[Entrada 400]
Ya no estamos en edad | de quedarnos con las ganas
Rombai (2014) «Noche loca», fragment
―Un dia has de venir a casa meva ―va dir en Dani.
―El dia que vulguis ―va respondre en Marçal. Ja feia dos anys del dia que li havia donat el pendrive i sis, de la mort d'en Joan. Es va sorprendre que el convidés, no esperava que allò es produís. Bé, va pensar, potser ja era hora. Li pesava no haver estat mai a la casa actual d'en Dani.
―Et convidaré a sopar amb la condició que no portis res, ni tan sols una ampolla de vi.
―Duré el que em doni la gana, només faltaria! Soc ben lliure de fer-ho...
―I jo de no deixar-te entrar ―va respondre somrient i van riure.
Un mes més tard en Dani va trucar a en Marçal i van quedar per sopar un dimarts al vespre. Et va bé venir un dimarts? Havia preguntat en Dani i el Marçal va respondre amb una altra pregunta: Ha de ser en dimarts? Llavors en Dani va dir tallant, sense donar alternativa: el dimarts és el meu dia lliure. Va haver de passar molt de temps abans que en Dani li expliqués que en Joan i ell havien acordat que el dimarts eren d'en Dani, que en Joan el deixaria sempre sol perquè fes allò que volgués. Van quedar el dimarts de la setmana següent.
En Marçal va comparèixer amb una ampolla de vermut de Reus, ben freda.
―Ja pots marxar ―va dir-li en Dani tot seriós així que va veure l'ampolla.
―Si et quedes amb l'ampolla, marxo ara mateix. És un regal per al meu amic.
―Molt bé, et pots quedar, però no l'obrirem avui.
―D'acord.
Es van fer un petó. En Marçal va notar que no era el petó que es fa a un amic que ve a sopar i a conèixer la casa. Va dur-lo a la cuina on el sopar ja estava a punt i van posar l'ampolla de vermut a la nevera. Abans de començar a sopar en Dani li va ensenyar la casa. Li va estar explicant els canvis que havia fet per poder alliberar-se del record d'en Joan. Van acabar al dormitori actual d'en Dani. Allà en Dani li va fer un altre petó. En Marçal va entendre de seguida el que volia dir aquell petó i van acabar follant com el que eren, dos follamics que fa anys que no es veuen.
―T'he trobat molt a faltar ―va confessar en Marçal― No he follat mai millor que quan ho he fet amb tu.
―Jo també m'ho passo molt bé amb tu. Ets fill de ton pare ―va respondre amb un somriure.
―M'has fet venir per això?
―Entre altres raons. Crec que t'havia de dur a casa meva, que havia estat injust amb tu.
―Gràcies! ―en Marçal va fer una pausa― Gràcies per convidar-me i per follar amb mi. ―Es van fondre en un llarg petó.
Després van obrir l'ampolla de vermut i van fer un aperitiu abans del sopar. Després del sopar en Marçal va acomiadar-se amb una pregunta.
―Tornem a ser follamics,oi?
―Evidentment.
A partir d'aquell dia van anar quedant els dimarts. Primer cada tres o quatre setmanes, després cada dues i finalment cada setmana. Quan en Marçal li va confessar que ell i la Mar havien deixat de fer-ho, van començar a quedar a dinar el divendres, i passaven bona part de la tarda al llit, després solien fer una curta migdiada.
En Marçal va deixar el follamic de torn, que en aquell moment tornava a ser en Guillem, per què en Dani no deixava espai per a més. I com es diu al final del conté. En Marçal va ser feliç tenint una família, dos bons fills i un follamic amb qui podia comptar per a tot, perquè per davant de tot era un bon amic. Un veritable amic. En Dani no va poder oblidar mai en Joan i menys ara que l'havia substituït pel seu fill a qui estimava d'una altra manera, però el noi tenia una polla quasi igual que la del seu pare i el feia gaudir tant o més. I les notícies que en tenim és que la cosa segueix igual a data d'avui.
FI
Un amic és aquell que arriba quan tots els altres ja han marxat.
Albert Camus, escriptor i filòsof (1913-1960)
Barcelona, 24 de maig de 2023
[Entrada 399]
Els veritables amics són difícils de trobar, difícils d'entendre i impossibles d'oblidar.
Autor anònim, o desconegut,
si més no, per a l’autor d’aquest relat.
A partir d'aquell dia en Dani i en Marçal van reprendre l'amistat on l'havien deixat. Bé, mai les coses tornen a ser com eren, mai tornen a com havien estat. En Dani havia perdut el seu amant i en Marçal havia perdut a son pare. Van compartir el dol sense que això volgués dir que en parlessin explícitament.
El dia de la retrobada en Marçal no es va atrevir a parlar de son pare ni li va donar el pendrive que havia preparat. Va passar molt de temps abans que s'atrevís a treure el tema.
―Recordes el text que vaig llegir el dia del comiat del meu pare?
―Com vols que l'oblidi? Encara em dol que llegissis allò en veu alta.
―Quan la família em va demanar que digués alguna cosa sobre mon pare, em vaig posar a remenar el seu ordinador a la recerca d'alguna cosa que m'inspirés.
―I vas entrar en la seva intimitat.
―Doncs sí. Allà vaig trobar allò que no buscava, però em va semblar interessant que tant ell com jo donéssim tanta importància al sexe, que els dos ens ho féssim tant amb homes com amb dones, els dos tinguéssim una única dona, tot i que ell s'havia enamorat d'un noi, tu ―va dir tot fent una pausa―. I es va quedar amb tu fins al final. Jo vaig anar canviant d'amant sense gaires problemes. Diria que el que més em va sorprendre és que fos ell el motiu que deixessis de follar amb mi.
―I vas llegir allò per despit...
―Crec que no. Més aviat vaig voler compartir amb tots el que ell i jo compartíem. Aquesta necessitat imperiosa de sexe, de follar.
―Però tu folles amb la teva dona.
―Saps que havia escrit molt sobre la vostra relació? ―en Marçal va forçar el canvi de tema, per no explicar com anava la seva relació amb la seva estimada Mar.
―No ho sabia.
―Crec que vau fer un intent d'escriure sobre la vostra relació, però no va funcionar.
―Això també ho explica?
―Vols llegir-los?
―No.
―Fa temps, la primera vegada que vam quedar després de la mort de mon pare, vaig preparar-te un pendrive amb tots els seus escrits que tenen a veure, de forma directa o indirecta amb tu, la vostra relació, i les seves inquietuds i necessitats sobre l'amor i el sexe. El duc a la butxaca. Li he dut totes les vegades que ens hem vist des de llavors. Penso que és teu.
―Queda-te'l. ―Va fer en Dani tancant el tema.
Van passar una llarga temprada abans que en Dani no canviés d'idea. En Marçal continuava duent el famós pendrive a la butxaca cada vegada que es veia amb en Dani. No n'havien parlat més, tot i que en Marçal de tant en tant comentava coses que havia llegit en aquells textos. Alguna vegada en Dani s'havia queixat. Fins que un dia li va dir:
―Tu saps massa coses de mi.
―Et molesta?
―Si i no. La veritat és que el que em fot, és que no sé què és el que saps i el que ignores.
―Ja saps que tinc un pendrive a punt per a tu, apunt per si un dia el vols.
―Em fa por llegir textos d'en Joan, no sé si ho resistiria sense reviure la seva pèrdua. Sense posar-me a plorar de nou.
―Intenta-ho. Igual et sorprens.
―De què m'he de sorprendre ―va dir en Dani alarmat.
―Doncs, de què ja ho has paït.
―No ho crec. Encara no he follat amb ningú des que ell no hi és.
―En això podem posar-hi remei.
―Deixa-ho estar, si us plau.
Va callar una estona. En Marçal es va treure el pendrive de la butxaca i el va deixar sobre la taula. En Dani va clavar la mirada als ulls d'en Marçal amb els ulls plens les llàgrimes, però no va arribar a plorar. Quan va abaixar la mirada, va agafar el pendrive, se'l va mirar atemorit, i el va retenir uns instants a la palma de la mà abans de posar-se'l a la butxaca.
[Entrada 398]
Les creences més arrelades i enganyoses són aquelles que no sabem que mantenim.
Antoni Seva, escriptor i filòleg (Alacant 1942)
En Marçal es va adonar que estava nerviós, més que no pas havia imaginat. Li semblava que parlar amb en Dani podia ser complicat, però volia fer-ho. Volia saber si en Dani encara era aquell amic que el va ajudar en el bordell on es van conèixer. Si encara podia ser aquell follamic que havia perdut. Si encara era l'amic que havia perdut perquè era l'amant de son pare. A més volia donar-li els escrits de son pare. Al cap i a la fi parlaven d'ell. Com que el coneixia prou podia intuir, o més ben dit, sabia que les seves reaccions podien ser complicades.
Va dir a la família que aquell vespre tenia un compromís de feina i que no sabia a quina hora tornaria. Que fessin sense comptar amb ell, que ell ja s'espavilaria. Havia posat els documents que havia trobat a l'ordinador de son pare que es referien a en Dani en un pendrive on els havia endreçat en carpetes i separat per temes i dates. Va agafar el petit dispositiu i se'l va posar a la butxaca.
A la feina li va costar concentrar-se. Només podia pensar en com enfocar la conversa. Per molts esforços que fes, aquella trobada tornava a concentrar els seus pensaments. Fins i tot, una de les companyes més observadora li va comentar, avui se't veu distret, sembla que no hi siguis. Ell va riure i va fer broma, és que estic enamorat.
Va arribar abans d'hora. En Dani encara no havia arribat. Només va esperar uns escassos cinc minuts abans no el va veure acostar-se, puntual com un rellotge. En Dani se li acostà amb un somriure a la boca, mentre ell dubtava si fer-li una abraçada o un petó o simplement donar-li la mà, el cubà li va tocar el muscle amb la mà oberta com havia fet tantes vegades per animar-lo i va preguntar-li:
―Com estàs?
―Bé, molt bé, I tu?
―Encara trist.
―Home, el pare m'ha deixat un forat que costarà molt d'omplir ―va dir en Marçal.
―Potser serà millor que canviem de tema. ―va proposar en Dani.
―No sé si ho podrem evitar, tot i que el meu objectiu quan et vaig proposar aquesta trobada No era parlar d'ell, sinó de nosaltres.
―I què vols saber?
