Sense dogma --- Sin dogma

[Entrada 127]

Sense dogma

Fa uns dies intentava fer un compendi d'allò que regeix la meva vida, és a dir del meu pensament, segurament mogut pel fet que acabo de reprendre l'estudi del pensament humà.

Tal com diu l'aforisme d'Heràclit d'Efes: "tot flueix, res no està quiet", i el meu pensament també flueix, no és estable, evoluciona al mateix ritme que va evolucionant el meu coneixement. Per això el que aquí exposo és com una fotografia que només recull un instant del meu ideari i en conseqüència pot donar-se que algun dia em sentiu defensar coses diferents, fins i tot contraposades a les que avui pugui exposar aquí. No me n'avergonyeixo, ans al contrari, n'estic ben orgullós de no tenir un dogma que m'impedeixi evolucionar i canviar d'idees, tot i que no ho faig, ni crec que ho faci mai, de manera capriciosa, ja m'enteneu, ja que per canviar les meves idees hi ha un requisit bàsic, que és el convenciment, que vol dir arguments i/o evidències sòlides.

Així que ja he començat, amb una primera idea bàsica: "tot flueix, res no està quiet". L'univers que coneixem, tant a mida micro com a mida macro, està format per elements en moviment permanent, des de la partícula més petita (avui es creu que és el bosó de Higgs) fins a l'estrella més gran de l'univers (ara com ara: NML Cygni). Qualsevol cos, per sòlid, dur i impenetrable que ens sembli, està format per partícules en permanent moviment. D'altra banda el cos de qualsevol animal, inclòs l'humà, està en permanent canvi i renovació, i així en el cos humà aproximadament cada deu anys es renoven el 100% de les seves cèl·lules, és a dir, que cada deu anys té un cos completament nou. És a dir, a la natura tot flueix, tot està en canvi permanent encara que moltes vegades no ho percebem.

Em sembla evident la validesa de mètode científic. Les raons fonamentals són dues: la primera és que es fonamenta en evidències, cosa que té l'inconvenient que cada nova evidència obliga a revisar de nou tot allò que es veu afectat a la llum de la nova aportació la qual cosa li dóna inestabilitat, però el fa avançar en la direcció correcta, i el dota de coherència i de total solidesa. D'altra banda es tracta d'un treball coral on tota evidència, tota teoria, tot nou avenç és analitzat, validat i consensuat per la comunitat. No entenc el coneixement científic com un dogma sinó com un coneixement en evolució permanent que a poc a poc progressa. I això fa que allò que avui considerem cert demà pot ser revisat, entrar en crisi i deixar de ser considerat vàlid. (Tot flueix). Tot plegat no impedeix que no hi hagi errors ni enganys. Els errors se solen detectar amb facilitat, encara que a vegades es trigui força més del desitjable. Com que actualment la ciència ha esdevingut una religió per a una bona part de la població, donar credibilitat a una cosa és fer-li dir a la ciència i això fa força interessant fer passar per veritats científiques determinats enganys que ajuden a enriquir a determinats sectors. Per això els enganys solen estar molt ben orquestrats i són força més difícils de detectar i denunciar. De tota manera, tard o d'hora acaben sortint a la llum. Tot plegat fa que no pugui creure més que allò que la comunitat científica ha consensuat i consolidat, sabent de la seva inestabilitat. De totes maneres poques vegades els avenços científics fan tombs en rodó i afirmen avui tot el contrari del que s'afirmava ahir. Normalment, cada avenç fa més general el coneixement anterior o bé el matisa, poques vegades el nega. Així el bosó de Higgs dóna llum a l'estructura de les partícules que conformen l'àtom, però no neguen l'existència dels àtoms ni la seva estructura.

En conseqüència la meva cosmogonia se sustenta en el model cosmològic del big bang (la gran explosió). Aquest es basa en la idea d'un univers en expansió i fixa l'edat de l'univers en uns 13,7 milers de milions d'anys. Aquest model gaudeix d'un consens aclaparador de la comunitat científica per les moltes evidències que l'avalen, malgrat que encara té punts foscos. Tenim tot de preguntes sense resposta com: què hi havia abans? D'on va sortir el que fos que li va donar origen? Hi ha altres universos? Tindrà un final aquest univers? Són preguntes per a les quals encara no hi ha una resposta, tot i que hi ha algunes propostes, cap d'elles ha merescut encara ser considerada vàlida. Ignorar aquestes coses, no disposar d'aquestes respostes, no em du a imaginar estranys éssers mitològics demiúrgics ni divinitats creadores. Simplement em fan ser conscient de la meva (o potser hauria de dir nostra) ignorància.

