Els rics no creen ocupació --- Los ricos no crean empleo

[Entrada 282]

Els rics no creen ocupació

Quan la classe mitjana prospera, els negocis creixen i contracten i els propietaris milloren els beneficis. És per això que gravar els rics per pagar en inversions que beneficiïn a tots és un tracte fantàstic per a la classe mitjana i per als rics.
Nicolas J. Hanauer (1959) és un empresari i capitalista de risc americà.

La història ha fet palès que la crisi econòmica iniciada amb el crac de la borsa de Nova York de 1929 (del 24 al 29 d'octubre) va acabar després del final de la segona guerra mundial i va rebre un fort impuls de les inversions derivades de la Guerra Freda.

El president dels EUA en 1929, el republicà Herbert C. Hoover, no va saber tallar la Gran Depressió. Les seves mesures econòmiques basades en la idea que eren els rics qui generaven la riquesa i el benestar social, i que era en aquells a qui calia protegir, no van funcionar i el van dur a perdre la reelecció on s'enfrontava a Franklin Delano Roosevelt.

Roosevelt ha estat l'únic president que ha guanyat les eleccions presidencials en quatre ocasions consecutives, en plena Gran Depressió. Les seves mesures, basades la intervenció dels mercats i el benestar social van reflotar el país que ha estat des de llavors la primera potència mundial. Van ser mesures que van donar peu en això que ara coneixem com a «l'estat del benestar» i que potenciaven les idees keynesianes.

Tot plegat fa evident que la sortida d'aquella crisi no es pot adjudicar a les grans fortunes, sinó a una classe mitjana que a poc a poc va anar recuperant la seva capacitat de consum.

El març de 2012, cinc anys després de l'inici de la crisi econòmica iniciada el 2008 (una crisi encara no superada i que actualment els àugurs ens estan pronosticant una nova recaiguda, amb l'arribada d'una forta recessió), Nicolas J. Hanauer, un dels fundadors d'Amazon, va gravar una polèmica "TED talk" que no va ser publicada en el seu moment adduint que era "explícitament partidista".

TED és una societat estatunidenca que organitza un conjunt de conferències seguint el seu lema «idees que val la pena difondre» i és àmpliament coneguda pel seu congrés anual (TED Conference) i les seves xerrades (TED Talks) que cobreixen un ampli espectre de temes que inclouen ciències, art i disseny, política, educació, cultura, negocis, assumptes globals, tecnologia, desenvolupament i entreteniment. TED va ocultar aquesta xerrada titulada «Els rics no creen ocupació, els veritables creadors d'ocupació són els consumidors de classe mitjana», de la qual disposeu una transcripció al castellà a https://www.vidapositiva.com/nick-hanauer-los-ricos-no-crean-empleo-los-verdaderos-creadores-de-empleo-son-los-consumidores-de-clase-media i que us recomano llegir completa (és curteta).

Hanauer ens explica coses com aquestes:

un consumidor corrent crea més ocupació que un capitalista com jo [...]

Tot el que ha dirigit un negoci sap que contractar gent és l'últim recurs dels capitalistes. És el que fem, únicament i exclusivament, si una pujada en la demanda en consum així ho exigeix. Per això, dir-se a si mateixos "creadors d'ocupació", no només és incorrecte, és ingenu. Així doncs, les polítiques existents estan del revés. Quan les majors desgravacions fiscals i els percentatges impositius més baixos beneficien als rics, tot en nom de la creació d'ocupació, l'únic que passa és que els rics es fan més rics. [...]

Des de 1980, el percentatge d'ingressos de l'1% dels nord-americans més rics s'ha triplicat, però la mitjana de la taxa impositiva ha baixat en un 50%. Si fos veritat que com més baixos fossin els impostos dels més rics i més riquesa tinguessin, crearien més ocupació, avui dia estaríem ofegats d'ofertes de treball. I, no obstant això, la desocupació i la subcontractació estan en la seva major nivell conegut. [...]

En una economia capitalista, els veritables creadors d'ocupació són els consumidors de classe mitjana, i gravar els rics per fer inversions farà que la classe mitjana creixi i prosperi. Sens dubte és el millor que podem fer per la classe mitjana, pels pobres i pels rics.

Una abraçada.

Los ricos no crean empleo

cuando la clase media prospera, los negocios crecen y contratan y los propietarios mejoran los beneficios. Es por eso que gravar a los ricos para pagar en inversiones que beneficien a todos es un trato fantástico para la clase media y para los ricos.
Nicolas J. Hanauer (1959) es un empresario y capitalista de riesgo estadounidense.

