[Entrada 120]
Els millors
El mot grec "aristoi" (en grec: ἄριστοι) significa literalment "el millor", "excel·lent", i també "bo", "formós" i "notable"... I va ser el nom donat als nobles en la societat grega antiga. El govern d'aquests és l'aristocràcia. En les reformes de Soló de l'any 459 a.n.e. entre altres coses denunciava un major interès d'aquesta noblesa per les riqueses que per la política.
En l'època de les polis gregues es desenvolupà la forma de vida aristocràtica i una de les preocupacions del moment va ser aconseguir que fos envejada i desitjada. I en això responien els seus banquets, la cria de cavalls per a l'esbarjo, el luxe, el consum conspicu, la pederàstia i les competicions panhelèniques com els Jocs Olímpics. Lluitaven per generar una imatge especial que els distingís com a elit i que els donés prestigi. El triomf en les competicions no era premiat amb diners ni riqueses, sinó amb un element simbòlic com podia ser una corona de llorer. L'autentic premi era el prestigi del vencedor. Força vegades aquesta aristocràcia (o govern dels millors) va degenerar en tiranies, és a dir, totalitarismes cleptocràtics.
La major part de les èpoques fosques de la història es caracteritzen per la manca d'una forta centralització, d'un poder fort, és a dir, que hi havia una menor jerarquització. Tot i que se sol presentar com terme pejoratiu, solen ser èpoques amb menors diferències socials. No hi sol haver grans monuments, ni importants obres d'art o de literatura, però no sempre l'avenç tecnològic segueix la mateixa sort. Per exemple la metal·lúrgia del ferro va sorgir durant una època fosca.
En les societats igualitàries el voler destacar, el voler tenir o ser més que els altres estava mal vist, era un valor negatiu. Potser per això la justificació de les desigualtats socials se sustenta en els valors contraris: destacar, competir, ser millor o tenir més que els altres, demostrar la pròpia vàlua, etc. Tot això va acompanyat pel "glamour", la classe, la "qualité", ser "fashion", estar a la moda, i tot un seguit d'altres bestieses i enganys. Tot plegat va en el sentit contrari d'aconseguir ser un mateix i el propi equilibri que duen a la realització personal i al cap i a la fi en aquella felicitat real tan allunyada del que ens expliquen els que no volen que creguem que un món millor és possible, i que el que en realitat volen és impedir que lluitem per aconseguir-lo.
Una abraçada.
Los mejores
La palabra griega "aristoi" (en griego: ἄριστοι) significa literalmente "el mejor", "excelente", y también "bueno", "hermoso" y "notable"... Y fue el nombre dado a los nobles en la sociedad griega antigua. El gobierno de estos es la aristocracia. En las reformas de Solón del año 459 a.n.e. entre otras cosas denunciaba un mayor interés de esta nobleza por las riquezas que por la política.
En la época de las polis griegas se desarrolló el modo de vida aristocrático y una de las preocupaciones del momento fue conseguir que fuera envidiado y deseado. Y a esto respondían sus banquetes, la cría de caballos para el recreo, el lujo, el consumo conspicuo, la pederastia y las competiciones panhelénicas como los Juegos Olímpicos. Luchaban para generar una imagen especial que los distinguiera como élite y que les diera prestigio. El triunfo en las competiciones no era premiado con dinero ni riquezas, sino con un elemento simbólico como podía ser una corona de laurel. El auténtico premio era el prestigio del vencedor. Muchas veces esa aristocracia (o gobierno de los mejores) degeneró en tiranías, es decir, totalitarismos cleptocráticos.
La mayor parte de las épocas oscuras de la historia se caracterizan por la falta de una fuerte centralización, de un poder fuerte, es decir, que había una menor jerarquización. Aunque se suele presentar como término peyorativo, suelen ser épocas con menores diferencias sociales. No suele haber grandes monumentos, ni importantes obras de arte o de literatura, pero no siempre el avance tecnológico sigue la misma suerte. Por ejemplo la metalurgia del hierro surgió durante una época oscura.
En las sociedades igualitarias el querer destacar, el querer tener o ser más que los demás estaba mal visto, era un valor negativo. Quizá por ello la justificación de las desigualdades sociales se sustenta en los valores contrarios: destacar, competir, ser mejor o tener más que los demás, demostrar la propia valía, etc. Todo eso va acompañado por el "glamour", la clase, la "qualité", ser "fashion", estar a la moda, y toda una serie de otras sandeces y engaños. Todo ello va en el sentido contrario de conseguir ser uno mismo y el propio equilibrio que llevan a la realización personal y al fin y al cabo a aquella felicidad real tan alejada de lo que nos cuentan los que no quieren que creamos que un mundo mejor es posible, y que lo que en realidad quieren es impedir que luchamos para conseguirlo.
