11-N Vaga general / general strike / Huelga general

 Ja era hora que la pobresa i la precarietat traguessin el nas en el debat polític

It’s high time poverty and job insecurity made an appearance in the political debate.

Por fin la pobreza i la precariedad asoman la cabeza en el debate político.

Pensaments: 15 ─ La civilització

[Entrada 416]

Com més progressa la civilització, més obligada es creu a cobrir amb un hipòcrita mantell de caritat els mals que va engendrant.
Rafael Núñez Florencio (1956), historiador, filòsof i crític

Sóc dels que creuen que la civilització ens ha fet més mal que bé. Quan es va passar de les tribus nòmades que com a màxim tenien quatre-centes persones, incloses les criatures, a societats sedentàries amb moltes més persones la societat es va fer complexa.

1) Una societat complexa es va haver de jerarquitzar i això va donar origen a les desigualtats socials encara existents. Cosa inevitable.

2) Van deixar de fer exercici d’una forma natural, l’humà caminava molt menys i a sobre va buscar fórmules per deixar de caminar habitualment. És el fruit del sedentarisme.

3) Va facilitar que els jerarques organitzessin les elits, la selecció dels millors, cosa acompanyada de la cobdícia, l’esclavitud, la pobresa, la misèria, etc.

4) Va aparèixer el masclisme. El mascle volia tenir la seguretat que criava els seus fills biològics. Això va dur als llegats i les herències que van aprofundir més les desigualtats socials.

5) Les disputes entre tribus es van transformar en guerres, amb exèrcits i a desenvolupar una tecnologia que ha anat des de l’espasa, la llança i l’arc a la bomba atòmica. La guerra és un negoci i sempre hi ha guerres actives al planeta.

6) La proporció de població no productiva ha anat creixent. Per fer-nos-en una idea: aproximadament dos terços de la població mundial està en edat productiva, de treballar. D’aquests dos terços molts d’ells s’ocupen de tasques que no produeixen ni aliments, ni habitatges, ni equipament, ni cap altre bé necessari per a la nostra supervivència. Parlo dels polítics, els jutges, els policies i bombers, els militars, els metges, els investigadors, els mestres i professors, els capellans, rabins, imams, etc. Reconec que no sé exactament quin percentatge d’aquest segment de la població, però algun cop he sentit a dir que estaven entre els dos terços i els tres quarts. Això vol dir que entre el 17% i el 22% de la població produeix el que consumim entre tots. Per contra, en una tribu amb una estructura senzilla, la part productiva passava del 70%. L’humà va passar d’una jornada de dues a quatre hores diàries que necessitaven els membres de les tribus a les vuit o deu hores que hi destina l’humà actual, comptant el viatge de casa a la feina i de la feina a casa queno calia a les tribus. 7) ...

D’altra banda, l'única cosa autènticament positiva que li veig a la civilització és que la població ara té una esperança de vida que passa de vuitanta anys gràcies al progrés de la medicina, quan a les societats tribals estava entre els trenta-cinc i els quaranta anys. La resta d’avantatges que podríem llistar tenen un preu elevat ja sigui ecològic, d’injustícia social, de submissió, de renúncia a la llibertat, etc.

El món de les tribus no era un món idílic, sens dubte, però estic convençut que la civilització ha estat un mal per a la himanitat, per al planeta i per a la seva fauna i flora, més que el mal que pot fer un volcà amb la seva erupció, més que el mal que pot fer un gran asteroide en caure a la terra i exterminar el grans dinosaures.

Pensaments: 14 – Sexualitat

[Entrada 415]

Crec que la monogàmia va en contra de la nostra biologia bàsica.
Adam Franklin (1968), guitarrista, cantant i compositor: Amics amb dret.

Pel que sabem, la monogàmia és característica de la majoria de les aus, tot i que n’hi ha de polígames com les gallines i en aquest cas la paternitat deixa de tenir sentit. En el món dels mamífers hi ha molta més diversitat. N’hi ha de polígams, com els cèrvids, on hi ha un mascle dominant que és l’únic amb dret a la procreació. Per a d’altres com alguns simis i cetacis, les pràctiques sexuals no es limiten a la procreació sinó que tenen un caràcter més social i les pràctiques homosexuals, especialment entre els mascles, no són un fet estrany. No conec cap cas de monogàmia entre mamífers. Això em fa pensar que és força probable que el que diu Adam Franklin sigui cert.

