casa donde nos pusimos de acuerdo. Acabábamos de follar. Le propuse hacer un viaje juntos con la falsa esperanza de que me dijera que me quería llevar a conocer a su familia en Cuba, pero decidimos ir a Nueva York. Tuve que mentir a mi esposa sobre el motivo del viaje, pero tuve suerte y fui lo suficientemente convincente para que no hubiera ningún problema.

Él había tenido problemas con el visado en otra ocasión que había intentado ir a EEUU desde España. Se lo habían denegado, seguramente, por ser cubano. Había tenido que ir personalmente a la embajada de EEUU en Madrid para pedirlo. Ahora como ya tenía la nacionalidad española, el visado fue prácticamente automático y lo pudimos tramitar por Internet.

Desgraciadamente ese viaje representó nuestro segundo gran conflicto.

... / ...

Un abrazo.


dijous, 7 de febrer del 2019

L'ocàs (12) --- El ocaso (12)

[Entrada 255]

L'ocàs (12)

Els jugadors i els enamorats juguen en realitat per perdre.
Lawrence Durrell, escriptor britànic (1912-1990)
Una de les coses que havia hagut de fer en Lore per estalviar diners va ser rellogar una cambra del seu pis, i no va voler que el seu rellogat sabés això nostre, per tant vam començar a anar a follar a hotels i finalment a un meublé prop de casa seva. (Un meublé és un establiment semblant a un hotel però orientat a facilitar les trobades sexuals de curta durada. No es tracta d'un bordell, ja que solen acollir a parelles ocasionals de tota mena que no tenen per què estar relacionades amb la prostitució. Una de les característiques que millor defineixen els meublés són la discreció i les mesures per garantir l'absoluta privacitat dels clients.) També aprofitàvem les vegades que la meva parella se n'anava de viatge per trobar-nos a casa meva i passar la nit junts.

A més d'aquell problema amb els caps de setmana que ja us he explicat, en va sorgir un altre. Una d'aquestes vegades que la meva parella era de viatge, vam quedar a casa meva per tenir un sopar romàntic, follar i dormir junts. Va arribar tard, jo tenia la taula parada i el sopar a punt. Ell estava una mica estrany. Quan va seure a taula em va anunciar que no es quedaria a dormir. Ell estava nerviós i, en certa forma, violent.

Vaig saber que havia tingut una conversa amb un amic i que aquell l'havia fet veure que la nostra relació era un error. ―Ell és un tren en marxa i tu encara no has decidit on vols anar― li havia dit. A mi em va agafar per sorpresa. Tant que no vaig saber reaccionar. Els meus pitjors temors s'estaven fent realitat, m'abandonava, i no hi podia fer res. El problema era la diferència d'edat, i això no tenia remei. Temps després en Lore em va dir que el meu error d'aquella nit havia estat no haver sabut tranquil·litzar-lo. De fet, en aquell moment jo estava tan ensorrat que no podia tranquil·litzar a ningú, començant per mi mateix.

Feia poc més d'un mes de la seva tornada de Cuba i ja havíem trencat. Havia passat el que em semblava inevitable. Ell havia posat el punt final en allò nostre en considerar la nostra diferència d'edat com a una barrera insalvable. Unes setmanes després vaig rebre un missatge d'en Lore on deia simplement «Te echo de menos».

Jo no li havia enviat cap missatge, ni l'havia trucat, considerava que tot s'havia acabat. Ell, de sobte va trencar el silenci amb un simple «Te echo de menos». I vam tornar-hi, però jo havia quedat ben tocat, no podia recuperar l'entusiasme que havia tingut al principi perquè la por a tornar-lo a perdre em tenallava, no em deixava gaudir-ne. Res va tornar a ser igual, Vaig deixar de trucar-lo o enviar-li missatges cada dia. Ens vèiem un cop cada una o dues setmanes.

Recordo que pel seu aniversari, que va ser més o menys un mes després d'aquesta represa, vam quedar per dinar junts i vaig anar en cotxe a buscar-lo a casa seva. Ell m'havia demanat que li regalés un reproductor de MP3. Jo encara estava fotut perquè aquell panorama em mantenia deprimit i aquell dia em sentia especialment malament. En el mateix cotxe, abans d'arrancar li vaig donar el seu regal. Ell em va donar les gràcies i em va dir ―Hauràs d'animar-me perquè no tinc el dia―. Jo havia estat dubtant tot el dia si havia d'anul·lar la cita o no, finalment vaig pensar que el millor era donar-li el regal i no dinar amb ell. En aquelles condicions dinar junts podia ser horrible. La seva declaració encara ho deixava més clar. ―Mira, jo et volia demanar de no dinar junts perquè jo tampoc estic gens fi, ara que em dius això penso que el millor és que ho deixem estar per a un altre dia―. No recordo la seva resposta. Sí que recordo la seva mirada de sorpresa i que va baixar del cotxe amb el seu reproductor de MP3 que segurament va intentar tornar-me i que està clar que no el vaig deixar fer-ho.

Vaig anar-me'n a Montjuïc, vaig estar fent la volta al castell amb la sensació d'haver-la cagat i de què això seria el final definitiu, però tampoc ho va ser. Vaig demanar-li perdó uns dies després i les coses van seguir anant tan malament com anaven. Veient-nos poc i parlant-nos molt de tant en tant. Però quan les coses van malament poden acabar anant pitjor.