Un abrazo.
[Entrada 119]
Més corruptes dels que podem jutjar
Jesús Villegas, jutge; secretari general de la Plataforma Cívica per la Independència Judicial, ha protagonitzat un article periodístic que titulat "El sistema crea més corruptes dels que podem jutjar" on s'afirmen coses com:
Els jutges no donen l’abast: són centenars els imputats poderosos als nostres jutjats (milers si féssim comptes de tota la democràcia). Són tants que aquesta ja no és una història de bons i dolents, perquè els nostres polítics no són més trilers que els d’altres països. Això s’ha convertit ara ja en el conte d’un gran pocavergonya: el sistema de partits que ha anat marginant els polítics que no consentien les xarxes de comissionistes amb què es pagaven les campanyes i de les quals alguns es lucraven. Aquesta perversió del sistema de partits ha contaminat tots els àmbits de la nostra vida pública; també la justícia. I abans que es carregui la democràcia, adverteix el jutge Villegas, hem d’aturar-lo, investigar-lo i reformar-lo.
[...]
N’hi ha centenars [de polítics imputats o investigats], és cert, per això queda clar que no és que els nostres polítics siguin especialment perversos, sinó que ens enfrontem a una corrupció sistèmica: el que està pervertit és el nostre sistema de partits.
[...] no podem esmenar-ho nosaltres sols. Miri, podem investigar, jutjar i condemnar molts corruptes, però, per molts que n’investiguem, el sistema en produeix encara més. Així que el que hem d’investigar, jutjar i reformar és el sistema. I ara mateix.
[...] un sistema dolent en què els partits polítics han envaït tots els àmbits de la vida pública i les institucions molt més enllà del que preveia la Constitució i és aconsellable per a la nostra democràcia.
[...]
El Constitucional està tan desprestigiat que no és capaç de complir les funcions que li assigna la Constitució. Per començar, el president té carnet de partit.
[...]
Com governen polítics a jutges? El CGPJ (Consejo General del Poder Judicial), els membres del qual són elegits pels partits polítics, decideix des de si em concedeix un permís a si m’obre una inspecció; em suspèn de sou i feina; o m’aparta de la carrera. Això és intimidatori. La nostra justícia està afectada d’un sistema clientelar.
[...]
Com el restablirien vostès? La meitat del CGPJ l’haurien d’elegir directament els 5.000 jutges espanyols i l’altra, els representants dels ciutadans. Haurien de ser tots els jutges els qui votessin i no a través de les associacions de jutges, ja que totes tenen orientació ideològica.
Davant aquest panorama el Govern de l'Estat (en funcions) es dedica a les cortines de fum detenint titellaires i denunciant poetesses irreverents... I s'omplen la boca de frases grandiloqüents pròpies de salva-patries i dels cacics de la cleptocràcia. Una vergonya!
Una abraçada.
Más corruptos de los que podemos juzgar
Jesús Villegas, juez; secretario general de la Plataforma Cívica por la Independencia Judicial, protagonizado un artículo que se titulado "El sistema crea más corruptos de los que podemos juzgar" donde se afirman cosas como:
Los jueces no dan abasto: son cientos los poderosos imputados en nuestros juzgados (miles si contáramos los de toda la democracia). Son tantos que esta ya no es una historia de buenos y malos, porque nuestros políticos no son más golfos que los de otros países. Esto se ha convertido ahora en el cuento de un gran sinvergüenza: el sistema de partidos que ha ido marginando a los políticos que no consentían las redes de comisionistas con que se pagaban las campañas y de las que algunos se lucraban. Esa perversión del sistema de partidos ha contaminado todos los ámbitos de nuestra vida pública; también la justicia. Y antes de que acabe con la democracia, advierte el juez Villegas, debemos detenerlo, investigarlo y reformarlo.
[…]
Hay cientos [políticos imputados o investigados], cierto, por eso está claro que no es que nuestros políticos sean especialmente perversos, sino que a lo que nos enfrentamos es a una corrupción sistémica: lo que está pervertido es nuestro sistema de partidos.
[...] no podemos enmendarlo nosotros solos. Mire, podemos investigar, enjuiciar y condenar a muchos corruptos, pero por muchos que investiguemos el sistema genera aún más. Así que lo que necesitamos investigar, juzgar y reformar es el sistema. Y ya.
[…] un sistema malo en el que los partidos políticos han invadido todos los ámbitos de la vida pública y las instituciones mucho más allá de lo que preveía la Constitución y es aconsejable para nuestra democracia.