Pel que sé, la monogàmia humana prové de l’antiga Grècia. A la resta de les civilitzacions que he estudiat imperava la poligàmia, en canvi, a la cultura grecoromana, no. A la cultura grega existien figures que permetien les relacions homosexuals entre homes adults i adolescents o joves (a la cultura grecoromana la dona tenia un paper molt secundari i socialment quasi nul). En el món greco-romà, i especialment a Roma, hi havia diferents consideracions en funció de la classe social a la qual es pertanyia i el rol sexual que es jugués, el penetrador era més acceptat que el penetrat. En resum, la monogàmia, adoptada pel cristianisme, és un tret de la cultura occidental, no un fet natural.

Els darrers segles la dona ha aconseguit reivindicar-se i encara està lluitant per una igualtat social, cultural i econòmica que encara està lluny d’assolir a escala global. L’Islam, és un exemple d’una cultura que s’hi oposa. Alguns col·lectius han començat a trencar amb aquesta monogàmia cultural i antinatural. Un exemple d’això és el poliamor. Però encara estem etiquetant qualsevol relació sexual que tingui una funció social, no procreativa, i quan es produeix fora d’una relació monògama, especialment si té caire homosexual. Tot i això, alguns dels més joves, molts d’ells encara adolescents, comencen a veure les coses d’una altra manera. Defensen que poden tenir relacions sexuals amb qualsevol persona, sigui del sexe que sigui, quan els vingui de gust, especialment si se’n senten atrets o hi ha sentiments o emocions que ho afavoreixen. Penso que aquest devia ser el funcionament de les relacions sexuals a les tribus primitives, com avui encara ho és en alguna espècie de ximpanzés o entre els dofins. Penso que, possiblement, aquesta sigui la sexualitat natural de l’humà lliure.

Si no fos així com s’explica que s’hagi trobat evidències de prostitució heterosexual i homosexual a les primeres civilitzacions? Per què avui hi ha evidències que una part considerable dels descendents de les parelles monògames actuals és biològicament impossible que siguin fills del que consta legalment com el seu pare? Per què hi ha tan pocs matrimonis (siguin del tipus que siguin) que durin per sempre? Per què la durada mitjana d’un matrimoni a la Comunitat Europea és només d’uns catorze anys?

Pensaments: 13 – Solidaritat

[Entrada 414]

Els poders públics promouran eficaçment les diverses formes de participació en l’empresa i fomentaran, mitjançant una legislació adequada, les societats cooperatives. També establiran els mitjans que facilitin l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció.
Article 129.2 de la Constitució espanyola vigent en l'actualitat.

Suposo que ja coneixeu aquesta història: «Un professor va donar un globus a cada un dels seus estudiants. Els va demanar d'inflar-lo, escriure-hi el seu nom i tirar-lo al passadís. Un cop van haver acabat el professor els va barrejar i va donar cinc minuts als alumnes per trobar en silenci el seu globus. Tot i una agitada recerca, ningú va trobar el seu. Llavors el professor els va dir que agafessin el primer globus que trobessin i l'entreguessin a la persona que havia escrit el seu nom en ell. En menys de cinc minuts cadascun tenia el seu propi globus.» L'he treta de la pàgina MegaStar. Allà fa una reflexió sobre la felicitat: «El professor va dir als estudiants: "Aquests globus són com la felicitat. No la trobarem mai si tothom està buscant la seva. Però si ens preocupem per la felicitat dels altres... també trobarem la nostra."» Jo hi veig un exemple clar del que vol dir la cooperació i la solidaritat. Si cadascú es busca la vida, és molt probable que acabem a la misèria o sent explotats per un altre, mentre que si ens preocupem els uns dels altres, si col·laborem, és força més fàcil que ens en sortim.

