Societats igualitàries (2. Redistribució) --- Sociedades igualitarias (2. Redistribución)

[Entrada 35]

Societats igualitàries (2. Redistribució)

La reciprocitat no era l'única forma d'intercanvi practicada pels pobles igualitaris en poblacions de mida petita. Fa temps que la nostra espècie va trobar altres formes de donar i rebre. Entre elles, la forma d'intercanvi coneguda com redistribució. En ella la gent lliuren aliments i altres objectes de valor a una figura de prestigi com, per exemple, el cap, perquè siguin ajuntats, dividits en porcions i tornats a distribuir.

És possible que en entrar al campament més gent, més carn i més menjars, les vies habituals de l'intercanvi recíproc no fossin suficients per garantir un tracte equitatiu per a tots. Fidels a la seva vocació, els caps-redistribuïdors no només treballaven més dur que els seus seguidors, sinó que també donen amb més generositat i reserven per a si mateixos les racions més modestes i menys desitjables. Per tant, al principi la redistribució servia estrictament per consolidar la igualtat política associada a l'intercanvi recíproc.

La compensació dels redistribuïdors residia merament en l'admiració dels seus congèneres, la qual estava en proporció amb el seu èxit a l'hora d'organitzar els més grans festins i festes, contribuir personalment més que qualsevol altre i demanar poc o gens a canvi dels seus esforços, tot ells semblava, inicialment, una extensió innocent del principi bàsic de reciprocitat. Poc imaginaven els nostres avantpassats les conseqüències que això comportaria!

Molt aviat una sèrie d'individus desitjosos de ser caps competeixen entre si per celebrar els festins més esplèndids i redistribuir la major quantitat de viandes i altres béns preuats. D'aquesta manera es va desenvolupar l'amenaça: el jove que vol ser un "gran home".

Res caracteritza millor la diferència que hi ha entre reciprocitat i redistribució que l'acceptació de la jactància com a atribut del lideratge. Trencant de manera flagrant els preceptes de modèstia que regeixen en l'intercanvi recíproc, l'intercanvi redistributiu va associat a proclamacions públiques de la generositat del redistribuïdor i de la seva qualitat com a proveïdor.

La redistribució no és en absolut un estil econòmic arbitrari que la gent tria per caprici, ja que la carrera d'un redistribuïdor es funda en la seva capacitat per augmentar la producció. La selecció que porta al règim de redistribució només té lloc quan les condicions regnants són tals que l'esforç suplementari realment aporta algun avantatge. Però posar a la gent a treballar més dur pot tenir un efecte negatiu en la producció. A les simples societats caçadores-recol·lectores aquells que intenten intensificar la captura d'animals i la recol·lecció de plantes silvestres augmenten el risc d'esgotament dels recursos animals i vegetals. Significaria posar-se en imminent perill d'inanició. Cosa que no és així en una comunitat agrícola. Cultivar més terreny mentre hi hagi els recursos adequats (aigua fertilitzants i llavors) no comporta riscos d'esgotament i d'inanició. I tampoc quan els recursos de caça, pesca o recol·lecció són molt més grans que els que la comunitat pot consumir. La majoria d'aquestes societats caçadores-recol·lectores no igualitàries semblen haver-se desenvolupat al llarg de les costes marítimes i els cursos fluvials, on abundaven els bancs de mol·luscs, es concentraven les migracions piscícoles o les colònies de mamífers marins que afavorien la construcció d'assentaments estables i on la mà d'obra excedent es podia aprofitar per augmentar la productivitat de l'hàbitat. Tot i que el major marge per a la intensificació solia donar-se entre les societats agràries.

Una abraçada.

Sociedades igualitarias (2. Redistribución)

La reciprocidad no era la única forma de intercambio practicada por los pueblos igualitarios en poblaciones de pequeño tamaño. Hace tiempo que nuestra especie encontró otras formas de dar y recibir. Entre ellas, la forma de intercambio conocida como redistribución . En ella las gentes entregan alimentos y otros objetos de valor a una figura de prestigio como, por ejemplo, el cabecilla, para que sean juntados, divididos en porciones y vueltos a distribuir.

Es posible que al entrar en el campamento más gente, más carne y más manjares, los cauces habituales del intercambio recíproco no bastaran para garantizar un trato equitativo para todos. Fieles a su vocación, los cabecillas-redistribuidores no sólo trabajaban más duro que sus seguidores, sino que también dan con mayor generosidad y reservan para sí mismos las raciones más modestas y menos deseables. Por consiguiente, en un principio la redistribución servía estrictamente para consolidar la igualdad política asociada al intercambio recíproco.

La compensación de los redistribuidores residía meramente en la admiración de sus congéneres, la cual estaba en proporción con su éxito a la hora de organizar los más grandes festines y fiestas, contribuir personalmente más que cualquier otro y pedir poco o nada a cambio de sus esfuerzos; todo ellos parecía, inicialmente, una extensión inocente del principio básico de reciprocidad. ¡Poco imaginaban nuestros antepasados las consecuencias que ello iba a acarrear!

Muy pronto una serie de individuos deseosos de ser cabecillas compiten entre sí para celebrar los festines más espléndidos y redistribuir la mayor cantidad de viandas y otros bienes preciados. De esta forma se desarrolló la amenaza: el joven que quiere ser un "gran hombre".

Nada caracteriza mejor la diferencia que existe entre reciprocidad y redistribución que la aceptación de la jactancia como atributo del liderazgo. Quebrantando de manera flagrante los preceptos de modestia que rigen en el intercambio recíproco, el intercambio redistributivo va asociado a proclamaciones públicas de la generosidad del redistribuidor y de su calidad como abastecedor.

La redistribución no es en absoluto un estilo económico arbitrario que la gente elige por capricho, puesto que la carrera de un redistribuidor se funda en su capacidad para aumentar la producción. La selección que lleva al régimen de redistribución sólo tiene lugar cuando las condiciones reinantes son tales que el esfuerzo suplementario realmente aporta alguna ventaja. Pero poner a la gente a trabajar más duro puede tener un efecto negativo en la producción. En las simples sociedades cazadoras-recolectoras aquellos que intentan intensificar la captura de animales y la recolecta de plantas silvestres aumentan el riesgo de agotamiento de los recursos animales y vegetales. Significaría ponerse en inminente peligro de inanición. Cosa que no es así en una comunidad agrícola. Cultivar más terreno mientras haya los recursos adecuados (agua fertilizantes y semillas) no comporta riesgos de agotamiento y de inanición. Y tampoco cuando los recursos de caza, pesca o recolección son mucho mayores que los que la comunidad puede consumir. La mayoría de estas sociedades cazadoras-recolectoras no igualitarias parecen haberse desarrollado a lo largo de las costas marítimas y los cursos fluviales, donde abundaban los bancos de moluscos, se concentraban las migraciones piscícolas o las colonias de mamíferos marinos que favorecían la construcción de asentamientos estables y donde la mano de obra excedente se podía aprovechar para aumentar la productividad del hábitat. Aunque el mayor margen para la intensificación solía darse entre las sociedades agrarias.

Un abrazo.