Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dissabte, 2 de juliol de 2022

Vacances 2022 - Vacaciones 2022

Vacances 2022

Aquest any entre vacances i altres compromisos estaré lluny del blog durant el mesos de juliol i agost, i pot ser que, també, la primera quinzena de setembre. Espero que no em trobeu gaire a faltar.

Una abraçada.







Vacaciones 2022

Este año entre vacaciones y otros compromisos estaré lejos del blog durante los meses de julio y agosto, y puede que, también, la primera quincena de septiembre. Espero que no me echeis mucho de menos.

Un abrazo.


dimarts, 14 de juny de 2022

Intempèrie --- Intemperie

[Entrada 364]

Intempèrie

L'autèntica mesura de la justícia d'un sistema és el grau de protecció que ofereix als més febles.
Aung San Suu Kyi, política birmana (1945)
Intemperie és el títol d'una novel·la escrita de Jesús Carrasco que va ser publicada el 2013 per Seix Barral. Des de la seva presentació, a l'edició de l'any 2012 de la Fira de Frankfurt, ha aconseguit nombrosos premis.

És una narració d'ambient rural que explica la fugida d'un nen a través d'un país castigat per la sequera i governat per la violència. Un món tancat, sense noms ni dates, en què la moral ha escapat pel mateix embornal pel qual se n'ha anat l'aigua. En aquest escenari, el nen, encara no del tot malmès, tindrà l'oportunitat d'iniciar-se en els rudiments dolorosos del judici o, per contra, d'exercir per sempre la violència que ha mamat. És un text dur, una història sense noms, ni temps, ni lloc, en el rerefons de la qual hi ha un abús sexual.

Benito Zambrano, un director andalús que ens va deixar a tots amb boca oberta el 1999 amb el seu primer llargmetratge, Solas, la va transformar en pel·lícula el 2019, posant-li temps (1946) i lloc, al nord de la província de Granada. Però el nen que la protagonitza, segueix sense tenir nom. La novel·la deixa moltes coses per concretar i té molt pocs diàlegs. Els guionistes (els germans Remón) van haver de construir tot allò que era necessari per donar coherència cinematogràfica a la història sense perdre'n l'essència, respectant la relació de fets i la duresa amb què Carrasco l'havia narrada.

La pel·lícula és com un western, on el Niño ha de fer-se adult sense més ajuda que la d'un pastor de cabres (Luis Tosar) que acumula bondat, honradesa i una llarga experiència en aquell entorn cruel i sense ànima.

No sé per què em va passar per alt quan la van estrenar, perquè, malgrat la seva duresa, em va semblar una obra imprescindible de la filmografia espanyola.

Una abraçada.








Intemperie

La auténtica medida de la justicia de un sistema es el grado de protección que ofrece a los más débiles.
Aung San Suu Kyi, política birmana (1945)
Intemperie es el título de una novela se Jesús Carrasco que fue publicada en 2013 por Seix Barral. Desde su presentación, en la edición del año 2012 de la Feria de Frankfurt, ha conseguido numerosos premios.

Es una narración de ambiente rural que explica la fuga de un niño a través de un país castigado por la sequía y gobernado por la violencia. Un mundo cerrado, sin nombres ni fechas, en el que la moral ha escapado por el propio sumidero por el que se ha ido el agua. En este escenario, el niño, aún no del todo dañado, tendrá la oportunidad de iniciarse en los rudimentos dolorosos del juicio o, por el contrario, de ejercer para siempre la violencia que ha mamado. Es un texto duro, una historia sin nombres, ni tiempo, ni lugar, en el trasfondo del cual hay un abuso sexual.

Benito Zambrano, un director andaluz que nos dejó a todos con boca abierta en 1999 con su primer largometraje, Solas, la transformó en película en 2019, poniéndole tiempo (1946) y lugar, al norte de la provincia de Granada. Pero el niño que la protagoniza sigue sin tener nombre. La novela deja muchas cosas por concretar y tiene muy pocos diálogos. Los guionistas (los hermanos Remón) tuvieron que construir todo lo necesario para dar coherencia cinematográfica a la historia sin perder su esencia, respetando la relación de hechos y la dureza con que Carrasco la había narrado.

La película es como un western, donde el niño debe hacerse adulto sin más ayuda que la de un pastor de cabras (Luis Tosar) que acumula bondad, horadez y una larga experiencia en ese entorno cruel y sin alma.

No sé por qué se me pasó cuando la estrenaron, porque, pese a su dureza, me pareció una obra imprescindible de la filmografía española.

Un abrazo.


diumenge, 15 de maig de 2022

Adolescents LGBTIQ... --- Adolescentes LGBTIQ...

[Entrada 363]

Adolescents LGBTIQ...

Per què han de posar etiquetes a tot? Per què no s'adonen que simplement ens enamorem d'algú? Mai no s'han enamorat de ningú?
«Las batallas en el desierto» (1981) de José Emilio Pacheco (1939-2014).
Fa pocs dies vaig sentir en un noticiari que un estudi fet recentment sobre la sexualitat dels adolescents actuals s'afirmava que hi ha una tendència a fugir de les etiquetes pel que fa a les seves preferències sexuals, que simplement es relacionen amb les persones per qui se senten atrets, tant si són del seu mateix sexe o del sexe contrari. Ja era hora! M'encantaria que aquesta tendència es consolidés, fos majoritària i s'imposés en el futur de la humanitat. Així desapareixeria un dels aspectes més desagradables de l'exploració i descobriment de la sexualitat de cada persona.

Casualment, fa pocs dies he vist dues sèries a Netflix sobre aquest tema. Les dues sèries tenen en comú que són europees, una britànica i l'altra sueca, que els protagonistes són adolescents d'uns setze anys, on un d'ells ja ha sortit de l'armari i tothom del seu entorn sap que és gai. Tot i que els problemes que plantegen són matisadament diferents.

A la sèrie del Regne Unit, Heartstopper (2022), és un noi guapo i atlètic, en Nick, que és la figura de l'equip de rugbi de l'institut i un dels ídols del centre, qui s'enamora d'un altre noi, en Charlie, que no destaca per ser gaire atlètic i que és obertament gai. El problema que té en Nick és acceptar la seva sexualitat i assumir que per mantenir les seves relacions amb en Charlie haurà de sortir de l'armari, si més no, en el seu entorn més proper. A la sèrie es plantegen tant el problema de la pressió social, els prejudicis i l'homofòbia que segueixen essent dominants en el món escolar i que duen al inevitable bullying, i el de l'acceptació personal. [Filmaffinity 7,8; 1535 vots]

A la sèrie Sueca, Young Royals (Jóvenes altezas) (2021), és el fill petit de la reina, en Wilhelm, que viu una vida dissipada fora dels paràmetres de la reialesa qui s'enamora d'un noi gai declarat, en Simon, que pertany a una família plebea i desestructurada, i que canta en el cor de l'institut elitista on el príncep ha estat reclòs per la família reial per acabar amb el seu comportament escandalós. El problema es complica quan un accident de trànsit el transforma al príncep en l'hereu de la corona. Llavors s'ha de debatre entre l'amor i el deure. En aquest cas el príncep no dubte gaire abans d'acceptar aquest amor homosexual, el problema és un entorn social molt concret i rigorós que no pot acceptar a un gai com a hereu de corona. [Filmaffimity 6,7; 645 vots]

Les dues sèries estan interpretades nois encara adolescents cosa que les fa més convincents. Un exemple d'aquesta versemblança és l'acne que llu el príncep Wilhelm en tot moment. Són dues sèries amables, on abunden els petons entre els nois i on el sexe explícit només apareix tímidament en una d'elles, la sueca, on és imprescindible per acabar de donar coherència a la ficció.