[…]
El Constitucional está tan desprestigiado que no es capaz de cumplir las funciones que le asigna la Constitución. Para empezar, su presidente tiene carnet de partido.
[…]
¿Cómo gobiernan políticos a jueces? El CGPJ (Consejo General del Poder Judicial), cuyos miembros son elegidos por los partidos políticos, decide desde si me concede un permiso a si me abre una inspección; me suspende de empleo y sueldo, o me aparta de la carrera. Eso es intimidatorio. Nuestra justicia está hoy afectada de un sistema clientelar.
[…]
¿Cómo lo restablecerían ustedes? La mitad del CGPJ deberían elegirlo directamente los 5.000 jueces españoles, y la otra los representantes de los ciudadanos. Deberían ser todos los jueces quienes votaran y no a través de las asociaciones de jueces, ya que todas tienen orientación ideológica.
Ante este panorama el Gobierno de el Estado (en funciones) se dedica a las cortinas de humo deteniendo titiriteros y denunciando poetisas irreverentes... Y se llenan la boca de frases grandilocuentes propias de salva-patrias y de los caciques de la cleptocracia. ¡Una vergüenza!
Un abrazo.
[Entrada 118]
Bolivarians
Els països Bolivarians estrictament són les sis nacions hispanoamericanes (Bolívia, Colòmbia, Equador, Panamà, Perú i Veneçuela) l'origen republicà dels quals es remunta a les guerres independentistes dutes a terme —parcial o totalment— pels ideals i els exèrcits liderats per Simón Bolívar a els virregnats de Nova Granada i del Perú. Tot i que Panamà no compleix estrictament aquests requisits aquest país es considera bolivarià ja que, proclamada la independència de l'istme en 1821, els patriotes panamenys es van unir de manera voluntària les antigues províncies virregnals de Panamà i Veraguas a la Gran Colòmbia i, dissolta aquesta (1830), dit territori va formar part de Colòmbia fins a 1903. a més, Bolívar va triar a Panamà com a seu del Congrés Amfictiònic.
El bolivarianisme és un corrent de pensament polític teòricament basat en la vida i obra de Simón Bolívar, que s'ha convertit amb els anys en una qüestió de culte amb més o menys suport en els països bolivarians (Bolívia, Colòmbia, Perú, Equador, Panamà i Veneçuela). El bolivarianisme, com a ideologia, uneix el patriotisme hispanoamericà, el republicanisme cívic-humanista i el socialisme. No obstant això, aquesta última tendència ideològica és poc probable en el context històric, ja que el pensament de Bolívar i els seus afins s'apropava més a l'acumulació de les riqueses en el si de famílies i terratinents. Avui dia diversos líders polítics, grups comunitaris i moviments socials basen els seus propis projectes en interpretacions dels ideals de Bolívar. Vegeu, per exemple, l'iniciat per l'expresident de Veneçuela Hugo Chávez, i que ha inspirat així a diversos líders llatinoamericans com el president de l'Equador, Rafael Correa i el president de Bolívia, 
Evo Morales, que es basen en les idees de Simón Bolívar i que s'emmarquen en el denominat socialisme del segle XXI, sorgit arran de la revolució bolivariana a Veneçuela.
El govern de Rafael Correa a l'Equador està portant al seu país a un creixement constant, tant que cada dia són mes dels equatorians que en el seu moment van emigrar Europa a la recerca de millors condicions de vida arran de la crisi de 1999, que estan tornant al seu país d'origen i hi ha ja una important colònia de joves espanyols establerts en aquest país ja sigui com a petits empresaris o com a empleats d'empreses espanyoles que han aconseguit contractes de negoci a l'Equador.
Les propostes i posicionaments econòmics de Rafael Correa (Doctor en economia per la Universitat d'Illinois) per al govern del país, reflectides en la composició del seu equip executiu, estan a mig camí de la «línia dura» d'Hugo Chávez i Evo Morales i les tendències més clàssicament socialdemòcrates de Néstor Kirchner o Luiz Inácio Lula da Silva. Proposa la renegociació del deute extern del país, l'aturada de les negociacions per incorporar-se al Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb els Estats Units, amb una posterior renegociació, i una major despesa en aspectes socials. És partidari de limitar el pagament del deute extern i, fins i tot, de renegociar-lo de forma semblant a com s'ha fet a l'Argentina amb el govern de Kirchner. Ha posat en marxa una reforma de la constitució actual i vol modificar el marc institucional de l'estat.
