[Entrada 385]
Les relacions no sobreviuen sense el suport adequat.
Thich Nhat Hanh, monjo budista, escriptor, poeta i activista per la pau (1926-2022)
I va aparèixer el Whatsapp a les seves vides:
Dani: ¿Tienes una foto tuya de cuando eras joven?
Joan: Claro
Dani: Me han venido ganas de saber como eras. No tengo prisa, pero me gustaría ver alguna de tus fotos.
Joan: Te traeré el álbum familiar.
Dani: No hace falta, con una me conformo.
Joan: Te la mando por aquí así puedes guardártela.
Dani: Como quieras. Así podré imprimirla i ponerla en mi cartera.
Joan: De acuerdo. Me das cierta envidia, ya que yo no podré poner tu foto en la mía.
Dani: Será porque no quieres.
Joan: Hay que ser precavido. En la cartera solo llevo fotos de mi mujer y de mis hijos. No quiero correr riesgos. ¿Qué podría pasar si mi mujer mirara en mi cartera y viera tu foto? No quiero ni imaginármelo.
Dani: Tienes razón, dije una tontería. Hay que ser prudente.
En Joan li va enviar la foto que més li agradava de la seva adolescència. Era una foto una mica retocada que li havia fet un fotògraf professional. Era el regal que en Joan va fer a la seva padrina quan ella va fer el cinquanta aniversari. La padrina de bateig d’en Joan era una cosina de sa mare que vivia a un poblet de la Franja de Ponent i com que es veien poc ella li deia que si no li enviava una foto, aviat no el coneixeria. Així que quan la padrina va fer els cinquanta el Joan va fer-li aquest regal amb una dedicatòria una mica irònica: Perquè em coneguis sempre. La mare d’en Joan quan va veure la foto va dir: estàs molt guapo, mai vas tan ben pentinat, no sembles tu.
El Joan havia deixat la cartera sobre la tauleta de nit de l’apartament d’en Dani quan s’havia tret la rova. Després de fer l’amor, i, mentre l’home es dutxava, el noi va aprofitar per fer el llit. Sense voler va tirar la cartera d’en Joan a terra. En caure es va obrir i en Dani va veure les fotografies que hi havia dins. Es va quedar glaçat. No s’ho podia creure. El noi que hi havia a la foto era, sens dubte, en Marçal. Es va sentir marejat. Va agafar-se a la tauleta de nit per no anar per terra com la cartera. Quan es va recuperar, va recollir-la de terra i la va deixar ben tancada tal com estava. Va obrir lleugerament la porta de la cambra de bany on en Joan que encara es dutxava i li va dir: salgo un momento. Se’n va anar al carrer sense més preparació, tal com anava vestit. Necessitava pensar, refer-se de l’impacte d’allò que acaba de descobrir. Llavors va passar per la seva ment tot el que havia viscut amb el pare i el fill com si fos una pel·lícula i va entendre quin havia estat el seu paper. No es podia creure que hagués estat conseller i follamic del fill, i al mateix temps xaper i amant del pare. No li entrava al cap que hagués entrat tan a fons la vida de tots dos, però, què havia de fer? Seguir com si res? Trencar amb un d’ells? Amb tots dos? Què passaria si en Joan sabia de la seva relació amb en Marçal? I si aquest descobria la relació que mantenia amb son pare?
Estava assegut en un banc, sol en mig del parc, sota una fina pluja. No era gaire conscient de com havia arribat allà, de si ja plovia quan havia sortit com un llamp de l’apartament, de si en Joan…. Ostres en Joan! Just en aquell moment va sonar la rebuda d’un Whatsapp.
Joan: ¿Vas a tardar mucho? Tengo que irme pronto.
Dani: Vuelvo enseguida.
Joan: Te espero.
Dani: No hace falta, vete si tienes prisa.
Joan: Si no tardas mucho te puedo esperar. Estoy preparando té ¿Espero que llegues y lo tomamos juntos?
Dani: Como quieras.
Joan: Está lloviendo, te llevaste un paraguas, ¿no?
Dani: No.
Joan: Pues te preparo ropa seca y una toalla para cuando llegues.
Es va posar a córrer per arribar a casa seva el tan aviat com fos possible. Va veure clar que no podia prescindir d’en Joan. Havia de trencar amb en Marçal, però no era fàcil. Què diria? Com podia justificar-ho? Es va adonar que no sabia com fer-ho, que hauria de madurar una estratègia.
Va entrar a l’apartament xop de pluja i suor, i va anar directament a la cambra de bany mentre cridava: hola, ¡ya estoy de vuelta! Es va treure la rova i va entrar a la dutxa. En Joan va entrar discretament a la cambra de bany amb dues tasses de te fumejant. A terra hi havia una pila de roba xopa i en Dani era a la dutxa. L’aigua calenta el va reconfortar al noi i el va tornar a la vida. Quan va sortir es va trobar al seu amant esperant-lo amb una tassa de te calent a cada mà. Es va prendre el te mentre eixugava tots els racons del seu cos amb impaciència. Desitjava a en Joan. Un cop sec, encara amb el sabor del te a la boca, nu de pèl a pèl, va fer-li una forta abraçada i un petó ple de passió. El Joan va acariciar el seu cos nu des de l’espatlla a les natges mentre el besava.
―Me estás poniendo caliente de nuevo, cabronazo, pero me tengo que ir, sino me mataran. Me están esperando y ya voy con retraso. ―Va dir en Joan quan van deixar de besar-se.
―No te preocupes, vete ―i després d’acomiadar-se amb un altre llarg petó va començar a vestir-se amb la roba que li havia preparat en Joan. I va seguir rumiant. Intentava trobar la fórmula més prudent i eficaç per allunyar-se d’en Marçal sense despertar sospites i produint el mínim dolor possible.
[Entrada 384]
Ara que ho he perdut tot per tu,
dius que vols començar una cosa nova.
I m'està trencant el cor
que te'n vagis.
Estimada, estic de dol.
Però si vols marxar, cuida't bé.
Cat Stevens, cantant, músic i compositor (1948)
Wild World [món salvatge], fragment
―Tenemos que dejar de ser follamigos y quedarnos en simplemente amigos ―li va dir en Dani a en Marçal.