Les dues posen de manifest, que fins i tot en aquestes societats on els col·lectius LGBTIQ (i totes les lletres que us calguin) disposen de tots els avals i suports de la llei, i on, en teoria, l'homofòbia està perseguida; la població heterosexual i les seves religions segueixen rebutjant-los.

Una abraçada.








Adolescentes LGBTIQ...

¿Por qué tienen que pegarle etiquetas a todo? ¿Por qué no se dan cuenta de que uno simplemente se enamora de alguien? ¿Ustedes nunca se han enamorado de nadie?
"Las batallas en el desierto" (1981) de José Emilio Pacheco (1939-2014).
Hace pocos días oí en un noticiario que un estudio realizado recientemente sobre la sexualidad de los adolescentes actuales se afirmaba que existe una tendencia a huir de las etiquetas en cuanto a sus preferencias sexuales, que simplemente se relacionan con las personas por las que se sienten atraídos, ya sean de su mismo sexo o del sexo contrario. ¡Ya era hora! Me encantaría que esa tendencia se consolidara, fuera mayoritaria y se impusiera en el futuro de la humanidad. Así desaparecería uno de los aspectos más desagradables de la exploración y descubrimiento de la sexualidad de cada persona.

Casualmente, hace pocos días he visto dos series en Netflix al respecto. Ambas series tienen en común que son europeas, una británica i la otra sueca, que los protagonistas son adolescentes de unos dieciséis años, donde uno de ellos ya ha salido del armario y todo el mundo de su entorno sabe que es gay. Aunque los problemas que plantean son matizadamente distintos.

En la serie del Reino Unido, Heartstopper (2022), es un chico guapo y atlético, Nick, que es la figura del equipo de rugby del instituto y uno de los ídolos del centro, quien se enamora de otro chico, Charlie, que no destaca por ser muy atlético y que es abiertamente gay. El problema que tiene Nick es aceptar su sexualidad y asumir que para mantener sus relaciones con Charlie tendrá que salir del armario, al menos, en su entorno más cercano. En la serie se plantean tanto el problema de la aceptación personal como el de la presión social, los prejuicios y la homofobia que siguen siendo dominantes en el mundo escolar y que conducen al inevitable bullying. [Filmaffinity 7,8; 1535 votos]

En la serie Sueca (2021) Young Royals (Jóvenes altezas), es el hijo menor de la reina, Wilhelm, que vive una vida disipada fuera de los parámetros de la realeza quien se enamora de un chico gay declarado, Simon, que pertenece a una familia plebeya y desestructurada, y que canta en el coro del instituto elitista donde el príncipe ha sido recluido por la familia real para acabar con su comportamiento escandaloso. El problema se complica cuando un accidente de tráfico le transforma al príncipe en el heredero de la corona. Entonces debe debatirse entre el amor y el deber. En este caso el príncipe no duda mucho antes de aceptar ese amor homosexual, el problema es un entorno social muy concreto y riguroso que no puede aceptar a un gay como heredero de corona. [Filmaffimity 6,7; 645 votos]

Ambas series están interpretadas chicos todavía adolescentes, lo que las hace más convincentes. Un ejemplo de esa verosimilitud es el acné que luce el príncipe Wilhelm en todo momento. Son dos series amables, en las que abundan los besos entre los chicos y donde el sexo explícito solo aparece tímidamente en una de ellas, la sueca, donde es imprescindible para acabar de dar coherencia a la ficción.

Ambas ponen de manifiesto, que incluso en estas sociedades donde los colectivos LGBTIQ (y todas las siglas que os parezcan necesarias) disponen de todos los avales y apoyos de la ley, y donde, en teoría, la homofobia está perseguida; la población heterosexual y sus religiones siguen rechazándolos.

Un abrazo.


dimarts, 19 d’abril de 2022

Bananas...

[Entrada 362]

Bananas...

El dia més perdut de tots és el dia que no hem rigut.
Nicolas Chamfort, escriptor (1741-1794)
Zecky i Sony van començar fa una colla d'anys un blog que em sembla recordar que es deia «Bananas en la cama». De llavors ençà ha plogut molt. Primer van ampliar negoci afegint a en Fede a la família i no fa gaire hi van afegir un quart marit, el jove Thiago. D'aquell primer blog al de les «Bananas ardientes» que acaba de desaparèixer crec que hem hagut de lamentar almenys la desaparició de dos o tres blogs bananers més.

El que em dol és no saber res d'ells. Espero que estiguin bé. En certa ocasió van desaparèixer una temporada perquè van patir un greu accident, però llavors el seu blog va seguir viu. Ara a més del blog desaparegut, també han desaparegut del facebook.

Em fa por que tots aquests que es dediquen a perseguir els que som diferents, hagin anat més enllà de censurar en aquests esperits lliures... Esperem que només siguin paranoies meves.

Agrairé a qui en sàpiga alguna cosa, que la comparteixi.

Una abraçada








Bananas...

El día más irremediablemente perdido es aquel en que no nos hemos reído.
Nicolas Chamfort, escritor (1741-1794)
Zecky y Sony empezaron hace ya unos años un blog que me parece recordar que se llamaba «Bananas en la cama». Desde entonces ha llovido mucho. Primero ampliaron negocio añadiendo a Fede a la familia y no hace mucho añadieron a ella un cuarto marido, el joven Thiago. De ese primer blog al de las «Bananas ardientes» que acaba de desaparecer creo que hemos tenido que lamentar al menos la desaparición de otros dos o tres blogs bananeros más.

Lo que me fastidia es no saber nada de ellos. Espero que estén bien. En cierta ocasión desaparecieron una temporada porque sufrieron un grave accidente, pero entonces su blog siguió vivo. Ahora, además del blog desaparecido, también han desaparecido del facebook.

Temo que esos que se dedican a perseguir a los que somos diferentes, hayan ido más allá de censurar a esos espíritus libres... Esperamos que solo sean paranoias mías.

Agradeceré a quien sepa algo al respecto, que lo comparta.

Un abrazo


divendres, 25 de febrer de 2022

Hitler ha entrat a Polònia --- Hitler ha entrado en Polonia

[Entrada 361]

Hitler ha entrat a Polònia

Potser la lliçó més gran de la història és que ningú no ha après les lliçons de la història.
Aldous Leonard Huxley (1894 – 1963) escriptor.
L'1 de setembre de 1939 les tropes de l'Alemanya nazi van entrar a Polònia. Les tropes de l'URSS van col·laborar amb les de Hitler en aquesta invasió a partir del 17 de setembre. Aquests fets van marcar l'inici de la segona guerra mundial que és considerada la més cruenta de la història de la humanitat. Es creu que hi va haver entre 55 i 60 milions de persones mortes, sumant civils i militars, tot i que hi ha qui fa pujar aquestes xifres per sobre de 70 milions i qui les redueix a uns 40 o 45 milions. D'aquestes víctimes més de la meitat eren ciutadans de l'URSS.