―Per què et va allunyar de mi d'aquella manera, sense cap explicació.
―Potser vas ser tu qui es va allunyar de mi.
―Bon intent, però no cola. Vas ser tu qui va aprofitar que jo anava de cul amb les criatures petites per evitar que ens veiéssim.
―D'acord, tens raó. ―es va fer un silenci llarg i espès. Finalment el cubà va afegir― Havia de triar entre tu i ell i no vaig tenir cap dubte.
―Per què? Per què havies de triar?
―Per què no sabia com reaccionaria ell si hagués sabut el que hi havia entre tu i jo, i tampoc tenia clar com reaccionaries tu si sabies que jo era l'amant de ton pare. Em va semblar que el més prudent era evitar que un dels dos, o tots dos sabéssiu quina relació mantenia jo amb l'altre. ―una altra vegada hi va haver un silenci d'aquells que permeten el pas d'un àngel.
―Però els amics ―començar dir en Marçal.
―Els amics també tenen reaccions imprevisibles en circumstàncies sorprenents. Sens dubte ton pare sabia que jo t'havia de conèixer, però va tenir l'habilitat de fer com si tu no haguessis estat mai a Gigoló Boys. Mai em va mostrar una foto teva ni de la vostra família.
―Llavors, com ho vas saber?
―Un dia per accident vaig veure la teva foto a la seva cartera i ell m'havia dit que només duia fotos de la seva família a la cartera...
―Quina mala sort. ―va fer en Marçal, parlant només per si mateix
―Mala sort? ―va interrogar en Dani interrompent el seu discurs.
―Vaig tenir mala sort, perquè em vaig quedar sense un dels meus millors amics.
―Ha estat una cosa temporal.
―Sí? Només ha estat una pèrdua temporal?
―Sí. Vaja, si és que no m'odies pel que t'he fet passar.
Es van aixecar tots dos sense dir-se res i es van fondre una forta abraçada. Després van tornar a seure i van seguir xerrant una llarga estona sobre la vida i com els anaven les coses abans d'acomiadar-se i retornar cadascú a casa seva.
[Entrada 397]
Amor no es cuida del que és taciturn: és una cosa molt pròpia de qui és cortès riure, fer broma i estar molt alegre.
Guillaume de Lorris, poeta (c. 1200 - c. 1238). Le Roman de la Rose.
Com diu el proverbi, els anys passen i no és en debades. En Dani va acabar els estudis i va deixar la feina a Gigoló quan va trobar feina en un despatx d’advocats on treballava quasi com a becari, cobrant un sou més baix que un becari. El vaig haver de convèncer perquè l’agafés. El sou no li donava per viure i em deia que hi havia molts advocats a la misèria, treballant de qualsevol cosa menys del que havien estudiat. Jo li deia que l’única forma d’arribar era començar així, cobrant quatre xavos i portant els cafès. A més li vaig prometre ajuda econòmica mentre tingués un sou tan miserable.
El problema és que ell tenia més de trenta anys i els advocats de la seva edat ja tenien experiència, ell havia acabat els estudis set o vuit més tard del que era habitual, així que estava en les condicions professionals d’un noi de vint-i-tants. Tot plegat el situava en unes condicions de desavantatge que el feien creure que no podria superar, que fracassaria. El vaig empènyer, donant-li suport, moral i econòmic durant un parell d'anys més o menys. Després va començar a tirar sol. Va demostrar la seva vàlua professional i va començar a guanyar-se la vida folgadament.
Va voler retornar-me tots els diners que havia invertit en els seus estudis i la seva arrencada professional. Tot i que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, vam haver de fer un pla de retorn, Vam establir una quantitat mensual i va estar cinc anys a retornar-me fins a l’últim cèntim.
També va fer un canvi d’habitatge. Va buscar un apartament en un àtic assolellat que en va dir el nostre «nidito de amor». Allà hi havia tres cambres: el dormitori, el seu despatx i un espai per a mi per si volia llegir i escoltar música, o estar sol una estona. El vaig usar molt poc i va acabar destinat als mals endreços. A partir de llavors hi he anat dos cops per setmana, un dia a l’hora de dinar i l’altre sopem junts, i de tant en tant m’hi quedo dormir. Especialment, quan la Núria és de viatge i jo he de dormir sol a casa meva.
Sempre li he donat llibertat per follar amb qui vulgui, i ell me l'ha donada a mi. «Però, només follar.» Em diu, i afegeix: «No se t'acudeixi dur-lo al cine o de festa, perquè això seria mantenir una relació.» De fet, a mi no m'ha fet falta. A ell no ho sé si li ha calgut fer-ho. Ho ignoro, tot i que puc sospitar que almenys volia tenir llibertat per fer-ho quan li vingués de gust. Ho dic perquè, tot i que jo tenia les claus de casa seva, no vol que hi vagui sense avisar. Diu: «No m’agraden les sorpreses». També ho he sospitat quan em diu que no es pot escórrer perquè fa poc que s’ha fet una palla. La qüestió és simple: per què es fa una palla si sap que ens hem de veure?
Les nostres converses han estat serioses, no recordo que hàgim rigut gaire i menys encara que hàgim fet bromes, ni tampoc crec haver jugat amb ell a res. Mai ens hem comportat com a criatures o adolescents jugant empaitar-nos o a donar-nos cops de coixí. Potser ens manca alegria. Potser hem estat massa continguts i seriosos, Ep! Seriosos no vol dir tristos. Tinc la sensació que ens hem estat examinant contínuament, l’un a l’altre, i l'altre a l'un. Bé, no ho sé, potser només he estat jo qui s'ha sentit permanentment examinat, amb una por tremenda a cagar-la. I segurament per això l'he cagada força més del que em sembla admissible.
Un dia li vaig dir que ell i jo no tindríem intimitat fins que no fos capaç de deixar anar un pet davant meu, sense avergonyir-se’n. No va riure, més aviat va posar cara de no creure-s’ho. No recordo que ho hagi fet mai. Tan desinhibits que som amb el sexe i tan poc que ho som amb altres coses. Potser per això ens ha faltat jugar i riure. No hem fet mai festa fora del llit.
A veure, l’he vist trist, i en més d’una ocasió l’he vist plorar, l'he vist amb els ulls plens de llàgrimes, però no recordo haver-lo vist riure descontroladament, sense poder parar de riure. Ha estat per a mi un home de somriures generosos, però no de rialles. I no és perquè a mi no m’agradi riure fins que em fa mal la panxa...
[Entrada 396]
Si me faltaras, no voy a morirme.
Si he de morir, quiero que sea contigo.
Pablo Milanés, cantautor i músic (1943-2022)
Yolanda, fragment.
Hi ha hagut força moments que la nostra relació ha trontollat. Hi han tingut més a veure les meves pors paranoiques, que una realitat concreta. Més d’una vegada m'he passat amb la meva por a perdre’l, i això ens ha dut a distanciaments que han durat mesos, però sempre hem acabat recuperant la nostra relació. Suposo que això ha anat afeblint-la a poc a poc, o almenys això em sembla, tot i que per a mi no ha estat així, jo segueixo bojament enamorat i desitjant que això no s’acabi mai. Per sort son coses que amb el temps han anat produint-se menys freqüentment i ara fa temps que no en tenim cap.
Cada vegada que es produïa un d’aquests distanciaments jo acabava recorrent a en Bruno per satisfer les meves necessitats de sexe. Les crisis de la meva relació amb en Dani solien coincidir amb les ruptures d'en Bruno qui anava d'una parella a una altra amb relativa freqüència, i que em sembla que li venia bé tornar a follar amb mi cada vegada que jo em quedava sol. Hi va haver una temporada, abans que en Dani em digués que s’havia enamorat de mi, que vaig ser amant de tots dos a la vegada. Llavors follava dos o tres cops per setmana, crec que és la temporada que més he follat de la meva vida. Ara, reconec que gaudia més follant amb en Dani que amb en Bruno, tot i que la relació amb aquest segon, potser era més morbosa i més porca. En Bruno era més desinhibit que en Dani i això feia que les coses fluïssin d’una altra manera.
Però d’en Dani me’n vaig enamorar perdudament i aquesta bogeria que és l’enamorament fa que el sexe tingui una dimensió nova i molt més plaent. En Bruno només tenia l’atractiu de la morbositat i la varietat. M’explicava les coses que feia amb d’altres. Una vegada em va explicar que havia follat dins del mar, de nit, en una platja nudista. Fins i tot una nit em va dur a aquella platja, però feia massa fred i vam acabar fent-nos unes mamades dins del cotxe.
En la mesura que em vaig anar fent gran, vaig començar a tenir problemes per mantenir una erecció decent, sobretot si havia begut. L’alcohol ha estat funest per a mi en aquest aspecte. Per sort ja existia la Viagra i aviat van aparèixer tota una sèrie d’altres coses menys agressives. Així que vaig recórrer a les pastilletes auxiliadores per poder seguir gaudint del sexe.
A en Dani no li ho vaig amagar i un dia em va dir que li agradaria provar-les. Així que a la primera ocasió n'hi vaig donar una. En acabar em va confessar que no li havia agradat, que l’erecció forçada no era prou agradable, i no en vam parlar més. Només de tant en tant, quan en té ganes, em diu «pren-te la pastilleta de l’amor» en lloc de dir-me directament que vol follar. I li ha quedat aquest nom: la pastilla de l'amor.
De vegades aprofita quan estic assegut per posar-se dret al meu costat, obrir-se la bragueta i posar-me la polla a la boca. Sempre he cregut que això ho va començar a fer pensant que jo no estava en condicions de follar tant com a ell li agradaria, però es va sorprendre més d’una vegada de veure com em posava de calent quan em feia coses com aquesta i que l'acompanyava a l'ejaculació. Jo sempre li havia dit que el meu ritme normal per estar satisfet era el de follar a dies alterns, però a ell ho volia cada dia. Quan passem uns dies junts, m’adapto al seu ritme. Encara que no follem cada dia, ens fem palles o mamades cada dia, i ejaculo amb ell.
Hem acabat veient-nos un parell de cops per setmana, un dels dies follem com déu mana, i l’altre fem alguna cosa rapideta. Com que m’encanta sentir la seva polla erecta dins de la meva boca, sempre que puc li faig una bona mamada i espero rebre la seva descàrrega directament a la meva boca, mentre jo ejaculo o estic a punt de fer-ho.
