[Entrada 374]
Els pares brillants fan partícips als seus fills de la seva història, els parlen de les seves llàgrimes i fracassos perquè aprenguin a plorar.
Augusto J. Cury, psiquiatre i escriptor (1958)
Mentre son pare era al lavabo en Marçal es va adonar que son pare estava intentant un acostament com no ho havia fet mai, que s’esforçava a no menystenir-lo ni criticar-lo. Fins i tot li havia confessat que ho ignorava quasi tot d’ell. Però com reaccionaria en Joan si li ho explicava tot? Si son pare sabia que fumava herba que li faria? Llavors sí que tindria un motiu per castigar-lo. En veure a son pare que tornava del lavabo se li van omplir els ulls de llàgrimes i no va poder evitar el plor quan aquest el va abraçar.
Quan es va poder asserenar passats uns minuts, va començar a explicar a son pare la seva afició als porros, va obviar que havia estat en Jordi qui l'havia avesat a consumir-los per no incriminar-lo. Després li va contar com va començar a prostituir-se essent encara menor per poder-se'n subministrar autònomament i com això el va dur a Gigoló boys, També li va dir que s'havia acomiadat d'aquell bordell a conseqüència de trobar-se'l a ell allà. El seu pare es va preocupar molt pel tema de les drogues. Va evitar fer-li cap mena de retret, esbronc o reflexió crítica. I va sentir-se alleugerit quan el noi li va dir que també volia deixar-ho. El pare li va oferir suport.
―Compta amb tot al meu suport, i si et convé sàpigues que estic disposat a fer tot el que et calgui per ajudar a desintoxicar-te.
―No crec que calgui, em sembla que me'n sortiré sol, però si em cal, t'ho diré.
―No tinguis por, no penso estar-te al damunt ni aclaparar-te. ―Va fer una pausa i va seguir― Tampoc t’han de preocupar el que pugui costar ajudar-te a deixar-ho perquè per sort la nostra situació econòmica és prou bona de moment i crec que arribem a finançar el que pugui fer falta, si calgués.
―Gràcies, pare. No és això el que més em preocupa. Em preocupa més arribar a entendre't, a comprendre per què fas això.
―Et semblaria bé que en parlem un altre dia. Se'ns ha fet tard i ta mare deu patir.
―Bona excusa té el malalt que es pixa al llit i diu que sua ―va dir en Marçal enriolat, tot parafrasejant a son pare. El pare va riure.
―Et prometo que en parlarem, però anem tirant cap a casa. ―Van anar a buscar el cotxe― Crec que per parlar-te de la meva bisexualitat convé fer-ho amb calma, no tenir pressa.
―Tu, bisexual? Si la bisexualitat no existeix.
―Crec que hi ha força més bisexuals que homosexuals. Si no digue'm quants casats amb fills has tingut de clients? Segur que més que solters netament homosexuals.
―Tens raó ―Va dir en Marçal després d'una pausa.
―Canviant de tema. Et prometo que continuarem parlant de mi. No vull fugir d'estudi, però crec que t'he de dir m'ha semblat que has estat molt intel·ligent no dient res a ningú, i t’ho agraeixo molt. El que sabem un de l'altre em sembla que ni a tu ni a mi ens agradaria que se sabés. A més, en aquest cas parlar, és delatar-se a un mateix.
―Pots comptar que soc el primer interessat a guardar-ho en secret ―va dir el fill. El Joan va aprofitar el canvi de tema per saber més del seu fill.
―Només t’agrada fer-ho amb homes?
―No, pare.
―No fotis.
―M'agraden més les dones que els homes.
―Llavors, no devies gaudir gaire a Gigoló.
―Depenia del client. Hi ha homes que saben fer bé les coses i aconseguir que els dos ens ho passem bé.
―És un dels meus objectius ―Va assegurar en Joan, baixant la veu com si parlés per a ell.
―Deus ser un dels bons clients que tots els nois aspiren a tenir.