―¿Qué pasa? ¿He hecho algo mal? ―va preguntar el noi sorprès per aquelles paraules.
―Tú no has hecho nada mal, soy el que ha hecho: Tengo pareja y no quiero que nada perturbe mi relación con él.
―Qué bien! Felicidades! ―La cara d’en Marçal reflectia una sincera alegria― ¿Quién es? ¿Le conozco? ―va voler saber, tot pensant que seria algun dels nois de Gigoló Boys amb qui havia vist ximplejar alguna vegada a en Pedro.
―No lo creo, aunque ¿quién sabe?
―¿Es de Gigoló?
―Era uno de mis clientes, seguramente no lo has visto nunca porque siempre me ha reservado.
―¡Ostras! ¡Qué mal! ¿Como consigo un nuevo follamigo tan guapo, apasionado y cariñoso como el que tenía? ―va dir enriolat.
―Eso es cosa tuya ―i van riure.
―Podrías ayudarme ¿no?
―¿Cómo quieres que te ayude?
―Presentándome a uno de tus amigos que esté desparejado ―van tornar a riure amb ganes.
―Pase lo que pase quiero que sigamos siendo amigos ―va dir en Dani en to d'exigència.― ¿Me lo prometes?
―Prometido ―va dir en Marçal.
Van estar parlant de la parella d'en Dani una llarga estona, sense que en Marçal sospités que estaven parlant d'en Joan ni en Dani imagines que era el pare d’en Marçal.
En Dani va intentar ajudar a en Marçal a trobar un nou follamic entre els seus amics i coneguts. De fet, en Marçal en coneixia alguns de la festa d'inauguració de l'apartament, però no en sabia gran cosa d'ells. Va costar, però finalment l'ase va bufar la flauta i li sonà.
En Dani ja ho donava per perdut. En Marçal era molt selectiu i volia un amic de veritat amb qui follar apassionadament. N'havia tastat uns quants, però cap d'ells li quadrava. Fins que un dia en Dani el va dur a una festa a casa d'un dels seus amics. També hi va anar un noi que acabava de partir peres amb el seu xicot i això li havia trencat el cor. Es deia Guillem. En Guillem i en Marçal es van avenir de seguida. En poc temps es van fer amics. Aviat van arribar on en Marçal pretenia i va substituir a en Dani en el paper de follamic.
Quan en Guillem va trobar de nou parella, en Marçal va trobar en Ramon, després en Lluís, en substitució d'ell va tornar en Guillem, més tard hi va haver en Johnny, i en Dídac i de nou en Guillem, i…
En Marçal sempre va tenir una xicota o altra, però quan va acabar els estudis universitaris va anar a viure amb la Mar. Ella havia estat la seva xicota a l'institut, però van trencar quan van començar els estudis universitaris. El va anar canviant de xicota a mesura que anava avançant en els seus estudis. Quan ja estava punt d’acabar els seus estudis va coincidir amb la Mar a una festa i es van tornar a enrotllar, aquesta vegada d'una manera més definitiva. La Mar estava destinada a ser la Mare dels seus fills. Ella sabia de la seva amistat amb en Dani, i d'en Guillem, d'en Ramon, en Lluís, en Johnny, en Didac, etc. Mai va voler saber-ne detalls ni conèixer-los, però tampoc li van fer nosa ni va témer que en Marçal la deixés per un d'ells. De fet, no creia que allò fos infidelitat ni traïció. Tot no va ser un camí de roses, hi va haver moments difícils, complicats, però mai van tenir a veure amb aquests follamics d’en Marçal.La relació d’en Marçal amb en Dani encara era molt cordial, malgrat que s'haguera acabat la relació sexual. Havien començat a parlar-se en català. En Dani es va mostrar interessat a aprendre’l. Li semblava que com a advocat havia de saber-ne. A en Marçal li va agradar la idea i es va oferir a ajudar-lo a fer pràctiques. Però de cop, i sense una explicació hi va haver un canvi radical en el comportament d'en Dani qui va iniciar unilateralment un allunyament progressiu. No el deixava acostar a aquell apartament on havien follat tantes vegades. Més endavant, quan en Dani va tenir un bon sou com a advocat, va canviar de casa i no el va convidar a la inauguració ni li va dir mai on era. En Marçal no entenia molt bé que passava, però com que tenia fills petits, no va poder ocupar-se d'esbrinar-ne la raó i va deixar que en Dani fes el seu camí sense ell.
[Entrada 383]
Esto no puede ser no más que una canción,
Quisiera [que] fuera una declaración de amor.
Romántica. Sin reparar en formas tales
Que pongan un freno a lo que siento ahora a raudales
Pablo Milanés, cantautor i músic (1943-2022)
Yolanda, fragment.
―La verdad es que no estoy enamorado de ti, pero creo que me costaría poco estarlo ―va dir en Joan un cop acabada aquella sessió d'amor. Després de l’èxtasi final s’havien estat besant dolçament com dos adolescents enamorats. ―Pero creo que no debo enamorarme de ti. A ti te corresponde liarte con alguien más joven que yo, alguien libre de cargas familiares, que pueda ser completamente tuyo. Uno de esos cuarentones que tanto te gustan ―en Dani es va girar lentament, com si anés a posar-se a dormir d'esquena a ell. L'home va abraçar al noi per la cintura fent la cullereta. Es van quedar en silenci. Un silenci especialment incòmode per a en Joan. Llavors es va adonar que hauria estat millor no tocar aquest tema en un moment així. Va intentar arreglar-ho dient-li suaument a cau d'orella ― ¿Qué te pasa? ¿Te he molestado?
―¡No! Para nada ―va fer una pausa i va continuar parlant amb veu més baixa, tímidament. Potser amb cert temor.― Es que yo sí que me he enamorado de ti, no sé si mucho o poco, pero sé que me interesas mucho.
―¡No jodas! ―com que era l'última cosa que esperava sentir en Joan, no va poder evitar deixar anar aquella expressió que no quadrava gens amb el que acabava de sentir. Segurament, cap dels dos sabria dir quanta estona va durar el silenci que va seguir al ¡No jodas! I que va acabar trencant en Joan ―¿Y qué hacemos? Ya te he dicho que me costaría poco enamorarme de ti.