A en Bruno també n’hi havia fet, però el sabor del seu semen no em resultava tan agradable. Ell solia ejacular força, deixava anar una bona quantitat de semen transparent, mentre que el d’en Dani és més dens i blanquinós. A més, en Dani m’omple la boca amb el seu penis, i el d’en Bruno no era tan gruixut i a penes tenia prepuci. Se li havia infectat un piercing que s’havia posat al fre del penis, i li havia quedat una marca o cicatriu força curiosa que semblava que l’haguessin circumcidat a mossegades, així que el tacte de tot plegat a la boca no em resultava tan excitant, potser perquè la manca del fre li donava un aire estrany a aquella zona on el gland es replega.
Una de les vegades que ho vam reprendre amb en Bruno, ell encara tenia parella, encara que estava a punt de trencar. Una de les coses que argumentava per fer-ho, era que ell necessitava una polla de veritat, com la meva. En certa manera em va fer gràcia que li agradés el que jo li podia oferir. En Dani ja m’havia dit alguna vegada que li encantava el meu penis, que era exactament de la seva talla i afegia que les meves ereccions eren potents, que no podia demanar més perquè era el seu mascle perfecte.
Tot plegat va fer que em quedés amb en Dani, sobretot perquè n’estava, i encara n’estic, molt enamorat, i que no recorregués a en Bruno més que en moments de carència, que solien ser culpa meva, per la meva paranoia idiota i pel terror que tenia a què qualsevol dia en Dani em deixés, que es cansés de mi, de follar amb mi. Per sort, sempre va perdonar la meva estupidesa. La mateixa bogeria amb què l’estimava, feia que em comportés com un imbècil. Tant és així que un dia em va dir que la fama que tenen els cubans ser persones afectuoses era un tòpic, que ell no n’era. Suposo que li he demanat més afecte del que està en condicions de donar-me. I, de fet, és més afectuós que la majoria dels homes que he conegut.
En els meus ardors amorosos li havia dit: «voldria morir en els teus braços». Un temps després, en un moment potser no tan agradable, en Dani va dir «una vegada vas assegurar una cosa que guardo per si em cal recordar-t’ho.» El to que va emprar tenia un cert ànim de retret. No sé per què em va venir al cap la frase que jo li havia dit i la vaig repetir tot assegurant que encara ho desitjava. Van ser unes paraules màgiques, l'ambient va canviar com per art d’encantament i la tensió va desaparèixer totalment.
Aquest any entre vacances i altres compromisos estaré lluny del blog durant el que en queda del mes de juliol, la totalitat del mes d'agost, i pot ser que, també, la primera quinzena de setembre. Més o menys igual que l'any passat. Espero que no em trobeu gaire a faltar.
Una abraçada.
[Entrada 395]
Demanem consell, però cerquem aprovació
Charles Colton, clergue i escriptor (1777-1832)
Després d’aquella declaració d’en Dani, jo vaig quedar atrapat per ell i vaig donar via lliure a tot el que sentia per ell. Me’n vaig enamorar follament. Com un adolescent de quinze anys. Vaig estar flotant en un núvol durant uns cinc mesos, des del final de setembre a mitjans de febrer.
Una vegada vam quedar per anar a sopar junts i després passar la nit junts a casa seva, però les coses es van torçar. Res no dura eternament.
Havia reservat una taula a un restaurant de moda. Hi vaig arribar abans que ell. Em van acompanyar a una taula preparada per a dues persones, vaig demanar un vermut, i vaig esperar il·lusionat l’arribada d’en Dani que es va fer esperar. Normalment era força puntual. Quan ho va fer, va saludar fredament i es va disculpar sense ganes per haver fet tard. Es va asseure al seu lloc amb una expressió sorruda i va demanar una copa de vi negre. Se’l veia neguitós.
―Com va? Has tingut algun problema? ―vaig preguntar.
―No. M’ha costat una mica trobar el lloc i, com que venia amb el temps molt just, he acabat fent tard.
―Llavors que et passa? No et fa il·lusió que passem la nit junts?
―D’això volia parlar. Ja t’avanço que no vull que passem la nit junts ―va dir-ho d’una manera que em va fer intuir ràpidament que venia una tempesta.
―No ho entenc. Què passa?
―Doncs que he estat parlant amb un amic meu sobre la nostra relació i m’ha fet veure que m’estic equivocant. Que tu i jo ens portem massa anys, que aparellar-me amb tu era com pujar a un tren en marxa amb un rumb completament definit que no em donava marge a la meva realització personal perquè em condicionaria totalment el meu futur.
Ell va seguir fent tota una exposició, però el meu cervell bullia. Em va agafar tant per sorpresa que no vaig saber reaccionar. Era conscient que allò no podia durar sempre. Temia que algun dia em deixaria per un altre. Les meves paranoies ho havien predit, però no ho esperava tan aviat. A més, em semblava que ja estava clar que tots dos creiem que la diferència d’edat no era una barrera. Com podia plantejar-me una cosa com aquella? Jo estava tan bloquejat que no sabia què dir, i no sé què vaig dir-li. Intentava que no s’acabés la nostra relació en aquest moment. Recordo després de tota la meva intervenció que vaig dir: què vols? Que ho deixem estar? I ell em va dir: sí. I el món es va ensorrar sota els meus peus.
Vam acabar de sopar. No recordo si vam parlar de res més. Vaig pagar el compte i ens vam acomiadar a la porta del restaurant desitjant-nos sort mútuament. Jo vaig buscar-me un hotel on passar la nit, perquè a casa no m’esperaven i no se’m va acudir cap excusa per tornar a casa sense haver avisat prèviament.
Com era d’esperar, em va trencar el cor. No tenia ganes de res, m’arrossegava pel món. Només la meva filla va notar que em passava alguna cosa, però li vaig dir que hi havia problemes a la feina i que feia alguns dies que dormia malament. Era veritat que dormia malament, de fet, quasi no dormia.
Va passar quasi un més sense saber-ne res d’ell. Vaig evitar que ens veiéssim i per això havia deixat d’anar a Gigoló. De fet, vaig deixar d’anar-hi perquè tampoc tenia ganes de follar.
Vaig començar a adonar-me que no tenia sentit seguir arrossegant-me d’aquella manera pel món, que havia de refer la meva vida. Vaig pensar en recórrer de nou a en Bruno, amb qui havia trencat després que en Dani i jo ens féssim amants, però no vaig tenir temps de fer-ho. No havia passat un mes quan vaig rebre un SMS d’en Dani que em deia: et trobo a faltar.
Vam intentar recuperar la relació on l’havíem deixat, però la lluna de mel s’havia trencat per sempre i no va tornar mai més. Tot i que jo estava boig per ell, ja no em sentia correspost i vaig estar sempre esperant el moment final de la nostra relació, esperant que em tornés a dir prou.
[Entrada 394]
La vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans
John Lennon, cantant, compositor i activista per la pau (1940-1980).
Havia passat uns mesos fugint del casament d’en Dani quan vaig rebre un missatge d’en Dani: «Fa temps que no sé res de tu, què et passa? Estàs bé?»
Vaig considerar que no podia respondre qualsevol cosa. Que m’hagués escrit era un bon símptoma, però encara estava sota l’impacte de la notícia del seu casament. Vaig estar rumiant i vaig optar per la prudència: «Estic molt bé. I tu que tal?». Ell va contestar immediatament: «Et va bé que quedem?»
Ostres! Què havia de dir? Vaig pensar que havia de donar-li una oportunitat: «D’acord, quan?» Va proposar una data i hora que m’anaven bé i vaig acceptar-les. «D’acord, en dia i hora» vaig respondre, i vaig afegir: «Vinc a casa teva?». Si m’hagués dit que no potser m’ho hauria rumiat si quedar o no, però em va dir: «Bona idea, em pots passar a buscar per Gigoló i anem junts a casa meva, et faré un bon sopar».
El vaig recollir a l’hora acordada prop de la seva feina i vam anar a casa seva. Pel camí no vam parlar de res seriós. Em va dir que tenia ganes de dutxar-se abans de posar-se cuinar. Jo li vaig dir que cap problema, que per mi estava bé. Jo estava tens i no sabia com plantejar els meus dubtes però no volia encetar el tema mentre anàvem en cotxe. Un cop a casa seva. Em va donar una cervesa i una bossa de patates fregides i se’n va anar a la cambra de bany. Va sortir amb una tovallola embolicada a la cintura i en va dir: «vine». Vam anar al seu dormitori i em va començar a treure la roba. La tovallola feia un bony que feia evident l’erecció del seu penis. No cal dir el que va passar a continuació.
Després de follar, encara al llit, va ser ell qui va encetar la conversa preguntant-me obertament què em passava.
―Perquè m’ha de passar alguna cosa? ―vaig replicar.
―Perquè se’t veu a la cara, perquè no és normal que passis tant de temps sense dir-me res i perquè m'estranya molt no veure’t cada dijous a Gigoló. ―Em va agafar per sorpresa. No havia previst que fos tan directe, no era habitual que ho fos, i jo no veia prou clar que havia de dir-li. Em vaig quedar en silenci. No sé si va ser gaire estona. A mi se'm feia llarg, així que vaig optar per no ser tan directe com havia estat ell.
―Tens raó. Podria inventar-me una excusa, però no ho vull fer. M'hauràs de perdonar, però és que no sé com explicar-t’ho ―vaig fer una pausa. Ell seguia expectant. Vaig seguir― Et puc fer una pregunta?
―Clar! Totes les que vulguis?
―Tens un xicot ―la cara de sorpresa que va posar ja era tota una resposta.
―No, ja saps que no.
―Així no t’has casat ni tens previst fer-ho aviat.
―Qui t’ha dit això ―Va dir amb cara d’indignació.
Em vaig quedar en silenci. Em pensava que era més que evident qui m’ho havia dit. Com que va insistir vaig acabar dient-li que havia estat en Luis. Va cagar-se amb tot, i després em va explicar que era una persona que no li agradava gens, que una vegada que havia vingut a una festa aquí, a casa seva. El noi es va oferir a ajudar-lo a preparar-la i per això hi va anar una estona abans que la resta de convidats. En una pausa, abans que arribés la gent, se’l va trobar tafanejant el contingut dels calaixos del seu dormitori. A partir d’aquell dia va deixar de confiar en ell. «A més, és força mentider» Va acabar dient.
―No m’agraden les mentides ni els mentiders. Si torno a Gigoló preferiria no veure’l més ―vaig dir.
