[Entrada 385]
Les relacions no sobreviuen sense el suport adequat.
Thich Nhat Hanh, monjo budista, escriptor, poeta i activista per la pau (1926-2022)
I va aparèixer el Whatsapp a les seves vides:
Dani: ¿Tienes una foto tuya de cuando eras joven?
Joan: Claro
Dani: Me han venido ganas de saber como eras. No tengo prisa, pero me gustaría ver alguna de tus fotos.
Joan: Te traeré el álbum familiar.
Dani: No hace falta, con una me conformo.
Joan: Te la mando por aquí así puedes guardártela.
Dani: Como quieras. Así podré imprimirla i ponerla en mi cartera.
Joan: De acuerdo. Me das cierta envidia, ya que yo no podré poner tu foto en la mía.
Dani: Será porque no quieres.
Joan: Hay que ser precavido. En la cartera solo llevo fotos de mi mujer y de mis hijos. No quiero correr riesgos. ¿Qué podría pasar si mi mujer mirara en mi cartera y viera tu foto? No quiero ni imaginármelo.
Dani: Tienes razón, dije una tontería. Hay que ser prudente.
En Joan li va enviar la foto que més li agradava de la seva adolescència. Era una foto una mica retocada que li havia fet un fotògraf professional. Era el regal que en Joan va fer a la seva padrina quan ella va fer el cinquanta aniversari. La padrina de bateig d’en Joan era una cosina de sa mare que vivia a un poblet de la Franja de Ponent i com que es veien poc ella li deia que si no li enviava una foto, aviat no el coneixeria. Així que quan la padrina va fer els cinquanta el Joan va fer-li aquest regal amb una dedicatòria una mica irònica: Perquè em coneguis sempre. La mare d’en Joan quan va veure la foto va dir: estàs molt guapo, mai vas tan ben pentinat, no sembles tu.
El Joan havia deixat la cartera sobre la tauleta de nit de l’apartament d’en Dani quan s’havia tret la rova. Després de fer l’amor, i, mentre l’home es dutxava, el noi va aprofitar per fer el llit. Sense voler va tirar la cartera d’en Joan a terra. En caure es va obrir i en Dani va veure les fotografies que hi havia dins. Es va quedar glaçat. No s’ho podia creure. El noi que hi havia a la foto era, sens dubte, en Marçal. Es va sentir marejat. Va agafar-se a la tauleta de nit per no anar per terra com la cartera. Quan es va recuperar, va recollir-la de terra i la va deixar ben tancada tal com estava. Va obrir lleugerament la porta de la cambra de bany on en Joan que encara es dutxava i li va dir: salgo un momento. Se’n va anar al carrer sense més preparació, tal com anava vestit. Necessitava pensar, refer-se de l’impacte d’allò que acaba de descobrir. Llavors va passar per la seva ment tot el que havia viscut amb el pare i el fill com si fos una pel·lícula i va entendre quin havia estat el seu paper. No es podia creure que hagués estat conseller i follamic del fill, i al mateix temps xaper i amant del pare. No li entrava al cap que hagués entrat tan a fons la vida de tots dos, però, què havia de fer? Seguir com si res? Trencar amb un d’ells? Amb tots dos? Què passaria si en Joan sabia de la seva relació amb en Marçal? I si aquest descobria la relació que mantenia amb son pare?
Estava assegut en un banc, sol en mig del parc, sota una fina pluja. No era gaire conscient de com havia arribat allà, de si ja plovia quan havia sortit com un llamp de l’apartament, de si en Joan…. Ostres en Joan! Just en aquell moment va sonar la rebuda d’un Whatsapp.
Joan: ¿Vas a tardar mucho? Tengo que irme pronto.
Dani: Vuelvo enseguida.
Joan: Te espero.
Dani: No hace falta, vete si tienes prisa.
Joan: Si no tardas mucho te puedo esperar. Estoy preparando té ¿Espero que llegues y lo tomamos juntos?
