Llibertat limitada (2) --- Libertad limitada (2)

[Entrada 151]

Llibertat limitada (2)

Deia que l'Estat és, doncs, l'entorn de convivència on ens movem com a comunitat humana. Una comunitat que ha acabat assumint el paper proveïdor d'allò que ens cal per satisfer les necessitats bàsiques individuals, especialment després de l'èxit, fa uns milers d'anys, de la producció d'aliments i de la configuració de la civilització. A conseqüència de la qual la dependència de l'individu de la comunitat (l'estat) on viu és força gran. Canviar de comunitat no és una cosa senzilla, fins al punt que li hem donat nom: emigrar o immigrar. Hi ha barreres de tot tipus per fer-ho: legals, econòmiques, d'idioma, culturals, etc.

De fet, l'individu ha deixat en mans de la comunitat bona part dels elements que li permeten decidir per si mateix. Aquests debat de l'individu enfront de la comunitat, és un dels grans debats encara vius i que han perdurat a la història de la humanitat. Un debat que afecta tant a l'àmbit del pensament com al de l'acció, i especialment al de la política. Així tenim a liberals enfront de comunistes, o dit d'una altra manera: Marx i Engels enfront de Constant, Tocqueville i tants d'altres, per posar alguns exemples.

En aquest debat els estats han intentat donar-li forma amb la legislació, amb la formació d'un conjunt de normes més o menys coherents que formen un corpus legislatiu. El document més antic d'aquest tipus del que se'n té notícia és el codi d'Hammurabi, situat entre 1793 i 1750 aC. Actualment aquests corpus legals solen ser força complexos, raó per la qual se sol requerir especialistes (advocats, etc.) per entendre'ls bé. La qual cosa incideix directament en la nostra capacitat de decisió, tant perquè resulta difícil saber totes les lleis, com perquè, tot sabent-les moltes d'elles no són fàcils d'arribar a entendre de forma suficient. Lleis que solen ser modificades amb una relativa freqüència el qual força a una actualització constant...

Però és evident que les nostres decisions no es fonamenten només en aquests elements, ja que el nostre pensament, que és qui regeix les nostres decisions, es compon tant del que el nostre raonament o raciocini ha estat capaç d'elaborar, com de tot un seguit d'idees, categories i opcions ètiques i morals que hem anat adquirint de forma no reflexiva ni crítica al llarg de la nostra vida, especialment durant les fases formatives. D'aquest solatge cultural, que no ha passat el sedàs de la nostra raó ni ha estat mai sotmès a una anàlisi crítica per part de cada individu, sinó que ha estat rebut i acceptat com si fos part la nostra visió de la realitat, Marx en deia ideologia i està formada per creences de tota mena, pors, dogmes, formes de veure el món, etc. Aquesta ideologia també és un element que condiciona la llibertat individual, perquè bona part de procés de decisió se suporta en ella.

A més, tenim la coherència. Un dels elements que comporta la racionalitat és ser conseqüent i responsable, vull dir que ens hem de fer càrrec del que hàgim decidit fins al final, perquè en som els responsables. Ser conseqüent amb una decisió requereix que les altres decisions que prenguem siguin coherents o consistents amb aquesta. Així, a qui decideix tenir un fill li exigirem que el criï i l'eduqui. Per tant, una decisió condiciona les següents.

En el discurs d'aquests pensaments, queda clara la necessitat del coneixement personal tant sobre la nostra natura com de l'estructuració del pensament propi, ja que per ser veritablement lliure s'han de tenir molt clars aquests conceptes i reduir al mínim, si és possible al no-res, tot allò que és ideologia, en el sentit que li donava Marx en aquest terme. Malgrat que ho tinguem tot clar, la llibertat individual està condicionada per la comunitat, pel corpus legislatiu, i per com es prioritza en ell la comunitat i l'individu.

Tot plegat ens deixa clar que no ens ho posen gens fàcil. Como que encara hi ha aspectes a considerar, el text segueix amb una terecra i darrera part.

Bon any 2017!

Una abraçada.

Libertad limitada (2)

Decía que el Estado es, pues, el entorno de convivencia donde nos movemos como comunidad humana. Una comunidad que ha acabado asumiendo el papel proveedor de lo que nos hace falta para satisfacer las necesidades básicas individuales, especialmente después del éxito, hace unos miles de años, de la producción de alimentos y de la configuración de la civilización. A consecuencia de la cual la dependencia del individuo de la comunidad (el estado) donde vive es bastante grande. Cambiar de comunidad no es algo sencillo, hasta el punto que le hemos dado nombre: emigrar o inmigrar. Hay barreras de todo tipo para hacerlo: legales, económicas, de idioma, culturales, etc.

De hecho, el individuo ha dejado en manos de la comunidad buena parte de los elementos que le permiten decidir por sí mismo. Esos debate del individuo frente a la comunidad, es uno de los grandes debates aún vivos y que han perdurado en la historia de la humanidad. Un debate que afecta tanto al ámbito del pensamiento como en el de la acción, y especialmente al de la política. Así tenemos a liberales frente a comunistas, o dicho de otro modo: Marx y Engels frente a Constant, Tocqueville y tantos otros, por poner algunos ejemplos.

En este debate los estados han intentado darle forma con la legislación, con la formación de un conjunto de normas más o menos coherentes que forman un corpus legislativo. El documento más antiguo de este tipo del que se tiene noticia es el código de Hammurabi, situado entre 1793 y 1750 aC. Actualmente estos corpus legales suelen ser bastante complejos, por lo que se suele requerir especialistas (abogados, etc.) para entenderlos bien. Lo cual incide directamente en nuestra capacidad de decisión, tanto porque resulta difícil saber todas las leyes, como para que, sabiendolas muchas de ellas no son fáciles de llegar a entender de forma suficiente. Leyes que suelen ser modificadas con relativa frecuencia lo que fuerza a una actualización constante...

Pero es evidente que nuestras decisiones no se fundamentan sólo en estos elementos, ya que nuestro pensamiento, que es quien rige nuestras decisiones, se compone tanto de lo que nuestro razonamiento o raciocinio ha sido capaz de elaborar, como de una serie de ideas, categorías y opciones éticas y morales que hemos ido adquiriendo de forma no reflexiva ni crítica a lo largo de nuestra vida, especialmente durante las fases formativas. De ese poso cultural, que no ha pasado la criba de nuestra razón ni ha sido nunca sometido a un análisis crítico por parte de cada individuo, sino que ha sido recibido y aceptado como si fuera parte nuestra visión de la realidad, Marx decía ideología y está formada por creencias de todo tipo, miedos, dogmas, formas de ver el mundo, etc. Esta ideología también es un elemento que condiciona la libertad individual, porque buena parte de proceso de decisión se apoya en ella.

Además, tenemos la coherencia. Uno de los elementos que conlleva la racionalidad es ser consecuente y responsable, quiero decir que nos tenemos que hacer cargo de lo que hayamos decidido hasta el final, porque somos los responsables de ello. Ser consecuente con una decisión requiere que las otras decisiones que tomemos sean coherentes o consistentes con esta. Así, a quien decide tener un hijo le exigiremos que lo críe y lo eduque. Por lo tanto, una decisión condiciona las siguientes.

En el discurso de estos pensamientos, queda clara la necesidad del conocimiento personal tanto sobre nuestra naturaleza como de la estructuración del pensamiento propio, ya que para ser verdaderamente libre se deben tener muy claros estos conceptos y reducir al mínimo, si es posible a la nada, todo lo que es ideología, en el sentido que le daba Marx a este término. A pesar de que lo tengamos todo claro, la libertad individual está condicionada por la comunidad, por el corpus legislativo, y por cómo se prioriza en él la comunidad y el individuo.

Todo ello nos deja claro que no nos lo ponen nada fácil. Como aún hay aspectos a considerar, el texto sigue con una tercera y última parte.

¡Feliz 2017!

Un abrazo.

Llibertat limitada (1) --- Libertad limitada (1)



[Entrada 150]

Llibertat limitada (1)

Amb el terme llibertat vull referir-me a la possibilitat de la persona de decidir per si mateixa cosa que afecta tant a la pròpia conducta com al sentit o la configuració del propi ésser. És un terme que ha estat molt usat i en molts sentits, potser el més important sigui el polític. Curiosament tots els polítics s'erigeixen en paladins de la llibertat de les persones, però, existeix la llibertat? Podem ser lliures? Té límits la llibertat? Quins límits? El meu propòsit és una reflexió sobre aquests límits de la llibertat.

Sens dubte som el que som, una unitat de cos i ànima, un cos material que per si mateix ja està limitat en les seves possibilitats, un cos que no ens permet fer tot el que el nostre pensament, la nostra imaginació, és capaç de concebre. Per exemple, no podem estar en dos llocs en el mateix moment; ni hem aconseguit desplaçar-nos a una velocitat superior a la de la llum. Així doncs, per començar hem de conèixer la nostra pròpia natura, si no ens pot passar com aquell infant que veient volar a Superman a les pel·lícules es va tirar per la finestra de casa seva des d'un pis elevat...

