[Entrada 188]
Un somni amb blogaire
Aquesta nit he conegut al blogaire Luckitas en un somni. Ell és la persona que em va fer interessar pel món dels blogs, ja que em vaig enganxar al seu blog. Actualment manté el blog Yo soy el arquitecto de mi propio destino on signa com a Lucky Luciano. Cal dir que només ens coneixem virtualment, que no ens hem vist mai, ni tan sols en fotografia.
En el somni jo estic amb un noi prenent una copa i xerrant. Estem en un local gai ple de gent. Hi ha moltes taules amb parelles en les quals almenys un d'ells és un jove. Un noi va passant de taula en taula. A cada taula on s'atura, parla en veu baixa amb un d'ells, sempre el més jove. Indefectiblement s'acomiada amb un "Què us bombin!" en veu alta. S'acosta al meu company de taula. Li parla en veu baixa com havia anat fent a les altres taules. El meu company se'l mira als ulls i es fan un petó.
El somni continua en una habitació on tot és blanc, les parets, els llençols i els llits. La llum de les primeres hores del matí ens il·lumina. Hi ha tres llits junts, dos de costat i l'altre de través al peu dels altres dos, tot formant un llit enorme. Hi som quatre persones. Jo, el company amb qui prenia la copa, el noi que s'ha acostat a la nostra taula i ha acabat besant-se amb el meu company, i un quart noi que també és jove. És a dir, tres nois menors de 30 anys y jo. Estem nus i cansats d'una llarga sessió de sexe en comunitat. De cop m'he adonat que el quart noi, era ell, en Luckitas. No em pregunteu perquè, simplement n'estava completament segur. El seu físic no responia gens a la imatge que tinc d'ell, però d'això no me n'he adonat fins després, quan m'he despertat i he repassat les imatges del somni. El noi del meu somni no era guapo, era més aviat vulgar, tirant a lletget. No tenia un físic d'esportista amb la musculatura marcadeta, sinó que era més aviat fofet. Però era ell.
Seguint amb el somni. Llavors m'he aixecat d'on estava estirat, li he fet un petó a la meva parella que estava dormint tot abraçant-me. M'he assegut al costat d'en Luckitas que estava ajagut a un extrem del llit, semiadormit. He arquejat el meu cos per parlar-li a l'orella i li he dit: "¡Hola! Sé que tú eres Luckitas. Yo soy Josep PeaceForEver". Ens hem besat amb tendresa, amb la tendresa dels vells amics. Mentre ho fèiem he recordat el seu comportament excepcional durant la sessió de sexe mostrant-se com a una persona tendra i experta en aquestes qüestions. Després del petó només puc recordar que m'ha dit que el meu blog no li agradava. Llavors m'he despertat amb una erecció descomunal.
No sé si tot plegat vol dir alguna cosa, no sé interpretar els somnis.
Una abraçada.
Un sueño con bloguero
Esta noche he conocido al bloguero Luckitas en un sueño. Él es la persona que me hizo interesar por el mundo de los blogs, ya que me enganché a su blog. Actualmente mantiene el blog Yo soy el arquitecto de mi propio destino donde firma como Lucky Luciano. Hay que decir que sólo nos conocemos virtualmente, que no nos hemos visto nunca, ni siquiera en fotografía.
En el sueño yo estoy con un chico tomando una copa y charlando. Estamos en un local gay lleno de gente. Hay muchas mesas con parejas en las que al menos uno de ellos es un joven. Un chico va pasando de mesa en mesa. En cada mesa donde se para, habla en voz baja con uno de ellos, siempre el más joven. Indefectiblemente se despide con un "¿Qué os den!" en voz alta. Se acerca a mi compañero de mesa. Le habla en voz baja como había ido haciendo en las otras mesas. Mi compañero le mira a los ojos y se besan.
El sueño continúa en una habitación donde todo es blanco, las paredes, las sábanas y las camas. La luz de las primeras horas de la mañana nos ilumina. Hay tres camas juntas, dos de lado y la otra de través al pie de los otros dos, formando una cama enorme. Allí estamos cuatro personas. Yo, el compañero con quien tomaba la copa, el chico que se ha acercado a nuestra mesa y ha acabado besándose con mi compañero, y un cuarto chico que es también joven. Es decir, tres chicos menores de 30 años y yo. Estamos desnudos y cansados de una larga sesión de sexo en comunidad. De golpe me he dado cuenta de que el cuarto chico, era él, Luckitas. No me preguntéis porque, simplemente estaba completamente seguro. Su físico no respondía para nada a la imagen que tengo de él, pero de eso no me he dado cuenta hasta después, cuando me he despertado y he repasado las imágenes del sueño. El chico de mi sueño no era guapo, era más bien vulgar, tirando a feito. No tenía un físico de deportista con la musculatura marcadita, sino que era más bien fofito. Pero en el sueño era él.
