[Entrada 133]
Vuitanta anys de franquisme
Vuitanta anys es compleixen avui del cop d'estat de 1936. Un cop d'estat que va fracassar però que va donar el tret de sortida a una llarga guerra civil, que alguns van usar de laboratori d'assaig per a la segona guerra mundial.
Vuitanta anys després el feixisme encara és present als nostres carrers... Encara hi ha noms de carrers i places en força ciutats: Madrid, Lleida... Encara hi ha monuments d'aquells que s'aixecaren contra un règim democràtic legalment establert, com el monument de Tortosa...
Una guerra fratricida de la qual que només s'ha permès la reconciliació al bàndol vencedor, però que encara és hora que es demanin responsabilitats pels crims, per la corrupció i pels abusos dels qui van vèncer.
Vuitanta anys després el nacional-catolicisme encara és present en la societat civil de moltes poblacions i en les polítiques neofranquistes del govern ara en funcions.
Vuitanta anys després encara està pendent la reforma econòmica d'un país que fou profundament agrícola, que va viure de les seves colònies durant quasi 400 anys, i que encara avui viu d'aquella antiga glòria, però que no té una orientació econòmica clara.
Vuitanta anys després encara seguim lluitant a Catalunya, Euskadi, Galícia...
Vuitanta anys negres per a la història.
Una abraçada.
Ochenta años de franquismo
Ochenta años se cumplen hoy del golpe de estado de 1936. Un golpe de estado que fracasó pero que dio el pistoletazo de salida a una larga guerra civil, que algunos usaron de laboratorio de ensayo para la segunda guerra mundial .
Ochenta años después el fascismo todavía está presente en nuestras calles ... Todavía hay nombres de calles y plazas en bastantes ciudades: Madrid, Lérida ... Todavía hay monumentos de aquellos que se levantaron contra un régimen democrático legalmente establecido como el monumento de Tortosa ...
Una guerra fratricida de la que que sólo se ha permitido la reconciliación al bando vencedor, pero que aún es hora de que se pidan responsabilidades por los crímenes, por la corrupción y los abusos de los que vencieron.
Ochenta años después el nacional-catolicismo todavía está presente en la sociedad civil de muchas poblaciones y en las políticas neofranquistas del gobierno ahora en funciones.
Ochenta años después todavía está pendiente la reforma económica de un país que fue profundamente agrícola, que vivió de sus colonias durante casi 400 años, y que aún hoy vive de aquella antigua gloria, pero que no tiene una orientación económica clara.
Ochenta años después aún seguimos luchando en Cataluña, Euskadi, Galicia...
Ochenta años negros para la historia.
Un abrazo.
[Entrada 132]
Treball
A la versió catalana de la Wikipedia (la Viquipèdia) es diu que el treball "és un esforç manual o intel·lectual que generalment implica, encara que no sempre, una contrapartida econòmica o en espècie. Té implicacions directes en el dret, l'economia i la sociologia. Segons el “Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana”, és l'activitat conscient dels éssers humans orientada per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que els envolta. En economia capitalista es defineix com un esforç humà aplicat a la producció de la riquesa (benefici econòmic) i es considera, per tant un factor de producció."
Treballar per satisfer les necessitats d'un mateix i les dels que en puguin dependre (penso bàsicament en malalts, ancians i nens) justifica ben clarament fer l'esforç manual o intel·lectual que es defineix com a treball. Ara treballar per produir riquesa ja no em sembla tan clar. En tot cas em pregunto "quanta" riquesa i "per a qui", una cosa és satisfer les necessitats i l'altre produir més del que ens cal, és a dir, produir excedents amb els quals mantenir en aquells que no estan col·laborant en res, però encara és molt pitjor quan aquest produir riquesa és per enriquir en algú, especialment si aquest algú no és un mateix, com sol passar al qui treballa per a un altre.
