[Entrada 262]
L'ocàs (19)
La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.
Josep Fontana, historiador i professor universitari (1931-2018)
En Lore va tornar a Barcelona a finals de febrer, jo li havia buscat un apartament provisional, dels que es lloguen als turistes, mentre cercàvem el nostre. Volia que el llogués jo perquè deia que el seu origen cubà generava malfiança. Quan es va acabar el contracte de l'apartament va anar a un hotel, després a una residència d'estudiants (on jo no podia entrar a follar amb ell), un altre hotel i una pensió. Finalment va acabar a casa d'un amic seu, prop de la Sagrada Família, on tampoc em va deixar accedir.
A mi llavors ja em començava a molestar no conèixer cap dels seus amics i que tampoc tingués gens d'interès a conèixer els meus, però vaig haver-ho de respectar encara que no m'agradés, perquè allò significava seguir en la mateixa situació d'incògnit i de provisionalitat d'abans. I, a més, em feia malpensar.
Vam acabar llogant un apartament moblat a l'esquerra de l'eixample fet de mig pis d'una casa antiga. Estava situat ben a prop d'on ell vivia abans de marxar per cuidar a sa mare. Aquella va ser casa nostra els dos anys següents. De fet, aviat vaig adonar-me que no era ben bé casa nostra, ja que no m'hi deixava anar sense avisar. Ja sé que li havia dit que podia fer el que volgués amb el seu sexe, i que tenia dret a la intimitat, però haver de demanar permís per anar-hi el va transformar en casa seva a la pràctica.
La nostra relació, a poc a poc, va començar a fer-se rutinària. Quan quedàvem per follar, també sopàvem junts a l'apartament, i de tant en tant, dormíem junts. Moltes vegades quan arribava el trobava netejant la casa o rentant els plats que havia acumulat durant dies, i quasi sempre estava el llit per fer. Alguna vegada l'ajudava plegant-li la roba que treia de l'estenedor o fregant els plats. Els nostres sopars van acabar sent cuinats sempre per mi. Consumíem un parell d'ampolles de vi cada vegada, i jo solia tornar a casa una mica begut. De vegades més que una mica.
En Lore fumava, i a Cuba, amb la cura del tumor de la seva mare, es va aficionar a l'herba (a la marihuana). Em va explicar que a sa mare n'hi feien fumar com a calmant i que ell s'havia habituat a compartir-ho amb ella. En fumava de tant en tant i va intentar habituar-me a compartir-ho amb ell. Jo n'havia fumat força vegades al final de la meva adolescència, quan era estudiant universitari, però mai l'havia barrejat amb alcohol. Beure vi i fumar va resultar que em feia trobar malament, així que ho vam deixar estar.
Vam tenir una primera època en què les nostres cites eren irregulars, tot i que va quedar clar d'entrada que com a mínim ens havíem de veure un cop per setmana, cosa a vegades no es complia. L'excusa sempre eren els estudis i els exàmens. A més, va trobar feina de cambrer en un bar del Gai-Eixample i treballava a partir de les 8 del vespre. Durant aquesta temporada, havíem de quedar el dia del seu descans setmanal o quedar abans de la seva hora d'entrada. Més endavant, també això es va rutinitzar. Sopàvem junts els dimarts després d'una bona follada, amb dutxa inclosa, i dinàvem junts els divendres, i després de dinar pujàvem a l'apartament i li feia una mamada mentre jo em masturbava. Sempre em posava molt calent i aconseguia produir-me unes ejaculacions brutals, fins i tot ara, recordant-ho, em poso calent. Evidentment també vaig deixar la Viagra.
.../...
Una abraçada.

El ocaso (19)
La historia no es de buenos y malos, lo cojas (tomes) por donde lo cojas (tomes). Ambos bandos tenían buenas intenciones en ciertos aspectos, y ambos utilizaban métodos que llevan al desastre.
Josep Fontana, historiador y profesor universitario (1931-2018)
Lore volvió a Barcelona a finales de febrero, yo le había buscado un apartamento provisional, de los que se alquilan a los turistas, mientras encontrábamos el nuestro. Quería que lo alquilara yo porque decía que su origen cubano generaba desconfianza. Cuando se acabó el contrato del apartamento fue a un hotel, después a una residencia de estudiantes (donde yo no podía entrar a follar con él), otro hotel y una pensión. Finalmente acabó en el apartamento de uno de sus amigos, cerca de la Sagrada Familia, al cual tampoco me dio acceso.
A mí entonces ya me empezaba a molestar no conocer a ninguno de sus amigos y que tampoco tuviera ningún interés en conocer a los míos, pero tuve que respetarlo, aunque no me gustara, porque aquello significaba seguir en la misma situación de incógnito y de provisionalidad de antes. Y, además, me daba qué pensar, pensar mal.
Acabamos alquilando un apartamento amueblado en la izquierda del ensanche hecho de la mitad de apartamento de una casa antigua. Estaba situado muy cerca de donde él vivía antes de irse para cuidar a su madre. Aquella fue nuestra casa los dos años siguientes. De hecho, pronto me di cuenta que no era exactamente nuestra casa, ya que no me dejaba que fuera sin avisar. Ya sé que le había dicho que podía hacer lo que quisiera con su sexo, y que tenía derecho a la intimidad, pero tener que pedir permiso para ir lo transformó en su casa a la práctica.
Nuestra relación, poco a poco, empezó a hacerse rutinaria. Cuando quedábamos para follar, también cenábamos juntos en el apartamento, y de vez en cuando, dormíamos juntos. Muchas veces cuando llegaba lo encontraba limpiando la casa o lavando los platos que había acumulado durante días, y casi siempre estaba la cama por hacer. Alguna vez le ayudaba plegando la ropa que sacaba del tendedero o fregando los platos. Nuestras cenas acabaron siendo cocinadas siempre por mí. Consumíamos un par de botellas de vino cada vez, y yo solía volver a casa un poco bebido. A veces más que un poco.
Lore fumaba, y en Cuba, cuidando del tumor de su madre, se aficionó a la hierba (a la marihuana). Me contó que a su madre le recomendaron fumarla como calmante y que él se había habituado a compartirla con ella. Fumaba hierba de vez en cuando e intentó habituarme a compartirla con él. Yo había fumado hierba muchas veces al final de mi adolescencia, cuando era estudiante universitario, pero nunca la había mezclado con alcohol. Beber vino y fumar me resultó que me sentava mal, así que lo dejamos.
Tuvimos una primera época en que nuestras citas eran irregulares, aunque quedó claro de entrada que al menos teníamos que vernos una vez por semana, lo cual no siempre se cumplía. La excusa siempre eran los estudios y los exámenes. Además, encontró trabajo de camarero en un bar del Gay-Eixample y trabajaba a partir de las 8 de la tarde. Durante esa temporada, teníamos que quedar el día de su descanso semanal o quedar antes de su hora de entrada. Más adelante, también esto se rutinizó. Cenábamos juntos los martes después de una buena follada, con ducha incluida, y comíamos juntos los viernes, y después de comer subíamos al apartamento y le hacía una mamada mientras yo me masturbaba. Siempre me ponía muy caliente y conseguía producirme unas eyaculaciones brutales, incluso ahora, recordándolo, me pongo caliente. Evidentemente también dejé la Viagra.
.../...
Un abrazo.
[Entrada 261]
L'ocàs (18)
La memòria és la facultat més preciosa que té l’home, encara que no ―i en som prou conscients― la més precisa.
Miquel Pairolí (1955-2011)
Vaig començar a intentar refer la meva vida sense ell. El primer problema va ser recuperar el desig sexual. Vaig haver de recórrer a la Viagra, ja que tenia problemes per mantenir l'erecció amb altres nois (aquí en diuen «gatillazo» quan l'erecció decau abans de l'ejaculació i aquest era el meu problema sense ell).
En Kevin acabava de trencar amb el seu darrer xicot i em va venir a buscar. Crec que va ser llavors quan em va explicar allò de què quan jo el penetrava se li posava la pell de gallina. El que recordo clarament que em deia és que a ell li calia una polla de veritat com la meva, que el xicot amb qui havia trencat, que era molt gelós i aclaparador, la tenia massa petita per a ell, a més, el seu ex-xicot era bàsicament passiu, i no el satisfeia les poques vegades que feia d'actiu. Vam reprendre les relacions. Però tampoc vaig poder prescindir de la Viagra amb ell.
No recordo si va ser llavors al seu missatge de comiat, o en un altre de posterior, que vaig rebre per Nadal, quan vaig saber que la mare d'en Lorenzo tenia un càncer, un tumor maligne i que ell l'estava cuidant (més endavant vaig sospitar que aquesta havia estat l'autèntica causa de la seva marxa a Cuba). Més m'inclino a creure que va ser en el seu missatge nadalenc o fins i tot pot ser que m'ho digués posteriorment. Jo li havia enviat un missatge, en resposta al seu de comiat dient-li que si havia pogut entrar al seu Facebook, era perquè ell m'hi havia convidat, que em sabia greu saber que tenia una cardiopatia i que jo malgrat tot el que havia passat seguia estimant-lo i desitjant-lo, tot i que veia molt difícil una reconciliació, que ell sempre seria l'amor de la meva vida.