Si algú visqués sol, en un territori prou ampli com per no haver-lo de compartir amb ningú més, no toparia amb més limitacions que les que li imposessin l'entorn i les necessitats que l'imposa la seva natura. Aquí apareixen dos elements més, l'entorn i les necessitats. És obvi que necessitem, menjar, dormir, evacuar residus, i un cert confort per sobreviure. Tot plegat ens limita, ja que tenim un cos per mantenir i això ens imposa uns condicionants importants. Aquest seria el segon nivell de limitacions a la llibertat, les necessitats bàsiques individuals.

Però és que amb això no en tinc prou, perquè sol, sobreviuré jo, però no l'espècie, i l'instint de supervivència inclou la supervivència de l'espècie, és a dir, la reproducció, i això els primats ho fem en societat, per tant, el meu entorn es complica i ara ja es complica força. D'una banda perquè no és el mateix cobrir les necessitats de menjar, dormir, evacuar residus, i obtenir un cert confort per un individu que per a un col·lectiu de persones, això segon, el col·lectiu, requereix una organització que, a més, es va complicant a mesura que aquest col·lectiu creix.

Resulta evident que la vida en el primer cercle de persones que m'envolten, que en solen dir la família, aporta una sèrie de condicionants, com compartir espais, temps i pertinences, o respectar els costums i/o manies dels altres. Així no podem de fer soroll quan els altres dormen o hem d'usar el tub de la pasta de dents d'una determinada manera... Ja estem en un tercer nivell de limitacions, les de la convivència.

El conjunt de persones que vivim al món, siguin de la família o no, hem acabat organitzant-nos en unes estructures que en diem estats (i vull deixar-ho aquí per no entrar en un debat sobre nacions que no crec que aporti gaire cosa al propòsit de la meva reflexió). Tenim diverses capes o nivells d'estructuració, com el municipi o la província, dins d'aquests estats, per sobre dels quals encara existeixen acords possibles com la confederació (la Comunitat Europea) i altres tractats internacionals (ONU, OTAN, etc.) I aquests estats, que fragmenten la gran comunitat que seria la humanitat sencera, se situarien en un quart nivell de les limitacions de l'individu.

En la segona part d'aquest text, del qual n'he fet tres fragments, intentaré reflexionar sobre el funcionament d'aquestes comunitats i quina relació tenen amb la llibertat.

Bones Festes!

Una abraçada.

Libertad limitada (1)

Con el término libertad quiero referirme a la posibilidad de la persona de decidir por sí misma lo que afecta tanto a la propia conducta como el sentido o la configuración del propio ser. Es un término que ha sido muy usado y en muchos sentidos, tal vez el más importante sea el político. Curiosamente todos los políticos se erigen en paladines de la libertad de las personas, pero ¿existe la libertad? ¿Podemos ser libres? ¿Tiene límites la libertad? ¿Qué límites? Mi propósito es una reflexión sobre esos límites de la libertad.

Sin duda somos lo que somos, una unidad de cuerpo y alma, un cuerpo material que por sí mismo ya está limitado en sus posibilidades, un cuerpo que no nos permite hacer todo lo que nuestro pensamiento, nuestra imaginación, es capaz de concebir. Por ejemplo, no podemos estar en dos lugares en el mismo momento; ni hemos conseguido desplazarnos a una velocidad superior a la de la luz. Así pues, para empezar debemos conocer nuestra propia naturaleza, si no nos puede pasar como aquel niño que viendo volar a Superman en las películas se tiró por la ventana de su casa desde un piso elevado ...

Si alguien viviera solo, en un territorio lo suficientemente amplio como para no tener que compartirlo con nadie más, no toparía con más limitaciones que las que le impusieran el entorno y las necesidades que le impone su naturaleza. Aquí aparecen dos elementos más, el entorno y las necesidades. Es obvio que necesitamos, comer, dormir, evacuar residuos, y un cierto confort para sobrevivir. Todo ello nos limita, ya que tenemos un cuerpo para mantener y eso nos impone unos condicionantes importantes. Ese sería el segundo nivel de limitaciones a la libertad, las necesidades básicas individuales.

Pero es que con eso no me basta, porque solo, sobreviviré yo, pero no mi especie, y el instinto de supervivencia incluye la supervivencia de la especie, es decir, la reproducción, y eso los primates lo hacemos en sociedad por tanto, mi entorno se complica y ahora ya se complica bastante. Por un lado porque no es lo mismo cubrir las necesidades de comer, dormir, evacuar residuos, y obtener un cierto confort para un individuo que para un colectivo de personas, lo segundo, el colectivo, requiere una organización que, además, se va complicando a medida que este colectivo crece.

Resulta evidente que la vida en el primer círculo de personas que me rodean, que solemos llamarlo la familia, aporta una serie de condicionantes, como compartir espacios, tiempos y pertenencias, o respetar las costumbres y/o manías de los demás. Así no podemos hacer ruido cuando los demás duermen o debemos usar el tubo de la pasta de dientes de una determinada manera... Ya estamos en un tercer nivel de limitaciones, las de la convivencia.

El conjunto de personas que vivimos en el mundo, sean de la familia o no, hemos acabado organizándonos en unas estructuras que llamamos estados (y quiero dejarlo ahí para no entrar en un debate sobre naciones que no creo que aporte gran cosa al propósito de mi reflexión). Tenemos varias capas o niveles de estructuración, como el municipio o la provincia, dentro de estos estados, por encima de los que aún existen acuerdos posibles como la confederación (la Comunidad Europea) y otros tratados internacionales (ONU, OTAN, etc.) Y esos estados, que fragmentan la gran comunidad que sería la humanidad entera, se situarían en un cuarto nivel de las limitaciones del individuo.

En la segunda parte de este texto, del que he hecho tres fragmentos, intentaré reflexionar sobre el funcionamiento de esas comunidades y qué relación tienen con la libertad.

¡Felices fiestas!

Un abrazo.

Follo ergo sum

[Entrada 149]

El meu post d'avui només pot ser gaudit en la seva totalitat pels que entenen el català, perquè es tracta d'un vídeo de la BTV (Barcelona Televisió) que ha estat emès en aquest idioma dins del programa "Tube d'assaig" amb aquest títol: "Follo ergo sum". Em sembla una bona reflexió sobre el sexe anal.

Tube d'assaig: FOLLO ERGO SUM

Una abraçada.






(No hay versión en castellano de este vídeo sobre la práctica del sexo anal. Lo siento.)

Desobediència civil --- Desobediencia civil

[Entrada 148]

Desobediència civil

Quan els neofranquistes que ens governen amb el suport dels neofalangistes afirmen que sense llei no hi ha democràcia crec que no encerten gaire, llevat que, com sospito, estiguin intentant enganyar-nos com és, d'altra banda, habitual en ells.

Sens dubte crec que és la democràcia qui ha de garantir la legalitat, però ja s'ha vist que hi ha casos on això no funciona, casos on cal violar les lleis per aconseguir justícia. Un exemple evident són les reivindicacions contra la segregació dels negres i altres ètnies minoritàries als EUA.

Hannah Arendt (1906-1975) va ser una pensadora i politòloga alemanya d'origen jueu afincada a EUA, que va escriure sobre l'activitat política, el totalitarisme i la modernitat. Va ser acusada de deshonrar el judaisme per les seves cròniques per al "New Yorker" del procés contra Adolf Eichmann a Tel-Aviv i pel llibre Eichmann a Jerusalem. Als anys 70 va escriure un text on reflexionava sobre la «desobediència civil» com a fenomen social i polític on analitza de forma molt clara el funcionament del mateix. Ella ens parla de la constitució americana i les seves esmenes i de la minoria negra, jo faig referencia a la constitució espanyola i la minoria okupa, la minoria dels afectats per la hipoteca o la minoria independentista catalana (minoria dins del context de l'estat espanyol), etc.

La desobediència civil es caracteritza per ser una minoria que de forma col·lectiva s'enfronta a una legislació, tot i que accepta que la desobediència els pot dur a la presó, és a dir, accepta l'ordre establert (cosa que no fa el revolucionari), malgrat que estigui desafiant l'autoritat legalment establerta de forma pacífica. De fet, el desobedient civil està denunciant un mal funcionament del sistema democràtic, ja que si desobeeix, és per manca d'un altre canal que li permeti no fer-ho sense haver d'acceptar una situació que veu injusta. Defensa uns interessos que no són individuals ni privats, sinó d'un col·lectiu tot i que minoritari. Arendt diu que abans d'una revolta hi sol haver "una progressiva erosió de l'autoritat governamental i que aquesta erosió és causada per la incapacitat del Govern per funcionar adequadament d'on broten els dubtes dels ciutadans sobre la seva legitimitat". Una desobediència civil, malgrat que sigui pacífica, és una forma de revolta.