Un altre cas d'un estat simpatitzant amb les tesis bolivarianes és Uruguai gràcies al seu president, Tabaré Vázquez, el govern funciona i va endavant amb plantejaments valents com el Pla d'Equitat que apunta cap a una igualtat intergeneracional, de gènere, ètnic-racial, equitat territorial i d'oportunitats sense distinció, o un Pla d'Emergència social, l'objectiu del qual és generar les condicions de caràcter estructural imprescindibles per emprendre efectivament el camí cap a la igualtat, l'equitat i la justícia social. Un pla que pretén aconseguir la sortida de la indigència i la pobresa, aportant respostes a les demandes i necessitats més bàsiques sobretot en alimentació i salut.
Dins de les relacions internacionals del govern del Dr. Vázquez destaquen la represa de relacions amb Cuba, l'afermada amistat entre el govern uruguaià i el veneçolà, la mala comunicació entre Uruguai i Argentina, les dures crítiques del mandatari al Mercosur, la negativa del govern a signar un TLC amb els Estats Units, les millorades relacions amb altres governs "progressistes" com el de Bolívia, Xile, Brasil i Equador i finalment, les noves fronteres de comerç amb països com Nova Zelanda, Rússia, Xina, Índia i els Emirats Àrabs Units.
Està clar que no tots els bolivarians estan a Veneçuela (amb Chávez i Maduro) ni a Bolívia (amb Morales), i que alguns d'aquests bolivarians progressen sense que se'n parli. Jutjar les idees bolivarianes veient tan sols a Maduro o les bravates de Chávez, seria com limitar-nos a veure el liberalisme mirant només a Pinochet o Videla, o veure els seus avantatges analitzant tan sols el que ha passat amb la British-Rail o la regressió del sistema sanitari públic del Regne Unit, des del govern de la Thatcher, tot i que també formin part de la seva història. I és que, al cap i a la fi, ni els "dolents" són tan dolents ni els "bons" són tan bons.
Una abraçada.
Bolivarianos
Los países bolivarianos estrictamente son las seis naciones hispanoamericanas (Bolivia, Colombia, Ecuador, Panamá, Perú y Venezuela) cuyo origen republicano se remonta a las guerras independentistas llevadas a cabo —parcial o totalmente— por los ideales y los ejércitos liderados por Simón Bolívar en los virreinatos de Nueva Granada y del Perú. Aunque Panamá no cumple estrictamente estos requisitos este país se considera bolivariano ya que, proclamada la independencia del istmo en 1821, los patriotas panameños se unieron de manera voluntaria a las antiguas provincias virreinales de Panamá y Veraguas a la Gran Colombia y, disuelta esta (1830), dicho territorio formó parte de Colombia hasta 1903. Además, Bolívar eligió a Panamá como sede del Congreso Anfictiónico.
El bolivarianismo es una corriente de pensamiento político teóricamente basada en la vida y obra de Simón Bolívar, que se ha convertido con los años en una cuestión de culto con mayor o menor apoyo en los países bolivarianos (Bolivia, Colombia, Perú, Ecuador, Panamá y Venezuela). El Bolivarianismo, como ideología, une el patriotismo hispanoamericano, el republicanismo cívico-humanista y el socialismo. Sin embargo, esta última tendencia ideológica es poco probable en el contexto histórico, ya que el pensamiento de Bolívar y sus allegados se acercaba más a la acumulación de las riquezas en el seno de familias y terratenientes. Hoy en día varios líderes políticos, grupos comunitarios y movimientos sociales basan sus propios proyectos en interpretaciones de los ideales de Bolívar. Véase, por ejemplo, el iniciado por el ex-presidente de Venezuela Hugo Chávez, y que ha inspirado así a varios líderes latinoamericanos como el presidente de Ecuador, Rafael Correa y el presidente de Bolivia, Evo Morales, quienes se basan en las ideas de Simón Bolívar y que se enmarcan en el denominado socialismo del siglo XXI, surgido a raíz de la revolución bolivariana en Venezuela.
El gobierno de Rafael Correa en Ecuador está llevando a su país a un crecimiento constante, tanto que cada día son más de los ecuatorianos que en su momento emigraron Europa en busca de mejores condiciones de vida a raiz de la crisis de 1999, que están volviendo a su país de origen y hay ya una importante colonia de jóvenes españoles afincados en ese país ya sea como pequeños empresarios o como empleados de empresas españolas que han conseguido contratos de negocio en Ecuador.