―Això no ho sé. No m'ho han dit mai ningú ―es van quedar en silenci un moment. En Joan va aprofitar-lo per fer un canvi de tema.― No sé què penses tu, però no tinc clar si comentar a ta mare aquesta afició teva a la maria. Potser ja ho sap perquè, com bé deus saber, hi ha mares que ho saben tot dels fills, si ja ho sap i no ha dit res, ella sabrà perquè calla. Si no ho sap, que és el que em sembla, potser seria preocupar-la inútilment. Com ho veus?
―Em faria molta vergonya haver-ne de parlar amb la mare. A més, com li diries que ho saps?
―No et preocupis això és cosa meva.
―Preferiria deixar les coses com estan. Si no me’n surto de deixar-ho serà una altra cosa. Però si me’n surto, que me’n sortiré, no val la pena embolicar-ho més. No?
El Joan va fer que sí amb el cap deixant clar que hi estava d’acord. Si el noi deixava la droga no calia alarmar a ningú. A més, que ho sabés poca gent era millor per al noi. Esperar a veure si el noi se’n sortia sense ajuda li va semblar el més prudent.
Van aparcar el cotxe i van entrar a casa parlant de futbol. La mare d'en Marçal els va preguntar com havia anat, el pare li va dir que bé, però que els havia quedat la revenja pendent. Llavors es va queixar que haguessin trigat tant a tornar, pensava que havien tingut temps de fer totes les revenges dels món.
―És que hem anat fer la birreta corresponent ―va dir en Joan.
―Doncs deveu venir ben mamats amb tanta estona fent birres ―va respondre la mare ironitzant.
―Teníem molt a parlar ―va dir en Marçal posant-se al costat d'en Joan.
―Pots comptar que el Barça guanyarà la Champions gràcies a les vostres llargues converses ―va afegir la mare mantenint el to irònic. I no en van parlar més.
Bon any nou!
Digen: 8. Joan
[Entrada 373]
Les frases dites en veu baixa espanten més que no pas els crits.
Marta Marín-Dòmine (1959)
Ara era ell qui s'havia quedat desconcertat. Li semblava que duia un discurs molt ben preparat per convèncer a en Marçal que abandonés la prostitució i el noi li acaba de desmuntar amb una sola tirada. Va fer un glop a la cervesa. Va deixar la ment en blanc uns segons. Va intentar contraatacar.
―El meu pare em deia que els amics es trien, els pares no. Un pare és una cosa diferent d'un amic. Els nostres pares tenen uns drets sobre nosaltres que no tenen els amics, i els fills deuen un respecte als pares encara que se'ls faci difícil d'entendre'ls. Em penso que encara ets massa jove per entendre els meus perquès, en canvi, jo crec estar preparat per entendre els teus. A més, els fills es deuen als pares i han de donar les explicacions que els són... ―es va aturar en sec, va abaixar la mirada, es va adonar que no anava bé si volia que el seu fill deixés de defensar-se i va canviar del tot, va passar del to agressiu amb què havia començat aquest discurs a un to suau― Perdona, em sembla que m'estic passant. Si us plau, oblida això que acabo de dir. Qui em preocupes ets tu.
―Què et preocupa de mi?
―El que estàs fent. Ets molt jove i el que estàs fent et pot condicionar la vida, et pot marcar el futur. Ja saps que no vull ni he volgut mai decidir qui ets ni qui has de ser, el teu futur és teu, però m'agradaria que poguessis ser tu qui decidís que vols fer a la vida, qui vols ser, que poguessis ser tu mateix, però no li veig un futur clar a la teva activitat. No veig a un home madur fent això que fas tu.
―I creus que si et dic el perquè ho faig em sabràs ajudar a ser jo mateix?
