Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 25 d’abril del 2019

L'ocàs (23) --- El ocaso (23)

[Entrada 266]

L'ocàs (23)

No ser estimats és una simple desventura, la veritable desgràcia és no estimar.
Albert Camus, escriptor i filòsof francès (1913-1960)
Vaig intentar defensar que eren rucades d'un embriac i que no les havia de tenir en compte. ―In vino veritas― em va respondre. Sé que volia dir-me que una persona sota la influència de l'alcohol és més probable que expressi els seus pensaments i desitjos més profunds. Jo sé que el que sentia tenia més relació amb la gelosia que amb una altra cosa, el més probable és que el volgués fer patir tant com estava patint jo en aquell moment.

La ressaca no em deixava pensar ni expressar-me amb gaire claredat, però em vaig esforçar a defensar que tot allò era fruit del meu estat d'ànim, de la son acumulada, de la meva gelosia i de la meva borratxera. Ell deia que només podia veure'm com l'animal que l'havia maltractat aquell vespre durant el sopar. Em va doldre molt que em digués que aquella tarda, a Sant Rafèu, havia estat pensant que era feliç, que era feliç amb mi. Però allò no era el que m'havia tramès la nit anterior a Niça.

El vaig convèncer perquè, abans de tornar a Barcelona, intentéssim arribar-nos a Sant Tropetz (Saint-Tropez) i vam fer-ho, però la cua a la carretera era brutal i vaig acabar desistint. Vam dormir a Narbona a un hotel on els llençols semblaven de plàstic i l'endemà al migdia vam arribar a Barcelona.

Va passar com a mínim un mes abans de tornar-nos a veure. Em va dir que marxava a Cuba a veure a la família i que m'ocupés de cancel·lar el contracte de l'apartament. Que quan tornés ja es buscaria la vida, que no volia la meva ajuda per a res. En fi que em plantejava el final de la nostra relació. Però no ho va ser. No vaig desllogar l'apartament i quan va tornar s'hi va tornar a allotjar i vam seguir amb el règim de dues visites setmanals una per follar i sopar, i l'altre per dinar i fer-li una mamada. Malgrat que no vaig tornar a ser mai més el seu maridet.

Des de la tornada del nostre viatge a la reconciliació a la seva tornada de Cuba van passar uns quants mesos en els quals vaig iniciar la meva amistat amb en Dani i vaig refer la relació amb en Kevin qui acabava de trencar amb un nou xicot que l'havia deixat i a qui guardava una forta rancúnia. Fins al punt d'arribar a demanar-me ajuda en el seu intent de venjar-s'hi. M'hi vaig negar en rodó.

En Lore seguia buscant feina, només tenia una feina de cambrer en una guingueta («xiringuito») de la platja barcelonina on li donaven feina al vespre-nit dels divendres, dissabtes i diumenges entre abril i octubre. Des que havia acabat els estudis buscava una feina de veritat a jornada completa i amb un salari digne que li donés autonomia, però no se n'havia sortit. Fins i tot havia deixat de banda aquell projecte de treballar de psicòleg a algun departament de recursos humans. Ara buscava qualsevol cosa.

Quan ja havíem refet la nostra relació per enèsima vegada i ens havíem recuperat dels efectes de la meva borratxera va arribar l'inici del final. Em va anunciar que havia decidit marxar a Londres a viure. Aquí no trobava feina i no podia seguir així. Tenia uns amics a Londres i li havien assegurat que allà en trobaria. I en va trobar. El més probable és que encara sigui allà.

Ell pretenia mantenir la nostra relació a la distància, però no va funcionar. El vaig veure tres vegades des de la seva marxa. Les tres vam estar follant. La primera vaig anar jo a passar un cap de setmana a Londres amb ell. La segona i la tercera va ser ell qui va venir a Barcelona.

En algun moment m'havia plantejat de tornar a prostituir-se per guanyar-se la vida i crec que ho va fer, encara que mai m'ho va dir clarament. Es tractava de fer de «xapero» a Barcelona mentre vivia a Londres i venir quan algun client el reclamés. El primer cop que va venir no em va dir res i em va agafar per sorpresa, però crec que algú li havia rebentat el cul perquè quan me l'estava follant vaig haver de deixar-ho perquè li feia mal el cul. Em va sorprendre perquè sempre m'havia dit que la meva polla era de la seva talla exacta, ni massa gran, ni massa petita...

La segona vegada que va venir, vam anar una habitació d'hotel per fer l'amor, però no em va deixar que fes el check-out en marxar, em va dir que segurament hi aniria a dormir aquella nit. Jo em vaig témer que no hi aniria sol.

Ell mantenia dos telèfons, un anglès i un altre espanyol. El Whatsapp em permetia saber quan estava aquí i quan estava allà. Vaig detectar que anava i venia, i no em deia res, al contrari, m'ho amagava. Així que jo vaig saber que venia a Barcelona intentant que jo no ho sabés i vaig tenir clar que no valia la pena seguir, que havia de refer la meva vida. Vaig deixar d'enviar-li missatges i d'interessar-me pel que feia. No n'he sabut mai més res.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (23)

No ser amados es una simple desventura; la verdadera desgracia es no amar.
Albert Camus, escritor y filósofo francés (1913-1960)
Intenté defender que eran tonterías de un borracho y que no las debía tener en cuenta. ―In vino veritas― me respondió. Sé que quería decirme que una persona bajo la influencia del alcohol es más probable que exprese sus pensamientos y deseos más profundos. Yo sé que lo que sentía tenía más relación con los celos que con otra cosa, lo más probable es que quisiera hacerle sufrir tanto como estaba sufriendo yo en ese momento.

La resaca no me dejaba pensar ni expresarme con mucha claridad, pero me esforcé en defender que todo aquello era fruto de mi estado de ánimo, del sueño acumulado, de mis celos y de mi borrachera. Él decía que sólo podía verme como el animal que lo había maltratado aquella noche durante la cena. Me dolió mucho que me dijera que aquella tarde, en Saint-Raphaël, había estado pensando que era feliz, que era feliz conmigo. Pero aquello no era lo que me había transmitido la noche anterior a Niza.

Lo convencí para que antes de volver a Barcelona intentáramos llegar a Sant-Tropetz (Saint-Tropez) y lo inetntamos, pero la cola en la carretera era brutal y acabé desistiendo. Dormimos a Narbona en un hotel en qeu las sábanas parecían de plástico y al día siguiente a mediodía llegabamos a Barcelona.

Pasó como mínimo un mes antes de volvernos a ver. Me dijo que se iba a Cuba a ver a su familia y que me ocupara de cancelar el contrato del apartamento. Que cuando volviera ya se buscaría la vida, que no quería mi ayuda para nada. En fin que me planteaba el final de nuestra relación. Pero no lo fue. Mantuve el apartamento alquilado y cuando volvió se volvió a alojar en él y seguimos con el régimen de dos visitas semanales una para follar y cenar, y el otro para almuerzar y hacerle una mamada. A pesar de que no volví a ser nunca más su maridito.

Desde la vuelta de nuestro viaje a la reconciliación a su vuelta de Cuba pasaron varios meses en los que inicié mi amistad con Dani y recompuse mi relación con Kevin quien acababa de romper con un nuevo novio que la había dejado y a quien guardaba un profundo rencor. Hasta el punto de llegar a pedirme ayuda en su intento de venganza. A lo cual me negué en redondo.

Lore seguía buscando trabajo, sólo tenía un trabajo de camarero en un chiringuito de la playa barcelonesa donde le daban trabajo al atardecer-noche de los viernes, sábados y domingos entre abril y octubre. Desde que había acabado sus estudios buscaba un trabajo de verdad a jornada completa y con un salario digno que le diera autonomía, pero no lo había conseguido. Incluso había dejado de lado ese proyecto de trabajar de psicólogo en algún departamento de recursos humanos. Ahora buscaba cualquier cosa.

Cuando ya habíamos recompuesto nuestra relación por enésima vez y nos habíamos recuperado de los efectos de mi borrachera llegó el inicio del fin. Me anunció que había decidido irse a Londres a vivir. Aquí no encontraba trabajo y no podía seguir así. Tenía unos amigos en Londres y le habían asegurado que allí encontraría un empleo. Y lo encontró. Lo más probable es que todavía esté allí.

Él pretendía mantener nuestra relación en la distancia, pero no funcionó. Lo vi tres veces desde su marcha. Las tres estuvimos follando. La primera fui yo a pasar un fin de semana en Londres con él. La segunda y la tercera fue él quien vino a Barcelona.

En algún momento me había planteado volver a prostituirse para ganarse la vida y creo que lo hizo, aunque nunca me lo dijo claramente. Se trataba de hacer de «chapero» en Barcelona mientras vivía en Londres y venir cuando algún cliente lo reclamase. La primera vez que vino no me dijo nada y me cogió por sorpresa, pero creo que alguien le había reventado el culo porque cuando me lo estaba follando tuve que dejarlo porque le dolía el culo. Me sorprendió porque siempre me había dicho que mi polla era de su talla exacta, ni demasiado grande, ni demasiado pequeña...

La segunda vez que vino, fuimos una habitación de hotel para hacer el amor, pero no me dejó que hiciera el check-out al irnos, me dijo que seguramente iría a dormir allí aquella noche. Yo me temí que no iría solo.

Él mantenía dos teléfonos, uno inglés y otro español. El Whatsapp me permitia saber saber cuando estaba aquí y cuando estaba allí. Detecté que iba y venía, y no me decía nada, al contrario, me lo ocultaba. Así que yo supe que venía a Barcelona intentando que yo no lo supiera y tuve claro que no valía la pena seguir, que tenía que rehacer mi vida. Dejé de enviarle mensajes y de interesarme por lo que hacía. No he sabido nada más.

.../...