Dani: Como quieras.
Joan: Está lloviendo, te llevaste un paraguas, ¿no?
Dani: No.
Joan: Pues te preparo ropa seca y una toalla para cuando llegues.
Es va posar a córrer per arribar a casa seva el tan aviat com fos possible. Va veure clar que no podia prescindir d’en Joan. Havia de trencar amb en Marçal, però no era fàcil. Què diria? Com podia justificar-ho? Es va adonar que no sabia com fer-ho, que hauria de madurar una estratègia.
Va entrar a l’apartament xop de pluja i suor, i va anar directament a la cambra de bany mentre cridava: hola, ¡ya estoy de vuelta! Es va treure la rova i va entrar a la dutxa. En Joan va entrar discretament a la cambra de bany amb dues tasses de te fumejant. A terra hi havia una pila de roba xopa i en Dani era a la dutxa. L’aigua calenta el va reconfortar al noi i el va tornar a la vida. Quan va sortir es va trobar al seu amant esperant-lo amb una tassa de te calent a cada mà. Es va prendre el te mentre eixugava tots els racons del seu cos amb impaciència. Desitjava a en Joan. Un cop sec, encara amb el sabor del te a la boca, nu de pèl a pèl, va fer-li una forta abraçada i un petó ple de passió. El Joan va acariciar el seu cos nu des de l’espatlla a les natges mentre el besava.
―Me estás poniendo caliente de nuevo, cabronazo, pero me tengo que ir, sino me mataran. Me están esperando y ya voy con retraso. ―Va dir en Joan quan van deixar de besar-se.
―No te preocupes, vete ―i després d’acomiadar-se amb un altre llarg petó va començar a vestir-se amb la roba que li havia preparat en Joan. I va seguir rumiant. Intentava trobar la fórmula més prudent i eficaç per allunyar-se d’en Marçal sense despertar sospites i produint el mínim dolor possible.
[Entrada 384]
Ara que ho he perdut tot per tu,
dius que vols començar una cosa nova.
I m'està trencant el cor
que te'n vagis.
Estimada, estic de dol.
Però si vols marxar, cuida't bé.
Cat Stevens, cantant, músic i compositor (1948)
Wild World [món salvatge], fragment
―Tenemos que dejar de ser follamigos y quedarnos en simplemente amigos ―li va dir en Dani a en Marçal.
―¿Qué pasa? ¿He hecho algo mal? ―va preguntar el noi sorprès per aquelles paraules.
―Tú no has hecho nada mal, soy el que ha hecho: Tengo pareja y no quiero que nada perturbe mi relación con él.
―Qué bien! Felicidades! ―La cara d’en Marçal reflectia una sincera alegria― ¿Quién es? ¿Le conozco? ―va voler saber, tot pensant que seria algun dels nois de Gigoló Boys amb qui havia vist ximplejar alguna vegada a en Pedro.
―No lo creo, aunque ¿quién sabe?
―¿Es de Gigoló?
―Era uno de mis clientes, seguramente no lo has visto nunca porque siempre me ha reservado.
―¡Ostras! ¡Qué mal! ¿Como consigo un nuevo follamigo tan guapo, apasionado y cariñoso como el que tenía? ―va dir enriolat.
―Eso es cosa tuya ―i van riure.
―Podrías ayudarme ¿no?
―¿Cómo quieres que te ayude?
―Presentándome a uno de tus amigos que esté desparejado ―van tornar a riure amb ganes.
―Pase lo que pase quiero que sigamos siendo amigos ―va dir en Dani en to d'exigència.― ¿Me lo prometes?
―Prometido ―va dir en Marçal.
Van estar parlant de la parella d'en Dani una llarga estona, sense que en Marçal sospités que estaven parlant d'en Joan ni en Dani imagines que era el pare d’en Marçal.