Las propuestas y posicionamientos económicos de Rafael Correa (Doctor en economía por la Universidad de Illinois) para el gobierno del país, reflejadas en la composición de su equipo ejecutivo, están a medio camino de la «línea dura» de Hugo Chávez y Evo Morales y las tendencias más clásicamente socialdemócratas de Néstor Kirchner o Luiz Inacio Lula da Silva. Propone la renegociación de la deuda externa del país, el paro de las negociaciones para incorporarse al Tratado de Libre Comercio (TLC) con Estados Unidos, con una posterior renegociación, y un mayor gasto en aspectos sociales. Es partidario de limitar el pago de la deuda externa y, incluso, de renegociarla de forma similar a como se ha hecho en Argentina con el gobierno de Kirchner. Ha puesto en marcha una reforma de la constitución y quiere modificar el marco institucional del estado.
Otro caso de un estado simpatizante con las tesis bolivarianas és Uruguay gracias a su presidente, Tabaré Vázquez, cuyo gobierno funciona y va adelante con planteos valientes como el Plan de Equidad que apunta hacia una igualdad intergeneracional, de género, étnico–racial, equidad territorial y de oportunidades sin distinción, o un Plan de Emergencia Social cuyo objetivo es generar las condiciones de carácter estructural imprescindibles para emprender efectivamente el camino hacia la igualdad, la equidad y la justicia social. Un plan que pretende lograr la salida de la indigencia y la pobreza, aportando respuestas a las demandas y necesidades más básicas sobre todo en alimentación y salud.
Dentro de las relaciones internacionales del gobierno del Dr. Vázquez destacan la reanudación de relaciones con Cuba, la afianzada amistad entre el gobierno uruguayo y el venezolano, la mala comunicación entre Uruguay y Argentina, las duras críticas del mandatario al Mercosur, la negativa del gobierno a firmar un TLC con Estados Unidos, las mejoradas relaciones con otros gobiernos "progresistas" como el de Bolivia, Chile, Brasil y Ecuador y finalmente, las nuevas fronteras de comercio con países como Nueva Zelanda, Rusia, China, India y Emiratos Árabes Unidos.
Está claro que no todos los bolivarianos están en Venezuela (con Chávez y Maduro) ni en Bolívia (con Morales), y que algunos de esos bolivarianos progresan sin que se hable de ellos. Juzgar las ideas bolivarianas viendo tan solo a Maduro o las bravatas de Chávez, sería como limitarnos a ver el liberalismo mirando solo a Pinochet o Videla, o ver sus ventajas analizando tan solo lo que ha pasado con la British-Rail o la regresión del sistema sanitario público del Reino Unido, desde el gobierno de la Thatcher, aunque también formen parte de su historia. Y es que, al fin y al cabo, ni los "malos" son tan malos ni los "buenos" son tan buenos.
Un abrazo.
[Entrada 117]
No us resigneu
En aquesta ocasió em basaré en paraules d'altres que van saber dir de forma ben clara el que vull expressar.
Reed Brody, advocat, anomenat el 'caçador de dictadors' que es defineix a si mateix amb aquestes paraules: Tinc 63 anys. Vaig néixer i visc a Brooklyn, però la meva parella, Isabel Coixet, viu a Barcelona. Tinc un fill de 15 anys. Sóc conseller jurídic de Human Rights Watch. Tenim la potència i la possibilitat de tenir un món millor. Sóc d'origen jueu però els meus pensaments tendeixen cap al budisme. A La contra del diari La Vanguardia sota el títol "La gran diferència està entre resignar-se o lluitar" assegurava que calia: Mostrar a la gent que no han d'acceptar la seva sort, que poden lluitar per la justícia, és el gran canvi.
En el Llibre "Por qué la crisis no acabará nunca" (Laertes, 2015), un dels seus autors, Jordi Solé, que és Doctor en Física per la Univerisad Politècnica de Catalunya i investigador contractat a l'Institut de Ciències del Mar (CSIC), diu que: "desde el mundo puramente racional y objetivo de la ciencia, creo extremadamente importante continuar la labor que desde hace años empezaron otros científicos: concienciar, educar y transmitir la idea que el ser humano, el homo sapiens, es solo una pequeña pieza dependiente de todo un conjunto y que, si seguimos con la alocada tendencia actual, nos dirigimos a un precipicio"
El coautor d'aquesta mateixa obra, Francesc Sardà, que és Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i Professor d'Investigació de l'Institut de Ciències del Mar (CSIC), diu: "Viendo que nuestros dirigentes quieren ignorar este problema y no hacen lo suficiente para contribuir a solucionarlo, busco maneras de influir en el modelo de sociedad actual para evitar llegar a un futuro desolador. Quiero tener esperanza. Pero la esperanza, de por si, no resuelve los problemas. Si no hago nada, nada sucederá. Por poco que haga contribuiré a la esperanza".
