[Entrada 349]
Deute pagat
El temps és el riu que arrossega fins a l’oblit les fulles dels nostres pensaments.
Doris Lessing, novel·lista (1919-2013)
Va sonar l'intèrfon amb certa insistència, fregant la impertinència. Estava recollint la cuina perquè acabava de dinar i m'agrada deixar la cuina recollida abans de gaudir de la presa de xocolate amb què acostumo a acabar els meus dinars. Vaig pensar que devia ser algú amb pressa, potser un repartidor o un missatger que van sempre van com si els perseguís el diable. La meva sorpresa va ser quan vaig veure la imatge que hi havia al vídeo del porter electrònic.
―Òstia! Carles! Què hi fots aquí? ―La sorpresa em va impedir ser més delicat
―Hola! No sé si sóc gaire oportú, però vinc a pagar el meu deute. Puc pujar?
Per sort jo estava sol a casa perquè la meva dona estava de viatge, és a dir que no tenia cap problema. Li vaig obrir la porta, prement el botó de la clau mentre li deia: «puja». No tenia consciència que en Carles sabés on visc. (Us vaig explicar la meva relació amb ell fa poc, en el post «Everybody Hurts». Allà explico quin és aquest deute.) Mentre esperava que pugés vaig posar un mínim ordre a la cuina i vaig tancar-ne la porta. La sorpresa em tenia desconcertat. Com reaccionar adequadament? Havia d'acceptar la seva proposta sense més? No podia haver-me trucat abans de venir?
Duia una maleta amb amb aquelles etiquetes que posen als aeroports per volar. De seguida em va abraçar. Era la primera vegada que ens abraçàvem amb tanta passió. Bé, de fet l'apassionat era ell, jo anava de sorpresa en sorpresa i no sabia com reaccionar, però de seguida vaig optar per correspondre a les seves maniobres. Vaig començar per donar un cop de peu a la porta perquè es tanqués perquè ja preveia el que vindria a continuació.
De seguida em va començar a treure la roba i jo vaig col·laborar-hi sense dubtar, i quan jo ja estava nu de cintura en amunt vaig iniciar la maniobra de despullar-lo a ell. Un minut després ell ja estava completament nu amb la polla dura com una pedra. La meva també estava ben dura, però seguia empresonada. Em va estar besant el coll i el tors mentre em descordava el cinturó i m'acariciava el paquet. Abans que me n'adonés ja tenia la meva polla al fons de la seva gola i em va estar fent una mamava magistral mentre jo seguia allà plantat, al mateix lloc on m'havia quedat en obrir-li la porta de casa meva. Sense deixar-me moure d'aquell lloc es va girar i va arrepenjar el seu cul contra la meva polla que ja estava en tot el seu apogeu. Vaig penetrar-lo allà mateix, a peu dret. Quan estava punt d'escórrer-me li vaig preguntar si volia que ho fes dins seu. Em va demanar que esperés un moment. Ens vam canviar els papers, ara era jo el penetrat. Vam acabar a la sala d'estar rebolcant-nos sobre la catifa i ens vam escórrer en mig d'un seixanta-nou extraordinari.
Nus, sobre la catifa, vam estar parlant una llarga estona. Em va explicar que l'acabaven d'acomiadar i que havia tornat a Barcelona per quedar-s'hi. Se li havia acudit de venir a casa meva mentre era a l'avió de tornada. Em va assegurar que em volia trucar abans de venir, però s'havia quedat sense bateria i sense el telèfon mòbil no tenia el meu número. Havia vingut directament des de l'aeroport. Li vaig preguntar d'on havia tret la meva adreça i em va dir que la tenia des de quan treballàvem junts i que se'n recordava. Que el perdonés si no havia fet les coses prou bé. Evidentment, no hi havia res per perdonar.