La historia ha puesto de manifiesto que la crisis económica iniciada con el crack de la bolsa de Nueva York de 1929 (del 24 al 29 de octubre) acabó después del final de la segunda guerra mundial y recibió un fuerte impulso de la inversiones derivadas de la Guerra Fría.

El presidente de los EEUU en 1929, el republicano Herbert C. Hoover, no supo cortar la Gran Depresión. Sus medidas económicas basadas en la idea de que eran los ricos quienes generaban la riqueza y el bienestar social, y que era a aquellos a quienes tenía que proteger, no funcionaron y lo llevaron a perder la reelección en que se enfrentaba a Franklin Delano Roosevelt .

Roosevelt ha sido el único presidentes que ha ganado las elecciones presidenciales en cuatro ocasiones consecutivas, en plena Gran Depresión. Sus medidas, basadas la intervención de los mercados y el bienestar social reflotaron el país que ha sido desde entonces la primera potencia mundial. Fueron medidas que dieron pie a eso que ahora conocemos como «estado del bienestar» y que potenciaban las ideas keynesianas.

Todo ello hace evidente que la salida de aquella crisis no se puede adjudicar a las grandes fortunas, sino a que una clase media que poco a poco fue recuperando su capacidad de consumo.

En marzo de 2012, cinco años después del inicio de la crisis económica iniciada en 2008 (una crisis aún no superada y que actualmente los augures nos están pronosticando una nueva recaída, con la llegada de una fuerte recesión), Nicolas J. Hanauer, uno de los fundadores de Amazon, grabó una polémica "TED talk" que no fue publicada en su momento aduciendo que era "explícitamente partidista".

TED es una sociedad estadounidense que organiza un conjunto de conferencias siguiendo su lema «ideas que vale la pena difundir" y es ampliamente conocida por su congreso anual (TED Conference) y sus charlas (TED Talks) que cubren un amplio espectro de temas que incluyen ciencias, arte y diseño, política, educación, cultura, negocios, asuntos globales, tecnología, desarrollo y entretenimiento. TED ocultó esta charla titulada «Los ricos no crean empleo, los verdaderos creadores de empleo son los consumidores de clase media», de la que disponéis una transcripción al castellano en https://www .vidapositiva.com / nick-Hanau-los-ricos-no-crean-empleo-los-verdaderos-creadoras-de-empleo-son-los-consumidoras-de-clase-media y que os recomiendo leer completa (es cortita).

Hanauer nos cuenta cosas como estas:

Un consumidor corriente crea más empleo que un capitalista como yo [...]

Todo el que ha dirigido un negocio sabe que contratar gente es el último recurso de los capitalistas. Es lo que hacemos, única y exlusivamente, si una subida en la demanda en consumo así lo exige. Por ello, llamarse a sí mismos “creadores de empleo”, no sólo es incorrecto, es ingenuo. Así pues, las políticas existentes están del revés. Cuando las mayores desgravaciones fiscales y los porcentajes impositivos más bajos benefician a los ricos, todo en nombre de la creación de empleo, lo único que ocurre es que los ricos se hacen más ricos.

Desde 1980, el porcentaje de ingresos del 1% de los estadounidenses más ricos se ha triplicado, pero la media de la tasa impositiva ha bajado en un 50%. Si fuera verdad que cuanto más bajos fueran los impuestos de los más ricos y más riqueza tuvieran, crearían más empleo, hoy en día estaríamos ahogados de ofertas de trabajo. Y, sin embargo, el desempleo y la subcontratación están en su mayor nivel conocido. [...]

En una economía capitalista, los verdaderos creadores de empleo son los consumidores de clase media, y gravar a los ricos para hacer inversiones hará que la clase media crezca y prospere. Sin duda es lo mejor que podemos hacer por la clase media, por los pobres y por los ricos.

Un abrazo.

Competir o compartir

[Entrada 281]

Competir o compartir

És impossible guanyar sense que un altre perdi, per això la vida ha de ser un compartir i no un competir.
Publio Siro (85 – 43 ac) escriptor romà.

Crec que ja he dit més d'un cop que sóc més partidari dels esports de cooperació que dels de competició com ara l'excursionisme. Jo el practico tant a peu (senderisme) com en bicicleta (BTT). Penso que val la pena donar-hi dues voltes en aquest tema que moltes vegades es presenta com una disjuntiva i que potser no ho és tant com ens volen fer creure.

«Competir implica lluita, rivalitat, enfrontament. Quan competim hi ha un sol guanyador i són molts els perdedors, només és un qui aconsegueix el triomf i aquest és el número u.