Ell estava acabant la carrera, i em va dir que havia de preparar els exàmens i els treballs de final de curs i que potser hauríem d'estar sense veure'ns o veient-nos ben poc, una temporada. Això va reblar el clau del distanciament. No sabria dir si va ser conseqüència dels fets del seu aniversari, però més d'un cop he pensat que també podria haver estat una petita venjança, ja que va tenir temps per a altres coses.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (12)

Los jugadores y los enamorados juegan en realidad para perder.
Lawrence Durrell, escritor británico (1912-1990)
Una de las cosas que había tenido que hacer en Lore para ahorrar dinero fue realquilar una habitación de su apartamento, y no quiso que su realquilado supiera lo nuestro, por lo tanto empezamos a ir a follar a hoteles y finalmente a un meublé cercano a su casa. (Un meublé es un establecimiento similar a un hotel pero orientado a facilitar los encuentros sexuales de corta duración. No se trata de un burdel, ya que suele acoger a parejas ocasionales de todo tipo que no tienen porque estar relacionadas con la prostitución. Una de las características que mejor definen los meublés son la discreción y las medidas para garantizar la absoluta privacidad de los clientes.) También aprovechávamos las veces que mi pareja se iba de viaje para quedar en mi casa y pasar la noche juntos.

Además de aquel problema con los fines de semana que ya os he contado, surgió otro. Una de esas veces que mi pareja estaba de viaje, quedamos en mi casa para mantener una cena romántica, follar y dormir juntos. Llegó tarde, yo tenía la mesa puesta y la cena a punto. Él estaba un poco extraño. Cuando se sentó a la mesa me anunció que no se quedaría a dormir. Él estaba nervioso y, en cierta forma, violento.

Supe que había tenido una conversación con un amigo y que aquel le había hecho ver que nuestra relación era un error. ―Él es un tren en marcha y tú aún no ha decidido donde quieres ir― le había dicho. A mí me cogió por sorpresa. Tanto que no supe reaccionar. Mis peores temores se estaban haciendo realidad, me abandonaba, y no podía hacer nada. El problema era la diferencia de edad, y eso no tenía remedio. Tiempo después Lore me dijo que mi error de aquella noche había sido no haber sabido tranquilizarle. De hecho, en ese momento yo estaba tan hundido que no podía tranquilizar a nadie, empezando por mí mismo.

Hacía poco más de un mes de su vuelta de Cuba y ya habíamos roto. Había pasado lo que me parecía inevitable. Él le había puesto el punto final a lo nuestro al considerar la diferencia de edad como una barrera insalvable. Unas semanas después recibí un mensaje de Lore donde decía simplemente «Te echo de menos».

Yo no le había enviado ningún mensaje, ni le había llamado, consideraba que todo se había acabado. Él, de repente rompió el silencio con un simple «Te echo de menos». Y reanudamos la relación, pero yo había quedado muy tocado, no podía recuperar el entusiasmo que había tenido al principio porque el miedo a volverlo a perder me atenazaba, no me dejaba disfrutar-lo. Nada volvió a ser igual. Dejé de llamarle o enviarle mensajes a diario. Nos veíamos una vez cada una o dos semanas.

Recuerdo que por su cumpleaños, más o menos un mes después de esa reanudación, quedamos para comer juntos y fui en coche a buscarlo a su casa. Él me había pedido que le regalara un reproductor de MP3. Yo aún estaba jodido porque aquel panorama me mantenía deprimido y ese día me sentía especialmente mal. En el mismo coche, antes de arrancar le di su regalo. Él me dio las gracias y me dijo ―Tendrás de animarme porque no tengo el día―. Yo había estado dudando todo el día si debía anular la cita o no, finalmente había pensado que lo mejor era darle el regalo y no comer con él. En esas condiciones una comida juntos podía ser horrible. Su declaración aún lo dejaba más claro. ―Mira, yo te quería pedir de no comer juntos porque yo tampoco estoy muy fino, ahora que dices eso pienso que lo mejor es que lo dejemos para otro día―. No recuerdo su respuesta. Sí que recuerdo su mirada de sorpresa y que bajó del coche con su reproductor de MP3 que seguramente intentó devolverme y que está claro que no le dejé hacerlo.

Me fuí a Montjuïc, estuve dando la vuelta al castillo con la sensación de haberla cagado y de que esto sería el final definitivo, pero tampoco lo fue. Le pedí perdón unos días después y las cosas siguieron yendo tan mal como iban. Viéndonos poco y hablándonos muy de vez en cuando. Pero cuando las cosas van mal pueden acabar yendo peor.

Él estaba terminando la carrera, y me dijo que tenía que preparar los exámenes y los trabajos de fin de curso y que quizá deberíamos estar sin vernos o viéndonos poco, una temporada. Esto apretó las tuercas al distanciamiento. No sabría decir si fue consecuencia de los hechos de su cumpleaños, pero más de una vez he pensado que podía haber sido una pequeña venganza, ya que tuvo tiempo para otras cosas.

... / ...

Un abrazo.