Un abrazo.


dijous, 18 d’abril del 2019

L'ocàs (22) --- El ocaso (22)


[Entrada 265]

L'ocàs (22)

No crec en el pessimisme. Si alguna cosa no surt com vols, segueix endavant. Si penses que plourà, ho farà.
Clint Eastwood, actor, director i productor de cinema (1930)
L'endemà vam fer una segona volta pel poble vell i hi vam dinar. A la tarda en Lore va voler anar a la platja i jo el vaig acompanyar. Jo no vaig mai a la platja, la meva pell no suporta estar gaire al sol, a més no va amb el meu tarannà estar tanta estona sense fer res, però aquell dia vaig pensar que m'havia d'aproximar a ell. No va funcionar. En primer lloc perquè em va semblar que ell no se sentia còmode. Quan vaig proposar-li de banyar-nos vaig saber que no sabia nadar. Anys abans m'havia dit que de jove havia practicat natació de competició. M'havia mentit llavors o em mentia ara?

Vaig tornar a l'hotel a mitja tarda deixant-lo sol a la platja. Vam tornar al poble vell per sopar i després de fer una volteta per la platja i de veure uns focs artificials des de la terrassa de l'hotel vam posar-nos al llit a dormir. Aquest dia no hi va haver sexe.

Des de la nit d'Ais a Provença em prenia pastilles per dormir cada dia, malgrat això no aconseguia dormir bé. I tot el que passava m'anava obsedint, carregant-me de pors i deixant-me insatisfet. Tot apuntava que en Lore estava utilitzant-me.

L'endemà ell se'n va anar a córrer per la «Promenade des Anglais» i jo vaig seguir-lo caminant. Ell va arribar fins al final del passeig, fins a l'aeroport. Després vam fer una volteta per la ciutat nova i, després de dinar, ell se'n va anar a la platja i jo em vaig quedar a l'hotel intentant llegir, però estava massa alterat i no em podia concentrar en la lectura. Vaig sortir a la terrassa de l'hotel i vaig veure a en Lore a la platja. Vaig intentar calmar-me. Semblava que aquell dia les coses anaven millor. Quan em va semblar que era l'hora vaig optar per anar-lo a buscar a la platja. Em va semblar una manera d'aproximar-m'hi però no va ser així. Em va fer fora dient-me que volia quedar-s'hi una estona més i que marxés a esperar-lo a l'hotel.

Una hora més tard em va trucar preguntant-me on era. Jo era a l'hotel i així li ho vaig dir. Em va dir que ara venia, que volia follar. Quan va arribar es va dutxar i en vam començar la nostra cerimònia d'aparellament. Se'l notava que estava més calent del que era habitual. Em va dir que la platja el posava molt calent. Fins i tot em va deixar que li practiqués el bes negre, cosa que quasi mai volia. Recordo que m'anava dient de tant en tant ―No te corras. Aguanta Jordi.― Quan va arribar el moment de la penetració no vaig poder evitar l'ejaculació. Va ser una ejaculació estranya, diferent de les habituals, poc plaent. Ell es va posar com una moto, mai l'havia vist així, fins i tot va plorar, es lamentava de la seva mala sort.

Si fins llavors m'havia sentit incòmode al seu costat. En aquell moment em vaig sentir fatal, em volia morir. Va estar estirat al llit lamentant-se i desesperat quasi una hora. Feia una llarga temporada que deia que jo era «su maridito», aquell dia em va dir que ja no em volia com a marit. Després d'això vam sortir per sopar i després a prendre una copa. Llavors, mentre fèiem la copa, a més de repetir-me que tornava a ser un simple amant i no el seu marit, vaig saber que aquell vespre, després de fer-me marxar de la platja quan l'havia anat a buscar, havia anat a veure el cambrer de la primera nit a Niça, aquell que se li havia insinuat tan descaradament, s'havia pres un cafè al bar amb ell i havien estat parlant, però que no li havia agradat. Penseu el que vulgueu, jo vaig pensar el pitjor. Vaig pensar, que hi havia anat per intentar follar amb ell i com que no li va sortir bé, va venir, calent com una mona, a follar amb mi. No el puc culpar perquè intentés follar-se aquell cambrer, entrava dins de les regles del joc que havíem fixat, podia follar amb qui volgués. El que molestava era el moment. Érem a un viatge ell i jo sols, per estar l'un exclusivament per l'altre. Encara que en aquell viatge que no destaqués per una gran activitat sexual entre nosaltres.

Temps després vaig descobrir que aquelles pastilles per dormir que estava prenent durant aquell viatge em produïen ejaculació precoç amb aquella sensació rara i poc plaent del dia de Niça.

Com podeu imaginar. Vaig passar la nit del lloro, sense dormir ni un segon. Donant voltes pel llit. Ja no era jo. Era un sac de nervis i desesperació, a més estava fet una merda en fer massa dies que no dormia bé.

De Niça vam anar a Sant Rafèu (Saint-Raphaël), vam passar per Antíbol (Antibes) i Cannes on vam dinar. Cannes no ens va agradar gens i per això vam seguir viatge fins a Sant Rafèu. Vam buscar un hotel, aquest era força maco, i ell va marxar a la platja. Jo no podia més, el meu estat emocional era deplorable, i vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar a fer el bèstia per la carretera de la costa en direcció a Le Trayas en un intent de relaxar-me. No recordo quants quilòmetres vaig fer ni quanta estona hi vaig estar. De nou a Sant Rafèu vaig aparcar el cotxe. Jo seguia igualment desesperat i me'n vaig anar a caminar, a veure si així aconseguia calmar-me. Llavors vaig veure que en Lore, en vestit de bany, venia per la vorera contrària. Vaig travessar el carrer. Ell es va aturar a uns pocs metres i es va posar a cercar alguna cosa a la bossa de mà que duia. Ell assegura que no em va veure, sempre he cregut que era impossible que no em veiés.

Vaig caminar una estona més i després me'n vaig anar a un bar on em vaig posar beure cervesa, una cervesa belga d'aquelles més fortes. Me'n vaig prendre tres o quatre, una darrera l'altre. Em vaig començar a sentir millor a mesura que l'alcohol s'anava fent amo de mi. Quan jo ja estava força borratxo em va trucar preguntant-me on era. Em va venir a buscar per anar a sopar. Jo vaig pensar que menjant em passaria l'embriaguesa, però no, no ho va fer. El que va passar en aquell sopar m'ho va explicar ell l'endemà al matí, jo només recordo alguns flaixos.

El següent que recordo és que ja era negra nit, jo estava assegut a la sorra de la platja amb l'esquena contra un petit edifici de fusta, vaig intentar aixecar-me, però no m'aguantava dret. Li vaig enviar un missatge al mòbil on només deia «Ajuda'm». No va trigar gaire a aparèixer i em va ajudar a tornar a l'hotel i a posar-me al llit. Aquest cop vaig dormir profundament.

L'endemà em va dir que volia tornar a Barcelona com més aviat millor.―Per què? Tan malament m'he portat?― Li vaig demanar ―No et sembla suficient el que em vas dir ahir?― Li vaig confessar que no recordava res del que havia passat en el sopar ni després. Que només recordava que m'havia vingut a buscar a la platja. Vaig haver d'insistir perquè m'ho expliqués. Llavors em va dir que vaig estar molt agressiu en contra d'ell i vaig arribar a l'extrem de tractar-lo de fracassat perquè no es guanyava la vida i perquè el seu títol de psicologia era com un paper mullat. Després encara vaig voler anar a fer una copa i li vaig demanar una cigarreta... Em va demanar que marxéssim a l'hotel i li vaig dir que no. I em va deixar sol. Va marxar cap a l'hotel. Com que jo no hi anava em va sortir buscar i em va trobar assegut a la platja. No havia vist el meu missatge.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (22)

No creo en el pesimismo. Si algo no sale como quieres, sigue adelante. Si piensas que va a llover, lloverá.
Clint Eastwood, actor, director y productor de cine (1930)
Al día siguiente dimos una segunda vuelta por el pueblo viejo donde almorzamos. Por la tarde Lore quiso ir a la playa y yo le acompañé. Yo no voy nunca a la playa, mi piel no soporta estar mucho al sol, además no va con mi talante estar tanto rato sin hacer nada, pero ese día pensé que me tenía que aproximar a él. No funcionó. En primer lugar porque me pareció que él no se sentía cómodo. Cuando le propuse bañarnos supe que no sabía nadar. Años antes me había dicho que de joven había practicado natación de competición ¿Me había mentido entonces o me mentía ahora?

Volví al hotel a media tarde dejándolo solo en la playa. Volvimos al pueblo viejo para cenar y después de dar una vuelta por la playa y de ver unos fuegos artificiales desde la terraza del hotel nos acostamos para dormir. Este día no hubo sexo.

Desde la noche de Aix en Provenza me tomaba pastillas para dormir cada día, sin embargo no conseguía dormir bien. Y todo lo que pasaba me iba obsesionado, cargándome de miedos y dejándome insatisfecho. Todo apuntaba a que Lore estaba utilizándome.

Al día siguiente él se fue a correr por la «Promenade des Anglais» y yo lo seguí andando. Él llegó hasta el final del paseo, hasta el aeropuerto. Después dimos una vuelta por la ciudad nueva y, después de comer, él se fue a la playa y yo me quedé en el hotel intentando leer, pero estaba demasiado alterado y no me podía concentrar en la lectura. Salí a la terraza del hotel y vi a Lore en la playa. Intenté calmarme. Parecía que ese día las cosas íban mejor. Cuando me pareció que era la hora opté por ir-lo a buscar a la playa. Me pareció una manera de aproximarme a él, pero no fue así. Me echó diciéndome que quería quedarse un rato más en la playa y que me fuera a esperarlo en el hotel.

Una hora más tarde me llamó preguntándome donde estaba. Yo estaba en el hotel y así se lo dije. Me dijo que ahora venía, que quería follar. Cuando llegó se duchó y en empezamos nuestra ceremonia de apareamiento. Se le notaba que estaba más caliente de lo habitual. Me dijo que la playa lo ponía muy caliente. Incluso me dejó que le practicara el beso negro, lo que casi nunca quería. Recuerdo que me iba diciendo de vez en cuando ―No te corras. Aguanta Jordi.― Cuando llegó el momento de la penetración no pude evitar la eyaculación. Fue una eyaculación extraña, diferente de las habituales, poco placentera. Él se puso como una moto, nunca la había visto así, incluso lloró, se lamentaba de su mala suerte.