«Compartir ens acosta a la idea de col·laboració (repartir de manera equilibrada), empatia (dividir alguna cosa entre els participants segons uns acords previs en què tots participen), suport, generositat i col·lectiu.

«En la societat actual, el concepte de compartir cada vegada pren més força. Amb l'aparició d'Internet es va produir un canvi extraordinari: el coneixement està a l'abast de qualsevol que sàpiga llegir. Ajudats per eines com aquesta han començat a desenvolupar-se noves formes de relació humana basades fonamentalment en la confiança i en formes de pensar en comú, de la mateixa manera que ho feien els nostres avantpassats.

«Avui en dia cada vegada són més les persones que comparteixen: la informació, el cotxe, la casa per vacances o per a l'aprenentatge de llengües estrangeres, els llocs de treball.

«En compartir, el concepte de propietat perd valor per donar pas a una mica més gran que és el bé comú.» Diu Concha Sanz.

«T'has aturat a pensar que competir ens fa vulnerables? Volem poder i ens vam convertir en candidats perfectes per a la manipulació. T'acabes venent a tu mateix i mentre algú et comprarà. Llavors et converteixes en mercaderia perquè ets intercanviable. Competir crea grans insatisfaccions perquè sempre hi haurà algú millor, més ric, més guapo, més intel·ligent. Perdràs la teva essència lliurant els teus valors a qui et prometi tresors, sense anticipar la pèrdua que això et produirà.

«En canvi en compartir sempre guanyem. Vam adquirir major potència, perquè sempre seràs tu. No et compres ni et vens i la força que aconsegueixes no la perds. Ara estic compartint part dels meus coneixements i això no em fa perdre, no em resta. Al contrari, puc ajudar o motivar, puc trobar afinitats. Sempre suma, afegeix, aporta. Et permet créixer i et possibilita fer créixer.

«En triar entre competir i compartir el que estàs triant és si prefereixes poder o potència.» Assegura Arancha Merino.

Gisella Herazo diu que la gent més influent no para de compartir i planteja que per això cal:
· «Ajudar sense interès i sense voler cobrar després favors
· «Reconèixer que no ho saps tot i que està bé no saber-ho tot»

Però «la competència, per un premi, un reconeixement, un valor per generar, noblement exercida, multiplica els fruits de la natural curiositat i l'enginy dels individus. El falsejament de la competència, mitjançant el monopoli, la informació privilegiada, el tràfic d'influències i la corrupció, disminueix els fruits assolibles, neutralitza l'enginy dels més hàbils i creadors, nega les legítimes aspiracions de gents que s'esforcen en va. Sí, la competència pot exercir noblement, no és "dolenta" per sé, sinó tot el contrari.

«La cooperació, noblement exercida, permet que qui s'esforça i no arriba participi en la mesura de les seves capacitats i comparteixi en la mesura de les seves necessitats. Protegeix al grup d'avatars i riscos, compartint aquests riscos, selecciona la bona genètica col·lectiva. El falsejament de la cooperació mitjançant l'abús dels compactes socials, el fet de munyir la vaca dels recursos col·lectius, la pretensió a drets injustificats o infundats, destrueix valor social i confiança en les institucions. Sí, la cooperació pot exercir innoblement, i qualsevol acte cooperatiu no és "bo" pel sol fet d'utilitzar aquesta denominació.

«Tots, o gairebé tots, tenim una barreja d'aquestes dues pulsions per la senzilla raó que les dues són trets evolutius i perquè, en alguna mesura i dosificació, totes dues, en tensió selectiva permanent, ens han fet humans.» Segons exposa José Antonio Herce.

Tot plegat ens deixa ben clar que competir pot generar frustració i que compartir facilita l'abús de qui no aporta o aporta menys. Ni una cosa ni l'altra (ni la frustració ni l'abús) invaliden les bondats de competir i de compartir.

La nostra civilització ha usat el fet de competir per fer-nos creure en les elits privilegiades, en les minories selectes, com a justificació de les desigualtats socials. Potser per això molts tinguem reticències importants al fet de competir, tot i que el fet de competir també té aspectes positius com els que exposa el Sr. Herce.

La supervivència dels éssers humans s'ha sustentat en el fet de cooperar i compartir. No va ser fins a l'aparició dels excedents (tan lligats a l'origen de la civilització) que van aparèixer aquests abusos, pretensió de drets especials, etc. que planteja en Jose Antonio Herce.