Vam estar parlant dels seus projectes. Em va explicar que estava tranquil perquè feia temps que estava madurant la idea de muntar una empresa amb uns amics i ara tindrà temps per dedicar-s'hi. A més, ha cobrat una bona picossada de l'acomiadament i creu que amb això, el que havia estalviat i algun crèdit que sap que li poden donar, en té de sobres per passar l'any o any i mig que pot necessitar per posar-la en marxa. A més, li donarà temps que passi la crisi de la pandèmia.
Després ens vam dutxar i ens vam vestir junts. Ell tenia pressa per marxar perquè l'esperaven els seus pares i potser començarien a preocupar-se si trigava gaire més. Em va dir que volia repetir i que em trucaria per quedar aquella mateixa setmana. Li vaig dir que d'acord, que jo també tenia ganes de repetir-ho sense presses. Ens vam besar i va marxar amb un ampli somriure als llavis que va tapar amb la mascareta en sortir a l'escala.
Una abraçada
Deuda pagada
El tiempo es el río que arrastra hasta el olvido las hojas de nuestros pensamientos.
Doris Lessing, novelista (1919―2013)
Sonó el telefonillo con cierta insistencia, rozando la impertinencia. Estaba recogiendo la cocina porque acababa de comer y me gusta dejar la cocina recogida antes de disfrutar de la porción de chocolate con la que suelo acabar mis comidas. Pensé que debía ser alguien con prisa, tal vez un repartidor o un mensajero que siempre van como si les persiguiera el diablo. Mi sorpresa fue cuando vi la imagen que había en el vídeo del portero electrónico.
―¡Ostia! ¡Carles! ¿Qué haces aquí? ―La sorpresa me impidió ser más delicado.
―¡Hola! No sé si soy muy oportuno, pero vengo a pagar mi deuda. ¿Puedo subir?
Por suerte yo estaba solo en casa porque mi mujer estaba de viaje, es decir que no tenía ningún problema. Le abrí la puerta pulsando el botón de la llave mientras le decía: «sube». No tenía conciencia de que Carles supiera donde vivo. (Os conté mi relación con él hace poco, en el post "Everybody Hurts". Allí explico cuál es esta deuda.) Mientras esperaba que subiera puse un mínimo orden en la cocina y cerré su puerta. La sorpresa me tenía desconcertado. ¿Cómo reaccionar adecuadamente? ¿Tenía que aceptar su propuesta sin más? ¿No podía haberme llamado antes de venir?
Llevaba una maleta con esas etiquetas que ponen en los aeropuertos para volar. Enseguida me abrazó. Era la primera vez que nos abrazábamos con tanta pasión. Bueno, de hecho el apasionado era él, yo iba de sorpresa en sorpresa y no sabía cómo reaccionar, pero enseguida opté por corresponder a sus maniobras. Empecé por dar una patada a la puerta para que se cerrara porque ya preveía lo que vendría a continuación.
Enseguida me empezó a sacar la ropa y yo colaboré a ello sin dudar, y cuando yo ya estaba desnudo de cintura para arriba inicié la maniobra de desnudarle a él. Un minuto después él ya estaba completamente desnudo con la polla dura como una piedra. La mía también estaba muy dura, pero seguía prisionera. Me estuvo besando el cuello y el torso mientras me desabrochaba el cinturón y me acariciaba el paquete. Antes de que me diera cuenta ya tenía mi polla en el fondo de su garganta y me estuvo haciendo una mamaba magistral mientras yo seguía allí plantado, el mismo lugar donde me había quedado al abrirle la puerta de mi casa. Sin dejarme mover de ese lugar se dio la vuelta y apoyo su culo contra mi polla que estaba ya en todo su apogeo. Lo penetré allí mismo, de pie. Cuando estaba punto de correrme le pregunté si quería que lo hiciera en su interior. Me pidió que esperara un momento. Nos cambiamos los papeles, ahora era yo el penetrado. Acabamos en la sala de estar revolcándose nos sobre la alfombra y nos corrimos en el curso de un sesenta y nueve extraordinario.