―De fet, no m'he trobat mai en una situació com aquesta i estic molt desorientat ―va confessar en Joan― Vaig pensar que no era normal que un noi com tu es dediqués a això. Em vaig plantejar diferents escenaris: que et calien diners, que et calia més sexe, o que necessitaves alguna altra cosa que jo no em podia imaginar. Ja saps de les meves activitats en aquest assumpte i amb els nois que n'he parlat m'han dit que allà el sexe rarament és satisfactori i que allò només es pot fer per diners. Només un d'ells em va dir que s'ho passava bé amb tothom, i no tinc clar que fos sincer. Però potser és el noi amb qui més he gaudit del sexe de tots els que he conegut ―això darrer ho va dir com si parlés només per a ell, mirant-se la copa de cervesa. Va fer-ne un glop i va seguir― Per mi no té molt sentit que et calguin més diners, llevat que tinguis algun problema amb el joc o les drogues, o que algú t'estigui extorsionant i creguis que no ens ho pots dir. Ignoro les teves possibles activitats sexuals, fins i tot ignorava les teves aficions LGTBI o el que siguin. També ignoro si tens conflictes amb tot plegat o no. No sé si hi ha alguna opció diferent, com pot ser el fet que t'ho passis bé amb qualsevol com em va dir aquell noi. No sé per què he descartat el fet que et plantegis aquesta tasca com el teu futur professional.
―Potser perquè menystens o menysprees als qui es dediquen a la prostitució ―va dir en Marçal.
―Amb això vols dir que t'hi vols dedicar?
―No, no ho he dit ni vull dir que sigui això ―va dir el noi molest.
―Doncs, què?
―Mira, Pare, No vull dir-te el perquè. No insisteixis.
―Llavors, què fem? Et deixo estar i ens trobem de tant en tant a Gigoló Boys?
―Tampoc volia dir això.
―Llavors què? Què fem?
El noi va callar i son pare també. El Joan va aixecar-se dient: perdona’m un moment, i se'n va anar al lavabo a orinar. Veia al seu fill molt a la defensiva i va creure que potser així li donaria temps per calmar-se i pensar. Mentre orinava intentava imaginar-se com s'hauria sentit ell en una situació com aquella i es va preguntar que hauria passat si quan tenia divuit anys son pare l'hagués enganxat al llit amb un noi, i es va compadir d'en Marçal. Quan va sortir del lavabo amb les mans netes i la bufeta buida, va anar a la barra i va pagar la consumició. Finalment va tornar a la taula. El noi se'l va mirar una mica desencaixat. Ell es va tornar a asseure, aquest cop al costat del seu fill i el va abraçar. El noi va començar a plorar.
―T'hauria d'explicar massa coses ―va dir entre sanglots.
―No et preocupis, tenim temps ―va dir suaument.
Bon Nadal!
[Entrada 372]
7. El pàdel
Mentre parlem, l’herba alta verdeja,
madura i es marceix, s’esblaimen les violetes,
els lliris s’enfosqueixen i cauen.
Hrabanus Maurus, teòleg i escriptor (780-856)
Van anar amb cotxe fins al club on el pare havia reservat una pista. En Joan va comportar-se com sempre, com si no hagués passat res. Parlava alegrement sobre temes intranscendents, com si fos un fet habitual això d’anar a jugar a pàdel amb el seu fill gran. En Marçal estava tens i incòmode i va anar responent amb monosíl·labs a tot el que va comentar el seu pare. Estava esperant la reacció del pare. Més ben dit, la temia.
Van jugar durant prop de tres quarts. Es van dutxar i el pare li va proposar anar a fer una birreta. Ell va fer un signe d'acceptació. Ja començava a témer que el pare no tragués el tema aquell vespre, però aquella proposta el va tornar a posar alerta.
Un cop al bar el Joan va buscar la taula més aïllada, i en va triar una que estava situada en un racó, sense cap taula a prop. Estava clar que el pare volia intimitat. Van fer la comanda al cambrer. El pare va demanar una canya, olives i patates. En Marçal va demanar un refresc de cola perquè volia mantenir el cap clar, tot i que s'adonava que amb tant de prolegomen li estava posant els nervis de punta i el cervell se li començava a emboirar. Quan el cambrer va haver-ho dut tot en Joan va fitar al seu fill i va esperar que aquest el mirés.
―Estàs bé? ―va preguntar en Joan. El noi, ben nerviós, va fer un signe afirmatiu amb el cap. I en Joan va seguir― Diuen que tothom té coses que vol amagar. Jo crec que si ho fem, si volem amagar coses, és per por. Por a no ser acceptats, por a ser castigats, por a ser perjudicats, por que ens compliquin la vida... I la por fa que vulguem guardar-ho en secret. Tant tu com jo duem una doble vida, una que expliquem a tothom i una altra que manteníem en secret. Dic «manteníem» perquè ara aquest secret s'ha trencat. Tu saps una cosa de mi que jo no volia que sabessis i jo sé una cosa de tu que volies que ignorés. Fins aquí d'acord?