Si hasta entonces me había sentido incómodo a su lado. En ese momento me sentí fatal, me quería morir. Estuvo acostado en la cama lamentándose y desesperado casi una hora. Hacía largo tiempo que decía que yo era «su maridito», ese día me dijo que ya no me quería como marido. Después de eso salimos a cenar y luego a tomar una copa. Entonces, mientras tomábamos la copa, además de repetirme que volvía a ser un simple amante y no su marido, supe que al final de aquella tarde, después de echarme de la playa cuando lo había ido a buscar, él había ido a ver el camarero de la primera noche en Niza, aquel que se le había insinuado tan descaradamente, se había tomado un café en el bar con él y habían estado hablando, pero que no le había gustado. Pensad lo que queráis, yo pensé lo peor. Pensé, que había ido para intentar follar con él y como no le salió bien, vino, caliente como una mona, a follar conmigo. No puedo culparle porque intentara follarse a aquel camarero, entraba dentro de las reglas del juego que habíamos fijado, podía follar con quien quisiera. Lo que molestaba era el momento. Estábamos en un viaje él y yo solos, para estar el uno exclusivamente por el otro. Aunque ese viaje que no destacara por una gran actividad sexual entre nosotros.

Tiempo después descubrí que aquellas pastillas para dormir que estaba tomando durante aquel viaje me producían eyaculación precoz con esa sensación rara y poco placentera del día de Niza.

Como podéis imaginar. Pasé la noche en blanco, sin dormir ni un segundo. Dando vueltas por la cama. Ya no era yo. Era un manojo de nervios y desesperación, además estaba hecho una mierda al llevar demasiados días sin dormir bien.

De Niza fuimos a Sant Rafèu (Saint-Raphaël), pasamos por Antíbol (Antibes) y Cannes donde comimos. Cannes no nos gustó y por eso seguimos viaje hasta Sant Rafèu. Buscamos un hotel, éste era muy bonito, y él se fue a la playa. Yo no podía más, mi estado emocional era deplorable, y monté en el coche y me fui a hacer el bestia por la carretera de la costa en dirección a Le Trayas en un intento de relajarme. No recuerdo cuantos kilómetros recorrí ni cuánto tiempo ocupé en ello. De nuevo en Sant Rafèu aparqué el coche. Yo seguía igualmente desesperado y me fui a caminar a ver si conseguía calmarme. Entonces vi que Lore, en traje de baño, venía por la acera contraria. Crucé la calle. Él se detuvo a unos pocos metros y se puso a buscar algo a la bolsa de mano que llevaba. Él asegura que no me vio, siempre he creído que era imposible que no me viera.

Caminé un rato más y después me fui a un bar donde me puse beber cerveza, una cerveza belga muy fuerte. Me tomé tres o cuatro, una tras otra. Me empecé a sentir mejor a medida que el alcohol se iba adueñando de mí. Cuando ya estaba bastante borracho me llamó preguntándome donde estaba. Me vino a buscar para ir a cenar. Yo pensé que comiendo me pasaría la embriaguez, pero no, no lo hizo. Lo que pasó en aquella cena me lo contó él al día siguiente, yo sólo recuerdo algunos flashes.

Lo siguiente que recuerdo es que ya era noche cerrada, yo estaba sentado en la arena de la playa con la espalda contra un pequeño edificio de madera, intenté levantarme, pero no me aguantaba derecho. Le envié un mensaje al móvil donde sólo decía «Ayúdame». No tardó mucho en aparecer y me ayudó a volver al hotel y en ponerme en la cama. Esta vez dormí profundamente.

Al día siguiente me dijo que quería volver a Barcelona lo antes possible. ―¿Por qué? ¿Tan mal me he portado?― Le pregunté ―¿No te parece suficiente lo que me dijiste ayer?― Le confesé que no recordaba nada de lo que había pasado en la cena ni después. Que sólo recordaba que me había venido a buscar a la playa. Tuve que insistir para que me lo contara. Entonces me dijo que estuve muy agresivo en contra de él y llegué al extremo de tratarlo de fracasado porque no se ganaba la vida y porque su título de psicología era como un papel mojado. Después aún quise ir a tomar una copa y le pedí un cigarrillo ... Me pidió que nos fuéramos al hotel y le dije que no. Y me dejó solo. Se marchó hacia el hotel. Como yo no iba me salió buscar y me encontró sentado en la playa. No había visto mi mensaje.

.../...

Un abrazo.


dijous, 11 d’abril del 2019

L'ocàs (21) --- El ocaso (21)

[Entrada 264]

L'ocàs (21)

Pels seus fruits els coneixereu.
La Bíblia, Mt 7, 20.
Es coneix a les persones pel que fan, pels seus actes. També pot ajudar-nos a comprendre com és una persona coneixent els ambients on es mou, els seus amics, la seva família... Ja sabeu que no he conegut cap dels amics d'en Lore ni cap dels seus familiars. Sé que tenia un germà i una germana més grans que ell, que vivien a la seva terra. Que el seu pare els havia abandonat per una noia força més jove que la seva mare quan ell era encara un adolescent i que ho va viure molt malament. Vaig saber d'aquesta separació perquè va ser un dels seus arguments que em va donar per oposar-se a què jo deixés la meva família per ell. ―No Jordi, no quiero tener la culpa― defensava, no volia que l'odiessin com ell havia odiat a la nova parella de son pare.

Acabàvem de fer l'amor, perquè, si més no jo, follava amb amor, i em vaig posar a fer el sopar, després d'haver passat per la dutxa. Ell seia mirant una revista i fumant prop de la finestra. Va respondre una trucada, no vaig sentir sonar el telèfon, normalment el tenia en mode vibració a la butxaca. Parlava amb un accent tancat com quan el vaig conèixer. Vaig entendre que el trucaven des de Cuba. Contestava molt seriós, i amb frases curtes i monosíl·labs. De seguida vaig inferir que la cosa era greu. Així que va penjar li vaig preguntar ―¿Tu madre?― No, no es tractava de sa mare, sinó de la seva àvia, de la qual jo no en tenia notícia, a qui ell, segons em va dir en aquell moment, s'estimava molt. Li acabaven de fer saber que havia mort. No va plorar, però es va quedar molt trist.

De seguida vam muntar un viatge perquè pogués anar-hi, perquè pogués ser al funeral i l'enterrament de l'àvia. Em va dir que serien uns deu o quinze dies, però no va tornar fins un mes després. Jo no entenia per què no tenia cap mena pressa per tornar. Ell em va dir que havia estat un cop molt fort per a sa mare i que s'havia hagut d'ocupar d'ella. La veritat és que em vaig sentir abandonat i poc apreciat.

Aquell estiu vam fer el segon i darrer viatge de vacances. Aquest cop vam anar a la Costa d'Atzur al sud de França (en francès Côte d'Azur, mal anomenada Costa Blava, tot i que l'atzur sigui el color blau celeste). Aquesta va ser la segona gran crisi de la nostra relació, encara que no en va ser el final, va ser-ne el preludi. Vam anar amb el meu cotxe portant una tenda i estris per fer càmping. A en Lore li feia il·lusió fer càmping perquè no n'havia fet mai.

Vaig haver de mentir-li a la meva esposa i de demanar vacances a la feina. Quan ja ho teníem tot més o menys planificat em va demanar de sortir de Barcelona a la tarda, ja que aquell dia havia quedat a dinar amb un amic i no volia fallar-li. L'argument és que l'amic s'acomiadava perquè se n'anava a viure en un altre lloc. A mi em tocava la pera perdre pràcticament tot un dia pel seu dinar i li ho vaig fer saber. Em va dir que allò era molt important per a ell. Així que les coses ja van començar malament.

I van seguir pitjor. El vaig passar a buscar al voltant de les 5 de la tarda amb certa càrrega de mal humor i vam anar a dormir a un hotel de Perpinyà que vam contractar sobre la marxa. Després de sopar i fer una petita volta vam anar a dormir. Jo anava prou calent i li vaig proposar de follar. Em va enviar al cotxe a buscar el lubricant que se l'havia deixat a una maleta que no havia volgut pujar a la cambra de l'hotel. La veritat és que jo no estava de gaire bon humor, però el que em va fotre és que quan jo em vaig escórrer i m'esforçava en què m'acompanyes, em va dir ―deixa-ho Jordi, avui no m'escorreré―. Jo vaig interessar-me a saber per què i em va dir ―és que aquest matí m'he fet una palla.― Jo, que ja estava molest amb ell pel dinar, em vaig témer que aquella palla, o el que fos, podia estar relacionada amb el dinar que havia provocat el meu malestar inicial. És a dir, que sospitava que a la seva vida hi havia algú altre que no era un passavolant.

El segon dia vam fer càmping. Jo havia anat de campaments des dels meus 14 anys i moltes vegades de càmping amb la família, per tant hi tenia una bona experiència i això va permetre que tot funcionés bé, però vaig cometre l'error de donar coses per suposades. Dúiem uns sacs de dormir de roba, per entendre'ns eren com un llençol cosit, pensant que faria calor. El meu error va ser que no li vaig explicar que s'hi havia de posar dins. Ell va dormir doncs sota el doble llençol en pilota picada i se li va irritar el penis a la zona del gland així que va quedar inutilitzat per al sexe. Vam haver de cercar una crema adequada en una farmàcia i esperar que li anés bé. Jo ja em veia tot el viatge sense sexe. Els dos havíem dormit malament. Aquell dia va acabar a un hotel d'Ais de Provença (Aix-en-Provence) amb una calor horrorosa i jo força decebut de com anaven les coses.

Em vaig passar la nit suant i pràcticament sense dormir. Crec que és l'única vegada a la vida que em vaig llevar a dutxar-me a mitjanit per veure si deixava de suar i podia dormir. Ni les pastilles per dormir que duia em van fer efecte. En Lore va intentar acariciar-me de matinada, però va retirar la mà com si s'hagués cremat en trobar-me xop de suor. La darrera vegada que ens vam veure encara recordava aquest fet.