―Pues no te cortes ―va dir el noi encara d'esquena a en Joan que llavors es va adonar que acabava de fer la pregunta més estúpida de la seva vida. Va fer que en Dani es donés la volta per quedar de cara a ell i es van fondre en un petó llarg i apassionat.
Van fer l'amor per segona vegada sense dir-se res més. Aquell dia en Dani li va prohibir tornar a deixar diners. Feia dies que li volia demanar que deixés de fer-ho, però fins aquell dia no s’havia atrevit. En Joan li va plantejar si volia fer vida de parella, en Dani li va dir que volia estimar-lo sense estridències, sense trencar res, volia que fos seu, però sense fer mal ningú. Que no volia que la família d'en Joan l'odiés.
Feien coses junts, com anar al cine o a veure exposicions, quan podien dinaven o sopaven junts i feien l'amor abans de sopar o després de dinar a casa d'en Dani, si més no, dos cops per setmana. En Joan no s'havia imaginat mai que a la seva edat adulta, prop ja de la cinquantena, es pogués enamorar amb aquella intensitat, era una bogeria. No feia altra cosa que pensar en aquell noi.
En Dani va mantenir amagada la seva relació, malgrat que els seus amics més propers van acabar sabent que tenia un amant, un madur casat i que no els el podia presentar per no comprometre'l perquè la seva família no en sabia res. Els deia que era un home molt elegant, molt culte i molt intel·ligent i que ell l'idolatrava.
En Joan va convèncer-lo perquè reprengués els estudis que havia abandonat a Cuba i va finançar-li la universitat a distància. Fins i tot l'ajudava a preparar els treballs i els exàmens. Això va canviar la vida d’aquest noi perquè amb els estudis de dret a la butxaca va poder deixar la feina de Gigoló Boys i va entrar a treballar a un dels bufets d'advocats de més prestigi de la ciutat on va tenir una altra vida professional.
En Joan insistia a deixar la seva família per viure amb ell tota el que li quedava de vida. Quiero morir en tus brazos, li va dir una d’aquelles vegades. En Dani no va cedir mai ni un sol mil·límetre. No volia trencar la família d'en Joan. Això de què volgués morir als seus braços li va arribar al cor. En Joan temia que en Dani el deixés. Ell es feia vell i creia qualsevol dia, el noi el substituiria per un de més jove i més guapo.
De tant en tant en Joan inventava una història per poder anar-se’n de viatge i se n'anava una setmana o deu dies amb en Dani. El noi explicava que vivien una nova lluna de mel cada vegada. Gaudien com si fossin casats, acabats de casar, tot i que en Dani sempre li deia que no era el seu marit, que només era el seu amant. De fet, li deia per fer-lo rabiar, perquè alguna vegada se li havia escapat que el considerava el seu marit. El Joan li havia dit que, malgrat tot, ell tenia llibertat per follar amb qui li vingués de gust que ell no li ho impediria. I alguna vegada ho va fer, tot i que mai li ho va dir. Ell també havia donat a llibertat a en Joan perquè ho fes.
[Entrada 382]
Veritablement, estimar un altre és deixar anar totes les expectatives. Significa l'acceptació total, fins i tot la celebració de la personalitat d'un altre.
Karan Casey, pianista i cantant folk (1969)
Un dia va anar a Gigolo i esperant trobar-hi a en Dani, havien quedat, però en arribar-hi el noi no hi era. Es va sentir enganyat i va tenir una enganxada amb en Dani per aquest motiu. El noi havia hagut de sortir a fer unes gestions imprevistes per a l'empresa i no havia recordat que havia quedat amb en Joan.
No tenia una raó objectiva per sentir-se enganyat. Havia estat un imprevist i en Dani es va disculpar per no haver-lo avisat. No me acordé de que ibas a venir. Cuando me mandaste ese mensajito caí en la cuenta de que no te había dicho nada y que me estabas esperando. Lo siento. Li havia dit per telèfon. En Joan abans li havia enviat en un SMS dient: ¿Dónde estás? estoy en Gigolo y tu compañero me ha dicho que no estabas, pero no me ha dado más explicación. Llavors en Dani li va trucar. En Joan es va molestar molt quan va saber que s'havia oblidat d'ell. Menudos amigos tengo que pasan de mí. Li va dir amb un to poc amistós, abans de penjar el telèfon. El Joan va marxar de Gigolo emprenyat. Un cop li va haver passat el cabreig, es va adonar que s’havia equivocat i va intentar disculpar-se amb el noi, però aquest no responia a cap dels seus SMS ni a les seves trucades. Tot el que va aconseguir va ser un missatget que deia: Si piensas que te voy a perdonar para que te quedes tranquilo, te equivocas. En Joan no es va donar per vençut i li va escriure una carta.
En Joan es va passar unes quantes setmanes fent i desfent el text de la carta. La va reescriure tres o quatre vegades. La va retocar mil vegades. La va rellegir unes altres deu mil. Finalment, quan la va tenir a punt, la va escriure a mà amb una cal·ligrafia impecable i la va dur a casa del Dani en un moment que ell sabia que el noi no hi seria perquè estava a la feina. De totes maneres va trucar al seu timbre des del portal per estar-ne segur. No hi va haver resposta. Va esperar un parell de minuts i va trucar a un veí. En va encertar a la primera un que hi era. Li va demanar que li obrís la porta perquè duia una carta per al seu veí, però no hi era. Aquest li va obrir la porta i ell va pujar fins a casa del Dani i li va posar la carta per sota de la porta, així estava segur que li havia arribat.
La carta va fer el seu efecte. En Dani va respondre pocs dies després de rebre la seva carta amb un SMS convidant-lo a l'apartamentet on vivia. Li proposava un dia i una hora. L’home va acceptar-ho de seguida tot i que no esperava que fos tan fàcil.
