Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

divendres, 28 de maig del 2021

Paranoies --- Paranoias

[Entrada 355]

Paranoies

En la meva soledat
he vist coses molt clares
que no són veritat.

Antonio Machado, poeta (1875-1939)
El dimarts de la setmana passada vaig quedar amb en Carles. La fogositat d'aquest noi em deixa esgotat. Follem sempre com si s'acabés el món. En sortir del seu piset vam seure a la terrassa d'un bar a fer una cervesa mentre xerràvem animadament sobre la situació política.

Vaig veure en Rafel caminant capcot cap a on érem nosaltres. Em vaig disculpar d'en Carles dient-li: Perdona'm un moment. Em vaig aixecar i em vaig anar a trobar a en Rafel. Ell no em va veure fins que ja era davant d'ell i li vaig dir: Hola, on vas tan capmoix?. Em va mirar amb cara de sorpresa. En veure'm, se li va il·luminar la cara. Es va posar una mica vermellet com si l'hagués enganxat fent alguna cosa que no havia d'estar fent.

― Perdona, anava sense rumb, he tingut un petit problema amb un professor i en sortir de classe me n'he anat a voltar sense rumb, em va dir.
― És greu?
― No gaire, però m'ha molestat com m'ha dit que he de refer un treball que, a més, no m'ha agradat gaire de fer.
― Ostres! Quina putada!
― Tant se val! ― va acabar afirmant amb un ampli somriure.

Li vaig dir si li venia de gust fer una cerveseta i em va dir que sí. Llavors li vaig explicar que estava allà amb un amic prenent-ne una que si volia podia afegir-s'hi sense problemes. Va dubtar tres segons i va dir: Ah! «vale»!

Vaig presentar-los. I vam començar per comentar això del professor i el treball d'en Rafel. En Carles de seguida es va posar a animar a en Rafel i ben aviat reien tots dos com si es coneguessin de tota la vida. Els sarcasmes d'en Carles van encaixar molt bé amb el tarannà d'en Rafel i en algun moment em va arribar a semblar que jo sobrava, que hi feia nosa. Passada una estona en Carles es va excusar i va marxar. Vaig pagar la consumició i vaig acompanyar a en Rafel a casa seva. Aquest es va mostrar força interessat per en Carles. Li vaig explicar d'on havia sorgit la nostra relació i com s'havia desenvolupat ometent tot el que pogués donar pistes sobre les relacions de folla-amic que mantenim, ja que cap d'ells sap quina relació mantinc amb l'altre.

La cosa no es va acabar aquí. Ahir vam tornar a veure'ns amb en Carles i es va mostrar interessat per en Rafel. No li vaig explicar com l'havia conegut, ni la relació amorosa que mantenim. Ja veig que te'l voldries follar, vaig dir-li fent broma. Per què no?, em va respondre. Aquesta conyeta va despertar les meves paranoies. Tot i que en Carles és força més gran que en Rafel, però és que jo sóc més gran que ells dos junts. En la meva soledat vaig imaginar que s'enrotllaven i que em deixaven de banda.

Una abraçada.








Paranoias

En mi soledad
he visto cosas muy claras,
que no son verdad.

Antonio Machado, poeta (1875―1939)
El martes de la semana pasada quedé con Carles. La fogosidad de este chico me deja agotado. Follamos siempre como si se acabara el mundo. Al salir de su pisito nos sentamos en la terraza de un bar a tomar una cerveza mientras charlábamos animadamente sobre la situación política.

Vi a Rafel caminando cabizbajo hacia donde estábamos nosotros. Me disculpé de Carles diciéndole: Perdóname un momento. Me levanté y me fui al encuentro de Rafel. Él no me vio hasta que ja estaba frente a él y le dije: Hola, ¿donde vas tan alicaído?. Me miró con cara de sorpresa. Al verme se le iluminó la cara. Se ruborizó ligeramente como si le hubiera pillado haciendo algo que no debía estar haciendo.

― Perdona, iba sin rumbo, he tenido un pequeño problema con un profesor y al salir de clase me he ido a dar vueltas sin rumbo, me dijo.
― ¿Es grave?
― No mucho, pero me ha molestado como me ha dicho tengo que rehacer un trabajo que, además, no me ha gustado mucho tener que hacerlo.
― ¡Ostras! ¡Qué putada!
― Qué más da! ―acabó afirmando con una amplia sonrisa.

Le dije si le apetecía tomar una cervecita y me dijo que sí. Entonces le conté que estaba allí con un amigo tomando una que si quería podía añadirse sin problemas. Dudó tres segundos y dijo: ¡Ah! ¡Vale!

Los presenté. Y empezamos por comentar lo del profesor y el trabajo de Rafel. En Carles enseguida se puso a animar a Rafel y en seguida ambos reían como si se conocieran de toda la vida. Los sarcasmos de Carles encajaron muy bien con el talante de Rafel y en algún momento me llegó a parecer que yo sobraba, que molestaba. Pasado un rato en Carles se excusó y se fue. Pagué la consumición y acompañé a Rafel en su casa. Este se mostró bastante interesado en Carles. Le expliqué de dónde había surgido nuestra relación y como se había desarrollado omitiendo todo lo que pudiera dar pistas sobre las relaciones de folla-amigos que mantenemos, ya que ninguno de ellos sabe qué relación mantengo con el otro.