Siguiendo con el sueño. Entonces me he levantado de donde estaba tumbado, le he dado un beso a mi pareja que estaba durmiendo abrazándome. Me he sentado junto a Luckitas que estaba tumbado en un extremo de la cama, semidormido. He arqueado mi cuerpo para hablarle al oído y le he dicho: "¡Hola! Sé que tú eres Luckitas. Yo soy Josep PeaceForEver". Nos hemos besado con ternura, con la ternura de los viejos amigos. Mientras lo hacíamos he recordado su comportamiento excepcional durante la sesión de sexo mostrándose como una persona tierna y experta en esas lides. Tras el beso sólo puedo recordar que me ha dicho que mi blog no le gustaba. Entonces me he despertado con una erección descomunal.
No sé si todo eso significa algo, no sé interpretar los sueños.
Un abrazo.
[Entrada 187]
Ètica politica
[...] a Espanya vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent. [...] En realitat vaig veure que la història s'estava escrivint no des del punt de vista del que havia passat, sinó des del punt de vista del que havia d'haver passat segons les diferents «línies de partit». [...] Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que fins i tot la idea de veritat objectiva està desapareixent del món. Al capdavall, és molt probable que aquestes mentides, o en qualsevol cas altres equivalents, passin a la història.
George Orwell, Homenatge a Catalunya.
Tony Judt en el llibre Thinking the Twentieth Century (Pensar el segle XX) assegura que als EUA es va produir un canvi important entre el cas Watergate i la Guerra de l'Iraq. En el primer cas el president va ser forçat a dimitir per les seves mentides i el joc brut amb què havia aconseguit la presidència. En el segon, a Bush fill se li va tolerar que declarés una guerra basant-se en falsedats evidents. Judt raona, a la llum d'aquests dos fets que als EUA la política ha deixat de banda l'ètica entre un esdeveniment i l'altre. Un període que coincideix amb la irrupció de l'ultraliberalisme a la política americana, que s'inicià amb Nixon, però que va entrar amb força amb la presidència de Reagan.
Els estudiosos de la història defensen que els fets admeten versions i que per tant es poden explicar moltes històries a base d'uns mateixos fets. En el món científic es parla de consensuar entre les diferents versions, la que sembla més versemblant, més objectiva, tenint en compte tots els elements que conflueixen en un fet. Per això aquesta versió consensuada pot ser modificada a la llum d'una nova descoberta o de la relectura d'un determinat document.
Això permet que es pugui fer una història a mida, i que, segons com s'interpretin els fets i els elements dels quals es disposa, se'n pugui treure una versió o una altra. Se sap que fins i tot s'ha arribat a falsificar documentació per donar un cert sentit a la història. Quan no es té interès en aquella "veritat objectiva" que esmenta Orwell, sinó que el que es busca és justificar alguna cosa, les interpretacions de la història resulten sospitoses, per no dir falses.
En el món polític es busca sovint l'aval de la història per donar força al seu argumentari. Se sap que avui dia hi ha estudiosos de la història que, amb una manca total d'ètica, estan al servei de determinades línies polítiques posant la història al servei del seu ideari, estudiosos que són els que conceben la majoria de les versions sospitoses que esmentava.
Sens dubte la societat té assumits aquests fets, tant la falta d'ètica i de principis de molts dels polítics d'èxit, com les versions falsejades de la història. A mi sempre em sorprèn i no deixarà de sorprendre'm que no fem res per acabar amb aquestes coses.
Una abraçada.
Ética política
[...] en España vi por primera vez noticias de prensa que no tenían ninguna relación con los hechos, ni siquiera la relación que se presupone en una mentira corriente. [...] En realidad vi que la historia se estaba escribiendo no desde el punto de vista de lo que había ocurrido, sino desde el punto de vista de lo que tenía que haber ocurrido según las distintas «líneas de partido». [...] Estas cosas me parecen aterradoras, porque me hacen creer que incluso la idea de verdad objetiva está desapareciendo del mundo. A fin de cuentas, es muy probable que estas mentiras, o en cualquier caso otras equivalentes, pasen a la historia.
George Orwell, Homenaje a Cataluña.
Tony Judt en el libro Thinking the Twentieth Century (Pensar el siglo XX) asegura que en EEUU se produjo un cambio importante entre el caso Watergate y la Guerra de Irak. En el primer caso el presidente fue forzado a dimitir por sus mentiras y el juego sucio con el que había conseguido la presidencia. En el segundo, a Bush hijo se le toleró que declarara una guerra basándose en falsedades evidentes. Judt razona, a la luz de estos dos hechos que en EEUU la política ha dejado de lado la ética entre un suceso y el otro. Un periodo que coincide con la irrupción del ultraliberalismo en la política estadounidense, que se inició con Nixon, pero que entró con fuerza con la presidencia de Reagan.
Los estudiosos de la historia defienden que los hechos admiten versiones y que por tanto se pueden explicar muchas historias a base de unos mismos hechos. En el mundo científico se habla de consensuar entre las diferentes versiones, la que parece más verosímil, más objetiva, teniendo en cuenta todos los elementos que confluyen en un hecho. Por ello esta versión consensuada puede ser modificada a la luz de un nuevo descubrimiento o de la relectura de un determinado documento.