Desnudos, sobre la alfombra, estuvimos hablando un largo rato. Me contó que lo acababan de despedir y que había vuelto a Barcelona para quedarse. Se le había ocurrido que venir a mi casa mientras estaba en el avión en que volvía. Me aseguró que me quería llamar antes de venir, pero se había quedado sin batería y sin eĺ teléfono móvil no tenía mi número. Había venido directamente desde el aeropuerto. Le pregunté de dónde había sacado mi dirección y me dijo que la tenía desde cuando trabajábamos juntos y que se acordaba de ella. Que lo perdonara si no había hecho las cosas lo bastante bien. Evidentemente, no tenía nada que perdonarle.
Estuvimos hablando de sus proyectos. Me contó que estaba tranquilo porque hacía tiempo que estaba madurando la idea de montar una empresa con unos amigos y ahora tendrá tiempo para dedicarse a ello. Además, ha cobrado un buen picotazo del despido y cree que con ello, lo que había ahorrado y algún crédito que sabe que le pueden dar, tiene de sobra para pasar el año o año y medio que puede necesitar para ponerla en marcha. Además, le dará tiempo a que pase la crisis de la pandemia.
Después nos duchamos y nos vestimos juntos. Él tenía prisa por irse porque le esperaban sus padres y quizás empezarían a preocuparse si tardaba mucho más. Me dijo que quería repetir y que me llamaría para quedar esa misma semana. Le dije que de acuerdo, que yo también tenía ganas de repetirlo sin prisas. Nos besamos y se marchó con una amplia sonrisa en los labios que tapó con la mascarilla al salir a la escalera.
Un abrazo
[Entrada 348]
Quan en tens 17
Les paraules són la droga més poderosa que fa servir la humanitat.
Rudyard Kipling, escriptor (1865-1936)
Ignoro si és un signe de senectut suposar que seguiré emocionant-me amb pel·lícules com aquesta fins al dia que em mori. segons en Luis Martínez (diari El Mundo) es tracta d'un film «Entre realista i somiat, entre dramàtic i simpàtic» i potser és per això que ha despertat la meva tendresa com ho va fer en el seu moment Call Me By Your Name. Aquesta pel·lícula, Quand on a 17 ans d'André Téchiné, ens explica que pot passar quan amb 17 anys t'enamores d'un company de classe i es genera un conflicte violent que acaba en mans d'una persona sensible que a sobre és la teva mare.
He de confessar que un dels factors que me l'han fet propera són els paisatges dels Pirineus occitans, ja que els exteriors estan filmats a Banhèras de Luishon (Bagnères-de-Luchon) que està relativament a prop del massís de la Maladeta, és a dir, de l'Aneto al qual, casualment, vaig ascendir per primera vegada quan jo tenia 17 anys. A més, com que la història es desenvolupa durant un curs escolar, podem gaudir d'aquells paisatges tan nevats com amb la verdor florida de la primavera.
No és el primer drama homosexual adolescent que he vist d'aquest director, fa uns anys poder vaig poder gaudir de Les roseaux sauvages que es desenvolupa en el si d'un internat dels anys seixanta. Una pel·lícula que potser resulta més propera a la meva realitat i pot ser per això no em va tocar tant la fibra sensible. A més, hi ha altres títols de la seva filmografia on la trama es desenvolupa en entorns juvenils o on l'homosexualitat hi és present. Potser per això en aquest film, Quand on a 17 ans, s'hi nota el coneixement del realitzador dels problemes de la joventut i ens resulta més proper i versemblant.
En Tom és un personatge solitari, enamorat de l'entorn on viu, dels seus paisatges i de la naturalesa que l'envolta. Aspira a ser veterinari i se'l veu emocionat davant de les tecnologies d'explotació agropecuària. Ell és qui ens du a les muntanyes que envolten Banhèras. Contrasta la rudesa i la inseguretat emocional d'aquest personatge solitari amb la d'un Damien, que tot i que no sembla ser gaire més popular que en Tom a l'institut, es mostra força més segur de si mateix, i s'entrena pel seu compte en les arts marcials, influenciat sens dubte per l'entorn del seu pare, un militar en actiu.