―No et preocupis que no el veuràs més a Gigoló. D’això me n’ocupo jo. Tu ets més important que ell per a Gigoló i per a mi. Especialment per a mi. ―Aquesta última frase la va dir en veu una mica més baixa, com si se n0avegonyís. Llavors va fer una petita pausa. Se'l veia emprenyat.― Ara està fora, se n’ha anat al Brasil a veure la seva família, però així que torni sabrà qui soc jo.
―Home, tampoc no et passis. Tu i jo ja ho hem aclarit.
―És cosa meva, tu tranquil.
Vam deixar-ho estar i ens vam posar a preparar el sopar. Mentre ho feia es va relaxar i va tornar a ser el Dani de sempre. Vam sopar tranquils gaudint de la companyia i en acomiadar-nos va insistir que oblidés a en Luis i les seves mentides.
Un temps després em va explicar que havien acomiadat a aquell noiet de Gigoló a instàncies d’aquest fet. L’amo va estar d’acord amb en Dani que es podia permetre que els nois es dediquessin a escampar boles com aquesta que afectaven el personal de la casa.
Em va preocupar que jo no hagués estat capaç d’adonar-me del meu error. Havia fet més cas en aquell noiet que només el coneixia com a xaper que al meu amic Dani. M'havia d'haver adonat que eren paranoies i que tenir-les significava que n'estava més d'aquell noi del que volia admetre, però aquestes coses ens costen d’acceptar.
(El text d’en Joan continua explicant el que ja s’ha explicat en els capítols 16, 17 i 18 de la segona part)
[Entrada 393]
[...] anant a buscar el dinar, un noiet bellíssim, tot ulls i dents a la seva cara de contorns suaus, fosca, vivaç. Perdre’l de vista em va dur molt prop d’un avís de depressió, [...]
Joan Ferraté, professor universitari, lingüista,
crític i traductor (1924-2003) «Del Desig», fragment.
Vaig estar un parell o tres de vegades en un altre bordell masculí que antigament havia estat en mans del mateix amo de Gigoló Boys, però cap dels nois amb qui vaig estar em va fer el pes. Vaig tornar al Johnny’s, el primer dels bordells masculins on havia estat. Allà vaig conèixer un noiet català d’uns divuit anys amb qui em vaig avenir força. Recordo que li vaig gravar un casset amb The Wall dels Pink Floid, i que en vaig saber el seu nom real. Només ell i en Dani me l’han dit. Però tenia problemes amb l’encarregat, que va ser qui un dia em van dir que ja no treballava allà. Em va saber greu. També en vaig provar un parell de llocs més, però cap d’ells em va agradar.
Vaig començar a freqüentar xats de gais i en un d’ells vaig conèixer un noi de disset anys de Santa Coloma de Gramenet, en Bruno. Era un noi molt guapo, d’una cara lleugerament agitanada, però molt ben proporcionada, i un cos adolescent, ben format i treballat i ben prim, que és com m’agraden a mi, però ell volia tenir més musculatura i s’inflava de proteïnes. Era força «quillo» sempre intentava treure’m pasta i obsequis. Pretenia ser la meva princeseta, però no em vaig deixar, el vaig tractar com a qualsevol xaper, i vam acabar els tractes amb una tarifa fixa, a tant per «polvo».
Era un «NiNi». Havia abandonat l'ESO per fugir d’un assetjament escolar cruel i insuportable dels companys de l’institut per la seva declarada homosexualitat. No l’amagava, més aviat en presumia. I tampoc treballava, tot i que sabia coses de perruqueria perquè tenia un amic perruquer que n’hi ensenyava a estonetes. Deia que s’hi volia dedicar. Era un golfo que passava el dia a casa on xatejava hores i hores, i la nit a les discoteques gai. Em deia que se solia escórrer entre dues i tres vegades cada nit, «sempre amb condó» assegurava. No follava mai sense preservatiu. Durant el dia ejaculava dues o tres vegades més, entre les palles que es feia als xats i els nois que convidava a follar a casa seva quan estava sol. Vam follar moltes vegades al meu cotxe. Anàvem a un lloc discret de la serralada litoral que va acabar essent com casa nostra. També vam follar a casa seva algunes vegades, i excepcionalment, només una vegada, vam anar a un dels «meublés» que hi ha a Barcelona, però no li agradaven gens aquesta mena de llocs i no hi vàrem tornar.
Encara recordo la quantitat de semen que va deixar anar en Bruno la primera vegada que me’l vaig follar, una cosa exagerada. Ell deia ser actiu, tanmateix amb mi no ho va ser mai, sempre va voler que el penetrés jo. Amb el temps em va confessar que quan jo el penetrava se li posava la pell de gallina, i m'ho va voler mostrar tant sí com no. En aquell moment no estic per fixar-me en la pell del noi, sinó per gaudir de sensació fantàstica que produeix el sentir com el penis es abraçat per la pell humida i càlida del recte del meu company. Assegurava que no li passava amb ningú més. Curiosament, ja m’ho havia dit un dels nois de qui havia estat client fix a Gigolo. El noi m'havia confessat que li passava això mateix i només amb mi, però això és una altra història.
Sempre m’han dit que els conills són molt ràpids follant, les seves unions no arriben al mig minut. Jo tenia la sensació que en Bruno era com un conill, un cop el penetraves no trigava gaire descarregar el seu semen i demanar-me que m’escorregués. Però em resultava atractiu perquè, a més de guapo i de tenir un cos dels que m’agraden, de seguida em va tenir confiança i va acabar explicant-me la seva vida i les seves cuites. Ell vivia en un món molt diferent del meu, era d’una família humil d’immigrants, no feia res productiu i vivia la seva homosexualitat intensament, follant i fent-se palles contínuament. Va ser ell qui em va instruir sobre la mesquinesa del món gai nocturn. Aquell món es ple de drogues i sexe. S’acusaven l’un a l’altre de promiscuïtat i d’estar infectats pel VIH (que en deien simplement «el virus») perquè l’entorn se sobreïx d’enveges i rancúnies. De fet, encara que anés de «reinona» no era més que un adolescent carregat d’inseguretats. Recordo especialment una vegada que en una nit boja, va follar-se un noi sense el corresponent preservatiu, va estar vorejant la neurosi fins que no va tenir el resultat negatiu de la prova.
Una de les vegades que vam quedar, em va demanar que el recollís en un lloc determinat de Barcelona per anar a casa seva a follar. Havia estat de compres i anava carregar amb dues o tres bosses. Va pujar al cotxe renegant dels botiguers. Quan es va calmar vam quedar una estoneta en silenci. En un dels semàfors em vaig fixar que estava trempant. Vaig allargar la mà i li vaig tocar.
―Vens a punt avui ―Vaig dir-li.
―Fa massa estona que t’espero ―va respondre enriolat.
Duia uns pantalons de xandall on es feia evident el seu penis amb una erecció total. Va posar-se la mà per dins de la roba i me la va mostrar. El semàfor es va posar verd i el vehicle de darrere va fer sonar la botzina impacient. Ens vam començar a fotre mà quan érem a l’ascensor i ens vam quedar en pilota picada al rebedor de casa seva. Ens va costar d’arribar al llit. Va ser una follada memorable, feia dies que jo no follava i ell en tenia força ganes. Potser feia massa hores des de la seva darrera escorreguda.
El seu interès pels diners i els obsequis va quedar ben palès el dia que en pujar al cotxe em va dir que aquell dia no estava en condicions de follar, s’havia passat la nit fent-ho a casa d’un noi que havia conegut en un xat. «Com a mínim m’he escorregut quatre vegades i no he dormit gens. No crec que se m'aixequi». Efectivament, no vaig aconseguir res de res, ni tan sols que se li inflés una miqueta. Em va confessar que tenia la cigala tan encetada que fins i tot la meva boca li feia coïssor. Evidentment no em va treure ni un duro.
Amb en Bruno hem mantingut una relació intermitent, almenys ho hem deixat estat dues vegades, o potser tres, i encara avui, que el seu físic ja no té gaire a veure amb el d’aquell noiet de disset anys que vaig conèixer fa una colla d’anys, mantenim el contacte, tot i que fa molt de temps que no ens hem vist. Les poques vegades que ens hem vist, hem acabat follant.
[Entrada 392]
No sento angúnia, i no hi ha cap dubte que, d’un costat, la meva susceptibilitat paranoica té la culpa de gairebé tot el meu sofriment, i que, de l’altre, el puc a poc a poc orientar a ser tendre amb mi d’una manera menys passiva, que és, quan em ve la follia, el que em fa creure que tot ha estat perdut des del començament.
Joan Ferraté, professor universitari, lingüista,
crític i traductor (1924-2003) «Del Desig»
Quan en Dani va fer els vint-i-cinc ja feia dies que es preparava per a la prova d’ingrés a la universitat. La va superar sense dificultat, tot i que, això sí, amb molts nervis. Llavors vam començar a parlar seriosament dels seus estudis universitaris. Havia pensat estudiar dret, en fer-se advocat. Jo li vaig assegurar que tindria tot el meu suport i que si li calia la meva ajuda financera, també hi podia comptar, que això no l’havia de preocupar.
Va parlar amb l’amo de Gigoló d’aquest interès per estudiar i que volia reduir la seva dedicació en aquella empresa. L’amo li va semblar molt interessant que volgués fer-se un futur fora d’aquell entorn i li va proposar fer-se un futur allà, al bordell, fent d’encarregat. A més, això li permetria compatibilitzar la feina amb l’estudi, perquè l’horari era més reduït. A més li va dir que si volia ell li vendria una part del negoci i podien ser socis. Amb aquesta proposta l’amo, de passada, li demostrava la confiança que li tenia. Li va dir que li havia demostrat que era un home seriós i capaç de dur el negoci tot sol si aprenia a fer d’encarregat. Cosa que no dubtava que faria molt bé.
M’ho va comentar tot il·lusionat i em va demanar consell. Jo li vaig aconsellar que agafés la feina d’encarregat sempre que en tingués prou per viure i pagar-se els capritxos, però que vigilés amb això de fer-se’n soci. Li vaig comentar els riscos que assumia i que així es quedava lligat de per vida a l’empresa.
