Històries (III) --- Historias (III)

[Entrada 139]

Històries (III)

L'any 1054 el patriarca de Roma, Lleó IX, i el patriarca de Constantinoble, Miquel I, es van excomunicar mútuament. És la data en què se situa el Gran Cisma d'Orient. La causa principal del cisma fou la disputa sobre l'autoritat del patriarca de Roma i el de Constantinoble: el de Roma deia tenir autoritat sobre els altres quatre patriarques, i aquests deien que la supremacia del patriarca de Roma era només honorària, i que la seva jurisdicció només era sobre la seva regió, l'Occident. Fins aquell moment els bisbes havien actuat com a germans, eren elegits pels seus feligresos a les seves diòcesis, i es reunien en concili per prendre les decisions transcendentals. Existien cinc bisbes amb una dignitat especial, els patriarques de l'Església: eren els bisbes de Roma, Constantinoble, Antioquia, Jerusalem i Alexandria, que llavors eren els principals centres culturals. Quatre a l'orient, d'arrel grega, i un a occident, d'arrel llatina. Roma, a més, era la seu on fou bisbe i martiritzat Pere. Però el patriarca de Constantinoble es creia tant o més important que el de Roma.

El terme "papa" prové del mot grec "πάππας", que significa "Pare". Als primers segles del cristianisme, especialment a l'est, aquest títol s'aplicava a tots els bisbes i al clergat superior. De fet, no és fins a l'any 1075 que el bisbe de Roma esdevé "el Papa" (el primer entre els bisbes, el successor de Pere). Gregori VII, patriarca de Roma (1073-1085) va fer aquell any un memoràndum, Dictatus Papae, on s'afirmava la superioritat del bisbe de Roma sobre tota autoritat política i terrenal, i en conseqüència, sobre la resta de bisbes de l'Església. Les raons que ho justificaven eren: lluitar contra el tràfic de beneficis i sobretot els dels bisbats, i posar fi a l'escàndol causat per la situació dels sacerdots i bisbes casats i amb descendència no reconeguda (!). El procés va ser llarg i es va haver d'enfrontar amb el rebuig de tota l'Església d'Orient, part de la d'Occident i de força reis i prínceps d'Orient i Occident. Potser per això, anys després Urbà II, en un intent de consolidar aquestes prerrogatives, va convocar la primera croada amb una doble intenció. En primer lloc evitar que Bizanci perdés el control polític de Jerusalem, però també per recuperar el control de Roma sobre els cristians d'Occident.

Una abraçada

Historias (III)

El año 1054 el patriarca de Roma, León IX, y el patriarca de Constantinopla, Miguel I, se excomulgaron mutuamente. Es la fecha en que se sitúa el Gran Cisma de Oriente. La causa principal del cisma fue la disputa sobre la autoridad del patriarca de Roma y el de Constantinopla: el de Roma decía tener autoridad sobre los otros cuatro patriarcas, y estos decían que la supremacía del patriarca de Roma era sólo honoraria, y que su jurisdicción sólo era sobre su región, Occidente. Hasta ese momento los obispos habían actuado como hermanos, eran elegidos por sus feligreses en sus diócesis, y se reunían en concilio para tomar las decisiones trascendentales. Existían cinco obispos con una dignidad especial, los patriarcas de la Iglesia: Eran los obispos de Roma, Constantinopla, Antioquía, Jerusalén y Alejandría, que entonces eran los principales centros culturales. Cuatro en oriente, de raíz griega, y uno en occidente, de raíz latina. Roma, además, era la sede donde fue obispo y martirizado Pedro. Pero el patriarca de Constantinopla se creía tanto o más importante que el de Roma.

El término "papa" proviene de la palabra griega "πάππας", que significa "Padre". En los primeros siglos del cristianismo, especialmente en el este, este título se aplicaba a todos los obispos y al clero superior. De hecho, no es hasta el año 1075 que el obispo de Roma se convierte en "el Papa" (el primero entre los obispos, el sucesor de Pedro). Gregorio VII, patriarca de Roma (1073-1085) hizo ese año un memorando, Dictatus Papae, donde se afirmaba la superioridad del obispo de Roma sobre toda autoridad política y terrenal, y en consecuencia, sobre el resto de obispos de la Iglesia. Las razones que lo justificaban eran: luchar contra el tráfico de beneficios y sobre todo los de los obispados, y poner fin al escándalo causado por la situación de los sacerdotes y obispos casados y con descendencia no reconocida (!). El proceso fue largo y tuvo que enfrentarse con el rechazo de toda la Iglesia de Oriente, parte de la de Occidente y de muchos reyes y príncipes de Oriente y Occidente. Quizá por eso, años después Urbano II, en un intento de consolidar esas prerrogativas, convocó la primera cruzada con una doble intención. En primer lugar evitar que Bizancio perdiera el control político de Jerusalén, pero también para recuperar el control de Roma sobre los cristianos de Occidente.

un abrazo