Potser no sigui la millor pel·lícula d'en Téchiné, però sí que és la que més m'ha emocionat. Javier Ocaña al diari El País en va dir: «Pel·lícula imperfecta d'esclats superbs de coneixement de l'ésser humà [...] Téchiné ha compost una interessant obra sobre l'expulsió el desig pels camins més estranys».
Cuando tienes 17 años és una pel·lícula francesa del 2016 que dura 114 min i està disponible a Amazon Prime i a Google Play Moovies. Els dos protagonistes van estar nominats com a millor actor revelació als premis Cèsar i la pel·lícula va participar a concurs en el Festival de Berlín. Filmaffinitty la qualifica de drama homosexual adolescent.
Una abraçada.
Cuando tienes 17 años
Las palabras son la droga más poderosa que usa la humanidad.
Rudyard Kipling, escritor (1865-1936)
Ignoro si es un signo de senectud suponer que seguiré emocionándome con películas como esta hasta el día que me muera. Según Luis Martínez (diario El Mundo) se trata de un film «Entre realista y soñado, entre dramático y simpático» y quizás es por eso que ha despertado mi ternura como lo hizo en su momento Call Me By Your Name. Esta película, Quand on a 17 ans de André Téchiné, nos cuenta que puede pasar cuando con 17 años te enamoras de un compañero de clase y se genera un conflicto violento que acaba en manos de una persona sensible que encima es tu madre.
Tengo que confesar que uno de los factores que me han acercado a ella son los paisajes de los Pirineos occitanos, ya que los exteriores están filmados en Bagnères-de-Luchon que está relativamente cerca del macizo de la Maladeta, es decir del Aneto al que, casualmente, ascendí por primera vez cuando tenía 17 años. Además, como la historia se desarrolla durante un curso escolar, podemos disfrutar de aquellos paisajes tanto nevados como con el verdor florido de la primavera.
No es el primer drama homosexual adolescente que he visto de este director, hace unos años poder pude disfrutar de Les roseaux sauvages (Los juncos salvajes) que se desarrolla en el seno de un internado de los años sesenta. Una película que quizá resulta más cercana a mi realidad y puede que por eso no me tocara tanto la fibra sensible. Además, hay otros títulos de su filmografía donde la trama se desarrolla en entornos juveniles o donde la homosexualidad está presente. Quizá por eso en este film, Quand on a 17 ans, se nota el conocimiento del realizador de los problemas de la juventud y nos resulta más cercano y verosímil.
Tom es un personaje solitario, enamorado del entorno donde vive, de sus paisajes y de la naturaleza que la rodea. Aspira a ser veterinario y se le ve emocionado ante las tecnologías de explotación agropecuaria. Él es quien nos lleva a las montañas que rodean Bagnères. Contrasta la rudeza y la inseguridad emocional de este personaje solitario con la de un Damien, que, aunque no parece ser mucho más popular que Tom en el instituto, se muestra bastante más seguro de sí mismo, y se entrena por su cuenta en las artes marciales, influenciado sin duda por el entorno de su padre, un militar en activo.
Quizás no sea la mejor película de Téchiné, pero sí es la que más me ha emocionado. Javier Ocaña al diario El País dijo de ella: «Película imperfecta de soberbios estallidos de conocimiento del ser humano [...] Téchiné ha compuesto una interesante obra sobre la expulsión del deseo por los caminos más extraños».
Cuando tienes 17 años es una película francesa de 2016 que dura 114 min y está disponible en Amazon Prime y en Google Play Moovies. Los dos protagonistas estuvieron nominados como mejor actor revelación en los premios César y la película participó en concurso en el Festival de Berlín. Filmaffinitty la califica de drama homosexual adolescente.
Un abrazo.
[Entrada 347]
Boomers, mil·lennials i centennials
Errar és humà, perdonar és diví, rectificar és de savis.