De fet, aquesta cooperació era el principi de funcionament de les tribus. Les tribus primitives tenien entre uns quaranta i uns dos-cents membres. Els seus membres s'ocupaven d'aconseguir aliment i benestar per a tots sense distincions. Evidentment, hi havia divisió de tasques, normalment en funció de les habilitats de cadascú. Però allà tots eren iguals, independentment de qui era el pare o la mare, només els diferenciaven les singularitats personals i les habilitats. Eren tribus nòmades que vivien de la caça o la pesca i la recol·lecció de llavors i vegetals. Entraven en contacte amb altres tribus amb les quals intercanviaven macles joves (probablement abans de la pubertat) i coneixements. Establint així unes xarxes que permetien difondre els petits progressos de cada tribu, com el control del foc, per exemple. Sens dubte també hi devia haver conflictes i desavinences, però no sempre es dirimien a base de violència. S'ha trobat algun enterrament on hi ha signes de violència, signes d'alguna lluita, però no sembla que fos norma general en aquells temps. Encara queden tribus, molt poques que viuen en organitzacions d'aquest tipus, com també n'hi ha de violentes i alguna que fins fa ben poc practicaven canibalisme, però això no es creu que fos el més habitual en les tribus primitives. En canvi, sí que ho era la cooperació.

S’estima que l’home primitiu dedicava entre dues i quatre hores diàries a les tasques necessàries per a la seva subsistència i benestar, així que disposava de més de vint hores per a l’oci i el descans. Per què actualment hi dediquem més del doble (o el quàdruple)? Quina part del nostre esforç va destinat a mantenir i enriquir a les elits? Aporta alguna cosa a la humanitat tot el luxe que els envolta? És sostenible el malbaratament de recursos que acompanya al glamour o a la moda (allò fashion)? Pot ser que no els interessi que siguem solidaris i cooperatius? Si no, per què el gran capital (i en concret l'ultraliberalisme) odia tots moviments cooperatius i fa tot el possible aixafar-los? Per què es fomenta l’individualisme? A qui afavoreix? Per què no interessa culturitzar a la gent? Per què es vol evitar que la gent pensi? Per què es vol controlar la informació?

[Nota sobre l’article de la Constitució espanyola que encapçala aquest text: No em consta ni tinc cap evidència que l’Estat estigui fent res per donar compliment d’aquest mandat constitucional. Pot ser que estigui equivocat, però no ho crec.]

Pensaments: 12 – Igualtat

[Entrada 413]

Tots els homes neixen iguals, però és el darrer cop que ho són.
Abraham Lincoln (1808-1865), polític.

Avui sabem que tots els humans som diferents fins i tot en el moment de néixer. També sabem que en psicologia diferencien el caràcter (els trets que hem heretat a través del genoma) de la personalitat (allò que hem adquirit a través de l’educació i l’experiència). Com que la personalitat és fruit de l’educació rebuda, de les descobertes personals, de les vivències, de les experiències viscudes, de l'entorn social, dels coneixements adquirits, etc. acabem essent responsables de la nostra personalitat, almenys en bona part, perquè podem treballar-la i fer-la canviar. En canvi, els elements del nostre caràcter formen part de la nostra biologia i com a màxim podem aprendre a controlar-los, i, per tant, són prou difícils de canviar, per no dir que és impossible. Podem afirmar que el caràcter d’una persona es determina en el moment de la fecundació. A més, la singularitat de cada persona és el que la caracteritza i ens agrada que ens reconeguin i valorin per això, perquè som diferents, i nosaltres reconeixem i valorem els altres perquè són singulars. Sabem, també, que el que viu la mare i el que passa al seu voltant quan està embarassada també arriba al fetus i influeix sobre ell i la seva personalitat. Tot plegat ens fa singulars i aquesta singularitat individual és el que ens fa persones.

A més, naixem diferents perquè en el moment de nàixer ja pertanyem a una família i això ens situa en un lloc i en un nivell social diferent. Evidentment, no és el mateix néixer en el si d’una família pobra, que en el d’una família rica o de l’alta societat. Les possibilitats no són les mateixes, ni les oportunitats, ni les perspectives d’herència. De fet, això, heretar possessions, càrrecs, situacions socials, ens situa en posicions d’avantatge respecte a una part de la societat i de desavantatge enfront de l’altra. Tenim tots les mateixes oportunitats? Es podria eliminar aquesta mena de condicionants? És bo que es pugui heretar els avantatges que han aconseguit els nostres avantpassats? És bo que es puguin acumular béns?