Evidentment, cap llei pot acceptar el seu incompliment (ja no seria una llei sinó una recomanació), de la mateixa manera que no se sol preveure a les constitucions la descomposició del mateix estat. Per això quan una minoria resol enfrontar-se a una llei, a falta d'altres canals, no pot fer una altra cosa que incomplir-la. Però no és legítim tractar aquests individus com a delinqüents, perquè no ho són. "Des del punt de vista del jurista, la llei és tan violada pel desobedient civil com pel criminal", però és evident que mentre que el desobedient lluita per a un col·lectiu, el criminal busca el seu propi benefici; mentre que el desobedient sol buscar publicitat dels seus actes, el criminal, no; el desobedient està disposat a acceptar la condemna, cosa que no és freqüent entre els criminals. Malgrat tot resulta complicat compatibilitzar la desobediència civil i la llei. Arendt no dubta de la legitimitat d'aquesta mena d'actuacions malgrat que difícilment puguin ser mai legals. La legitimitat aquests fets dependrà, doncs, únicament de la legitimitat del que reivindiquen, no de la forma en què ho estiguin fent.

Per contra, el que sol ser del tot contraproduent és intentar personalitzar en els líders i intentar criminalitzar-los. Això els sol convertir en "màrtirs", i donar més força al moviment.

Una abraçada.

Desobediencia civil

Cuando los neofranquistas que nos gobiernan con el apoyo de los neofalangistas afirman que sin ley no hay democracia creo que no aciertan mucho, a menos que, como sospecho, estén intentando engañarnos como es, por otra parte, habitual en ellos.

Sin duda creo que es la democracia quien debe garantizar la legalidad, pero ya se ha visto que hay casos donde esto no funciona, casos donde hay que violar las leyes para conseguir justicia. Un ejemplo evidente son las reivindicaciones contra la segregación de los negros y otras etnias minoritarias en EEUU.

Hannah Arendt (1906-1975) fue una pensadora y politóloga alemana de origen judío afincada en EEUU, que escribió sobre la actividad política, el totalitarismo y la modernidad. Fue acusada de deshonrar el judaísmo por sus crónicas para el "New Yorker" del proceso contra Adolf Eichmann en Tel-Aviv y por el libro Eichmann en Jerusalén. En los años 70 escribió un texto donde reflexionaba sobre la «desobediencia civil» como fenómeno social y político donde analiza de forma muy clara el funcionamiento del mismo. Ella nos habla de la constitución estadounidense y sus enmiendas y de la minoría negra, yo hago referencia a la constitución española y la minoría okupa, la minoría de los afectados por la hipoteca, o la minoría independentista catalana (minoría dentro del contexto del estado español), etc.

La desobediencia civil se caracteriza por ser una minoría que de forma colectiva se enfrenta a una legislación, aunque acepta que la desobediencia puede les llevar a la cárcel, es decir, acepta el orden establecido (cosa que no hace el revolucionario), a pesar de que esté desafiando la autoridad legalmente establecida de forma pacífica. De hecho, el desobediente civil está denunciando un mal funcionamiento del sistema democrático, ya que si desobedece, es por falta de otro canal que le permita no hacerlo sin tener que aceptar una situación que ve injusta. Defiende unos intereses que no son individuales ni privados, sino de un colectivo aunque minoritario. Arendt dice que antes de una revuelta suele haber "una progresiva erosión de la autoridad gubernamental y que esta erosión es causada por la incapacidad del Gobierno para funcionar adecuadamente de donde brotan las dudas de los ciudadanos sobre su legitimidad". Una desobediencia civil, a pesar de que sea pacífica, es una forma de revuelta.

Evidentemente, ninguna ley puede aceptar su incumplimiento (ya no sería una ley sino una recomendación), de la misma manera que no se suele prever en las constituciones la descomposición del propio estado. Por eso cuando una minoría resuelve enfrentarse a una ley, a falta de otros canales, no puede hacer otra cosa que incumplirla. Pero no es legítimo tratar estos individuos como delincuentes, porque no lo son. "Desde el punto de vista del jurista, la ley es tan violada por desobediente civil como por el criminal", pero es evidente que mientras que el desobediente lucha para un colectivo, el criminal busca su propio beneficio; mientras que el desobediente suele buscar publicidad de sus actos, el criminal, no; el desobediente está dispuesto a aceptar la condena, lo que no es frecuente entre los criminales. A pesar de todo resulta complicado compatibilizar la desobediencia civil y la ley. Arendt no duda de la legitimidad de este tipo de actuaciones a pesar de que difícilmente puedan ser nunca legales. La legitimidad estos hechos dependerá, pues, únicamente de la legitimidad de lo que reivindican, no de la forma en que lo estén haciendo.

Por el contrario, lo que suele ser del todo contraproducente es intentar personalizar en los líderes e intentar criminalizarlos. Esto les suele convertir en "mártires", y dar más fuerza al movimiento.

Un abrazo.

Cultures --- Culturas

[Entrada 147]

Cultures

Quan Montaigne al seu assaig "Dels Caníbals" descriu la cultura d'aquells indis del Brasil en diu coses com aquestes: Aquestes nacions em semblen, doncs, només bàrbares, en el sentit que en elles ha dominat escassament l'empremta de l'esperit humà, i perquè romanen encara en els confins de la seva ingenuïtat primitiva. Les lleis naturals dirigeixen la seva existència molt poc degenerades per les nostres, de tal manera que, de vegades, em sap greu que no hagin tingut notícia de tals pobles, els homes que haguessin pogut jutjar-los millor que nosaltres. [...] És un poble, diria jo a Plató, en el qual no hi ha cap mena de trànsit, cap coneixement de les lletres, cap coneixement de la ciència dels nombres, cap nom de magistrat ni d'una altra sort, que s'apliqui a cap superioritat política; tampoc hi ha rics, ni pobres, ni contractes, ni successions, sense particions, ni més professions que les ocioses, ni més relacions de parentiu que les comunes; les gents van nues, no tenen agricultura ni metalls, no beuen vi ni conreen els cereals. Les paraules mateixes que signifiquen la mentida, la traïció, la dissimulació, l'avarícia, l'enveja, la detracció, el perdó, els són desconegudes. M'interessa especialment aquesta darrera frase i per això l'he posada en negreta. A l'original no hi apareix destacada.

A la pel·lícula "Amistad" (Steven Spielberg, 1997) també es parla d'aquest tema. Una pel·lícula, que no he pogut evitar veure dues o tres vegades quasi seguides. L'argument es basa en uns fets del 1839. Quaranta-tres africans que eren transportats cap a Amèrica a bord d'un vaixell espanyol, "La Amistad", es van amotinar i van prendre el control del vaixell davant les costes de Cuba amb la intenció de tornar a l'Àfrica, però van ser detinguts per tropes americanes. A la pel·lícula es narra el procés judicial a què van ser sotmesos aquells 43 homes als EUA. L'advocat que els defensa aconsegueix fer-se amb un traductor per entendre-s'hi, ja que els africans només saben parlar el seu idioma nadiu. A les converses que mantenen l'advocat i el cabdill dels amotinats a través de l'intèrpret, surt el tema de què hi ha paraules que no existeixen en l'idioma de l'africà com engany, mentida, etc.

Sens dubte és un fet que els idiomes només tenen les paraules que necessiten per designar allò que els cal. Així la paraula computadora o televisor no han aparegut als idiomes actuals fins que no van aparèixer els ordinadors o fins que no es va inventar la televisió. Per això allà on la mentida, la cobdícia o l'enveja no existien no hi havia paraules per designar-les.

Això vol dir força coses, com que vam ser els europeus, amb la colonització del món i les seves cultures, qui les vam escampar pel món, que no formen part de la naturalesa humana sinó de la seva cultura, i que podríem viure perfectament sense elles. Això vol dir també, que aquelles cultures que els europeus vam destruir sense cap mena de consideració, en alguns aspectes, per no dir en molts, eren molt més plenes de saviesa i de proximitat a la nostra veritable natura que la nostra, malgrat que els poguéssim vèncer amb la nostra tecnologia molt més evolucionada i amb les nostres malalties (avui en diríem amb una guerra biològica o bacteriològica).

No sé si hi ha marxa arrere; si podríem eradicar la mentida, l'engany, la cobdicia, la desigualtat, etc. d'aquesta cultura, de la nostra civilització. Hi ha molts a qui se'ls omple la boca per curullar-la d'elogis i per considerar-la el millor que li ha passat al món. Sens dubte la nostra cultura nascuda a Euràsia no és ni de lluny el millor que li ha pogut passar al món, sinó que és força millorable, i al contrari del que ens volen fer creure és la raó i la causa de la infelicitat de la majoria de la població. També fa evident que no és, com alguns s'obstinen a voler-nos fer creure, l'única possible.

