Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 21 de novembre del 2019

Retrobada --- Reencuentro


[Entrada 290]

Retrobada

I si una mala nit em sents el cos inert | (és un rellotge antic, de vegades s'avança, | o s'atura i fa el mort), aviva l'esperança: | el meu amor no entén la paraula morir; | per estimar-te sempre, no em necessita a mi.
Pere Rovira i Planas; poeta, novel·lista, assagista i traductor (Vila-seca de Solcina 1947)
El darrer cop que ens havíem vist va ser el 2013. Llavors encara ens escrivíem, només feia un any que ens havíem vist per darrer cop a Londres. La tardor d'aquell any vam estar follant en un hotel de Barcelona que havia contractat jo, però no em va deixar que fes el check-out en marxar, em va dir que segurament hi aniria a dormir aquella nit. Jo em vaig témer que no hi aniria sol. D'això fa 6 anys.

El WhatsApp em va fer saber que anava i venia de Londres sense dir-me res. Així vaig saber que allò nostre s'havia acabat i que era estúpid seguir mantenint correspondència si no hi havia sinceritat. En aquell moment encara el considerava la meva parella.

Les poques vegades que havíem estat en contacte sempre era jo qui prenia la iniciativa, ja fos per felicitar-lo per les festes de Nadal o pel seu aniversari. També perquè de vegades em deia que havia de venir a Barcelona, que quedaríem per prendre alguna cosa o per dinar, i que parlaríem. Però sempre s'havia acabat en una promesa no complerta. Una de les vegades fins i tot vam fixar data i hora, però uns dies abans ho va anul·lar. I així havien passat aquests 6 anys.

Ara feia un o dos anys que no li deia res. Va ser ell aquest cop, qui es va posar en contacte amb mi (WhatsApp). Em va dir que era a Barcelona, que em convidava a dinar. Era a mitjans d'octubre, jo anava cap casa força cansat. Havien passat les 10 de la nit. Havia caminat més de vint quilòmetres i anava amb un amic que estava rendit per la caminada. Li vaig dir que havia de ser l'endemà, perquè els dies següents els tenia una mica embolicats. Em va proposar d'anar a menjar un arròs a un lloc de la costa on havíem anat una de les poques vegades que ens havíem vist després que marxés a viure a Londres. Vam quedar per l'endemà al migdia, a les 12 en punt.

El dinar va ser agradable, l'arròs, bo, i la conversa va girar fonamentalment al voltant d'ell i de les seves activitats econòmiques. Em va explicar que tenia el projecte de tornar a Barcelona, de muntar un negoci i que comptava amb mi. Però no va deixar gaire clar perquè volia comptar amb mi. Fa molt temps tenia pensat dir-li que m'aniria bé que em tornés els diners que li havia deixat, tal com ell m'havia promès. Li vaig dir tan suaument com vaig poder. Sé que no sóc un gran diplomàtic, però m'hi vaig esforçar. No sé si me'n vaig sortir. Quan ja tornàvem, abans de pujar al cotxe, li vaig confessar que encara creia estar enamorat d'ell. I llevat d'algun beset cast als llavis en el moment de la trobada i del comiat, no hi ha res més a destacar.

El dia 2 de novembre em va anunciar que vindria a Barcelona el dia de les eleccions i que em convidava a sopar. Vaig fer-li broma preguntant-li si venia a votar (WhatsApp):

L: Sip
J: Perfecte!
L: Necessito un cop de mà logístic. Intel·lectual
J: Ahhh! Ja en parlem
L: Anem a fer pasta, tio
J: Ja saps que pots comptar amb mi
L: Ens parlem

Va passar el dia 10 i no em va dir res. Sabia que això podia passar i no hi vaig donar més importància. Vaig pensar que segurament ja no el tornaria a veure. Que em diria que no havia pogut venir... En fi, el que ja havia passat més d'un cop. Per a sorpresa meva l'endemà al vespre es va posar en contacte amb mi (WhatsApp). Després de les salutacions pertinents em va dir:

L: Vols sopar demà? Estàs ocupat, m’imagino
J: Sí, demà puc
L: A les 20 h et va bé?
J: Perfecte.

Em va donar una adreça on quedar. No em va estranyar perquè ja havíem quedat altres vegades així. Vaig donar per fet que aniríem de restaurant on m'explicaria de què anava això del «cop de mà logístic. Intel·lectual». Però em vaig equivocar. Havia llogat un apartament per estar-s'hi uns dies i volia un sopar íntim a l'apartament com en els vells temps.

Li vaig comentar que no havia vingut preparat per a un sopar com aquell, però no va dir res. Em va estar parlant de perdre la por, que ell volia seguir a Londres i muntar un negoci immobiliari a Barcelona. Que em volia de supervisor. Li vaig repetir que podia comptar amb mi i em va costar aconseguir que reconegués que em volia d'home de confiança.