La cosa no acabó ahí. Ayer volvimos a vernos Carles y yo, este se mostró interesado en Rafel. No le conté como la había conocido, ni la relación amorosa que mantenemos. Ya veo que te lo quieres follar, le dije bromeando. ¿Por qué no?, me respondió. Esa bromita despertó mis paranoias. Ya sé que Carles es bastante mayor que Rafel, pero es que yo soy mayor que ellos dos juntos. En mi soledad imaginé que se enrollaban y que me dejaban de lado.

Un abrazo.


dijous, 6 de maig del 2021

Tristor i alegries --- Tristeza y alegrías

[Entrada 354]

Tristor i alegries

Cap home no és una illa, va dir John Donne, però jo goso humilment afegir-hi: cap home ni cap dona no és una illa, però cadascun de nosaltres és una península, la meitat enganxada al continent, la meitat mirant cap a l’oceà… Una meitat connectada a la família i als amics i a la cultura i a la tradició i al país i a la nació i al sexe i a la llengua i a moltes altres coses, i l’altra meitat amb el desig que la deixin en pau per poder mirar cap a l’oceà.
Amos Oz, escriptor (1939-2018)
Avui un blogger ha anunciat que deixa el seu blog. Però no és un blogger qualsevol, es tracta d'en Luckitas (que avui firma com a Luuu, i també Lucky Luciano). Em sembla que ja he dit més d'un cop que em vaig enganxar en aquest món de blogs seguint-lo a ell. Ell és el meu mestre, i també un dels meus millors amics virtuals. I em dol molt que se'n vagi. Tot i la tristor comprenc que ho deixi. Ell va començar a publicar en la seva adolescència i avui ja és un adult. El que llavors tenia sentit potser avui ja no en té. Cal saber acceptar que la vida flueix com l'aigua en un riu i que res és per a sempre.

Les alegries compensen la tristor. En primer lloc el blog més morbós i més calent que segueixo, «Bananas Ardientes», està de festa perquè ha superat el milió de visites. És pel meu gust el millor blog en la seva línia de publicació de porno gai. Ha estat el meu gran company en la solitud sexual que va precedir el moment actual.

L'altra gran alegria es diu Carles. Sempre ple d'energia i vida és la meva aventura permanent. Ens seguim veient de tant en tant, no té problemes. Té molt clar que això nostre és pur sexe i no busca res més. Veure'ns, parlar sense problemes del que sigui, i follar intensament fins a quedar-nos secs.

No puc parlar d'alegries sense esmentar a en Rafel. El gran Rafel. Per fi ha entès que això nostre és el que és i crec que ho ha acceptat. M'ha donat llibertat per practicar la poliamoria tot i que hem acordat que no ens explicaríem l'un a l'altre el que fèiem en aquesta línia. I l'he animat perquè ell també la practiqui. M'ha dit que li cal temps per fer-ho, ja que entre jo, l'esport i els estudis no dóna per a més. Ja vindrà l'estiu. He de confessar que ja n'estic mig enamorat. És perfecte en tot.

En fi, espero que puguem seguir mirant l'oceà, mal que només sigui de tant en tant.

Una abraçada.








Tristeza y alegrías

Ningún hombre es una isla, dijo John Donne, pero yo me atrevo humildemente añadir: ningún hombre ni ninguna mujer es una isla, pero cada uno de nosotros es una península, la mitad pegada al continente, la mitad mirando hacia el océano... Una mitad conectada a la familia y los amigos y a la cultura y a la tradición y al país y a la nación y al sexo y a la lengua y a muchas otras cosas, y la otra mitad con el deseo de que la dejen en paz para poder mirar hacia el océano.
Amos Oz, escritor (1939-2018)
Hoy un blogger ha anunciado que deja su blog. Pero no es un blogger cualquiera, se trata de Luckitas (que hoy se firma Luuu, y también Lucky Luciano). Me parece que ya he dicho más de una vez que me enganché a este mundo de blogs siguiéndole a él. Él es mi maestro, y también uno de mis mejores amigos virtuales. Y lamento mucho que se vaya. A pesar de la tristeza comprendo que lo deje. Él empezó a publicar en su adolescencia y hoy ya es un adulto. Lo que entonces tenía sentido quizás hoy ya no lo tiene. Hay que saber aceptar que la vida fluye como el agua en un río y que nada es para siempre.

Las alegrías compensan la tristeza. En primer lugar el blog más morboso y más caliente que sigo, «Bananas Ardientes», está de fiesta porque ha superado el millón de visitas. Es para mi gusto el mejor blog en su línea de publicación de porno gay. Ha sido mi gran compañero en la soledad sexual que precedió al momento actual.

La otra gran alegría se llama Carles. Siempre cargado de energía y vida es mi aventura permanente. Nos seguimos viendo de vez en cuando, no tiene problemas. Tiene muy claro que lo nuestro es puro sexo y no busca nada más. Vernos, hablar sin problemas de lo que sea, y follar intensamente hasta quedarnos secos.

No puedo hablar de alegrías sin mencionar a Rafel. El gran Rafel. Por fin ha entendido que lo nuestro es lo que es y creo que lo ha aceptado. Me ha dado libertad para practicar la poliamoria aunque hemos acordado que no nos contaríamos el uno al otro lo que hacíamos en esta línea. Y lo he animado porque él también la practique. Me ha dicho que le hace falta tiempo para hacerlo, ya que entre yo, el deporte y los estudios no da para más. Ya vendrá el verano. Tengo que confesar que ya estoy medio enamorado de él. Es perfecto en todo.

En fin, espero que podamos seguir mirando el océano, aunque sólo sea de vez en cuando.

Un abrazo.