Actualment, els historiadors fan un paquet del període que va de 1914 a 1945, que inclou la Primera Guerra Mundial (PGM), la Guerra Espanyola de 1936 (no considerant-la una guerra civil), i la Segona Guerra Mundial (SGM), entre altres fets. De fet, avui, també es relaciona la Guerra Freda iniciada a continuació, amb aquests conflictes bèl·lics.

A la Viquipèdia es defensa que les causes indirectes de la PGM van ser la competència econòmica, les rivalitats colonials entre els estats europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans.

El Tractat de Versalles de 1919, que tancava la PGM va deixar a Alemanya humiliada i endeutada. El deute alemany es va acabar de pagar l'any 2010, pel govern d'Angela Merkel. Es creu que Adolf Hitler no hauria pogut arribar al govern sense la situació de descontentament de la població alemanya deguda a aquesta derrota i ell va ser qui va fer esclatar l'espoleta de la SGM.

En plena SGM França es va rendir a Alemanya el 22 de juny de 1940. L'armistici (acord de cessament d'hostilitats) entre les autoritats del Tercer Reich alemany i els representants de França va ser signat aquell mateix dia a Rethondes, al bosc de Compiègne. El lloc va ser triat expressament perquè va ser el lloc on es va signar l'armistici de l'11 de novembre de 1918 que indicava el final de la PGM amb la derrota d'Alemanya i es diu que va ser en el mateix vagó de tren on s'havia signat aquell. Aquest detall només és un exemple que posa de manifest la relació íntima que hi havia entre els dos conflictes.

L'URSS que havia estat l'aliada de Hitler en la invasió de Polònia, va ser qui va aconseguir derrotar-lo. Els aliats van estar desoint les peticions de Stalin perquè obrissin un altre front a occident per afeblir Alemanya, mentre les tropes de l'URSS lluitaven a Stalingrad. No va ser fins al 6 de juny de 1944 que els aliats van desembarcar a Normandia i van començar una carrera per arribar abans a Berlín que les tropes l'URSS perquè la batalla de Stalingrad s'havia acabat el 2 de febrer de 1943 i entre el setembre de 1943 i el maig de 1944, els soviètics van efectuar un ràpid avanç en el sector meridional del front recuperant la totalitat d'Ucraïna fins a la frontera amb Romania i Polònia. Al llarg del 1944, els successius atacs als sectors nord, centre i sud del front van donar continuïtat al cada vegada més ràpid avanç en direcció a Alemanya. (Viquipèdia)

El potencial bèl·lic de l'URSS va quedar ben palès i va desencadenar la por en les potències d'Occident. Aquest va ser la causa i l'origen d'una Guerra Freda que va durar més de quaranta anys. El seu final va ser propiciat per una profunda crisi econòmica a l'URSS que els EUA van saber aprofitar per forçar a un desmantellament de la Unió de Repúbliques en unes condicions humiliants. Rússia va passar de ser el centre d'una de les primeres potències mundials, a ser un estat en liquidació fins que Vladímir Putin va desbancar a Borís Ieltsin el 1999. Igual que Hitler va fer a l'Alemanya de 1933, Putin va voler retornar a Rússia a la situació geopolítica que havia ocupat en el seu moment l'URSS. I el dia 24 de febrer de 2022 va entrar amb els seus tancs a Ucraïna.

... I jo vaig dir als meus amics: «Hitler ha entrat a Polònia». No hem après res.

Una abraçada.








Hitler ha entrado en Polonia

Quizá la más grande lección de la historia es que nadie aprendió las lecciones de la historia.
Aldous Leonard Huxley (1894 – 1963) escritor.
El 1 de septiembre de 1939 las tropas de la Alemania nazi entraron en Polonia. Las tropas de la URSS colaboraron con las de Hitler en esa invasión a partir del 17 de septiembre. Estos hechos marcaron el inicio de la segunda guerra mundial que es considerada la más cruenta de la historia de la humanidad. Se cree que hubo entre 55 y 60 millones de personas fallecidas, sumando civiles y militares, aunque hay quien eleva esas cifras por encima de 70 millones y quien las reduce a unos 40 o 45 millones. De esas víctimas más de la mitad eran ciudadanos de la URSS.

Actualmente, los historiadores hacen un paquete del período que va de 1914 a 1945, que incluye la Primera Guerra Mundial (PGM), la Guerra Española de 1936 (no considerándola una guerra civil), y la Segunda Guerra Mundial (SGM), entre otros hechos. De hecho, hoy también se relaciona la Guerra Fría desatada a continuación, con esos conflictos bélicos.

En la Wikipedia catalana se defiende que las causas indirectas de la PGM fueron la competencia económica, las rivalidades coloniales entre los estados europeos, el rearme constante y muy acelerado en Europa y los conflictos en la zona de los Balcanes.

El Tratado de Versalles de 1919, que cerraba la PGM dejó a Alemania humillada y endeudada. La deuda alemana se acabó de pagar en 2010, por el gobierno de Angela Merkel. Se cree que Adolf Hitler no habría podido llegar al gobierno sin la situación de descontento de la población alemana debida a esa derrota. y él fue quien hizo estallar la espoleta de la SGM.

En plena SGM Francia se rindió en Alemania el 22 de junio de 1940. El armisticio (acuerdo de cese de hostilidades) entre las autoridades del Tercer Reich alemán y los representantes de Francia fue firmado ese mismo día en Rethondes, en el bosque de Compiègne. El sitio fue elegido expresamente porque fue el lugar donde se firmó el armisticio del 11 de noviembre de 1918 que indicaba el final de la PGM con la derrota de Alemania y se dice que fue en el mismo vagón de tren donde se había firmado aquel. Este detalle solo es un ejemplo que pone de manifiesto la relación íntima que existía entre los dos conflictos.

La URSS que había sido la aliada de Hitler en la invasión de Polonia, fue quien logró derrotarle. Los aliados estuvieron desoyendo las peticiones de Stalin para que abrieran otro frente en occidente para debilitar a Alemania, mientras las tropas de la URSS luchaban en Stalingrado. No fue hasta el 6 de junio de 1944 que los aliados desembarcaron en Normandía y empezaron una carrera para llegar antes a Berlín que las tropas la URSS porque la batalla de Stalingrado había terminado el 2 de febrero de 1943 y entre septiembre de 1943 y mayo de 1944, los soviéticos efectuaron un rápido avance en el sector meridional del frente recuperando la totalidad de Ucrania hasta la frontera con Rumanía y Polonia. A lo largo de 1944, los sucesivos ataques a los sectores norte, centro y sur del frente dieron continuidad al cada vez más rápido avance en dirección a Alemania. (Wikipedia catalana)

El potencial bélico de la URSS quedó patente y desató el miedo en las potencias de Occidente. Ese fue la cusa y el origen de una Guerra Fría que duró más de cuarenta años. Su final fue propiciado por una profunda crisis económica en la URSS que EEUU supo aprovechar para forzar a un desmantelamiento de la Unión de Repúblicas en unas condiciones humillantes. Rusia pasó de ser el centro de una de las primeras potencias mundiales, a ser un estado en liquidación hasta que Vladimir Putin desbancó a Boris Yeltsin en 1999. Igual que Hitler hizo en la Alemania de 1933, Putin quiso volver a Rusia a la situación geopolítica que había ocupado en su momento la URSS. Y el día 24 de febrero de 2022 entró con sus tanques en Ucrania.