Alexander Pope, poeta (1688—1744).
No fa gaire (a novembre de l'any passat) en un comentari al blog d'un amic (el d'en Lu: Yo soy el arquitecto de mi destino) vaig assegurar que Aquí en mi tierra llaman "milenials" a los nacidos en el siglo XXI (es decir, después del 31 de diciembre del año 2000). Supongo que son a los que llamas "centennials" en tu post. Però m'equivocava. He descobert que això no és així.
Buscant el significat del terme «boomer» em vaig adonar que:
OK Boomer és utilitzat per descartar o burlar-se de les actituds estereotipades atribuïdes a la generació del baby boom. Als països participants en la Segona Guerra Mundial són els nascuts els anys 50. No és així a la major part dels territoris de parla catalana, on el baby boom es produeix els anys 70. Coincideix a Espanya amb l'anomenada "generació X". El terme Generació X es fa servir normalment per a referir-se a les persones nascudes en els anys 60 i 70. També s'ha definit com les persones que van viure els seus anys d'adolescència durant els anys 1980.
La Generació Y (també coneguts com a mil·lennials) agrupa els nascuts als anys 80 i 90. Són els nascuts després dels anys del baby boom, moltes vegades són fills d'ells, per això son coneguts també com a baby boomers. Se'ls comença a anomenar com "la generació perduda", ja que, tot i tenir una formació alta, una ètica de treball enorme i moltes ganes d'aprendre i dedicar-se a la seva professió, es veuen incapaços de trobar una feina adient als seus coneixements.
La Generació Z (també coneguts com a centennials) designa la generació de joves nascuts entre els anys 90 i l'actualitat. De fet, hi ha persones que poden ser adscrites indistintament a la generació Z (centennials) i a la generació Y (mil·lennials).
Sovint se'ls coneix com a nadius digitals, per l'ús intensiu de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) des dels primers anys de vida, ús que s'accentua en arribar a l'adolescència i que té un fort component social, a diferència del predomini dels videojocs d'altres generacions. S'associa aquest canvi amb l'èxit de les plataformes de xarxes socials (Facebook, Instagram...) i programes de missatgeria gratuïta (Whatsapp). Les persones d'aquesta generació tenen fama de tenir més coneixements sobre les TIC. Negativament, destaquen per la incapacitat per mantenir l'atenció durant períodes de temps perllongats, pel menor valor atorgat a l'educació o la cultura i per la menor implicació en causes col·lectives polítiques.
El tema és que sóc massa vell per ser un «boomer», perquè vaig néixer abans dels seixanta. Vaig fer tard a ser considerat «beatnik» o «beat» o per pertànyer al moviment «hippie». La meva generació està entre la generació «beat» i la generació X. No he sabut trobar una definició clara d'aquesta generació que érem adolescents a la segona meitat dels 60, tot i que se'ns situa dins del moviment contracultural (contra la cultura oficial o canònica del sistema). De fet, som nens de la nostra postguerra que, segons els llibres, va durar fins al 1959.
Mai m'he volgut enquadrar en cap moviment, corrent de pensament, disciplina, o partit polític. Em sento un esperit de lliure pensament, més aviat àcrata que creu en la diversitat de pensament i en el debat aclaridor. Per això m'agrada no ser enquadrat com a «beat», «boomer», «mil·lennial», o «centennial». No m'agrada etiquetar-me
Una abraçada.
Boomers, milenials y centenials
Errar es humano, perdonar es divino, rectificar es de sabios.
Alexander Pope, poeta (1688 a 1744).
No hace mucho (en noviembre del año pasado) en un comentario en el blog de un amigo (el de Lu: Yo soy el arquitecto de mi destino) aseguré que Aquí en mi tierra llaman "milenials" a los nacidos en el siglo XXI (es decir, después del 31 de diciembre del año 2000). Supongo que son a los que llamas "centennials" en tu post. Pero me equivocaba. He descubierto que esto no es así.