La transformació que requereix el nostre món "es troba amb dos obstacles titànics: la inèrcia del mode de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats." Asseguren al manifest "ÚLTIMA CRIDA. Això és més que una crisi econòmica i de règim: és una crisi de civilització". Manifest impulsat per científics, investigadors, acadèmics, escriptors, economistes, professionals en general, representants de grups ecologistes i representants polítics. I hi afegeixen que "Per a evitar el caos i la barbàrie cap a on avui estem dirigint-nos, necessitem una ruptura política profunda amb l’hegemonia vigent, i una economia que tingui com a fi la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l’increment del benefici privat". I conclou el manifest amb aquestes paraules: "Una civilització s’acaba i n’hem de construir una altra de nova. Les conseqüències de no fer res —o fer massa poc— ens porten directament al col·lapse social, econòmic i ecològic. Però si comencem avui, encara podem ser les i els protagonistes d’una societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta".
Una abraçada.
No resignarse
En esta ocasión voy a basarme en palabras de otros que supieron decir de forma muy clara lo que quiero expresar.
Reed Brody, abogado, apodado el ‘cazador de dictadores’ que se define a si mismo con estas palabras: Tengo 63 años. Nací y vivo en Brooklyn, pero mi pareja, Isabel Coixet, vive en Barcelona. Tengo un hijo de 15 años. Soy consejero jurídico de Human Rights Watch. Tenemos la potencia y la posibilidad de tener un mundo mejor. Soy de origen judío pero mis pensamientos tienden hacia el budismo. En La contra del diario La Vanguardia bajo el título “La gran diferencia estriba entre resignarse o luchar” aseguraba que había que: Mostrar a la gente que no deben aceptar su suerte, que pueden luchar por la justicia, es el gran cambio.
En el Libro "Por qué la crisis no acabará nunca" (Laertes, 2015), uno de sus autores, Jordi Solé, que es Doctor en Física por la Univerisad Politècnica de Catalunya e investigador contratado en el Instituto de Ciencias del Mar (CSIC), dice que: "desde el mundo puramente racional y objetivo de la ciencia, creo extremadamente importante continuar la labor que desde hace años empezaron otros científicos: concienciar, educar y transmitir la idea que el ser humano, el homo sapiens, es solo una pequeña pieza dependiente de todo un conjunto y que, si seguimos con la alocada tendencia actual, nos dirigimos a un precipicio".
El coautor de esa misma obra, Francesc Sardà, que es Doctor en Biología por la Universidad de Barcelona y Profesor de Investigación del Instituto de Ciencias del Mar (CSIC), dice: "Viendo que nuestros dirigentes quieren ignorar este problema y no hacen lo suficiente para contribuir a solucionarlo, busco maneras de influir en el modelo de sociedad actual para evitar llegar a un futuro desolador. Quiero tener esperanza. Pero la esperanza, de por si, no resuelve los problemas. Si no hago nada, nada sucederá. Por poco que haga contribuiré a la esperanza".
La transformación que requiere nuestro mundo "topa con dos obstáculos titánicos: la inercia del modo de vida capitalista y los intereses de los grupos privilegiados." Aseguran en el manifiesto "ÚLTIMA LLAMADA. Esto es más que una crisis económica y de régimen: es una crisis de civilización". Manifiesto impulsado por científicos, investigadores, académicos, escritores, economistas, profesionales en general, representantes de grupos ecologistas y representantes políticos. Y añaden "Para evitar el caos y la barbarie hacia donde hoy estamos dirigiéndonos, necesitamos una ruptura política profunda con la hegemonía vigente, y una economía que tenga como fin la satisfacción de necesidades sociales dentro de los límites que impone la biosfera, y no el incremento del beneficio privado". Y concluye el manifiesto con estas palabras: "Una civilización se acaba y hemos de construir otra nueva. Las consecuencias de no hacer nada –o hacer demasiado poco– nos llevan directamente al colapso social, económico y ecológico. Pero si empezamos hoy, todavía podemos ser las y los protagonistas de una sociedad solidaria, democrática y en paz con el planeta".
Un abrazo.
[Entrada 116]
Sobre la herència
Sé que el tema és espinós, que aixecarà espurnes i que és un debat difícil, però fa pocs dies vaig prometre que en parlaria i, tot i que em fa certa mandra, ho faré.
Dins del món animal crec que som l'única especie que tenim pràctiques com aquestes. Algunes dignitats, com la de ser rei o duc i altres títols nobiliaris passen de pares a fills. El el món animal no conec cap especie on el lideratge passi de pares a fills i menys encara per línia paterna, de mascle a mascle. Tot i que hi ha especies on el lideratge està reservat als mascles el líder sempre ha de demostrar que està capacitat per ser-ho, mai ho és per ser fill de...