Existeix, doncs, la igualtat d’oportunitats? Per començar saben que l’entorn familiar dels nostres primers anys de vida condiciona el nostre desenvolupament personal, la nostra personalitat, i, com que tendim a imitat als nostres ídols, que a la infància solen ser els nostres majors, pares, avis, oncles, germans, etc. En conseqüència, imitem allò que passa a casa i el si familiar ens limita o obre oportunitats en funció del nivell cultural, de com ens arribi o se’ns transmeti, de com se’ns motivi o desmotivi, etc.

«Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei.» Hi diu a l’article 7 de la Declaració Universal de Drets Humans adoptada i proclamada per l’Assemblea General de l'ONU. Voleu dir? No creieu que més aviat depèn de les possibilitats que es tinguin per contractar bon assessorament jurídic o un bon equip d’advocats? A part que l’atzar t’adjudiqui un tribunal o un jutge més o menys favorable a les teves tesis. Si la igualtat davant la llei només és teòrica, ho és també la igualtat d’oportunitats?

La civilització va aportar a la societat una jerarquització i, com tota estructuració que funciona a base de primacies i subordinacions, va establir unes desigualtats inevitables. La formes que s’han anat adoptant de com elegir aquests jerarques i com retenir els avantatges aconseguits (en molts casos, la majoria, basats en fórmules hereditàries) han forçat al primat humà a la monogàmia i la poligàmia. Per què? Em sembla més que evident que és perquè un home mascle vol saber quins són els seus fills i només en pot estar segur quan la mare té exclusivament tracte sexual amb ell.

En les societats matriarcals això no té importància perquè la mare és segura (bé ara amb la fecundació «in vitro» això tampoc és tan segur). Per això les societats primitives eren matriarcals (encara en queden algunes, però avui més aviat són l'anècdota. Tot i que al Brasil el cognom significatiu de les persones és el de la mare i a Israel només s’admet que una persona és jueva quan ho és la mare).

Un dia els humans van adonar-se que sense la intervenció del mascle no hi havia prole, per tant, que a més de mare els infants tenien pare. Però en una organització social on no hi ha restriccions per mantenir relacions sexuals, com es pot saber qui és el pare? Només la mare no promíscua podia saber qui era el pare del nadó. A més, la natura ha dotat el mascle humà de més força muscular i de més interès per determinades activitats físiques. L’afany de poder, la cobdícia i la violència han fet la resta i ens han dut on estem.

Creieu que podem parlar d'igualtat en aquesta societat? Com hauria de ser una societat igualitària? Com podríem aconseguir una igualtat d'oportunitats real?

Pensaments: 11 – Vida

[Entrada 412]

Aprofita la vida, tens tota l’eternitat per estar mort.
Hans Christian Andersen (1805-1875), escriptor.

La mort és a la vida com el silenci a la música: en forma part i la nega.
Josep Piera (1947), escriptor.

He sentit defensar que la vida real és allò en diem somnis i que la vetlla, el que passa quan estem desperts, és pura ficció. Potser en el món de psicologia això tingui un cert sentit, almenys això va expressar Sigmund Freud a la seva obra La interpretació dels somnis (publicada el 1899). Però la realitat objectiva ens mostra que la vida ho és tot, el somni i la vetlla, tot i que els nostres sentits i la nostra consciència només solen estar funcionant coordinadament en el temps de vetlla. I això és una obvietat que no té gaire sentit debatre malgrat el que diu en Pedro Calderón de la Barca a la seva obra La vida es sueño.

Ja he dit alguna vegada que el bé més important de tot ésser viu és la seva vida. No insistiré en aquest tema. També he dit que crec que el sentit de la vida és la vida mateixa. Si és fruit de l’atzar, com es creu avui dia, com volem trobar-li un sentit? Per què ha de tenir sentit? O potser tenia raó Kant en defensar que el sentit de la vida no pot explicar-se des de la pròpia vida?