―Sí ―va dir en Marçal amb un fil de veu. No era capaç d'imaginar on volia anar a parar el seu pare amb aquella introducció i això encara el va posar més frenètic.
―No sé fins a quin punt t'ha afectat tot això, encara que m'ho imagino perquè a mi m’ha afectat molt. Ara, jo soc el teu pare i com a pare tinc una responsabilitat important sobre allò que fas. ―Va fer una pausa donant opció al seu fill a intervenir, però aquest no va dir res. Va seguir.― Ja sé que ets major d'edat. Malgrat això encara depens de nosaltres, de la teva mare i de mi, si més no, econòmicament. Ho vulguis o no, tinc una responsabilitat sobre el que fas. ―En Marçal seguia callat i expectant. En Joan va continuar amb el seu discurs.― I en aquest afer hi ha aspectes que em preocupen, i força. No jutjo les teves preferències sexuals, cadascú se sap les seves, el que no puc explicar-me és què t’ha mogut a prostituir-te. Per què ho fas? Són raons econòmiques? Raons emocionals? És una necessitat sexual la que et mou? ―mentre el pare parlava el noi mirava el seu got encara ple i rumiava.― Voldria entendre-ho. M'ho pots aclarir? ―En Joan es va quedar en silenci i va esperar que el noi tornés a aixecar el cap. En Marçal es va quedar glaçat veient com plantejava les coses son pare. Es va encendre la fúria al seu interior. De què va aquest home? Es va dir.
―Puc parlar? ―va dir, tot frenant la seva fúria.
―Clar, per això estem aquí, per parlar.
―Vull disculpar-me d'entrada si no em sé expressar de forma tan serena ni tan ordenada com tu, però intentaré explicar allò que penso. En primer lloc, voldria entendre per què em fas aquesta pregunta. Darrere d'ella hi veig implícit una condemna de la prostitució, quan tu també n'ets part. Sense clients no hi hauria xapers. Em preguntes les raons que m'han dut a prostituir-me, com si el que faig fos el més denigrant del món, quan amb els teus fets estàs fomentant que hi hagi nois com jo que ens hi dediquem. Em sembla que jo et podria preguntar el mateix: per què ho fas? Ja sé que no m'ho diràs, i tampoc tinc molt clar que m'interessi. Entenc que la mare no ho sap i això sí que ho considero una infidelitat teva amb tota la família... En fi, no era això el que més m'ha indignat, el que més em dol és que sigui això el que més et preocupi d'aquest afer.
[Entrada 371]
6. El pare
Les novel·les i els contes t’expliquen la vida filtrada; els papers personals encapsulen el temps.
Ada Klein Fortuny, metgessa i escriptora (1975)
Es va despertar sobresaltat en sentir com entrava una clau al pany de la porta d'entrada de casa. Va sentir com s’obria la porta i com son pare deia: hola! Què hi ha algú. Es va quedar en silenci, tens com una bèstia que tem ser atacada. Llavors va sentir la veu de sa germana que deia: hi deu haver el Marçal a la seva habitació escoltant música. Segur que no ens ha sentit. En Marçal es va aixecar esperitat, es va posar bé la roba i es va estirar al llit es va posar els auriculars i va fer veure que estudiava. Sa germana va obrir la porta i va dir-li: Hola, Marçal. El pare i jo hem arribat junts. Ens hem trobat a baix al portal. Ell va respondre amb un simple: hola.
Va restar expectant. Estava pendent de tots els sorolls que sentia, especialment de les passes de son pare. El Pare havia passat per davant de la porta de la seva cambra mentre sa germana el saludava i havia seguit cap al seu dormitori. Després l'havia sentit passar amb sabatilles cap al bany a orinar i anar cap a la sala d'estar on en Marçal sabia que el Pare acabaria de llegir el diari i examinaria la correspondència del dia, si en tenia. Va tornar a passar en direcció a l'estudi on es va estar potser una hora. Després va arribar la mare i ell es va relaxar. No creia que el pare anés a parlar amb ell havent-hi la mare corrent per casa.
