Digen: 3. Pedro (Dani)

[Entrada 368]

3. Pedro (Dani)

La memòria, quan funciona, fa allò que li pertoca: deformar.
Jordi Amat, escriptor, filòleg i crític literari (Barcelona 1978)

En sortir de Gigoló Boys, va escriure un missatget de text (un SMS) per a en Pedro: He dejado Gigoló Boys. Me gustaría verte y hablar contigo. La resposta va arribar unes hores després: Estoy en casa de mis padres, ¿es muy urgente? Puedes esperar a mi regreso? En Marçal va respondre immediatament amb un lacònic: Espe­raré a que regreses.

No sabia a qui recórrer i en Pedro era l'únic dels seus amics que el podia entendre l'embolic en què es trobava i que el podia aconsellar d'una manera fiable. Com que no volia explicar a ningú altre el que li havia passat perquè hauria d'explicar les seves activitats i les del seu pare o d'inventar-se una explicació versemblant que li semblava impossible de trobar, va preferir gastar-se una part de la liquidació en un hotel. Un cop a l'habitació es va treure les sabates i es va estirar a sobre el llit. Estava rendit, però no podia dormir. A les sis del matí encara plorava sol a la cambra bruta d'aquell hotel barat, la seva desgràcia, però, finalment, es va adormir. El van despertar a quarts d'una, els brams d'un telèfon que sonava una vegada i una altra amb aquella insistència mecànica que fa pensar que hi ha una urgència. El recepcionista li va recordar molt educadament que si no abandonava la cambra immediatament, hauria de pagar una segona nit.

Va sortir al carrer despentinat, amb els ulls inflat d'haver plorat, cara de son i la roba arruada d'haver-se adormit vestit a sobre del llit. Va enviar un nou missatge al Pedro. He visto a mi padre en Gigoló!!! Quan va rebre la resposta es va establir un diàleg força fluid:

―No jodas, y ¿él te vio ti???
―Sí
―¿Qué te dijo?
― Gritó: ¿Qué cojones haces tú aquí?
―Y ¿qué le dijiste?
―Nada. Me fui volando.
―¿Y luego?
―No le he visto más.
―¿Y qué piensas hacer?
―No lo sé. Por eso quería hablar contigo.
―Espera un momento, ahora te llamo y hablamos.

Una bona estona després va sonar el mòbil d'en Marçal, era en Pedro. Li va fer repetir tota la història amb tots els detalls. Li va preguntar com s'havia sentit en cada moment. El noi li ho va explicar tan bé i amb tanta precisió com va ser capaç: En Marçal tenia un núvol al cervell que li impedia pensar, però va esforçar-se en fer una explicació clara i coherent.

―Diría que tu padre ha optado por dejar este tema en secreto, que no le dijo nada al encargado ni tampoco a tu madre ―li va dir en Pedro
―¿Crees que espera a hablar conmigo?
―No lo sé ―En Pedro va fer una pausa― Puede ―Llavors va ser en Marçal qui es va quedar en silenci.
―¿Sigues ahí?
―Sí. Es que no sé si quiero hablar con él.
―Si él quiere, será difícil que puedas evitarlo.
―¿Tú que harías? ―Va demanar en Marçal amb certa timidesa.
―Esperar a ver qué ocurre. No te puede delatar sin delatarse y tampoco te puede castigar porque no tendría una explicación. No te puede hacer nada, tiene las manos atadas si no sale del closet.

En Marçal es va quedar amb aquella idea «No te puede delatar sin delatarse». Allò el va relaxar completament. El seu cervell va deixar de bullir. Estava clar que havia de seguir fent vida normal. «No te puede delatar sin delatarse».

Malgrat això havia de canviar coses. No podia seguir fent de xaper per aconseguir diners. Ja havia decidit no tornar a posar els peus a Gigoló Boys ni a cap lloc que s'hi assemblés. Tampoc podria seguir fumant porros. Ells l'havien dut fins a on era. La seva vida havia de canviar.

Digen: 2. Divuit anys

[Entrada 367]

2. Divuit anys

Què dir que sembli nou?
I com donar més vida
a les paraules de sempre?
Francesc Garriga Barata, poeta i professor (1932-2015)

No sé si és cosa dels adolescents pensar que es poden fer realitat les fantasies sexuals amb qualsevol, amb el primer que passa. Pot ser que estigui equivocat. També ignoro si aquesta estúpida idea podria ajudar-los a optar per prostituir-se en situacions de necessitat econòmica.

En Marçal s'havia aficionat als porrets quan feia secundària. Els primers van ser de regal. El seu amic Jordi el convidava, però aquestes coses no duren per sempre i com que els porros són cars i li agradaven, un dia va haver de començar a finançar-se'ls. Aviat va saber que alguns homes donaven diners als noiets que es deixaven tocar el cul i els voltants. Llavors encara no hi havia les apps dels mòbils que hi ha ara i que tant faciliten aquesta mena de coses, però sí que hi havia xats. Inevitablement, va tenir experiències amargues que el van situar en la dura realitat. Alguns es resistien a pagar o li pagaven menys del que havien acordat, d'altres el maltractaven o intentaven assetjar-lo. Clar que també n'hi havia dels altres, dels que saben a què van i es comporten com cal, i fins i tot algun que era agradable.