Buscando el significado del término «boomer» me di cuenta de que:
OK Boomer es utilizado para descartar o burlarse de las actitudes estereotipadas atribuidas a la generación del baby boom. En los países participantes en la Segunda Guerra Mundial son los nacidos en los años 50. No es así en la mayor parte de los territorios de habla catalana, donde el baby boom se produjo en los años 70. Coincide en España con la llamada "generación X". El término Generación X se usa normalmente para referirse a las personas nacidas en los años 60 y 70. También se ha definido como las personas que vivieron sus años de adolescencia durante los años 1980.
La Generación Y (también conocidos como milenials) agrupa a los nacidos en los años 80 y 90. Son los nacidos después de los años del baby boom, en muchos casos són hijos de ellos, por eso son conocidos también como baby boomers. Se les empieza a conocer como "la generación perdida", ya que, a pesar de tener una formación alta, una ética de trabajo enorme y muchas ganas de aprender y dedicarse a su profesión, se ven incapaces de encontrar un empleo adecuado a sus conocimientos.
La Generación Z (también conocidos como centenials) designa la generación de jóvenes nacidos entre los años 90 y la actualidad. De hecho, hay personas que pueden ser adscritas indistintamente a la generación Z (centenials) y la generación Y (milenials).
A menudo se les conoce como nativos digitales, por el uso intensivo de las tecnologías de la información y la comunicación (TIC) desde los primeros años de vida, uso que se acentúa al llegar a la adolescencia y que tiene un fuerte componente social, a diferencia del predominio de los videojuegos de otras generaciones. Se asocia este cambio con el éxito de las plataformas de redes sociales (Facebook, Instagram ...) y programas de mensajería gratuita (Whatsapp). Las personas de esta generación tienen fama de tener más conocimientos sobre las TIC. Negativamente, destacan por la incapacidad para mantener la atención durante períodos de tiempo prolongados, por el menor valor otorgado a la educación o la cultura y por la menor implicación en causas colectivas políticas.
El tema es que soy demasiado viejo para ser un «boomer», porque nací antes de los sesenta. Llegué tarde para ser considerado «beatnik» o «beat» o para pertenecer al movimiento «hippie». Mi generación está entre la generación «beat» y la generación X. No he sabido encontrar una definición clara de esa generación que éramos adolescentes en la segunda mitad de los 60, aunque se nos sitúa dentro del movimiento contracultural (contra la cultura oficial o canónica del sistema). De hecho, somos niños de nuestra posguerra que, según los libros, duró hasta 1959.
Nunca me he querido encuadrar en ningún movimiento, corriente de pensamiento, disciplina, o partido político. Me siento un espíritu de libre pensamiento, más bien ácrata que cree en la diversidad de pensamiento y en el debate esclarecedor. Por eso me gusta no estar encuadrado como «beat», «boomer», «milenial», o «centenial». No me gusta etiquetarme.
Un abrazo.
[Entrada 346]
Parlant la gent s'entén
No hi ha res més pràctic que una bona teoria.
Alfred North Whitehead, matemàtic i filòsof (1861-1947)
Sovint m'equivoco quan intento predir les reaccions dels qui m'envolten a les meves accions. Tinc clar que les coses s'aclareixen parlant-ne, sempre que se sigui sincer, però cal fer-ho en el moment adequat. No encertar el moment pot crear complicacions inesperades i en això en Rafel i jo.
Ell ha hagut d'acceptar aquesta relació d'amagat amb mi, ja que per a mi pot ser complicat que algú de la meva família acabi sabent-ho. I allò dels sis (o cinc) graus de separació en aquesta ciutat funciona. Sempre acabo coneixent algú que coneix algú que... que et coneix, moltes vegades menys que jo, però amb això n'hi ha prou perquè li arribi a la meva família que tu i jo estem embolicats, li vaig dir.
Ara ha sabut que acabo de passar per un enamorament que potser ha estat el més gran de la meva vida que va dur-me a una relació complicada i tempestuosa, i que a causa d'ella jo em resisteixo a caure als seus braços perquè tinc por d'una segona edició (everybody hurts). Total que m'ha plantejat deixar-ho estar.