Sóc conscient que la nostra visió del món està condicionada per nosaltres mateixos, per la nostra cultura, la nostra subjectivitat, la nostra capacitat de comprensió, etc. Ja que la realitat, allò que és real, arriba a mi passant pel filtre de la meva ment, i en conseqüència la meva ment juga un paper molt important en el fet cognitiu.

També tinc força clara complexitat del que és real, que sembla força evident que el seu coneixement íntegre desborda les nostres capacitats, i de què per poder intentar comprendre el món que ens envolta hem hagut de recórrer a descompondre'l, simplificant-lo, perdent, així la visió de la globalitat, i al mateix temps, desvirtuant-lo.

Científicament es parla de caos quan el nombre de variables i paràmetres que regeixen un sistema és tan gran que el fan immanejable i el seu comportament resulta impredictible. Això no vol dir que no sigui manejable o predictible, només que no som capaços de fer-ho. És a dir, quan parlem de sistemes caòtics en realitat estem parlant de sistemes que tenen una complexitat que ens supera. Sens dubte la complexitat del nostre món, de l'univers que coneixem, ens supera perquè es tracta d'un sistema més complex som capaços de comprendre. Sens dubte hi ha una visió caòtica del món, però no vol dir que realment ho sigui.

No sé si algun dia la ciència tindrà totes les respostes o si, com alguns asseguren, es tracta d'un procés asimptòtic i mai arribarem a tenir-les totes. El que tinc és la seguretat que, si és possible aconseguir-ho, serà d'aquí a moltes generacions i que ni jo, ni els meus néts, ni els néts dels meus néts, si és que arriben a tenir-ne, ho arribarem a veure.

Sens dubte també estic lluny dels antropocentrismes defensats per les religions i per bona part dels pensadors i filòsofs de l'antiguitat. Com ja he dit en alguna altra ocasió no crec que els humans que vivim en aquest petit planeta siguem gaire cosa més que una colònia de virus que viu aïllada en un petit gra de sorra en mig d'un desert immens. Algú podria creure que es podria justificar l'existència d'aquell desert per l'existència d'aquella colònia? Per la mateixa raó, l'existència de l'ésser humà en un petit planeta que gira al voltant d'un estel que anomenem Sol, que és una mica més gran i calent que un estel mitjà, que té uns 4500 milions d'anys de vida i que s'estima que d'aquí a uns 5000 milions d'anys es convertirà en una gegant vermella i després en una nana blanca, cosa que significarà el seu final, sigui la causa i el motiu de l'existència de l'univers.

Així que tot plegat em fa dubtar molt seriosament de les veritats absolutes i immutables que postulava Parmènides d'Elea, i també de l'imperi de la raó sense més, sense les imprescindibles evidències. Per a mi la perfecció absoluta de les divinitats només existeix en la ment dels que intenten descriure-la. Les idees no són més que idees i, tot i que han de servir per comunicar-nos, no poden condicionar la realitat. En contra del que es creu que postulava Plató, no crec que sigui la raó i els processos especulatius purs els que ens duran a avançar en el coneixement perquè cal contrastar-los amb la realitat. Per això la ciència en busca evidències.

Tornant al nostre petit planeta. Els éssers vius, compostos en gran part per aigua, estem regits per processos bioquímics i electroquímics i som tots d'una peça. No hi ha evidències el cos i l'ànima puguin separar-se. Com ja postulava Aristòtil, no crec que l'ànima humana pugui sobreviure al cos encara que ho puguin fer les seves idees i fins i tot algunes de les seves emocions. Sé que la vida de tot animal, inclòs l'humà, s'acaba amb la mort, per això no tinc cap dubte de què la vida de les espècies no té més sentit que la supervivència de l'espècie. Algú podria pensar que això vol dir que la vida d'un individuo només té sentit si es reprodueix, cosa que és imprescindible per a la supervivència de l'espècie, però la natura ens mostra que no és així en tots els casos, no totes les abelles ni totes les formigues tenen com a missió la reproducció. Però l'èxit d'una espècie sí que requereix la supervivència dels seus individus, si més no, fins a l'edat fèrtil per garantir-ne la reproducció. Així la supervivència d'una espècie requereix la supervivència dels seus individus, o com a mínim d'una part d'ells, això és el que dóna sentit a la seva existència. I per a mi, aquest és el sentit de la vida dels éssers humans la seva supervivència tant en l'àmbir individual com en làmbit d'espècie. L'una per a garantir l'altra.

