[Entrada 120]
Els millors
El mot grec "aristoi" (en grec: ἄριστοι) significa literalment "el millor", "excel·lent", i també "bo", "formós" i "notable"... I va ser el nom donat als nobles en la societat grega antiga. El govern d'aquests és l'aristocràcia. En les reformes de Soló de l'any 459 a.n.e. entre altres coses denunciava un major interès d'aquesta noblesa per les riqueses que per la política.
En l'època de les polis gregues es desenvolupà la forma de vida aristocràtica i una de les preocupacions del moment va ser aconseguir que fos envejada i desitjada. I en això responien els seus banquets, la cria de cavalls per a l'esbarjo, el luxe, el consum conspicu, la pederàstia i les competicions panhelèniques com els Jocs Olímpics. Lluitaven per generar una imatge especial que els distingís com a elit i que els donés prestigi. El triomf en les competicions no era premiat amb diners ni riqueses, sinó amb un element simbòlic com podia ser una corona de llorer. L'autentic premi era el prestigi del vencedor. Força vegades aquesta aristocràcia (o govern dels millors) va degenerar en tiranies, és a dir, totalitarismes cleptocràtics.
La major part de les èpoques fosques de la història es caracteritzen per la manca d'una forta centralització, d'un poder fort, és a dir, que hi havia una menor jerarquització. Tot i que se sol presentar com terme pejoratiu, solen ser èpoques amb menors diferències socials. No hi sol haver grans monuments, ni importants obres d'art o de literatura, però no sempre l'avenç tecnològic segueix la mateixa sort. Per exemple la metal·lúrgia del ferro va sorgir durant una època fosca.
En les societats igualitàries el voler destacar, el voler tenir o ser més que els altres estava mal vist, era un valor negatiu. Potser per això la justificació de les desigualtats socials se sustenta en els valors contraris: destacar, competir, ser millor o tenir més que els altres, demostrar la pròpia vàlua, etc. Tot això va acompanyat pel "glamour", la classe, la "qualité", ser "fashion", estar a la moda, i tot un seguit d'altres bestieses i enganys. Tot plegat va en el sentit contrari d'aconseguir ser un mateix i el propi equilibri que duen a la realització personal i al cap i a la fi en aquella felicitat real tan allunyada del que ens expliquen els que no volen que creguem que un món millor és possible, i que el que en realitat volen és impedir que lluitem per aconseguir-lo.
Una abraçada.
Los mejores
La palabra griega "aristoi" (en griego: ἄριστοι) significa literalmente "el mejor", "excelente", y también "bueno", "hermoso" y "notable"... Y fue el nombre dado a los nobles en la sociedad griega antigua. El gobierno de estos es la aristocracia. En las reformas de Solón del año 459 a.n.e. entre otras cosas denunciaba un mayor interés de esta nobleza por las riquezas que por la política.
En la época de las polis griegas se desarrolló el modo de vida aristocrático y una de las preocupaciones del momento fue conseguir que fuera envidiado y deseado. Y a esto respondían sus banquetes, la cría de caballos para el recreo, el lujo, el consumo conspicuo, la pederastia y las competiciones panhelénicas como los Juegos Olímpicos. Luchaban para generar una imagen especial que los distinguiera como élite y que les diera prestigio. El triunfo en las competiciones no era premiado con dinero ni riquezas, sino con un elemento simbólico como podía ser una corona de laurel. El auténtico premio era el prestigio del vencedor. Muchas veces esa aristocracia (o gobierno de los mejores) degeneró en tiranías, es decir, totalitarismos cleptocráticos.
La mayor parte de las épocas oscuras de la historia se caracterizan por la falta de una fuerte centralización, de un poder fuerte, es decir, que había una menor jerarquización. Aunque se suele presentar como término peyorativo, suelen ser épocas con menores diferencias sociales. No suele haber grandes monumentos, ni importantes obras de arte o de literatura, pero no siempre el avance tecnológico sigue la misma suerte. Por ejemplo la metalurgia del hierro surgió durante una época oscura.
En las sociedades igualitarias el querer destacar, el querer tener o ser más que los demás estaba mal visto, era un valor negativo. Quizá por ello la justificación de las desigualdades sociales se sustenta en los valores contrarios: destacar, competir, ser mejor o tener más que los demás, demostrar la propia valía, etc. Todo eso va acompañado por el "glamour", la clase, la "qualité", ser "fashion", estar a la moda, y toda una serie de otras sandeces y engaños. Todo ello va en el sentido contrario de conseguir ser uno mismo y el propio equilibrio que llevan a la realización personal y al fin y al cabo a aquella felicidad real tan alejada de lo que nos cuentan los que no quieren que creamos que un mundo mejor es posible, y que lo que en realidad quieren es impedir que luchamos para conseguirlo.
Un abrazo.
[Entrada 119]
Més corruptes dels que podem jutjar
Jesús Villegas, jutge; secretari general de la Plataforma Cívica per la Independència Judicial, ha protagonitzat un article periodístic que titulat "El sistema crea més corruptes dels que podem jutjar" on s'afirmen coses com:
Els jutges no donen l’abast: són centenars els imputats poderosos als nostres jutjats (milers si féssim comptes de tota la democràcia). Són tants que aquesta ja no és una història de bons i dolents, perquè els nostres polítics no són més trilers que els d’altres països. Això s’ha convertit ara ja en el conte d’un gran pocavergonya: el sistema de partits que ha anat marginant els polítics que no consentien les xarxes de comissionistes amb què es pagaven les campanyes i de les quals alguns es lucraven. Aquesta perversió del sistema de partits ha contaminat tots els àmbits de la nostra vida pública; també la justícia. I abans que es carregui la democràcia, adverteix el jutge Villegas, hem d’aturar-lo, investigar-lo i reformar-lo.
[...]
N’hi ha centenars [de polítics imputats o investigats], és cert, per això queda clar que no és que els nostres polítics siguin especialment perversos, sinó que ens enfrontem a una corrupció sistèmica: el que està pervertit és el nostre sistema de partits.
[...] no podem esmenar-ho nosaltres sols. Miri, podem investigar, jutjar i condemnar molts corruptes, però, per molts que n’investiguem, el sistema en produeix encara més. Així que el que hem d’investigar, jutjar i reformar és el sistema. I ara mateix.
[...] un sistema dolent en què els partits polítics han envaït tots els àmbits de la vida pública i les institucions molt més enllà del que preveia la Constitució i és aconsellable per a la nostra democràcia.
[...]
El Constitucional està tan desprestigiat que no és capaç de complir les funcions que li assigna la Constitució. Per començar, el president té carnet de partit.
[...]
Com governen polítics a jutges? El CGPJ (Consejo General del Poder Judicial), els membres del qual són elegits pels partits polítics, decideix des de si em concedeix un permís a si m’obre una inspecció; em suspèn de sou i feina; o m’aparta de la carrera. Això és intimidatori. La nostra justícia està afectada d’un sistema clientelar.
[...]
Com el restablirien vostès? La meitat del CGPJ l’haurien d’elegir directament els 5.000 jutges espanyols i l’altra, els representants dels ciutadans. Haurien de ser tots els jutges els qui votessin i no a través de les associacions de jutges, ja que totes tenen orientació ideològica.
Davant aquest panorama el Govern de l'Estat (en funcions) es dedica a les cortines de fum detenint titellaires i denunciant poetesses irreverents... I s'omplen la boca de frases grandiloqüents pròpies de salva-patries i dels cacics de la cleptocràcia. Una vergonya!
Una abraçada.
Más corruptos de los que podemos juzgar
Jesús Villegas, juez; secretario general de la Plataforma Cívica por la Independencia Judicial, protagonizado un artículo que se titulado "El sistema crea más corruptos de los que podemos juzgar" donde se afirman cosas como:
Los jueces no dan abasto: son cientos los poderosos imputados en nuestros juzgados (miles si contáramos los de toda la democracia). Son tantos que esta ya no es una historia de buenos y malos, porque nuestros políticos no son más golfos que los de otros países. Esto se ha convertido ahora en el cuento de un gran sinvergüenza: el sistema de partidos que ha ido marginando a los políticos que no consentían las redes de comisionistas con que se pagaban las campañas y de las que algunos se lucraban. Esa perversión del sistema de partidos ha contaminado todos los ámbitos de nuestra vida pública; también la justicia. Y antes de que acabe con la democracia, advierte el juez Villegas, debemos detenerlo, investigarlo y reformarlo.