Va ser una vetllada agradable, fins i tot vam riure, cosa que no recordava haver fet gaire sovint amb ell. Després de sopar vam seure junts al sofà. Vam compartir un porret. Em va estar interrogant sobre la meva vida sexual. Li vaig dir que vivia de la masturbació, que no tenia ganes de conèixer nois perquè m'acabessin decebent. Jo no li vaig preguntar per la seva. Em va agafar la mà. El vaig deixar fer. Va ser ell qui, poc després, va dur la meva mà al seu paquet.

Estava mig begut, ell s'havia ocupat de fer-me beure força vi. A més, aquell dia jo m'havia masturbat més d'un cop, potser tres, cosa poc freqüent en mi. Aquella nit no vaig aconseguir una erecció decent, ni tan sols mitja erecció. Em va demanar si volia que em follés. Li vaig dir que sí sense pensar-m'ho. Li vaig comentar que aquell seria el primer cop que ho fes. Mai m'havia follat d'una manera completa com va fer aquella nit.

Em vaig sentir al cel tenint-lo dins meu, era com un somni, encara avui que ja han passat deu dies, em sento erotitzat per aquelles sensacions que tant vaig gaudir aquell vespre. Però em va fer sentir malament no haver estat capaç de tenir una erecció i de no poder ejacular amb ell.

En acabat, quan jo ja marxava, em va dir que allò no es repetiria, que ho considerés un comiat. Vaig voler replicar, però ho vaig deixar estar. Em va semblar que no valia la pena.

L'endemà li vaig dir (WhatsApp): Gràcies per la meravellosa vetllada d'ahir. Llàstima que no vaig poder estar a l'altura per correspondre adequadament.
Un petó ben fort i que tinguis molt bon dia.

Em va respondre: Hola guapo bon dia. El sopar era molt bo i m'ha passat el temps volant. Hahaha! Gràcies per venir i fins aviat. Un petó maco.

Un dia després vam tornar a estar en contacte perquè va sospitar que hi havia una càmera al seu apartament. Després vam veure que era un llum d'emergència. Llavors vam comentar:

L: Hahaha! Que va! No era càmera. Però has de sortir a Donar-li alegria al cos. Hahaha! No et quedis sense
J: Ara m'he perdut. No entenc per on vas.
L: Has de trobar algú... Això
J: Fa una llarga temporada que visc de palles... I la pena és que vaig venir ben masturbat. —vaig fer una pausa. Ell no va respondre. Llavors vaig seguir— Ja sap que m'agraden els jovenets i que trobar un noi guapo, intel·ligent i culte que em posi em costa força. Malgrat això no he tirat la tovallola...

Després vam derivar a parlar de la prostitució masculina a Barcelona i de com havia canviat això des que va marxar. Li vaig comentar que havien tancat els pocs bordells masculins que quedaven i que m'havien deixat una mica orfe. No s'ho va acabar de creure que no hi hagués cap bordell masculí a Barcelona. I així va quedar la cosa.

Una abraçada.








Reencuentro

Y si una mala noche me sientes el cuerpo inerte | (Es un reloj antiguo, a veces se adelanta, | o se para y hace el muerto), aviva la esperanza: | mi amor no entiende la palabra morir; | para amarte siempre, no me necesita a mí.
Pere Rovira i Planas; poeta, novelista, ensayista y traductor (Vila-seca de Solcina 1947)
a última vez que nos habíamos visto fue en 2013. Entonces aún nos escribíamos, sólo hacía un año que nos habíamos visto por última vez en Londres. El otoño de aquel año estuvimos follando en un hotel de Barcelona que había contratado yo, pero no me dejó que hiciera el check-out al irnos, me dijo que seguramente iría a dormir allí aquella noche. Yo me temí que no estaría solo. De eso hace 6 años.

El WhatsApp me hizo saber que iba y venía de Londres sin decirme nada. Así supe que lo nuestro había terminado y que era estúpido seguir manteniendo correspondencia si no había sinceridad. En ese momento aún lo consideraba mi pareja.

Las pocas veces que habíamos estado en contacto siempre era yo quien tomaba la iniciativa, ya fuera para felicitarle por las fiestas de Navidad o por su cumpleaños. También porque a veces me decía que tenía que venir a Barcelona, que quedaríamos para tomar algo o para comer, y que hablaríamos. Pero siempre había quedado en una promesa no cumplida. Una de las veces incluso fijamos fecha y hora, pero unos días antes lo anuló. Y así habían pasado estos 6 años.

Ahora hacía uno o dos años que no le decía nada. Fue él esta vez, quien se puso en contacto conmigo (WhatsApp). Me dijo que estaba en Barcelona, que me invitaba a comer. Fue a mediados de octubre, yo estaba volviendo a casa bastante cansado. Eran más allá de las diez de la noche. Había andado más de veinte kilómetros y iba con un amigo que estaba rendido debido la caminata. Le dije que tenía que ser el día siguiente, porque los siguientes días los tenía un poco liados. Me propuso ir a comer un arroz a un lugar de la costa donde habíamos ido una de las pocas veces que nos habíamos visto después de que se fuera a vivir a Londres. Quedamos para el día siguiente al mediodía, a las 12 en punto.