El dia i a l’hora fixada en Joan es va presentar com un clau a casa d’en Dani. Va haver d’esperar uns minuts a què li obrís el portal amb el porter electrònic. Ell va pujar corrent per l’escala. Un cop a la porta de l’apartament, esbufegant, va haver de tornar a esperar que en Dani l’obrís. L’espera se li va fer eterna. El noi va obrir-li la porta mig nu, només duia uns texans. Aquell cos li resultava molt atractiu. Duia el cabell humit cosa que el va fer pensar que sortia de la dutxa i que per això li havia costat tant obrir la porta. Fins i tot anava descalç. L’home no va poder evitar abraçar-lo i fer-li un gran petó ple de passió.
―Mucha pasión pones en tus besos para ser alguien que me llamó mal amigo ―va dir en Dani en acabar de besar-se. En Joan no esperava aquell retret i sense que ho pogués evitar van començar a caure-li les llàgrimes mentre mantenia el cap cot. ―No te preocupes, ya te perdoné, pero quería que supieras que me dolió mucho que me lo dijeras ―el va abraçar.― Vamos no llores. ―i agafant-lo de la mà va endur-se'l.― Vamos, ven ―i van anar agafats de la mà cap al dormitori on va començar a treure-li la roba tota acariciant-lo. En Joan es va adonar que el noi no duia res sota dels texans i li va costar ben poc deixar-lo totalment nu. Van fer l'amor com l'havien fet mai. Aquell dia van fer l'amor de veritat, allò no era només follar.
Després la reconciliació el noi li va dir: Ya sabía que te iba a perdonar. En Joan va voler saber quin efecte havia tingut la seva carta.
―Recibiste mi carta, ¿verdad? ―Va preguntar
―Sí, claro.
―¿Y qué te pareció?
―Me encantó. ―Aquesta va ser la resposta d’en Dani, no hi va haver cap més comentari. En Joan no va insistir. No en van parlar mai més. Li va semblar que aquelles dues paraules no feien justícia a la feinada que li havia donat fer aquell escrit, però va haver de conformar-se amb aquell «Me encantó» que li havia dit el noi amb un ampli somriure que potser volia compensar la pobresa del comentari.
[Entrada @@@]
No és el sexe qui dona plaer, sinó l'amant.
Marge Piercy, escriptora i activista (1936)
En Joan va quedar impressionat del petit apartament d'en Dani i de la seva habilitat en l'art de decorar. Havia aconseguit donar-li un ambient molt càlid amb una decoració senzilla i de bon gust.
El sopar va anar molt bé. Després sopar anaven tots dos una mica alegres perquè havien begut una mica més del que és prudent. Van acabar la festa amb una rebolcada al llit d'en Dani. Després d'una estona de conversa com les que mantenien a Gigolo Boys en Joan es va vestir, li va deixar discretament l'import del servei a la tauleta de nit, i se'n va anar a dormir a casa seva.
A partir d'aquell dia van anar quedant de tan en tan fora de l'àmbit d'aquella casa de cites. Anaven al cine o a sopar i després casa d'en Dani a fotre un clau abans que en Joan tornés a casa seva. En Joan va seguir pagant els serveis sexuals d'en Pedro cada cop que fotien un clau.
Amb el temps en Pedro va deixar de prestar serveis sexuals a Gigolo, va passar a fer d'encarregat. Normalment en horari de matí. S'ocupava de rebre els clients, d'acomodar-los, d'ajudar-los a triar el noi adequat i d'organitzar i vigilar els nois que no estaven de servei. L’encarregat també s’havia d’ocupar d’estar alerta per evitar qualsevol cosa que pogués tenir relació amb drogues i altres tripijocs relacionats amb el món del proxenetisme i dels delictes.
A poc a poc, en Dani va començar a sentir alguna cosa per aquell home culte, assenyat, afectuós i elegant que li resultava atractiu i per qui sentia certa atracció. Potser per això li va dir a en Joan que si hi anava a mitja tarda, quan ell plegava podien follar allà mateix i que si volia fer-ho amb altre noi, que a ell no li importavam que triés al noi que volgués. Les setmanes que no quedaven per sortir i follar a casa d'en Dani en Joan va seguir anant a Gigolo Boys com sempre l’hora que li havia dit en Dani. Una de les vegades que havien quedat, el noi no es trobava bé i volia marxar a casa seva. Quan va arribar en Joan li ho va dir.
―Lo siento, me encuentro mal, no sé si he pilado la gripe o un resfriado. Creo que lo mejor es que me vaya a mi casa a acostarme y dormir.
―Te acompaño.
―No, por favor, prefiero ir solo. Estoy de un humor de perros.
―De acuerdo ―va dir en Joan amb cert despit.― Déjame aquí tirado.
―Me sabe mal, pero no creo que te gustara estar conmigo tal como estoy ¿quieres quedarte? Te busco un chico que te complazca. Ya sabes que a mí no me importa. ―En Joan es va quedar pensatiu.
―Ya sé que no va a ser lo mismo, però vengo bastante a punto y prefiero no irme como he venido.
En Dani va fer passar un parell de nois. En Joan va dir-li quin li havia agradat més. Buena elección li va dir en Dani. Es va acomiadar enviant-li un petó amb la mà i va fer passar el noi. En sortir en Joan va ser conscient que preferia fer-s’ho amb en Pedro.
Un dia en Dani li va trucar. Necessitava un cop de mà i no sabia a qui recórrer.
―Necesito alquilar un coche y siempre que lo intento me ponen muchas dificultades. ¿Me lo podrias alquilar tu? Si no puedes, no pasa nada. Normalmente lo hace un amigo mío que és español, pero está fuera. Si tú no puedes se lo puedo pedir a otro amigo, aunque prefiero perdírtelo a ti.
―¿Es para muchos días?
―Un solo día, mañana. Lo retiraría por la mañana y lo devolvería por la noche.
―Si quieres te dejo mi coche.
―No, ni hablar. Si me pasara algo, cualquier cosa, la más mínima rayadita, no me lo perdonaría. Prefiero alquilarlo.
―Ya veo que no somos tan amigos como pensaba. Yo te lo perdonaría todo, aunque lo destrozaras entero ―va lamentar-se en Joan.
―Perdóname, no es eso. Claro que somos amigos. Lo que quiero evitar es que tengas que dar explicaciones a tu familia de lo que fortuitamente pueda pasarme. De verdad que te considero mi amigo y por eso me atrevo a pedirte ayuda. Créeme, por favor. ―va insistir en Dani.
