Pensaments: 2 – Espai i temps

[Entrada 403]

La majoria de les idees fonamentals de la ciència són senzilles, i per norma general, poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a qualsevol persona.
Albert Einstein (1879–1955), físic

A la realitat objectiva hi ha evidències d’un espai de tres dimensions i que en aquest espai hi ha moviment, és a dir, hi ha objectes d’aquesta realitat que canvien de lloc, que es desplacen d’un lloc a un altre. L’home modern amb la seva capacitat d’abstracció ha estudiat aquest desplaçament, i ha vist que no sempre es produeix d’igual forma. En uns casos el canvi de lloc és molt ràpid, en altres no ho és tant. D'aquetes observación surten les idees de velocitat, acceleració, i molt especialment la idea del temps. El temps no és més que la entre relació la distància que recorre un objecte en desplaçar-se i la velocitat a la qual ho fa. La velocitat és perceptible, el temps no. La percepció humana del temps és relativa, no costa el mateix de passar una hora xalant com un infant que patint una situació desagradable o dolorosa.

El filòsof presocràtic, Heràclit d'Efes, va afirmar: Panta rei, tot flueix, tot es mou. Ara sabem que això és així, que tant al nivell micro hi ha partícules (de les molècules i àtoms) que es mouen, com al nivell macro els cossos del cel (nebuloses, constel·lacions, estrelles, planetes, etc.) estan en moviment constant. Mesurem els dies i els anys en funció del moviment del nostre planeta. I els rellotges, fins i tot els més moderns i sofisticats, utilitzen el moviment per mesurar el temps. Però el temps no existeix a la realitat objectiva, a la realitat perceptible, és un concepte que hem inventat per situar-nos dins d’aquest fluir continu del nostre univers.

Sense espai no hi ha moviment i sense moviment no percebríem l’espai, per tant, sense espai no hi ha temps i sense temps tampoc té sentit l’espai. Un ésser que estigués fora d’aquesta realitat espaitemps (o més ben dit, espai-moviment), no podria ser etern, no tindria temps, seria atemporal, és a dir, una altra cosa. I des del nostre punt de vista, no tindria existència. Potser per això, perquè a molts ens costa molt d’entendre l’existència d’un ésser que està fora de l’àmbit espai/temporal, Déu, ens resulta inconcebible. En canvi, si podem creure en allò que ens diu la ciència que basa les seves teories en evidències.

El temps flueix contínuament. El futur és allò que encara està per succeir i el present és un instant que percebem quan ja ha passat, resulta, doncs, que sempre vivim del passat, del que ja ha succeït, perquè el present se’ns escapa: tempus fugit. Si ens parem a pensar-ho, tot plegat ens genera inestabilitat, incertesa i inseguretat, però hem après a viure en aquesta realitat objectiva on el temps flueix i desapareix deixant només un rastre en la memòria. Memòria que es perd amb nosaltres. Un món on tot és perible, tot té un principi i un final, començant per la vida, la vida de les persones, i la pregunta és: per què existim? Quina és la raó de l’existència, l’atzar?