La comida fue agradable, el arroz, bueno, y la conversación giró fundamentalmente alrededor de él y de sus actividades económicas. Me explicó que tenía el proyecto de volver a Barcelona, de montar un negocio y que contaba conmigo. Pero no dejó muy claro porque quería contar conmigo. Hace mucho tiempo tenía pensado decirle que me iría bien que me devolviera el dinero que le había prestado, tal como él me había prometido. Le dije tan suavemente como pude. Sé que no soy un gran diplomático, pero me esforcé en ello. No sé si lo conseguí. Cuando ya volvíamos, antes de subir al coche, le confesé que aún creía estar enamorado de él. Y salvo algún besito casto en los labios en el momento del encuentro y la despedida, no hay nada más que destacar.

El día 2 de noviembre me anunció que vendría a Barcelona el día de las elecciones y que me invitaba a cenar. Hice broma preguntándole si venía a votar (WhatsApp):

L: Sip
J: Perfecto!
L: Necesito que me eches una mano logística. Intelectual
J: Ahhh! Ya hablamos de ello
L: Vamos a hacer pasta, tío
J: Ya sabes que puedes contar conmigo
L: Nos hablamos

Pasó el día 10 y no me dijo nada. Sabía que eso podía pasar y no le di más importancia. Pensé que seguramente ya no lo volvería a ver. Que me diría que no había podido venir... En fin, lo que ya había pasado más de una vez. Para mi sorpresa al día siguiente por la tarde se puso en contacto conmigo (WhatsApp). Después de los saludos pertinentes me dijo:

L: ¿Quieres cenar mañana? Estás ocupado, me imagino
J: Sí, mañana puedo
L: A las 20 h te va bien?
J: Perfecto.

Me dio una dirección donde quedar. No me extrañó porque ya habíamos quedado otras veces así. Di por sentado que iríamos de restaurante donde me explicaría de qué iba eso del «una mano logística. Intelectual». Pero me equivoqué. Había alquilado un apartamento para estar unos días y quería una cena íntima en el apartamento como en los viejos tiempos.

Le comente que no había venido preparado para una cena como aquella, pero no dijo nada. Me estuvo hablando de perder el miedo, que él quería seguir en Londres y montar un negocio inmobiliario en Barcelona. Que me quería de supervisor. Le repetí que podía contar conmigo y me costó conseguir que reconociera que me quería de hombre de confianza.

Fue una velada agradable, incluso nos reímos, lo que no recordaba haber hecho muy a menudo con él. Después de cenar nos sentamos juntos en el sofá. Compartimos un porrete. Me estuvo interrogando sobre mi vida sexual. Le dije que vivía de la masturbación, que no tenía ganas de conocer chicos para que me acaba decepcionando. Yo no le pregunté por su. Me cogió la mano. El dejé hacer. Fue él quien, poco después, llevó mi mano a su paquete.

Estaba medio bebido, él se había preocupado de hacerme beber bastante vino. Además, aquel día yo me había masturbado más de una vez, tal vez tres, la cual cosa és poco frecuente en mí. Esa noche no conseguí una erección decente, ni sequiera media erección. Me preguntó si quería que me follase. Le dije que sí sin pensarlo. Le comenté que aquel sería la primera vez que lo hiciera. Nunca me había follado de una manera completa como hizo aquella noche.

Me sentí en el cielo teniéndolo dentro de mí, era como un sueño, aún hoy que ya han pasado diez días, me siento erotizado por aquellas sensaciones que tanto disfruté esa noche. Pero me hizo sentir mal no haber sido capaz de tener una erección y de no poder eyacular con él.

Después, cuando ya me iba, me dijo que aquello no se repetiría, que lo considerara una despedida. Quise replicar, pero lo dejé estar. Me pareció que no valía la pena.

Al día siguiente le dije (WhatsApp): Gracias por la maravillosa velada de ayer. Lástima que no pude estar a la altura para corresponder adecuadamente.
Un beso muy fuerte y que tengas muy buen día.

Me respondió: Hola guapo buen día. La cena era muy buena y me ha pasado el tiempo volando. Jajaja! Gracias por venir y hasta pronto. Un beso bonito.

Un día después volvimos a estar en contacto porque sospechó que había una cámara en su apartamento. Luego vimos que era una luz de emergencia. Entonces comentamos:

L: Jajaja! Que va! No era cámara. Pero tienes que salir a Darle alegría al cuerpo. Jajaja! No te quedes sin
J: Ahora me he perdido. No entiendo por donde vas.
L: Tienes que encontrar a alguien... Eso
J: Hace una larga temporada que vivo de pajas... Y la pena es que vine bien masturbado. —Hice una pausa. Él no respondió. Entonces seguí— Ya sabes que me gustan los jovencitos y que encontrar un chico guapo, inteligente y culto que me ponga me cuesta bastante. A pesar de ello no he tirado la toalla...

Luego derivamos a hablar de la prostitución masculina en Barcelona y de cómo había cambiado desde que se fue. Le comenté que habían cerrado los pocos burdeles masculinos que quedaban y que me habían dejado un poco huérfano. No se lo acabó de creer que no hubiera ningún burdel masculino en Barcelona. Y así quedó la cosa.

Un abrazo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada