Intempèrie --- Intemperie

[Entrada 364]

Intempèrie

L'autèntica mesura de la justícia d'un sistema és el grau de protecció que ofereix als més febles.
Aung San Suu Kyi, política birmana (1945)

Intemperie és el títol d'una novel·la escrita de Jesús Carrasco que va ser publicada el 2013 per Seix Barral. Des de la seva presentació, a l'edició de l'any 2012 de la Fira de Frankfurt, ha aconseguit nombrosos premis.

És una narració d'ambient rural que explica la fugida d'un nen a través d'un país castigat per la sequera i governat per la violència. Un món tancat, sense noms ni dates, en què la moral ha escapat pel mateix embornal pel qual se n'ha anat l'aigua. En aquest escenari, el nen, encara no del tot malmès, tindrà l'oportunitat d'iniciar-se en els rudiments dolorosos del judici o, per contra, d'exercir per sempre la violència que ha mamat. És un text dur, una història sense noms, ni temps, ni lloc, en el rerefons de la qual hi ha un abús sexual.

Benito Zambrano, un director andalús que ens va deixar a tots amb boca oberta el 1999 amb el seu primer llargmetratge, Solas, la va transformar en pel·lícula el 2019, posant-li temps (1946) i lloc, al nord de la província de Granada. Però el nen que la protagonitza, segueix sense tenir nom. La novel·la deixa moltes coses per concretar i té molt pocs diàlegs. Els guionistes (els germans Remón) van haver de construir tot allò que era necessari per donar coherència cinematogràfica a la història sense perdre'n l'essència, respectant la relació de fets i la duresa amb què Carrasco l'havia narrada.

La pel·lícula és com un western, on el Niño ha de fer-se adult sense més ajuda que la d'un pastor de cabres (Luis Tosar) que acumula bondat, honradesa i una llarga experiència en aquell entorn cruel i sense ànima.

No sé per què em va passar per alt quan la van estrenar, perquè, malgrat la seva duresa, em va semblar una obra imprescindible de la filmografia espanyola.

Una abraçada.

Intemperie

La auténtica medida de la justicia de un sistema es el grado de protección que ofrece a los más débiles.
Aung San Suu Kyi, política birmana (1945)

Intemperie es el título de una novela se Jesús Carrasco que fue publicada en 2013 por Seix Barral. Desde su presentación, en la edición del año 2012 de la Feria de Frankfurt, ha conseguido numerosos premios.

Es una narración de ambiente rural que explica la fuga de un niño a través de un país castigado por la sequía y gobernado por la violencia. Un mundo cerrado, sin nombres ni fechas, en el que la moral ha escapado por el propio sumidero por el que se ha ido el agua. En este escenario, el niño, aún no del todo dañado, tendrá la oportunidad de iniciarse en los rudimentos dolorosos del juicio o, por el contrario, de ejercer para siempre la violencia que ha mamado. Es un texto duro, una historia sin nombres, ni tiempo, ni lugar, en el trasfondo del cual hay un abuso sexual.

Benito Zambrano, un director andaluz que nos dejó a todos con boca abierta en 1999 con su primer largometraje, Solas, la transformó en película en 2019, poniéndole tiempo (1946) y lugar, al norte de la provincia de Granada. Pero el niño que la protagoniza sigue sin tener nombre. La novela deja muchas cosas por concretar y tiene muy pocos diálogos. Los guionistas (los hermanos Remón) tuvieron que construir todo lo necesario para dar coherencia cinematográfica a la historia sin perder su esencia, respetando la relación de hechos y la dureza con que Carrasco la había narrado.

La película es como un western, donde el niño debe hacerse adulto sin más ayuda que la de un pastor de cabras (Luis Tosar) que acumula bondad, horadez y una larga experiencia en ese entorno cruel y sin alma.

No sé por qué se me pasó cuando la estrenaron, porque, pese a su dureza, me pareció una obra imprescindible de la filmografía española.

Un abrazo.