[Entrada 409]
En filosofia, el naturalisme és la idea que només les lleis i les forces naturals (a diferència de les sobrenaturals o espirituals) operen a l'univers.
Viquipèdia [https://ca.wikipedia.org/wiki/Naturalisme_(filosofia)]
Aristòtil veia a l'home com un tot, cos i ànima (o substància) formant una única cosa indivisible. La mort, per tant, representa el final de l'existència de la vida del cos i de l'ànima. Una idea que em sembla la correcta, tot i que la majoria dels humans deixen un rastre més o menys important, de la seva ànima, ja sigui en els fills, en els deixebles, o en altres persones del seu entorn. Hi ha una minoria que ha deixat un llegat força més considerable en qualsevol de les formes de l’art, de la ciència, de la política, etc. Per exemple, Plató i Aristòtil, així com tants altres polítics, pensadors, artistes i científics. Uns llegats que, de vegades, han tingut una influència molt gran, per no dir definitiva, en el flux de la història.
No és que negui o cregui que és impossible tot allò que forma part de la realitat imaginada, ni el que és sobrenatural, ni els esperits incorporis, ni tot allò que estigui fora de l'Univers, del nostre univers. Per a mi aquestes realitats imaginades que poden ser útils i fins i tot necessàries per a determinades persones, són simples possibilitats especulatives que no m'aporten res. No puc basar la meva vida en aquestes creences que no se sustenten en evidències. Accepto que tinc una visió naturalista de tot plegat. Respecto que hi hagi qui tingui visions diferents, malgrat que algunes les consideri condemnables, o, en alguns casos, volgudament errònies.
Respecto que hi hagi gent que necessitin un Déu per donar sentit a la seva vida, per sobreviure a l’angoixa, el sofriment i la necessitat. Malgrat que jo no cregui que la vida hagi de ser un vall de llàgrimes i que cregui que molta part de l’angoixa, el patiment i la necessitat que ens toca viure, és generat per la mateixa societat. Una societat que hem heretat, però que hem contribuït a mantenir i actualitzar entre tots plegats. Canviar-ho perquè res canviï, com diu l’adagi.
En conseqüència, una ètica correcta s’hauria de basar en la realitat objectiva, en el que som i en tot allò que ens envolta, el planeta Terra en particular i l’Univers en general. Simone Weil va escriure: «No tenim res al món ─perquè l'atzar ens ho pot prendre tot─, llevat del poder dir jo. Això és el que s’ha d’entregar a Déu, o sigui destruir. No hi ha en absolut cap altre acte lliure que ens estigui permès, llevat del de la destrucció del jo.» Deixant de banda si és no l’únic acte lliure que ens està permès i si li devem alguna cosa o li hem de lliurar alguna cosa a Déu, la idea de la destrucció del jo, d'allò que ens fa singulars, em sembla interessant perquè ens podria apropar a saber allò que som com a humanitat, a allò que tenim en comú tot el genere humà. El que queda en les persones un cop suprimit l’ego és la seva essència? Ja sé que aquest un pensament ratlla la utopia, però crec que la idea expressa, una recerca d’entendre l’ésser humà en conjunt i el fet social de la humanitat.
Entenc que la ciència encara no ha arribat a entendre aquesta essència del fet humà, i per això he buscat les bases de l’ètica en els estudis del comportament humà (bàsicament l’antropologia, la psicologia en totes les seves formes i la sociologia). A més, l’ecologia és la ciència que aporta el respecte al planeta i a tot aquest univers del qual som part.
També tinc clar alguns dels principals mals de les nostres societats. Mals dels quals ja n’he parlat més d’una vegada i que ens posen les coses més difícils del que ja són per imperatiu de la natura. No podem prescindir de què som natura. Tot plegat em fa creure que hi ha molt a canviar per fer un món millor, un món on ens sigui més fàcil viure a tots plegats, o, si més no, a la majoria de nosaltres. I quan dic nosaltres no em limito a l’espècie humana perquè crec que no som més que un dels éssers vius del Planeta i de l’Univers, i que hem de respectar als altres éssers vius i inerts amb qui ho compartim.
[Entrada 408]
«Be water, my friend» [Sigues aigua, amic meu]
Bruce Lee (1940-1973), artista marcial, actor, cineasta, filòsof i escriptor.
Em van ensenyar que el fred és l’absència de calor. He vist que en filosofia es considera que el mal és l’absència del bé. Per tant, si estudiant la calor es coneix el fred, estudiant el bé també establiren que és el mal.
Hi ha filòsofs com Plató que parlen de bé i de bellesa com una mateixa cosa. Òbviament, les idees de bellesa d’aquests filòsofs disten del concepte ordinari de bellesa, és a dir, de la bellesa que es defineix com un conjunt de gràcies o qualitats que desperten un sentiment d’admiració.