... Y yo dije a mis amigos: «Hitler ha entrado en Polonia». No hemos aprendido nada.

Un abrazo

divendres, 4 de febrer de 2022

Plurilingüisme --- Plurilingüismo

[Entrada 360]

Plurilingüisme

El temps és neutre, no és ni bo ni dolent, simplement és. Allò que realment ens modifica són els esdeveniments que s’han produït en el nostre temps, l’únic que compta a la teva vida és el que has fet.
Antònia Carré-Pons, filòloga medievalista i escriptora (1960)
No sé si és políticament correcta la pregunta que em van fer l'altre dia, potser no, però a mi em va semblar ben pertinent. La pregunta en qüestió és: Per què nosaltres hem de ser bilingües i ells no?

Segons la Viquipèdia hi ha poc més de dos-cents estats al món, i llevat de l'Antàrtida que no va ser visitada pels humans fins a 1820 i que no està sota el control de cap estat, la resta dels territoris del planeta estan sota el control d'un d'aquests dos-cents i escaig estats, encara que alguns territoris encara avui siguin motiu de litigis entre dos o més d'aquests estats.

En un article del Washington Post es diu que la Unesco xifra el nombre de llengües parlades al món en unes sis mil, però assegura que per parlar amb el 75% de la població mundial, en tindríem prou amb vint idiomes. Aquestes llengües estan agrupades, segons el seu origen en unes poques famílies lingüístiques, poc més d'una vintena. Àsia és el continent que té més llengües amb unes dues mil tres-centes, seguit d’Àfrica amb unes dues mil, Amèrica i Oceania amb unes mil cada un i finalment Europa, amb unes dues-centes vuitanta. L'article assegura que l'estat de Papua Nova Guinea és el país més divers lingüísticament del món, amb unes vuit-centes quaranta llengües. Actualment la llengua amb més parlants nadius és el xinès mandarí i la que té més parlants en total és l'anglès.

Fent uns pocs números es veu clar que hi ha d'haver pocs estats amb un sol idioma, toquen a trenta idiomes per estat de mitjana, però el repartiment no és uniforme. La Viquipèdia ens diu que Europa és «la regió continental habitada del món on menys llengües hi ha. Això és a causa de les normalitzacions de les llengües amb establiments antics de les gramàtiques i les minoritzacions de llengües planificades pels estats.»

«El Consell d'Europa, organització internacional que agrupa tots els estats europeus excepte Bielorússia, estimula la promoció de totes les llengües europees amb especial protecció de les llengües minoritàries o regionals, a través del tractat internacional denominat "Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries". En aquesta, els estats que l'han ratificat defineixen els idiomes que es comprometen a protegir i en quin grau estan disposats a fer-ho.»

Espanya es va adherir a la "Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries" el 1992, i el va ratificar i va entrar en vigor el 2001. Aquest estat va considerar Llengües objecte de protecció les reconegudes com a oficials als estatuts d'autonomia i les altres protegides i emparades per aquests estatuts. Aquestes llengues són: el català (a Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó), el basc (al País Basc i la part bascòfona de Navarra), el gallec (a Galícia i Castella i Lleó), l'occità (Catalunya), l'asturlleonès (a Astúries i Castella i Lleó),i l'aragonès (a Aragó). Amb això va deixar fora de la protecció l'amazic (a Ceuta i Melilla), l'asturlleonès (a Cantàbria), el murcià (a la Regió de Múrcia) i l'extremeny (a Extremadura), per no esmentar també els diversos parlars gitanos de la península Ibèrica anomenats caló.

Tot aquest panorama ens podria fer creure que aquests idiomes minoritaris, si més no, els protegits, haurien d'estar en una situació immillorable, però no és així. Per exemple, els darrers informes situen el català en una pèrdua constant de parlants i és cada vegada més minoritari malgrat tot que s'obstinin a voler fer creure el contrari determinats grups polítics propers a un nacionalisme espanyol, tan excloent com tots els "ismes", i que en aquest cas es tracta de grups propers al feixisme i al franquisme.

El monolingüisme que molts estats europeus han estat treballant per imposar, té el seu origen en la revolució francesa i el seu concepte d'estat-nació. Tot i que pot ser que la cosa no vingui exactament d'aquest concepte. Si s'analitza la història, es veu que tot això té certa relació amb la prèdica dels clergues als seus feligresos, amb els sermons dels diumenges, que es feien en l'idioma vernacle i servien per difondre notícies i el pensament que es considerava «ortodox». Per tant, l'església era la millor plataforma per difondre allò que es volia fer arribar a la població. A França en aquell temps es parlaven més d'una dotzena d'idiomes diferents i costava força diners traduir tots els edictes de l'estat a totes aquelles llengües, a més, bona part del poble era analfabet, no sabia llegir... Solució ensenyar a llegir a la població i reduir els idiomes a un de sol per acabar amb el monopoli de l'Església en la difusió de les notícies. Tots sabem la de diners que s'inverteixen avui en dia per controlar la difusió de notícies i les formes de pensar que interessa difondre través de tots els mèdia: radio, TV, premsa, internet... Per poder controlar a la població.

Crec que ja he dit més d'una vegada que una llengua no és només un vehicle de comunicació. Avui en dia sabem que l'idioma condiciona i limita el pensament humà. No es pot pensar allò que no tenim paraules per expressar. Però també sabem que l'idioma és fruit del pensament i que neix de la necessitat d'expressar-nos i de comunicar-nos, és a dir, de poder dir allò que pensem. Per tant, la nostra cosmologia i la nostra cultura estan ben relacionades amb la llengua. És fàcil veure que els idiomes no són neutres i el pensament, la cosmologia i la cultura hi estan estretament relacionades. Així, doncs, la pèrdua d'un idioma va molt més enllà d'una simple pèrdua d'una eina de comunicació. Però la diversitat d'idiomes, cultures i formes de pensar i de concebre el món fan nosa als estats i als polítics que volen controlar els seus ciutadans. Per a ells la diversitat és un obstacle.

En certa ocasió un infant molt proper a mi, suposo que molest perquè a escola el feien estudiar castellà i anglès, va dir: «si el català és tan fàcil i s'entén tan bé, per què no parlem tots català i ja està?». Crec que estarem tots d'acord que aquest raonament és infantil i poc madur, tan infantil i poc madur com ho és la defensa del monolingüisme, sigui per part d'alguns nacionalismes i estats. El plurilingüisme, la diversitat, ens enriqueix, tot i que això pot comportar un afebliment de determinades propostes que segurament ja són febles en si mateixes.

Una abraçada.








Plurilingüismo

El tiempo es neutro, no es ni bueno ni malo, simplemente es. Lo que realmente nos modifica son los eventos que se han producido en nuestro tiempo, lo único que cuenta en tu vida es lo que has hecho.
Antònia Carré-Pons, filóloga medievalista y escritora (1960)
No sé si es políticamente correcta la pregunta que me hicieron el otro día, quizás no, pero a mí me pareció pertinente. La pregunta en cuestión es: ¿Por qué nosotros debemos ser bilingües y ellos no?

Según la Wikipedia hay poco más de doscientos estados en el mundo, y salvo la Antártida que no fue visitada por los humanos hasta 1820 y que no está bajo el control de ningún estado, el resto de los territorios del planeta están bajo el control de uno de esos doscientos y pico estados, aunque algunos territorios todavía hoy sean motivo de litigios entre dos o más de esos estados.