Crec que em vaig equivocar, que no hauria hagut de fer el que vaig fer quan aquell Nadal vaig rebre una felicitació d'en Lore amb els millors desitjos per a les festes i l'any nou i on deia amb lletres grans que era el moment del perdó. Em vaig sentir eufòric, havia recuperat el meu amor. Vam començar a escriure'ns. També vaig trucar-lo alguna vegada. Com podeu imaginar vaig intentar justificar la meva actitud amb tot el que havia passat. Ell sempre va canviar de tema i em va dir que volia tornar per compartir un apartament amb mi. Vaig saber, també, que sa mare havia tancat el taller d'alta costura en el qual ell havia estat col·laborant en el seu viatge anterior, la crisi també havia arribat a Cuba, i la malaltia n'havia precipitat el tancament. També volia que tanqués el compte corrent que havíem compartit. A més, volia acabar els estudis de psicologia i buscar una feina relacionada amb ells. Mentrestant buscaria feina a Barcelona (ja en plena crisi). Mai sabré que va motivar el seu perdó. Ell deia que havia estat conversa amb la seva mare on ella li havia dit que eren ―Cosas de enamorados.―. Després me n'he malfiat moltes vegades d'aquesta reconciliació, ja que jo vaig ser el recurs financer de la seva tornada. Vaig haver d'assumir totes les despeses, des dels bitllets d'avió al lloguer de l'habitatge i la seva manutenció (roba, menjar, mútua mèdica, universitat, etc.)
Em va demanar que li ensenyés a parlar bé en català, ja que creia que així li seria més fàcil trobar feina. O sigui que vam començar a parlar-nos en català, tot i que sempre acabàvem tornant al castellà quan la cosa era seriosa o quan manteníem relacions sexuals.
Vaig tornar a trencar amb en Kevin. El noi va lamentar-se'n molt. Aquest cop havia vingut a mi d'una forma menys interessada que el primer cop, donant-me mostres de què m'apreciava. Aquest no va ser el final definitiu de les meves relacions sexuals amb ell. Tant en el cas d'en Kevin com en el d'en Lore, va ser la distància la que ens va separar definitivament. En el cas d'en Kevin quan se'n va anar a treballar a Àustria.
.../...
Una abraçada.

El ocaso (18)
La memoria es la facultad más preciosa que tiene el hombre, aunque no ―y somos suficientemente conscientes de ello― la más precisa.
Miquel Pairolí (1955-2011)
Empecé a intentar rehacer mi vida sin él. El primer problema fue recuperar el deseo sexual. Tuve que recurrir a la Viagra, ya que tenía problemas para mantener la erección con otros chicos (aquí lo llaman «gatillazo» cuando la erección decae antes de la eyaculación y este era mi problema sin él).
Kevin acababa de romper con su último novio y me vino a buscar. Creo que fue entonces cuando me contó lo de que cuando yo lo penetraba se le ponía la piel de gallina. Lo que recuerdo claramente que me decía es que él necesitaba una polla de verdad como la mía, que el muchacho con quien había roto, que era muy celoso y agobiante, la tenía demasiado pequeña para él, además, su exnovio era básicamente pasivo, y no le satisfacía las pocas veces que hacía de activo. Retomamos las relaciones. Pero tampoco pude prescindir de la Viagra con él.
No recuerdo si fue entonces en su mensaje de despedida, o en otro posterior, que recibí en Navidad, cuando supe que la madre de Lorenzo tenía un cáncer, un tumor maligno, y que él la estaba cuidando (más adelante sospeché que ésta había sido la verdadera causa de su marcha a Cuba). Aunque me inclino a creer que fue en su mensaje navideño o incluso puede que me lo dijera posteriormente. Yo le había enviado un mensaje, en respuesta al suyo de despedida, diciéndole que si había podido entrar en su Facebook, era porque él me había invitado, que me lamentaba saber que tenía una cardiopatía y que yo a pesar de todo lo que había pasado seguía amándolo y deseándolo, aunque veía muy difícil una reconciliación, que él siempre sería el amor de mi vida.
Creo que me equivoqué, que no habría tenido que hacer lo que hice cuando aquella Navidad recibí una felicitación de Lore con los mejores deseos para las fiestas y el año nuevo y donde decía con letras grandes que era el momento del perdón. Me sentí eufórico, había recuperado mi amor. Empezamos a escribirnos. También le telefoneé alguna vez. Como podéis imaginar intenté justificar mi actitud en todo lo que había pasado. Él siempre cambió de tema y me dijo que quería volver para compartir un apartamento conmigo. Supe, también, que su madre había cerrado el taller de alta costura en el que él había estado colaborando en su viaje anterior, la crisis también había llegado a Cuba, y la enfermedad había precipitado el cierre. También quería que cerrara la cuenta corriente que habíamos compartido. Además, quería terminar los estudios de psicología y buscar un trabajo relacionado con ellos. Mientras buscaría trabajo en Barcelona (ya en plena crisis). Nunca sabré que motivó su perdón. Él decía que había sido conversación con su madre donde ella le había dicho que eran ―Cosas de enamorados.―. Después he desconfiado muchas veces de esta reconciliación, ya que yo fui el recurso financiero de su regreso. Tuve que asumir todos los gastos, desde los billetes de avión al alquiler de la vivienda y su manutención (ropa, comida, mutua médica, universidad, etc.)
Me pidió que le enseñara a hablar bien en catalán, ya que creía que así le sería más fácil encontrar trabajo. O sea que empezamos a hablar en catalán entre nosotros, aunque siempre acabábamos volviendo al castellano cuando la cosa era seria o cuando manteníamos relaciones sexuales.
Volví a romper con Kevin. El muchacho se lamentó mucho de ello. Esta vez había venido a mí de una forma menos interesada que la primera vez, dándome muestras de que me apreciaba. Este no fue el final definitivo de mis relaciones sexuales con él. Tanto en el caso de Kevin como en el de Lore, fue la distancia la que nos separó definitivamente. En el caso de Kevin cuando se fue a trabajar en Austria.
.../...
Un abrazo.
[Entrada 260]
L'ocàs (17)
La millor manera de plantar cara a la tristesa és ajornar-la.
Guillem Simó, escriptor, pintor i compositor (1945-2004)
Encara tinc la imatge de nosaltres al JFK esperant l'avió sense dir-nos res, ni una paraula. En algun moment en Lore em va intentar donar una explicació del que havia fet la nit anterior. Jo li vaig dir que no calia que me la donés. El va insistir a donar-me-la i no vaig poder evitar que ho fes.
Des que havíem arribat a Nova York en Lore havia anat trucant a un amic que no li contestava. Em va dir que l'havia trucat aquell vespre després de connectar-se a Internet, que l'havia trobat i que havien quedat al Bronx a prendre alguna cosa. Com que el meu anglès no era prou bo i el seu amic era molt exigent i menystenia a qui no el parlava bé, li va semblar millor no dir-me res i anar-se-n'hi sol. ―Jordi, no quería que te tratara mal, seguramente te iba a tomar por idiota al no hablar inglés con fluidez.― em va dir, com si m'hagués protegit d'alguna cosa. Encara avui no sé si creure-me'l. Per cert, en Jordi sóc jo.
El fracàs del viatge i sobretot aquella darrera nit m'havien trencat el cor, però creia que parlant la gent s'entén i que em podia disculpar pel meu mal humor si sabia fer-li veure com m'havia sentit en alguns moments del viatge. Com el primer dia sense ni un petó i tampoc el més mínim signe d'entusiasme o el tercer dia a Staten Island, però no vaig poder-ho fer mai.
Un dia de mitjans d'octubre, mentre jo encara esperava la conversa que no es produiria mai, vaig posar el seu nom al buscador d'Internet. Jo tenia, i tinc, el costum de mirar de tant en tant si hi ha alguna cosa que fa referència a mi a Internet, és una mesura de prudència que he après a la meva professió. No se sap mai, sempre hi ha el risc d'aparèixer en alguna llista d'impagats, de multes, etc. o que algú més o menys malintencionat esmenti el nostre nom amb rancúnia o mala fe. Per això és bo mirar de tant en tant que en diuen els cercadors, és un bon costum que us recomano que adquiriu.
Aquell dia, després de veure que no hi havia res de nou amb el meu nom, vaig buscar amb el seu. No recordo que tingués cap esperança de trobar-hi res. Simplement era veure si hi havia res sobre ell, ja que no me'l podia treure del cap. Vaig trobar el seu Facebook. En Lore m'hi havia convidat quan el va crear i per això no vaig tenir cap problema per entrar-hi.
Allò va ser horrible. Si era cert el que hi deia m'havia estat enganyant tot aquell any. En vaig extreure unes quantes frases que deien coses com que «estava al llit amb un amic» o que «havia hagut d'amagar-se per no topar amb el seu ex-xicot», sense afegir-hi cap comentari meu les hi vaig enviar en un email (missatge de correu electrònic). Jo sabia que, a més d'una forta puntada el seu orgull que ja coneixia prou bé, allò podia ser el cop definitiu a la nostra relació.
Li havia cridat l'atenció diverses vegades sobre les seves despeses, havien pujat força des de la tornada d'aquell desgraciat viatge. Després d'això del Facebook, vaig haver d'insistir en el fet que jo no podia suportar aquell nivell de despesa, que el meu sou no donava per a més. El seu silenci encara va durar un mes més.
Eren mitjans de novembre quan vaig rebre el seu missatge. Començava atacant-me. M'acusava d'una incursió innoble al seu Facebook, com si jo l'hagués «hackejat» (entrat sense autorització). Deia que no en podia creure fidelment el que hi posava, ja que per a ell era un divertiment, un joc, un lloc on hi posava coses que no responien a la realitat. La pena era que algunes em resultaven sospitosament versemblants. Després d'aquell dia no hi vaig entrar mai més al seu Facebook.
D'altra banda, per justificar l'excés de despesa em va explicar que havia hagut d'anar al metge i fer-se un seguit de proves perquè tenia problemes al cor. Que finalment li havien diagnosticat un problema d'excés de colesterol a la sang. He de dir que, en les nostres relacions posteriors, no el vaig veure mai tenir cura del seu colesterol, ni prendre medicines ni tenir precaucions amb el que menjava. O sigui que vist amb els meus ulls d'ara, que he de tenir cura del meu colesterol, també em costaria de creure-me'l. Finalment em deia que, com que això nostre s'havia acabat (Ep! Jo encara no ho havia donat per acabat, encara que em semblés implícit després del meu missatge amb retalls del seu Facebook, era ell qui ho feia, sense haver-ne parlat) havia de deixar Barcelona, tancar l'apartament on vivia i tornar a la seva terra natal. Evidentment es podria inferir sense que ho digués explícitament que tot era culpa meva.
.../...
Una abraçada.

El ocaso (17)
La mejor manera de hacer frente a la tristeza es aplazarla.
Guillem Simó, escritor, pintor y compositor (1945-2004)
Aún tengo la imagen de nosotros en el JFK esperando del avión sin decirnos nada, ni una paraula. En algún momento Lore me intentó dar una explicación de lo que había hecho la noche anterior. Yo le dije que no era necesario que me la diera. El insistió en dármela y no pude evitar que lo hiciera.
Desde que habíamos llegado a Nueva York en Lore había ido llamando a un amigo que no le contestaba. Me dijo que le había llamado esa noche después de conectarse a Internet, que lo había encontrado y que habían quedado en el Bronx a tomar algo. Como mi inglés no era lo suficientemente bueno y su amigo era muy exigente y despreciaba a quien no lo hablaba bien, le pareció mejor no decirme nada e ir solo a la cita. ―Jordi, no quería que te tratara mal, seguramente te iba a tomar por idiota al no hablar inglés con fluidez.― me dijo, como si me hubiera protegido de algo. Todavía hoy no sé si creérmelo. Por cierto, Jordi soy yo.
El fracaso del viaje y sobre todo aquella última noche me habían roto el corazón, pero creía que hablando se entiende la gente y que me podía disculpar por mi mal humor si sabía hacerle ver cómo me había sentido en algunos momentos del viaje. Como el primer día sin un beso y tampoco el más mínimo signo de entusiasmo o el tercer día en Staten Island, pero no pude hacerlo nunca.
Un día de mediados de octubre, mientras yo aún esperaba la conversación que no se produciría nunca, puse su nombre en el buscador de Internet. Yo tenía, y tengo, la costumbre de mirar de vez en cuando si hay algo que hace referencia a mí en Internet, es una medida de prudencia que he aprendido en mi profesión. Nunca se sabe, siempre hay el riesgo de aparecer en alguna lista de impagados, de multas, etc. o que alguien más o menos malintencionado mencione nuestro nombre con rencor o mala fe. Por eso es bueno mirar de vez en cuando que dicen los buscadores, es una buena costumbre que os recomiendo que adquiráis.
Ese día, después de ver que no había nada con mi nombre, busqué con el suyo. No recuerdo que tuviera esperanzas de encontrar nada. Simplemente era ver si había nada sobre él, ya que no me lo podía sacar de la cabeza. Encontré su Facebook. Lore me había invitado cuando lo creó y por eso no tuve ningún problema para entrar.
Aquello fue horrible. Si era cierto lo que decía me había estado engañando todo aquel año. Extraje unas cuantas frases de su muro que decían cosas como que «estaba en la cama con un amigo» o que «había tenido que esconderse para no chocar con su ex novio», sin añadir ningún comentario mío se las envié en un email (mensaje de correo electrónico). Yo sabía que, además de una fuerte patada su orgullo que ya conocía bastante bien, aquello podía ser el golpe definitivo a nuestra relación.
Le había llamado la atención varias veces sobre sus gastos, habían subido bastante desde la vuelta de aquel desgraciado viaje. Después de eso del Facebook, tuve que insistir en que yo no podía soportar aquel nivel de gasto, que mi sueldo no daba para más. Su silencio aunque duró un mes más.
Eran mediados de noviembre cuando recibí su mensaje. Empezaba atacándome. Me acusaba de un incursión innoble en su Facebook, como si yo la hubiera «hackeado» (entrado sin autorización). Decía que no me podía hacer carta cabal de lo que ponía, ya que para él era un divertimento, un juego, un lugar donde ponía cosas que no respondían a la realidad. La pena era que algunas me resultaban sospechosamente verosímiles. Después de ese día no entré nunca más en su Facebook.
Por otra parte, para justificar el exceso de gasto me explicó que había tenido que ir al médico y hacerse una serie de pruebas porue tenía problemas en el corazón. Que finalmente le habían diagnosticado un problema de exceso de colesterol en la sangre. Tengo que decir que, en nuestras relaciones posteriores, no lo vi nunca cuidar de su colesterol, ni tomar medicinas ni tener precauciones con lo que comía. O sea que visto con mis ojos de ahora, que tengo que cuidar de mi colesterol, también me costaría creermelo. Finalmente me decía que, como lo nuestro había terminado (Ep! Yo aún no lo había dado por terminado, aunque me pareciera implícito después de mi mensaje con recortes de su Facebook, era él quien lo hacía, sin haber hablado) debía dejar Barcelona, cerrar el apartamento donde vivía y volver a su tierra natal. Evidentemente se podría inferir sin que lo dijera explícitamente que todo era por mi culpa.
... / ...
Un abrazo.
[Entrada 259]
L'ocàs (16)
Penso que l’èxit no té regles, però del fracàs se’n poden aprendre moltes coses.
Jean Kerr, dramaturga nord-americana (1922-2003)
Aquell va ser el dia del gran desastre. Era el quart dia a la ciutat. Vam començar descobrint que l'esmorzar a l'hotel era gratuït i que feia tres dies que fèiem el préssec anant a esmorzar fora. En Lore em mirava com ho havia fet el matí del dia abans a Staten Islan, com si jo fos un imbècil que no sabia anar pel món. Vam anar a veure el Lincoln Center i la Metropolitan Opera House, i després vam tombar per Broadway amunt fins al carrer vuitanta-tants. Era un diumenge, la gent passejava. Ell va posar-se a xerrar amb un noi que passejava un gos. Va començar fent carícies al gos i va acabar parlant amb el seu amo. Tampoc vaig entendre gaire cosa del que deia aquell habitant de Nova York. Després vam entrar a una botiga a comprar roba, vam passejar per Central Park i vam tornar per Madison Av, per on vam caminar fins al carrer 54 on vam agafar el metro per tornar a l'hotel. Una nova sessió de sexe similar a les dels dies anteriors, una dutxa i a les 19 h ja havíem sortit a sopar. Vam triar un restaurant Thay. Tot va anar bé, se'l veia content i animat, fins que ell va fer una d'aquelles promeses que jo ja sabia que deia per dir i que en realitat no faria. A més, jo ja em veia el final del viatge (l'endemà agafaríem l'avió de tornada) i les meves expectatives no s'havien acomplert. Havíem estat lluny d'una lluna de mel. Llavors ell va dir que en arribar a Barcelona es buscaria un apartament més petit on no li calgués tenir un rellogat, per poder compartir-lo amb mi. Allò que en un altre moment m'hauria omplert d'esperança, en aquell moment em va semblar un engany. I li ho vaig dir, però li ho vaig dir de males maneres, almenys això em va dir ell, donant cops a la taula i alçant la veu. Li vaig dir que estava fart que em digués coses que em creaven falses expectatives, i n'hi vaig retreure unes quantes. Em va sortir la mala llet que m'havia hagut d'empassar a Staten Island. Quan vam tornar a l'hotel ja estàvem ben distanciats. Ell es va queixar dels meus cops a la taula i de què les cambreres ens miraven amb cara de sorpresa. Jo no em vaig disculpar, encara estava alterat. I és que això és el que ens sol passar en aquells que aguantem molt, als que en costa petar, quan ho fem solem fer-ho a destemps i de males maneres... La gota que omple el got no sol justificar tot el que s'ha acumulat al got.
Un cop a la cambra de l'hotel ell em va dir que volia connectar-se a Internet i va marxar. Hi havia un ordinador al hall de l'hotel perquè els hostes poguessin accedir a Internet. Jo em vaig despullar i em vaig posar al llit. Una hora després em vaig tornar a vestir i vaig baixar al hall de l'hotel, però ell no hi era. Vaig sortir fora al carrer pensant que potser estava parlant per telèfon. Tampoc hi era. Me'n vaig anar a tombar, volia pensar. Vaig acabar a Times Sq. Els carrers solitaris em feia cosa. Vaig tornar a la cambra a dos quarts d'una. No hi havia ningú. Em vaig tornar a posar al llit. Em vaig adormir, però em vaig despertar una estona després i em vaig desvetllar. En Lore no havia tornat. Vaig començar a pensar en què passaria si no tornés. Cap a les tres va tornar. Es va despullar completament per dormir totalment nu per primer cop en el nostre viatge i es va posar a dormir. Dormia profundament, vaig tenir la sensació que havia begut, feia olor d'alcohol.
Jo ja no vaig dormir més. Quan va començar a clarejar em vaig llevar i amb molta cura de no fer soroll vaig fer la maleta i la vaig baixar al hall de l'hotel. Li vaig deixar una nota dient-li que tornaria cap a les 17 h per anar a l'aeroport i li demanava que fes el check-out de la cambra. Em vaig passar el dia torturant-me per Central Park. Vaig intentar llegir una mica, però no vaig aconseguir concentrar-me en la lectura. Els nervis no em deixaven estar parat enlloc, ni bars ni parcs em servien, em vaig passar el dia caminant. Cap a les quatre de la tarda, mort de son, vaig entrar a l'hotel i vaig recuperar el meu equipatge. Em vaig asseure a esperar-lo. En Lore va arribar cap a dos quarts de cinc. Va intentar fer com si no hagués passat res, però com que només li responia amb monosíl·labs o amb les paraules mínimes per complir amb una cortesia freda i distant de seguida va desistir. Em sentia fatal. En Lore em va dir que s'estava esforçant per veure'm normal, però que no podia oblidar la meva imatge donant cops a la taula. Vaig viure el viatge de tornada amb tensió i tristesa, a més de mort de son. Malgrat tot ens vam tractar amb cortesia i educació.
Un cop a Barcelona vam agafar un taxi, el vaig deixar a casa seva i no vam tornar-nos a veure fins uns quants mesos després. Durant aquest període vaig intentar insistentment parlar-ne amb ell, però no me'n vaig sortir.
.../...
Una abraçada.

El ocaso (16)
Pienso que el éxito no tiene reglas, pero del fracaso se pueden aprender muchas cosas.
Jean Kerr, dramaturga norteamericana (1922-2003)
Aquel fue el día del gran desastre. Era el cuarto día en la ciudad. Empezamos descubriendo que el desayuno en el hotel era gratuito y que hacía tres días que hacíamos el primo yendo a desayunar fuera. Lore me miraba como lo había hecho la mañana del día anterior en Staten Islan, como si yo fuera un imbécil que no sabía ir por el mundo. Fuimos a ver el Lincoln Center y la Metropolitan Opera House, y luego dar una vuelta hacia el norte por Broadway hasta la calle ochenta y tantos. Era un domingo, la gente paseaba. Él se puso a hablar con un chico que paseaba un perro. Empezó acariciando al perro y acabó hablando con su dueño. Tampoco entendí mucho de lo que decía aquel habitante de Nueva York. Luego entramos en una tienda a comprar ropa, paseamos por Central Park y volvimos para Madison Av, por donde anduvimos hasta la calle 54 donde tomamos el metro para volver al hotel. Una nueva sesión de sexo similar a las de los días anteriores, una ducha y a las 19 h ya habíamos salido a cenar. Elegimos un restaurante Thay. Todo fue bien, se le veía contento y animado, hasta que él hizo una de esas promesas que yo ya sabía que era un hablar por hablar y que en realidad no cumpliría. Además, yo ya me sentía en el final del viaje (al día siguiente tomaríamos el avión de vuelta) y mis expectativas no se habían cumplido. Habíamos estado lejos de una luna de miel. Entonces él dijo que al llegar a Barcelona buscaría un apartamento más pequeño donde no necesitara tener un realquilado, para poder compartirlo conmigo. Lo que en otro momento me hubiera llenado de esperanza, en ese momento me pareció un engaño. Y se lo dije, pero se lo dije de malas maneras, al menos eso me dijo él, dando golpes en la mesa y alzando la voz. Le dije que estaba harto de que me dijera cosas que me creaban falsas expectativas, y hay reproché unas cuantas. Me salió la mala leche que me había tenido que tragar en Staten Island. Cuando regresamos al hotel ya estábamos muy distanciados. Él se quejó de mis golpes en la mesa y de que las camareras nos miraban con cara de sorpresa. Yo no me disculpé, aún estaba alterado. Y es eso es lo que nos suele pasar a los aguantamos mucho, a los que cuesta explotar, cuando lo hacemos solemos hacerlo a destiempo y de malas maneras... La gota que colma el vaso no suele justificar todo lo que se ha acumulado en el vaso.
Ya en la habitación del hotel él me dijo que quería conectarse a Internet y se fue. Había un ordenador en el hall del hotel para que los huéspedes pudieran acceder a Internet. Yo me desnudé y me acosté. Una hora más tarde me volví a vestir y bajé al hall del hotel, pero él no estaba allí. Salí a la calle pensando que tal vez estaba hablando por teléfono. Tampoco estaba. Me fui a dar una vuelta, quería pensar. Acabé en Times Sq. Las calles solitarias me inquietaban. Volví a la habitación a las doce y media. No había nadie. Me volví a acostar. Me dormí, pero me desperté poco después y me desvelé. Lore no había vuelto. Empecé a pensar en qué pasaría si no volviera. Volvió sobre las tres volvió. Se desnudó completamente para dormir totalmente desnudo por primera vez en nuestro viaje y se puso a dormir. Dormía profundamente, tuve la sensación de que había bebido, olía a alcohol.
Yo ya no dormí más. Cuando empezó a clarear me levanté y con mucho cuidado de no hacer ruido preparé mi equipaje y la bajé al hall del hotel. Le dejé una nota diciéndole que volvería hacia las 17 h para ir al aeropuerto y le pedía que hiciera el check-out de la habitación. Me pasé el día torturandome por Central Park. Intenté leer un poco, pero no conseguí concentrarme en la lectura. Los nervios no me dejaban estar parado en ninguna parte, ni bares ni parques me servían, me pasé el día caminando. Hacia las cuatro de la tarde, muerto de sueño, entré en el hotel y recuperé mi equipaje. Me senté a esperarlo. Lore llegó hacia las cuatro y media. Intentó hacer como si no hubiera pasado nada, pero como sólo le respondía con monosílabos o con las palabras mínimas para cumplir con una cortesía fría y distante enseguida desistió. Me sentía fatal. Lore me dijo que se estaba esforzando por verme normal, pero que no podía olvidar mi imagen dando golpes en la mesa. Viví el viaje de vuelta con tensión y tristeza, además de muerto de sueño. A pesar de todo nos tratamos con cortesía y educación.
Una vez en Barcelona tomamos un taxi, lo dejé en su casa y no volvimos a vernos hasta unos meses más tarde. Durante este período intenté insistentemente hablar de esto con él, pero no lo conseguí.
.../...
Un abrazo.
[Entrada 258]
L'ocàs (15)
Els joves que no respecten els vells envelliran més de pressa que els altres.
Albert Jané (1930)
Ja érem a Nova Yok, era l'inici de la nostra visita turística. Vam dedicar aquell dia a recórrer Manhattan començant fent una volta per Central Park. Vam sortir-ne al carrer 97 o 98 Est i vam acabar a Washington Square, passejant per Madison Av. i per la Cinquena Av. Vam tornar a l'hotel en metro. Eren les 18.30 h quan hi vam arribar. Ens vam tornar a dutxar, vam descansar i al voltant de les 21 h vam sortir a sopar, després vam tornar a Times Square i vam visitar alguna botiga abans de tornar a l'hotel prop de mitjanit.
L'endemà, el matí va ser tranquil i sense sexe. Vam començar el nostre passeig a Central Station, i vam tombar per la zona, del carrer 49 al 34, annat d'oest a est (edifici, Chrysler, Nacions unides, MOMA, Rockefeller Center, etc.) També vam anar de botigues i de happy hours. Hi va haver algun moment en què el vaig veure seriot, no sé si estava cansat o avorrit, però no es va queixar i va voler seguir el nostre passeig sense rumb. Vam tornar a l'hotel al voltant de les 18.15 h. Aquest cop hi va haver sexe sense penetració (fel·lacions, etc.). Dutxa, descans, i sopar al voltant de les 21 h. Vam tornar a Times Square a viure l'ambient i cap a mitjanit vam retirar-nos a l'hotel a dormir.
El tercer dia (ja quart del viatge) vam anar en ferri a Staten Island. Una illa amb poc interès turístic. Vam entrar a un barot a fer una cervesa. Un individu ens va convidar a una cervesa i en Lore se n'hi va anar a xerrar. Després m'hi vaig acostar, no li vaig entendre ni una sola paraula en aquell americà, vaig limitar-me a dir «yes» sense saber que em deia. Quan vam sortir en Lore es va posar com una moto, va explicar-me que era un excombatent de Vietnam, i que parlava molt malament d'Europa i dels europeus i que jo (que no havia entès res) havia reblat el clau dient «yes» a les seves bestieses. Li vaig confessar que no havia entès ni una sola paraula i que lamentava haver fet aquell paper d'estrassa, però ell va seguir indignat. Em va fer sentir renyat com quan jo era un nen.