Davant el fet que la vida és el bé més rellevant, més gran, de l’ésser viu, la mort és el seu gran enemic, encara que la vida es perpetuï en els seus congèneres i en els altres éssers vius. Això ens fa veure la importància de l’instint de supervivència: sobreviure és fonamental, s’ha de continuar viu, sigui com sigui.

Per a un ésser racional i emocional, resulta complicat haver d’acceptar que ha de morir tant o més del que li costa acceptar la mort d’aquells a qui estima. I aquesta és, sens dubte, la font que alimenta la necessitat de donar-li un sentit a la vida més enllà d’aquesta realitat objectiva on la mort acaba amb el cos i l’ànima dels éssers vius, siguin racionals o no. I potser també de la supèrbia humana, en considerar-se superior a la resta dels éssers vius per la seva capacitat de raonar.

Sens dubte hem sobrevalorat la mort. Hi ha evidències de culte a la mort a la prehistòria. Però la mort és part de la vida mateixa, sense la mort no hi hauria vida, igual que no existeix vida sense un naixement. Perquè la vida és allò que hi ha entre el naixement i la mort.

Biològicament, el fill és part dels seus pares. Així que, si més no biològicament, continuem vius en la nostra descendència. A més, els humans deixem una herència ideològica, deixem un rastre amb els nostres pensaments si hem estat capaços de transmetre’ls, i també amb els nostres fets que hagin pogut servir d’exemple o de contraexemple als qui ens envolten. Vull dir que la vida humana no és buida, té sentit per tot plegat, per la vida mateixa.

Algú, no recordo qui, deia que la vida era com un joc, amb un reglament estricte, però on el més important és saber adaptar-s’hi i jugar. I en tot joc hi ha un percentatge, més o menys alt, d’atzar. No crec en el destí, com no crec en les prediccions del futur, entre altres coses perquè el futur no existeix, existirà, però encara no existeix.

Pensaments: 10 – Som

[Entrada 411]

Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dona fruits bons, i l’arbre dolent dona fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons.
Evangeli de Mateu 7,16-18

Les motivacions de l'actuació humana són ben diverses. Aquestes són de vegades contradictòries o poc racionals, tant que ens poden semblar sense sentit. Jo crec que no, crec que tot acte d’una persona té un sentit, una motivació, que moltes vegades no sap ni controla ella mateixa. Això només s’explica per aquest garbuix d’instints, emocions, sentiments, passions, i pensaments que es mouen pels nostres cervells. Com que el que passa pel cervell d’una persona només ho pot arribar a saber ella mateixa, moltes vegades, la majoria, resulta complicat que els altres entenguem perquè actua d’una determinada manera.

Així que allò que els altres veiem d’una persona és només allò que fa en un moment concret, ignorant, a més, moltes vegades les seves circumstàncies. Òbviament, també ens comuniquem parlant, oralment o corporalment, perquè el cos també parla, no només la boca. Tots sabem del valor de les mirades, del gest dels llavis o de la posició corporal. Quan un va capcot, o amb la mirada trista, perduda a l’infinit, deduïm el seu estat d’ànim. Però també sabem que la paraula i el gest poden ser enganosos, només cal veure un bon actor, i, en canvi, els fets, allò que es fa lliurement, no. Aquí s'enceta un meló força polèmic: quan i com actuem lliurement? Un debat que deixo per a una altra ocasió.

L’experiència és allò que aprenem dels nostres errors. Tots ens equivoquem, no en tinc cap dubte, però si no assumim els nostres errors, no n’aprenem res. Ja se sap que ningú no és perfecte, i que tots ens hem penedit més d’una vegada d’alguna cosa que hem dit o fet. A tots, ens han molestat o ferit alguna vegada les paraules o els fets d’algú. I n’hem perdonat, o no, a l’autor en funció de com n’ha assumit la seva culpa, de com ha estat la disculpa, perquè segur que tots hem ferit o molestat a algú altre i sabem del nostre penediment d'allò que hem fet. Moltes vegades valorem el penediment dels altres en funció de l'experiència viscuda amb els nostres i amb els anteriors d’aquella mateixa persona. Tot són fets, actes, el penediment, també.