En un artículo del Washington Post se dice que la Unesco cifra el número de lenguas habladas en el mundo en unas seis mil, pero asegura que para hablar con el 75% de la población mundial, bastaría con veinte idiomas. Esas lenguas están agrupadas, según su origen en unas pocas familias lingüísticas, algo más de una veintena. Asia es el continente que tiene más lenguas con unas dos mil trescientas, seguido de África con unas dos mil, América y Oceanía con unas mil cada uno y finalmente Europa, con unas doscientas ochenta. El artículo asegura que el estado de Papúa Nueva Guinea es el país más diverso lingüísticamente del mundo, con unas ochocientas cuarenta lenguas. Actualmente la lengua con más hablantes nativos es el chino mandarín y la que más hablantes tiene en total es el inglés.

Haciendo unos pocos números se ve claro que debe haber pocos estados con un solo idioma, tocan a treinta idiomas por estado de media, pero el reparto no es uniforme. Wikipedia nos dice que Europa es «la región continental habitada del mundo donde menos lenguas hay. Esto se debe a las normalizaciones de las lenguas con establecimientos antiguos de las gramáticas y las minorizaciones de lenguas planificadas por los estados.»

«El Consejo de Europa, organización internacional que agrupa a todos los estados europeos excepto Bielorrusia, estimula la promoción de todas las lenguas europeas con especial protección de las lenguas minoritarias o regionales, a través del tratado internacional denominado “Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias". En esta, los estados que le han ratificado definen los idiomas que se comprometen a proteger y en qué grado están dispuestos a hacerlo.»

España se adhirió a la "Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias" en 1992, y lo ratificó y entró en vigor en 2001. Este estado consideró Lenguas objeto de protección las reconocidas como oficiales en los estatutos de autonomía y las otras protegidas y amparadas por esos estatutos. Esas lenguas son: El catalán (en Cataluña, Comunidad Valenciana, Islas Baleares y Aragón), el vasco (en el País Vasco y la parte vascófona de Navarra), el gallego (en Galicia y Castilla y León), el occitano (Cataluña), el asturleonés (en Asturias y Castilla y León), y el aragonés (en Aragón). Con ello quedó fuera de la protección el amazig (en Ceuta y Melilla), el asturleonés (en Cantabria), el murciano (en la Región de Murcia) y el extremeño (en Extremadura), por no mencionar también a los diversos hablares gitanos de la península Ibérica llamados caló.

Todo ese panorama podría hacernos creer que estos idiomas minoritarios, al menos, los protegidos, deberían estar en una situación inmejorable, pero no es así. Por ejemplo, los últimos informes sitúan al catalán en una pérdida constante de hablantes y es cada vez más minoritario a pesar de que se empeñen en querer hacernos creer lo contrario determinados grupos políticos cercanos a un nacionalismo español, tan excluyente como todos los "ismos", y que en este caso se trata de grupos cercanos al fascismo y al franquismo.

El monolingüismo que muchos estados europeos han estado trabajando por imponer, tiene su origen en la revolución francesa y su concepto de estado-nación. Aunque puede que la cosa no venga exactamente de este concepto. Si se analiza la historia, se ve que todo esto tiene cierta relación con la prédica de los clérigos a sus feligreses, con los sermones de los domingos, que se hacían en el idioma vernáculo y servían para difundir noticias y el pensamiento que se consideraba «ortodoxo». Por tanto, la iglesia era la mejor plataforma para difundir lo que se quería hacer llegar a la población. En Francia por aquel entonces se hablaban más de una docena de idiomas diferentes y costaba bastante dinero traducir todos los edictos del estado a todas esas lenguas, además, buena parte del pueblo era analfabeto, no sabía leer... Solución enseñar a leer a la población y reducir los idiomas a uno solo para acabar con el monopolio de la Iglesia en la difusión de las noticias. Todos sabemos la de dinero que se invierte hoy en día para controlar la difusión de noticias y las formas de pensar que interesa difundir a través de todos los medios: radio, TV, prensa, internet... Para poder controlar a la población.

Creo que he dicho más de una vez que una lengua no es solo un vehículo de comunicación. Hoy en día sabemos que el idioma condiciona y limita el pensamiento humano. No se puede pensar lo que no tenemos palabras para expresar. Pero también sabemos que el idioma es fruto del pensamiento y nace de la necesidad de expresarnos y de comunicarnos, es decir, de poder decir lo que pensamos. Por tanto, nuestra cosmología y nuestra cultura están muy relacionadas con la lengua. Es fácil ver que los idiomas no son neutros y el pensamiento, la cosmología y la cultura están estrechamente relacionadas con ellos. Así pues, la pérdida de un idioma va mucho más allá de una simple pérdida de una herramienta de comunicación. Pero la diversidad de idiomas, culturas y formas de pensar y concebir el mundo molestan a los estados y a los políticos que quieren controlar a sus ciudadanos. Para ellos, la diversidad es un obstáculo.

En cierta ocasión un niño muy cercano a mí, supongo que molesto porque en la escuela le hacían estudiar castellano e inglés, dijo: «si el catalán es tan fácil y se entiende tan bien, ¿por qué no hablamos todos catalán y ya está?». Creo que todos estaremos de acuerdo en que este razonamiento es infantil y poco maduro, tan infantil y poco maduro como lo es la defensa del monolingüismo, sea por parte de algunos nacionalismos y estados. El plurilingüismo, la diversidad, nos enriquece, aunque eso pueda restar fuerza a determinadas propuestas que seguramente ya son débiles en sí mismas.

Un abrazo.


diumenge, 16 de gener de 2022

The Power of the Dog

[Entrada 359]

The Power of the Dog

Estic segura que mai no llegim els mateixos llibres; o almenys no ens provoquen els mateixos sentiments.
Jane Austen, novel·lista anglesa (1775-1817)
Estrenada aquí amb el títol El poder del Perro, es tracta d'«un 'western' sobre un cowboy gai que aparenta rudesa i pateix per la seva homosexualitat reprimida». Així és com defineix aquesta pel·lícula Juan Sardà en el seu article 'El poder del perro': cuando enamorarse es un peligro de muertepublicat a la versió digital de El Español.

Jane Champion, la directora i guionista cinematogràfica neozelandesa, que va guanyar-se el prestigi internacional el 1993 amb la seva pel·lícula The Piano (El piano), ha fet aquesta pel·lícula basant-se en la novel·la del mateix títol de Thomas Savage.

A la Wikipedia anglesa explica:
El 1925, Montana, els germans Phil i George Burbank, rics propietaris de ranxos, es troben amb la vídua i propietària d'una fonda, Rose Gordon, durant una recollida de bestiar. El bon cor d'en George se n'enamora ràpidament de la Rose, mentre que el volàtil Phil, molt influenciat pel seu difunt mentor, "Bronco" Henry, es burla del fill de la Rose, Peter, per la seva actitud amanerada i efeminada.
Arribem a saber l'autèntica personalitat d'en Phil quan veiem que...
En una clariana aïllada, en Phil es masturba amb el mocador d'en Bronco Henry. Peter entra a la clariana i troba un dipòsit de revistes amb el nom de Bronco Henry que representen homes nus. Observa en Phil banyant-se en una bassa amb el mocador al coll...
Juan Sardà en el seu article ens diu que «el dolent no és que sigui dolent, és que li falta amor.» De fet, Sardà afirma que Jane Champion ens proposa «un estudi de personatges sobre les devastadores conseqüències de la repressió sexual. El 'nasty' Phil canvia quan apareix Pete (Kodi Smit-McPhee) a la seva vida, el fill gairebé adolescent de la nova dona del seu germà (Kirsten Dunst), infeliç a la seva nova vida i bevedora. Pete és un noi delicat pel qual sent una irresistible atracció encara que al principi intenta manipular-lo.»