Antigament fins i tot s'havien heretat càrrecs administratius i d'altres llocs de treball però aquesta pràctica ja l'hem desterrada i la desqualifiquem dient que es tracta de nepotisme. D'altra banda cada dia hi ha més estats on el càrrec de cap d'estat no s'hereta per via seminal.
Amb els béns passa una cosa semblant, la persona pot decidir de forma més o menys lliure que se'n farà dels seus béns quan ell morí i el receptor o hereu pot gaudir de la situació d'avantatge familiar sense tenir altre merit que el purament seminal. Des del punt de vista d'una societat igualitària això és la primera i principal font de desigualtat, ja que perpetua les avantatges d'aquelles persones que no mèrit cap mèrit, simplement foren concebuts per aquell mascle (o que almenys així ho creu el mascle progenitor).
Fixem-nos que les herències encara avui en dia són les que generen més problemes a les famílies, en general desperten la cobdícia dels hereus i és la justificació de litigis irreconciliables entre germans, trencant famílies.
A més, el pare, ha de tenir la garantia que aquell que l'hereta és fruit del seu semen i això només es pot controlar tenir un control ferri sobre l'activitat sexual de la seva femella, de la mare dels seus fills. Aquesta és, sens dubte, la causa de la discriminació social de la dona, ja que a partir del moment en què un humà podia heretar del seu pare la femella humana va passar a ser possessió del seu mascle. Això podria haver passat el dia que l'home va descobrir que el mascle era imprescindible per a la procreació, però va passar a la prehistòria i no hi ha evidències de quan es va produir. Tan sols hi ha evidències de què als albors de la civilització la dona ja era discriminada.
Finalment, que la família pugui conservar i repartir-se els béns que ha acumulat els seus avantpassats genera i fomenta la cobdícia amb la justificació de què aquesta acumulació es fa pel bé dels propis fills, però d'altra banda tots sabem que ningú es fa ric treballant.
Per tot el que representa em sembla una de les pràctiques més nefastes de la humanitat.
Una abraçada.
Sobre la herencia
Sé que el tema es espinoso, que levantará chispas y que es un debate difícil, pero hace pocos días prometí que hablaría de él y, aunque me da cierta pereza, lo haré.
En el mundo animal creo que somos la única especie que tenemos prácticas como éstas. Algunas dignidades, como la de ser rey o duque y otros títulos nobiliarios pasan de padres a hijos. El el mundo animal no conozco ningúna especie donde el liderazgo pase de padres a hijos y menos aún por línea paterna, de macho a macho. Aunque hay especies donde el liderazgo está reservado a los machos el líder siempre tiene que demostrar que está capacitado para serlo, nunca lo es por ser hijo de...
Antiguamente incluso se habían heredado cargos administrativos y de otros puestos de trabajo pero esa práctica ya la hemos desterrado y la descalificamos diciendo que se trata de nepotismo. Por otro lado cada día hay más estados donde el cargo de jefe de estado no se hereda por vía seminal.
Con los bienes pasa algo parecido, las personas puede decidir de forma más o menos libre que pasará de sus bienes cuando él muera y el receptor o heredero puede disfrutar de la situación de ventaja familiar sin tener otro mérito que el puramente seminal. Desde el punto de vista de una sociedad igualitaria esto es la primera y principal fuente de desigualdad, ya que perpetúa las ventajas de aquellas personas que no tienen ningún mérito, simplemente fueron concebidos para aquel macho (o que al menos así lo cree el macho progenitor).
Fijémonos en que las herencias aún hoy en dia son las que generan más problemas en las familias, en general despiertan la codicia de los herederos y es la justificación de litigios irreconciliables entre hermanos, rompiendo familias.
Además, el padre, tiene que tener la garantía de que aquel que la hereda es fruto de su semen y eso sólo se puede controlar teniendo un control férreo sobre la actividad sexual de su hembra, de la madre de sus hijos. Esta es, sin duda, la causa de la discriminación social de la mujer, ya que a partir del momento en que un humano podía heredar de su padre la hembra humana pasó a ser posesión de su macho. Esto podría haber pasado el día en que el hombre descubrió que el macho era imprescindible para la procreación, pero eso paso en la prehistoria y no hay evidencias de cuando se produjo. Tan solo hay evidencias de que en los albores de la civilización la mujer ya estaba discriminada.
Finalmente, que la familia pueda conservar y repartirse los bienes que han acumulado sus antepasados genera y fomenta la codicia con la justificación de que esa acumulación se hace por el bien de los propios hijos, pero por otro lado todos sabemos que nadie se ha hecho rico trabajando.