Quan vam anar a buscar el ferri de tornada vam haver d'esperar una bona estona. Estavem separats com si no ens coneguéssim de res. De fet, jo estava molest per com m'havia tractat, però vaig creure que havíem de fer les paus i que em tocava dur la iniciativa. M'hi vaig acostar per darrere i li vaig fer un petó al clatell. Aquest cop em va tornar a renyar perquè deia que als EUA no eren permeses aquelles manifestacions homosexuals a la via pública i que ens la jugàvem si ho fèiem. El primer dia, mentre anàvem a buscar el metro per a anar a Central Park, ell m'havia agafat per la cintura com ho fan les parelletes d'enamorats, mentre caminàvem pel carrer. Al carrer no hi havia ningú, però a mi m'havia fet sentir molt bé. Aquesta segona renyada em va caure com una puntada als collons. D'allà vam anar a Wall St. a veure la borsa, i al pont de Brooklyn. Vaig mantenir-me allunyat d'ell fent-li notar que m'havia molestat tot plegat, tant allò del bar com allò del petó.
Aquell dia vam dinar a Chinatown i vam passejar per Little Italy abans de tornar a l'Hotel a quarts de set. La dutxa va precedir a una nova sessió de sexe sense penetració com la del dia anterior. Ell va decidir que jo havia de (o volia) descansar i va marxar sol. Vaig pensar que, de fet, ell estava cansat, o també podria estar una mica aclaparat, d'anar tota l'estona amb mi, i no m'hi vaig resistir. El vaig deixar marxar tot sol. Encara que no em va agradar que fos ell qui decidia el que jo volia fer. A més, encara estava molest pels fets d'Staten Island i una cosa es va sumar a l'altre. Vaig agafar el meu llibre i una ampolla d'aigua i vaig marxar a Broadway on vaig seure en un banc i vaig estar veient passar a la gent, els uns passejant, els altres passant de pressa. Quan me'n vaig cansar em vaig posar a llegir i vaig estar llegint fins que em va semblar que en Lore ja hauria d'haver tornat a l'Hotel. Quan arribava a l'hotel el vaig veure uns metres davant meu caminant en el mateix sentit que jo per l'altra vorera. Se'l veia content. El vaig deixar que arribés abans que jo a la cambra. Es va mostrar molest perquè no havia fet el que m'havia dit. ―Mira como eres ¿por què no lo dices que no quieres quedarte?― Li vaig dir que m'havia semblat que ell tenia ganes d'anar sol en algun lloc. Llavors em va explicar on havia anat. Vaig creure que en certa manera la meva petita venjança havia funcionat. Vam tornar a Little Italy a sopar i no vam tornar a l'hotel fins a quarts d'una. A mi ja m'havia passat el cabreig i el sentiment de fer-li nosa.
.../...
Una abraçada.

El ocaso (15)
Los jóvenes que no respetan los viejos envejecerán más deprisa que los demás.
Albert Jané (1930)
Ya estábamos en Nueva Yok, era el inicio de nuestra visita turística. Dedicamos aquel día a recorrer Manhattan comenzando haciendo una vuelta por Central Park. Salimos por la calle 97 o 98 Este y acabamos en Washington Square, paseando por Madison Av. y por la Quinta Av. Volvimos al hotel en metro. Eran las 18:30 h cuando llegamos. Nos volvimos a duchar, descansamos y alrededor de las 21 h salimos a cenar, después volvimos a Times Square y visitamos alguna tienda antes de volver al hotel cerca de medianoche.
Al día siguiente, la mañana fue tranquila y sin sexo. Comenzamos nuestro paseo en Central Station, y deanbulamos por la zona, de la calle 49 al 34, yendo de oeste a este (edificio, Chrysler, Naciones Unidas, MOMA, Rockefeller Center, etc.) También fuimos de tiendas y de happy hours. Hubo algún momento en que lo vi seriote, no sé si estaba cansado o aburrido, pero no se quejó y quiso seguir nuestro paseo sin rumbo. Volvimos al hotel alrededor de las 18:15 h. Esta vez hubo sexo sin penetración (felaciones, etc.). Ducha, descanso, y cena alrededor de las 21 h. Volvimos a Times Square a revivir el ambiente y hacia media noche nos retiramos al hotel a dormir.
El tercer día (ya cuarto del viaje) fuimos en ferry a Staten Island. Una isla con poco interés turístico. Entramos a un barucho a tomar una cerveza. Un individuo nos invitó a una cerveza y Lore se fue a charlar con él. Después me acerqué a ellos, no le entendí ni una sola palabra a aquel americano, me limité a decir «yes» sin saber que me decía. Cuando salimos Lore se puso como una moto, me contó que era un ex combatiente de Vietnam, y que hablaba muy mal de Europa y de los europeos y que yo (que no había entendido nada) había remachado el clavo diciendo «yes» a sus tonterías. Le confesé que no había entendido ni una sola palabra y que lamentaba haber hecho un papel tan deslucido, pero él siguió indignado. Me hizo sentir reñido como cuando yo era un niño.
Cuando fuimos a buscar el ferry de vuelta tuvimos que esperar un buen rato. Estábamos separados como si no nos conociéramos de nada. De hecho, yo estaba molesto por cómo me había tratado, pero creí que teníamos que hacer las paces y que me tocaba llevar la iniciativa. Me acerqué por detrás y le di un beso en la nuca. Esta vez me volvió a regañar porque decía que en EEUU no eran permitidas aquellas manifestaciones homosexuales en la vía pública y que nos la jugábamos si lo hacíamos. El primer día, mientras íbamos a buscar el metro para ir a Central Park, él me había cogido por la cintura como lo hacen las parejitas de enamorados, mientras caminábamos por la calle. En la calle no había nadie, pero a mí me había hecho sentir muy bien. Esta segundo varapalo me cayó como una patada en los cojones. De allí fuimos a Wall St. ver la bolsa, y el puente de Brooklyn. Me mantuve alejado de él haciéndole notar que me había molestado todo aquello, tanto lo del bar como lo del beso.
Ese día almorzamos en Chinatown y paseamos por Little Italy antes de volver al Hotel cerca de las seis y media. La ducha precedió a una nueva sesión de sexo sin penetración como la del día anterior. Él decidió que yo debía (o quería) descansar y se fue solo. Pensé que, de hecho, él estaba cansado, o también podría estar un poco abrumado, de ir todo el tiempo conmigo, y no me resistí. Le dejé irse solo. Aunque no me gustó que fuera él quien decidía lo que yo quería hacer. Además, aunque estaba molesto por los hechos de Staten Island y una cosa se sumó a la otra. Cogí mi libro y una botella de agua y me fui a Broadway donde me senté en un banco y estuve viendo pasar a la gente, unos paseando otros iban deprisa. Cuando me cansé me puse a leer y estuve leyendo hasta que me pareció que Lore ya debería haber vuelto al Hotel.
Cuando llegaba al hotel lo vi unos metros delante de mí caminando en el mismo sentido que yo por la otra acera. Se le veía contento. Lo dejé que llegara antes que yo a la habitación. Se mostró molesto porque no había hecho lo que me había dicho. ―Mira como eres ¿por qué no lo dices que no quieres quedarte?― Le dije que me había parecido que él tenía ganas de ir solo a algún lugar. Entonces me explicó dónde había ido. Creí que en cierto modo mi pequeña venganza había funcionado. Volvimos a Little Italy a cenar y no volvimos al hotel hasta cerca de las doce y media. A mí ya se me había pasado el cabreo y ese sentimiento de molestar.
.../...
Un abrazo.
[Entrada 257]
L'ocàs (14)
Res no és tan difícil com no enganyar-se.
Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
La primera vegada que vam anar al cine junts va ser a veure «Brideshead Revisited» (estrenada aquí com "Retorno a Brideshead"). Va ser una cosa totalment púdica, com si fóssim germans, ni tan sols ens vam tocar les mans. Era la vigilia del seu primer viatge a Cuba a passar el Nadal després de la nostra declaració d'amor mutu, és a dir, la primera vegada que ens separàvem essent parella.
Hi havíem anat en cotxe. En sortir, a la soledat de l'aparcament ens vam fer un petó de comiat, perquè l'endemà al matí a primeríssima hora ell pujava a l'avió i jo no el podia acompanyar a l'aeroport. A mi em va resultar un comiat fred i distant aquell petó ràpid i cast que junt amb la fredor de la sessió de cinema em va deixar força insatisfet i trist. Aquesta tònica de fredor es va repetir en el viatge a Nova York. Aquest comportament distant que només es trencava al llit no em feia sentir prou estimat, em faltava estimació. Jo esperava, desitjava un comportament una mica més apassionat. De fet, li havia donat mostres de la meva passió amb el meu comportament. Encara recordo un dia que quan vaig arribar a casa seva m'hi vaig abraçar i li vaig fer un petó ben humit i ple de sentiment. Ell em va dir en to de sorpresa ―¡Uy! ¿A què viene tanta pasión?―. Em vaig limitar a dir-li que l'estimava i el trobava a faltar a tota hora.
Sempre peco d'optimisme. Pensava que en Lore devia estar ben entusiasmat amb el meu regal. Pensava que aquell viatge a Nova York era una gran prova del meu amor i que podia ajudar a despertar l'apassionament que jo trobava a faltar. Que tot serien petons i abraçades, i que viuria una entrega sexual extraordinària. No sempre encertem amb els nostres pensaments. Probablement havia d'haver-ho previst, havia d'haver-me adonat del meu autoengany.