En aquest principi de supervivència no hi ha més premi o el càstig individual que la seva pròpia existència. Per tant es tracta de viure el millor possible. I aquest és la base dels meus principis ètics: "viure el millor possible". Això plantejat a escala individual ens du al liberalisme. Però això em sembla un error. Ja he comentat que la ciència és un fet coral, que funciona perquè es fa entre molts. L'home pertany a una espècie social, que viu en grups. Així doncs per a l'ésser humà "viure el millor possible" només té sentit com a fet grupal, com a fet social. Els que em seguiu ja sabeu de la meva defensa de la justícia i la llibertat. Aquests són els meus principis ètics, als que n'hi afegiria un altre: no molestar. No em mou més premi ni més càstig que la justícia i la llibertat. La resta, paradisos i inferns, em semblen fal·làcies per sotmetre'm.

També he après que en aquest món quasi en totes les situacions hem de buscar un equilibri entre elements, factors o forces antagòniques. Moltes vegades duals, però també hi ha tríades, com és el cas de l'ésser humà del qual ja he parlat com a ésser tricervellat. Aquests equilibris tan presents a la natura i que són la base dels processos ecològics han fet de l'univers un sistema canviant i en permanent evolució. Un exemple que ho evidència és el cas dels dinosaures, que van dominar el planeta abans que els mamífers se'n fessin els amos i que van desaparèixer per la ruptura fortuïta d'un d'aquests equilibris que els van deixar sense aliments. Les nostres intervencions en el sistema ecològic del planeta són un perill justament per això, perquè estem modificant o desequilibrant el sistema que ens ha permès ser el que som, amb tots els riscos que això comporta quan no controlem gaire bé el comportament d'aquest sistema...

Una abraçada.

Sin dogma

Hace unos días intentaba hacer un compendio de lo que rige mi vida, es decir de mi pensamiento, seguramente movido por el hecho de que acabo de reemprender el estudio del pensamiento humano.

Como dice el aforismo de Heráclito de Éfeso: "todo fluye, nada está quieto", y mi pensamiento también fluye, no es estable, evoluciona al mismo ritmo que va evolucionando mi conocimiento. Por eso lo que aquí expongo es como una fotografía que sólo recoge un instante de mi ideario y en consecuencia puede darse que algún día me oigáis defender cosas diferentes, incluso contrapuestas a las que hoy pueda exponer aquí. No me avergüenzo, al contrario, estoy orgulloso de no tener un dogma que me impida evolucionar y cambiar de ideas, aunque no lo hago, ni creo que lo haga nunca, de manera caprichosa, ya me entendéis, puesto que para cambiar mis ideas hay un requisito básico, que es el convencimiento, que significa argumentos y/o evidencias sólidas.

Así que ya he empezado, con una primera idea básica: "todo fluye, nada está quieto". El universo que conocemos, tanto a tamaño micro como a tamaño macro, está formado por elementos en movimiento permanente, desde la partícula más pequeña (hoy se cree que es el bosón de Higgs) hasta la estrella más grande de la universo (hoy por hoy: NML Cygni). Cualquier cuerpo, por sólido, duro e impenetrable que nos parezca, está formado por partículas en permanente movimiento. Por otro lado el cuerpo de cualquier animal, incluido el humano, está en permanente cambio y renovación, y así en el cuerpo humano aproximadamente cada diez años se renuevan el 100% de sus células, es decir, que cada diez años tiene un cuerpo completamente nuevo. Es decir, en la naturaleza todo fluye, todo está en cambio permanente aunque muchas veces no lo percibamos.