A més, aprenem més d’allò que veiem fer que d’allò que ens diuen que hem de fer. Tots els pedagogs saben que els fills es comporten com han vist comportar-se als seus pares, educadors, tutors, etc. «Fes el que et dic, no el que jo faig» diu el refrany que vol contrarestar la tendència natural de les persones a imitar els seus mestres, líders i ídols. Per això hem de tenir present que els nostres actes de vegades tenen conseqüències no relacionades directament en l’acte en si mateix. Potser per això he sentit, més d’una vegada, que un membre d'una parella li deia a l’altre: «No facis això davant del teu fill».

En conclusió, som allò que fem. No importa el que pensem o el que sentim, això no ho veuen els altres, especialment si no ens coneixen, i ens valoraran pel que fem. Serem jutjats per això, pels nostres actes, igual com jutgem a les plantes pels seus fruits. I aprenem del que fem (experiència) i del que veiem fer als altres (imitació).

Pensaments: 9 – L’equilibri

[Entrada 410]

Només l’equilibri desfà la força.
Simone Weil (1909-1943) filòsofa, humanista, escriptora i activista política.

Les bones solucions als problemes tècnics són aquelles que en diem equilibrades. D’una banda, perquè el seu cost sigui equilibrat respecte al problema que vol resoldre. No té sentit matar mosquits a canonades. I de l’altra, perquè hi hagi un equilibri adequat entre avantatges i inconvenients. Així la contaminació causada pels herbicides, entre altres productes agroquímics, és un dels problemes mediambientals més greus en l'actualitat, val la pena usar herbicides? Per això una bona solució ha d'intentar minimitzar els inconvenients i obtenir el màxim d’avantatges possible. Per això una de les màximes d’un bon tecnòleg és: «allò que és millor és enemic d’allò que és bo». Aquesta solució que equilibra avantatges i inconvenients se’n sol dir la solució de compromís.

En un sistema de forces s’aconsegueix l’equilibri quan totes les forces que hi intervenen estan contrarestades per una força igual i de signe contrari. Un equilibri que no vol dir immobilitat perquè molts d’aquests equilibris s’obtenen mantenint-se en moviment, com el de la Lluna al voltant de la Terra o el de la Terra al voltant del sol. Quan els psicòlegs parlen d’equilibri en certa manera busquen això, un equilibri entre les tendències o forces que lluiten dins del caràcter i la personalitat de cadascú.

Les anàlisis científiques solen fer descomposició en parts més simples per eliminar complexitat i abordar la qüestió de manera més fàcil. Simplificacions que allunyen el tema de la realitat, però que permeten arribar a conclusions prou vàlides. Les dualitats són unes d’aquestes simplificacions. En Claudio Naranjo, el psiquiatre i escriptor xilè, ens parlava d’un ésser «tricervellat», per explicar els tres motors que impulsen els actes dels éssers humans: instints, emocions, i racionalitat. Aquesta triada, sens dubte, es pot descompondre en tres dualitats: instints-emocions, emocions-racionalitat, racionalitat-instints. Però quedaran fora d’aquestes tres dualitats les interferències de la raó sobre la dualitat instints-emocions, les dels instints sobre la d’emocions-racionalitat, i les dels sentiments, passions i emocions en general sobre la de racionalitat-instints. Evidentment, si intentem trobar l’equilibri, no podem obviar-les.

Pel que sabem, el món, l’univers que forma part de la nostra realitat objectiva, funciona a base d’equilibris. Totes les seves dinàmiques són impulsades per la recerca de l’equilibri. Un equilibri que manté tot l’univers en moviment, tant en els cossos siderals com en les partícules dels àtoms.

Encara no es coneix fins a quin punt existeix una emocionalitat o una racionalitat en els altres animals, sembla que s’han detectat indicis tant de deduccions i inferències com d’emocionalitat en alguns d’ells. El que s’ha vist és la inestabilitat de l’equilibri instintiu/emocional/racional en l’ésser humà perquè és un equilibri que generalment resulta fàcil de trencar. Una feblesa que saben aprofitar els qui volem abusar del proïsme, és a dir. dels altres humans.