A la nostra societat s'ha sobrevalorat aquesta competència, en molts casos salvatge (guanyar al preu que sigui), i s'ha menystingut el tema de cooperar i compartir que aplana diferències acostant-nos a la igualtat social. Reservem aquest cooperar i compartir per al nostre cercle familiar i per les amistats més properes. Vull dir que hi ha un desequilibri clar a favor del fet de competir en la nostra societat. Crec que cal reequilibrar aquesta dicotomia reduint força el fet de competir, sense anul·lar-lo, i fent créixer força més el fet de compartir per millorar el nostre desenvolupament individual, potenciar les persones, i la igualtat social. Sens dubte de cap mena s'ha de competir i compartir, però no com s'ha fet fins avui.

«Compartir és millor que competir. Naturalment cal mantenir un cert esperit competitiu que et porti a fer millor les coses que la competència, però la veritat és que creixem més si compartim.» Afirma Roberto García.

Una abraçada.

Competir o compartir

Es imposible ganar sin que otro pierda, por eso la vida tiene que ser un compartir y no un competir.
Publio Siro (85 – 43 ac) escritor romano.

Creo que ya he dicho más de una vez que soy más partidario de los deportes de cooperación que de los de competición como lo es el excursionismo. yo lo practico tanto a pie (senderismo) como en bicicleta (BTT). Pienso que vale la pena dar dos vueltas en este tema que muchas veces se presenta como una disyuntiva y que tal vez no lo es tanto como nos quieren hacer creer.

«Competir implica lucha, rivalidad, enfrentamiento. Cuando competimos hay un solo ganador y muchos perdedores, solo es uno el que consigue el triunfo y ese es el número uno.

«Compartir nos acerca a la idea de colaboración (repartir de forma equilibrada), empatía (dividir algo entre los participantes según unos acuerdos previos en los que todos participan), apoyo, generosidad y colectivo.
En la sociedad actual, el concepto de compartir cada vez toma más fuerza. Con la aparición de Internet se produjo un cambio extraordinario: el conocimiento está al alcance de cualquiera que sepa leer. Ayudados por herramientas como esta han empezado a desarrollarse nuevas formas de relación humana basadas fundamentalmente en la confianza y en formas de pensar en común, de la misma forma que lo hacían nuestros antepasados.

«Hoy en día cada vez son más las personas que comparten: la información, el coche, la casa para vacaciones o para el aprendizaje de lenguas extranjeras, los lugares de trabajo.

«Al compartir, el concepto de propiedad pierde valor para dar paso a algo más grande que es el bien común.» Dice Concha Sanz.

«¿Te has parado a pensar que competir nos hace vulnerables? Queremos poder y nos convertimos en candidatos perfectos para la manipulación. Te acabas vendiendo a ti mismo y mientras alguien te comprará. Entonces te conviertes en mercancía porque eres intercambiable. Competir crea grandes insatisfacciones porque siempre habrá alguien mejor, más rico, más guapo, más inteligente. Perderás tu esencia entregando tus valores a quien te prometa tesoros, sin anticipar la pérdida que ello te producirá.

«En cambio al compartir siempre ganamos. Adquirimos mayor potencia, porque siempre serás tú. No te compras ni te vendes y la fuerza que alcanzas no la pierdes. Ahora estoy compartiendo parte de mis conocimientos y eso no me hace perderlos, no me resta. Al contrario, puedo ayudar o motivar, puedo encontrar afinidades. Siempre suma, añade, aporta. Te permite crecer y te posibilita hacer crecer.

«Al elegir entre competir y compartir lo que estás eligiendo es si prefieres poder o potencia.» Asegura Arancha Merino.

Gisella Herazo dice que la gente más influyente no para de compartir y plantea que para ello es necesario:
· «Ayudar sin interés y sin querer cobrar luego favores
· «Reconocer que no lo sabes todo y que está bien no saberlo todo»

Pero «La competencia, por un premio, un reconocimiento, un valor por generar, noblemente ejercida, multiplica los frutos de la natural curiosidad y el ingenio de los individuos. El falseamiento de la competencia, mediante el monopolio, la información privilegiada, el tráfico de influencias y la corrupción, disminuye los frutos alcanzables, neutraliza el ingenio de los más hábiles y creadores, niega las legítimas aspiraciones de gentes que se esfuerzan en vano. Sí, la competencia puede ejercerse noblemente, no es “mala” per sé, sino todo lo contrario.

«La cooperación, noblemente ejercida, permite que quien se esfuerza y no llega participe en la medida de sus capacidades y comparta en la medida de sus necesidades. Protege al grupo de avatares y riesgos, mutualiza estos riesgos, selecciona la buena genética colectiva. El falseamiento de la cooperación mediante el abuso de los compactos sociales, el ordeñe de los recursos colectivos, la pretensión a derechos injustificados o infundados, destruye valor social y confianza en las instituciones. Sí, la cooperación puede ejercerse innoblemente, y cualquier acto cooperativo no es “bueno” por el mero hecho de utilizar esta denominación.