El noi va seguir els meus consells. Li va dir a l’amo que no tenia diners per invertir a l’empresa, que tots els seus estalvis li servien per ajudar a la família que havia quedat a Cuba i que ell no tenia ni un xavo. Van quedar que faria d’encarregat amb un sou suficient per a viure i pagar-se els capritxos i que tindria un petit percentatge de participació en els beneficis, que podria enviar a Cuba o gastar-se’ls com li vingués de gust. Em va assegurar que li servirien per finançar-se els estudis. Jo li vaig recordar el que li havia dit sobre aquest aspecte del finançament dels seus estudis.
Ens vam continuar veient els dijous a Gigoló, aquell dia ell feia de xaper per a mi. Crec que també ho feia per algun altre client. En un moment donat se li van complicar els dijous i em va dir que no em podria atendre, però que hi anés igualment que ell em buscaria un noi del meu gust, que a ell no li importava que follés amb qui jo volgués. Jo li vaig dir que amb qui volia follar era amb ell, però que si no podia ser…
El noi es deia Luís, era brasiler i era un noiet dels que m’agraden, jovenet, marcadet, i amb una bona polla. Vaig acabar follant amb ell durant uns quants mesos. Pretenia ser el d’en Dani i sempre me n'explicava coses. Moltes ja les sabia, d’altres eren tafaneries mancades d'interès, si més no, per a mi. Però un dia es va passar molt.
―Ya sabes la noticia ¿verdad?
―No, ¿Qué noticia? ―vaig fer jo.
―Que Pedro se... ―i es va quedar esperant que jo completés la frase.
―Que Pedro se ¿qué? No sé de qué me hablas. Sé bueno y dime de qué va.
―Que Pedro se va a casar
Em vaig quedar de pedra. Ell no se’n va adonar. Em va explicar que feia temps que tenia un xicot i que es casarien el mes vinent. Crèdul com sóc, em vaig sentir totalment enganyat. Com podia haver-me amagat una cosa tan important. Sempre m’havia dit que no tenia cap xicot, que no hi havia ningú que li fes el pes. Algunes vegades li havia dit que una bona persona com ell un dia trobaria la persona adequada. Que no ho dubtés. Altres, que si jo fos més jove, no me’l deixaria escapar... I ara resultava que tenia un xicot formal i que s'hi anava a casar.
Vaig decidir no tornar a Gigoló, però em vaig quedar una mica orfe, no coneixia els altres bordells gais de Barcelona. Vaig anar provant tots els que vaig poder localitzar, però no me’n va agradar cap. N’hi havia un prop de l’auditori on vaig trobar un noiet que no estava malament, però va intentar enganyar-me un parell de vegades per fer-me pagar més i vaig deixar d’anar-hi.
[Entrada 391]
Bé, tothom fa mal,
De vegades.
Tothom plora.
De vegades tothom fa mal.
De vegades tothom fa mal.
Així doncs, aguanta, aguanta.
R.E.M. (1980-2011) «Everybody Hurts», fragment.
Vaig arribar Gigoló quan encara faltaven uns pocs minuts per a les set. L’encarregat em va dir que en Pedro estaria uns dies sense ser-hi, no va concretar quants, i no em va dir per què. No em va semblar prudent insistir ni demanar més informació per no comprometre al noi. Em va fer esperar una mica mentre acabaven de posar la cambra en condicions. Després de dur-me una ampolla d’aigua, i va fer passar els nois. No recordo gens com eren els nois que van passar, potser van ser dos o tres. El que em va deixar de pedra va ser veure entrar al meu fill en calçotets. Em va semblar que veia visions. Només vaig ser capaç de fer un crit, més de dolor que d’una altra cosa: QUÈ COLLONS HI FAS TU AQUÍ?
El noi es va esfumar com un esperit que s'esvaeix en un somni. Era cert el que havia vist? El meu fill de divuit anys es prostituïa a Gigolo Boys? Van continuar passant nois que a penes vaig veure. No volia creure’m el que havia vist. Ho havia somiat?
Vaig evitar que l’encarregat s’adonés de la relació que hi havia entre en Marçal i jo. Li vaig demanar consell i em va encolomar un noiet morenet, marcadet i acriaturat que era més aviat tímit. Jo no tenia el cap per dedicar-me a les labors sexuals que requeria la situació, però el noi va esforçar-s’hi tant com va poder fins a dur-me a l’ejaculació cavalcant sobre el meu penis erecte que ell mateix havia introduït dins seu. Li vaig donar una bona propina. L’havia fet treballar de valent. Les setmanes següents, mentre en Pedro va ser fora de Barcelona, vaig compensar a aquell noiet pel seu esforç intentant fer-lo gaudir de la meva visita com no ho havia pogut fer aquest dia. Tant és així que la segona vegada, després d’escórrer-nos tots dos, em va dir: sembles un altre, l’altra vegada semblava que no hi fossis i avui no has parat, quasi que no he hagut de fer res i no he pogut evitar la descàrrega d'una bona lleterada. És la primera vegada que em passa treballant aquí, no m’havia passat mai abans.
Quan vaig arribar a casa en Marçal no hi era. No va venir a sopar ni a dormir. Va trucar a sa mare dient que dormiria a casa d’en Jordi. I no el vaig veure fins a l’endemà al vespre, quan vaig arribar a casa ell ja hi era. Jo vaig arribar junt amb la nena, i vaig actuar com ho solia fer sempre. Jo tenia clar que no li podia dir res en l’entorn familiar. A més, volia veure com reaccionava amb mi. Volia veure si ell ja m’havia condemnat o encara em donava alguna oportunitat de continuar sent el seu pare.
No el vaig veure fins a l’hora de sopar, feia una cara horrible. Havia explicat que havia passat la nit del lloro per culpa d’un virus que li havia provocat un tall de digestió. Jo sabia l’autèntica raó per la qual havia passat una mala nit. Jo també l’havia passada, però com que sóc insomne la cosa va quedar més dissimulada perquè de tant en tant em passa que no dormo bé i les meves males nits ja no sorprenen a ningú.
El noi va intentar aparentar normalitat absoluta, però em vigilava constantment, em clavava la mirada a l’espera de la meva reacció. Vaig intentar estar el més natural possible i crec que me’n vaig sortir força bé, tot i que encara tenia la imatge del noi en calçotets a la porta de la cambra de Gigoló Boys mirant-me amb els ulls esbatanats clavats al fons de la meva retina. Ell devia témer la meva reacció, però a cap dels dos ens interessava que allò se sabés a casa. Vaig pensar que tenia un fill prou intel·ligent per adonar-se’n i, malgrat que encara era un adolescent, havia sabut controlar les seves emocions i evitar un drama innecessari que no hauria dut res de bo per a ningú.
Volia parlar-ne amb ell. Volia saber per què es prostituïa i si podia fer res per evitar-ho. Em va costar, però vam quedar per anar a jugar a pàdel el dissabte al vespre ell i jo sols. Vaig jugar una mica amb ell no traient el tema fins al final. Van jugar a pàdel, ens vam dutxar i el vaig convidar a una cervesa, mentre li anava comentant coses sense gaire importància. Vaig veure com s’anava posant tens. Un cop el cambrer ens va haver servit vaig encetar la conversa que ens interessava als dos. D’entrada me’l vaig posar en contra, no hi havia manera que m'expliqués el perquè de la seva prostitució. Vaig estar a punt de caure al seu parany i posar-me a cridar, però me’n vaig adonar temps i vaig canviar d’estratègia. Vaig posar-se a enraonar amb ell com si fos a mi a qui li calia ajuda. Perquè en Marçal entengués que havia de fer de pare. I quan ja tenia el tenia entre l’espasa i la paret vaig anar-me’n al lavabo tot i que no en tenia ganes, vaig pensar que l’havia de deixar rumiar, i per això em calia desaparèixer una estoneta. Va funcionar. Quan vaig tornar em vaig posar al seu costat i li vaig fer una abraçada i ell em va confessar en mig d’un mar de llàgrimes que havia estat la seva afició a la maria el que l’havia dut a Gigoló Boys, assegurant-me que volia deixar les drogues. Vàrem fer un pacte, jo li donava tot el meu suport, que el deixava que ho intentés sense ajuda, però que si li calia que féssim alguna cosa més, m'ho diria. Li vaig afegir que no es preocupés pels diners, que teníem de sobra i podríem fer el que calgués. Ell em va assegurar que se’n sortiria sol, que no em preocupés. Vaig estar atent a veure què feia, intentant que no notés res, però no en vam tornar a parlar mai més. Vaig confiar en ell i crec que vaig fer bé.
No vaig poder estalviar-me d’explicar-li que hi feia jo a Gigoló. Tot i que ho vam deixar per un altre dia, en Marçal no va deixar-ho estar i va recordar-me que encara ho teníem pendent, així que vam quedar una segona vegada. Aquesta vam anar directament al bar i vaig esplaiar-me explicant-li el perquè de la meva afició a follar amb jovenets.
(El que segueix en els textos d'en Joan és més o menys el que s’ha explicat als capítols 11, 12 i 13)
[Entrada @@@]
Tres paraules que es van fer difícils de dir
Jo i l'amor i tu
El que eres aleshores ho soc jo avui
Mira les coses que faig.
Scott Avett (1976) i Bob Crawford (1970) (The Avett Brothers), «I and Love and You», fragment.
Llavors jo jugava a futbol amb uns companys i amics, un dia a la setmana. Era força corrent rebre pilotades a la cara i també als pebrots. Una vegada em vaig enrotllar a un noi en un xat i vam quedar a casa seva per follar. Jo en aquell temps començava a estar tip d’anar cada setmana a veure a en Pedro i pagar pels seus serveis. Buscava una relació més natural, sense diners pel mig i vaig començar a freqüentar els xats gais. Aquell dia em vaig escórrer sobre la panxa d’aquell noi i el meu semen era ple de gotetes de sang. Dos o tres dies després el meu testicle dret era gran com una pilota de tenis. L’uròleg em va diagnosticar una infecció al testicle i em va tractar amb d’antibiòtics. Em va assegurar que aquesta mena d’infeccions solen ser causades per un mal gest o per un cop. Vaig recordar que un o dos dies abans d’estar amb aquell noi amb qui vaig ejacular amb gotes de sang, m’havien donat una pilotada als ous.
