[Entrada 388]
De vegades hom descobreix el que no està buscant.
Alexander Fleming, metge i microbiòleg (1881-1955)
A en Marçal no li va costar gaire deduir que aquest Dani dels escrits del pare era el mateix que el Dani que s'havia fet dir Pedro a Gigoló Boys. En Joan tenia a l’ordinador una carpeta dedicada a la seva relació amb ell, estava plena d'escrits i de correus electrònics. Allà va veure que havien mantingut una relació molt intensa.
Era més que evident: Un cubà que havia conegut a Gigoló Boys, on es feia dir Pedro, però que en realitat es deia Dani, no podia ser un altre que el seu primer follamic. A més, no calia ser gaire intel·ligent per entendre el perquè d’aquell allunyament que fins llavors no havia entès.
Segurament, algun moment l’amant del seu pare havia establert la relació familiar entre en Marçal i en Joan, i havia decidit allunyar-se del noi sense més explicacions. Estava clar que en Dani havia triat mantenir una relació amorosa secreta amb en Joan i per això va haver d'abandonar la que mantenia amb el seu fill.
En Joan havia mort sobtadament, el seu cor va acabar fallant. De fet, tota la família sabia que el més probable era que acabés així. Ell mateix solia dir que vivia de propina, a la pròrroga, perquè si la tecnologia mèdica no hagués evolucionat tant, ja faria temps que hauria mort.
Aquella mateixa nit que en Marçal va començar a remenar l’ordinador de son pare es va passar la nit llegint, prenent notes i va anar configurant el text que va llegir a la cerimònia on família i amics es van acomiadar del pare.
―Potser no calia explicar tot això del pare ―Li va dir la mare.
―Quin poc respecte tens per als morts ―Va opinar sa germana.
Com que en Marçal ja havia previst aquestes reaccions de la mare i la germana, no va donar-hi més importància. En canvi, no s’esperava que en Dani també protestés.
―A ton pare no li hauria agradat gens això que has fet. I a mi tampoc, no has respectat la seva intimitat. Ho he trobat una falta de respecte.
―Ets molt dur amb mi.
―T’ho mereixes.
―Vols dir que ets gaire objectiu. Sé que estàveu molt units.
―Ja m’he imaginat que sabies quina era la relació entre ton pare i jo quan no t’ha sorprès gens veure’m aquí.
En Dani s’havia acostat a en Marçal un cop acabat el comiat, havia allargat la mà per donar-li les condolences, però en Marçal havia obviat el gest i l’havia abraçat estretament tot donant-li gràcies. Després s’havien enretirat una mica de la família. On havien encetat aquell diàleg que va seguir amb una proposta d'en Marçal:
―Podríem quedar per veure’ns un dia i parlar amb més calma
―Vols dir que no és millor deixar les coses com estan. ―va replicar en Dani.
―T’entenc, però crec que hem de parlar, em temo que hem d’aclarir un tema com a mínim.
―Crec que t’equivoques. El que hi ha hagut entre ton pare i jo és cosa nostra.
―Potser qui s’equivoca ets tu, jo no vull parlar d’això, sinó d’aquella que hi va haver entre tu i jo.
―Això ja es va acabar.
―Precisament d’això hem de parlar.
En Dani es va quedar pensatiu. Després li va demanar d’esperar uns dies. En Marçal li va dir que d’acord i van quedar per trucar-se passat un mes.
En Marçal va trucar-li passat un mes i van quedar de trobar-se. Mentrestant en Marçal va posar ordre als escrits del seu pare. Els va endreçar per dates i així va poder fer una reconstrucció de com havia viscut en Joan les seves relacions amb en Dani. Va començar a seleccionar els textos que es reprodueixen en els capítols següents. Però en Marçal creia que allò només reflectia una vivència, la del seu pare. Podria saber mai com ho havia viscut en Dani?
[Entrada 387]
És inevitable acabar escrivint sempre una mena d’autobiografia secreta.
Colm Tóibín, escriptor i crític (1955)
―«El que més he gaudit d'aquesta vida com a ésser humà ha estat follar. Ara que ja no puc fotre un clau com déu mana, ja em puc morir», va escriure el meu pare. ―En Marçal, visiblement nerviós i emocionat, llegia aquestes paraules en veu alta davant del micròfon del faristol negre a la sala de cerimònies del Tanatori. Una sala plena de gent. A primera fila hi havia la seva mare, la seva parella (la Mar), els seus dos fills quasi adolescents, la seva germana, el cunyat i les seves dues nenes, que ja eren quasi unes donetes. Al voltant tot d'oncles, ties, cosins i cosines amb les seves parelles i la seva descendència. I la resta els amics i les amigues de son pare que l'omplien de gom a gom. Al fons, en un racó hi havia en Dani.
En morir en Joan, la mare li havia demanat que com que n'era el fill gran estaria bé que en fes el comiat. Va estar rumiant que dir, però no se li acudia res. Va recórrer a mirar les coses de son pare a veure si li despertaven idees. El pare li havia donat les claus d'accés al portàtil per si li calien. Va estar mirant-lo. Va trobar una carpeta que es deia «morir» i a dins un document que deia «Ja és l'hora». El text començava amb la frase que acabava de llegir.
Havia començat donant les gràcies a tots els presents que haguessin tingut la gentilesa d'acompanyar-los en el comiat d'en Joan. I després de fer un petit retrat del seu pare, del seu caràcter i també d'agrair-li com els havia estimat i cuidat, va comentar que havia trobat uns escrits del seu pare on confessava el leitmotiv de la seva vida. Va demanar disculpes a tothom perquè pot ser que el que anava a llegir podia resultar molest o ofensiu a les castes orelles dels presents. I mirant als més joves va dir «nois tapeu-vos les orelles».
L'escrit del pare seguia, però només va llegir-ne aquest fragment per justificar la resta del seu discurs parlant de les aficions del seu pare i de com s'hi entregava. I va seguir defensant que havia estat un bon professional, i un bon pare, bon avi, etc.
L'escrit d'en Joan continuava dient: «No crec haver estat un addicte a sexe follant un cop per setmana, o com a molt dos, quan he estat més afortunat. De vegades he imaginat que la història de la meva vida sexual podria ser objecte d'un llibre, però és molt possible que n'hi hagi moltes més interessants que la meva.
«Quan vaig conèixer a la Núria jo ja tenia consciència del meu interès sexual pels cossos d’altres homes. Em sabia bisexual i no li ho vaig amagar a ella, però en algun moment que vaig tornar a treure el tema va quedar ben palès que no en volia sentir a parlar més. Són coses que no entenc i no puc entendre, em va dir, així que vaig deixar el tema fora de la nostra relació.
«No sé què n'opina ella de la vida sexual que vam compartir. De fet, abans de casar-nos va satisfer amb escreix les meves expectatives, però un cop casats la cosa va decaure. Jo en tenia prou amb follar dies alterns, però per a ella era massa i em va dir «si no en tens prou, busca-te'n una altra. No ho vaig fer, però no vaig poder aparcar els meus hàbits onanistes.
«Quan va néixer en Marçal la cosa va anar a pitjor, però encara van passar uns anys abans no m'enrotllés amb un noi. Havia estat company a la feina, quan va plegar li vaig fer proposicions i s'hi va avenir, però la cosa no va durar gaire.
«Vaig acabar recorrent a la prostitució, i quan la Núria em va dir que no tenia gens d'interès a continuar follant amb mi, aquella va ser la meva única font de plaer. Hi anava un cop per setmana. Després van venir en Dani i en Bruno i, finalment, en Dani.
«Ara tot això s'ha acabat. Ja no puc mantenir una erecció decent gaire estona si el meu partenaire no mostra una forta excitació tot i les pastilles meravelloses que ajuden als homes grans a fer-ho i em costa força fotre un clau decent.»
[Entrada 386]
No existeixen els carrerons sense sortida; pots sortir per on has entrat.
Jesús M. Tibau, escriptor (1964)
No podia parlar clar. No volia que en Marçal pogués arribar a sospitar quina era la relació d’en Dani amb en Joan. Per això volia allunyar en Marçal de la seva vida, però tampoc volia dir-li mentides i sense fer-ho no podia donar una explicació en aquell noi, per això va optar per un refredament de relacions com el que produeix quan aquestes deixen de tenir sentit, quan s’ha perdut l’interès. Sabia que li costaria, perquè sentia pel noi una amistat era sincera. Les mentides són massa traïdores, pensava, i no volia trair al seu amic.
Va començar per posar dificultats per quedar, quan en Marçal li ho proposava. També va evitar que en Marçal s'acostés a casa seva. Si el noi s’hagués queixat, cosa que no va fer, ell li hauria dit que el seu amant era gelós i que volia evitar-se problemes… Però no li va caldre.
En certa manera li va doldre que el noi s’allunyés d’ell sense protestar, acceptant aquell refredament aparent. I en algun moment la tristor que li produïa aquell trencament va fer-lo plorar, però no podia evitar-ho. Més d’una vegada va tenir la temptació de blanquejar el que estava passant, però no podia muntar un drama dins de la família d’en Joan, i li feia por que en Marçal el muntés si arribava a saber la veritat.
Quan va començar a treballar d’advocat, va estalviar tot el que va poder per comprar-se un habitatge digne i deixar l’apartamentet on vivia. On en Joan i ell compartien d’amagat del món la seva relació i en l’apartamentet era el seu niuet d’amor. Sempre havia desitjat poder reunir a tots els seus amics i en aquell petit apartament no hi cabien ni a peu dret.
El nou apartament tenia un saló de cinquanta metres quadrats i dues cambres, una amb un gran llit, per a ell i en Joan, l’altra va ser el seu despatx. On tenia un sofà llit d’una plaça, per si algun dia tenia algun convidat, o convidada, amb qui no volgués compartir el llit. Perquè en Dani també tenia amigues i la seva «mariliendre» amb qui compartir confidències i emocions inconfessables. Necessitava una finestra al món amb gent de la seva edat i també amb nois més joves, com en Marçal.
En Joan va estar molt content del canvi, li va semblar molt bé l'apartament i la seva ubicació prop del Gaixample. A més, també creia que en Dani havia de tenir la seva vida i un espai que li permetés fer amb comoditat, allò que li agradava fer.
Va evitar de dir-li a en Marçal que canviava de domicili quan ja la relació era distant. Llavors a penes es veien i difícilment intercanviaven algun Whatsapp. La seva confident, la «mariliendre», el va felicitar per la seva habilitat en aquest afer, perquè de fet havia aconseguit fer el que li calia sense més problemes que els seus sentiments i emocions, ja que en Marçal no havia oposat pràcticament resistència.
Va saber per en Joan el que feia en Marçal, especialment quan va tenir fills i com en Joan va esdevenir un avi orgullós. El va mantenir informat amb tota mena de comentaris i fotografies sobre les seves gràcies, habilitats i progressos. En Dani tenia de primera mà més informació sobre el seu amic que la que hauria volgut, perquè encara l’apreciava i li dolia haver-se’n distanciat per necessitat i sense ganes.
Òbviament, dissimulava el seu interès per aquell noi davant d’en Joan. Fins i tot de vegades s’interessava per saber més coses de la Marta, la germana d’en Marçal, que sobre el noi per evitar que en Joan pogués tenir alguna sospita de la relació que hi havia hagut entre en Dani i el seu fill. Per sort en Joan estava tan orgullós dels seus fills que no calia gran cosa per fer-lo parlar d’ells, del que feien i de com els anava la vida. En Dani de vegades, sobretot quan tenia un dia baix, evitava que sortís el tema dels fills i els nets, perquè temia que li saltés alguna llàgrima recordant el que havia hagut de fer quan havia hagut de triar entre pare i fill.
No se’n penedia, era feliç amb en Joan, però això no evitava que de tant en tant enyorés el seu amic. De fet, sabia que havia fet el que calia. Sabia que si tot plegat sortia a la llum, podia perdre el seu amant i això no ho hauria suportat. Però com que una cosa no treu l'altra ell encara sentia tristor i dolor per allò que havia hagut de fer. Potser per això alguna vegada havia lligat, d’amagat d’en Joan, amb algun jovenet, i fins i tot se l'havia endut al llit, però no va trobar en cap d’ells algú que pogués tapar el forat que havia quedat en el seu cor després d’allunyar-se d’en Marçal. Després d’haver trencat la relació.