L'endemà vam fer el viatge fins a Niça d'una tirada. Hi vam arribar a l'hora de dinar. Vam passar les tres nits següents en un hotel força «cutre» on aquella tarda vam follar per segona vegada. Aquest cop ell també es va escórrer. L'hotel era ben a prop del nucli històric de Niça i, un cop vam haver descansat una estona, vam anar a fer-hi una volteta i a sopar. El cambrer del restaurant era clarament gai i ens va anar servint sempre pel costat on hi havia assegut en Lore i sempre que podia s'hi arrambava o feia que el seu braç fregués subtilment el d'en Lore. Va sortir-ne entusiasmat de què el cambrer se li hagués insinuat d'aquella manera tan descarada i fins i tot va voler pagar ell, i així donar-li la propina i les gràcies en persona. Em va sorprendre. Pensava que estava més acostumat al fet que l'intentéssin lligar-se'l.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (21)

Por sus frutos los conoceréis.
La Biblia, Mt 7, 20.
Se conoce a las personas por lo que hacen, por sus actos. También puede ayudarnos a comprender cómo es una persona conociendo los ambientes donde se mueve, sus amigos, su familia... Ya sabéis que no he conocido a ninguno de los amigos de Lore ni a ninguno de sus familiares. Sé que tenía un hermano y una hermana mayores que él, que vivían en su país. Que su padre los había abandonado por una chica mucho más joven que su madre cuando él aún era un adolescente y que le sentó muy mal. Supe de esa separación porque fue uno de los argumentos que me dio para oponerse a que yo dejara a mi familia por él. ―No Jordi, no quiero tener la culpa― defendía, no quería que lo odiaran como él había odiado a la nueva pareja de su padre.

Acabábamos de hacer el amor, porque, al menos yo, follaba con amor, y me puse a preparar la cena, después de haber pasado por la ducha. Él estaba sentado mirando una revista y fumando cerca de la ventana. Respondió una llamada, no oí sonar el teléfono, normalmente lo tenía en modo vibración en el bolsillo. Hablaba con un acento cerrado como cuando lo conocí. Entendí que le llamaban desde Cuba. Contestaba muy serio, y con frases cortas y monosílabos. Enseguida inferí que la cosa era grave. Cuando colgó le pregunté ―¿Tu madre?― No, no se trataba de su madre, sino de su abuela, de la que yo no tenía noticia, a quien él, según me dijo en aquel momento, quería mucho. Le acababan de comunicar que había muerto. No lloró, pero se puso muy triste.

Enseguida montamos un viaje para que pudiera ir, para que pudiera estar en el funeral y el entierro de la abuela. Me dijo que serian unos diez o quince días, pero no regresó hasta un mes después. Yo no entendía por qué no tenía ningún tipo prisa por volver. Él me dijo que había sido un golpe muy fuerte para su madre y que se había tenido que ocupar de ella. La verdad es que me sentí abandonado y poco apreciado.

Aquel verano hicimos el segundo y último viaje de vacaciones. Esta vez fuimos a la Costa de Azur al sur de Francia (en francés Côte d'Azur, mal llamada Costa Azul, aunque el azur sea el color azul celeste). Esta fue la segunda gran crisis de nuestra relación, aunque no fue el final, si fue su preludio. Fuimos con mi coche cargando con tienda y utensilios para hacer camping. Lore estaba ilusionado en ir de camping porque nunca lo había hecho.

Tuve que mentirle a mi esposa y de pedir vacaciones en el trabajo. Cuando ya lo teníamos todo más o menos planificado me pidió que salieramos de Barcelona por la tarde, ya que ese día había quedado a comer con un amigo y no quería fallarle. El argumento es que el amigo despedía porque se iba a vivir a otro lugar. A mí me tocaba los huevos perder prácticamente todo un día por su comida y se lo hice saber. Me dijo que aquello era muy importante para él. Así que las cosas ya empezaron mal.

Y siguieron peor. Le pasé a buscar alrededor de las 5 de la tarde con cierta carga de mal humor y fuimos a dormir a un hotel de Perpiñán que contratamos sobre la marcha. Después de cenar y dar una pequeña vuelta fuimos a dormir. Yo iba bastante caliente y le propuse de follar. Me envió al coche a buscar el lubricante que se lo había dejado a una maleta que no había querido subir al cuarto del hotel. La verdad es que yo no estaba de muy buen humor, pero lo que me jodió es que cuando yo me corrí y me esforzaba en que me acompañase, me dijo ―dejémoslo Jordi, hoy no me correré―. Yo me interesé en saber por qué y me dijo ―es que esta mañana me he hecho una paja.― Yo, que ya estaba molesto con él por la comida, me temí que aquella paja, o lo que fuera, podía estar relacionada con la comida que había provocado mi malestar inicial. Es decir, que sospechaba que en su vida había alguien que no era ocasional.

El segundo día fuimos de camping. Yo había ido de campamentos desde mis 14 años y muchas veces de camping con mi familia, por lo tanto tenía una buena experiencia y eso permitió que todo funcionara bien, pero cometí el error de dar cosas por supuestas. Llevábamos unos sacos de dormir de ropa, para entendernos eran como una sábana cosida, pensando que haría calor. Mi error fue que no le conté que tenía que poner dentro. Él durmió, pues, bajo la doble sábana en pelota picada y se le irritó el pene en la zona del glande así que quedó inutilizado para el sexo. Tuvimos que buscar una crema adecuada en una farmacia y esperar que le fuera bien. Yo ya me veía todo el viaje sin sexo. Los dos habíamos dormido mal. Ese día terminó en un hotel de Aix en Provence (Aix-en-Provence) con un calor horrible y yo bastante decepcionado de cómo iban las cosas.

Me pasé la noche sudando y prácticamente sin dormir. Creo que es la única vez en la vida que me levanté a ducharme a medianoche para ver si dejaba de sudar y podía dormir. Ni las pastillas para dormir que llevaba me hicieron efecto. Lore intentó acariciarme de madrugada pero retiró la mano como si se hubiera quemado al encontrarme empapado de sudor. La última vez que nos vimos aún se acordaba de eso.

Al día siguiente hicimos de un tirón el viaje hasta Niza. Llegamos a la hora de comer. Pasamos las tres noches siguientes en un hotel bastante «cutre» en el que aquella tarde follamos por segunda vez. Esta vez él también se corrió. El hotel estaba muy cerca del casco histórico de Niza y, después de descansar un rato, fuimos a dar una vuelta y a cenar. El camarero del restaurante era claramente gay y nos fue sirviendo siempre por el lado donde estaba sentado Lore y siempre que podía se arrimaba a él o rozaba sutilmente con su brazo el de Lore. Él salió entusiasmado de que el camarero se le hubiera insinuado de aquella manera tan descarada e incluso quiso pagar él, y así darle la propina y las gracias en persona. Me sorprendió. Pensaba que estaba más acostumbrado a que el intentaran ligárselo.

.../...

Un abrazo.


dijous, 4 d’abril del 2019

L'ocàs (20) --- El ocaso (20)

[Entrada 263]

L'ocàs (20)

Als bisexuals solien acusar-los de ser més promiscus que ningú!
John Irving, escriptor nord-americà i guionista cinematogràfic (1942)
―Mira Dani, l'ejaculació ha de ser una conseqüència, mai l'objectiu d'un bon "polvo".― A en Dani l'havia conegut en un xat. Llavors ell tenia 16 anys. Va ser durant l'última crisi de la meva relació amb en Lore i ell havia tornat a marxar a Cuba. Recordo la primera conversa amb ell com una discussió dura en què vaig haver de posar en joc totes les meves habilitats. En Dani és un gran discutidor i un cervell inquiet. Encara que sembli impossible, vam iniciar una amistat que encara és viva. Vam estar molt de temps parlant de follar, de follar-nos... Però ell viu massa lluny i només ens hem vist una vegada que vam aprofitar per conèixer-nos, però no per follar.

Ell deia que volia follar amb mi per aprendre, ―Jordi, tu em pots ensenyar coses al llit, n'estic segur― em deia. Jo intentava explicar-li amb paraules allò que havia après fent-ho i li deia coses com aquesta, que escórrer-se no era l'objectiu, sinó una conseqüència, i afegia ―hi ha persones que ejaculen dues i fins i tot tres vegades en una mateixa sessió de sexe, cosa que no tindria sentit si ejacular fos l'objectiu, oi? Follem per relacionar-nos i per gaudir.

També li deia que el fet d'estar amb altres persones (una o més) al llit tenia sentit si érem capaços de gaudir del fet de no estar sols. Per això jo crec que el plaer més gran està en l'intercanvi en què jo m'ocupi de produir plaer als altres, i que siguin els altres qui me'l produeixin a mi. Si no ho fem així, estem masturbant-nos amb el cos d'un altre. Produir plaer no és només aconseguir l'ejaculació de l'altre, sinó en aconseguir que hi arribi amb la màxima excitació sexual. Les tècniques sexuals més sofisticades solen prescindir d'una acció directa sobre el penis. Aquesta actitud, la de preocupar-me del plaer dels altres també és vàlida com actitud vital i l'he fet meva: fer pels altres sense demanar res a canvi, qui vulgui ja s'ocuparà de mi.

Només dues vegades l'enorme polla d'en Lore ha estat dins del meu cos. La primera va durar uns segons, era una de les primeres vegades que follàvem sense preservatiu, i va ser tan dolorosa que ho vam deixar estar. Érem a casa meva. La segona, ja a l'apartament que havíem llogat junts, va ser completa i ell va acabar ejaculant dins meu. Vaig quedar tan erotitzat que vaig haver de fer-me una palla, ejaculant per segona vegada mentre ell era al lavabo. No vaig poder esperar que tornés.

Quan en Lore encara treballava al bordell començàvem a acariciar-nos a la dutxa, ens ensabonàvem l'un a l'altre, especialment el penis, els testicles i el cul, al mateix temps que ens acariciàvem, i acabàvem la dutxa amb una erecció brutal. Un cop secs, ens abraçàvem i besàvem a peu dret i solíem seguir amb un intercanvi de fel·lacions que acabaven en un 69 sobre el llit. En algun moment de la fel·lació ell em posava un preservatiu amb la boca i llavors jo el penetrava fins a ejacular dins d'ell. Quan treballava en Lore evitava ejacular, però de vegades no podia fer-ho. Em vaig acostumar a anar al bordell cap a última hora perquè així, en ser l'últim client del dia, ell podia ejacular sense problemes. Després em feia un massatge, encara tots dos nus. Com que s'asseia sobre meu, jo notava el seu penis, ja flàccid, sobre les meves natges. Finalment ens tornàvem a dutxar, llavors ens ensabonàvem amb atenció la esquena l'un a l'altre i els llocs on haguessin anat a parar les nostres ejaculacions aquella vegada.