Vaig estar tres mesos d’abstinència sexual. Tres mesos sense veure a en Pedro. Quan feia uns dos mesos vaig rebre una trucada d’ell. Llavors ja li deia Dani. Em va alegrar molt rebre-la. Vam estar parlant una bona estona. El primer que vaig fer va ser proposar-li que fos el meu amant, però ell va evitar donar-me una resposta. Em va estar explicant que la seva mare tenia un problema mèdic i que li calien diners per poder ajudar-la, però que no cobraria fins al final de mes. Li vaig oferir avançar-li els diners i em va dir que s’ho volia rumiar. Finalment, va acceptar i me’ls va tornar aquell final de mes sense que li hagués de dir o insinuar res. Sempre ha estat molt seriós i responsable en aquests temes.
El dia que el metge em va dir que ja podia fer vida normal em va faltar temps trucar a en Dani. Vam quedar per veure’ns aquell vespre a Gigoló. Vaig trucar-hi per fer la reserva així que vam acabar de parlar. Va ser una festa. Em penso que mai havia gaudit tant de mamar-li-la ni de què ell m’ho fes a mi. Tampoc recordava haver-me escorregut tan intensament follant amb ell. No puc dir que fos la millor sessió de sexe de la meva vida perquè mentiria. Hem tingut moment més potents entre ell i jo, però crec que aquell va ser la primera vegada que les nostres relacions sexuals van resultar especialment intenses. Vaig acabar exhaust i amb la por que aquell testicle tornés a donar-me pel sac de tant que l’havia fet treballar, però no va ser així. No he tingut mai més problemes amb d’aquell tipus. Això sí, a partir d’aquell dia vaig jugar a futbol amb una conquilla per evitar que les pilotades em tornessin a lesionar d’aquella manera el carnet de pare.
Van anar passant setmanes i mesos. Jo li havia preguntat més d’una vegada com veia el seu futur. En Dani em va explicar que havia començat a estudiar filosofia a la Universitat de l’Havana, però que ho havia deixat per venir a Barcelona. Que havia mirat que li costaria traslladar el seu expedient acadèmic cap aquí, però que li semblava car i complicat. Estava pensant esperar a tenir els vint-i-cinc anys per fer la prova d’ingrés a la universitat. Li vaig dir que si volia estudiar i li calia ajuda, fos de la mena que fos, que comptes amb tot el meu suport.
El dia que va aconseguir la nacionalitat espanyola estava tan content que no se’n va poder estar de mostrar-me el seu DNI nou de trinca a l’habitació de Gigoló on acabàvem de fotre un clau.
La nacionalitat li va donar llibertat per anar i tornar de Cuba sense problemes d’immigració i li va facilitar poder anar de tant en tant a veure la seva família. Quan ho feia deixava desatesa la clientela de Gigoló, entre altres a mi. Normalment, m’avisava, però quan la seva àvia es va posar greument malalta va marxar urgentment perquè temia que es morís d’un moment a l’altre i es va oblidar de dir-m’ho. Quan l’encarregat de Gigoló em va dir que en Pedro no hi seria durant uns dies em va sobtar no saber-ho, però no li vaig dir res a l’encarregat i vam quedar que hi aniria igualment i que triaria un dels nois disponibles. Després vaig enviar un missatge a en Pedro interessant-me per la seva salut, pensant que potser estava indisposat o malalt. Vaig rebre la resposta un parell de dies després o es va disculpar per no haver-me dit res del seu viatge urgent per intentar poder veure la seva àvia viva. Val a dir que l’àvia d’en Dani es va recuperar i va viure uns quants anys més.
[Entrada 389]
La memòria és esmunyedissa. Sovint és autojustificatòria. Recordem el que volem recordar, esborrem el que incomoda i fa mal. La memòria és selectiva. La història, en canvi, ha de ser necessàriament incòmoda i inclement.
Gustau Muñoz, professor, assagista i traductor (València 1951)
(Els textos que completen aquesta tercera part estan extrets d’aquells que en Marçal va trobar a l’ordinador d’en Joan)
En aquells moments en què tot va bé i hi ha certa eufòria es proposen coses que després es dilueixen en el temps i mai arriben a tenir una realitat. En Dani era molt aficionat a fer-ho, m’ha proposat més d’una vegada d’anar amb ell a Cuba a conèixer a sa mare, cosa que no hem fet mai, ni crec que ho arribem a fer. També va suggerir d’escriure la història del nostre enamorament, potser animat per algun comentari meu sobre la singularitat de la nostra relació. De fet, jo en vaig escriure dos o tres capítols que he acabat destruint en algun moment de follia. Ell en va escriure una plana i mitja explicant un comiat ple de llàgrimes a l’aeroport quan va deixar casa seva per venir a viure a Barcelona, però això ha estat tot el que va donar de si la seva proposta. Però suposo que ha estat la idea que m’ha dut a escriure el text que recull la nostra relació que va néixer quan jo ja era un home madur i ell encara era un jove quasi adolescent. Només era una mica més gran que el meu fill.
El vaig conèixer un dia que el noi amb qui solia descarregar la meva tensió sexual no hi era. No recordo qui era, sé que ja no el vaig veure més. No era normal que triés un noi amb aquell cos tan gran i ben musculat, normalment tendeixo a triar noiets menys alts que jo i amb pinta d’adolescent. El que en aquest món dels xapers en diuen un «niñato». Recordo que tenia dificultats per expressar-se en el nostre castellà, que usava girs i expressions gracioses amb aquella musiqueta cubana que de vegades em resultaven difícils d’entendre. I a més, no entenia ni una paraula en català. Com que la cosa va anar força bé vaig continuar follant amb ell durant una temporada, però un dia que en Pedro no hi era, vaig triar un noiet dels que m’agraden. Es feia dir Òscar i era català. Amb ell vaig gaudir del sexe amb nois com n’havia gaudit mai. Cada vegada fèiem coses diferents, i cada vegada era més plaent. Fèiem el que ens sortia sol, no ens havíem de dir res, les coses fluïen soles. Ell també en fruïa, sempre acaba escorrent-se amb mi.
L’Òscar em va dir que tenia uns vint-i-quatre anys, més o menys els aparentava, i estava acabant els estudis d’infermeria. Un dia em va dir que en acabar el curs ho deixaria, que deixaria de treball en aquell bordell. Se’m va acudir demanar-li si podria continuar atenent-me quan hagués deixat aquella feina, i em va dir que no, que fora d’allà ell no feia res. Em sembla que vaig insistir massa perquè ja no em va voler atendre mai més.
de casa seva on hi havia una important fuga d’aigua, així que em va fer passar els nois que quedaven disponibles i em vaig retrobar amb en Pedro.
―Ya me había olvidado de ti ―li vaig dir, amb aquella poca delicadesa que em caracteritza.
―Pues yo no quiero que me olvides ―va respondre somrient, segur de si mateix. No sé si va ser aquest comentari o simplement li va sortir així, però aquell dia va estar superamable, i van gaudir del sexe com no ho havíem fet en ocasions anteriors.
Vaig estar reservant l’Òscar encara una temporada, però el dia que no havia hagut de marxar perquè no es trobava bé, resultava que no hi havia anat, o que havia començat un altre servei que ja hauria hagut d’acabar, però que li havien allargat una hora més, fins que un dia em van dir que ja no treballava allà. La cosa és que vaig estar amb en Pedro totes aquelles vegades, no sé si ell era conscient del que estava passat, mai m’ho ha dit, però, ho sabés o no, el noi s’esforçava a fer-me content. Així va començar la nostra amistat en les converses posteriors a la sessió de sexe. Ell controlava que no ens passéssim del temps que ens tocava, però l’esgotàvem fins al final. No recordo que l’encarregat ens cridés mai l’atenció.
La monogàmia obliga a no tenir més que una parella, ell sabia que jo era casat i que tenia fills no gaire més joves que ell, però estava content de tenir-me com a client fix. També va ser ell qui, uns anys més tard, em va comentar que l’Òscar havia tingut un desgraciat accident domèstic. Em va explicar que canviant una bombeta havia caigut d’una escala i havia mort. Em va saber molt greu. Vaig pensar en el que podia haver passat si hagués acceptat la meva proposta i el que m’hauria dolgut la seva mort tenint-lo d’amant. Un pensament que potser és molt egoista, però és el que em va venir al cap després d’imaginar l’accident i el desastre que ha representat per a ell i els seus amics i familiars.
[Entrada 388]
De vegades hom descobreix el que no està buscant.
Alexander Fleming, metge i microbiòleg (1881-1955)
A en Marçal no li va costar gaire deduir que aquest Dani dels escrits del pare era el mateix que el Dani que s'havia fet dir Pedro a Gigoló Boys. En Joan tenia a l’ordinador una carpeta dedicada a la seva relació amb ell, estava plena d'escrits i de correus electrònics. Allà va veure que havien mantingut una relació molt intensa.
Era més que evident: Un cubà que havia conegut a Gigoló Boys, on es feia dir Pedro, però que en realitat es deia Dani, no podia ser un altre que el seu primer follamic. A més, no calia ser gaire intel·ligent per entendre el perquè d’aquell allunyament que fins llavors no havia entès.
Segurament, algun moment l’amant del seu pare havia establert la relació familiar entre en Marçal i en Joan, i havia decidit allunyar-se del noi sense més explicacions. Estava clar que en Dani havia triat mantenir una relació amorosa secreta amb en Joan i per això va haver d'abandonar la que mantenia amb el seu fill.
En Joan havia mort sobtadament, el seu cor va acabar fallant. De fet, tota la família sabia que el més probable era que acabés així. Ell mateix solia dir que vivia de propina, a la pròrroga, perquè si la tecnologia mèdica no hagués evolucionat tant, ja faria temps que hauria mort.
Aquella mateixa nit que en Marçal va començar a remenar l’ordinador de son pare es va passar la nit llegint, prenent notes i va anar configurant el text que va llegir a la cerimònia on família i amics es van acomiadar del pare.
―Potser no calia explicar tot això del pare ―Li va dir la mare.
―Quin poc respecte tens per als morts ―Va opinar sa germana.
Com que en Marçal ja havia previst aquestes reaccions de la mare i la germana, no va donar-hi més importància. En canvi, no s’esperava que en Dani també protestés.
―A ton pare no li hauria agradat gens això que has fet. I a mi tampoc, no has respectat la seva intimitat. Ho he trobat una falta de respecte.
―Ets molt dur amb mi.
―T’ho mereixes.
―Vols dir que ets gaire objectiu. Sé que estàveu molt units.
―Ja m’he imaginat que sabies quina era la relació entre ton pare i jo quan no t’ha sorprès gens veure’m aquí.