Va esperar que l'anessin a buscar per sopar. Com sempre va ser la Marta qui va obrir la porta de cop sense avisar i va fer un crit: A SOPAR! Ell va fer com sempre, va respondre amb un renec i va afegir cridant: algun dia aprendràs a trucar a la porta i esperar que et diguin que entris? Es va aixecar i la va perseguir fent veure que la volia agredir. Amb això intentava que no es notés res, feia el que solia fer habitualment, tot i que últimament ja no la perseguia quasi mai.
A taula ja hi havia el pare assegut, l’home va desviar la mirada fent que agafava el tovalló per no topar amb la mirada d'en Marçal que entrava fitant-lo tot intentant endevinar si havia de passar alguna cosa fora del que era habitual, però el Pare quan va aixecar la vista se'l va mirar amb tota normalitat mentre el noi seia al seu lloc, just davant per davant de son pare. El pare també feia cara de son.
―M'ha dit la mare que no et trobes bé ―Va dir en Joan tot encetant la conversa.
―He passat una mala nit, però ara ja estic millor.
―On vas sopar ahir.
―A casa d'en Jordi.
―I et va fer mal el sopar ―va afirmar el pare amb convicció.
―El metge m'ha dit que havia estat un tall de digestió possiblement causat per un virus.
―Has anat al metge i tot? ―va fer el pare amb certa ironia.
―Sí ―va seguir mentint en Marçal molest perquè sabia que son pare estava dissimulant, que sabia molt més del que deia i que com que no era ruc sabia perfectament perquè havia passat mala nit on fos que hagués dormit.
―Així que no has anat a classe avui.
―No, no hi he anat
―Doncs, ara sopa amb prudència, no sigui que avui repeteixis. ―Fent una pausa, va afegir.― Si et cal que et signi algun paper per l'Institut m'ho dius.
El sopar va seguir amb normalitat, no es va parlar més d'aquell tema. Els pares van comentar l'actualitat i la Marta va explicar coses de l'Insti i de les amigues. Després el pare va començar a dir que volia reprendre les excursions en bici que feia abans, que estava fent panxa. I li va proposar a en Marçal d'anar el dissabte al matí a fer un tomb. En Marçal va dir que no podia. El divendres a la nit havia de sortir i al matí no estaria en condicions de sortir. Quedem a migdia. Un parell d'horetes, va suggerir el pare. Anirem per la platja que és plana. En Marçal s'hi va negar en rodó. Doncs anem a jugar a pàdel al vespre. Ell també s'hi va negar, però la mare va intervenir en favor del seu marit i, amb aquella habilitat que solen tenir les mares, va recomanar al noi que hi anés. En Marçal es va sentir forçat i, va haver de cedir. El dissabte al vespre havia d’anar amb son pare. Seria veritat allò de «no te puede delatar sin delatarse»? Estava protegit?
Després de sopar va trucar a la Mar i va fer el ploricó perquè li tocava anar a jugar a pàdel amb el seu pare el dissabte al vespre i no en tenia putes ganes. Cosa que li va servir per dissimular el seu estat d’ànim. Les seves pors.
Aquell dissabte al mitja tarda, tot just acabat de llevar-se de la migdiada va haver de preparar-se per anar a jugar a pàdel amb son pare.
[Entrada 370]
5. La mare
Aquest món, que em sembla injust, incomprensible i absurd, em consola tot sovint amb la seva enorme, i també incomprensible, bellesa.
Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari (1944)
A casa hi havia sa mare qui ja tenia el dinar a punt. Estava sola perquè sa germana, la Marta, els dimecres a la tarda havia d’anar a classe molt aviat i, per no haver de córrer, s'enduia una carmanyola per dinar a l'Insti amb les amigues. La mare en veure'l va fer cara d'alarma i el va començar a interrogar.
―Què et passa? On vas amb aquesta mala cara? Què heu fet aquesta nit amb en Jordi?
Ell va repetir les mentides que havia dit a l'Insti.
―A quin metge has anat?
―Al de la seguretat social.
―Amb quina cartilla?