El mal és que entre els més joves sembla que us ho hàgiu cregut. Que us hàgiu cregut que no és possible canviar-la, que el sistema us ho impedirà, que no val la pena ni intentar-ho. I, sens dubte, el primer que és necessari per provocar un canvi és creure-s'ho. Vull dir, creure que és possible i, a més, lluitar per provocar-lo. Sense vosaltres no hi haurà cap canvi. Ells, els poderosos, no tenen gens d'interès en un canvi en cap dels sentits que proposo i faran tot el que puguin per evitar-los, però són minoria...

Una abraçada.

Culturas

Cuando Montaigne en su ensayo "De los Caníbales" describe la cultura de aquellos indios de Brasil dice cosas como estas: Esas naciones me parecen, pues, solamente bárbaras, en el sentido de que en ellas ha dominado escasamente la huella del espíritu humano, y porque permanecen todavía en los confines de su ingenuidad primitiva. Las leyes naturales dirigen su existencia muy poco bastardeadas por las nuestras, de tal suerte que, a veces, lamento que no hayan tenido noticia de tales pueblos, los hombres que hubieran podido juzgarlos mejor que nosotros. [...] Es un pueblo, diría yo a Platón, en el cual no existe ninguna especie de tráfico, ningún conocimiento de las letras, ningún conocimiento de la ciencia de los números, ningún nombre de magistrado ni de otra suerte, que se aplique a ninguna superioridad política; tampoco hay ricos, ni pobres, ni contratos, ni sucesiones, ni particiones, ni más profesiones que las ociosas, ni más relaciones de parentesco que las comunes; las gentes van desnudas, no tienen agricultura ni metales, no beben vino ni cultivan los cereales. Las palabras mismas que significan la mentira, la traición, el disimulo, la avaricia, la envidia, la detractación, el perdón, les son desconocidas. Me interesa especialmente esta última frase y por eso la he puesto en negrita. En el original no aparece destacada.

En la película "Amistad" (Steven Spielberg, 1997) también se habla de ese tema. Una película, que no he podido evitar ver dos o tres veces casi seguidas. El argumento se basa en unos hechos de 1839. Cuarenta y tres africanos que eran transportados hacia América a bordo d'un barco español, "La Amistad", se amotinaron y tomaron el control del barco frente a las costas de Cuba con la intención de volver a África, pero fueron detenidos por tropas estadounidenses. En la película se narra el proceso judicial al que fueron sometidos aquellos 43 hombres en EEUU. El abogado que los defiende consigue un traductor para entenderse con ellos, ya que los africanos sólo saben hablar su idioma nativo. En las conversaciones que mantienen el abogado y el jefe de los amotinados a través del intérprete, sale el tema de que hay palabras que no existen en el idioma del africano como engaño, mentira, etc.

Sin duda es un hecho que los idiomas sólo tienen las palabras que necesitan para designar lo que necesitan. Así la palabra computadora o televisor no han aparecido en los idiomas actuales hasta que no aparecieron los ordenadores o hasta que no se inventó la televisión. Por eso allí donde la mentira, la codicia o la envidia no existían no había palabras para designarlas.

Esto quiere decir muchas cosas, como que fuimos los europeos, con la colonización del mundo y sus culturas, que las esparcimos por el mundo, que no forman parte de la naturaleza humana sino de su cultura, y que podríamos vivir perfectamente sin ellas. Eso significa también que aquellas culturas que los europeos destruimos sin ningún tipo de consideración, en algunos aspectos, por no decir en muchos, estaban mucho más llenas de sabiduría y de proximidad a nuestra verdadera naturaleza que la nuestra, a pesar de que los pudiéramos vencer con nuestra tecnología mucho más evolucionada y con nuestras enfermedades (hoy diríamos con una guerra biológica o bacteriológica).

No sé si hay marcha atrás; si podríamos erradicar la mentira, el engaño, la codicia, la desigualdad, etc. de esta cultura, de nuestra civilización. Hay muchos a quienes se les llena la boca para colmar-la de elogios y por considerarla lo mejor que le ha pasado al mundo. Sin duda nuestra cultura nacida en Eurasia no es ni de lejos lo mejor que le ha podido pasar al mundo, sino que es bastante mejorable, y al contrario de lo que nos quieren hacer creer es la razón y la causa de la infelicidad de la mayoría de la población. También pone en evidencia que no es, como algunos se empeñan en querernos hacer creer, la única posible.

Lo peor es que entre los más jóvenes parece que os lo hayáis creído. Que os hayáis creído que no es posible cambiarla, que el sistema os lo impedirá, que no vale la pena ni intentarlo. Y, por supuesto, lo primero que es necesario para provocar un cambio es creérselo. Quiero decir, creer que es posible y, además, luchar por provocarlo. Sin vosotros no habrá ningún cambio. Ellos, los poderosos, no tienen ningún interés en un cambio en ninguno de los sentidos que propongo y harán todo lo que puedan para evitarlos, pero son minoría...

Un abrazo.

Uns bàrbars --- Unos bárbaros

[Entrada 146]

Uns bàrbars

A finals del segle XIII s'inicien a Europa una sèrie de transformacions que donaran el tret de sortida a l'Edat Moderna de la mà del Renaixement que va posar fi al mil·lenni fosc que havia representat l'Edat Mitjana, iniciada amb la caiguda de l'Imperi Romà l'any 476.

El ressorgiment del comerç i de la vida urbana fan de la burgesia una classe social ascendent i propicia l'aparició de poders monàrquics forts. El pensament evoluciona a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Humanisme enfront de teocentrisme. Una llibertat de pensament major, allunyada del dogmatisme medieval, i que es correspon amb un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l'aparició de la impremta afavoreixen la difusió de les noves idees, i la cultura passa dels monestirs als carrers de les ciutats.

En aquest entorn la Corona de Castella finança el primer viatge de Colon cosa que dóna el tret de sortida a la conquesta d'Amèrica per part d'Europa (1492). I Martí Luter, el 31 d'octubre de 1517 va clavar les noranta-cinc tesis, contra la venda d'indulgències a la porta de l'església del Palau de Wittenberg fet que dóna el tret de sortida a una nova escissió de la fe cristiana i a una sèrie de conflictes bèl·lics (guerres de religió entre catòlics i protestants) en un nou intent d'imposar per la força, els uns als altres i els altres als uns, una manera de pensar i una manera de viure.

Carles IX de França, que havia ascendit al tron de França amb 10 anys, tot i que no va regnar fins a la seva majoria d'edat, a 16 anys, va ser Rei de França de 1560 a 1574, i se'l considera responsable de la massacre del dia de Sant Bartomeu. Als inicis del seu regnat va voler conèixer alguns dels cabdills dels indígenes de les seves colònies al Brasil (França Antàrtica 1555-1567). Michel de Montaigne (el pensador, escriptor i polític francès del Renaixement que vaig esmentar en el post anterior), coneixedor del fet va voler parlar amb ells per tenir informació de primera mà sobre el que els europeus estaven fent en aquelles terres, i va participar en aquesta entrevista dels cabdills amb el rei.

L'escriptura de Montaigne és alegre i lliure, amb força cites dels clàssics grecs i llatins. Està fonamentalment centrada en l'ésser humà i en concret en ell mateix. Defensa les limitacions del coneixement humà, els límits de la raó (la raó és contornejable), i l'empirisme i el sentit comú. Entre altres coses va ser força crític amb les guerres de les religions i amb la conquesta d'Amèrica. L'assaig on parla d'aquesta entrevista amb els cabdills indígenes del Brasil, es titula "Dels caníbals" (Assajos, llibre I, capítol XXX). Comença fent una reflexió sobre que era i és ser barbar. Explica el canibalisme d'aquelles tribus com un acte d'humiliació i venjança. I conclou:

Crec que és més bàrbar menjar-se a un home viu que menjar-se'l mort; esquinçar per mitjà de suplicis i turments un cos encara ple de vida, rostir-lo a poc a poc, i tirar-lo després als gossos o als porcs; això, no només ho hem llegit, sinó que l'hem vist recentment, i no és que es tractés d'antics enemics, sinó de veïns i conciutadans, amb l'agreujant circumstància que per a la comissió de tal horror van servir de pretext la pietat i la religió.

L'entrevista amb els cabdills brasilers va tenir lloc a Ruan en audiència pública i presidida pel rei, qui va ser el primer a parlar-hi i després...

Després algú va voler saber l'opinió que es formaven, i desitjant conèixer el que els havia semblat més admirable, van respondre que tres coses (d'elles vaig oblidar-ne una i n'estic ben trist, però dues les recordo bé): van dir que trobaven molt estrany que tants homes barbuts, d'elevada alçada, forts i ben armats com envoltaven al rei (de cas es referien als suïssos de la guarda) se sotmetessin a l'obediència d'un noietó, i no triessin millor un d'entre ells perquè els manés. En segon lloc (segons ells la meitat dels homes val almenys l'altra meitat), van observar que hi havia entre nosaltres moltes persones plenes i tipes de tota mena de comoditats i riqueses; que els altres captaven de fam i misèria, i que els semblava també singular que els segons poguessin suportar una injustícia semblant i que no estrangulessin als primers, o no posessin foc a casa seva.