Antigament, quan l'estat estava dirigit per un príncep sobirà (es fes dir, rei, emperador, duc, comte, etc.) els tributs que s'obligava a pagar a la població no tenien més justificació que el manteniment d'aquest sobirà, la seva cort i el seu principat. El sobirà no havia de donar-ne comptes i podia fàcilment donar via lliure a la seva cobdícia i practicar la cleptocràcia. Això ha canviat radicalment, ja que els estats actuals estan obligats a rendir comptes de tot el que recapten i també de quin destí se li dóna... Malgrat els casos de corrupció que ja sabem que són força freqüents i que en tot cas són un delicte que és perseguit amb més o menys encert pel mateix estat.
No passa el mateix amb els negocis privats, especialment després de la globalització. Els seus beneficis es justifiquen d'una manera estrictament comptable: m'he gastat tant i he aconseguit quant i la diferència de quant a tant són els beneficis. Com es gestionen aquest quant i aquest tant és més complicat de controlar. D'una banda perquè el món dels negocis privats sol tenir una regulació força laxa i es permeten pràctiques que en l'àmbit públic són considerades corruptes i delictives, com ara els regals d'empresa. D'altra banda el fet de la globalització encara ho complica més, ja que fa pràcticament impossible controlar els beneficis reals dels negocis privats en cada estat, i també les maniobres financeres que es fan per eludir fiscalitats, regulacions socials, etc. que ja sabem que no són iguals a tots els estats. O sigui que les companyies d'abast multinacional poden fer coses en alguns països que en altres són il·legals. Cosa que és afavorida pels tractats de lliure comerç internacional que tant agraden als ultraliberals.
Treballar per cobrir les meves necessitats i les dels meus, ho trobo absolutament imprescindible. Treballar per cobrir les despeses de l'estat, també. Parlo d'un estat que assumeixi les seves comeses, lliure de corrupció i cleptocràcia. Però em sembla que ens hem de negar rotundament a treballar per enriquir a un altre, qui probablement s'endurà la seva riquesa lluny de l'estat on treballo i intentarà pagar la mínima part d'impostos que li tocaria en aquest estat (recordem que només el 4% del que recapta l'Estat Espanyol prové de les grans fortunes i les grans empreses). Com que ja he parlat del cooperativisme i del que en diu la constitució espanyola de 1978 a l'article 129.2 al respecte no m'estendré en explicar com aconseguir-ho.
D'altra banda també col·laborem a l'enriquiment de tercers comprant-los el que venen. Per això també és important vigilar què, com i on comprem. En aquest sentit hi ha el tema del comerç just i del de proximitat, on es valora on i com es produeix d'una banda, i de com i a través de qui arriba el producte als nostres mercats de l'altra.
Treballar sí, però per a mi, per als meus i per al manteniment del meu estat, no per enriquir a tercers que ni tan sols contribueixen a mantenir aquest estat.
Una abraçada.
Trabajo
En la versión catalana de la Wikipedia (la Viquipèdia) se dice que el trabajo "es un esfuerzo manual o intelectual que generalmente implica, aunque no siempre, una contrapartida económica o en especie. Tiene implicaciones directas en el derecho, la economía y la sociología. Según el "Diccionario de la Enciclopedia Catalana", es la actividad consciente de los seres humanos orientada a satisfacer sus necesidades transformando la naturaleza que los rodea. En economía capitalista se define como un esfuerzo humano aplicado a la producción de la riqueza (beneficio económico) y se considera, por tanto un factor de producción. "
Trabajar para satisfacer las necesidades de uno mismo y las de los que puedan depender (pienso básicamente en enfermos, ancianos y niños) justifica claramente hacer el esfuerzo manual o intelectual que se define como trabajo. Ahora trabajar para producir riqueza ya no me parece tan claro. En todo caso me pregunto "cuánta" riqueza y "para quién", una cosa es satisfacer las necesidades y el otro producir más de lo que nos hace falta, es decir, producir excedentes con los que mantener a aquellos que no están colaborando en nada, pero aún es mucho peor cuando éste producir riqueza es para enriquecer en alguien, especialmente si ese alguien no es uno mismo, como suele ocurrir a quien trabaja para otro.