El primer dia, les primeres 24 hores de viatge van ser un presagi de com s'acabaria aquell viatge. El vaig passar a recollir en taxi. Era un 3 de setembre, jo estava ben nerviós, com una núvia el dia del casament. No em pregunteu perquè, suposo que les meves esperances que fos com una lluna de mel em feien sentir com una núvia, i a més era el primer cop que enganyava així a la meva parella oficial. Ell estava tot seriós en un xamfrà proper a casa seva. Va pujar al taxi i ben just em va dir bon dia. Vam quedar-nos en silenci fins que no vam ser a l'aeroport. Allà tampoc hi va haver cap mostra d'afecte. Vam fer un cafè i vam estar atents al vol que ens havia de dur a Madrid. Eren quasi les 12 del migdia quan vam arribar a Barajas vam fer el trànsit i el control de passaports sense problemes. Vam dinar a l'aeroport i vam pujar a l'avió a quarts de cinc de la tarda per enlairar-nos a les cinc en punt i aterrar al JFK vuit hores més tard. Vam agafar un monoraïl per arribar a l'estació del metro i una hora més tard arribàvem a l'hotel. Vam sopar a una taverna de la 8a avinguda, ens vam arribar a donar un cop d'ull a Times Square i no ens vam posar al llit fins a quarts de 12 (hora de Nova York). Jo havia sortit de casa a tres quarts de nou del matí i ara a Barcelona eren quarts de sis del matí, portàvem desperts més 21 hores. Un cop a la cambra de l'hotel va ser incapaç de fer-me ni una mala abraçada, ni un petit petó. Es va limitar a dir que estava rendit i que necessitava descansar i ho va concloure amb ―Demà follem en llevar-nos, bona nit.― i es va posar a dormir en calçotets. Jo ho vaig fer completament nu.
Em vaig despertar un quart d'hora abans que en Lore, quan es va despertar em va dir ―No te muevas.― El vaig sentir com es queixava que un hotel d'aquella categoria tingués aquella merda de dutxa. Jo no entenia gaire què passava. La nit anterior jo havia inspeccionat el bany i em va semblar ben correcte. Que cony passava? Vaig aixecar-me. Resulta que la dutxa era fixa, no tenia el que en diem una dutxa de telèfon. Ell usava aquesta mena de dutxes (les de telèfon) per netejar-se el recte abans de la penetració i evitar que el meu penis s'embrutés amb les restes que hi poguessin haver quedat de la darrera evacuació. Era incapaç de fer-ho d'una altra manera. Jo sabia que amb una petita pera de goma es podia fer el mateix que amb una dutxa de telèfon, però no vaig poder ni tan sols comentar-li-ho. Estava massa alterat. Quan es va calmar vam follar, ens vam dutxar i vam sortir a esmorzar.
L'escena al bany que va seguir en aquell «polvo» va ser força depriment. Mentre jo em dutxava ell evacuava el fruit de la nostra expansió amorosa tot avergonyit d'haver de compartir amb mi aquell moment. Era una cosa que en Lore no podia evitar des que ho fèiem sense preservatiu, després de follar havia de cagar, i aquell dia la meva polla necessitava de forma immediata de la dutxa... Ell vivia malament les coses relacionades amb els excrements humans. No li agradava la idea de la penetració d'un recte que no estigués immaculat, tant si feia d'agent com de pacient. Crec que pitjor no podíem haver començat el dia. Després em va dir ―Bueno, al menos no me pasaré el día mirando culos.― Vaig entendre que, malgrat tot, havia sadollat la seva libido.
.../...
Una abraçada.

El ocaso (14)
Nada es tan difícil como no engañarse.
Ludwig Wittgenstein, filósofo austríaco (1889-1951)
La primera vez que fuimos al cine juntos fue a ver «Brideshead Revisited» (estrenada aquí como "Retorno a Brideshead"). Fue algo totalmente púdico, como si fuéramos hermanos, ni siquiera nos tocamos las manos. Era la víspera de su primer viaje a Cuba a pasar la Navidad después de nuestra declaración de amor mutuo, es decir, la primera vez que nos separábamos siendo pareja.
Habíamos ido en coche. Al salir, en la soledad del aparcamiento nos dimos un beso de despedida, porque por la mañana a primerísima hora él subía al avión y yo no lo podía acompañar al aeropuerto. A mí me resultó una despedida fría y distante, con aquel beso rápido y casto que junto a la frialdad de la sesión de cine me dejó bastante insatisfecho y triste. Esa tónica de frialdad se repitió en el viaje a Nueva York. Ese comportamiento distante que sólo se rompía en la cama no me hacía sentir lo bastante querido, me faltaba cariño. Yo esperaba, deseaba un comportamiento más apasionado. De hecho, le había dado muestras de mi pasión con mi comportamiento. Aún recuerdo un día que cuando llegué a su casa le abracé y le di un beso bien húmedo y lleno de sentimiento. Él me dijo en tono de sorpresa ―¡Uy! ¿A què viene tanta pasión?―. Me limité a decirle que la quería y le echaba de menos en todo momento.
Siempre peco de optimismo. Pensaba que Lore debía estar muy entusiasmado con mi regalo. Pensaba que ese viaje a Nueva York era una gran prueba de mi amor y que podía ayudar a despertar el apasionamiento que yo echaba de menos. Que me llenaría de besos y abrazos, y que viviría una entrega sexual extraordinaria. No siempre acertamos con nuestros pensamientos. Probablemente tenía que haberlo previsto, tenía que haberme dado cuenta de mi autoengaño.
El primer día, las primeras 24 horas de viaje fueron un presagio de cómo acabaría aquel viaje. Lo pasé a recoger en taxi. Era un 3 de septiembre, yo estaba muy nervioso, como una novia el día de la boda. No me preguntéis porque, supongo que mis esperanzas de que fuera como una luna de miel me hacían sentir como una novia, y además era la primera vez que engañaba así a mi pareja oficial. Él estaba muy serio en un chaflán cercano a su casa. Subió al taxi y apenas me dijo buenos días. Nos quedamos en silencio durante el viaje al aeropuerto. Allí tampoco me dió ninguna muestra de afecto. Tomamos un café y estuvimos atentos al vuelo que nos tenía que llevar a Madrid. Eran casi las 12 del mediodía cuando llegamos a Barajas hicimos el tránsito y pasamos el control de pasaportes sin problemas. Comimos en el aeropuerto y subimos al avión cerca de las cuatro media de la tarde para despegar a las cinco en punto y aterrizar en el JFK ocho horas más tarde. Cogimos un monorraíl para llegar a la estación del metro y una hora más tarde entrábamos en el hotel. Cenamos en una taberna de la 8ª avenida, nos acercamos a a Times Square a dar un vistazo y nos metimos en la cama alrededor de las 11 y media (hora de Nueva York). Yo había salido de casa a las nueve menos cuarto de la mañana y ahora en Barcelona eran cerca de las cinco y media de la mañana, llevábamos despiertos más 21 horas. Una vez en el cuarto del hotel fue incapaz de darme ni un mal abrazo, ni un pequeño beso. Se limitó a decir que estaba rendido y que necesitaba descansar y lo concluyó con ―Mañana follamos al levantarnos, buenas noches.― y se puso a dormir en calzoncillos. Yo lo hice completamente desnudo.
Me desperté un cuarto de hora antes que Lore, cuando se despertó me dijo ―No te muevas.― Lo oí como se quejaba de que un hotel de esa categoría tuviera aquella mierda de ducha. Yo no entendía muy bien qué pasaba. La noche anterior yo había inspeccionado el baño y me pareció muy correcto. ¿Que coño pasaba? Me levanté. Pues que la ducha era fija, no tenía lo que llamamos una ducha de teléfono. Él usaba este tipo de duchas (las de teléfono) para limpiar-se el recto antes de la penetración y evitar que mi pene se ensuciara con los restos que pudieran haber quedado de la última evacuación. Era incapaz de hacerlo de otro modo. Yo sabía que con una pequeña pera de goma se podía hacer lo mismo que con una ducha de teléfono, pero no pude ni siquiera comentárselo. Estaba demasiado alterado. Cuando se calmó follamos, nos duchamos y salimos a desayunar.
La escena en el baño que siguió a aquel «polvo» fue bastante deprimente. Mientras yo me duchaba él evacuaba el fruto de nuestra expansión amorosa avergonzado de tener que compartir conmigo ese momento. Era algo que Lore no podía evitar desde que lo hacíamos sin preservativo, después de follar tenía que cagar, y aquel día mi polla necesitaba de forma inmediata una ducha... Él vivía mal las cosas relacionadas con los excrementos humanos. No le gustaba la idea de la penetración de un recto que no estuviera inmaculado, tanto si hacía de agente como de paciente. Creo que peor no podíamos haber empezado el día. Después me dijo ―Bueno, al menos no me pasaré el día mirando culos.― Entendí que, a pesar de todo, había saciado su libido.
.../...
Un abrazo.
[Entrada 256]
L'ocàs (13)
A causa de la meva bisexualitat, les dones heterosexuals em catalogarien com a home menys fiable que la mitjana alhora que (i per les mateixes raons) els homes homosexuals mai confiarien del tot en mi.