[…]
Hay cientos [políticos imputados o investigados], cierto, por eso está claro que no es que nuestros políticos sean especialmente perversos, sino que a lo que nos enfrentamos es a una corrupción sistémica: lo que está pervertido es nuestro sistema de partidos.
[...] no podemos enmendarlo nosotros solos. Mire, podemos investigar, enjuiciar y condenar a muchos corruptos, pero por muchos que investiguemos el sistema genera aún más. Así que lo que necesitamos investigar, juzgar y reformar es el sistema. Y ya.
[…] un sistema malo en el que los partidos políticos han invadido todos los ámbitos de la vida pública y las instituciones mucho más allá de lo que preveía la Constitución y es aconsejable para nuestra democracia.
[…]
El Constitucional está tan desprestigiado que no es capaz de cumplir las funciones que le asigna la Constitución. Para empezar, su presidente tiene carnet de partido.
[…]
¿Cómo gobiernan políticos a jueces? El CGPJ (Consejo General del Poder Judicial), cuyos miembros son elegidos por los partidos políticos, decide desde si me concede un permiso a si me abre una inspección; me suspende de empleo y sueldo, o me aparta de la carrera. Eso es intimidatorio. Nuestra justicia está hoy afectada de un sistema clientelar.
[…]
¿Cómo lo restablecerían ustedes? La mitad del CGPJ deberían elegirlo directamente los 5.000 jueces españoles, y la otra los representantes de los ciudadanos. Deberían ser todos los jueces quienes votaran y no a través de las asociaciones de jueces, ya que todas tienen orientación ideológica.
Ante este panorama el Gobierno de el Estado (en funciones) se dedica a las cortinas de humo deteniendo titiriteros y denunciando poetisas irreverentes... Y se llenan la boca de frases grandilocuentes propias de salva-patrias y de los caciques de la cleptocracia. ¡Una vergüenza!
Un abrazo.
[Entrada 118]
Bolivarians
Els països Bolivarians estrictament són les sis nacions hispanoamericanes (Bolívia, Colòmbia, Equador, Panamà, Perú i Veneçuela) l'origen republicà dels quals es remunta a les guerres independentistes dutes a terme —parcial o totalment— pels ideals i els exèrcits liderats per Simón Bolívar a els virregnats de Nova Granada i del Perú. Tot i que Panamà no compleix estrictament aquests requisits aquest país es considera bolivarià ja que, proclamada la independència de l'istme en 1821, els patriotes panamenys es van unir de manera voluntària les antigues províncies virregnals de Panamà i Veraguas a la Gran Colòmbia i, dissolta aquesta (1830), dit territori va formar part de Colòmbia fins a 1903. a més, Bolívar va triar a Panamà com a seu del Congrés Amfictiònic.
El bolivarianisme és un corrent de pensament polític teòricament basat en la vida i obra de Simón Bolívar, que s'ha convertit amb els anys en una qüestió de culte amb més o menys suport en els països bolivarians (Bolívia, Colòmbia, Perú, Equador, Panamà i Veneçuela). El bolivarianisme, com a ideologia, uneix el patriotisme hispanoamericà, el republicanisme cívic-humanista i el socialisme. No obstant això, aquesta última tendència ideològica és poc probable en el context històric, ja que el pensament de Bolívar i els seus afins s'apropava més a l'acumulació de les riqueses en el si de famílies i terratinents. Avui dia diversos líders polítics, grups comunitaris i moviments socials basen els seus propis projectes en interpretacions dels ideals de Bolívar. Vegeu, per exemple, l'iniciat per l'expresident de Veneçuela Hugo Chávez, i que ha inspirat així a diversos líders llatinoamericans com el president de l'Equador, Rafael Correa i el president de Bolívia, 
Evo Morales, que es basen en les idees de Simón Bolívar i que s'emmarquen en el denominat socialisme del segle XXI, sorgit arran de la revolució bolivariana a Veneçuela.
El govern de Rafael Correa a l'Equador està portant al seu país a un creixement constant, tant que cada dia són mes dels equatorians que en el seu moment van emigrar Europa a la recerca de millors condicions de vida arran de la crisi de 1999, que estan tornant al seu país d'origen i hi ha ja una important colònia de joves espanyols establerts en aquest país ja sigui com a petits empresaris o com a empleats d'empreses espanyoles que han aconseguit contractes de negoci a l'Equador.