Jo li hi he vist alguna reminiscència, encara que sigui molt llunyana, d'aquella mítica Morte a Venezia de Luchino Visconti, on un jove adolescent androgin, el polonès Tadzio, enamora el vell compositor Gustav von Aschenbach. «The Power of the Dog» acaba d'una forma tràgica. Una tragèdia a la qual l'adolescent no sembla ser-ne gens aliè.

Es tracta d'una bona pel·lícula que manté a l'espectador pendent del rar triangle que formen en Pete, en Phil i la Rose. I que té un final que pot resultar sorprenent, i fins i tot, incomprensible, a l'espectador poc atent. Una pel·lícula on, com diu en Sardà, «unes simples flors de paper, confeccionades per en Pete, s'erigeixen com a símbol de la possibilitat de la bellesa fins i tot en un món de brutalitat i “masculinitat tòxica” en aquest Oest salvatge tantes vegades mitificat a les pel·lícules. Hi ha més metàfores, com aquesta corda que fabriquen junts Phil i Pete o aquesta ombra a les muntanyes amb forma de gos bordant que introdueix un element de màgia i imaginació en un lloc on impera la crua realitat.»

Una abraçada.








The Power of the Dog

Estoy segura de que nunca leemos los mismos libros; o al menos no nos provocan los mismos sentimientos.
Jane Austen, novelista inglesa (1775-1817)
Estrenada aquí con el título El poder del Perro, se trata de «un 'western' sobre un vaquero gay que aparenta rudeza y sufre por su homosexualidad reprimida». Así es como define esta película Juan Sardà en su artículo 'El poder del perro': cuando enamorarse es un peligro de muertepublicado en la versión digital de El Español.

Jane Champion, la directora y guionista cinematográfica neozelandesa, que se ganó el prestigio internacional en 1993 con su película The Piano (El piano), ha realizado esta película basándose en la novela del mismo título de Thomas Savage.

En la Wikipedia inglesa explica:
En 1925, Montana, los hermanos Phil y George Burbank, ricos propietarios de ranchos, se encuentran con la viuda y propietaria de una fonda, Rose Gordon, durante una recogida de ganado. El buen corazón de George se enamora rápidamente de Rose, mientras que el volátil Phil, muy influenciado por su difunto mentor, "Bronco" Henry, se burla del hijo de Rose, Peter, por su actitud amanerada y afeminada.
Llegamos a saber la auténtica personalidad de Phil cuando vemos que...
En un claro aislado, Phil se masturba con el pañuelo de Bronco Henry. Peter entra en el claro y encuentra un depósito de revistas con el nombre de Bronco Henry que representan a hombres desnudos. Observa a Phil bañándose en una balsa con el pañuelo en el cuello...
Juan Sardà en su artículo nos dice que «el malo no es que sea malo, es que le falta amor.» De hecho, Sardà afirma que Jane Champion nos propone «un estudio de personajes sobre las devastadoras consecuencias de la represión sexual. El 'nasty' Phil cambia cuando aparece Pete (Kodi Smit-McPhee) en su vida, el hijo casi adolescente de la nueva mujer de su hermano (Kirsten Dunst), infeliz en su nueva vida y bebedora. Pete es un chico delicado por el que siente una irresistible atracción aunque al principio intenta manipularlo.»

Yo le he visto alguna reminiscencia, aunque sea muy lejana, de aquella mítica Morte a Venezia de Luchino Visconti, donde un joven adolescente andrógino, el polaco Tadzio, enamora al viejo compositor Gustav von Aschenbach. «The Power of the Dog acaba de una forma trágica. Una tragedia a la que el adolescente no parece ser ajeno.

Se trata de una buena película que mantiene al espectador pendiente del raro triángulo que forman Pete, Phil y Rose. Y que tiene un final que puede resultar asombroso, e incluso, incomprensible, al espectador poco atento. Una película donde, como dice Sardà, «unas simples flores de papel, confeccionadas por Pete, se erigen como símbolo de la posibilidad de la belleza incluso en un mundo de brutalidad y “masculinidad tóxica” en ese Oeste salvaje tantas veces mitificado en las películas. Hay más metáforas, como esa cuerda que fabrican juntos Phil y Pete o esa sombra en las montañas con forma de perro ladrando que introduce un elemento de magia e imaginación en un lugar donde impera la cruda realidad.»

Un abrazo.


diumenge, 19 de desembre de 2021

God's Own Country

[Entrada 358]


God's Own Country

Quedar-se sense gana, quedar-se sense set, no hi ha res més espantós que l’absència de desig, res més negre que no desitjar allò que tens.
Imma Monsó (Lleida 1959)
Aquest és el títol d'una pel·lícula escrita i dirigida per Francis Lee l'any 2017 que aquí han titulat «Tierra de Dios». Es tracta d'un drama romàntic gai que es desenvolupa en el món rural del Yorkshire. Johnny Saxby (interpretat per Josh O'Connor) viu una vida plena de frustracions. El seu dia a dia se centra en el treball de la granja familiar, sota la direcció del seu pare ja gran i impossibilitat per a la feina. La seva àvia s'ocupa de la casa. I ell recorre a l'alcohol i al sexe ocasional per suportar-ho... Fins que un dia el seu pare contracta un treballador migrant romanès per ajudar-lo durant la temporada de cria, qui serà un revulsiu a la seva vida. És una història on la rudesa és vençuda per la delicadesa i la tendresa, on fins i tot, l'àvia que pràcticament sembla ignorar el seu nét, arriba a mostrar estimació per aquell noi que tothom considera un desastre, fins i tot el mateix Johnny es valora com a tal.

Es tracta d'una opera prima en l'òrbita del cinema independent que ha estat guardonada a Sundance, Sevilla, Edimburg, als Satellite Awards, i als British Independent Film Awards (BIFA). A més, està força ben valorada a pàgines com IMDB o Filmaffinity. I en el meu cercle d'amics hetero, amb qui compartim el gust pel bon cinema, també ha estat considerada una bona pel·lícula, tot i que hi ha qui l'ha trobat massa lenta. És evident que si us la presento, és perquè m'ha semblat prou bona, encara que em sembla que hi ha aspectes que podrien haver-se desenvolupat una mica més i d'altres en què potser no calia recrear-se tant.

Encara està disponible en algunes de les plataformes de pagament. A filmaffinity.com podeu trobar aquesta informació actualitzada. Crec que tard o d'hora li faré un revisionat perquè crec que se'l mereix i que, com passa sempre amb les bones pel·lícules, hi veuré detalls i altres aspectes que ara m'han passat per alt.

Espero que en gaudiu tant com jo.

Una abraçada.