John Irving, escriptor nord-americà i guionista cinematogràfic (1942)
A en Lore li constava la meva bisexualitat, sabia que m'agradaven tant dones com homes. També sabia que crec que tots som bisexuals en un major o menor grau, malgrat que a ell mai li havien agradat les dones des d'aquest punt de vista. Vull dir sexualment, ja que tenia amigues i fins i tot la seva «mariliendres». Que jo sàpiga mai havia tingut tracte sexual amb una femella. Potser la seva homosexualitat era d'aquelles que contradiuen la meva teoria. Ell mai va posar en dubte la nostra relació per la meva bisexualitat. Jo li havia assegurat que en aquell moment estava 100% dedicat a les relacions amb nois, que la meva necessitat de dones ja estava satisfeta. En Lore replicava dient que es veia capaç de competir amb un altre noi, però que no sabria com competir per mi amb una dona. D'altra banda considerava normal que a les parelles que duien molts anys junts, arribés un moment en què s'acabés el sexe, es veu que en coneixia altres casos. Suposo que entre la seva clientela.
Jo li havia dit a en Kevin que mentre fóssim amants podia fer el que volgués amb la seva polla, però que no em fallés quan jo el necessités. A en Lore li vaig dir el mateix. Que no volia l'exclusiva del seu sexe, però sí del seu amor. Ell em va replicar ―Folla con quien quieras, pero no te lo lleves al cine o de copas. Ya sabes que cuando te lo llevas al cine o de copas es que hay algo más.
El que ell no sabia era del meu dèficit d'estimació. Jo havia estat el tercer de set germans, el que em seguia va néixer 14 mesos després que jo, quan jo tot just començava a caminar. La meva mare sempre estava ocupada amb algun germà més petit que jo. No tinc ni un sol record d'estar a la seva falda. En canvi recordo que jo m'estirava a terra i em feia l'adormit i així, amb una mica de sort, ella em duia en braços al meu llit i jo em sentia al cel, però de vegades, quan no hi havia sort, qui em duia al llit era la minyona o una altra persona.
La meva dona tenia els seus dèficits afectuosos i els seus complexos, així que mai va saber amanyagar-me com jo esperava. Quan ho feia es passava d'embafosa. Mai va saber ajudar-me a superar aquest dèficit d'estimació. Si bé al començament em tractava com un rei i amb passió, després tota la seva estimació i passió va anar destinada als nostres fills i a mi no me'n van tocar ni les escorrialles. Fins i tot competia amb mi i volia ser (o semblar, si més no) millor que jo en tot. Competència que s'estenia amb els nostres fills dels quals volia ser la preferida. La llàstima és que en això darrer es va equivocar i va acabar aconseguint l'efecte contrari. I no segueixo explicant-ne més perquè és un tema que em sembla massa trist.
Així que en Lore em va trobar amb un dèficit d'estimació no resolt. Però ell tampoc va saber encertar, tampoc va saber donar-me el tractament adequat. Poc abans del final en un dels seus cabrejos em diria ―Los cubanos no somos cariñosos.― Posant de manifest que era conscient del seu fracàs en aquest terreny.
Els seus exàmens de final de carrera ens van tenir allunyats més de dos mesos, ens vam tornar a veure a mig juliol. Havia tingut temps per fer-se un gran tatuatge, però no n'havia tingut per a mi. Li vaig fer notar el poc que havia cuidat de mi durant aquells mesos (durant els quals l'havia mantingut, perquè no guanyava ni un euro), tant pel que feia a follar, com a la comunicació, ja que li costava contestar els meus missatges i de vegades no ho feia. Així que quan aquell dia de juliol va venir a casa meva, feia temps que no ens veiem.
Recordo la llum d'aquell dia i el lloc exacte de la sala d'estar de casa meva on ens vam posar-nos d'acord. Acabàvem de follar. Li vaig proposar de fer un viatge junts amb la falsa esperança que em digués que em volia dur a conèixer la seva família a Cuba, però vam decidir anar a Nova York. Vaig haver de mentir a la meva esposa sobre el motiu del viatge, però vaig tenir sort i vaig ser prou convincent perquè no hi hagués cap problema.
Ell havia tingut problemes amb el visat en una altra ocasió que havia intentat anar als EUA des d'Espanya. Li havien denegat, segurament, pel fet de ser cubà. Havia hagut d'anar personalment a l'ambaixada dels EUA a Madrid per demanar-lo. Ara com que ja tenia la nacionalitat espanyola, el visat va ser pràcticament automàtic i el vam poder tramitar per Internet.
Desgraciadament aquest viatge va representar el nostre segon gran conflicte.
.../...
Una abraçada.

El ocaso (13)
Debido a mi bisexualidad, las mujeres heterosexuales me catalogarían como hombre menos fiable que la media a la vez que (y por las mismas razones) los hombres homosexuales nunca confiarían del todo en mí.
John Irving, escritor estadounidense y guionista cinematográfico (1942)
A Lore le constaba mi bisexualidad, sabía que me gustaban tanto mujeres como hombres. También sabía que creo que todos somos bisexuales en un mayor o menor grado, a pesar de que a él nunca le habían gustado las mujeres desde ese punto de vista. Quiero decir sexualmente, ya que tenía amigas e incluso su «mariliendres». Que yo sepa nunca había tenido trato sexual con una hembra. Puede que su homosexualidad fuera de aquellas que contradicen mi teoría. Él nunca puso en duda nuestra relación por mi bisexualidad. Yo le había asegurado que en aquel momento estaba 100% dedicado a las relaciones con chicos, que mi necesidad de mujeres ya estaba satisfecha. Lore replicaba diciendo que se veía capaz competir con otro chico, pero que no sabría cómo competir por mí con una mujer. Por otra parte consideraba normal que a las parejas que llevaban muchos años juntos, llegara un momento en que se acabara el sexo, parece que conocía más casos como el mío. Supongo que entre su clientela.
Yo le había dicho a Kevin que mientras fuéramos amantes podía hacer lo que quisiera con su polla, pero que no me fallara cuando yo lo necesitara. A Lore le dije lo mismo. Que no quería la exclusiva de su sexo, pero sí de su amor. Él me replicó ―Folla con quien quieras, pero no te lo lleves al cine o de copas. Ya sabes que cuando te lo llevas al cine o de copas es que hay algo más.
Lo que él no sabía era de mi déficit de cariño. Yo había sido el tercero de siete hermanos, el que me seguía nació 14 meses después de que yo, cuando yo empezaba a caminar. Mi madre siempre estaba ocupada con algún hermano más pequeño que yo. No tengo ni un solo recuerdo de estar en su regazo. En cambio recuerdo que yo me tumbaba en el suelo y me hacía el dormido y así, con un poco de suerte, ella me llevaba en brazos a mi cama y yo me sentía en el cielo, pero a veces, cuando no había surte, quien me llevaba a la cama era la criada u otra persona.
Mi mujer tenía sus déficits cariñosos y sus complejos, así que nunca supo mimarse me como yo esperaba. Cuando lo hacía se pasaba de empalagosa. Nunca supo ayudarme a superar este déficit de cariño. Si bien al principio me trataba como a un rey y con pasión, después todo su cariño y pasión estuvo destinado a nuestros hijos y a mí no me tocaron ni las migajas. Llegando a competir conmigo y querer ser (o parecer, al menos) mejor que yo en todo. Competencia que se extendía a nuestros hijos de los que quería ser la preferida. La lástima es que en esto último se equivocó y acabó consiguiendo el efecto contrario. Y no sigo contando más porque es un tema que me parece demasiado triste.
Así que Lore me encontró con un déficit de cariño no resuelto. Pero él tampoco supo acertar, tampoco supo darme el tratamiento adecuado. Poco antes del final en uno de sus cabreos me diría ―Los cubanos no somos cariñosos.― Poniendo de manifiesto que era consciente de su fracaso en ese terreno.
Sus exámenes de fin de carrera nos tuvieron alejados más de dos meses, nos volvimos a ver a mediados de julio. Había tenido tiempo para hacerse un gran tatuaje, pero no lo había tenido para mí. Le hice notar lo poco que había cuidado de mí durante aquellos meses (durante los cuales lo había mantenido, porque no ganaba ni un euro), tanto en lo referente a follar, como en la comunicación, ya que le costaba contestar mis mensajes ya veces no lo hacía. Así que cuando ese día de julio vino a mi casa, llevábamos tiempo sin vernos.
Recuerdo la luz de ese día y el lugar exacto de la sala de estar de mi casa donde nos pusimos de acuerdo. Acabábamos de follar. Le propuse hacer un viaje juntos con la falsa esperanza de que me dijera que me quería llevar a conocer a su familia en Cuba, pero decidimos ir a Nueva York. Tuve que mentir a mi esposa sobre el motivo del viaje, pero tuve suerte y fui lo suficientemente convincente para que no hubiera ningún problema.
Él había tenido problemas con el visado en otra ocasión que había intentado ir a EEUU desde España. Se lo habían denegado, seguramente, por ser cubano. Había tenido que ir personalmente a la embajada de EEUU en Madrid para pedirlo. Ahora como ya tenía la nacionalidad española, el visado fue prácticamente automático y lo pudimos tramitar por Internet.
Desgraciadamente ese viaje representó nuestro segundo gran conflicto.
... / ...
Un abrazo.
[Entrada 255]
L'ocàs (12)
Els jugadors i els enamorats juguen en realitat per perdre.