Les propostes i posicionaments econòmics de Rafael Correa (Doctor en economia per la Universitat d'Illinois) per al govern del país, reflectides en la composició del seu equip executiu, estan a mig camí de la «línia dura» d'Hugo Chávez i Evo Morales i les tendències més clàssicament socialdemòcrates de Néstor Kirchner o Luiz Inácio Lula da Silva. Proposa la renegociació del deute extern del país, l'aturada de les negociacions per incorporar-se al Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb els Estats Units, amb una posterior renegociació, i una major despesa en aspectes socials. És partidari de limitar el pagament del deute extern i, fins i tot, de renegociar-lo de forma semblant a com s'ha fet a l'Argentina amb el govern de Kirchner. Ha posat en marxa una reforma de la constitució actual i vol modificar el marc institucional de l'estat.
Un altre cas d'un estat simpatitzant amb les tesis bolivarianes és Uruguai gràcies al seu president, Tabaré Vázquez, el govern funciona i va endavant amb plantejaments valents com el Pla d'Equitat que apunta cap a una igualtat intergeneracional, de gènere, ètnic-racial, equitat territorial i d'oportunitats sense distinció, o un Pla d'Emergència social, l'objectiu del qual és generar les condicions de caràcter estructural imprescindibles per emprendre efectivament el camí cap a la igualtat, l'equitat i la justícia social. Un pla que pretén aconseguir la sortida de la indigència i la pobresa, aportant respostes a les demandes i necessitats més bàsiques sobretot en alimentació i salut.
Dins de les relacions internacionals del govern del Dr. Vázquez destaquen la represa de relacions amb Cuba, l'afermada amistat entre el govern uruguaià i el veneçolà, la mala comunicació entre Uruguai i Argentina, les dures crítiques del mandatari al Mercosur, la negativa del govern a signar un TLC amb els Estats Units, les millorades relacions amb altres governs "progressistes" com el de Bolívia, Xile, Brasil i Equador i finalment, les noves fronteres de comerç amb països com Nova Zelanda, Rússia, Xina, Índia i els Emirats Àrabs Units.
Està clar que no tots els bolivarians estan a Veneçuela (amb Chávez i Maduro) ni a Bolívia (amb Morales), i que alguns d'aquests bolivarians progressen sense que se'n parli. Jutjar les idees bolivarianes veient tan sols a Maduro o les bravates de Chávez, seria com limitar-nos a veure el liberalisme mirant només a Pinochet o Videla, o veure els seus avantatges analitzant tan sols el que ha passat amb la British-Rail o la regressió del sistema sanitari públic del Regne Unit, des del govern de la Thatcher, tot i que també formin part de la seva història. I és que, al cap i a la fi, ni els "dolents" són tan dolents ni els "bons" són tan bons.
Una abraçada.
Bolivarianos
Los países bolivarianos estrictamente son las seis naciones hispanoamericanas (Bolivia, Colombia, Ecuador, Panamá, Perú y Venezuela) cuyo origen republicano se remonta a las guerras independentistas llevadas a cabo —parcial o totalmente— por los ideales y los ejércitos liderados por Simón Bolívar en los virreinatos de Nueva Granada y del Perú. Aunque Panamá no cumple estrictamente estos requisitos este país se considera bolivariano ya que, proclamada la independencia del istmo en 1821, los patriotas panameños se unieron de manera voluntaria a las antiguas provincias virreinales de Panamá y Veraguas a la Gran Colombia y, disuelta esta (1830), dicho territorio formó parte de Colombia hasta 1903. Además, Bolívar eligió a Panamá como sede del Congreso Anfictiónico.
El bolivarianismo es una corriente de pensamiento político teóricamente basada en la vida y obra de Simón Bolívar, que se ha convertido con los años en una cuestión de culto con mayor o menor apoyo en los países bolivarianos (Bolivia, Colombia, Perú, Ecuador, Panamá y Venezuela). El Bolivarianismo, como ideología, une el patriotismo hispanoamericano, el republicanismo cívico-humanista y el socialismo. Sin embargo, esta última tendencia ideológica es poco probable en el contexto histórico, ya que el pensamiento de Bolívar y sus allegados se acercaba más a la acumulación de las riquezas en el seno de familias y terratenientes. Hoy en día varios líderes políticos, grupos comunitarios y movimientos sociales basan sus propios proyectos en interpretaciones de los ideales de Bolívar. Véase, por ejemplo, el iniciado por el ex-presidente de Venezuela Hugo Chávez, y que ha inspirado así a varios líderes latinoamericanos como el presidente de Ecuador, Rafael Correa y el presidente de Bolivia, Evo Morales, quienes se basan en las ideas de Simón Bolívar y que se enmarcan en el denominado socialismo del siglo XXI, surgido a raíz de la revolución bolivariana en Venezuela.