―Jo no ho vull deixar, ―vaig dir― però això és cosa de dos o sigui que farem allò que creguis millor. ―Vaig fer una pausa i, com que ell no deia res, vaig seguir.― Vols que en parlem?
―És clar, per això t'ho he plantejat ara ―Estàvem passejant pel parc de l'escorxador després d'una llarga rebolcada en un llit de lloguer. No li havia notat res d'especial abans d'arribar en aquest punt de la conversa. Vaig pensar que potser m'estava sondejant.
―Crec que la qüestió és si pateixes més que gaudeixes aquesta relació, o si al contrari guanya el gaudi. ―Vaig dir jo.
―Tu t'ho has qüestionat?
―A la meva edat no estem per patir relacions.
―Això vol dir que si estàs aquí significa que el gaudi és el vencedor. És això?
―Sí, és clar!
―D'altra banda creus que no m'ho he qüestionat abans de plantejar-te trencar?
―No, segur que si estàs plantejant-ho és perquè no vols patir més, que t'estic fent mal. ―Vaig fer una pausa per donar-li l'oportunitat de replicar. Com que no ho va fer vaig seguir― El que no se m'acudeix és què puc de fer perquè deixis de patir sense córrer el risc de trencar la meva família perquè estic convençut que encara ho passaràs pitjor si partim peres.
―Sí, però això només serà una temporada i quan s'acabi tornaré a ser lliure.
―Ara em preocupa més ta teva felicitat que la teva llibertat. ―Vaig tallar-lo. Es va produir un llarg silenci. Vaig esperar que la meva sortida espontània fes el seu efecte. Llavors em va mirar amb una expressió de tristor.― Vols dir que això no té a veure el que t'he explicat de la meva relació amb en L.?
―Sí, tens raó. ―Va dir després d'un altre silenci tan llarg com l'anterior.
―Llavors crec que no hauríem d'acabar amb aquesta relació.
―Per què?
―Perquè jo només necessito temps per traure'm en L. del damunt. De fet, crec que des de l'última vegada que el vaig veure he deixat de pensar en ell, però encara conservo la por a repetir el patiment pel qual vaig passar.
―He d'esperar? I si no te'n surts?
―En aquest món no hi ha cap garantia de res. A més, no podem renunciar al que hem viscut encara que vulguem, però sí que podem vèncer les pors. I crec que me'n sortiré, no ho dubto. No ho dubtis. ―Vaig fer una pausa i li vaig oferir― Vols que ens donem un temps per madurar-ho tot plegat? ―Tot esperant que em digués que no, que no calia.
―Sí, potser serà el més prudent ―Va dir després de rumiar-ho una estona.
I així estem. Em sembla que li he de donar un mes com a mínim abans d'intentar recuperar-lo.
Una abraçada.
Hablando se entiende la gente
No hay nada más práctico que una buena teoría.
Alfred North Whitehead, matemático y filósofo (1861―1947)
A menudo me equivoco cuando intento predecir las reacciones de los que me rodean a mis acciones. Tengo claro que las cosas se aclaran hablando, siempre que se sea sincero, pero hay que hacerlo en el momento adecuado. No acertar el momento puede crear complicaciones inesperadas y eso estamos Rafel y yo.
Él ha tenido que aceptar esta relación a escondidas conmigo, ya que para mí puede ser complicado que alguien de mi familia acabe sabiéndolo. Y lo de los seis (o cinco) grados de separación en esta ciudad funciona. Siempre acabo conociendo alguien que conoce a alguien que... que te conoce, muchas veces menos que yo, pero con esto basa para que le llegue a mi familia que tú y yo estamos liados, le dije.
Ahora ha sabido que acabo de pasar por un enamoramiento que quizás ha sido el más grande de mi vida que me llevó a una relación complicada, y tormentosa y que a causa de ella yo me resisto a caer en sus brazos porque tengo miedo a una segunda edición (everybody hurts). Total que me ha planteado dejarlo estar.