Lawrence Durrell, escriptor britànic (1912-1990)
Una de les coses que havia hagut de fer en Lore per estalviar diners va ser rellogar una cambra del seu pis, i no va voler que el seu rellogat sabés això nostre, per tant vam començar a anar a follar a hotels i finalment a un meublé prop de casa seva. (Un meublé és un establiment semblant a un hotel però orientat a facilitar les trobades sexuals de curta durada. No es tracta d'un bordell, ja que solen acollir a parelles ocasionals de tota mena que no tenen per què estar relacionades amb la prostitució. Una de les característiques que millor defineixen els meublés són la discreció i les mesures per garantir l'absoluta privacitat dels clients.) També aprofitàvem les vegades que la meva parella se n'anava de viatge per trobar-nos a casa meva i passar la nit junts.
A més d'aquell problema amb els caps de setmana que ja us he explicat, en va sorgir un altre. Una d'aquestes vegades que la meva parella era de viatge, vam quedar a casa meva per tenir un sopar romàntic, follar i dormir junts. Va arribar tard, jo tenia la taula parada i el sopar a punt. Ell estava una mica estrany. Quan va seure a taula em va anunciar que no es quedaria a dormir. Ell estava nerviós i, en certa forma, violent.
Vaig saber que havia tingut una conversa amb un amic i que aquell l'havia fet veure que la nostra relació era un error. ―Ell és un tren en marxa i tu encara no has decidit on vols anar― li havia dit. A mi em va agafar per sorpresa. Tant que no vaig saber reaccionar. Els meus pitjors temors s'estaven fent realitat, m'abandonava, i no hi podia fer res. El problema era la diferència d'edat, i això no tenia remei. Temps després en Lore em va dir que el meu error d'aquella nit havia estat no haver sabut tranquil·litzar-lo. De fet, en aquell moment jo estava tan ensorrat que no podia tranquil·litzar a ningú, començant per mi mateix.
Feia poc més d'un mes de la seva tornada de Cuba i ja havíem trencat. Havia passat el que em semblava inevitable. Ell havia posat el punt final en allò nostre en considerar la nostra diferència d'edat com a una barrera insalvable. Unes setmanes després vaig rebre un missatge d'en Lore on deia simplement «Te echo de menos».
Jo no li havia enviat cap missatge, ni l'havia trucat, considerava que tot s'havia acabat. Ell, de sobte va trencar el silenci amb un simple «Te echo de menos». I vam tornar-hi, però jo havia quedat ben tocat, no podia recuperar l'entusiasme que havia tingut al principi perquè la por a tornar-lo a perdre em tenallava, no em deixava gaudir-ne. Res va tornar a ser igual, Vaig deixar de trucar-lo o enviar-li missatges cada dia. Ens vèiem un cop cada una o dues setmanes.
Recordo que pel seu aniversari, que va ser més o menys un mes després d'aquesta represa, vam quedar per dinar junts i vaig anar en cotxe a buscar-lo a casa seva. Ell m'havia demanat que li regalés un reproductor de MP3. Jo encara estava fotut perquè aquell panorama em mantenia deprimit i aquell dia em sentia especialment malament. En el mateix cotxe, abans d'arrancar li vaig donar el seu regal. Ell em va donar les gràcies i em va dir ―Hauràs d'animar-me perquè no tinc el dia―. Jo havia estat dubtant tot el dia si havia d'anul·lar la cita o no, finalment vaig pensar que el millor era donar-li el regal i no dinar amb ell. En aquelles condicions dinar junts podia ser horrible. La seva declaració encara ho deixava més clar. ―Mira, jo et volia demanar de no dinar junts perquè jo tampoc estic gens fi, ara que em dius això penso que el millor és que ho deixem estar per a un altre dia―. No recordo la seva resposta. Sí que recordo la seva mirada de sorpresa i que va baixar del cotxe amb el seu reproductor de MP3 que segurament va intentar tornar-me i que està clar que no el vaig deixar fer-ho.
Vaig anar-me'n a Montjuïc, vaig estar fent la volta al castell amb la sensació d'haver-la cagat i de què això seria el final definitiu, però tampoc ho va ser. Vaig demanar-li perdó uns dies després i les coses van seguir anant tan malament com anaven. Veient-nos poc i parlant-nos molt de tant en tant. Però quan les coses van malament poden acabar anant pitjor.
Ell estava acabant la carrera, i em va dir que havia de preparar els exàmens i els treballs de final de curs i que potser hauríem d'estar sense veure'ns o veient-nos ben poc, una temporada. Això va reblar el clau del distanciament. No sabria dir si va ser conseqüència dels fets del seu aniversari, però més d'un cop he pensat que també podria haver estat una petita venjança, ja que va tenir temps per a altres coses.
.../...
Una abraçada.

El ocaso (12)
Los jugadores y los enamorados juegan en realidad para perder.
Lawrence Durrell, escritor británico (1912-1990)
Una de las cosas que había tenido que hacer en Lore para ahorrar dinero fue realquilar una habitación de su apartamento, y no quiso que su realquilado supiera lo nuestro, por lo tanto empezamos a ir a follar a hoteles y finalmente a un meublé cercano a su casa. (Un meublé es un establecimiento similar a un hotel pero orientado a facilitar los encuentros sexuales de corta duración. No se trata de un burdel, ya que suele acoger a parejas ocasionales de todo tipo que no tienen porque estar relacionadas con la prostitución. Una de las características que mejor definen los meublés son la discreción y las medidas para garantizar la absoluta privacidad de los clientes.) También aprovechávamos las veces que mi pareja se iba de viaje para quedar en mi casa y pasar la noche juntos.
Además de aquel problema con los fines de semana que ya os he contado, surgió otro. Una de esas veces que mi pareja estaba de viaje, quedamos en mi casa para mantener una cena romántica, follar y dormir juntos. Llegó tarde, yo tenía la mesa puesta y la cena a punto. Él estaba un poco extraño. Cuando se sentó a la mesa me anunció que no se quedaría a dormir. Él estaba nervioso y, en cierta forma, violento.
Supe que había tenido una conversación con un amigo y que aquel le había hecho ver que nuestra relación era un error. ―Él es un tren en marcha y tú aún no ha decidido donde quieres ir― le había dicho. A mí me cogió por sorpresa. Tanto que no supe reaccionar. Mis peores temores se estaban haciendo realidad, me abandonaba, y no podía hacer nada. El problema era la diferencia de edad, y eso no tenía remedio. Tiempo después Lore me dijo que mi error de aquella noche había sido no haber sabido tranquilizarle. De hecho, en ese momento yo estaba tan hundido que no podía tranquilizar a nadie, empezando por mí mismo.
Hacía poco más de un mes de su vuelta de Cuba y ya habíamos roto. Había pasado lo que me parecía inevitable. Él le había puesto el punto final a lo nuestro al considerar la diferencia de edad como una barrera insalvable. Unas semanas después recibí un mensaje de Lore donde decía simplemente «Te echo de menos».
Yo no le había enviado ningún mensaje, ni le había llamado, consideraba que todo se había acabado. Él, de repente rompió el silencio con un simple «Te echo de menos». Y reanudamos la relación, pero yo había quedado muy tocado, no podía recuperar el entusiasmo que había tenido al principio porque el miedo a volverlo a perder me atenazaba, no me dejaba disfrutar-lo. Nada volvió a ser igual. Dejé de llamarle o enviarle mensajes a diario. Nos veíamos una vez cada una o dos semanas.
Recuerdo que por su cumpleaños, más o menos un mes después de esa reanudación, quedamos para comer juntos y fui en coche a buscarlo a su casa. Él me había pedido que le regalara un reproductor de MP3. Yo aún estaba jodido porque aquel panorama me mantenía deprimido y ese día me sentía especialmente mal. En el mismo coche, antes de arrancar le di su regalo. Él me dio las gracias y me dijo ―Tendrás de animarme porque no tengo el día―. Yo había estado dudando todo el día si debía anular la cita o no, finalmente había pensado que lo mejor era darle el regalo y no comer con él. En esas condiciones una comida juntos podía ser horrible. Su declaración aún lo dejaba más claro. ―Mira, yo te quería pedir de no comer juntos porque yo tampoco estoy muy fino, ahora que dices eso pienso que lo mejor es que lo dejemos para otro día―. No recuerdo su respuesta. Sí que recuerdo su mirada de sorpresa y que bajó del coche con su reproductor de MP3 que seguramente intentó devolverme y que está claro que no le dejé hacerlo.
Me fuí a Montjuïc, estuve dando la vuelta al castillo con la sensación de haberla cagado y de que esto sería el final definitivo, pero tampoco lo fue. Le pedí perdón unos días después y las cosas siguieron yendo tan mal como iban. Viéndonos poco y hablándonos muy de vez en cuando. Pero cuando las cosas van mal pueden acabar yendo peor.
Él estaba terminando la carrera, y me dijo que tenía que preparar los exámenes y los trabajos de fin de curso y que quizá deberíamos estar sin vernos o viéndonos poco, una temporada. Esto apretó las tuercas al distanciamiento. No sabría decir si fue consecuencia de los hechos de su cumpleaños, pero más de una vez he pensado que podía haber sido una pequeña venganza, ya que tuvo tiempo para otras cosas.
... / ...
Un abrazo.