―De acuerdo, aunque me seria más fácil dejarte el mío, que lo tengo asegurado a todo riesgo y no lo voy a usar ni hoy, ni mañana. ―va fer una petita pausa i va afegir:― ¿Cómo quedamos?
Van quedar. En Joan va llogar el cotxe i hi van posar en Dani com a segon conductor i van agafar assegurança a tot risc. En Dani li va donar els diners a en Joan que va fer el pagament i es van endur el cotxe. Al vespre en Dani va tornar el cotxe sense cap problema. El noi no va donar cap explicació de l'ús que havia fet d'aquell automòbil, i en Joan tampoc li ho va demanar. No és que no li interessés, però li va semblar més prudent no fer-ho. Malgrat que com amic ho podia haver fet sense problemes, li va semblar que si en Dani no ho havia fet espontàniament, era millor deixar-ho estar.
[Entrada 380]
L'única manera de tenir un amic és ser-ho.
Ralph W. Emerson, assagista, filòsof i poeta (1803–1882)
En Dani preferia homes més grans que en Marçal. Amb ell follava molt a gust, però quan anava pel carrer una mica calent es mirava homes més madurs, més fets que el noi. Normalment més grans de quaranta.
Com a Pedro tenia un seguit de clients fixos, però n'hi havia un parell amb qui realment s'ho passava més que bé. Un d'ells era en Joan. Amb ell després de follar mantenien llargues converses. Alguna vegada s’havien passat del temps estipulat i l’encarregat els havia cridat l’atenció. Per això va esforçar-se a controlar aquestes estones de conversa per evitar que es tornessin a passar. En Joan l'havia orientat més d'una vegada, en coses tan importants com el fet d'aconseguir la nacionalitat del país i deixar de dependre del permís de treball. De fet, a poc a poc, va anar sorgint una veritable amistat.
La seva relació encara estava limitada a l’espai de les cambres de Gigolo Boys quan en Pedro tot aprofitant un comentari d’en Joan sobre la seva creixent amistat, va proposar:
―¿Te parece bien si intercambiamos teléfonos?
―Creo que ya vamos tarde ―va respondre enroliat i van posar-se a riure. En Pedro li va dictar el número i va afegir,
―Ahora me haces una perdida y ya me quedará grabado el tuyo. ―En Dani va observar com en Joan escrivia «Pedro GB» a la seva agenda telefònica i el va interrompre:― Ya sé que no te lo he dicho antes, pero mi nombre es Dani y creo que ya es hora que me llames así, aunque aquí me siga llamando Pedro ―després li va dictar els cognoms perquè l'apuntés correctament a l’agenda.
En Joan i en Dani van començar a intercanviar missatges SMS primer amb pensaments després van començar a ser una mica més compromesos.
En Dani, com a bon professional del sexe, sabia controlar la seva ejaculació, en tenia força pràctica, i normalment solia evitar escórrer-se mentre treballava. Però havia de fer autèntics esforços per evitar-ho quan follava amb en Joan. Aquest sabia com posar-lo a cent, i per això, de tant en tant, es deixava anar i ejaculava sobre la panxa o la cara d'ell. Un dia en Joan li va dir,
―Me gusta mucho ver como te corres. Las pocas veces que lo consigo me siento bien conmigo mismo. Ya sé que en vuestro trabajo no os conviene hacerlo. Cuando se lo he pedido a alguno de los chicos me ha dicho que no, porque si lo hacía conmigo luego estaba más de una hora inutilizado, otros me han pedido una propina que a veces me ha parecido exagerada.
―Normalmente solo me corro si se trata del último cliente y si consigue que me apetezca o si me lo pide y yo quiero complacerle. En alguna ocasión también he pedido una propina, que ha sido una cifra alta, para que me digan que no, cuando he preferido no hacerlo. A ti no tengo que pedírtela, siempre me das. ―va acabar dient en Dani.
―Pues entonces tendré que ser tu último cliente de día ¿Te parecería bien?.
―Hombre, si puedes, no lo dudes, me encantaría. Si eres el último del día me corro contigo ―va dir en Dani amb un somriure ben sincer.
―Perfecto, ¿cual es tu horario? ―Va preguntar en Joan per començar a posar fil a l'agulla.
―Cuando vengo por la mañana estoy hasta las nueve, si vengo después de comer me quedo hasta que cerramos, cerca de la media noche.
―Ya sabes que yo siempre vengo el mismo día, el jueves ¿a qué hora tengo que venir?
―Tienes suerte, los jueves vengo por la mañana. Si vienes pasadas las siete y media serás mi último cliente del día ―va dir i li va fer un petó a la boca.
A partir d'aquell dia en Joan va canviar d'hàbits i reservava en Pedro el dijous a dos quarts de vuit del vespre i ejaculaven tan junts com podien, si no ho feien simultàniament. En Dani havia après a notar quan en Joan estava a punt i intentava afegir-se a la festa escorrent-se al mateix temps.
Un dia en Dani li va proposar d'anar a prendre alguna cosa després de la sessió de sexe. En Joan va trucar a casa seva dient que tenia una feina per acabar i que potser faria tard a sopar. Va sortir de Gigolo Boys i es va esperar un parell de cantonades enllà a què el noi sortís de la feina. Van fer el toc i després de xerrar una estona cadascú va anar a sopar a casa seva.
Poques setmanes després, en sortir, van anar a sopar junts. Aquesta vegada va convidar en Joan. Unes setmanes més tard en Dani el va convidar a sopar a casa seva.
[Entrada @@@]
Un amic és un que ho sap tot de tu i a pesar d'això et vol.