Un dia vaig adonar-me que les seves carícies al meu escrot em produïen un calfred. Va ser a la dutxa del bordell, ell encara no n'era encarregat. Això no m'havia passat mai abans. Ningú m'havia produït una sensació com aquesta, ni l'Òscar que havia estat el meu millor amant. Podeu entendre que aquí va començar la meva addicció a follar amb ell.

Amb el temps, així com va desaparèixer el preservatiu, també vam eliminar la dutxa prèvia i amb el temps també el massatge i la dutxa final compartida. Un dia em va dir. A mi no m'agrada compartir la dutxa i em va demanar que no entrés al bany quan hi era ell. Se sentia observat i això el feia estar cohibit. Així que vaig acabar dutxant-me sol després de follar. Però en esquema les coses van funcionar així fins al final: petons i carícies, fel·lacions i 69, i la penetració per acabar. Els canvis eren en la durada de cada fase, en les formes de fer els petons i les fel·lacions, i en les postures de la penetració.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (20)

¡A los bisexuales solían acusarles de ser más promiscuos que nadie!
John Irving, escritor estadounidense y guionista cinematográfico (1942)
―Mira Dani, la eyaculación debe ser una consecuencia, nunca el objetivo de un buen "polvo".― A Dani lo había conocido en un chat. Entonces él tenía 16 años. Fue durante la última crisis de mi relación con Lore y él había vuelto a irse a Cuba. Recuerdo la primera conversación con él como una discusión dura en la que tuve que poner en juego todas mis habilidades. Dani es un gran discutidor y un cerebro inquieto. Aunque parezca imposible, iniciamos una amistad que todavía está viva. Estuvimos mucho tiempo hablando de follar, de follarnos... Pero él vive demasiado lejos y sólo nos hemos visto una vez que aprovechamos para conocernos, pero no para follar.

Él decía que quería follar conmigo para aprender, ―Jordi, tú me puedes enseñar cosas en la cama, estoy seguro― me decía. Yo intentaba explicarle con palabras lo que había aprendido haciéndolo y le decía cosas como esa, que correrse no era el objetivo, sino una consecuencia, y añadía ―hay personas que eyaculan dos e incluso tres veces en una misma sesión de sexo, lo que no tendría sentido si eyacular fuera el objetivo, ¿verdad? Follamos para relacionarnos y para disfrutar.

También le decía que el hecho de estar con otras personas (una o más) en la cama tenía sentido si éramos capaces de disfrutar del hecho de no estar solos. Por eso yo creo que el placer más grande está en el intercambio en el que yo me ocupe de producir placer a los demás, y que sean los demás los que me produzcan mí. Si no lo hacemos así, estamos masturbandonos con el cuerpo de otro. Producir placer no es sólo conseguir la eyaculación del otro, sino en conseguir que llegue con la máxima excitación sexual. Las técnicas sexuales más sofisticadas suelen prescindir de una acción directa sobre el pene. Esta actitud, la de preocuparme del placer de los demás también es válida como actitud vital y la he hecho mía: hacer por los demás sin pedir nada a cambio, quien quiera ya se ocupará de mí.

Sólo dos veces la enorme polla de Lore ha estado dentro de mi cuerpo. La primera duró unos segundos, era una de las primeras veces que follábamos sin preservativo, y fue tan dolorosa que desistimos. Estábamos en mi casa. La segunda, ya en el apartamento que habíamos alquilado juntos, fue completa y él acabó eyaculando dentro de mí. Quedé tan erotizado que tuve que hacerme una paja, eyaculando por segunda vez mientras él estaba en el lavabo. No pude esperar a que volviera.

Cuando Lore aún trabajaba en el burdel empezábamos a acariciarnos en la ducha, nos enjabonábamos el uno al otro, especialmente el pene, los testículos y el culo, al tiempo que nos acariciábamos, y salíamos la ducha con una erección brutal. Una vez secos, nos abrazábamos y besábamos pie y solíamos seguir con un intercambio de felaciones que acababan en un 69 sobre la cama. En algún momento de la felación él me ponía un preservativo con la boca y entonces yo le penetraba hasta eyacular dentro de él. Cuando trabajaba Lore evitaba eyacular, pero a veces no podía. Me acostumbré a ir al burdel hacia última hora porque así, al ser el último cliente del día, él podía eyacular sin problemas. Después me daba un masaje, aún desnudos ambos. Como se sentaba sobre mi, yo notaba su pene, ya flácido, sobre mis nalgas. Finalmente nos volvíamos a duchar, entonces nos enjabonábamos con atención la espalda el uno al otro y los lugares donde hubieran ido a parar nuestras eyaculaciones aquella vez.

Un día me di cuenta que sus caricias en mi escroto me producían un escalofrío. Fue en la ducha del burdel, él todavía no era encargado. Esto nunca me había pasado antes. Nadie me había producido una sensación como esa, ni Oscar que había sido mi mejor amante. Podéis entender que aquí empezó mi adicción a follar con él.

Con el tiempo, de la misma forma que desapareció el preservativo, también eliminamos la ducha previa y con el tiempo también el masaje y la ducha final compartida. Un día me dijo. A mí no me gusta compartir la ducha y me pidió que no entrara al baño cuando estaba él. Se sentía observado y eso le hacía estar cohibido. Así que acabé duchándome solo después de follar. Pero en esquema las cosas funcionaron así hasta el final: besos y caricias, felaciones y 69, y la penetración para acabar. Los cambios eran en la duración de cada fase, en las formas de besarnos y de hacer las felaciones, y en las posturas de la penetración.

.../...

Un abrazo.


dijous, 28 de març del 2019

L'ocàs (19) --- El ocaso (19)

[Entrada 262]

L'ocàs (19)

La història no és de bons i dolents, te l'agafis pel costat que te l'agafis. Tots dos bàndols tenien bones intencions en certs aspectes, i tots dos feien servir mètodes que duen al desastre.
Josep Fontana, historiador i professor universitari (1931-2018)
En Lore va tornar a Barcelona a finals de febrer, jo li havia buscat un apartament provisional, dels que es lloguen als turistes, mentre cercàvem el nostre. Volia que el llogués jo perquè deia que el seu origen cubà generava malfiança. Quan es va acabar el contracte de l'apartament va anar a un hotel, després a una residència d'estudiants (on jo no podia entrar a follar amb ell), un altre hotel i una pensió. Finalment va acabar a casa d'un amic seu, prop de la Sagrada Família, on tampoc em va deixar accedir.

A mi llavors ja em començava a molestar no conèixer cap dels seus amics i que tampoc tingués gens d'interès a conèixer els meus, però vaig haver-ho de respectar encara que no m'agradés, perquè allò significava seguir en la mateixa situació d'incògnit i de provisionalitat d'abans. I, a més, em feia malpensar.

Vam acabar llogant un apartament moblat a l'esquerra de l'eixample fet de mig pis d'una casa antiga. Estava situat ben a prop d'on ell vivia abans de marxar per cuidar a sa mare. Aquella va ser casa nostra els dos anys següents. De fet, aviat vaig adonar-me que no era ben bé casa nostra, ja que no m'hi deixava anar sense avisar. Ja sé que li havia dit que podia fer el que volgués amb el seu sexe, i que tenia dret a la intimitat, però haver de demanar permís per anar-hi el va transformar en casa seva a la pràctica.

La nostra relació, a poc a poc, va començar a fer-se rutinària. Quan quedàvem per follar, també sopàvem junts a l'apartament, i de tant en tant, dormíem junts. Moltes vegades quan arribava el trobava netejant la casa o rentant els plats que havia acumulat durant dies, i quasi sempre estava el llit per fer. Alguna vegada l'ajudava plegant-li la roba que treia de l'estenedor o fregant els plats. Els nostres sopars van acabar sent cuinats sempre per mi. Consumíem un parell d'ampolles de vi cada vegada, i jo solia tornar a casa una mica begut. De vegades més que una mica.

En Lore fumava, i a Cuba, amb la cura del tumor de la seva mare, es va aficionar a l'herba (a la marihuana). Em va explicar que a sa mare n'hi feien fumar com a calmant i que ell s'havia habituat a compartir-ho amb ella. En fumava de tant en tant i va intentar habituar-me a compartir-ho amb ell. Jo n'havia fumat força vegades al final de la meva adolescència, quan era estudiant universitari, però mai l'havia barrejat amb alcohol. Beure vi i fumar va resultar que em feia trobar malament, així que ho vam deixar estar.

Vam tenir una primera època en què les nostres cites eren irregulars, tot i que va quedar clar d'entrada que com a mínim ens havíem de veure un cop per setmana, cosa a vegades no es complia. L'excusa sempre eren els estudis i els exàmens. A més, va trobar feina de cambrer en un bar del Gai-Eixample i treballava a partir de les 8 del vespre. Durant aquesta temporada, havíem de quedar el dia del seu descans setmanal o quedar abans de la seva hora d'entrada. Més endavant, també això es va rutinitzar. Sopàvem junts els dimarts després d'una bona follada, amb dutxa inclosa, i dinàvem junts els divendres, i després de dinar pujàvem a l'apartament i li feia una mamada mentre jo em masturbava. Sempre em posava molt calent i aconseguia produir-me unes ejaculacions brutals, fins i tot ara, recordant-ho, em poso calent. Evidentment també vaig deixar la Viagra.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (19)

La historia no es de buenos y malos, lo cojas (tomes) por donde lo cojas (tomes). Ambos bandos tenían buenas intenciones en ciertos aspectos, y ambos utilizaban métodos que llevan al desastre.
Josep Fontana, historiador y profesor universitario (1931-2018)
Lore volvió a Barcelona a finales de febrero, yo le había buscado un apartamento provisional, de los que se alquilan a los turistas, mientras encontrábamos el nuestro. Quería que lo alquilara yo porque decía que su origen cubano generaba desconfianza. Cuando se acabó el contrato del apartamento fue a un hotel, después a una residencia de estudiantes (donde yo no podía entrar a follar con él), otro hotel y una pensión. Finalmente acabó en el apartamento de uno de sus amigos, cerca de la Sagrada Familia, al cual tampoco me dio acceso.