A mi, això segon també em té meravellat. Aquesta desigualtat i submissió és el fruit de la civilització? Eren aquells pobles brasilers els bàrbars?

Una abraçada

Unos bárbaros

A finales del siglo XIII se inician en Europa una serie de transformaciones que darán el pistoletazo de salida a la Edad Moderna de la mano del Renacimiento que puso fin al milenio oscuro que había representado la Edad Media, iniciada con la caída del Imperio Romano en el año 476.

El resurgimiento del comercio y de la vida urbana hacen de la burguesía una clase social ascendente y propicia la aparición de poderes monárquicos fuertes. El pensamiento evoluciona a una separación clara entre religión y filosofía, entre razón y fe. Humanismo frente a teocentrismo. Una libertad de pensamiento mayor, alejada del dogmatismo medieval, y que se corresponde con un impulso considerable de los conocimientos científicos. El desarrollo de las universidades y, sobre todo, la aparición de la imprenta favorecen la difusión de las nuevas ideas, y la cultura pasa de los monasterios en las calles de las ciudades.

En ese entorno la Corona de Castilla financia el primer viaje de Colón lo cual da el pistoletazo de salida a la conquista de América por parte de Europa (1492). Y Martín Lutero, el 31 de octubre de 1517 clavó las noventa y cinco tesis, contra la venta de indulgencias en la puerta de la iglesia del Palacio de Wittenberg un hecho que da el pistoletazo de salida a una nueva escisión de la fe cristiana y a una serie de conflictos bélicos (guerras de religión entre católicos y protestantes) en un nuevo intento de imponer por la fuerza, los unos a los otros y los otros a los unos, una manera de pensar y una manera de vivir.

Carlos IX de Francia, que había ascendido al trono de Francia con 10 años, aunque no reinó hasta su mayoría de edad, a los 16 años, fue Rey de Francia de 1560 a 1574, y se le considera responsable de la masacre del día de San Bartolomé. En los inicios de su reinado quiso conocer algunos de los caudillos de los indígenas de sus colonias en Brasil (Francia Antártica 1555-67). Michel de Montaigne (el pensador, escritor y político francés del Renacimiento que mencioné en el post anterior), conocedor del hecho quiso hablar con ellos para tener información de primera mano sobre lo que los europeos estaban haciendo en aquellas tierras, y participó en esa entrevista de los caudillos con el rey.

La escritura de Montaigne es alegre y libre, con bastantes citas de los clásicos griegos y latinos. Está fundamentalmente centrada en el ser humano y en concreto en sí mismo. Defiende las limitaciones del conocimiento humano, los límites de la razón (la razón es contorneable), y el empirismo y el sentido común. Entre otras cosas fue bastante crítico con las guerras de las religiones y con la conquista de América. El ensayo donde habla de esa entrevista con los caudillos indígenas de Brasil, se titula "De los caníbales" (Ensayos, libro I, capítulo XXX). Empieza haciendo una reflexión sobre que era y es ser bárbaro. Explica el canibalismo de aquellas tribus como un acto de humillación y venganza. Y concluye:

Creo que es más bárbaro comerse a un hombre vivo que comérselo muerto; desgarrar por medio de suplicios y tormentos un cuerpo todavía lleno de vida, asarlo lentamente, y echarlo luego a los perros o a los cerdos; esto, no sólo lo hemos leído, sino que lo hemos visto recientemente, y no es que se tratara de antiguos enemigos, sino de vecinos y conciudadanos, con la agravante circunstancia de que para la comisión de tal horror sirvieron de pretexto la piedad y la religión.

La entrevista con los caudillos brasileños tuvo lugar en Ruan en audiencia pública y presidida por el rey, quien fue el primero en hablar con ellos y luego...

Luego alguien quiso saber la opinión que formaran, y deseando conocer lo que les había parecido más admirable, respondieron que tres cosas (de ellas olvidé una y estoy bien pesaroso, pero dos las recuerdo bien): dijeron que encontraban muy raro que tantos hombres barbudos, de elevada estatura, fuertes y bien armados como rodeaban al rey (acaso se referían a los suizos de su guarda) se sometieran a la obediencia de un muchachillo, no eligieran mejor uno de entre ellos para que los mandara. En segundo lugar (según ellos la mitad de los hombres vale por lo menos la otra mitad), observaron que había entre nosotros muchas personas llenas y ahítas de toda suerte de comodidades y riquezas; que los otros mendigaban de hambre y miseria, y que les parecía también singular que los segundos pudieran soportar injusticia semejante y que no estrangularan a los primeros, o no pusieran fuego a sus casas.

A mí, eso segundo también me tiene maravillado. ¿Esa desigualdad y sumisión es el fruto de la civilización? ¿Eran aquellos pueblos brasileños los bárbaros?

Un abrazo

Curses de braus --- Corridas de toros

[Entrada 145]

Curses de braus

En Gandhi va dir que el grau de civilització d'un poble es mesura per la manera com tracten als seus animals. Michel de Montaigne, pensador, escriptor i polític francès del Renaixement, ja plantejava llavors que no podem saber què pensen o què senten els animals ni quina és la seva visió del món. Avui tenim evidències de la intel·ligència dels animals i de què també senten, de què tenen sentiments.

Tots parlem del món animal com si l'home fos fora d'ell, com si l'home no fos un animal, cosa que no és certa, ja que els humans no som més que una espècie animal. Una espècie animal amb força limitacions, ja que la capacitat de molts dels altres animals de percebre elements del món real, com els sons que són capaços de percebre o les olors que són capaços de sentir, és, força vegades, molt superior a la nostra. És a dir, que hi ha molts animals millor dotats que nosaltres malgrat que el nostre cervell ens hagi permès desenvolupar la capacitat de raonar i els nostres òrgans fonadors la de comunicar-nos d'una forma força completa.

Malgrat la nostra capacitat de raonar i de comunicar-nos em sembla evident que no podem per això afirmar que l'espècie humana sigui superior a les altres, de fet, tot plegat no és una raó suficient per afirmar la superioritat de l'home sobre la resta del món animal.

L'espècie humana va passar de ser caçat a ser caçador, de ser depredat a ser predador. Les altres espècies de predadors tenen molta cura a no matar els seus congèneres. Els humans matem els nostres congèneres sense treure'n més profit que el fet d'eliminar-los, de fer-los fora del món. Això és ser superior?

Hi ha moltes espècies animals que s'alimenten d'animals d'altres espècies, però només maten aquells espècimens que els calen, els imprescindibles per alimentar-se, i no els fan patir més enllà d'allò que és indispensable. Els humans som capaços de gaudir fent patir els nostres congèneres i els altres animals. També ho som de matar sense raó. Fins i tot, hem desenvolupat elements per a la tortura d'un refinament inimaginable. És aquesta la nostra superioritat?

El partit que governa a Espanya ha estat capaç de gastar part dels recursos de l'estat, en un moment de crisi econòmica, per forçar a una de les nacions de l'estat a haver d'admetre en el seu territori un espectacle basat en torturar animals, cosa que ells havien decidit democràticament prohibir. Som realment superiors a la resta d'animals?

Una abraçada.

Corridas de toros

Gandhi dijo que el grado de civilización de un pueblo se mide por la forma en que trata a sus animales. Michel de Montaigne, un pensador, escritor y político francés del Renacimiento, ya planteaba entonces que no podemos saber qué piensan o qué sienten los animales ni cuál es su visión del mundo. Hoy tenemos evidencias de la inteligencia de los animales y de que también sienten, de que tienen sentimientos.

Todos hablamos del mundo animal como si el hombre estuviera fuera de él, como si el hombre no fuese un animal, lo cual no es cierto, ya que los humanos no somos más que una especie animal. Una especie animal con bastantes limitaciones, ya que la capacidad de muchos de los otros animales de percibir elementos del mundo real, como los sonidos que son capaces de percibir o los olores que son capaces de sentir, es, muchas veces, muy superior a la nuestra. Es decir, que hay muchos animales mejor dotados que nosotros a pesar de que nuestro cerebro nos haya permitido desarrollar la capacidad de razonar y nuestros órganos fonadores la de comunicarnos de una forma bastante completa.

A pesar de nuestra capacidad de razonar y de comunicarnos me parece evidente que no podemos por ello afirmar que la especie humana sea superior a las demás, de hecho, todo eso no es una razón suficiente para afirmar la superioridad del hombre sobre el resto del mundo animal.

La especie humana pasó de ser cazado a ser cazador, de ser depredado a ser predador. Las otras especies de predadores tienen mucho cuidado en no matar a sus congéneres. Los humanos matamos nuestros congéneres sin sacar más provecho que el hecho de eliminarlos, de echarlos del mundo. ¿Eso es ser superior?

Hay muchas especies animales que se alimentan de animales de otras especies, pero sólo matan aquellos especímenes que necesitan, los imprescindibles para alimentarse, y no los hacen sufrir más allá de lo que es indispensable. Los humanos somos capaces de disfrutar haciendo sufrir a nuestros congéneres y a los otros animales. También lo somos de matar sin razón. Incluso, hemos desarrollado elementos para la tortura de un refinamiento inimaginable. ¿Es esa nuestra superioridad?

El partido que gobierna en España ha sido capaz de gastar parte de los recursos del estado, en un momento de crisis económica, para forzar a una de la naciones del estado a tener que admitir en su territorio un espectáculo basado en torturar animales, lo que ellos habían decidido democráticamente prohibir. ¿Somos realmente superiores al resto de animales?

Un abrazo.

La memòria enganya --- La memoria engaña

[Entrada 144]

La memòria enganya

Sí, sí, la memòria ens enganya. Jo sempre he estat molt ben dotat pel que fa a memòria, especialment la fotogràfica, però en ocasió de la meva segona ascensió a l’Aneto, em vaig adonar que a vegades ens pot arribar a enganyar completament.

Pels que no ho sabeu, l'Aneto és el pic més alt dels Pirineus, el seu cim és a uns 3.404 m sobre el nivell del mar. Tot i que no és d'una gran dificultat tècnica és un objectiu habitual dels que estimem l'excursionisme i la muntanya en aquestes terres. Hi vaig ascendir per primer cop a la meva adolescència, amb 18 anys, i hi vaig tornar per segona vegada per acompanyar a la meva filla, llavors era ella l'adolescent. Aquesta segona vegada vaig prendre consciència del traïdora que pot arribar a ser la memòria.

Potser ja sapigueu que per completar aquesta ascensió cal passar pel pas de Mahoma. Es tracta d'un pas situat molt a prop del cim que es caracteritza per la seva dificultat. No és una dificultat tècnica, ja que en té ben poca, sinó que la dificultat ve del fet que és molt aeri, ja que els vessants a banda i banda són molt alts i escarpats, i la gent que pateix de vertigen o por a les altures de vegades renúncia passar-lo.

El record que jo en guardava a la memòria de la meva primera visita en aquest pas i la realitat que em vaig trobar en aquesta segona vegada eren completament diferents. El de la meva memòria era força més bonic, bucòlic i menys esfereïdor del que era en realitat. El més greu és que la primera vegada el vaig passar dues o tres vegades per intentar convèncer a un dels companys, un amic una mica més jove que jo i amb molta por les altures, perquè passés, cosa que no va voler fer malgrat tot.

El dia de la meva segona ascensió vaig prendre consciència del poc fiable que pot arribar a ser, de vegades, el que un guarda a la memòria.

Una abraçada.

La memoria engaña

Sí, sí, la memoria nos engaña. Yo siempre he estado muy bien dotado en cuanto a memoria, especialmente la fotográfica, pero en ocasión de mi segunda ascensión al Aneto, me di cuenta que a veces nos puede llegar a engañar completamente.

Para los que no lo saben, el Aneto es el pico más alto de los Pirineos, su cima está a unos 3.404 m sobre el nivel del mar. Aunque no es de una gran dificultad técnica es un objetivo habitual de los que amamos el excursionismo y la montaña en estas tierras. Ascendí por primera vez a él en mi adolescencia, con 18 años, y volví por segunda vez para acompañar a mi hija, entonces era ella la adolescente. Esa segunda vez tomé conciencia de lo traidora que puede llegar a ser la memoria.

Puede que ya sepáis que para completar esa ascensión hay que pasar por el paso de Mahoma. Se trata de un paso situado muy cerca de la cima que se caracteriza por su dificultad. No es una dificultad técnica, ya que tiene muy poca, sino que la dificultad viene del hecho de que es muy aéreo, ya que las laderas a ambos lados son muy altas y escarpadas, y la gente que sufre de vértigo o miedo a las alturas a veces renuncia pasarlo.

El recuerdo que yo guardaba en la memoria de mi primera visita a ese paso y la realidad que me encontré en esa segunda vez eran completamente diferentes. El de mi memoria era bastante más bonito, bucólico y menos aterrador de lo que era en realidad. Lo más grave es que la primera vez lo pasé dos o tres veces para intentar convencer a uno de mis compañeros, un amigo algo más joven que yo y con mucho miedo las alturas, para que pasara, cosa que no quiso hacer a pesar de todo.

El día de mi segunda ascensión tomé conciencia de lo poco fiable que puede llegar a ser, a veces, lo que uno guarda en la memoria.

Un abrazo.

El nen de la padrineta --- El nene de su madrina

[Entrada 143]

El nen de la padrineta

Tornant del cap de setmana reflexionava sobre les emocions que havia sentit al poble del meu pare després de tants anys. Als meus 6 anys, hi havia passat un llarg estiu que es va acabar a primers d'octubre. Després hi havia tornat una curta temporada, de dues o tres setmanes, també a l'estiu, ja amb 12 anys. De llavors fins avui hi havia fet unes poques visites esporàdiques, curtes, d'un dia, acompanyant el meu pare. Des de la seva mort no hi havia tornat.

Acabava de passar el cap de setmana complet al poble. Havia visitat família que feia segles que no veia. Un dels meus cosins em va preguntar: per què has trigat tant a tornar? No li vaig donar una resposta honesta. La veritat és que tampoc en sóc molt conscient de la raó per la qual he trigat tant a tornar-hi. Potser sigui perquè en realitat no se m'hi havia perdut res en aquell poble. Els únics llaços que m'hi quedaven estaven al cementiri. Mon pare, tot i haver nascut allí, hi anava ben poc. La seva família directa havien emigrat amb ell. I jo només tenia els records d'una llarga estada a la meva infància i una de més curta cap al final d'aquesta, a casa de la meva padrina. Tot i que un altre dels meus cosins em va assegurar que no, que hi havia anat 3 o 4 estius, sé que s'equivocava. Aquesta visita, com la magdalena de Proust, va reviure records de la meva infància.

Pel que en sé de la meva infància, entre el que recordo i el que m'han explicat, vaig ser un nen força entremaliat. No era dolent, perquè no tenia malícia, sinó que era mogut, inquiet i tafaner, sobretot tafaner. Desmuntava les joguines per saber com estaven fetes i com funcionaven, i remenava tots els mobles per saber que contenien els calaixos i els prestatges. Ho feia tant a casa meva com a les cases on anava de visita, si podia. Al poble em vaig fer famós per la meva desimboltura. Però no tot foren flors i violes. Una cosina em va explicar que em passava hores castigat perquè sovint anava més enllà del que es considerava acceptable. Malgrat això, tot el poble em coneixia i, pel que vaig veure, en guardava un bon record de mi.

Al final del meu primer estiu allà parlava el català d'aquell poble, que és ben diferent del que es parla a Barcelona, i em sentia un més dels d'allà, completament integrat. Un dia o dos abans que vinguessin a buscar-me els meus pares per dur-me a casa, va arribar el meu germà gran que llavors tenia uns 8 anys. Ell havia passat l'estiu amb la nostra àvia en un altre poble no gaire allunyat d'on era jo, però no ens havíem vist en tot l'estiu. Recordo com em va molestar la seva presència, suposo que la primera raó és que em robava protagonisme, però especialment el que recordo és que sentia que em prenia part del meu poble, que l'envaïa amb la seva presència i que em retornava a la quotidianitat de la meva vida familiar. En aquell moment a casa érem cinc germans i estàvem a l'espera d'un sisè que va néixer aquell desembre. Allà havia estat durant 3 o 4 mesos l'únic nen, un nen privilegiat com un fill únic, i protegit per la meva padrineta.

I la visita d'aquest cap de setmana em va despertar aquells sentiments adormits durant anys. Tant és així que em van venir ganes de tenir-hi una casa per poder-hi anar de tant en tant a sentir-me el nen de la padrineta.

Una abraçada

El niño de su madrina

Volviendo del fin de semana reflexionaba sobre las emociones que había sentido en el pueblo de mi padre después de tantos años. A mis 6 años, había pasado allí un largo verano que terminó a primeros de octubre. Después había vuelto una corta temporada, de dos o tres semanas, también en verano, ya con 12 años. Desde entonces hasta hoy había hecho unas pocas visitas esporádicas, cortas, de un día, acompañando a mi padre. Desde su muerte no había regresado allí.