God's Own Country

Quedarse sin hambre, quedarse sin sed, no hay nada más espantoso que la ausencia de deseo, nada más negro que no desear lo que tienes.
Imma Monsó (Lérida 1959)
Este es el título de una película escrita y dirigida por Francis Lee en 2017 que aquí han titulado «Tierra de Dios». Se trata de un drama romántico gay que se desarrolla en el mundo rural de Yorkshire. Johnny Saxby (interpretado por Josh O'Connor) vive una vida llena de frustraciones. Su día a día se centra en el trabajo de la granja familiar, bajo la dirección de su padre ya mayor e imposibilitado para el trabajo. Su abuela se ocupa de la casa. Y él recurre al alcohol y al sexo ocasional para soportarlo... Hasta que un día su padre contrata a un trabajador inmigrante rumano para ayudarle durante la temporada de cría, quien será un revulsivo en su vida. Es una historia donde la rudeza es vencida por la delicadeza y la ternura, donde incluso, la abuela que prácticamente parece ignorar a su nieto, llega a mostrar cariño por aquel chico que todo el mundo considera un desastre, incluso el mismo Johnny se valora como tal.

Se trata de una opera prima en la órbita del cine independiente que ha sido galardonada en Sundance, Sevilla, Edimburgo, en los Satellite Awards, y en los British Independent Film Awards (BIFA). Además, está bastante bien valorada en páginas como IMDB o Filmaffinity. Y en mi círculo de amigos hetero, con quienes compartimos el gusto por el buen cine, también ha sido considerada una buena película, aunque hay a quien le ha parecido demasiado lenta. Es evidente que si os la presento, es porque me ha parecido bastante buena, aunque me parece que hay aspectos que podrían haberse desarrollado un poco más y otros en los que quizás no era necesario recrearse tanto.

Todavía está disponible en algunas de las plataformas de pago. En filmaffinity.com podéis encontrar esta información actualizada. Creo que tarde o temprano le haré un revisionado porque creo que se lo merece y que, como ocurre siempre con las buenas películas, veré en ella detalles y otros aspectos que ahora me han pasado por alto.

Espero que la disfrutéis tanto como yo.

Un abrazo.


dimarts, 23 de novembre de 2021

Dos llibres i un disc --- Dos libros y un disco

[Entrada 357]

Dos llibres i un disc

Hem d’estimar més la vida que el sentit de la vida.
Fiódor M. Dostoievski, escriptor rus (1821-1881)
«Si tu ets el diable, no sóc jo qui explica aquesta història. Ni sóc Fora-en-el-Cobert. [...] Jo també creia que Eh-Tu i Vine-Aquí-Xaval eren els meus noms. Fins que vaig tenir més o menys deu anys, jo pensava que aquestes paraules tybo es referien a mi. [...] La meva mare em deia Duivichi-un-Dua, el que significava alguna cosa, el que significa que jo era algú que es mereixia un nom semblant: no un com Afora-en-el-Cobert.» Així comença la història, evocativa i carnal, de L'home que es va enamorar de la lluna (The Man Who Fell in Love with the Moon) que està narrada per Cobert, un orfe sense origen que només pot interposar, entre ell i el diable, les paraules acabades d'aprendre d'un idioma que li és aliè i el seu amor per Dellwood Barker, un cowboy dulls verds que podria ser el seu pare. El 1880, a Excellent, Idaho, Cobert és violat a punta de pistola per l'home que aquella mateixa nit assassinarà la seva mare índia. És Ida Richilieu, prostituta i alcaldessa del poble, propietària d'un saloon pintat de color rosa, qui s'encarregarà des de llavors de la seva criança. La història d'una educació i d'una iniciació, L'home que es va enamorar de la lluna segueix el camí místic de Cobert a la recerca de la identitat pròpia, un camí sembrat de falses pistes. Es tracta d'una novel·la en què la sexualitat és celebrada en totes les seves formes i manifestacions, en què la violència crema el tou dels dits que sostenen la pàgina. I, no obstant això, L'home que es va enamorar de la lluna és una novel·la sobre la caiguda del llenguatge: sobre com viure als espais en blanc que queden entre dues paraules.

El segon llibre és d'en Joan Ferraté, qui va ser professor universitari, lingüista, crític literari, traductor i poeta, i que era germà del poeta Gabriel Ferrater. La figura magnètica de Gabriel Ferrater va eclipsar el seu germà —que va viure molts anys a Cuba i al Canadà—, Joan Ferraté. L'any 2018 es va commemorar el 15è aniversari de la seva mort amb el lliurament de la seva biblioteca personal a la UdG. Una obra on hi ha un text que ha aixecat força polseguera tot i ser inèdit; es tracta dels seus diaris íntims, que va deixar preparats amb el títol Del desig: Tres diaris. Escrits entre els anys 60 i 70, aquests diaris —breus, de maduresa— tracten del desig eròtic homosexual i de la relació que Ferraté va mantenir mentre vivia al Canadà amb el jove Daniel. Són uns diaris d’un altíssim nivell literari i intel·lectual, d’una introspecció depurada. L’obra pòstuma d’un intel·lectual europeu del segle XX. Aquesta obra ens dóna el punt de vista de l'adult que se sent atret per adolescents i de l'angoixa amb què va viure la seva sexualitat, llavors prohibida i estigmatitzada. Obra que ignoro si ha estat traduïda a altres idiomes i que m'ha interessat especialment perquè jo, com ell, em sento atret sexualment pels nois adolescents.

El disc es diu simplement "ç", és d'un cantautor que es fa dir «miquel». A Instagram hi ha escrit: «Em dic miquel en minúscules. Miquel ja estava pillat.» En «miquel» es diu Miquel Nafría i defineix seu disc, "ç", com un àlbum conceptual sobre el procés de dol, ja sigui romàntic, existencial, per la mort d’algú... Aquest «algú» es deia Pau, es van conèixer a la universitat i en Miquel se'n va enamorar, però mai li ho va dir. En primer lloc perquè en Miquel encara no havia sortit de l'armari i en segon, perquè creia que en Pau no era gai. En «miquel» diu a Twiter: «Estàs pillat i no saps com dir-li. I a sobre esteu els dos a l’armari. No saps si és gai, si li moles, si trencaràs l’amistat. Resultat: mai fas el pas i mai passa res. Normalitzem pillar-nos d’amics i expresseu-ho a temps.» [...] «t’adones que realment només et veu com un amic, l’amor es refreda, es crema… O de sobte arriba una leucèmia.» I la leucèmia es va endur a en Pau, qui suposo que ja heu entès que també era gai. «És igual l’origen del dol: una il·lusió trencada, una amistat perduda, tallar una relació, algú que mor. És la mateixa merda.» [...] «Llavors vius les 5 fases del dol.» [aquí explica el seu procés que es reflecteix a les cançons del disc] «I després d’un any, aquí estem. Celebrant aquesta cicatriu tan maca i moltes més amb un disc que espero que també us serveixi a vosaltres. Te’l dedico a tu, Pau. Deixo link per si el voleu escoltar, miquel: ç». El «miquel» ha sabut aprofitar els confinaments d'aquesta pandèmia per completar el seu disc "ç" que ell diu que «és un projecte 100% casolà i fet de cor». Evidentment, ara ja ha fet el pas, ja ha sortit de l'armari.

Els dos llibres fan referència a les relacions sexuals entre adults i adolescents, en un d'ells el punt de vista és el de l'adolescent, en l'altre és el de l'adult. El disc es diu ce trencada, cor trencat?

Una abraçada.