En Dani va intentar ajudar a en Marçal a trobar un nou follamic entre els seus amics i coneguts. De fet, en Marçal en coneixia alguns de la festa d'inauguració de l'apartament, però no en sabia gran cosa d'ells. Va costar, però finalment l'ase va bufar la flauta i li sonà.
En Dani ja ho donava per perdut. En Marçal era molt selectiu i volia un amic de veritat amb qui follar apassionadament. N'havia tastat uns quants, però cap d'ells li quadrava. Fins que un dia en Dani el va dur a una festa a casa d'un dels seus amics. També hi va anar un noi que acabava de partir peres amb el seu xicot i això li havia trencat el cor. Es deia Guillem. En Guillem i en Marçal es van avenir de seguida. En poc temps es van fer amics. Aviat van arribar on en Marçal pretenia i va substituir a en Dani en el paper de follamic.
Quan en Guillem va trobar de nou parella, en Marçal va trobar en Ramon, després en Lluís, en substitució d'ell va tornar en Guillem, més tard hi va haver en Johnny, i en Dídac i de nou en Guillem, i…
En Marçal sempre va tenir una xicota o altra, però quan va acabar els estudis universitaris va anar a viure amb la Mar. Ella havia estat la seva xicota a l'institut, però van trencar quan van començar els estudis universitaris. El va anar canviant de xicota a mesura que anava avançant en els seus estudis. Quan ja estava punt d’acabar els seus estudis va coincidir amb la Mar a una festa i es van tornar a enrotllar, aquesta vegada d'una manera més definitiva. La Mar estava destinada a ser la Mare dels seus fills. Ella sabia de la seva amistat amb en Dani, i d'en Guillem, d'en Ramon, en Lluís, en Johnny, en Didac, etc. Mai va voler saber-ne detalls ni conèixer-los, però tampoc li van fer nosa ni va témer que en Marçal la deixés per un d'ells. De fet, no creia que allò fos infidelitat ni traïció. Tot no va ser un camí de roses, hi va haver moments difícils, complicats, però mai van tenir a veure amb aquests follamics d’en Marçal.La relació d’en Marçal amb en Dani encara era molt cordial, malgrat que s'haguera acabat la relació sexual. Havien començat a parlar-se en català. En Dani es va mostrar interessat a aprendre’l. Li semblava que com a advocat havia de saber-ne. A en Marçal li va agradar la idea i es va oferir a ajudar-lo a fer pràctiques. Però de cop, i sense una explicació hi va haver un canvi radical en el comportament d'en Dani qui va iniciar unilateralment un allunyament progressiu. No el deixava acostar a aquell apartament on havien follat tantes vegades. Més endavant, quan en Dani va tenir un bon sou com a advocat, va canviar de casa i no el va convidar a la inauguració ni li va dir mai on era. En Marçal no entenia molt bé que passava, però com que tenia fills petits, no va poder ocupar-se d'esbrinar-ne la raó i va deixar que en Dani fes el seu camí sense ell.
[Entrada 383]
Esto no puede ser no más que una canción,
Quisiera [que] fuera una declaración de amor.
Romántica. Sin reparar en formas tales
Que pongan un freno a lo que siento ahora a raudales
Pablo Milanés, cantautor i músic (1943-2022)
Yolanda, fragment.
―La verdad es que no estoy enamorado de ti, pero creo que me costaría poco estarlo ―va dir en Joan un cop acabada aquella sessió d'amor. Després de l’èxtasi final s’havien estat besant dolçament com dos adolescents enamorats. ―Pero creo que no debo enamorarme de ti. A ti te corresponde liarte con alguien más joven que yo, alguien libre de cargas familiares, que pueda ser completamente tuyo. Uno de esos cuarentones que tanto te gustan ―en Dani es va girar lentament, com si anés a posar-se a dormir d'esquena a ell. L'home va abraçar al noi per la cintura fent la cullereta. Es van quedar en silenci. Un silenci especialment incòmode per a en Joan. Llavors es va adonar que hauria estat millor no tocar aquest tema en un moment així. Va intentar arreglar-ho dient-li suaument a cau d'orella ― ¿Qué te pasa? ¿Te he molestado?