Acababa de pasar el fin de semana completo en el pueblo. Había visitado familia que hacía siglos que no veía. Uno de mis primos me preguntó: ¿por qué has tardado tanto en volver? No le di una respuesta honesta. La verdad es que tampoco soy muy consciente de la razón por la que he tardado tanto en volver. Quizás sea porque en realidad no se me había perdido nada en aquel pueblo. Los únicos lazos que me quedaban allí estaban en el cementerio. Mi padre, a pesar de haber nacido allí, iba muy poco. Su familia directa habían emigrado con él. Y yo sólo tenía los recuerdos de una larga estancia en mi infancia y una más corta hacia el final de la misma, en casa de mi madrina. Aunque otro de mis primos me aseguró que no, que había ido 3 o 4 veranos, sé que se equivocaba. Esta visita, como la magdalena de Proust, revivió recuerdos de mi infancia.

Por lo que sé de mi infancia, entre lo que recuerdo y lo que me han contado, fui un niño bastante travieso. No era malo, porque no tenía malicia, sino que era movido, inquieto y curioso, sobre todo curioso. Desmontaba los juguetes para saber cómo estaban hechos y cómo funcionaban, y curioseaba los muebles para saber que contenían los cajones y los estantes. Lo hacía tanto en mi casa como en las casas donde iba de visita, si podía. En el pueblo me hice famoso por mi desparpajo. Pero no todo fue idílico. Una prima me contó que me pasaba horas castigado porque a menudo iba más allá de lo que se consideraba aceptable. Sin embargo, todo el pueblo me conocía y, por lo que vi, guardaba un buen recuerdo de mí.

Al final de mi primer verano allá hablaba el catalán de aquel pueblo, que es muy diferente del que se habla en Barcelona, y me sentía uno más de los de allí, completamente integrado. Un día o dos antes de que vinieran a buscarme mis padres para llevarme a mi casa, llegó mi hermano mayor que entonces tenía unos 8 años. Él había pasado el verano con nuestra abuela en otro pueblo no muy alejado de donde estaba yo, pero no nos habíamos visto durante ese verano. Recuerdo como me molestó su presencia, supongo que la primera razón es que me robaba protagonismo, pero especialmente lo que recuerdo es que sentía que me quitaba parte de mi pueblo, que lo invadía con su presencia y que me devolvía a la cotidianidad de mi vida familiar. En ese momento en mi casa éramos cinco hermanos y estábamos a la espera de un sexto que nació aquel diciembre. Allí había sido durante 3 o 4 meses el único niño, un niño privilegiado como un hijo único, y protegido por mi madrina.

Y la visita de este fin de semana despertó en mi aquellos sentimientos dormidos durante años. Tanto es así que me vinieron ganas de poseer una casa allí para poder ir de vez en cuando a sentirme el nene de mi madrina.

un abrazo

El déu de Spinoza --- El dios de Spinoza

[Entrada 142]

El déu de Spinoza

Albert Einstein (1879-1955) va contestar al rabí Herbert S. Goldstein sobre la seva visió religiosa en un telegrama: "Crec en el Déu de Spinoza. Qui es revela a Si mateix en les harmonioses lleis de l'univers, no en un Déu qui s'ocupa del destí i el càstig de la humanitat" (New York Times. 25 abril 1929).

El filòsof neerlandès Baruch Spinoza (1632-1677), també jueu, d'una família d'origen portuguès, és considerat un dels tres grans filòsofs racionalistes del segle XVII. Fou excomunicat pels jueus i prohibida la seva obra fonamental (Ètica demostrada segons l'ordre geomètric) durant un segle. Spinoza entén la realitat com a substància (allò que no necessita cap altra cosa per a existir) però la porta a les seves últimes conseqüències: no hi ha més realitat o substància que Déu. I conclou que Déu és la naturalesa ("Deus sive natura"). Déu és la causa immanent i no transcendent de l'Univers (en una singular concepció panteista de la realitat).

El passat 11 d'octubre La Vanguardia (un diari publicat a Barcelona) publicava una entrevista amb John Mather que titulava "L'univers no va començar amb un bang". Entrevista feta aprofitant que una conferència havia dut al Sr. Mather a la ciutat comtal.

John Cromwell Mather (Roanoke, EUA 1946) és un astrofísic de la NASA i professor universitari guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 2006 per la seva recerca sobre els cossos negres i l'anisotropia de la radiació còsmica de fons. En aquesta entrevista diu coses que ens acosten a la idea de déu que plantejava Spinoza fa quasi 350 anys.

Argumenta que no hem entès bé la idea d'un big bang, que no es va produir com ens havien dit fa 13.700 milions d'anys. De fet diu: No hi ha un moment zero, perquè hauria de ser un moment de densitat infinita, i no és possible. Tot el que fem en física té a veure amb processos. Hi ha d’haver una cosa que ja existeixi i que es transformi en una cosa diferent. No podem dir que no hi havia res i que després hi havia alguna cosa. i és que qualsevol astrònom en qualsevol galàxia tindria la mateixa impressió que nosaltres de ser al centre de l’univers. La distància a la radiació còsmica de fons és la mateixa en totes les direccions per a qualsevol observador en qualsevol lloc. L’univers no té centre. No té vores ni té límits. No va tenir un primer moment, que és el contrari del que la gent considera quan pensa en el big bang. No va començar amb un bang. És a dir, que l'univers ha existit sempre.

Assegura que la nostra intuïció del temps és enganyosa. Einstein va demostrar que el temps és flexible. Està vinculat a l’espai i depèn de com ens movem. Si li pregunto: quina edat tenen les ones de llum que ens arriben de la radiació de fons? [...] Van a la velocitat de la llum, no tenen edat. Si una cosa es mou gairebé a la velocitat de la llum, el temps es frena. Ho prediu la teoria de la relativitat d’Einstein i ho han confirmat observacions experimentals. De manera que la radiació de fons té una edat des de la nostra perspectiva i una edat diferent des de la perspectiva de la llum.
[...]
La comprensió que nosaltres tenim del temps és incompleta. No acabem d'entendre el temps. Si algú es pensa que ho entén, és que no ho entén. Tenim la intuïció que avança de manera regular, tic-tac, tic-tac, i no és així. En realitat el temps és elàstic.
[...]
Amb les dades que tenim en aquest moment, sembla que l’univers té una extensió infinita, i a més a més està en expansió. Si pensa en la superfície de la Terra, no té límits, però és finita. L’univers és diferent. Tampoc no té límits, però el volum és infinit.

Com que qualsevol esdeveniment a l’univers té unes coordenades de temps i d’espai que no es poden separar, ambdós són infinits. També assegura que no assolirem mai una comprensió completa de l’univers, i que ignorem que pot arribar a passar amb aquest univers o amb altres possibles universos paral·lels.

Del temps infinit es dedueix una natura eterna, ja que no tindria ni origen ni final, cosa que apunta de nou al déu de Spinoza.

Una abraçada.

El dios de Spinoza

Albert Einstein (1879-1955) contestó al rabino Herbert S. Goldstein sobre su visión religiosa en un telegrama: "Creo en el Dios de Spinoza. Quien se revela a Sí mismo en las armoniosas leyes del universo, no en un Dios que se ocupa del destino y el castigo de la humanidad" (New York Times. 25 de abril 1929).

El filósofo holandés Baruch Spinoza (1632-1677), también judío, de una familia de origen portugués, es considerado uno de los tres grandes filósofos racionalistas del siglo XVII. Fue excomulgado por los judíos y prohibida su obra fundamental (Ética demostrada según el orden geométrico) durante un siglo. Spinoza entiende la realidad como sustancia (lo que no necesita ninguna otra cosa para existir) pero la lleva a sus últimas consecuencias: No hay más realidad o sustancia que Dios. Y concluye que Dios es la naturaleza ("Deus sive natura"). Dios es la causa inmanente y no trascendente del Universo (en una singular concepción panteísta de la realidad).

El pasado 11 de octubre La Vanguardia (un diario publicado en Barcelona) publicaba una entrevista con John Mather que titulaba "El universo no comenzó con un bang". Entrevista hecha aprovechando que una conferencia había traido al Sr. Mather a la ciudad condal.

John Cromwell Mather (Roanoke, EEUU 1946) es un astrofísico de la NASA y profesor universitario galardonado con el Premio Nobel de Física en 2006 por su investigación sobre los cuerpos negros y la anisotropía de la radiación cósmica de fondo. En esta entrevista dice cosas que nos acercan a la idea de dios que planteaba Spinoza hace casi 350 años.

Argumenta que no hemos entendido bien la idea de un big bang, que no se produjo como nos habían dicho hace 13.700 millones de años. De hecho dice: No hay un momento cero, porque debería ser un momento de densidad infinita, y no es posible. Todo lo que hacemos en física tiene que ver con procesos. Debe haber algo que ya exista y que se transforme en algo diferente. No podemos decir que no había nada y que después había algo. Y es que cualquier astrónomo en cualquier galaxia tendría la misma impresión que nosotros de estar en el centro del universo. La distancia a la radiación cósmica de fondo es la misma en todas las direcciones para cualquier observador en cualquier lugar. El universo no tiene centro. No tiene bordes ni tiene límites. No tuvo un primer momento, que es lo contrario de lo que la gente considera cuando piensa en el big bang. No empezó con un bang. Es decir, que el universo ha existido siempre.