En Dani s’havia acostat a en Marçal un cop acabat el comiat, havia allargat la mà per donar-li les condolences, però en Marçal havia obviat el gest i l’havia abraçat estretament tot donant-li gràcies. Després s’havien enretirat una mica de la família. On havien encetat aquell diàleg que va seguir amb una proposta d'en Marçal:
―Podríem quedar per veure’ns un dia i parlar amb més calma
―Vols dir que no és millor deixar les coses com estan. ―va replicar en Dani.
―T’entenc, però crec que hem de parlar, em temo que hem d’aclarir un tema com a mínim.
―Crec que t’equivoques. El que hi ha hagut entre ton pare i jo és cosa nostra.
―Potser qui s’equivoca ets tu, jo no vull parlar d’això, sinó d’aquella que hi va haver entre tu i jo.
―Això ja es va acabar.
―Precisament d’això hem de parlar.
En Dani es va quedar pensatiu. Després li va demanar d’esperar uns dies. En Marçal li va dir que d’acord i van quedar per trucar-se passat un mes.
En Marçal va trucar-li passat un mes i van quedar de trobar-se. Mentrestant en Marçal va posar ordre als escrits del seu pare. Els va endreçar per dates i així va poder fer una reconstrucció de com havia viscut en Joan les seves relacions amb en Dani. Va començar a seleccionar els textos que es reprodueixen en els capítols següents. Però en Marçal creia que allò només reflectia una vivència, la del seu pare. Podria saber mai com ho havia viscut en Dani?
[Entrada 387]
És inevitable acabar escrivint sempre una mena d’autobiografia secreta.
Colm Tóibín, escriptor i crític (1955)
―«El que més he gaudit d'aquesta vida com a ésser humà ha estat follar. Ara que ja no puc fotre un clau com déu mana, ja em puc morir», va escriure el meu pare. ―En Marçal, visiblement nerviós i emocionat, llegia aquestes paraules en veu alta davant del micròfon del faristol negre a la sala de cerimònies del Tanatori. Una sala plena de gent. A primera fila hi havia la seva mare, la seva parella (la Mar), els seus dos fills quasi adolescents, la seva germana, el cunyat i les seves dues nenes, que ja eren quasi unes donetes. Al voltant tot d'oncles, ties, cosins i cosines amb les seves parelles i la seva descendència. I la resta els amics i les amigues de son pare que l'omplien de gom a gom. Al fons, en un racó hi havia en Dani.
En morir en Joan, la mare li havia demanat que com que n'era el fill gran estaria bé que en fes el comiat. Va estar rumiant que dir, però no se li acudia res. Va recórrer a mirar les coses de son pare a veure si li despertaven idees. El pare li havia donat les claus d'accés al portàtil per si li calien. Va estar mirant-lo. Va trobar una carpeta que es deia «morir» i a dins un document que deia «Ja és l'hora». El text començava amb la frase que acabava de llegir.
Havia començat donant les gràcies a tots els presents que haguessin tingut la gentilesa d'acompanyar-los en el comiat d'en Joan. I després de fer un petit retrat del seu pare, del seu caràcter i també d'agrair-li com els havia estimat i cuidat, va comentar que havia trobat uns escrits del seu pare on confessava el leitmotiv de la seva vida. Va demanar disculpes a tothom perquè pot ser que el que anava a llegir podia resultar molest o ofensiu a les castes orelles dels presents. I mirant als més joves va dir «nois tapeu-vos les orelles».
L'escrit del pare seguia, però només va llegir-ne aquest fragment per justificar la resta del seu discurs parlant de les aficions del seu pare i de com s'hi entregava. I va seguir defensant que havia estat un bon professional, i un bon pare, bon avi, etc.
L'escrit d'en Joan continuava dient: «No crec haver estat un addicte a sexe follant un cop per setmana, o com a molt dos, quan he estat més afortunat. De vegades he imaginat que la història de la meva vida sexual podria ser objecte d'un llibre, però és molt possible que n'hi hagi moltes més interessants que la meva.
«Quan vaig conèixer a la Núria jo ja tenia consciència del meu interès sexual pels cossos d’altres homes. Em sabia bisexual i no li ho vaig amagar a ella, però en algun moment que vaig tornar a treure el tema va quedar ben palès que no en volia sentir a parlar més. Són coses que no entenc i no puc entendre, em va dir, així que vaig deixar el tema fora de la nostra relació.
«No sé què n'opina ella de la vida sexual que vam compartir. De fet, abans de casar-nos va satisfer amb escreix les meves expectatives, però un cop casats la cosa va decaure. Jo en tenia prou amb follar dies alterns, però per a ella era massa i em va dir «si no en tens prou, busca-te'n una altra. No ho vaig fer, però no vaig poder aparcar els meus hàbits onanistes.
«Quan va néixer en Marçal la cosa va anar a pitjor, però encara van passar uns anys abans no m'enrotllés amb un noi. Havia estat company a la feina, quan va plegar li vaig fer proposicions i s'hi va avenir, però la cosa no va durar gaire.
«Vaig acabar recorrent a la prostitució, i quan la Núria em va dir que no tenia gens d'interès a continuar follant amb mi, aquella va ser la meva única font de plaer. Hi anava un cop per setmana. Després van venir en Dani i en Bruno i, finalment, en Dani.
«Ara tot això s'ha acabat. Ja no puc mantenir una erecció decent gaire estona si el meu partenaire no mostra una forta excitació tot i les pastilles meravelloses que ajuden als homes grans a fer-ho i em costa força fotre un clau decent.»
[Entrada 386]
No existeixen els carrerons sense sortida; pots sortir per on has entrat.
Jesús M. Tibau, escriptor (1964)
No podia parlar clar. No volia que en Marçal pogués arribar a sospitar quina era la relació d’en Dani amb en Joan. Per això volia allunyar en Marçal de la seva vida, però tampoc volia dir-li mentides i sense fer-ho no podia donar una explicació en aquell noi, per això va optar per un refredament de relacions com el que produeix quan aquestes deixen de tenir sentit, quan s’ha perdut l’interès. Sabia que li costaria, perquè sentia pel noi una amistat era sincera. Les mentides són massa traïdores, pensava, i no volia trair al seu amic.
Va començar per posar dificultats per quedar, quan en Marçal li ho proposava. També va evitar que en Marçal s'acostés a casa seva. Si el noi s’hagués queixat, cosa que no va fer, ell li hauria dit que el seu amant era gelós i que volia evitar-se problemes… Però no li va caldre.
En certa manera li va doldre que el noi s’allunyés d’ell sense protestar, acceptant aquell refredament aparent. I en algun moment la tristor que li produïa aquell trencament va fer-lo plorar, però no podia evitar-ho. Més d’una vegada va tenir la temptació de blanquejar el que estava passant, però no podia muntar un drama dins de la família d’en Joan, i li feia por que en Marçal el muntés si arribava a saber la veritat.
Quan va començar a treballar d’advocat, va estalviar tot el que va poder per comprar-se un habitatge digne i deixar l’apartamentet on vivia. On en Joan i ell compartien d’amagat del món la seva relació i en l’apartamentet era el seu niuet d’amor. Sempre havia desitjat poder reunir a tots els seus amics i en aquell petit apartament no hi cabien ni a peu dret.
El nou apartament tenia un saló de cinquanta metres quadrats i dues cambres, una amb un gran llit, per a ell i en Joan, l’altra va ser el seu despatx. On tenia un sofà llit d’una plaça, per si algun dia tenia algun convidat, o convidada, amb qui no volgués compartir el llit. Perquè en Dani també tenia amigues i la seva «mariliendre» amb qui compartir confidències i emocions inconfessables. Necessitava una finestra al món amb gent de la seva edat i també amb nois més joves, com en Marçal.
En Joan va estar molt content del canvi, li va semblar molt bé l'apartament i la seva ubicació prop del Gaixample. A més, també creia que en Dani havia de tenir la seva vida i un espai que li permetés fer amb comoditat, allò que li agradava fer.
Va evitar de dir-li a en Marçal que canviava de domicili quan ja la relació era distant. Llavors a penes es veien i difícilment intercanviaven algun Whatsapp. La seva confident, la «mariliendre», el va felicitar per la seva habilitat en aquest afer, perquè de fet havia aconseguit fer el que li calia sense més problemes que els seus sentiments i emocions, ja que en Marçal no havia oposat pràcticament resistència.
Va saber per en Joan el que feia en Marçal, especialment quan va tenir fills i com en Joan va esdevenir un avi orgullós. El va mantenir informat amb tota mena de comentaris i fotografies sobre les seves gràcies, habilitats i progressos. En Dani tenia de primera mà més informació sobre el seu amic que la que hauria volgut, perquè encara l’apreciava i li dolia haver-se’n distanciat per necessitat i sense ganes.
Òbviament, dissimulava el seu interès per aquell noi davant d’en Joan. Fins i tot de vegades s’interessava per saber més coses de la Marta, la germana d’en Marçal, que sobre el noi per evitar que en Joan pogués tenir alguna sospita de la relació que hi havia hagut entre en Dani i el seu fill. Per sort en Joan estava tan orgullós dels seus fills que no calia gran cosa per fer-lo parlar d’ells, del que feien i de com els anava la vida. En Dani de vegades, sobretot quan tenia un dia baix, evitava que sortís el tema dels fills i els nets, perquè temia que li saltés alguna llàgrima recordant el que havia hagut de fer quan havia hagut de triar entre pare i fill.
No se’n penedia, era feliç amb en Joan, però això no evitava que de tant en tant enyorés el seu amic. De fet, sabia que havia fet el que calia. Sabia que si tot plegat sortia a la llum, podia perdre el seu amant i això no ho hauria suportat. Però com que una cosa no treu l'altra ell encara sentia tristor i dolor per allò que havia hagut de fer. Potser per això alguna vegada havia lligat, d’amagat d’en Joan, amb algun jovenet, i fins i tot se l'havia endut al llit, però no va trobar en cap d’ells algú que pogués tapar el forat que havia quedat en el seu cor després d’allunyar-se d’en Marçal. Després d’haver trencat la relació.
[Entrada 385]
Les relacions no sobreviuen sense el suport adequat.
Thich Nhat Hanh, monjo budista, escriptor, poeta i activista per la pau (1926-2022)
I va aparèixer el Whatsapp a les seves vides:
Dani: ¿Tienes una foto tuya de cuando eras joven?
Joan: Claro
Dani: Me han venido ganas de saber como eras. No tengo prisa, pero me gustaría ver alguna de tus fotos.