Fedre, poeta iàmbic escriptor de faules (15 ac - 50 dc)
Hi ha qui creu que els qui treballen a una casa de barrets, com en Dani, ja en tenen prou de sexe, però no sempre és així. El treballador del bordell no tria el seu partenaire. Aquest pot ser lleig, malgirbat, brut, deixat, maleducat, torracollons... A més a més, li agradi o no, se l’ha de satisfer. Hi ha client que, si pot, els maltracta, els menysprea o els falta al respecte, quan no els insulta o pretén que facin coses que no estan disposats a fer. Clar que a Gigolo Boys el noi podia no acceptar determinats clients o abandonar-lo a mitja sessió si era maltractat o no volia fer allò que aquell pretenia. Es pot entendre que són poques les vegades que aquest treballador n'obté plaer. I fins i tot n’hi ha que se sorprenen quan algun client, com en Joan, es preocupa de fer-los gaudir de la seva feina, quan els fa ejacular amb ganes. Per això molt d’aquests treballadors abans d’avorrir el sexe o transformar-lo en una cosa completament mecànica, busquen algú que els resulti atractiu amb qui viure’l d’una forma que els deixi fruir-ne amb un mínim de passió, si més no. N'hi ha que tenen una parella fixa amb qui aconseguir passar-s’ho bé, però aquest no era cas d'en Dani. No tenia parella. Per això de tant en tant buscava algú amb qui fer-ho. Unes vegades se’n sortia i assolia un mínim de sexe plaent, d'altres no tant, o no gens. Ell deia que ho feia perquè necessitava tornar a sentir-se jove de tant en tant lligant amb nois o homes del seu gust.
En Dani va arribar a Barcelona amb pocs recursos per això va buscar una cambra en una pensió. Quan va poder, va anar a viure en un d'aquests pisos on lloguen habitacions, que convivia amb alguns dels seus amics.
La necessitat de sexe esporàdic amb xicots que normalment només veia una vegada, requeria un espai privat, millor que aquella habitació llogada en un pis compartit, i la va canviar per un petit apartament de lloguer en un edifici de l'Eixample tan aviat com la seva economia li ho va permetre.
Per fer una festa d'inauguració, va convidar els seus amics, entre els quals hi havia en Marçal, a un berenar que es va allargar Força. Quan ja era l'hora de sopar la gent va començar a marxar. L’últim va ser en Marçal qui va ajudar-lo a recollir. Després de deixar tot net i polit, van seure al sofà. El noi no tenia pressa per tornar a casa seva perquè havia dit als seus pares que no hi aniria a sopar.
―Gracias por ayudarme a recoger y a limpiar la casa.
―De nada. Me han educado así, tengo que ayudar. No puedo evitarlo.
―Me alegra que estés tan bien educado ―i van riure. En Dani va seguir.― Hoy a penas hemos podido hablar ¿Cómo te va?
―Muy bien, no me puedo quejar. Ahora tengo más tiempo para mi chica y para estudiar.
―¿Y lo de fumeta?
―Desde que dejé el trabajo en Gigolo que no he tocado ni un porro ni una polla que no sea la mía.
―Te felicito por lo de los porros. En cuanto a lo de las pollas si te apetece te puedo ofrecer una ―i van tornar a riure. Es va produir un silenci que en Dani va trencar,― No va de broma, me tienes a tu disposición.
―¿Y si lo acepto qué pasará? No me gustaría estropear nuestra amistad.
―Tu y yo ya sabemos lo que es el sexo, Creo que podemos follar sin ir más allá. Sin confundir el sexo con el amor y todos esos líos ¿no crees? Yo no estoy para malos rollos.
―¿Como follamigos?
―Exacto.
―Pues no te voy a decir que no ―va dir en Marçal a mitja veu, desitjant gaudir amb aquell noi com no ho havia pogut fer amb la majoria dels homes amb qui havia estat.
Aquella va ser la primera vegada que en Marçal va follar amb un home sense cobrar. Va gaudir amb plenitud del sexe amb un noi que havia triat ell, que li resultava atractiu i amb qui s'avenia prou bé. Van acabar els dos extenuats, però en Marçal va haver de vestir-se i marxar. Havia de tornar a casa seva, i no li convenia arribar-hi gaire tard si no volia haver de donar explicacions. No volia haver de mentir.
Les sessions de llit es van anar repetint de tant en tant. Moltes de les vegades que quedaven per veure's i xerrar acabaven al llit de casa el Dani sense haver-ho previst. Altres, en Marçal deia als seus pares que aniria a dormir a casa d'en Jordi i passava la nit sencera amb en Dani. Follaven de forma relaxada i lliure, però amb tanta fogositat i tantes ganes que solien acabar exhaust, sense forces per fer res més. Amb ganes de dormir una bona estona. No hi havia regles, ningú tenia un paper ni un rol assignat prèviament. Les coses fluïen soles sense límits ni prejudicis. Només tenien un objectiu: el plaer. De vegades, en Marçal feia broma, tot imitant a en Pepe Rubianes es posava a repetir: «Dame plaser, mi vida, dame plaser» i reien mentre s'esforçaven tant com podien en aconseguir-ho.
[Entrada 378]
La bellesa no fa feliç a qui la posseeix, sinó a qui pot estimar-la i adorar-la
Hermann Hesse, escriptor (1877-1962)
Es tracta d'una escultura romana, feta amb marbre de Paros, està datada entre 130 i 138 dC, que representa el bell Antinoo de Bitínia (Àsia Menor), que va ser el favorit de l'emperador romà Adrià, ja que aquest emperador se n'havia enamorat.
Antinoo va morir ofegat al Nil el 30 d'octubre del 130 dC, quan només tenia divuit anys. La seva mort va sumir l'emperador Adrià en un estat de profunda tristesa i solitud i el va trasbalsar de tal manera que el va impulsar a perpetuar la seva memòria de manera obsessiva.
Antinoo va ser deïficat i se li va rendir culte, es van erigir estàtues en el seu honor per tot l'Imperi, es van encunyar monedes de curs legal amb la seva efígie, es van construir temples dedicats al nou déu, se li va aixecar un mausoleu, l'Antinoeion, a la Vil·la Adriana de Roma, es van organitzar jocs i festes en honor seu, i fins i tot es va fundar una ciutat, «Antinóopolis», al mateix lloc on Antinoo s'havia ofegat i es va donar el seu nom a una constel·lació per poder recordar-lo a les nits.
