L'ocàs (1) --- El ocaso (1)

[Entrada 244]

L'ocàs (1)

L'amor és una bogeria temporal. Entra en erupció, com un terratrèmol, i després s'extingeix. I quan s'extingeix has de prendre una decisió.
Agustí d'Hipona (354-430)

Per a mi l'ocàs és la pitjor hora del dia, la introducció al final del dia, quan la claror decau i van apareixent lentament les ombres de la nit. Qui em coneix sap que quan sóc a casa o a l'interior d'un edifci, abans que no es faci fosc, obro els llums. L'ocàs em du tristor. Però no vull parlar d'aquest ocàs, sinó del meu crepuscle, del meu ocàs, de quan vaig començar a pensar-hi. Tots sabem que els infants i els adolescents viuen com si fossin immortals, no consideren la mort com un fet que ha d'arribar indefectiblement. Però a la vida humana sempre hi ha un moment en què aquest fet es fa present, en què se'n pren consciència. A mi la consciència em va arribar suaument com arriba sempre l'ocàs cada dia.

Vaig conèixer a en Lorenzo en un bordell, allà es feia dir pel nom de son pare, Luis. Feia poc que havia arribat a Barcelona procedent del seu país natal, i de vegades em costava d'entendre'l per causa del seu accent i les seves expressions netament cubanes. Era una mica més alt que jo, amb un cos atlètic i ben musculat, i, a més, lluia una bona polla. No era especialment guapo, però tampoc era lleig. Ell deia que era un mestís. I al llit ens enteníem bé. Llavors ell tenia 22 anys i jo, 54.

Jo tenia el costum d'anar al bordell un cop per setmana i si trobava un noi amb qui m'entenia bé al llit intentava repetir amb ell cada setmana fins que me'n cansava o ell deixava el bordell. De fet, en Lorenzo i jo ens enteníem bé al llit així que vaig estar amb ell diverses setmanes seguides. Vam arribar a tenir-nos prou confiança cosa que li permetia saludar-me amb entusiasme amb un «Hola blanquito!», ja que la meva pell blanca com la neu contrastava amb la seva força més fosca, tot i que encara dins dels estàndards caucàsics.

Un dia quan vaig arribar al bordell en Lorenzo no hi era i vaig triar un noi que es va presentar com a Òscar. Van parlar català, perquè era d'aquí. Era el que en l'argot d'aquesta professió es qualifica de «niñato». Una mica més baix que jo, amb un cos ben format i definit, tenia un aspecte més d'adolescent que de jove, malgrat que era dos anys més gran que en Lorenzo semblava més jove que ell. Posat al costat d'en Lorenzo, amb el seu cos atlètic, n'Òscar era un «tirilla», prim i de cos petit. La seva polla no era més gran que la meva, però al llit era impressionant, cada vegada que ens veiem l'acció era diferent. Sempre imaginatiu, plaent i ajustat als meus gustos. En el meu record n'Òscar té el número u, ha estat, sense cap mena de dubte el millor dels meus amants. Sense estar-ne enamorat ha estat amb qui millor m'he entès al llit.

(Continuarà)

Una abraçada.

El ocaso (1)

El amor es una locura temporal. Entra en erupción, como un terremoto, y luego se extingue. Y cuando se extingue tienes que tomar una decisión.
Agustín de Hipona (354-430)

Para mí el ocaso es la peor hora del día, la introducción al final del día, cuando la luz decae i van aparciendo lentament las sombras de la noches. Quien me conoce sabe que si estoy en mi casa o en el interior de un edifició, antes de que oscurezca, enciendo las luces. El ocaso me entristece. Pero no quiero hablar de ese ocaso, sino de mi crepúsculo, de mi ocaso, de cuando empecé a pensar en ello. Todos sabemos que los niños y los adolescentes viven como si fueran inmortales, no consideran la muerte como un hecho que tiene que llegar indefectiblemente. Pero en la vida humana siempre hay un momento en que ese hecho aparece, en que se toma conciencia de él. A mí la conciencia me llegó suavemente como llega el ocaso cada día.

Conocí a Lorenzo en un burdel, allí usaba el nombre de su padre, Luis. Hacía poco que había llegado a Barcelona procedente de su país natal, ya veces me costaba entenderle a causa de su acento y sus expresiones netamente cubanas. Era un poco más alto que yo, con un cuerpo atlético y bien musculado, y, además, lucía una buena polla. No era especialmente guapo, pero tampoco era feo. Él decía que era un mestizo. Y en la cama nos entendíamos bien. Entonces él tenía 22 años y yo, 54.

Yo tenía la costumbre de ir al burdel una vez por semana y si encontraba un chico con el que me entendía bien en la cama intentaba repetir con él cada semana hasta que me cansaba de él o él dejaba el burdel. De hecho, Lorenzo y yo nos entendíamos bien en la cama así que estuve con él varias semanas seguidas. Llegamos a tenernos la confianza suficiente lo cual le permetía saludarme con entusiamo con un «¡Hola blanquito!», ya que mi piel blanca como la nieve contrastaba con la suya bastante más oscura, aunque aún dentro de los estándares caucásicos.

Un dia cuando llegué al budel Lorenzo no estaba y elegí a un chico que se presentó como Óscar. Hablamos en catalán porque era de aquí. Era lo que en la jerga de esa professión se cualifica de «niñato». Un poco más bajo que yo, con un cuerpo bien formado i definido, tenía un aspecto más de adolescente que de joven, a pesar de ser dos años mayor que Lorenzo parecía más joven que él. Puesto junto a Lorenzo, con su cuerpo atlético, Òscar era un «tirilla», delgado y de cuerpo pequeño. Su polla no era mayor que la mía, pero en la cama era impresionante, cada vez que nos veiamos la acción era diferente. Siempre imaginativo, placentero y ajustado a mis gustos. En mi recuerdo Òscar tiene el número uno, ha sido, sin lugar a dudas el mejor de mis amantes. Sin estar enamorado de él ha sido con quien mejor me he entendido en la cama.

(Continuará)

Un abrazo.