En certa ocasió, un client, va dur-lo a Gigoló boys on havia reservat una d'aquelles cambres, ja que també les llogaven a parelles que no necessitaven un noi de companyia. Quan ja havien acabat, i el client havia marxat, l'encarregat li va demanar si li interessaria treballar amb ells. Formaria part de l'estol de nois de la casa. Li va explicar les tarifes de la casa i que li donaria la meitat del que facturés. Ell li va dir que s'ho volia rumiar, no volia dir que encara no tenia els divuit fets i era una de les condicions que li havia posat l'encarregat. Va pensar que no era mala idea, allà li garantien l'anonimat, ja que usaven un àlies, i el protegien dels clients que es resistien a pagar o volien regatejar, però havia d'esperar uns mesos per arribar a la majoria d'edat.

Un cop fets els divuit va anar a provar allò de fer de gigoló en aquell bordell gai. La primera tarda va fer més diners dels que hauria pogut imaginar i allò el va acabar de decidir. Va triar com a àlies per als clients, el nom de Marcos. Com que havia d'estudiar i allà ho tenia complicat, va acordar amb l'amo que només hi aniria dues tardes a la setmana. A casa deia que se n'anava a la biblioteca. Ningú no ho sabia, ni les amistats més intimes, ni la xicota del moment. Coneixia prou bé les convencions i regles del joc social. Això sí, ignorava les aficions de son pare.

Sí, ho heu entès bé, tenia xicota, n'havia tingut més d'una, i des dels setze que gaudia de les relacions sexuals amb aquestes noies. De fet, tenia clar que el que li agradaven eren les noies, ja que sempre que s'havia masturbat l'excitació tenia un origen femení. Es deia que allò que feia amb homes era pur treball i tot i que de tant en tant n'hi havia algun que el feia que s'ho passés bé, normalment es limitava a fer el que calgués per aconseguir que el client ejaculés i quedés prou satisfet per quedar-li ganes de tornar a estar amb ell com més aviat millor. No cal dir que hi havia clients i clients, i que no posava en tots el mateix interès a deixar-los amb ganes de repetir.

De seguida va connectar amb els altres companys d'aquella feina. Si alguna característica personal destacava en el Marçal, era la seva sociabilitat. Sabia posar-se al nivell de l'entorn en què es movia, i era força respectuós amb tothom. En Pedro, en realitat es deia Daniel, i era un dels veterans d'aquella organització. De seguida es van avenir amb en Marcos (en Marçal) i no va saber que el seu nom era Dani fins més endavant. En Pedro tenia una colla de clients fixos que ja demanaven directament per ell, així que els altres nois ni els veien. Amb el temps en Marcos va saber que en Pedro tenia un parell de clients especials. Deia que ho eren perquè el feien gaudir força i havia de fer esforços per evitar ejacular. En aquestes organitzacions els nois ho evitaven per estar a punt per atendre un altre client immediatament després d'acabar un servei i per no acabar exhausts la jornada. Si el client volia que el noi ho fes, aquest solia demanar una propina. Molts d'ells només ho feien quan atenien a un client al final de la jornada. Un d'aquells clients especials d'en Pedro hi anava setma­nal­ment i l'altre un cop al mes. SI no em fessin falta els diners, els atendria gratuïtament, li va assegurar en Pedro en un d'aquells moments en què els amics es fan confidències. I va seguir tot afirmant: ho dic seriosament, eh! En Marcos volia fer-se amb una clientela tan bona com la d'en Pedro. Però va arribar el dia en què el client va ser son pare i li va dir «QUÈ COLLONS HI FAS TU AQUÍ?» i ell va sortir corrent de la cambra, es va vestir tan de pressa com va poder, i va sortir disparat de Gigoló Boys.

Aquella nit no va tornar a casa. Va trucar a sa mare i li va dir que es quedava a casa d'en Jordi. Com que no sabia on passar la nit i no tenia diners va tornar a Gigoló Boys a l'hora de tancar, quan ja no quedaven clients. L'encarregat li va preguntar per què havia marxat d'aquella manera, sense donar cap explicació. En Marcos, que tornava a ser en Marçal, de seguida va deduir que son pare no havia dit res. Va quedar-se una estona en silenci i buscant una excusa versemblant. Després va dir que coneixia a aquell home i li havia agafat por perquè ho podia dir a casa seva per això havia marxat d'aquella manera, perquè s'havia espantat. L'encarregat va voler tranquil·litzar-lo tot assegurant-li que els clients també volien amagar-se'n i que era difícil que diguessin res del que feien o veien allà dins. En Marçal li va dir que no estava gens tranquil i que volia deixar-ho, que si s'ho repensava, tornaria, i va demanar la liquidació. L'encarregat li va assegurar que els seus clients, els d'en Marcos, solien quedar contents i que segur que amb una mica més de temps s'hauria fet una bona clientela. De fet, ja tenia alguns clients fixos. Ell va dir que no podia seguir, que estava massa atemorit, així que, un cop cobrada la liquidació, es va acomiadar de l'encarregat i van desitjar-se sort mútuament. En Marçal va marxar per no tornar-hi mai més.