Asegura que nuestra intuición del tiempo es engañosa. Einstein demostró que el tiempo es flexible. Está vinculado al espacio y depende de cómo nos movemos. Si le pregunto: ¿Qué edad tienen las ondas de luz que nos llegan de la radiación de fondo? [...] Van a la velocidad de la luz, no tienen edad. Si algo se mueve casi a la velocidad de la luz, el tiempo se frena. Lo predice la teoría de la relatividad de Einstein y lo han confirmado observaciones experimentales. De modo que la radiación de fondo tiene una edad desde nuestra perspectiva y una edad diferente desde la perspectiva de la luz.
[...]
La comprensión que nosotros tenemos del tiempo es incompleta. No acabamos de entender el tiempo. Si alguien piensa que lo entiende, es que no lo entiende. Tenemos la intuición que avanza de manera regular, tic-tac, tic-tac, y no es así. En realidad el tiempo es elástico.
[...]
Con los datos que tenemos en este momento, parece que el universo tiene una extensión infinita, y además está en expansión. Si piensa en la superficie de la Tierra, no tiene límites, pero es finita. El universo es diferente. Tampoco tiene límites, pero el volumen es infinito.

Como cualquier evento en el universo tiene unas coordenadas de tiempo y de espacio que no se pueden separar, ambos son infinitos. También asegura que no lograremos nunca una comprensión completa del universo, y que ignoramos que puede llegar a pasar con este universo o con otros posibles universos paralelos.

Del tiempo infinito se deduce una naturaleza eterna, ya que no tendría ni origen ni final, lo cual apunta de nuevo al dios de Spinoza.

Un abrazo.

Històries (i V) --- Historias (y V)

[Entrada 141]

Històries (i V)

Els comtes de Barcelona (el Casal de Barcelona) no havien aspirat al títol de rei de Catalunya (o Gothlandia), que se solia aconseguir amb la benedicció papal, abans de ser reis d'Aragó. Probablement perquè sabien que els Papes entre el 988 i el 1137 no tenien gens d'interès a fer res que pogués generar conflictes amb els corresponents reis de França. D'altra banda, no va ser fins al 1258, amb els tractats de Corbeil que el rei de França (Lluís IX, el sant) va reconèixer la independència de Catalunya, renunciant als seus drets sobre el que havia estat Gòtia, a canvi el comte de Barcelona (Jaume I, el conqueridor) va renunciar als seus drets sobre Occitània, que havia ocupat el rei de França com a conseqüència de la croada contra els albigesos.

La noblesa aragonesa va estar, força vegades, descontenta del seu rei del Casal de Barcelona, especialment després de la conquesta de València. A més, el rei va haver de patir un parell de croades promocionades pels papes: la ja esmentada croada contra els albigesos (o Croada albigesa) promoguda per acabar amb l'heretgia dels càtars (1207-1244) on va morir el rei Pere, el Catòlic (dit també Pere II d'Aragó i Pere I de Catalunya-Aragó), qui era fill d'Alfons II d'Aragó i pare de Jaume I; i la Croada contra la Corona d'Aragó (1283-1285) en un intent dels papes d'Avinyó de donar la corona d'Aragó a Carles I de Valois, segon fill del rei Felip III de França.

En els capítols matrimonials d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó (els reis catòlics) es va acordar que no es modificaria l'estructura política de cap dels reialmes, és a dir, que es va mantenir l'estructura de la Corona d'Aragó i la de la Corona de Castella, formant una nova "confederació" de reialmes, la qual cosa es va respectar per la dinastia de el Casal d'Àustria, la qual es va extinguir amb Carles II, l'embruixat, rei de Castella i Aragó fins al 1700. Malgrat això alguns serveis es van mancomunar i, per exemple, els exèrcits van quedar en mans de la Corona de Castella. La Corona d'Aragó no en tenia i depenia i pagava per ser defensada per les tropes castellanes, cosa que no va funcionar quan l'enemic fou la mateixa Castella.

Ferran II d'Aragó, el catòlic, havia concedit a les Corts Catalanes, el privilegi d'aprovar tots els decrets reials, és a dir, que els decrets reials només eren vàlids a Catalunya si havien estat aprovats prèviament per les Corts de Barcelona. Això va crear moltes dificultats als reis del Casal d'Àustria, especialment, en el suport a les aspiracions europees d'aquells. Aquest dret no ha estat mai derogat i Felip V, el primer que va ostentar el títol de rei d'Espanya, no el va respectar per aprovar els seus Decrets de Nova Planta. Així que aquests decrets que unificaven els seus reialmes, en dreta llei, com que no van ser mai aprovats per les Corts Catalanes, van ser aplicats fora de la llei a Catalunya.

- o -

Aquesta sèrie de textos (posts), que en realitat en són un de sol, podria haver estat titulada Catalunya de Tarraco als Borbons o una cosa similar, però em va semblar que els allunyaria de l'objectiu que pretenia, és a dir, d'allò que volia transmetre.

Ja he dit més d'una vegada que la història no és una ciència exacta, que està subjecta a interpretacions, per això he volgut basar-me en dades i dates concretes, i molt poques vegades he donat explicacions o justificacions.

Una abraçada.

Historias (y V)

Los condes de Barcelona (la Casa de Barcelona) no habían aspirado al título de rey de Cataluña (o Gothlandia), que se solía conseguir con la bendición papal, antes de ser reyes de Aragón. Probablemente porque sabían que los Papas entre el 988 y el 1137 no tenían ningún interés en hacer nada que pudiera generar conflictos con los correspondientes reyes de Francia. Por otra parte, no fue hasta el 1258, con los tratados de Corbeil que el rey de Francia (Luis IX, el santo) reconoció la independencia de Cataluña, renunciando a sus derechos sobre el que había sido Gothia, a cambio el conde de Barcelona (Jaime I, el conquistador) renunció a sus derechos sobre Occitania, que había ocupado el rey de Francia como consecuencia de la cruzada contra los albigenses.

La nobleza aragonesa estuvo, bastantes veces, descontenta de su rey de la Casa de Barcelona, especialmente después de la conquista de Valencia. Además, el rey tuvo que sufrir un par de cruzadas promocionadas por los papas: La ya mencionada cruzada contra los albigenses (o Cruzada albigense) promovida para acabar con la herejía de los cátaros (1207 - 1244) donde murió el rey Pedro, el Católico (llamado también Pedro II de Aragón y Pedro I de Catalunya-Aragón), quien era hijo de Alfonso II de Aragón y padre de Jaime I; y la Cruzada contra la Corona de Aragón (1283-1285) en un intento de los papas de Aviñón de dar la corona de Aragón a Carlos de Valois, segundo hijo del rey Felipe III de Francia.

En los capítulos matrimoniales de Isabel I de Castilla y Fernando II de Aragón (los reyes católicos) se acordó que no se modificaría la estructura política de ninguno de los reinos, es decir, que se mantuvo la estructura de la Corona de Aragón y la de la Corona de Castilla, formando una nueva "confederación" de reinos, lo que se respetó por la dinastía de la Casa de Austria, la cual se extinguió con Carlos II, el hechizado, rey de Castilla y Aragón hasta el 1700 . A pesar de ello algunos servicios se mancomunaron y, por ejemplo, los ejércitos quedaron en manos de la Corona de Castilla. La Corona de Aragón no tenía ejercito y dependía y pagaba por ser defendida por las tropas castellanas, lo cual no funcionó cuando el enemigo fue la misma Castilla.

Fernando II de Aragón, el católico, había concedido a las Cortes Catalanas, el privilegio de aprobar todos los decretos reales, es decir, que los decretos reales sólo eran válidos en Cataluña si habían sido aprobados previamente por las Cortes de Barcelona. Esto creó muchas dificultades a los reyes de la Casa de Austria, especialmente, en el apoyo a las aspiraciones europeas de aquellos. Este derecho no ha sido nunca derogado y Felipe V, el primero que ostentó el título de rey de España, no lo respetó para aprobar sus Decretos de Nueva Planta. Así que esos decretos que unificaban sus reinos, en buena ley, como nunca fueron aprobados por las Cortes Catalanas, fueron aplicados fuera de la ley en Cataluña.

- o -

Esta serie de textos (posts), que en realidad son uno solo, podría haber sido titulado Cataluña de Tarraco a los Borbones o algo similar, pero me pareció que los alejaría del objetivo que pretendía, es decir, de lo que quería transmitir.

Ya he dicho más de una vez que la historia no es una ciencia exacta, que está sujeta a interpretaciones, por eso he querido basarme en datos y fechas concretas, y muy pocas veces he dado explicaciones o justificaciones.

Un abrazo.