A mí entonces ya me empezaba a molestar no conocer a ninguno de sus amigos y que tampoco tuviera ningún interés en conocer a los míos, pero tuve que respetarlo, aunque no me gustara, porque aquello significaba seguir en la misma situación de incógnito y de provisionalidad de antes. Y, además, me daba qué pensar, pensar mal.

Acabamos alquilando un apartamento amueblado en la izquierda del ensanche hecho de la mitad de apartamento de una casa antigua. Estaba situado muy cerca de donde él vivía antes de irse para cuidar a su madre. Aquella fue nuestra casa los dos años siguientes. De hecho, pronto me di cuenta que no era exactamente nuestra casa, ya que no me dejaba que fuera sin avisar. Ya sé que le había dicho que podía hacer lo que quisiera con su sexo, y que tenía derecho a la intimidad, pero tener que pedir permiso para ir lo transformó en su casa a la práctica.

Nuestra relación, poco a poco, empezó a hacerse rutinaria. Cuando quedábamos para follar, también cenábamos juntos en el apartamento, y de vez en cuando, dormíamos juntos. Muchas veces cuando llegaba lo encontraba limpiando la casa o lavando los platos que había acumulado durante días, y casi siempre estaba la cama por hacer. Alguna vez le ayudaba plegando la ropa que sacaba del tendedero o fregando los platos. Nuestras cenas acabaron siendo cocinadas siempre por mí. Consumíamos un par de botellas de vino cada vez, y yo solía volver a casa un poco bebido. A veces más que un poco.

Lore fumaba, y en Cuba, cuidando del tumor de su madre, se aficionó a la hierba (a la marihuana). Me contó que a su madre le recomendaron fumarla como calmante y que él se había habituado a compartirla con ella. Fumaba hierba de vez en cuando e intentó habituarme a compartirla con él. Yo había fumado hierba muchas veces al final de mi adolescencia, cuando era estudiante universitario, pero nunca la había mezclado con alcohol. Beber vino y fumar me resultó que me sentava mal, así que lo dejamos.

Tuvimos una primera época en que nuestras citas eran irregulares, aunque quedó claro de entrada que al menos teníamos que vernos una vez por semana, lo cual no siempre se cumplía. La excusa siempre eran los estudios y los exámenes. Además, encontró trabajo de camarero en un bar del Gay-Eixample y trabajaba a partir de las 8 de la tarde. Durante esa temporada, teníamos que quedar el día de su descanso semanal o quedar antes de su hora de entrada. Más adelante, también esto se rutinizó. Cenábamos juntos los martes después de una buena follada, con ducha incluida, y comíamos juntos los viernes, y después de comer subíamos al apartamento y le hacía una mamada mientras yo me masturbaba. Siempre me ponía muy caliente y conseguía producirme unas eyaculaciones brutales, incluso ahora, recordándolo, me pongo caliente. Evidentemente también dejé la Viagra.

.../...

Un abrazo.


dijous, 21 de març del 2019

L'ocàs (18) --- El ocaso (18)

[Entrada 261]

L'ocàs (18)

La memòria és la facultat més preciosa que té l’home, encara que no ―i en som prou conscients― la més precisa.
Miquel Pairolí (1955-2011)
Vaig començar a intentar refer la meva vida sense ell. El primer problema va ser recuperar el desig sexual. Vaig haver de recórrer a la Viagra, ja que tenia problemes per mantenir l'erecció amb altres nois (aquí en diuen «gatillazo» quan l'erecció decau abans de l'ejaculació i aquest era el meu problema sense ell).

En Kevin acabava de trencar amb el seu darrer xicot i em va venir a buscar. Crec que va ser llavors quan em va explicar allò de què quan jo el penetrava se li posava la pell de gallina. El que recordo clarament que em deia és que a ell li calia una polla de veritat com la meva, que el xicot amb qui havia trencat, que era molt gelós i aclaparador, la tenia massa petita per a ell, a més, el seu ex-xicot era bàsicament passiu, i no el satisfeia les poques vegades que feia d'actiu. Vam reprendre les relacions. Però tampoc vaig poder prescindir de la Viagra amb ell.

No recordo si va ser llavors al seu missatge de comiat, o en un altre de posterior, que vaig rebre per Nadal, quan vaig saber que la mare d'en Lorenzo tenia un càncer, un tumor maligne i que ell l'estava cuidant (més endavant vaig sospitar que aquesta havia estat l'autèntica causa de la seva marxa a Cuba). Més m'inclino a creure que va ser en el seu missatge nadalenc o fins i tot pot ser que m'ho digués posteriorment. Jo li havia enviat un missatge, en resposta al seu de comiat dient-li que si havia pogut entrar al seu Facebook, era perquè ell m'hi havia convidat, que em sabia greu saber que tenia una cardiopatia i que jo malgrat tot el que havia passat seguia estimant-lo i desitjant-lo, tot i que veia molt difícil una reconciliació, que ell sempre seria l'amor de la meva vida.

Crec que em vaig equivocar, que no hauria hagut de fer el que vaig fer quan aquell Nadal vaig rebre una felicitació d'en Lore amb els millors desitjos per a les festes i l'any nou i on deia amb lletres grans que era el moment del perdó. Em vaig sentir eufòric, havia recuperat el meu amor. Vam començar a escriure'ns. També vaig trucar-lo alguna vegada. Com podeu imaginar vaig intentar justificar la meva actitud amb tot el que havia passat. Ell sempre va canviar de tema i em va dir que volia tornar per compartir un apartament amb mi. Vaig saber, també, que sa mare havia tancat el taller d'alta costura en el qual ell havia estat col·laborant en el seu viatge anterior, la crisi també havia arribat a Cuba, i la malaltia n'havia precipitat el tancament. També volia que tanqués el compte corrent que havíem compartit. A més, volia acabar els estudis de psicologia i buscar una feina relacionada amb ells. Mentrestant buscaria feina a Barcelona (ja en plena crisi). Mai sabré que va motivar el seu perdó. Ell deia que havia estat conversa amb la seva mare on ella li havia dit que eren ―Cosas de enamorados.―. Després me n'he malfiat moltes vegades d'aquesta reconciliació, ja que jo vaig ser el recurs financer de la seva tornada. Vaig haver d'assumir totes les despeses, des dels bitllets d'avió al lloguer de l'habitatge i la seva manutenció (roba, menjar, mútua mèdica, universitat, etc.)

Em va demanar que li ensenyés a parlar bé en català, ja que creia que així li seria més fàcil trobar feina. O sigui que vam començar a parlar-nos en català, tot i que sempre acabàvem tornant al castellà quan la cosa era seriosa o quan manteníem relacions sexuals.

Vaig tornar a trencar amb en Kevin. El noi va lamentar-se'n molt. Aquest cop havia vingut a mi d'una forma menys interessada que el primer cop, donant-me mostres de què m'apreciava. Aquest no va ser el final definitiu de les meves relacions sexuals amb ell. Tant en el cas d'en Kevin com en el d'en Lore, va ser la distància la que ens va separar definitivament. En el cas d'en Kevin quan se'n va anar a treballar a Àustria.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (18)

La memoria es la facultad más preciosa que tiene el hombre, aunque no ―y somos suficientemente conscientes de ello― la más precisa.
Miquel Pairolí (1955-2011)
Empecé a intentar rehacer mi vida sin él. El primer problema fue recuperar el deseo sexual. Tuve que recurrir a la Viagra, ya que tenía problemas para mantener la erección con otros chicos (aquí lo llaman «gatillazo» cuando la erección decae antes de la eyaculación y este era mi problema sin él).

Kevin acababa de romper con su último novio y me vino a buscar. Creo que fue entonces cuando me contó lo de que cuando yo lo penetraba se le ponía la piel de gallina. Lo que recuerdo claramente que me decía es que él necesitaba una polla de verdad como la mía, que el muchacho con quien había roto, que era muy celoso y agobiante, la tenía demasiado pequeña para él, además, su exnovio era básicamente pasivo, y no le satisfacía las pocas veces que hacía de activo. Retomamos las relaciones. Pero tampoco pude prescindir de la Viagra con él.

No recuerdo si fue entonces en su mensaje de despedida, o en otro posterior, que recibí en Navidad, cuando supe que la madre de Lorenzo tenía un cáncer, un tumor maligno, y que él la estaba cuidando (más adelante sospeché que ésta había sido la verdadera causa de su marcha a Cuba). Aunque me inclino a creer que fue en su mensaje navideño o incluso puede que me lo dijera posteriormente. Yo le había enviado un mensaje, en respuesta al suyo de despedida, diciéndole que si había podido entrar en su Facebook, era porque él me había invitado, que me lamentaba saber que tenía una cardiopatía y que yo a pesar de todo lo que había pasado seguía amándolo y deseándolo, aunque veía muy difícil una reconciliación, que él siempre sería el amor de mi vida.

Creo que me equivoqué, que no habría tenido que hacer lo que hice cuando aquella Navidad recibí una felicitación de Lore con los mejores deseos para las fiestas y el año nuevo y donde decía con letras grandes que era el momento del perdón. Me sentí eufórico, había recuperado mi amor. Empezamos a escribirnos. También le telefoneé alguna vez. Como podéis imaginar intenté justificar mi actitud en todo lo que había pasado. Él siempre cambió de tema y me dijo que quería volver para compartir un apartamento conmigo. Supe, también, que su madre había cerrado el taller de alta costura en el que él había estado colaborando en su viaje anterior, la crisis también había llegado a Cuba, y la enfermedad había precipitado el cierre. También quería que cerrara la cuenta corriente que habíamos compartido. Además, quería terminar los estudios de psicología y buscar un trabajo relacionado con ellos. Mientras buscaría trabajo en Barcelona (ya en plena crisis). Nunca sabré que motivó su perdón. Él decía que había sido conversación con su madre donde ella le había dicho que eran ―Cosas de enamorados.―. Después he desconfiado muchas veces de esta reconciliación, ya que yo fui el recurso financiero de su regreso. Tuve que asumir todos los gastos, desde los billetes de avión al alquiler de la vivienda y su manutención (ropa, comida, mutua médica, universidad, etc.)