Per a mi és important saber trobar aquest equilibri personal (trobar-se a un mateix, o conèixer-se a un mateix). També em sembla que és bo saber acceptar solucions de compromís quan les circumstàncies no ens deixen arribar a l’equilibri òptim.

Pensaments: 8 – L’Home

[Entrada 409]

En filosofia, el naturalisme és la idea que només les lleis i les forces naturals (a diferència de les sobrenaturals o espirituals) operen a l'univers.
Viquipèdia [https://ca.wikipedia.org/wiki/Naturalisme_(filosofia)]

Aristòtil veia a l'home com un tot, cos i ànima (o substància) formant una única cosa indivisible. La mort, per tant, representa el final de l'existència de la vida del cos i de l'ànima. Una idea que em sembla la correcta, tot i que la majoria dels humans deixen un rastre més o menys important, de la seva ànima, ja sigui en els fills, en els deixebles, o en altres persones del seu entorn. Hi ha una minoria que ha deixat un llegat força més considerable en qualsevol de les formes de l’art, de la ciència, de la política, etc. Per exemple, Plató i Aristòtil, així com tants altres polítics, pensadors, artistes i científics. Uns llegats que, de vegades, han tingut una influència molt gran, per no dir definitiva, en el flux de la història.

No és que negui o cregui que és impossible tot allò que forma part de la realitat imaginada, ni el que és sobrenatural, ni els esperits incorporis, ni tot allò que estigui fora de l'Univers, del nostre univers. Per a mi aquestes realitats imaginades que poden ser útils i fins i tot necessàries per a determinades persones, són simples possibilitats especulatives que no m'aporten res. No puc basar la meva vida en aquestes creences que no se sustenten en evidències. Accepto que tinc una visió naturalista de tot plegat. Respecto que hi hagi qui tingui visions diferents, malgrat que algunes les consideri condemnables, o, en alguns casos, volgudament errònies.

Respecto que hi hagi gent que necessitin un Déu per donar sentit a la seva vida, per sobreviure a l’angoixa, el sofriment i la necessitat. Malgrat que jo no cregui que la vida hagi de ser un vall de llàgrimes i que cregui que molta part de l’angoixa, el patiment i la necessitat que ens toca viure, és generat per la mateixa societat. Una societat que hem heretat, però que hem contribuït a mantenir i actualitzar entre tots plegats. Canviar-ho perquè res canviï, com diu l’adagi.

En conseqüència, una ètica correcta s’hauria de basar en la realitat objectiva, en el que som i en tot allò que ens envolta, el planeta Terra en particular i l’Univers en general. Simone Weil va escriure: «No tenim res al món ─perquè l'atzar ens ho pot prendre tot─, llevat del poder dir jo. Això és el que s’ha d’entregar a Déu, o sigui destruir. No hi ha en absolut cap altre acte lliure que ens estigui permès, llevat del de la destrucció del jo.» Deixant de banda si és no l’únic acte lliure que ens està permès i si li devem alguna cosa o li hem de lliurar alguna cosa a Déu, la idea de la destrucció del jo, d'allò que ens fa singulars, em sembla interessant perquè ens podria apropar a saber allò que som com a humanitat, a allò que tenim en comú tot el genere humà. El que queda en les persones un cop suprimit l’ego és la seva essència? Ja sé que aquest un pensament ratlla la utopia, però crec que la idea expressa, una recerca d’entendre l’ésser humà en conjunt i el fet social de la humanitat.

Entenc que la ciència encara no ha arribat a entendre aquesta essència del fet humà, i per això he buscat les bases de l’ètica en els estudis del comportament humà (bàsicament l’antropologia, la psicologia en totes les seves formes i la sociologia). A més, l’ecologia és la ciència que aporta el respecte al planeta i a tot aquest univers del qual som part.

També tinc clar alguns dels principals mals de les nostres societats. Mals dels quals ja n’he parlat més d’una vegada i que ens posen les coses més difícils del que ja són per imperatiu de la natura. No podem prescindir de què som natura. Tot plegat em fa creure que hi ha molt a canviar per fer un món millor, un món on ens sigui més fàcil viure a tots plegats, o, si més no, a la majoria de nosaltres. I quan dic nosaltres no em limito a l’espècie humana perquè crec que no som més que un dels éssers vius del Planeta i de l’Univers, i que hem de respectar als altres éssers vius i inerts amb qui ho compartim.