«Todos, o casi todos, tenemos una mezcla de estas dos pulsiones por la sencilla razón de que ambas son rasgos evolutivos y porque, en una u otra medida y dosificación, ambas, en tensión selectiva permanente, nos han hecho humanos.»Según expone José Antonio Herce.

Todo esto nos deja bien claro que competir puede generar frustración y que compartir facilita el abuso de quien no aporta o aporta menos. Ni una cosa ni la otra (ni la frustración ni el abuso) invalidan las bondades de competir y de compartir.

Nuestra civilización ha usado el hecho de competir para hacernos creer en las élites privilegiadas, en las minorías selectas, como justificación de las desigualdades sociales. Quizá por eso muchos tengamos reticencias importantes al hecho competir, aunque el competir también tiene aspectos positivos como los que expone el Sr. Herce.

La supervivencia de los seres humanos se ha sustentado en el hecho de cooperar y compartir. No fue hasta la aparición de los excedentes (tan ligados al origen de la civilización) que aparecieron esos abusos, la pretensión de derechos especiales, etc. que plantea Jose Antonio Herce.

En nuestra sociedad se ha sobrevalorado esa competencia, en muchos casos salvaje (ganar al precio que sea), y se ha menospreciado el tema de cooperar y compartir que allana diferencias acercándonos a la igualdad social. Reservamos ese cooperar y compartir para nuestro círculo familiar y por las amistades más cercanas. Quiero decir que hay un desequilibrio claro a favor del hecho de competir en nuestra sociedad. Creo que hay que reequilibrar esa dicotomía reduciendo bastante el competir, sin anularlo, y haciendo crecer bastante más el compartir para mejorar nuestro desarrollo individual, potenciar las personas y la igualdad social. Sin ninguna classe de duda se debe competir y compartir, pero no como se ha hecho hasta ahora.

«Compartir es mejor que competir. Naturalmente hay que mantener un cierto espíritu competitivo que te lleve a hacer mejor las cosas que la competencia, pero lo cierto es que crecemos más si compartimos.» Afirma Roberto García.

Un abrazo.

Onze de setembre --- Once de Septiembre

[Entrada 280]

Onze de setembre

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tants motius per ser-hi.
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

Tant com es pugui. Sempre que es pugui. Fins on es pugui.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Malgrat la fatiga, la intimidació i el menyspreu
–les armes usuals dels autoritarismes–,
malgrat les divisions, les confusions i els cofoismes
en què diluïm les nostres raons i les nostres forces.

Per la justícia, per la llibertat, per la democràcia,
per la paraula nostra i la dels altres,
pels arguments i els vots a favor i en contra,
pel bon govern, pel tracte just, pel futur obert, per la pau amable.

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.

Contra el cansament, contra la claudicació, contra el desànim,
contra la repressió, contra la provocació, contra la mentida,
contra l’ofegament, contra la prevaricació, contra l’arrogància.

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tant motius per ser-hi.
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) catedràtic de física, investigador i poeta
Font: els científics, per la independència

Once de Septiembre

Estar ahí. Volver a estar ahí. Insistir en estar ahí.
Porque, a pesar de todo, hay tantos motivos para estar ahí.
Porque hay que estar ahí una vez más.
Todavía.

Tanto como se pueda. Siempre que se pueda. Hasta donde se pueda.
Estar ahí. Volver a estar ahí. Insistir en estar ahí.
A pesar de la fatiga, la intimidación y el desprecio
–las armas usuales de los autoritarismos–,
a pesar de las divisiones, las confusiones y los ufanismos [o gozosismos]
en que diluimos nuestras razones y nuestras fuerzas.

Para la justicia, por la libertad, por la democracia,
or la palabra nuestra y la de los demás,
por los argumentos y los votos a favor y en contra,
por el buen gobierno, por el trato justo, por el futuro abierto, por la paz amable.

Estar ahí. Volver a estar ahí. Insistir en estar ahí.

Contra el cansancio, contra la claudicación, contra el desánimo,
contra la represión, contra la provocación, contra la mentira,
contra el ahogamiento, contra la prevaricación, contra la arrogancia.

Estar ahí. Volver a estar ahí. Insistir en estar ahí.
Porque, a pesar de todo, hay tantos motivos para estar ahí.
Porque hay que estar ahí una vez más.
Todavía.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) catedrático de física, investigador y poeta
Fuente: els científics, per la independència