Me pidió que le enseñara a hablar bien en catalán, ya que creía que así le sería más fácil encontrar trabajo. O sea que empezamos a hablar en catalán entre nosotros, aunque siempre acabábamos volviendo al castellano cuando la cosa era seria o cuando manteníamos relaciones sexuales.

Volví a romper con Kevin. El muchacho se lamentó mucho de ello. Esta vez había venido a mí de una forma menos interesada que la primera vez, dándome muestras de que me apreciaba. Este no fue el final definitivo de mis relaciones sexuales con él. Tanto en el caso de Kevin como en el de Lore, fue la distancia la que nos separó definitivamente. En el caso de Kevin cuando se fue a trabajar en Austria.

.../...

Un abrazo.


dijous, 14 de març del 2019

L'ocàs (17) --- El ocaso (17)

[Entrada 260]

L'ocàs (17)

La millor manera de plantar cara a la tristesa és ajornar-la.
Guillem Simó, escriptor, pintor i compositor (1945-2004)
Encara tinc la imatge de nosaltres al JFK esperant l'avió sense dir-nos res, ni una paraula. En algun moment en Lore em va intentar donar una explicació del que havia fet la nit anterior. Jo li vaig dir que no calia que me la donés. El va insistir a donar-me-la i no vaig poder evitar que ho fes.

Des que havíem arribat a Nova York en Lore havia anat trucant a un amic que no li contestava. Em va dir que l'havia trucat aquell vespre després de connectar-se a Internet, que l'havia trobat i que havien quedat al Bronx a prendre alguna cosa. Com que el meu anglès no era prou bo i el seu amic era molt exigent i menystenia a qui no el parlava bé, li va semblar millor no dir-me res i anar-se-n'hi sol. ―Jordi, no quería que te tratara mal, seguramente te iba a tomar por idiota al no hablar inglés con fluidez.― em va dir, com si m'hagués protegit d'alguna cosa. Encara avui no sé si creure-me'l. Per cert, en Jordi sóc jo.

El fracàs del viatge i sobretot aquella darrera nit m'havien trencat el cor, però creia que parlant la gent s'entén i que em podia disculpar pel meu mal humor si sabia fer-li veure com m'havia sentit en alguns moments del viatge. Com el primer dia sense ni un petó i tampoc el més mínim signe d'entusiasme o el tercer dia a Staten Island, però no vaig poder-ho fer mai.

Un dia de mitjans d'octubre, mentre jo encara esperava la conversa que no es produiria mai, vaig posar el seu nom al buscador d'Internet. Jo tenia, i tinc, el costum de mirar de tant en tant si hi ha alguna cosa que fa referència a mi a Internet, és una mesura de prudència que he après a la meva professió. No se sap mai, sempre hi ha el risc d'aparèixer en alguna llista d'impagats, de multes, etc. o que algú més o menys malintencionat esmenti el nostre nom amb rancúnia o mala fe. Per això és bo mirar de tant en tant que en diuen els cercadors, és un bon costum que us recomano que adquiriu.

Aquell dia, després de veure que no hi havia res de nou amb el meu nom, vaig buscar amb el seu. No recordo que tingués cap esperança de trobar-hi res. Simplement era veure si hi havia res sobre ell, ja que no me'l podia treure del cap. Vaig trobar el seu Facebook. En Lore m'hi havia convidat quan el va crear i per això no vaig tenir cap problema per entrar-hi.

Allò va ser horrible. Si era cert el que hi deia m'havia estat enganyant tot aquell any. En vaig extreure unes quantes frases que deien coses com que «estava al llit amb un amic» o que «havia hagut d'amagar-se per no topar amb el seu ex-xicot», sense afegir-hi cap comentari meu les hi vaig enviar en un email (missatge de correu electrònic). Jo sabia que, a més d'una forta puntada el seu orgull que ja coneixia prou bé, allò podia ser el cop definitiu a la nostra relació.

Li havia cridat l'atenció diverses vegades sobre les seves despeses, havien pujat força des de la tornada d'aquell desgraciat viatge. Després d'això del Facebook, vaig haver d'insistir en el fet que jo no podia suportar aquell nivell de despesa, que el meu sou no donava per a més. El seu silenci encara va durar un mes més.

Eren mitjans de novembre quan vaig rebre el seu missatge. Començava atacant-me. M'acusava d'una incursió innoble al seu Facebook, com si jo l'hagués «hackejat» (entrat sense autorització). Deia que no en podia creure fidelment el que hi posava, ja que per a ell era un divertiment, un joc, un lloc on hi posava coses que no responien a la realitat. La pena era que algunes em resultaven sospitosament versemblants. Després d'aquell dia no hi vaig entrar mai més al seu Facebook.

D'altra banda, per justificar l'excés de despesa em va explicar que havia hagut d'anar al metge i fer-se un seguit de proves perquè tenia problemes al cor. Que finalment li havien diagnosticat un problema d'excés de colesterol a la sang. He de dir que, en les nostres relacions posteriors, no el vaig veure mai tenir cura del seu colesterol, ni prendre medicines ni tenir precaucions amb el que menjava. O sigui que vist amb els meus ulls d'ara, que he de tenir cura del meu colesterol, també em costaria de creure-me'l. Finalment em deia que, com que això nostre s'havia acabat (Ep! Jo encara no ho havia donat per acabat, encara que em semblés implícit després del meu missatge amb retalls del seu Facebook, era ell qui ho feia, sense haver-ne parlat) havia de deixar Barcelona, tancar l'apartament on vivia i tornar a la seva terra natal. Evidentment es podria inferir sense que ho digués explícitament que tot era culpa meva.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (17)

La mejor manera de hacer frente a la tristeza es aplazarla.
Guillem Simó, escritor, pintor y compositor (1945-2004)
Aún tengo la imagen de nosotros en el JFK esperando del avión sin decirnos nada, ni una paraula. En algún momento Lore me intentó dar una explicación de lo que había hecho la noche anterior. Yo le dije que no era necesario que me la diera. El insistió en dármela y no pude evitar que lo hiciera.

Desde que habíamos llegado a Nueva York en Lore había ido llamando a un amigo que no le contestaba. Me dijo que le había llamado esa noche después de conectarse a Internet, que lo había encontrado y que habían quedado en el Bronx a tomar algo. Como mi inglés no era lo suficientemente bueno y su amigo era muy exigente y despreciaba a quien no lo hablaba bien, le pareció mejor no decirme nada e ir solo a la cita. ―Jordi, no quería que te tratara mal, seguramente te iba a tomar por idiota al no hablar inglés con fluidez.― me dijo, como si me hubiera protegido de algo. Todavía hoy no sé si creérmelo. Por cierto, Jordi soy yo.

El fracaso del viaje y sobre todo aquella última noche me habían roto el corazón, pero creía que hablando se entiende la gente y que me podía disculpar por mi mal humor si sabía hacerle ver cómo me había sentido en algunos momentos del viaje. Como el primer día sin un beso y tampoco el más mínimo signo de entusiasmo o el tercer día en Staten Island, pero no pude hacerlo nunca.

Un día de mediados de octubre, mientras yo aún esperaba la conversación que no se produciría nunca, puse su nombre en el buscador de Internet. Yo tenía, y tengo, la costumbre de mirar de vez en cuando si hay algo que hace referencia a mí en Internet, es una medida de prudencia que he aprendido en mi profesión. Nunca se sabe, siempre hay el riesgo de aparecer en alguna lista de impagados, de multas, etc. o que alguien más o menos malintencionado mencione nuestro nombre con rencor o mala fe. Por eso es bueno mirar de vez en cuando que dicen los buscadores, es una buena costumbre que os recomiendo que adquiráis.

Ese día, después de ver que no había nada con mi nombre, busqué con el suyo. No recuerdo que tuviera esperanzas de encontrar nada. Simplemente era ver si había nada sobre él, ya que no me lo podía sacar de la cabeza. Encontré su Facebook. Lore me había invitado cuando lo creó y por eso no tuve ningún problema para entrar.

Aquello fue horrible. Si era cierto lo que decía me había estado engañando todo aquel año. Extraje unas cuantas frases de su muro que decían cosas como que «estaba en la cama con un amigo» o que «había tenido que esconderse para no chocar con su ex novio», sin añadir ningún comentario mío se las envié en un email (mensaje de correo electrónico). Yo sabía que, además de una fuerte patada su orgullo que ya conocía bastante bien, aquello podía ser el golpe definitivo a nuestra relación.

Le había llamado la atención varias veces sobre sus gastos, habían subido bastante desde la vuelta de aquel desgraciado viaje. Después de eso del Facebook, tuve que insistir en que yo no podía soportar aquel nivel de gasto, que mi sueldo no daba para más. Su silencio aunque duró un mes más.

Eran mediados de noviembre cuando recibí su mensaje. Empezaba atacándome. Me acusaba de un incursión innoble en su Facebook, como si yo la hubiera «hackeado» (entrado sin autorización). Decía que no me podía hacer carta cabal de lo que ponía, ya que para él era un divertimento, un juego, un lugar donde ponía cosas que no respondían a la realidad. La pena era que algunas me resultaban sospechosamente verosímiles. Después de ese día no entré nunca más en su Facebook.

Por otra parte, para justificar el exceso de gasto me explicó que había tenido que ir al médico y hacerse una serie de pruebas porue tenía problemas en el corazón. Que finalmente le habían diagnosticado un problema de exceso de colesterol en la sangre. Tengo que decir que, en nuestras relaciones posteriores, no lo vi nunca cuidar de su colesterol, ni tomar medicinas ni tener precauciones con lo que comía. O sea que visto con mis ojos de ahora, que tengo que cuidar de mi colesterol, también me costaría creermelo. Finalmente me decía que, como lo nuestro había terminado (Ep! Yo aún no lo había dado por terminado, aunque me pareciera implícito después de mi mensaje con recortes de su Facebook, era él quien lo hacía, sin haber hablado) debía dejar Barcelona, cerrar el apartamento donde vivía y volver a su tierra natal. Evidentemente se podría inferir sin que lo dijera explícitamente que todo era por mi culpa.