Antiguamente, cuando el estado estaba dirigido por un príncipe soberano (se hiciera llamar, rey, emperador, duque, conde, etc.) los tributos que se obligaba a pagar a la población no tenían más justificación que el mantenimiento de ese soberano , su corte y su principado. El soberano no tenía que dar cuentas y podía fácilmente dar vía libre a su codicia y practicar la cleptocracia. Eso ha cambiado radicalmente, ya que los estados actuales están obligados a rendir cuentas de todo lo que recaudan y también de qué destino se le da... A pesar de los casos de corrupción que ya sabemos que son bastante frecuentes y que en todo caso son un delito que es perseguido con más o menos acierto por el propio estado.
No ocurre lo mismo con los negocios privados, especialmente después de la globalización. Sus beneficios se justifican de una manera estrictamente contable: me he gastado tanto y he conseguido cuánto y la diferencia de cuanto a tanto son los beneficios. Cómo se gestionan ese cuanto y ese tanto es más complicado de controlar. Por un lado porque el mundo de los negocios privados suele tener una regulación bastante laxa y se permiten prácticas que en el ámbito público son consideradas corruptas y delictivas, como los regalos de empresa. Por otra parte el hecho de la globalización aún lo complica más, ya que hace prácticamente imposible controlar los beneficios reales de los negocios privados en cada estado, y también las maniobras financieras que se hacen para eludir fiscalidades, regulaciones sociales, etc. que ya sabemos que no son iguales en todos los estados. O sea que las compañías de alcance multinacional pueden hacer cosas en algunos países que en otros son ilegales. Lo cual es favorecido por los tratados de libre comercio internacional que tanto gustan a los ultraliberales.
Trabajar para cubrir mis necesidades y las de los mios, me parece absolutamente imprescindible. Trabajar para cubrir los gastos del estado, también. Hablo de un estado que asuma sus cometidos, libre de corrupción y cleptocracia. Pero me parece que hemos que negar rotundamente a trabajar para enriquecer a otro, quien probablemente llevará su riqueza lejos del estado donde trabajo e intentará pagar la mínima parte de impuestos que le tocaría a ese estado (recordemos que sólo el 4% de lo que recauda el Estado Español proviene de las grandes fortunas y las grandes empresas). Como ya he hablado del cooperativismo y de lo que dice la constitución española de 1978 en el artículo 129.2 al respecto no me extenderé en explicar cómo conseguirlo.
Por otro lado también colaboramos al enriquecimiento de terceros comprándoles lo que venden. Por eso también es importante vigilar qué, cómo y dónde compramos. En este sentido está el tema del comercio justo y del de proximidad , donde se valora dónde y cómo se produce por un lado, y de cómo ya través de quién llega el producto a nuestros mercados por el otro.
Trabajar sí, pero para mí, para los míos y para el mantenimiento de mi estado, no para enriquecer a terceros que ni siquiera contribuyen a mantener ese estado.
Un abrazo.
[Entrada 131]
Orlando
El món està de dol, i també la comunitat LGBT. Prop d'una cinquantena de persones han mort a mans d'una altra persona. L'un diu defensar uns ideals, unes creences que altres qualifiquem d'extremistes. Els altres feien la seva vida, amb totes les limitacions que tenim els LGBT. Limitacions que compartim a la nostra societat amb tants d'altres que per una singularitat o altra viuen de forma diferent.
L'agressor va irrompre en un club gai d'Orlando (Florida) amb una arma d'assalt. Abans de l'atac, havia jurat lleialtat a Estat Islàmic (també conegut com a ISIS o DAESH). Havia aconseguit l'armament amb relativa facilitat en aquells estats units on la llibertat individual forma part dels seus principis fonamentals. Aquella persona va posar la seva vida a disposició d'uns ideals fonamentats en el que actualment qualifiquem de fanatisme religiós.
Els precandidats que estan lluitant per arribar a la Casablanca han intentat aprofitar-se de la situació per intentar esgarrapar uns quants vots. L'un va aprofitar per fomentar l'odi cap al món islàmic, l'altre per reobrir la polèmica sobre la llibertat d'accés a les armes als EUA.