Me parece evidente la validez de método científico. Las razones fundamentales son dos: la primera es que se fundamenta en evidencias, lo que tiene el inconveniente de que cada nueva evidencia obliga a revisar de nuevo todo lo que se ve afectado a la luz de la nueva aportación lo cual le da inestabilidad, pero lo hace avanzar en la dirección correcta, y lo dota de coherencia y de total solidez. Por otra parte se trata de un trabajo coral donde toda evidencia, toda teoría, todo nuevo avance es analizado, validado y consensuado por la comunidad. No entiendo el conocimiento científico como un dogma sino como un conocimiento en evolución permanente que poco a poco progresa. Y eso hace que lo que hoy consideramos cierto mañana puede ser revisado, entrar en crisis y dejar de ser considerado válido. (Todo fluye). Todo ello no impide que no haya errores ni engaños. Los errores se suelen detectar con facilidad, aunque a veces se tarde bastante más de lo deseable. Como actualmente la ciencia se ha convertido en una religión para una buena parte de la población, dar credibilidad a una cosa es hacérsela decir a la ciencia y eso hace muy interesante hacer pasar por verdades científicas determinados engaños que ayudan a enriquecer a determinados sectores. Por eso los engaños suelen estar muy bien orquestados y son bastante más difíciles de detectar y denunciar. De todos modos, tarde o temprano acaban saliendo a la luz. Todo ello hace que no pueda creer más que lo que la comunidad científica ha consensuado y consolidado, sabiendo de su inestabilidad. De todos modos pocas veces los avances científicos dan giros en redondo y afirman hoy todo lo contrario de lo que afirmaba ayer. Normalmente, cada avance hace más general el conocimiento anterior o bien lo matiza, rara vez lo niega. Así el bosón de Higgs da luz a la estructura de las partículas que conforman el átomo, pero no niegan la existencia de los átomos ni su estructura.

En consecuencia mi cosmogonía se sustenta en el modelo cosmológico del big bang (la gran explosión). Este se basa en la idea de un universo en expansión y fija la edad del universo en unos 13,7 miles de millones de años. Este modelo goza de un consenso abrumador de la comunidad científica por las muchas evidencias que lo avalan, a pesar de que aún tiene puntos oscuros. Tenemos muchas preguntas sin respuesta como: ¿Qué había antes? ¿De donde salió lo que fuera que le dio origen? ¿Hay otros universos? ¿Tendrá un final este universo? Son preguntas para las que aún no hay una respuesta, aunque haya algunas propuestas ninguna de ellas ha merecido aún ser considerada válida. Ignorar estas cosas, no disponer de esas respuestas, no me lleva a imaginar extraños seres mitológicos demiúrgicos ni divinidades creadoras. Simplemente me hacen ser consciente de mi (o quizá debería decir nuestra) ignorancia.

Soy consciente de que nuestra visión del mundo está condicionada por nosotros mismos, por nuestra cultura, nuestra subjetividad, nuestra capacidad de comprensión, etc. Ya que la realidad, lo real, llega a mí pasando por el filtro de mi mente, y en consecuencia mi mente juega un papel muy importante en el hecho cognitivo.

También tengo bastante clara complejidad de lo real, que parece bastante evidente que su conocimiento integro desborda nuestras capacidades, y de que para poder intentar comprender el mundo que nos rodea hemos tenido que recurrir a descomponerlo, simplificándolo, perdiendo así la visión de la globalidad, y al mismo tiempo, desvirtuándolo.

Científicamente se habla de caos cuando el número de variables y parámetros que rigen un sistema es tan grande que lo hacen inmanejable y su comportamiento resulta impredecible. Esto no quiere decir que no sea manejable o predecible, sólo que no somos capaces de hacerlo. Es decir, cuando hablamos de sistemas caóticos en realidad estamos hablando de sistemas que tienen una complejidad que nos supera. Sin duda la complejidad de nuestro mundo, del universo que conocemos, nos supera porque se trata de un sistema más complejo de lo que somos capaces de comprender. Sin duda hay una visión caótica del mundo, pero no quiere decir que realmente lo sea.

No sé si algún día la ciencia tendrá todas las respuestas o si, como algunos aseguran, se trata de un proceso asintótico y nunca llegaremos a tenerlas todas. Lo que tengo es la seguridad de que, si es posible conseguirlo, será dentro de muchas generaciones y que ni yo, ni mis nietos, ni los nietos de mis nietos, si es que llegan a tenerlos, lo llegaremos a ver.

