Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

divendres, 1 de març del 2024

Pensaments: Introducció

[Entrada 401]

Des de la Revolució Cognitiva, doncs, els sàpiens viuen en una realitat dual. D'una banda, la realitat objectiva de rius, arbres i lleons; de l'altra, la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions.
Yuval Noah Harari (1976), historiador. Fragment de Sàpiens: Una breu història de la humanitat
Amb aquest text començo una sèrie orientada a intentar posar ordre al meu pensament. La meva experiència em diu que una manera de posar ordre en el pensament és intentar explicar-lo. A més, amb una mica de sort podria obrir un debat interessant que podria arribar a ser enriquidor si sabéssim evitar les creences personals i els dogmes, és a dir, les veritats indiscutibles. Amb creences, emocions i veritats indiscutibles (o dogmes) no veig possible un debat real.

Començaré pels elements més bàsics del meu coneixement i de les meves ignoràncies. Això darrer ho dic en plural perquè aquestes són moltes perquè ignoro molt més que no pas sé.

He de confessar que soc una persona de ciències. De molt petit em vaig sentir atret per la tecnologia. Els tramvies dels carrers de Barcelona em tenien fascinat. També pels ferrocarrils. I després d’adolescent vaig optar per l’estudi de la ciència i la tecnologia. El meu pensament es basa en aquests coneixements i en la idea aristotèlica que una afirmació científica necessita evidències.

La ciència és, actualment, un fet coral, fruit d’un debat permanent, que va desvelant a poc a poc noves veritats. Allò que un d’ells afirma, és rebatut o confirmat pels altres experts en aquella matèria. Això m’ho va fer entendre el professor de química que vaig tenir a primer de carrera, el Sr. Díaz. A ell també li dec haver entès de què va la química, cosa que cap dels meus professors del batxillerat havia aconseguit.

Bé, aquest professor feia un símil que podria servir per entendre què representa un avenç científic. Començava dient: imaginem que tenim un llum darrere d’un nombre no determinat i desconegut de vels i que cada vel estigués penjat com una cortina. Doncs bé, cada vegada que poguéssim descórrer una d’aquestes cortines ens donaria una miqueta més de claror. No sabríem quan lluny estem encara del llum, ni quantes cortines ens quedarien per descórrer. Per tant, encara no tindríem una idea fiable de com és aquest llum, però cada vegada que descorreguéssim una de les cortines tindríem una miqueta més d’idea de com és. Una idea que encara podria ser força equivocada, però una mica més encertada que aquella que teníem abans de treure el vel. Un avenç científic vindria a ser com treure un d’aquests vels. Desvelar vol dir això, mostrar allò que està amagat. A poc a poc la ciència, sense dogmes ni idees prefixades es va aproximant més a la llum de la veritat. Però no sabem, ni podem preveure, quin és el darrer vel, ni quan s'arribarà a descórrer-lo, si és que s'hi pot arribar. Així, doncs, a la ciència li passa el mateix que a la resta dels humans, que ignora més que pas sap.

Hi ha qui diu que la ciència és la nova religió, però la ciència no promet res ni té veritats absolutes, només és una recerca permanent de la veritat. D’altra banda, crec que es pot assegurar que la ciència diferencia clarament que és realitat objectiva (perquè se n’han trobat evidències) del que és realitat imaginada (perquè són pures teories pendents de refrendar amb evidències).

De fet, hi ha branques de la ciència que tracten només d’aquesta realitat imaginada, perquè intenten donar resposta a qüestions de les quals no se n’ha trobat evidències sòlides que refrendin cap de les diferents opcions o teories. Una d’aquestes branques és aquella que tracta sobre pensament, és a dir, la filosofia. Una ciència que va iniciar-se com a la recerca del coneixement de la realitat, però que va s'ha quedat en el món de l’especulació.

Evidentment, hi ha molts temes que m'agradaria tractar si me'n surto, com l’individu, el fet social i els models de societat que em semblen acceptables, el sentit de la vida, el concepte Déu i la seva possible existència, etc. Encara no tinc un pla perfilat, aniré improvisant sobre la marxa. Això comporta uns riscos que assumeixo i soc conscient que em poden obligar a reescriure els articles que ja hagi publicat. Que s’hi vol fer?


2 comentaris:

  1. Antes que nada diré que soy un tanto terco y reacio a entregarle a la IA el completo control de mi comprensión del mundo jajajaja. Así que leí atentamente el texto (sin traductor) y puedo asegurar que (aunque con alguna leve dificultad) pude comprenderlo cabalmente, je. Eso sí, el comentario va a ir en castellano.
    Es muy interesante y valioso el tema que te has dispuesto a abordar. Sabés, tan bien como yo, que no soy creyente. Al menos no en sentido estricto del término (que cuando uno se pone a escarbar se da cuenta de que cree en cada cosa que mejor ni hablar). Pero así como no adhiero a ninguna religión ni alimento pensamientos de carácter místico, tampoco diríase que lo mío son las ciencias. Salvo las lenguas vinculadas a la lingüística, que ahí me manejo con un poco más de soltura. Sin embargo, tampoco es que sea un lego. Vivimos en un universo tan amplio y complejo que comparto la certidumbre de aquellos para los cuales el conocimiento de "la verdad" es una utopía. Pero eso no quita que uno pueda desenmarañar al menos parte del ovillo. No tengo nada importante que aportar a la cuestión, aunque seguiré leyendo tus observaciones, recordando lo que mi profesor de química nos advertía en la adolescencia: "La ciencia no tiene ideología, pero los científicos sí". Se ve que los profesores de química (al menos el tuyo y el mío) tienen en la cabeza algo más que reacciones entre elementos y amor por sus masas atómicas, jajajaja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hace un rato pensaba en ti y me pasó por la cabeza que mi blog le podía ir bien a la recuperación de ese catalán oxidado que te enseño el colega basco. Veo que te me has adelantado. Jajajajaja...

      Hace unos pocos años que voy a la universidad para recuperar mis pocos o nulos conocimientos de Humanidades. La educación que recibí durante el franquismo en estos temas más me vale olvidarla. Curiosamente uno de los profesores, hablando de la objetividad en la historia nos vino a decir lo mismo que os dijo ese profesor de química. A parte de eso que la història fue escrita por los vencedores, nos vino a decir que por muy objetivo que quiera ser un historiador (y cualquier otro cièntifico), tiene una ideología que por mucho que se esfuerce, sigue estando ahí.

      Muchas gracias por comentar.

      Una abrazo

      Elimina