Si entenem que el bé és, com diu el diccionari, «allò que procura un avantatge, una utilitat, una satisfacció, una felicitat, un benestar», veiem que el bé té un alt component subjectiu, les satisfaccions, el sentiment de felicitat o de benestar són subjectius. Jo crec que en general entenem com a bé allò que d’alguna manera ens resulta favorable, i això em fa pensar, doncs, que des d’aquest punt de vista, el bé és una cosa relativa a cada persona. Allò que pot ser favorable per a uns pot ser desfavorable per a uns altres. Per exemple, l’enriquiment d’uns generalment comporta l'empobriment d’uns altres. És a dir, que el bé d’uns pot ser el mal dels altres. Si ens ho miréssim des del punt de vista del món de la competició i la competència resulta que el bé és una cosa ben escassa, ja que el vencedor és un i els perdedors són molts. El desequilibri és total.
Potser per això els Evangelis ens parlen de justos: «Feliços els qui tenen fam i set de ser justos» (Mt, 5, 10). Potser hem d’entendre el bé com la justícia, com allò que és equitatiu. Però és justa la natura? Dona a cadascú el que li cal o un s’ha d’espavilar per aconseguir-ho? L’home bo és aquell que és més equitatiu enfront d'una natura cruel? El bé es limita a això a l’equitativitat? O és al revés, el bé és la natura amb les seves lleis i nosaltres som qui hem d’adaptar-nos a ella? Són els justos aquells qui saben respectar la natura?
Pot ser que tinguin raó els pensadors orientals i el que hem de fer és ser com l’aigua que s’adapta al seu recipient, al seu entorn? Una aigua que flueix i que de vegades colpeja amb força? (He de confessar la meva ignorància sobre Tao, el Zen, Buda o els vedes. També sobre les cultures orientals. Tinc idees molt vagues sobre les diferències entre les creences i cultures d’occidentals i orientals. Sé que n’hi ha, especialment pel que fa al tractament d’emocions, sentiments, i passions... I no en sé gaire cosa més.)
Crec que totes les coses es poden expressar amb un llenguatge planer, a l’abast de la majoria dels humans, per això expressaré el meu pensament de la manera més simple que pugui. Amb els coneixements que tinc, estic convençut que el bé és tot allò que és favorable a la natura, que s’hi adapta bé. De fet, vivim a la natura i de la natura, perquè som part d’ella i tot allò que li sigui favorable ens és favorable perquè som natura. I tot allò que la perjudica ens acaba perjudicant, tard o d’hora.
Per acabar de ser formal, us hauria d’explicar que entenc per natura. El diccionari de l’IEC hi diu que és: «l’Univers considerat com un tot i dotat de lleis». Crec que defineix perfectament la meva idea del que és la natura. Les lleis de la natura no són lleis escrites i no les coneixem del tot, només en part. Les hem anat coneixent a poc a poc i hem de confiar en la ciència perquè ens les acabi de desvetllar. Tot el que compon l’Univers des de la partícula més petita al cos més gran, des del sistema més insignificant a tots els elements de l’Univers junts, tot això és la natura. I crec que respectar la natura és respectar les seves lleis i que això és obrar bé, això és fer el bé.
[Entrada 407]
No som més que una colònia de virus que viu en un gra de sorra en mig d'un desert immens.
Autor desconegut
Antigament, ens creiem en el centre de l’univers. Einstein ens ha explicat la raó que ens va dur a aquest engany. Des de la nostra posició veiem que tot gira al voltant de la Terra, quan en realitat és aquesta que gira sobre ella mateixa.
La Terra és el tercer planeta del sistema solar, atenent la seva proximitat al Sol, i l'únic astre que se sap que té vida. El Sol és descrit informalment com un nan groc, i lluny de ser el centre de l’univers, el sistema solar està situat a uns vint-i-set mil anys llum del centre de la galàxia. No s’ha pogut determinar un «centre» o una «vora» de l'univers, no tenim una referència per fixar la ubicació general de la Terra a l'Univers. Òbviament, està lluny de ser el centre de l’univers.
També ens hem cregut que érem un ésser especial, el rei de la creació: ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. (Gn, 1, 28). De fet, no som més que un primat, un mamífer vertebrat, que té la capacitat de parlar i de raonar. A més, és considerat l’animal més cruel del món, tant per com tracta a la resta del món animal, com pel seu comportament amb la resta d’elements del seu entorn.
He encapçalat aquest text amb una frase que em sembla que recull molt bé el meu pensament respecte a la importància de l’espècie humana a l’univers. Es tracta d’un petit raig de llum que vaig trobar fa uns anys a internet, però que no he estat capaç de trobar avui, per això no puc dir qui n’és l’autor. Crec que no és la primera vegada que la faig servir.
Em sembla més que evident la supèrbia dels humans quan es van posar a imaginar quin era el seu paper en aquest univers que de moment és l’únic que sabem que existeix.
Ja he dit que no veig un altre sentit a la vida que la supervivència. La pregunta és si això requereix haver de suportar angoixa, patiment, i necessitat? La veritat és que no ho sé tot i que ho veig inevitable, almenys, de moment. Els humans som conscients d’aquest fet, els altres animals possiblement no en tinguin consciència, no ho sé, però els toca igualment haver de viure amb angoixa, patiment, i necessitat.