―Amb el DNI m'han atès ―el noi sabia que al seu centre d'atenció primària, si no duien la cartilla, els demanaven el DNI i els atenien igualment.
La cosa es va quedar així. Ell no es va atrevir a preguntar per son pare, així que la va deixar xerrar. Van dinar amb calma. La mare sempre feia bon menjar i ell tenia gana. No havia menjat res des del dinar del dia abans. Va contenir-se perquè no es notés gaire la fam que duia, la mare, que com totes les mares s'adonava de tot, li va fer notar.
―Veig que ja et trobes més bé, sembla que t'hagis passat un dia sencer sense menjar.
―Vaig treure tot el sopar d'ahir i avui no he menjat res ―va mentir de nou.
―Doncs no et passis, no sigui que hi tornem.
―No et preocupis, de moment em trobo molt bé ―I va esforçar-se a menjar encara més lentament, per evitar que la mare li tornés a cridar l'atenció.
―Millor que siguis prudent i et quedis amb gana.
―D'acord. ―va dir en Marçal acceptant sense protestar la recomanació maternal. No volia donar indicis que poguessin en dubte les seves mentides.
Sa mare se'l va mirar sorpresa, feia molt temps que el noi no li donava la raó. El normal és que li hagués dit «no siguis pesada». Va pensar que devia haver passat una nit ben dolenta per estar tan manso. El que ignorava aquella bona dona eren les raons de la mansuetud del seu fill gran qui, malgrat el «no te puede delatar sin delatarse», no estava tranquil del tot. Temia la reacció son pare. Si era capaç de dur una doble vida. Què més podria fer sense que ho notés sa mare? Què li podia fer? Castigar-lo?
La mare li va dir que no estudiés si no es trobava bé. Ell va replicar: mare, em trobo bé. I ella va insistir: si a mitja tarda tens gana, berena, però sigues prudent. El noi va ajudar a desparar taula com ho solia fer cada dia. Després se'n va anar a la seva cambra i es va posar a eliminar de l'ordinador tot allò que pogués donar pistes de les seves activitats anteriors. La mare havia de marxar de seguida després de dinar. Quan ella va marxar ell es va estirar al llit i va dormir una llarga estona. El va despertar el mòbil. Era la seva mare:
―Has berenat.
―No encara.
―Fas veu d'adormit.
―És que dormia, mare
―Què no et trobes bé, Marçal?
―Estic perfectament, però tenia son. Aquesta nit he dormit molt poc, mare.
―Doncs, ara llevat i berena!
―No siguis pesada! Ara ho faré! Tranqui!
La mare va fer-li un seguit de recomanacions que ell va suportar en silenci i va penjar. En Marçal va deixar el mòbil sobre el llit, es va despullar, es va dutxar i es va canviar tota la roba. Se'n va anar a la cuina i va berenar tant com havia dinat. No va tenir qui l'aturés i la seva gana no tenia aturador. Després va tornar a la seva cambra, va fer una pila amb tota la roba bruta, va tornar la tovallola humida a la cambra de bany i es va tancar de nou al seu dormitori. Va intentar estudiar, però no podia concentrar-se. Va intentar fer un dels treballs que tenia pendents, però tampoc es podia concentrar, així que va posar música i es va dedicar a buscar xorrades al Youtube. Va acabar mirant porno i masturbant-se. Després es va tornar a adormir.
[Entrada 369]
4. Mar i Jordi
El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabes de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé.
J.D. Salinger, escriptor (1919-2010)
Després de la conversa amb en Pedro, va anar cap a l'Institut. Quan hi va arribar els seus companys ja sortien, s'havien acabat les classes del dia. La seva colla ja era fora, prop de la porta d'entrada a l'edifici. Tres d'ells s'hi van acostar i en veure'l amb aquella pinta li va preguntar que li havia passat. Va mentir dient que s'havia trobat malament aquella nit i que fins i tot havia hagut d'anar al metge.
―Fas molt mala cara ―li va dir la Mar, la seva xicota. En Marçal i ella es van conèixer a l'escoleta. Des de llavors sabia que no es deia Maria del Mar, que el seu nom era simplement Mar, com la Mar Mediterrània.