Digen: 1. Què hi fas aquí?

[Entrada 366]

Quan jo tindré cinquanta anys
no vull ser com el pare:
cansat i sense fe
[...]
Cançó de carrer, fragment.
Joan Oliver (Pere Quart, 1899-1986)

Nota inicial: Fa anys vaig escriure un conte que he reaprofitat per començar aquesta llarga història. El que hi passa és ficció tot i que com tota narració, conté part del meu coneixement i de la meva experiència i, sobretot, dels meus desitjos i dels meus somnis.

digen / dígena
[del grec διγενής]
adj. [biologia, ciències de la salut] Bisexual

1. Què hi fas aquí?

―Gigoló Boys, buenas tardes.
―Hola, me puedes reservar a Pedro para las siete.
―No, hoy Pedro no va a estar.
―¿Va a estar mañana o el jueves?
―Lo siento va a estar fuera una temporada...
―Bueno, entonces me presentas a los chicos que estén libres. Vendré a eso de las siete.
―De acuerdo, te reservo para las siete.

Gigoló Boys era una organització del centre de Barcelona que oferia chicos de compañía para caballeros i que disposava d'unes quantes cambres amb bany on mantenir les trobades. En Joan hi anava regularment un cop per setmana des de feia uns quants anys. Tant era així que quan hi trucava els encarregats li coneixien la veu. No es pot dir que fos homosexual, ja que tot i gaudir de les relacions sexuals amb aquells nois també gaudia de les relacions sexuals amb dones. De fet, En Joan duia casat més de 20 anys. Tenia un fill de 18 anys, en Marçal, i una filla de 15, la Marta.

Quan en Joan es trobava bé amb un dels nois, se'n feia client fix. A més era un home de costums fixos i hi solia anar el mateix dia de la setmana i a la mateixa hora. Sabia que per evitar que el noi estigués ocupat amb un altre client quan ell hi arribava havia de fer-ne reserva unes hores abans. Però de tant en tant havia d'anar canviant de noi, perquè els nois no solen durar gaire temps a l'organització. Ara, des de feia uns quants mesos, es veia amb en Pedro, un noi d'origen cubà, que deia tenir-ne vint-i-quatre. En Pedro ja l'havia advertit que aviat deixaria la casa, almenys una temporada, potser un mes o dos, per anar a veure la família a la seva terra.

Va arribar a les 19 h en punt al local de Gigoló Boys, l'encarregat li va aclarir que efectivament en Pedro estaria temps fora del servei. Era força habitual que el fessin esperar cinc o deu minuts mentre acabaven de netejar i ventilar bé la cambra que normalment acabava d'alliberar un altre client, però aquell dia el van fer passar de seguida.

―¿Tomarás agua como siempre? ―va fer l'encarregat.
―Sí, gracias.
―Ahora pasan los chicos. Luego hablamos
―De acuerdo, hasta luego.

La litúrgia consistia a fer passar els nois un per un per l'habitació on hi havia el client. Després el client triava el noi que preferia. Solien venir en calçotets, entraven, tancaven la porta, saludaven i deien el seu nom. Alguns d'ells, interessats a ser elegits, petonejaven el client, o s'abaixaven els calçotets per mostrar la seva dotació i alguns fins i tot es feien masturbar una mica pel client. «Toca, toca» li deien. D'altres intentaven fer-se triar explicant les seves característiques i molts d'ells acabaven dient «faré el que vulguis». En Joan solia preferir els més jovenets, més ben dit, els qui li semblaven més joves, amb un cos proporcionat y amb la musculatura marcada. No solien agradar els que eren més alts que ell o els que estaven ex­ces­si­vament musculats. Els preferia amb un aspecte més aviat acriaturat, tot i que valorava que estiguessin dotats d'un penis gran, ben gran... Un cop vistos, solia fer la tria demanant consell l'encar­regat de torn. Els encarregats el coneixien i li sabien els gustos. Sabien que volia fer-ho amb calma, sense presses, amb molta delicadesa, compartint el gaudi... I sempre l'aconsellaven bé.

Va trobar lleig i malgirbat al primer, tot i que li va fer un petó tot humit i morbós. El segon li va agradar, un noiet morenet, marcadet i acriaturat, que duia una bona erecció i que li va demanar que li la toqués després d'abaixar-se els calçotets tot dient-li «mira com em poses». El tercer també estava bé, era força més tímid que el segon, i només li va dir el nom i allò de «faré tot el que vulguis». Es va obrir novament la porta i va entrar un altre noi en calçotets... Déu Meu!

―QUÈ COLLONS HI FAS TU AQUÍ? ―va dir amb un crit que li va sortir del més profund de la seva ànima i el seu fill, en Marçal, va fer mitja volta i va desaparèixer tancant la porta de cop.