Digen: 30. Festeig

[Entrada 395]

Demanem consell, però cerquem aprovació
Charles Colton, clergue i escriptor (1777-1832)

Després d’aquella declaració d’en Dani, jo vaig quedar atrapat per ell i vaig donar via lliure a tot el que sentia per ell. Me’n vaig enamorar follament. Com un adolescent de quinze anys. Vaig estar flotant en un núvol durant uns cinc mesos, des del final de setembre a mitjans de febrer.

Una vegada vam quedar per anar a sopar junts i després passar la nit junts a casa seva, però les coses es van torçar. Res no dura eternament.

Havia reservat una taula a un restaurant de moda. Hi vaig arribar abans que ell. Em van acompanyar a una taula preparada per a dues persones, vaig demanar un vermut, i vaig esperar il·lusionat l’arribada d’en Dani que es va fer esperar. Normalment era força puntual. Quan ho va fer, va saludar fredament i es va disculpar sense ganes per haver fet tard. Es va asseure al seu lloc amb una expressió sorruda i va demanar una copa de vi negre. Se’l veia neguitós.

―Com va? Has tingut algun problema? ―vaig preguntar.
―No. M’ha costat una mica trobar el lloc i, com que venia amb el temps molt just, he acabat fent tard.
―Llavors que et passa? No et fa il·lusió que passem la nit junts?
―D’això volia parlar. Ja t’avanço que no vull que passem la nit junts ―va dir-ho d’una manera que em va fer intuir ràpidament que venia una tempesta.
―No ho entenc. Què passa?
―Doncs que he estat parlant amb un amic meu sobre la nostra relació i m’ha fet veure que m’estic equivocant. Que tu i jo ens portem massa anys, que aparellar-me amb tu era com pujar a un tren en marxa amb un rumb completament definit que no em donava marge a la meva realització personal perquè em condicionaria totalment el meu futur.

Ell va seguir fent tota una exposició, però el meu cervell bullia. Em va agafar tant per sorpresa que no vaig saber reaccionar. Era conscient que allò no podia durar sempre. Temia que algun dia em deixaria per un altre. Les meves paranoies ho havien predit, però no ho esperava tan aviat. A més, em semblava que ja estava clar que tots dos creiem que la diferència d’edat no era una barrera. Com podia plantejar-me una cosa com aquella? Jo estava tan bloquejat que no sabia què dir, i no sé què vaig dir-li. Intentava que no s’acabés la nostra relació en aquest moment. Recordo després de tota la meva intervenció que vaig dir: què vols? Que ho deixem estar? I ell em va dir: sí. I el món es va ensorrar sota els meus peus.

Vam acabar de sopar. No recordo si vam parlar de res més. Vaig pagar el compte i ens vam acomiadar a la porta del restaurant desitjant-nos sort mútuament. Jo vaig buscar-me un hotel on passar la nit, perquè a casa no m’esperaven i no se’m va acudir cap excusa per tornar a casa sense haver avisat prèviament.

Com era d’esperar, em va trencar el cor. No tenia ganes de res, m’arrossegava pel món. Només la meva filla va notar que em passava alguna cosa, però li vaig dir que hi havia problemes a la feina i que feia alguns dies que dormia malament. Era veritat que dormia malament, de fet, quasi no dormia.

Va passar quasi un més sense saber-ne res d’ell. Vaig evitar que ens veiéssim i per això havia deixat d’anar a Gigoló. De fet, vaig deixar d’anar-hi perquè tampoc tenia ganes de follar.

Vaig començar a adonar-me que no tenia sentit seguir arrossegant-me d’aquella manera pel món, que havia de refer la meva vida. Vaig pensar en recórrer de nou a en Bruno, amb qui havia trencat després que en Dani i jo ens féssim amants, però no vaig tenir temps de fer-ho. No havia passat un mes quan vaig rebre un SMS d’en Dani que em deia: et trobo a faltar.

Vam intentar recuperar la relació on l’havíem deixat, però la lluna de mel s’havia trencat per sempre i no va tornar mai més. Tot i que jo estava boig per ell, ja no em sentia correspost i vaig estar sempre esperant el moment final de la nostra relació, esperant que em tornés a dir prou.