―He passat la nit del lloro, però ara ja estic millor ―va respondre sense mentir.
―I què t'ha dit el metge? ―van preguntar tots ells tres a la vegada com ho hauria fet el cor d'un teatre grec. Es van mirar i es van posar a riure.
―Que havia estat un tall de digestió ―va mentir de nou en Marçal quan es van acabar les rialles.
―I com és que has tingut un tall de digestió? ―Aquest cop era la Mar qui preguntava.
―No ho sé. El metge tampoc ho sabia, m'ha estat fent tot de preguntes i finalment ha dit: potser ha estat un virus. Però com no tinc febre ni res m'ha dit que avui fes repòs i que si em trobava bé demà tornés a fer vida normal. Que si em segueixo trobant malament que hi torni demà.
Vam marxar de l'Institut abans que comencessin a sortir els professors i algun es parés a preguntar-li que li havia passat. Mentre caminaven li van explicar per sobre el que havien fet aquell matí a classe i van concloure que no s'havia perdut gran cosa. Pel camí es van anar acomiadant els altres companys i la Mar i en Marçal van seguir sols cap casa d'ella. Solia acompanyar-la cada dia. Algunes vegades es quedava a dinar amb ella, tot i que no era gaire sovint.
―Què faràs aquesta tarda? ―li va preguntar ella.
―Dormir, si puc.
―Em fa una cosa veure't així.
―No et preocupis ja estic força millor.
―Tens gana?
―Sí, força.
―Vols quedar-te?
―Hi ha els teus pares?
―No, avui dinaré sola. ―Als pares de Mar no els feia gens de gràcia que en aquella casa, per això només es quedava quan hi havia algun dels pares o tots dos.
―Llavors, millor que no em quedi. La veritat és que prefereixo anar-me'n a casa meva i dormir al meu llit, estic fet pols.
―D'acord. Fins demà a classe, doncs.
―Al vespre et truco.
Es van fer un petonet a la boca i ella va pujar l'escala de casa seva mentre en Marçal s'esperava a deixar de veure-la per emprendre el camí de tornada a casa. Pel camí va trucar a en Jordi. L'havia conegut als escoltes. Durant els primers anys d'Institut, a l'ESO, van ser companys de classe i va ser quan en Jordi el va aviciar als porros. Quan van acabar la secundària obligatòria en Jordi va canviar d'Institut perquè volia fer un batxillerat que no es feia en aquell, però la seva amistat va seguir viva.
―Hola, Marçal! Com va?
―No gaire bé, però vaig fent. Tu estàs bé?
―Jo perfecte. I a tu que et passa?
―Que ahir me'n vaig anar de gresca i avui no he anat a l'Insti. Es veu que faig molt mala cara i he dit a tothom que he passat molt mala nit i que he anat al metge qui m'ha dit que havia tingut un tall de digestió, possiblement causat per un virus.
―I ha colat?
―Crec que sí. Fins i tot he mentit a la Mar, per evitar que em comencés a fer preguntes indiscretes sobre la gresca. A ma mare li vaig dir que anava a dormir a casa teva.
―Cap problema avui he dormit sol a casa, els pares no hi eren.
En Jordi i ell s'encobrien l'un a l'altre quan els calia. En Jordi sortia de gresca de tant en tant i deia que anava a casa d'en Marçal a dormir. I en Marçal deia que anava a dormir a casa d'en Jordi per poder passar la nit amb la Mar, i també quan li havia calgut fer servei de nit a algun els clients que aconseguia als xats. Els pares d'en Jordi i els d'en Marçal es coneixien molt poc i no es feien les perilloses trucades de comprovació que podien posar en risc el sistema, tot i que alguna vegada els pares d'en Marçal havien interrogat a en Jordi sobre alguna de les sortides i els d'en Jordi havien fet el mateix amb en Marçal. Tot havia començat perquè anaven sovint l'una a dormir a casa de l'altre, fos per estudiar o per preparar alguna cosa del cau. De fet, ho seguien fent de tant en tant per donar més versemblança a tot plegat. En Marçal podia confiar amb el silenci d'en Jordi, i en Jordi amb el d'en Marçal.