Esto permite que se pueda hacer una historia a medida, y que, según cómo se interpreten los hechos y los elementos de los que se dispone, se pueda sacar una versión u otra. Se sabe que incluso se ha llegado a falsificar documentación para dar cierto sentido a la historia. Cuando no se tiene interés en aquella "verdad objetiva" que menciona Orwell, sino que lo que se busca es justificar algo, las interpretaciones de la historia resultan sospechosas, por no decir falsas.
En el mundo político se busca a menudo el aval de la historia para dar fuerza a su argumentario. Se sabe que hoy en día hay estudiosos de la historia que, con una falta total de ética, están al servicio de determinadas líneas políticas poniendo la historia al servicio de su ideario, estudiosos que son los que conciben la mayoría de las versiones sospechosas que mencionaba.
Sin duda la sociedad tiene asumidos estos hechos, tanto la falta de ética y de principios de muchos de los políticos de éxito, como las versiones falseadas de la historia. A mí siempre me sorprende y no dejará de sorprenderme que no hagamos nada para acabar con esas cosas.
Un abrazo.
[Entrada 186]
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall, escrit el 1898 amb motiu dels desastres colonials d'aquell moment.
Oda a España
Escucha, España, - la voz de un hijo
Que te habla en lengua - no castellana:
Hablo en la lengua - que me ha dado
La tierra áspera:
En esta lengua - pocos te han hablado,
Con la otra, demasiados.
Te han hablado demasiado - de los saguntinos
Y de los que por la patria mueren:
Tus glorias - y tus recuerdos,
Recuerdos y glorias - sólo de muertos:
Ha vivido triste.
Yo quiero hablarte - de otro modo.
¿Por qué derramar la sangre inútil?
Dentro de las venas - vida es la sangre,
Vida para los de ahora - y para los que vendrán:
Derramada es muerta.
Demasiado pensabas - en tu honor
Y muy poco en tu vivir:
Trágica llevabas - a morir a tus hijos,
e satisfacías - de honras mortales,
Y eran tus fiestas - los funerales
¡Oh triste España!
Yo he visto los barcos - marchar repletos
De hijos que llevabas - a que murieran:
Sonrientes marchaban - hacia el azar;
Y tú cantabas - cerca del mar
Como una loca.
¿Dónde están los barcos? - ¿Dónde están los hijos?
Pregúntaselo al Poniente en la ola brava:
Todo lo perdiste - no tienes a nadie.
España, España, - vuelve en ti,
¡Arranca el llanto de madre!
Sálvate, ¡oh!, sálvate - de tanto mal;
Que el llanto te vuelva fecunda, alegre y viva;
Piensa en la vida que tienes alrededor:
Levanta la frente,
Sonríe a los siete colores que hay en las nubes.
¿Dónde estas, España? - no te veo en ningún sitio.
¿No oyes mi voz tronadora?
¿No entiendes esta lengua - que te habla entre peligros?
¿Has desaprendido a no entender a tus hijos?
¡Adiós, España!
Joan Maragall, escrito 1898 con motivo de los desastres coloniales de aquel momento.
[Entrada 185]
Aquesta remor que se sent
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol (publicat el 1970)
Un poema dedicat a la censura franquista, que ha recuperat actualilitat a la meva terra.
Una abraçada
Este rumor que se oye
Este rumor que se oye no es de lluvia.
Hace ya mucho tiempo que no llueve.
Se han secado las fuentes y el polvo se acumula
por las calles y las casas.
Este rumor que se oye no es de viento.
Han prohibido el viento para que no levante
el polvo que hay en todas partes
y el aire no se vuelva, dicen, irrespirable.
Este rumor que se oye no es de palabras.
Han prohibido las palabras para que
no pongan en peligro
la frágil inmovilidad del aire.
Este rumor que se oye no es de pensamientos.
Han sido prohibidos para que no engendren
la necesidad de hablar
y sobrevenga, inevitablemente, la catástrofe.
Y, sin embargo, el rumor persiste.
Miquel Martí i Pol (publicado en 1970)
Una poema dedicado a la censura franquista, que ha recuperado actualidad en mi tierra.
Un abrazo.
El somni continua en una habitació on tot és blanc, les parets, els llençols i els llits. La llum de les primeres hores del matí ens il·lumina. Hi ha tres llits junts, dos de costat i l'altre de través al peu dels altres dos, tot formant un llit enorme. Hi som quatre persones. Jo, el company amb qui prenia la copa, el noi que s'ha acostat a la nostra taula i ha acabat besant-se amb el meu company, i un quart noi que també és jove. És a dir, tres nois menors de 30 anys y jo. Estem nus i cansats d'una llarga sessió de sexe en comunitat. De cop m'he adonat que el quart noi, era ell, en Luckitas. No em pregunteu perquè, simplement n'estava completament segur. El seu físic no responia gens a la imatge que tinc d'ell, però d'això no me n'he adonat fins després, quan m'he despertat i he repassat les imatges del somni. El noi del meu somni no era guapo, era més aviat vulgar, tirant a lletget. No tenia un físic d'esportista amb la musculatura marcadeta, sinó que era més aviat fofet. Però era ell.