... / ...

Un abrazo.


dimecres, 6 de març del 2019

L'ocàs (16) --- El ocaso (16)


[Entrada 259]

L'ocàs (16)

Penso que l’èxit no té regles, però del fracàs se’n poden aprendre moltes coses.
Jean Kerr, dramaturga nord-americana (1922-2003)
Aquell va ser el dia del gran desastre. Era el quart dia a la ciutat. Vam començar descobrint que l'esmorzar a l'hotel era gratuït i que feia tres dies que fèiem el préssec anant a esmorzar fora. En Lore em mirava com ho havia fet el matí del dia abans a Staten Islan, com si jo fos un imbècil que no sabia anar pel món. Vam anar a veure el Lincoln Center i la Metropolitan Opera House, i després vam tombar per Broadway amunt fins al carrer vuitanta-tants. Era un diumenge, la gent passejava. Ell va posar-se a xerrar amb un noi que passejava un gos. Va començar fent carícies al gos i va acabar parlant amb el seu amo. Tampoc vaig entendre gaire cosa del que deia aquell habitant de Nova York. Després vam entrar a una botiga a comprar roba, vam passejar per Central Park i vam tornar per Madison Av, per on vam caminar fins al carrer 54 on vam agafar el metro per tornar a l'hotel. Una nova sessió de sexe similar a les dels dies anteriors, una dutxa i a les 19 h ja havíem sortit a sopar. Vam triar un restaurant Thay. Tot va anar bé, se'l veia content i animat, fins que ell va fer una d'aquelles promeses que jo ja sabia que deia per dir i que en realitat no faria. A més, jo ja em veia el final del viatge (l'endemà agafaríem l'avió de tornada) i les meves expectatives no s'havien acomplert. Havíem estat lluny d'una lluna de mel. Llavors ell va dir que en arribar a Barcelona es buscaria un apartament més petit on no li calgués tenir un rellogat, per poder compartir-lo amb mi. Allò que en un altre moment m'hauria omplert d'esperança, en aquell moment em va semblar un engany. I li ho vaig dir, però li ho vaig dir de males maneres, almenys això em va dir ell, donant cops a la taula i alçant la veu. Li vaig dir que estava fart que em digués coses que em creaven falses expectatives, i n'hi vaig retreure unes quantes. Em va sortir la mala llet que m'havia hagut d'empassar a Staten Island. Quan vam tornar a l'hotel ja estàvem ben distanciats. Ell es va queixar dels meus cops a la taula i de què les cambreres ens miraven amb cara de sorpresa. Jo no em vaig disculpar, encara estava alterat. I és que això és el que ens sol passar en aquells que aguantem molt, als que en costa petar, quan ho fem solem fer-ho a destemps i de males maneres... La gota que omple el got no sol justificar tot el que s'ha acumulat al got.

Un cop a la cambra de l'hotel ell em va dir que volia connectar-se a Internet i va marxar. Hi havia un ordinador al hall de l'hotel perquè els hostes poguessin accedir a Internet. Jo em vaig despullar i em vaig posar al llit. Una hora després em vaig tornar a vestir i vaig baixar al hall de l'hotel, però ell no hi era. Vaig sortir fora al carrer pensant que potser estava parlant per telèfon. Tampoc hi era. Me'n vaig anar a tombar, volia pensar. Vaig acabar a Times Sq. Els carrers solitaris em feia cosa. Vaig tornar a la cambra a dos quarts d'una. No hi havia ningú. Em vaig tornar a posar al llit. Em vaig adormir, però em vaig despertar una estona després i em vaig desvetllar. En Lore no havia tornat. Vaig començar a pensar en què passaria si no tornés. Cap a les tres va tornar. Es va despullar completament per dormir totalment nu per primer cop en el nostre viatge i es va posar a dormir. Dormia profundament, vaig tenir la sensació que havia begut, feia olor d'alcohol.

Jo ja no vaig dormir més. Quan va començar a clarejar em vaig llevar i amb molta cura de no fer soroll vaig fer la maleta i la vaig baixar al hall de l'hotel. Li vaig deixar una nota dient-li que tornaria cap a les 17 h per anar a l'aeroport i li demanava que fes el check-out de la cambra. Em vaig passar el dia torturant-me per Central Park. Vaig intentar llegir una mica, però no vaig aconseguir concentrar-me en la lectura. Els nervis no em deixaven estar parat enlloc, ni bars ni parcs em servien, em vaig passar el dia caminant. Cap a les quatre de la tarda, mort de son, vaig entrar a l'hotel i vaig recuperar el meu equipatge. Em vaig asseure a esperar-lo. En Lore va arribar cap a dos quarts de cinc. Va intentar fer com si no hagués passat res, però com que només li responia amb monosíl·labs o amb les paraules mínimes per complir amb una cortesia freda i distant de seguida va desistir. Em sentia fatal. En Lore em va dir que s'estava esforçant per veure'm normal, però que no podia oblidar la meva imatge donant cops a la taula. Vaig viure el viatge de tornada amb tensió i tristesa, a més de mort de son. Malgrat tot ens vam tractar amb cortesia i educació.

Un cop a Barcelona vam agafar un taxi, el vaig deixar a casa seva i no vam tornar-nos a veure fins uns quants mesos després. Durant aquest període vaig intentar insistentment parlar-ne amb ell, però no me'n vaig sortir.

.../...

Una abraçada.








El ocaso (16)

Pienso que el éxito no tiene reglas, pero del fracaso se pueden aprender muchas cosas.
Jean Kerr, dramaturga norteamericana (1922-2003)
Aquel fue el día del gran desastre. Era el cuarto día en la ciudad. Empezamos descubriendo que el desayuno en el hotel era gratuito y que hacía tres días que hacíamos el primo yendo a desayunar fuera. Lore me miraba como lo había hecho la mañana del día anterior en Staten Islan, como si yo fuera un imbécil que no sabía ir por el mundo. Fuimos a ver el Lincoln Center y la Metropolitan Opera House, y luego dar una vuelta hacia el norte por Broadway hasta la calle ochenta y tantos. Era un domingo, la gente paseaba. Él se puso a hablar con un chico que paseaba un perro. Empezó acariciando al perro y acabó hablando con su dueño. Tampoco entendí mucho de lo que decía aquel habitante de Nueva York. Luego entramos en una tienda a comprar ropa, paseamos por Central Park y volvimos para Madison Av, por donde anduvimos hasta la calle 54 donde tomamos el metro para volver al hotel. Una nueva sesión de sexo similar a las de los días anteriores, una ducha y a las 19 h ya habíamos salido a cenar. Elegimos un restaurante Thay. Todo fue bien, se le veía contento y animado, hasta que él hizo una de esas promesas que yo ya sabía que era un hablar por hablar y que en realidad no cumpliría. Además, yo ya me sentía en el final del viaje (al día siguiente tomaríamos el avión de vuelta) y mis expectativas no se habían cumplido. Habíamos estado lejos de una luna de miel. Entonces él dijo que al llegar a Barcelona buscaría un apartamento más pequeño donde no necesitara tener un realquilado, para poder compartirlo conmigo. Lo que en otro momento me hubiera llenado de esperanza, en ese momento me pareció un engaño. Y se lo dije, pero se lo dije de malas maneras, al menos eso me dijo él, dando golpes en la mesa y alzando la voz. Le dije que estaba harto de que me dijera cosas que me creaban falsas expectativas, y hay reproché unas cuantas. Me salió la mala leche que me había tenido que tragar en Staten Island. Cuando regresamos al hotel ya estábamos muy distanciados. Él se quejó de mis golpes en la mesa y de que las camareras nos miraban con cara de sorpresa. Yo no me disculpé, aún estaba alterado. Y es eso es lo que nos suele pasar a los aguantamos mucho, a los que cuesta explotar, cuando lo hacemos solemos hacerlo a destiempo y de malas maneras... La gota que colma el vaso no suele justificar todo lo que se ha acumulado en el vaso.

Ya en la habitación del hotel él me dijo que quería conectarse a Internet y se fue. Había un ordenador en el hall del hotel para que los huéspedes pudieran acceder a Internet. Yo me desnudé y me acosté. Una hora más tarde me volví a vestir y bajé al hall del hotel, pero él no estaba allí. Salí a la calle pensando que tal vez estaba hablando por teléfono. Tampoco estaba. Me fui a dar una vuelta, quería pensar. Acabé en Times Sq. Las calles solitarias me inquietaban. Volví a la habitación a las doce y media. No había nadie. Me volví a acostar. Me dormí, pero me desperté poco después y me desvelé. Lore no había vuelto. Empecé a pensar en qué pasaría si no volviera. Volvió sobre las tres volvió. Se desnudó completamente para dormir totalmente desnudo por primera vez en nuestro viaje y se puso a dormir. Dormía profundamente, tuve la sensación de que había bebido, olía a alcohol.

Yo ya no dormí más. Cuando empezó a clarear me levanté y con mucho cuidado de no hacer ruido preparé mi equipaje y la bajé al hall del hotel. Le dejé una nota diciéndole que volvería hacia las 17 h para ir al aeropuerto y le pedía que hiciera el check-out de la habitación. Me pasé el día torturandome por Central Park. Intenté leer un poco, pero no conseguí concentrarme en la lectura. Los nervios no me dejaban estar parado en ninguna parte, ni bares ni parques me servían, me pasé el día caminando. Hacia las cuatro de la tarde, muerto de sueño, entré en el hotel y recuperé mi equipaje. Me senté a esperarlo. Lore llegó hacia las cuatro y media. Intentó hacer como si no hubiera pasado nada, pero como sólo le respondía con monosílabos o con las palabras mínimas para cumplir con una cortesía fría y distante enseguida desistió. Me sentía fatal. Lore me dijo que se estaba esforzando por verme normal, pero que no podía olvidar mi imagen dando golpes en la mesa. Viví el viaje de vuelta con tensión y tristeza, además de muerto de sueño. A pesar de todo nos tratamos con cortesía y educación.

Una vez en Barcelona tomamos un taxi, lo dejé en su casa y no volvimos a vernos hasta unos meses más tarde. Durante este período intenté insistentemente hablar de esto con él, pero no lo conseguí.

.../...

Un abrazo.