Dos libros y un disco

Debemos amar más la vida que el sentido de la vida.
Fiódor M. Dostoievski, escritor ruso (1821-1881)
«Si tú eres el diablo, no soy yo quien cuenta esta historia. Ni soy Afuera-en-el-Cobertizo. [...] Yo también creía que Eh-Tú y Ven-Aquí-Chaval eran mis nombres. Hasta que tuve más o menos diez años, yo pensaba que esas palabras tybo se referían a mí. [...] Mi madre me llamaba Duivichi-un-Dua, lo que significaba algo, lo que significa que yo era alguien que se merecía un nombre semejante: no uno como Afuera-en-el-Cobertizo.» Así empieza la historia, evocativa y carnal, de El hombre que se enamoró de la luna (The Man Who Fell in Love with the Moon) que está narrada por Cobertizo, un huérfano sin origen que sólo puede interponer, entre él y el diablo, las palabras recién aprendidas de un idioma que le es ajeno y su amor por Dellwood Barker, un cowboy de ojos verdes que podría ser su padre. En 1880, en Excellent, Idaho, Cobertizo es violado a punta de pistola por el hombre que esa misma noche asesinará a su madre india. Es Ida Richilieu, prostituta y alcaldesa del pueblo, dueña de un saloon pintado de color de rosa, quien se encargará desde entonces de su crianza. Historia de una educación y de una iniciación, El hombre que se enamoró de la luna sigue el camino místico de Cobertizo en busca de su propia identidad, un camino sembrado de falsas pistas. Una novela en la que la sexualidad es celebrada en todas sus formas y manifestaciones, en la que la violencia quema la yema de los dedos que sostienen la página. Y, sin embargo, El hombre que se enamoró de la luna es una novela sobre la caída del lenguaje: sobre cómo vivir en los espacios en blanco que quedan entre dos palabras.

El segundo libro es de Joan Ferraté, quien fue profesor universitario, lingüista, crítico literario, traductor y poeta, y que era hermano del poeta Gabriel Ferrater. La figura magnética de Gabriel Ferrater eclipsó a su hermano —que vivió muchos años en Cuba y Canadá—, Joan Ferraté. En 2018 se conmemoró el 15º aniversario de su muerte con la entrega de su biblioteca personal en la UdG. Una obra en la cual hay un texto que ha levantado bastante polvareda a pesar de ser inédito; se trata de sus diarios íntimos, que dejó preparados bajo el título Del deseo: Tres diarios. Escritos entre los años 60 y 70, esos diarios —breves, de madurez— tratan del deseo erótico homosexual y de la relación que Ferraté mantuvo con el joven Daniel mientras vivía en Canadá. Son diarios de un altísimo nivel literario e intelectual, de una introspección depurada. La obra póstuma de un intelectual europeo del siglo XX. Esta obra nos da el punto de vista del adulto que se siente atraído por adolescentes y de la angustia con que vivió su sexualidad, entonces prohibida y estigmatizada. Obra que ignoro si ha sido traducida a otros idiomas y que me ha interesado especialmente porque yo, como él, me siento atraído sexualmente por los chicos adolescentes.

El disco se llama simplemente "ç", es de un cantautor que se hace llamar «miquel». En Instagram está escrito: «Me llamo miquel en minúsculas. Miquel ya estaba pillado.» En «miquel» se llama Miquel Nafría y define su disco, "ç", como un álbum conceptual sobre el proceso de duelo, ya sea romántico, existencial, por la muerte de alguien... Este «alguien» se llamaba Pau, se conocieron en la universidad y Miquel se enamoró de él, pero nunca se lo dijo. En primer lugar porque Miquel aún no había salido del armario y en segundo, porque creía que Pau no era gay. En «miquel» dice en Twiter: «Estás pillado y no sabes cómo decírselo. Y encima estáis los dos en el armario. No sabes si es gay, si le molas, si vas a romper la amistad. Resultado: nunca das el paso y nunca pasa nada. Normalizamos pillarnos de amigos y expresadlo a tiempo.» [...] «te das cuenta de que realmente solo te ve como un amigo, el amor se enfría, se quema… O de repente llega una leucemia.» Y la leucemia se llevó a Pablo, quien supongo que ya habéis entendido que también era gay. «Da igual el origen del duelo: una ilusión rota, una amistad perdida, cortar una relación, alguien que muere. Es la misma mierda.» [...] «Entonces vives las 5 fases del duelo.» [aquí explica su proceso que se refleja en las canciones del disco] «Y después de un año, aquí estamos. Celebrando esta cicatriz tan bonita y muchas más con un disco que espero que también le sirva a vosotros. Te lo dedico a ti, Pau. Dejo link por si lo quereis escuchar, miquel: ç». «miquel» ha sabido aprovechar los confinamientos de esta pandemia para completar su disco "ç" que él dice que «es un proyecto 100% casero y hecho de corazón». Evidentemente, ahora ya ha dado el paso, ya ha salido del armario.

Ambos libros hacen referencia a las relaciones sexuales entre adultos y adolescentes, en uno de ellos el punto de vista es el del adolescente, en el otro es el del adulto. El disco se llama ce cedilla (en catalán ce trecada literalmente ce rota), ¿corazón roto?

Un abrazo.


dijous, 4 de novembre de 2021

El Josep perdut --- Josep perdido

[Entrada 356]

El Josep perdut

Cada paraula és un regal, un tresor, un gaudi, una obra poètica. Cada paraula és un amulet humanal, salvador.
Biel Mesquida (Castelló de la Plana 1947)
No, no m'he perdut, però la veritat és que us he tingut una mica massa abandonats. La vida se m'ha complicat una mica perquè vaig estar de vacances molts dies, més d'un mes, i en tornar se m'havien acumulat tot un seguit de coses i quan he tingut una estona per respirar en Rafel, principalment, però també en Carles, m'han reclamat la recuperació de la meva absència amb escreix. Total que avui ha estat el primer dia que us he pogut dedicar una estoneta.

La veritat és que puc considerar-me una persona feliç i com que les angúnies que van motivar-me a escriure aquest blog ja han desaparegut, no em passa res si el tinc tres o quatre mesos abandonat. Tot i que em sap greu pels que esteu atents al que escric.

Intentaré fer més bondat i no fer-vos esperar tant. És només un propòsit no una promesa. Hahahaha.

Ja no sóc el Josep perdut, sinó el Josep trobat.

Una abraçada.








Josep perdido

Cada palabra es un regalo, un tesoro, un disfrute, una obra poética. Cada palabra es un amuleto humano, salvador.
Biel Mesquida (Castellón de la Plana 1947)
No, no me he perdido, pero lo cierto es que os he tenido un poco demasiado abandonados. La vida se me ha complicado un poco porque estuve de vacaciones muchos días, más de un mes, y al volver se me habían acumulado una serie de cosas y cuando he tenido un rato para respirar Rafel, principalmente, pero también Carlos, me han reclamado la recuperación mi ausencia con creces. Total que hoy ha sido el primer día que os he podido dedicar un ratito.

Lo cierto es que puedo considerarme una persona feliz y como las angustias que me motivaron a escribir este blog ya han desaparecido, no me pasa nada si lo tengo tres o cuatro meses abandonado. Aunque me sabe mal por los que estáis atentos a lo que escribo.

Intentaré hacer más bondad y no hacerles esperar tanto. Es solo un propósito no una promesa. Jajajajaja.

Ya no soy Josep perdido, sino Josep encontrado.

Un abrazo.