Fins aquí el que en diu la història. El fet és que es tracta d'una estàtua de gran sensualitat que posa de manifest els sentiments de qui la va encarregar. Consta que Adrià estava casat amb una besneboda del seu antecessor, l'emperador Trajà, i no se li coneix cap altra dona. Adrià va donar l'exclusiva de la seva relació amb dones a Víbia Sabina, la seva esposa. Fora de la informació rigorosa de la història, s'explica que Adrià va tenir diversos favorits, entre els quals destaca aquest amor per Antinoo. Segons sembla, el noi també estava enamorat de l'emperador. Es diu que en aquell temps es creia que quan una persona que estimava a una altra moria prematurament, amb la seva mort regalava els anys no viscuts a la persona objecte del seu amor. La llegenda diu que Antinoo es va suïcidar al Nil per donar una llarga vida al seu estimat Adrià. Adrià va morir amb seixanta-dos anys a conseqüència d'una cardiopatia. Amb això el professor va cloure la seva explicació.
A mi em va impressionar fortament aquella història i l'he tinguda sempre present. Potser és molt petulant pretendre que jo estigui fent com aquell emperador, però et puc assegurar que des que vaig conèixer la Núria, ta mare, no he tingut relació ni amorosa ni sexual amb cap altre dona. I així va acabar la seva història en Joan.
―Vols dir que en certa manera li has estat fidel.
―Ja t'he dit que no crec en aquesta mena de fidelitat. Vull dir que no he substituït a ta mare per una altra. Des del meu punt de vista mai li he estat infidel. He intentat que ho sabés tot de mi, però he deixat d'explicar-li allò que m'ha semblat que no volia saber.
―D'acord, pot ser que no sigui infidelitat.
―Quan ens vam casar jo volia follar més o menys un dia, sí, un dia, no. Seguint més les meves necessitats sexuals. La teva mare es veu que va trobar excessiu el meu ritme i vam haver de conformar-nos a fer-ho un cop o dos per setmana. Com que jo demanava més ella em va dir «si en vols més, te'n busques una altra». No ho vaig fer. Vaig recórrer a la masturbació per preservar la meva salut emotiva, eròtica i sexual.
―Collons pare, m'expliques unes coses..
―No vull amagar-te res. ―va aclarir el Joan, i va reprendre el fil d'allò que estava contant―. Quan vas néixer, la teva mare em va posar en un segon pla (es veu que ho fan totes les mares, però jo ho vaig viure força malament) i només fèiem l'amor un cop a la setmana. El fet és que vaig començar a mirar-me els noiets o em vaig començar a cansar de la masturbació i vaig començar a visitar molt de tant en tant bordells masculins. Això que va durar fins que la Núria va dir-me prou, que ja no tenia gens d'interès a seguir fent-ho amb mi. Llavors a poc a poc les visites als prostíbuls es van fer més freqüents, fins que vaig començar a fer-ho sistemàticament un cop a la setmana. Finalment, vaig acabar essent client fix de Gigoló.
―Per què cases de barrets?
―Perquè mai m'he sentit còmode ni segur intentant lligar, ni ha estat una de les meves habilitats. Potser per això vaig pensar que als meus trenta-tants intentar lligar-me noiets no era gaire adequat. Vaig intentar anar als bars d'ambient gai, però ho vaig veure molt complicat així que vaig preferir anar a un lloc on les coses estaven clares d'entrada i no calia passar-se hores abans d'arribar al llit. I la veritat és que les coses em van anar bé. Encara recordo els dos primers nois amb qui vaig estar.
―Doncs, per no saber per on començar t'has ben esplaiat ―Va dir en Marçal. I li va agrair tot el que li havia explicat. El Joan li va dir que aquella era la seva versió i que possiblement la seva mare en tindria una altra.
―Segur que tens raó, pare, ―va dir en Marçal― però de moment només puc tenir la teva. M'has explicat moltes coses i ara soc incapaç de saber si m'han quedat preguntes. Ho he de pair.
―Mantinc la meva paraula. Quan et sorgeixin noves preguntes m'ho dius i tornem a jugar un partit de pàdel. ―Van riure tots dos i la cosa es va quedar així. No en van tornar a parlar mai més, en Marçal no ho va necessitar i en Joan, tampoc. Després van anar a jugar una estona a pàdel per suar una mica la roba abans de tornar a casa.
[Entrada 377]
L’amor se’n va, però ella es queda.
Joan Capri, actor, humorista i monologuista (1917-2000)
―Va ser la Núria, ta mare qui me'n va fer adonar. Primer em va dir que tenia noves responsabilitats a la feina i que molts dies vindria tard al vespre o de nit. I això va començar a passar un o dos cops per setmana. ―Va explicar en Joan.
―D'això ja fa anys. ―va dir el noi.
―Veig que te’n recordes, però no en fa tants, potser en fa dos o tres. ―El pare va fer una pausa i va reprendre el seu discurs on l'havia deixat.― Poc temps després em va demanar si es podia aconseguir que a la factura del seu mòbil particular hi deixés d'aparèixer la relació detallada de les trucades. Va argumentar que ella no li calia saber a qui havia trucat i que era un detall no li interessava per a res a Hisenda. Això em va fer pensar que potser el que no volia era que jo, repassant les depeses de casa, pogués saber a qui trucava. I vaig començar a fer el que no havia fet mai, mirar-me a qui trucava. La primera factura va posar de manifest que hi havia un número desconegut per mi que era el protagonista de la seva factura. La segona ho va corroborar. Vaig deixar de mirar-me-les. Passat un temps, un dia se li va bloquejar el telèfon i me'l va donar perquè me'l mirés. Quan vaig aconseguir que tornés a funcionar va arribar un SMS ple de petonets. Llavors vaig intentar esbrinar de qui era aquell número i vaig veure que tenia un nom en clau. Una lletra repetida tres cops. Era el mateix número que es repetia a les factures del telèfon. Tot i que no sé de qui és, em sembla que no m'equivocaria si et donés un nom.
―I què has fet? ―Va preguntar en Marçal.
―Res. Ja t'he dit que per a mi el sexe i la fidelitat són dues coses diferents.
―Sí, però...
―Jo crec que malgrat tot això que t'he explicat, ens estimem i ens cuidem l'un a l'altre.
―Sí, però us poseu banyes.
―També els hi vas posar tu a la Mar i em sembla que no vau deixar d'estimar-vos.
―És diferent. Jo n’estic enamorat.
