Pensaments: 5 – Déu

[Entrada 406]

«Déu no és ni ser ni racional ni coneix això o allò. Per això, Déu és lliure de totes les coses, i per això és totes les coses.»
«Si Ell no és ni bondat ni ser ni veritat ni U, llavors, què és? No és absolutament res, no és ni això ni allò.»
Eckhart de Hochheim (1260-1328). Mestre Eckhart, místic, filòsof, teòleg, i professor d'universitat.

Sens dubte, hi ha una relació biunívoca entre els humans i Déu. L'home ha necessitat Déu, però els místics, i ara penso en Simone Weill, ens diuen que Déu necessita l’home. Però Déu és un dels elements principals, si no el més important, d’aquesta realitat imaginada de la qual parlava Harari.

Ja he raonat que potser no és necessari un creador, que pot ser que l’univers, el nostre univers, sigui etern. Que hagi existit sempre i que continuï existint sempre. Els científics estudiosos de la física asseguren que el conjunt de matèria/energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Parlem d’un Déu que ni es crea ni es destrueix.

Si existís un ésser creador que ha fet un món perfecte, quina necessitat tindria d’interferir en aquest món que ha creat? Ens necessita per alguna cosa? O és que, de fet, no existeix sense nosaltres? O és que només existeix a les nostres ments?

Es diu que Albert Einstein va afirmar que només podia creure en el Déu de Spinoza. La pregunta següent és: qui era aquest Spinoza?

Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza (1632–1677), va ser un filòsof neerlandès nascut al si d'una família jueva d'origen portuguès. Imbuït de l'exigència matematicoracionalista, que tant l'impressionà en Descartes, perseguí qualsevol rastre d'arbitrarietat en la concepció de la realitat: res no pot no ser necessari, determinat. Segons Spinoza Déu és la natura, i el va definir com una substància que abasta tot el que és real, tot allò que existeix. Considera que Déu és la mateixa realitat. A més, aquest Déu no necessita ser adorat ni estableix un sistema moral. Molts consideren a Spinoza el pare del panteisme, tot i que els coneixedors del seu pensament ho neguen, però, si més no, n’és ben proper.

Com va dir una vegada el meu net d’onze anys a un adult de seixanta-tres: no hi cap evidència de l’existència de Déu. Ara, per què el necessitem? Per què la ment humana ha necessitat a Déu? Potser la resposta en aquesta pregunta rau en la recerca d’una resposta a una altra pregunta que ens angoixa força més, què hi fem aquí? Per què hem de passar tota aquesta angoixa, patiment, i necessitat? Quin sentit té aquesta vida?

I si el sentit de la vida fos la vida mateixa? Podria ser que el «sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra» del Gènesi sigui el sentit de la vida? De fet, «som», això és innegable. I som socials, els primats vivim en tribus, no som éssers solitaris. Però som els habitants d’un petit planeta que gira al voltant d’una estrella poc important, en una galàxia que forma part de la Via Làctia. Voleu dir que som tan rellevants? Voleu dir que podem tenir un Déu preocupat per allò que fem o deixem de fer? Voleu dir que la nostra vida té un sentit més especial que la vida d’un llop o d’una oreneta? Tot plegat m’aproxima a les idees de Spinoza. No veig més sentit ni comesa a la nostra vida que sobreviure i garantir la supervivència de l’espècie humana en les millors condicions possibles.

La meva vida és independent de l’existència o no de Déu. Considero que no puc viure pendent d’una realitat imaginada. Més, quan tinc el convenciment que l’únic Déu que soc capaç de concebre només em podria demanar, i potser fins i tot exigir, el meu respecte a la realitat objectiva que em rodeja, és a dir, la natura. I aquesta és la meva base que m’ha de permetre definir bé i mal.

Les tendències actuals del pensament religiós parlen d’un Déu que no és tot poderós i que només té sentit per a l’home, un Déu que només existeix per a la humanitat; d’un Déu buit de contingut (com deia el mestre Eckhart) i d’una religió que (com deia Ramon Llull) no sigui més que netedat de pensament.