Pensaments: 7 – El bé

[Entrada 408]

«Be water, my friend» [Sigues aigua, amic meu]
Bruce Lee (1940-1973), artista marcial, actor, cineasta, filòsof i escriptor.

Em van ensenyar que el fred és l’absència de calor. He vist que en filosofia es considera que el mal és l’absència del bé. Per tant, si estudiant la calor es coneix el fred, estudiant el bé també establiren que és el mal.

Hi ha filòsofs com Plató que parlen de bé i de bellesa com una mateixa cosa. Òbviament, les idees de bellesa d’aquests filòsofs disten del concepte ordinari de bellesa, és a dir, de la bellesa que es defineix com un conjunt de gràcies o qualitats que desperten un sentiment d’admiració.

Si entenem que el bé és, com diu el diccionari, «allò que procura un avantatge, una utilitat, una satisfacció, una felicitat, un benestar», veiem que el bé té un alt component subjectiu, les satisfaccions, el sentiment de felicitat o de benestar són subjectius. Jo crec que en general entenem com a bé allò que d’alguna manera ens resulta favorable, i això em fa pensar, doncs, que des d’aquest punt de vista, el bé és una cosa relativa a cada persona. Allò que pot ser favorable per a uns pot ser desfavorable per a uns altres. Per exemple, l’enriquiment d’uns generalment comporta l'empobriment d’uns altres. És a dir, que el bé d’uns pot ser el mal dels altres. Si ens ho miréssim des del punt de vista del món de la competició i la competència resulta que el bé és una cosa ben escassa, ja que el vencedor és un i els perdedors són molts. El desequilibri és total.

Potser per això els Evangelis ens parlen de justos: «Feliços els qui tenen fam i set de ser justos» (Mt, 5, 10). Potser hem d’entendre el bé com la justícia, com allò que és equitatiu. Però és justa la natura? Dona a cadascú el que li cal o un s’ha d’espavilar per aconseguir-ho? L’home bo és aquell que és més equitatiu enfront d'una natura cruel? El bé es limita a això a l’equitativitat? O és al revés, el bé és la natura amb les seves lleis i nosaltres som qui hem d’adaptar-nos a ella? Són els justos aquells qui saben respectar la natura?

Pot ser que tinguin raó els pensadors orientals i el que hem de fer és ser com l’aigua que s’adapta al seu recipient, al seu entorn? Una aigua que flueix i que de vegades colpeja amb força? (He de confessar la meva ignorància sobre Tao, el Zen, Buda o els vedes. També sobre les cultures orientals. Tinc idees molt vagues sobre les diferències entre les creences i cultures d’occidentals i orientals. Sé que n’hi ha, especialment pel que fa al tractament d’emocions, sentiments, i passions... I no en sé gaire cosa més.)

Crec que totes les coses es poden expressar amb un llenguatge planer, a l’abast de la majoria dels humans, per això expressaré el meu pensament de la manera més simple que pugui. Amb els coneixements que tinc, estic convençut que el bé és tot allò que és favorable a la natura, que s’hi adapta bé. De fet, vivim a la natura i de la natura, perquè som part d’ella i tot allò que li sigui favorable ens és favorable perquè som natura. I tot allò que la perjudica ens acaba perjudicant, tard o d’hora.

Per acabar de ser formal, us hauria d’explicar que entenc per natura. El diccionari de l’IEC hi diu que és: «l’Univers considerat com un tot i dotat de lleis». Crec que defineix perfectament la meva idea del que és la natura. Les lleis de la natura no són lleis escrites i no les coneixem del tot, només en part. Les hem anat coneixent a poc a poc i hem de confiar en la ciència perquè ens les acabi de desvetllar. Tot el que compon l’Univers des de la partícula més petita al cos més gran, des del sistema més insignificant a tots els elements de l’Univers junts, tot això és la natura. I crec que respectar la natura és respectar les seves lleis i que això és obrar bé, això és fer el bé.