―Mira-t'ho com vulguis. Per a la meva salut mental em cal sexe amb certa regularitat i crec que ja m'ha passat l'edat satisfer aquesta necessitat a base de palles. ―El noi va abaixar els ulls. El pare tenia raó. Ell tampoc es conformava amb la pura masturbació quan no podia fer l'amor amb la Mar.
―Perquè amb noiets.
―Ja et vaig dir que soc bisexual.
―I perquè no vas amb noies tant en tant? Perquè li has donat l'exclusiva a ta mare en aquest terreny? ―Va dir en Marçal. Va fer una pausa i va seguir― No ho entenc. Si la mare ja no vol fer l'amor amb tu...
―Digue'm romàntic, però jo no ho vull fer amb cap altre dona.
―Ets molt estrany, pare.
―Potser, sí. ―Va tornar a fer-se un silenci que es va fer una mica llarg. Després en Joan va seguir―. Quan jo era jove l'homosexualitat estava perseguida per la llei. Et podien posar a la presó si t'enganxaven fent l'amor amb un altre noi. A més, la religió ho prohibia i socialment era menystingut tot aquell que resultés sospitós de mantenir relacions d'aquesta mena. Ja deus saber que encara avui en dia hi ha força adolescents que se suïciden davant les dificultats amb què s’ha d'enfrontar un noi o una noia LGTBI. Crec que als Estats Units encara avui hi ha linxaments d'homosexuals en alguns estats. Vull dir que avui no és gens fàcil d'acceptar que t'agraden els nois i en la meva joventut encara ho era menys.
―En soc ben conscient ―va confessar en Marçal.
―Vull dir que per acceptar-ho, has de fer una reflexió seriosa. No és perquè sigui una cosa abjecta, sinó perquè la societat la té com a tal. En certa ocasió un professor d'història ens va dur a un museu. Hi havia una sala plena d'escultures gregues, vull dir de la Grècia antiga. La majoria eren cossos d'homes nus. Homes molt ben formats. Alguns eren atletes. A l'entrada en un nínxol amb una escultura d'un noi jove molt guapo, amb el cabell arrissat. Jo li vaig preguntar per aquell noi i em va dir: Es tracta d'una escultura romana. I en veure’ns interessats, ens va contar la història d’Antinoo.
[Entrada 376]
Mai segones parts van ser bones.
Miguel de Cervantes, escriptor (1547-1616)
Havien passat més de sis mesos. En Marçal havia fet una selectivitat prou bona i havia aconseguit la plaça que havia posat com a primera opció. A més, havia deixat de banda els porros i, seguint els consells d'en Dani, no se'ls mirava ni de lluny.
En Dani, amb qui es trucaven de tant en tant, i s'havien vist alguna altra vegada, un dia li va preguntar si ja havien mantingut la conversa que li havia promès el seu pare. En Marçal li va confessar que no i que no hi havia hagut el més mínim indici que la conversa s'hagués de produir. Llavors En Dani li va dir.
―¿Y no se lo podrías recordar?
―No veo cómo. ¿Entro en su estudio y le digo que aún me debes una explicación?
―No hace falta ser tan directo. ¿Por qué no le dices que aún tenéis pendiente la revancha del pádel? Puede que con eso baste.
I en Marçal ho va intentar. Li va dir a en Joan en ple sopar:
―Quan podrem acabar el partit pàdel que va quedar pendent? Em deus la revenja.
―Tens raó, encara està pendent. Què fas aquest cap de setmana? ―va dir-li en Joan amb un somriure i van quedar pel dissabte a la tarda.
Aquesta vegada van anar directament al bar, al mateix bar del dia que van jugar al pàdel, i a la mateixa taula. Quan el cambrer va haver dut la comanda el pare va trencar el gel.
―Com que no sé per on començar, preferiria que fossis tu qui em fes preguntes, així podríem centrar la conversa en allò que t'interessa. ―En Marçal es va quedar mut. No havia previst aquesta possibilitat. No tenia cap pregunta preparada.
―Jo tampoc sé per on començar ―va dir finalment―. No sé com preguntar-te el que voldria saber sense passar-me. Em fa por resultar ofensiu si deixo anar els meus pensaments tal com ragen.
―D'acord. No m'ofendré si no et passes de mal parit ―va dir el pare volent trencar una mica la tensió. Tenia la sensació que el seu fill li estava donant a la conversa una solemnitat que no es mereixia.― No et preocupis, pots dir el que vulguis entenc que la nostra conversa no és intranscendent i que hi ha molta emocionalitat implicada. Espero que em donis l'oportunitat d'explicar-me. Potser val pena que comenci per parlar de la meva visió de la fidelitat. A la nostra societat s'identifica la fidelitat a l'exclusivitat de l'activitat sexual. Segons això només es pot practicar sexe amb la parella.
―Això és el que m'heu ensenyat.― va dir el noi.
―Però no ho practiques, o no ho feies. ―va replicar en Joan.
―Tens raó.
―Jo entenc que s'ha de ser fidel en l'amor i en els negocis, però la monogàmia ha estat forçada en els humans. L'exclusivitat en el sexe funciona mentre estàs enamorat, després... Després no té gaire raó de ser.
―Vols dir que ja no estàs enamorat de la mare?
―Bé deus follar amb ella.
―No.
―No fotis! Per què no hi folles?
―Perquè ella no vol.
―I per això has optat per fer-ho amb els noiets de Gigoló Boys? ―El Joan no va respondre a la pregunta del seu fill, li va semblar una pregunta retòrica. Llavors en Marçal va fer una altra pregunta― La mare ho sap que t'agraden els noiets?
―Des del primer dia. Va ser una de les primeres coses que li vaig dir quan vam començar a festejar. Jo havia estat molt enamorat d'un amic que no em va correspondre mai i li ho vaig explicar.
―I que en va dir?
―Que era una cosa que no entenia i que s'ho havia de rumiar. Després no n'hem parlat mai més i si alguna vegada he tret el tema, ella ha fugit d'estudi.
―I que faries si sabessis que ella s'ho fa amb un altre?
―Crec que ja ho fa. ―L'expressió de la cara d'en Marçal va fer evident que la notícia li havia caigut com un gerro d'aigua freda.
―Com ho saps? ―Va dir amb indignació, defensant la puresa de la seva mare.