Limitar l'accés a les armes té allà grans detractors. A part dels qui les fabriquen i comercialitzen, hi ha també la poderosa National Rifle Association (Associació Estatunidenca d'Armes de Foc) que va presidir entre 1998 i 2003 en Charlton Heston. També s'hi oposen tots aquells que creuen que fer-ho seria una agressió a la seva llibertat individual, als seus drets bàsics. Altres creiem que les armes, siguin de foc o no, sempre són perilloses i que, per tant, cal restringir-ne l'accés. No vull polemitzar sobre aquest tema de l'accés a les armes. Em sembla massa obvi.
En realitat al darrere de tot plegat el que hi ha és una altra qüestió que és aquest delicat equilibri o desequilibri entre la llibertat individual i l'interès de la comunitat. Polèmica que es podria també vincular al debat entre els defensors del liberalisme i els que creuen en una gestió comunitària de béns i recursos. Sens dubte estic amb els que defensen que cal trobar l'equilibri adequat entre ambdues coses.
Sens dubte, el meu dolor per aquestes 49 víctimes va molt més enllà de les meves reflexions sobre el funcionament de la nostra societat, que entre altres coses, encara no ens tracta com seria just, i no solament per ser LGBT. Són 49 persones que han mort simplement per practicar una sexualitat diferent.
Una abraçada.
Orlando
El mundo está de luto, así como la comunidad LGBT. Cerca de una cincuentena de personas han muerto a manos de otra persona. El uno dice defender unos ideales, unas creencias que otros calificamos de extremistas. Los otros hacían su vida, con todas las limitaciones que tenemos los LGBT. Limitaciones que compartimos en nuestra sociedad con tantos otros que por una singularidad u otra viven de forma diferente.
El agresor irrumpió en un club gay de Orlando (Florida) con un arma de asalto. Antes del ataque, había jurado lealtad a Estado Islámico (también conocido como ISIS o DAESH). Había conseguido el armamento con relativa facilidad en aquellos estados unidos donde la libertad individual forma parte de sus principios fundamentales. Aquella persona puso su vida a disposición de unos ideales fundamentados en lo que actualmente calificamos de fanatismo religioso.
Los precandidatos que están luchando para llegar a la Casablanca han intentado aprovecharse de la situación para intentar arañar unos cuantos votos. El uno aprovechó para fomentar el odio hacia el mundo islámico, el otro para reabrir la polémica sobre la libertad de acceso a las armas en EEUU.
Limitar el acceso a las armas tiene allí grandes detractores. A parte de quienes las fabrican y comercializan, hay también la poderosa National Rifle Association (Asociación Estadounidense de Armas de Fuego) que presidió entre 1998 y 2003 Charlton Heston. También se oponen todos aquellos que creen que hacerlo sería una agresión a su libertad individual, a sus derechos básicos. Otros creemos que las armas, sean de fuego o no, siempre son peligrosas y que, por tanto, hay que restringir el acceso a ellas. No quiero polemizar sobre este tema del acceso a las armas. Me parece demasiado obvio.
En realidad detrás de todo ello lo que hay es otra cuestión que es este delicado equilibrio o desequilibrio entre la libertad individual y el interés de la comunidad. Polémica que se podría también vincularse al debate entre los defensores del liberalismo y los que creen en una gestión comunitaria de bienes y recursos. Sin duda estoy con los que defienden que hay que encontrar el equilibrio adecuado entre ambas cosas.
Sin duda, mi dolor por estas 49 víctimas va mucho más allá de mis reflexiones sobre el funcionamiento de nuestra sociedad, que entre otras cosas, aún no nos trata como sería justo, y no solamente por ser LGBT. Son 49 personas que han muerto simplemente para practicar una sexualidad diferente.
Un abrazo.
Una guerra fratricida de la qual que només s'ha permès la reconciliació al bàndol vencedor, però que encara és hora que es demanin responsabilitats pels crims, per la corrupció i pels abusos dels qui van vèncer.