Sin duda también estoy lejos de los antropocentrismo defendidos por las religiones y por buena parte de los pensadores y filósofos de la antigüedad. Como ya he dicho en alguna otra ocasión no creo que los humanos que vivimos en este pequeño planeta seamos mucho más que una colonia de virus que vive aislada en un pequeño grano de arena en medio de un desierto inmenso. ¿Alguien podría creer que se podría justificar la existencia de aquel desierto por la existencia de aquella colonia? Por la misma razón, la existencia del ser humano en un pequeño planeta que gira alrededor de una estrella que llamamos Sol, que es un poco más grande y caliente que una estrella media, que tiene unos 4500 millones de años de vida y que se estima que dentro de unos 5000 millones de años se convertirá en una gigante roja y luego en una enana blanca, lo que significará su final, sea la causa y el motivo de la existencia del universo .

Así que todo ello me hace dudar muy seriamente de las verdades absolutas e inmutables que postulaba Parménides de Elea, y también del imperio de la razón sin más, sin las imprescindibles evidencias. Para mí la perfección absoluta de las divinidades sólo existe en la mente de los que intentan describirla. Las ideas no son más que ideas y, aunque han de servir para comunicarnos, no pueden condicionar la realidad. Por el contrario de lo que se cree que postulaba Platón, no creo que sea la razón y los procesos especulativos puros los que nos llevarán a avanzar en el conocimiento porque hay que contrastarlos con la realidad. Por eso la ciencia busca evidencias en ella.

Volviendo a nuestro pequeño planeta. Los seres vivos, compuestos en gran parte por agua, estamos regidos por procesos bioquímicos y electroquímicos y somos todos de una pieza. No hay evidencias el cuerpo y el alma puedan separarse. Como ya postulaba Aristóteles, no creo que el alma humana pueda sobrevivir al cuerpo aunque lo puedan hacer sus ideas e incluso algunas de sus emociones. Sé que la vida de todo animal, incluido el humano, se acaba con la muerte, por eso no tengo ninguna duda de que la vida de las especies no tiene más sentido que la supervivencia de la especie. Alguien podría pensar que esto significa que la vida de un individuo sólo tiene sentido si se reproduce, lo que es imprescindible para la supervivencia de la especie, pero la naturaleza nos muestra que no es así en todos los casos, no todas las abejas ni todas las hormigas tienen como misión la reproducción. Pero el éxito de una especie si que requiere la supervivencia de sus individuos, por lo menos, hasta la edad fértil para garantizar su reproducción. Así la supervivencia de una especie requiere de la supervivencia de sus individuos, o al menos de una parte de ellos, esto es lo que da sentido a su existencia. Y para mí, este es el sentido de la vida de los seres humanos su supervivencia tanto a nivel individual como a nivel de especie. La una para garantizar la otra.

En este principio de supervivencia no hay más premio o el castigo individual que su propia existencia. Por tanto se trata de vivir lo mejor posible. Y este es la base de mis principios éticos: "vivir lo mejor posible". Esto planteado a nivel individual nos lleva al liberalismo. Pero eso me parece un error. Ya he comentado que la ciencia es un hecho coral, que funciona porque se hace entre muchos. El hombre pertenece a una especie social, que vive en grupos. Así pues para el ser humano "vivir lo mejor posible" sólo tiene sentido como hecho grupal, como hecho social. Los que me seguís ya sabéis de mi defensa de la justicia y la libertad. Estos son mis principios éticos, a los que añadiría otro: no molestar. No me mueve más premio ni más castigo que la justicia y la libertad. El resto, paraísos e infiernos, me parecen falacias para someterme.

También he aprendido que en este mundo en casi todas las situaciones tenemos que buscar un equilibrio entre elementos, factores o fuerzas antagónicas. Muchas veces duales, pero también hay tríadas, como es el caso del ser humano del que ya he hablado como ser tricerebrado. Estos equilibrios tan presentes en la naturaleza y que son la base de los procesos ecológicos han hecho del universo un sistema cambiante y en permanente evolución. Un ejemplo que lo evidencia es el caso de los dinosaurios, que dominaron el planeta antes de que los mamíferos se hicieran los dueños y que desaparecieron por la ruptura fortuita de uno de estos equilibrios que los dejaron sin alimentos. Nuestras intervenciones en el sistema ecológico del planeta son un peligro justamente por eso, porque estamos modificando o desequilibrando el sistema que nos ha permitido ser lo que somos, con todos los riesgos que ello conlleva cuando no controlamos muy bien el comportamiento de ese sistema...

Un abrazo.