Pensaments: 8 – L’Home

[Entrada 409]

En filosofia, el naturalisme és la idea que només les lleis i les forces naturals (a diferència de les sobrenaturals o espirituals) operen a l'univers.
Viquipèdia [https://ca.wikipedia.org/wiki/Naturalisme_(filosofia)]

Aristòtil veia a l'home com un tot, cos i ànima (o substància) formant una única cosa indivisible. La mort, per tant, representa el final de l'existència de la vida del cos i de l'ànima. Una idea que em sembla la correcta, tot i que la majoria dels humans deixen un rastre més o menys important, de la seva ànima, ja sigui en els fills, en els deixebles, o en altres persones del seu entorn. Hi ha una minoria que ha deixat un llegat força més considerable en qualsevol de les formes de l’art, de la ciència, de la política, etc. Per exemple, Plató i Aristòtil, així com tants altres polítics, pensadors, artistes i científics. Uns llegats que, de vegades, han tingut una influència molt gran, per no dir definitiva, en el flux de la història.

No és que negui o cregui que és impossible tot allò que forma part de la realitat imaginada, ni el que és sobrenatural, ni els esperits incorporis, ni tot allò que estigui fora de l'Univers, del nostre univers. Per a mi aquestes realitats imaginades que poden ser útils i fins i tot necessàries per a determinades persones, són simples possibilitats especulatives que no m'aporten res. No puc basar la meva vida en aquestes creences que no se sustenten en evidències. Accepto que tinc una visió naturalista de tot plegat. Respecto que hi hagi qui tingui visions diferents, malgrat que algunes les consideri condemnables, o, en alguns casos, volgudament errònies.

Respecto que hi hagi gent que necessitin un Déu per donar sentit a la seva vida, per sobreviure a l’angoixa, el sofriment i la necessitat. Malgrat que jo no cregui que la vida hagi de ser un vall de llàgrimes i que cregui que molta part de l’angoixa, el patiment i la necessitat que ens toca viure, és generat per la mateixa societat. Una societat que hem heretat, però que hem contribuït a mantenir i actualitzar entre tots plegats. Canviar-ho perquè res canviï, com diu l’adagi.

En conseqüència, una ètica correcta s’hauria de basar en la realitat objectiva, en el que som i en tot allò que ens envolta, el planeta Terra en particular i l’Univers en general. Simone Weil va escriure: «No tenim res al món ─perquè l'atzar ens ho pot prendre tot─, llevat del poder dir jo. Això és el que s’ha d’entregar a Déu, o sigui destruir. No hi ha en absolut cap altre acte lliure que ens estigui permès, llevat del de la destrucció del jo.» Deixant de banda si és no l’únic acte lliure que ens està permès i si li devem alguna cosa o li hem de lliurar alguna cosa a Déu, la idea de la destrucció del jo, d'allò que ens fa singulars, em sembla interessant perquè ens podria apropar a saber allò que som com a humanitat, a allò que tenim en comú tot el genere humà. El que queda en les persones un cop suprimit l’ego és la seva essència? Ja sé que aquest un pensament ratlla la utopia, però crec que la idea expressa, una recerca d’entendre l’ésser humà en conjunt i el fet social de la humanitat.

Entenc que la ciència encara no ha arribat a entendre aquesta essència del fet humà, i per això he buscat les bases de l’ètica en els estudis del comportament humà (bàsicament l’antropologia, la psicologia en totes les seves formes i la sociologia). A més, l’ecologia és la ciència que aporta el respecte al planeta i a tot aquest univers del qual som part.

També tinc clar alguns dels principals mals de les nostres societats. Mals dels quals ja n’he parlat més d’una vegada i que ens posen les coses més difícils del que ja són per imperatiu de la natura. No podem prescindir de què som natura. Tot plegat em fa creure que hi ha molt a canviar per fer un món millor, un món on ens sigui més fàcil viure a tots plegats, o, si més no, a la majoria de nosaltres. I quan dic nosaltres no em limito a l’espècie humana perquè crec que no som més que un dels éssers vius del Planeta i de l’Univers, i que hem de respectar als altres éssers vius i inerts amb qui ho compartim.