El gobierno de Rafael Correa en Ecuador está llevando a su país a un crecimiento constante, tanto que cada día son más de los ecuatorianos que en su momento emigraron Europa en busca de mejores condiciones de vida a raiz de la crisis de 1999, que están volviendo a su país de origen y hay ya una importante colonia de jóvenes españoles afincados en ese país ya sea como pequeños empresarios o como empleados de empresas españolas que han conseguido contratos de negocio en Ecuador.
Las propuestas y posicionamientos económicos de Rafael Correa (Doctor en economía por la Universidad de Illinois) para el gobierno del país, reflejadas en la composición de su equipo ejecutivo, están a medio camino de la «línea dura» de Hugo Chávez y Evo Morales y las tendencias más clásicamente socialdemócratas de Néstor Kirchner o Luiz Inacio Lula da Silva. Propone la renegociación de la deuda externa del país, el paro de las negociaciones para incorporarse al Tratado de Libre Comercio (TLC) con Estados Unidos, con una posterior renegociación, y un mayor gasto en aspectos sociales. Es partidario de limitar el pago de la deuda externa y, incluso, de renegociarla de forma similar a como se ha hecho en Argentina con el gobierno de Kirchner. Ha puesto en marcha una reforma de la constitución y quiere modificar el marco institucional del estado.
Otro caso de un estado simpatizante con las tesis bolivarianas és Uruguay gracias a su presidente, Tabaré Vázquez, cuyo gobierno funciona y va adelante con planteos valientes como el Plan de Equidad que apunta hacia una igualdad intergeneracional, de género, étnico–racial, equidad territorial y de oportunidades sin distinción, o un Plan de Emergencia Social cuyo objetivo es generar las condiciones de carácter estructural imprescindibles para emprender efectivamente el camino hacia la igualdad, la equidad y la justicia social. Un plan que pretende lograr la salida de la indigencia y la pobreza, aportando respuestas a las demandas y necesidades más básicas sobre todo en alimentación y salud.
Dentro de las relaciones internacionales del gobierno del Dr. Vázquez destacan la reanudación de relaciones con Cuba, la afianzada amistad entre el gobierno uruguayo y el venezolano, la mala comunicación entre Uruguay y Argentina, las duras críticas del mandatario al Mercosur, la negativa del gobierno a firmar un TLC con Estados Unidos, las mejoradas relaciones con otros gobiernos "progresistas" como el de Bolivia, Chile, Brasil y Ecuador y finalmente, las nuevas fronteras de comercio con países como Nueva Zelanda, Rusia, China, India y Emiratos Árabes Unidos.
Está claro que no todos los bolivarianos están en Venezuela (con Chávez y Maduro) ni en Bolívia (con Morales), y que algunos de esos bolivarianos progresan sin que se hable de ellos. Juzgar las ideas bolivarianas viendo tan solo a Maduro o las bravatas de Chávez, sería como limitarnos a ver el liberalismo mirando solo a Pinochet o Videla, o ver sus ventajas analizando tan solo lo que ha pasado con la British-Rail o la regresión del sistema sanitario público del Reino Unido, desde el gobierno de la Thatcher, aunque también formen parte de su historia. Y es que, al fin y al cabo, ni los "malos" son tan malos ni los "buenos" son tan buenos.
Un abrazo.
La major part de les èpoques fosques de la història es caracteritzen per la manca d'una forta centralització, d'un poder fort, és a dir, que hi havia una menor jerarquització. Tot i que se sol presentar com terme pejoratiu, solen ser èpoques amb menors diferències socials. No hi sol haver grans monuments, ni importants obres d'art o de literatura, però no sempre l'avenç tecnològic segueix la mateixa sort. Per exemple la metal·lúrgia del ferro va sorgir durant una època fosca.