―Yo no lo quiero dejar, ―dije― pero esto es cosa de dos o sea que haremos lo que creas mejor. ―Hice una pausa y, como él no decía nada, seguí.―¿Quieres que hablemos?
―Claro, por eso te lo he planteado ahora ―Estábamos paseando por el parc de l'escorxador tras un largo revolcón en cama de alquiler. No le había notado nada especial antes de llegar a ese punto de la conversación. Pensé que quizá me estaba sondeando.
―Creo que la cuestión es si sufres más que disfrutas esta relación, o si por el contrario gana el disfrute. ―Dije yo.
―¿Tú te lo has cuestionado?
―A mi edad no estamos para sufrir relaciones.
―Eso quiere decir que si estás aquí significa que el disfrute es el vencedor ¿Es eso?
―Sí, ¡claro!
―Por otro lado ¿crees que no me lo he cuestionado antes de plantearte romper?
―No, seguro que si estás planteándolo es porque no quieres sufrir más, que te estoy haciendo daño. ―Hice una pausa para darle la oportunidad de replicar. Como no lo hizo, seguí― Lo que no se me ocurre es que puedo hacer para que dejes de sufrir sin correr el riesgo de romper mi familia porque estoy convencido de que aún lo pasarás peor si rompemos.
―Sí, pero eso solo será una temporada y cuando se acabe volveré a ser libre.
―Ahora me preocupa más ta tu felicidad que tu libertad. ―Le corté. Se produjo un largo silencio. Esperé que mi salida espontánea hiciera su efecto. Entonces me miró con una expresión de tristeza.― ¿Quieres decir que esto no tiene que ver lo que te he explicado de mi relación con L.?
―Sí, tienes razón. ―Dijo tras otro silencio tan largo como el anterior.
―Entonces creo que no deberíamos acabar con esta relación.
―¿Por qué?
―Porque yo solo necesito tiempo para sacarme en L. de encima. De hecho, creo que desde la última vez que lo vi he dejado de pensar en él, pero aún conservo el miedo a repetir el sufrimiento por el que pasé.
―¿Tengo que esperar? ¿Y si no lo consigues?
―En este mundo no hay ninguna garantía de nada. Además, no podemos renunciar a lo que hemos vivido aunque queramos, pero sí podemos vencer los miedos. Y creo que lo conseguiré, no lo dudo. No lo dudes. ―Hice una pausa y le ofrecí― ¿Quieres que nos demos un tiempo para madurar todo eso? ―Con la esperanza que me dijera que no, que no era necesario.
―Sí, quizá sea lo más prudente ―dijo tras pensar un rato.
Y así estamos. Me parece que le tengo que dar un mes como mínimo antes de intentar recuperarlo.
Un abrazo.
Duia una maleta amb amb aquelles etiquetes que posen als aeroports per volar. De seguida em va abraçar. Era la primera vegada que ens abraçàvem amb tanta passió. Bé, de fet l'apassionat era ell, jo anava de sorpresa en sorpresa i no sabia com reaccionar, però de seguida vaig optar per correspondre a les seves maniobres. Vaig començar per donar un cop de peu a la porta perquè es tanqués perquè ja preveia el que vindria a continuació.
Nus, sobre la catifa, vam estar parlant una llarga estona. Em va explicar que l'acabaven d'acomiadar i que havia tornat a Barcelona per quedar-s'hi. Se li havia acudit de venir a casa meva mentre era a l'avió de tornada. Em va assegurar que em volia trucar abans de venir, però s'havia quedat sense bateria i sense el telèfon mòbil no tenia el meu número. Havia vingut directament des de l'aeroport. Li vaig preguntar d'on havia tret la meva adreça i em va dir que la tenia des de quan treballàvem junts i que se'n recordava. Que el perdonés si no havia fet les coses prou bé. Evidentment, no hi havia res per perdonar.