―¡No! Para nada ―va fer una pausa i va continuar parlant amb veu més baixa, tímidament. Potser amb cert temor.― Es que yo sí que me he enamorado de ti, no sé si mucho o poco, pero sé que me interesas mucho.
―¡No jodas! ―com que era l'última cosa que esperava sentir en Joan, no va poder evitar deixar anar aquella expressió que no quadrava gens amb el que acabava de sentir. Segurament, cap dels dos sabria dir quanta estona va durar el silenci que va seguir al ¡No jodas! I que va acabar trencant en Joan ―¿Y qué hacemos? Ya te he dicho que me costaría poco enamorarme de ti.
―Pues no te cortes ―va dir el noi encara d'esquena a en Joan que llavors es va adonar que acabava de fer la pregunta més estúpida de la seva vida. Va fer que en Dani es donés la volta per quedar de cara a ell i es van fondre en un petó llarg i apassionat.
Van fer l'amor per segona vegada sense dir-se res més. Aquell dia en Dani li va prohibir tornar a deixar diners. Feia dies que li volia demanar que deixés de fer-ho, però fins aquell dia no s’havia atrevit. En Joan li va plantejar si volia fer vida de parella, en Dani li va dir que volia estimar-lo sense estridències, sense trencar res, volia que fos seu, però sense fer mal ningú. Que no volia que la família d'en Joan l'odiés.
Feien coses junts, com anar al cine o a veure exposicions, quan podien dinaven o sopaven junts i feien l'amor abans de sopar o després de dinar a casa d'en Dani, si més no, dos cops per setmana. En Joan no s'havia imaginat mai que a la seva edat adulta, prop ja de la cinquantena, es pogués enamorar amb aquella intensitat, era una bogeria. No feia altra cosa que pensar en aquell noi.
En Dani va mantenir amagada la seva relació, malgrat que els seus amics més propers van acabar sabent que tenia un amant, un madur casat i que no els el podia presentar per no comprometre'l perquè la seva família no en sabia res. Els deia que era un home molt elegant, molt culte i molt intel·ligent i que ell l'idolatrava.
En Joan va convèncer-lo perquè reprengués els estudis que havia abandonat a Cuba i va finançar-li la universitat a distància. Fins i tot l'ajudava a preparar els treballs i els exàmens. Això va canviar la vida d’aquest noi perquè amb els estudis de dret a la butxaca va poder deixar la feina de Gigoló Boys i va entrar a treballar a un dels bufets d'advocats de més prestigi de la ciutat on va tenir una altra vida professional.
En Joan insistia a deixar la seva família per viure amb ell tota el que li quedava de vida. Quiero morir en tus brazos, li va dir una d’aquelles vegades. En Dani no va cedir mai ni un sol mil·límetre. No volia trencar la família d'en Joan. Això de què volgués morir als seus braços li va arribar al cor. En Joan temia que en Dani el deixés. Ell es feia vell i creia qualsevol dia, el noi el substituiria per un de més jove i més guapo.
De tant en tant en Joan inventava una història per poder anar-se’n de viatge i se n'anava una setmana o deu dies amb en Dani. El noi explicava que vivien una nova lluna de mel cada vegada. Gaudien com si fossin casats, acabats de casar, tot i que en Dani sempre li deia que no era el seu marit, que només era el seu amant. De fet, li deia per fer-lo rabiar, perquè alguna vegada se li havia escapat que el considerava el seu marit. El Joan li havia dit que, malgrat tot, ell tenia llibertat per follar amb qui li vingués de gust que ell no li ho impediria. I alguna vegada ho va fer, tot i que mai li ho va dir. Ell també havia donat a llibertat a en Joan perquè ho fes.