Joan: Te traeré el álbum familiar.
Dani: No hace falta, con una me conformo.
Joan: Te la mando por aquí así puedes guardártela.
Dani: Como quieras. Así podré imprimirla i ponerla en mi cartera.
Joan: De acuerdo. Me das cierta envidia, ya que yo no podré poner tu foto en la mía.
Dani: Será porque no quieres.
Joan: Hay que ser precavido. En la cartera solo llevo fotos de mi mujer y de mis hijos. No quiero correr riesgos. ¿Qué podría pasar si mi mujer mirara en mi cartera y viera tu foto? No quiero ni imaginármelo.
Dani: Tienes razón, dije una tontería. Hay que ser prudente.
En Joan li va enviar la foto que més li agradava de la seva adolescència. Era una foto una mica retocada que li havia fet un fotògraf professional. Era el regal que en Joan va fer a la seva padrina quan ella va fer el cinquanta aniversari. La padrina de bateig d’en Joan era una cosina de sa mare que vivia a un poblet de la Franja de Ponent i com que es veien poc ella li deia que si no li enviava una foto, aviat no el coneixeria. Així que quan la padrina va fer els cinquanta el Joan va fer-li aquest regal amb una dedicatòria una mica irònica: Perquè em coneguis sempre. La mare d’en Joan quan va veure la foto va dir: estàs molt guapo, mai vas tan ben pentinat, no sembles tu.
El Joan havia deixat la cartera sobre la tauleta de nit de l’apartament d’en Dani quan s’havia tret la rova. Després de fer l’amor, i, mentre l’home es dutxava, el noi va aprofitar per fer el llit. Sense voler va tirar la cartera d’en Joan a terra. En caure es va obrir i en Dani va veure les fotografies que hi havia dins. Es va quedar glaçat. No s’ho podia creure. El noi que hi havia a la foto era, sens dubte, en Marçal. Es va sentir marejat. Va agafar-se a la tauleta de nit per no anar per terra com la cartera. Quan es va recuperar, va recollir-la de terra i la va deixar ben tancada tal com estava. Va obrir lleugerament la porta de la cambra de bany on en Joan que encara es dutxava i li va dir: salgo un momento. Se’n va anar al carrer sense més preparació, tal com anava vestit. Necessitava pensar, refer-se de l’impacte d’allò que acaba de descobrir. Llavors va passar per la seva ment tot el que havia viscut amb el pare i el fill com si fos una pel·lícula i va entendre quin havia estat el seu paper. No es podia creure que hagués estat conseller i follamic del fill, i al mateix temps xaper i amant del pare. No li entrava al cap que hagués entrat tan a fons la vida de tots dos, però, què havia de fer? Seguir com si res? Trencar amb un d’ells? Amb tots dos? Què passaria si en Joan sabia de la seva relació amb en Marçal? I si aquest descobria la relació que mantenia amb son pare?
Estava assegut en un banc, sol en mig del parc, sota una fina pluja. No era gaire conscient de com havia arribat allà, de si ja plovia quan havia sortit com un llamp de l’apartament, de si en Joan…. Ostres en Joan! Just en aquell moment va sonar la rebuda d’un Whatsapp.
Joan: ¿Vas a tardar mucho? Tengo que irme pronto.
Dani: Vuelvo enseguida.
Joan: Te espero.
Dani: No hace falta, vete si tienes prisa.
Joan: Si no tardas mucho te puedo esperar. Estoy preparando té ¿Espero que llegues y lo tomamos juntos?
Dani: Como quieras.
Joan: Está lloviendo, te llevaste un paraguas, ¿no?
Dani: No.
Joan: Pues te preparo ropa seca y una toalla para cuando llegues.
Es va posar a córrer per arribar a casa seva el tan aviat com fos possible. Va veure clar que no podia prescindir d’en Joan. Havia de trencar amb en Marçal, però no era fàcil. Què diria? Com podia justificar-ho? Es va adonar que no sabia com fer-ho, que hauria de madurar una estratègia.
Va entrar a l’apartament xop de pluja i suor, i va anar directament a la cambra de bany mentre cridava: hola, ¡ya estoy de vuelta! Es va treure la rova i va entrar a la dutxa. En Joan va entrar discretament a la cambra de bany amb dues tasses de te fumejant. A terra hi havia una pila de roba xopa i en Dani era a la dutxa. L’aigua calenta el va reconfortar al noi i el va tornar a la vida. Quan va sortir es va trobar al seu amant esperant-lo amb una tassa de te calent a cada mà. Es va prendre el te mentre eixugava tots els racons del seu cos amb impaciència. Desitjava a en Joan. Un cop sec, encara amb el sabor del te a la boca, nu de pèl a pèl, va fer-li una forta abraçada i un petó ple de passió. El Joan va acariciar el seu cos nu des de l’espatlla a les natges mentre el besava.
―Me estás poniendo caliente de nuevo, cabronazo, pero me tengo que ir, sino me mataran. Me están esperando y ya voy con retraso. ―Va dir en Joan quan van deixar de besar-se.
―No te preocupes, vete ―i després d’acomiadar-se amb un altre llarg petó va començar a vestir-se amb la roba que li havia preparat en Joan. I va seguir rumiant. Intentava trobar la fórmula més prudent i eficaç per allunyar-se d’en Marçal sense despertar sospites i produint el mínim dolor possible.
[Entrada 384]
Ara que ho he perdut tot per tu,
dius que vols començar una cosa nova.
I m'està trencant el cor
que te'n vagis.
Estimada, estic de dol.
Però si vols marxar, cuida't bé.
Cat Stevens, cantant, músic i compositor (1948)
Wild World [món salvatge], fragment
―Tenemos que dejar de ser follamigos y quedarnos en simplemente amigos ―li va dir en Dani a en Marçal.
―¿Qué pasa? ¿He hecho algo mal? ―va preguntar el noi sorprès per aquelles paraules.
―Tú no has hecho nada mal, soy el que ha hecho: Tengo pareja y no quiero que nada perturbe mi relación con él.
―Qué bien! Felicidades! ―La cara d’en Marçal reflectia una sincera alegria― ¿Quién es? ¿Le conozco? ―va voler saber, tot pensant que seria algun dels nois de Gigoló Boys amb qui havia vist ximplejar alguna vegada a en Pedro.
―No lo creo, aunque ¿quién sabe?
―¿Es de Gigoló?
―Era uno de mis clientes, seguramente no lo has visto nunca porque siempre me ha reservado.
―¡Ostras! ¡Qué mal! ¿Como consigo un nuevo follamigo tan guapo, apasionado y cariñoso como el que tenía? ―va dir enriolat.
―Eso es cosa tuya ―i van riure.
―Podrías ayudarme ¿no?
―¿Cómo quieres que te ayude?
―Presentándome a uno de tus amigos que esté desparejado ―van tornar a riure amb ganes.
―Pase lo que pase quiero que sigamos siendo amigos ―va dir en Dani en to d'exigència.― ¿Me lo prometes?
―Prometido ―va dir en Marçal.
Van estar parlant de la parella d'en Dani una llarga estona, sense que en Marçal sospités que estaven parlant d'en Joan ni en Dani imagines que era el pare d’en Marçal.
En Dani va intentar ajudar a en Marçal a trobar un nou follamic entre els seus amics i coneguts. De fet, en Marçal en coneixia alguns de la festa d'inauguració de l'apartament, però no en sabia gran cosa d'ells. Va costar, però finalment l'ase va bufar la flauta i li sonà.
En Dani ja ho donava per perdut. En Marçal era molt selectiu i volia un amic de veritat amb qui follar apassionadament. N'havia tastat uns quants, però cap d'ells li quadrava. Fins que un dia en Dani el va dur a una festa a casa d'un dels seus amics. També hi va anar un noi que acabava de partir peres amb el seu xicot i això li havia trencat el cor. Es deia Guillem. En Guillem i en Marçal es van avenir de seguida. En poc temps es van fer amics. Aviat van arribar on en Marçal pretenia i va substituir a en Dani en el paper de follamic.
Quan en Guillem va trobar de nou parella, en Marçal va trobar en Ramon, després en Lluís, en substitució d'ell va tornar en Guillem, més tard hi va haver en Johnny, i en Dídac i de nou en Guillem, i…
En Marçal sempre va tenir una xicota o altra, però quan va acabar els estudis universitaris va anar a viure amb la Mar. Ella havia estat la seva xicota a l'institut, però van trencar quan van començar els estudis universitaris. El va anar canviant de xicota a mesura que anava avançant en els seus estudis. Quan ja estava punt d’acabar els seus estudis va coincidir amb la Mar a una festa i es van tornar a enrotllar, aquesta vegada d'una manera més definitiva. La Mar estava destinada a ser la Mare dels seus fills. Ella sabia de la seva amistat amb en Dani, i d'en Guillem, d'en Ramon, en Lluís, en Johnny, en Didac, etc. Mai va voler saber-ne detalls ni conèixer-los, però tampoc li van fer nosa ni va témer que en Marçal la deixés per un d'ells. De fet, no creia que allò fos infidelitat ni traïció. Tot no va ser un camí de roses, hi va haver moments difícils, complicats, però mai van tenir a veure amb aquests follamics d’en Marçal.La relació d’en Marçal amb en Dani encara era molt cordial, malgrat que s'haguera acabat la relació sexual. Havien començat a parlar-se en català. En Dani es va mostrar interessat a aprendre’l. Li semblava que com a advocat havia de saber-ne. A en Marçal li va agradar la idea i es va oferir a ajudar-lo a fer pràctiques. Però de cop, i sense una explicació hi va haver un canvi radical en el comportament d'en Dani qui va iniciar unilateralment un allunyament progressiu. No el deixava acostar a aquell apartament on havien follat tantes vegades. Més endavant, quan en Dani va tenir un bon sou com a advocat, va canviar de casa i no el va convidar a la inauguració ni li va dir mai on era. En Marçal no entenia molt bé que passava, però com que tenia fills petits, no va poder ocupar-se d'esbrinar-ne la raó i va deixar que en Dani fes el seu camí sense ell.
A partir d'aquell dia van anar quedant els dimarts. Primer cada tres o quatre setmanes, després cada dues i finalment cada setmana. Quan en Marçal li va confessar que ell i la Mar havien deixat de fer-ho, van començar a quedar a dinar el divendres, i passaven bona part de la tarda al llit, després solien fer una curta migdiada.