Sens dubte un món més just, podria apaivagar aquesta angoixa, patiment i necessitat; però podríem suprimir-ho del tot? És el que intenten les religions? Són necessàries aquestes religions amb els seus ritus, dogmes, morals i la resta de parafernàlia?
Segurament aquesta lluita per fugir de l’angoixa, el patiment i la necessitat sigui un dels motors que han mogut a la societat opulenta, és a dir, les capes més altes de la nostra civilització. Però una societat opulenta necessita, per poder ser opulenta, de l'explotació d’una gran part de la població. Mai, al llarg de la història de la civilització, les classes altes han passat de ser una petita porció de la població. Això vol dir que s’ha sotmès a passar força més angoixa, patiment i necessitat a la major part de la població, per reduir-ne la part d’aquesta que els tocaria a la minoria opulenta.
[Entrada 406]
«Déu no és ni ser ni racional ni coneix això o allò. Per això, Déu és lliure de totes les coses, i per això és totes les coses.»
«Si Ell no és ni bondat ni ser ni veritat ni U, llavors, què és? No és absolutament res, no és ni això ni allò.»
Eckhart de Hochheim (1260-1328). Mestre Eckhart, místic, filòsof, teòleg, i professor d'universitat.
Sens dubte, hi ha una relació biunívoca entre els humans i Déu. L'home ha necessitat Déu, però els místics, i ara penso en Simone Weill, ens diuen que Déu necessita l’home. Però Déu és un dels elements principals, si no el més important, d’aquesta realitat imaginada de la qual parlava Harari.
Ja he raonat que potser no és necessari un creador, que pot ser que l’univers, el nostre univers, sigui etern. Que hagi existit sempre i que continuï existint sempre. Els científics estudiosos de la física asseguren que el conjunt de matèria/energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Parlem d’un Déu que ni es crea ni es destrueix.
Si existís un ésser creador que ha fet un món perfecte, quina necessitat tindria d’interferir en aquest món que ha creat? Ens necessita per alguna cosa? O és que, de fet, no existeix sense nosaltres? O és que només existeix a les nostres ments?
Es diu que Albert Einstein va afirmar que només podia creure en el Déu de Spinoza. La pregunta següent és: qui era aquest Spinoza?
Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza (1632–1677), va ser un filòsof neerlandès nascut al si d'una família jueva d'origen portuguès. Imbuït de l'exigència matematicoracionalista, que tant l'impressionà en Descartes, perseguí qualsevol rastre d'arbitrarietat en la concepció de la realitat: res no pot no ser necessari, determinat. Segons Spinoza Déu és la natura, i el va definir com una substància que abasta tot el que és real, tot allò que existeix. Considera que Déu és la mateixa realitat. A més, aquest Déu no necessita ser adorat ni estableix un sistema moral. Molts consideren a Spinoza el pare del panteisme, tot i que els coneixedors del seu pensament ho neguen, però, si més no, n’és ben proper.
Com va dir una vegada el meu net d’onze anys a un adult de seixanta-tres: no hi cap evidència de l’existència de Déu. Ara, per què el necessitem? Per què la ment humana ha necessitat a Déu? Potser la resposta en aquesta pregunta rau en la recerca d’una resposta a una altra pregunta que ens angoixa força més, què hi fem aquí? Per què hem de passar tota aquesta angoixa, patiment, i necessitat? Quin sentit té aquesta vida?
I si el sentit de la vida fos la vida mateixa? Podria ser que el «sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra» del Gènesi sigui el sentit de la vida? De fet, «som», això és innegable. I som socials, els primats vivim en tribus, no som éssers solitaris. Però som els habitants d’un petit planeta que gira al voltant d’una estrella poc important, en una galàxia que forma part de la Via Làctia. Voleu dir que som tan rellevants? Voleu dir que podem tenir un Déu preocupat per allò que fem o deixem de fer? Voleu dir que la nostra vida té un sentit més especial que la vida d’un llop o d’una oreneta? Tot plegat m’aproxima a les idees de Spinoza. No veig més sentit ni comesa a la nostra vida que sobreviure i garantir la supervivència de l’espècie humana en les millors condicions possibles.
La meva vida és independent de l’existència o no de Déu. Considero que no puc viure pendent d’una realitat imaginada. Més, quan tinc el convenciment que l’únic Déu que soc capaç de concebre només em podria demanar, i potser fins i tot exigir, el meu respecte a la realitat objectiva que em rodeja, és a dir, la natura. I aquesta és la meva base que m’ha de permetre definir bé i mal.
Les tendències actuals del pensament religiós parlen d’un Déu que no és tot poderós i que només té sentit per a l’home, un Déu que només existeix per a la humanitat; d’un Déu buit de contingut (com deia el mestre Eckhart) i d’una religió que (com deia Ramon Llull) no sigui més que netedat de pensament.