Por todo lo que representa me parece una de las prácticas más nefastas de la humanidad.
Un abrazo.
[Entrada 115]
Espanya 14 vegades pitjor que Grècia
Amb motiu del fòrum econòmic mundial de Davos, Oxfam Intermon va organitzar una roda de premsa per parlar de la situació econòmica del món i en concret de la desigualtat, on hi va participar entre altres el president del Cercle d'Economia i catedràtic de Política Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona.
La principal malaltia del món és la concentració de la riquesa, ja denunciada per Thomas Piketty a la seva obra El capital al segle XXI. Fins i tot el FMI ha advertit dels efectes negatius d'aquesta concentració. Les xifres són impressionants només cal llegir l'informe Europa para la mayoría, no para las élites o aquest altre Una economía al servicio del 1%.
Pel que fa a la desigualtat les xifres d'Espanya són escandaloses. Es tracta del segon país més desigualitari de la OCDE, només té pel davant Estònia. També és el segon on més ha crescut la desigualtat en els darrers anys, només té pel davant a Xipre. Resulta que aquest creixement de la desigualtat és 14 vegades el de Grècia. Alguns economistes han intentat donar-ne la culpa a la crisi i a l'atur, però és que resulta que el país de la OCDE on més ha decrescut la desigualtat social és a Portugal. Exactament, la rescatada Portugal! Mentrestant l'Europa ultraliberal y els mercats financers estan castigant a Tsipras y al govern de Portugal, al mateix temps que protegeixen el de Rajoy.
Mentrestant a Espanya, on un de cada tres habitants (el 29,2%) està en risc de pobresa, s'acaba de fer una reforma fiscal que l'ha transformada en un dels països d'Europa amb menys pressió fiscal, amb un sistema fiscal cada vegada menys progressiu, i on més del 80% de les inversions dels espanyols al l'estranger s'han fet a les illes Caiman. Un país que presumeix de tenir la segona fortuna del món (Amancio Ortega), cosa que per a mi és una vergonya. A les planes web d'Oxfam Intermon s'afirma que si Bill Gates es gastés un milió diari (365 milions l'any) necessitaria 281 anys per gastar-se tota la seva fortuna, i pregunta quan de temps necessitaries tu... Entre 2007 i 2014 el salari mitjà a Espanya s'ha desplomat un 22% i el sou més alts són 18 vegades els del 10% més pobres.
Com s'explica llavors que a les zones més deprimides, com és el cas de Nou Barris a Barcelona, de l'Hospitalet o de Badalona cada dia hi hagi més votants de la dreta? Els teòrics diuen que és per por, per por a perdre el poc que tenen. Perquè han aconseguit fer-los creure que amb els altres encara seria pitjor. Un exemple recent de com crear un clima de por: resulta que com que ja no tenim la URSS ni Cuba ni Xina per fer por ara el dolent és Maduro. I mentre el PSOE intenta acostar-se a Podemos per formar govern, la premsa de la dreta anuncia una suposada reunió de Maduro amb Podemos, la CUP i el sogre de no se qui d'ETA. Cosa que pot ser tan certa com aquell suposat compte corrent del llavors alcalde de Barcelona, Xavier Trias, a Suïssa, que es va poder demostrar que no havia existit mai.
Una abraçada.
España 14 veces peor que Grecia
Con motivo del foro económico mundial de Davos, Oxfam Intermon organizó una rueda de prensa para hablar de la situación económica del mundo y en concreto de la desigualdad, donde participó entre otros el presidente del Círculo de Economía y catedrático de Política Económica de la Universidad Autónoma de Barcelona.
La principal enfermedad del mundo es la concentración de la riqueza, ya denunciada por Thomas Piketty a su obra El capital en el siglo XXI. Incluso el FMI ha advertido de los efectos negativos de esta concentración. Las cifras son impresionantes sólo hay que leer el informe Europa para la mayoría, no para las élites o este otro Una economía al servicio del 1%.
En cuanto a la desigualdad las cifras de España son escandalosas. Se trata del segundo país más desigualitario de la OCDE, sólo tiene por delante Estonia. También es el segundo donde más ha crecido la desigualdad en los últimos años, sólo tiene por delante a Chipre. Resulta que ese crecimiento de la desigualdad es 14 veces el de Grecia. Algunos economistas han intentado dar la culpa a la crisis y al paro, pero es que resulta que el país de la OCDE donde más ha decrecido la desigualdad social es en Portugal. Exactamente, la rescatada Portugal! Mientras la Europa ultraliberal y los mercados financieros están castigando a Tsipras y al gobierno de Portugal, al mismo tiempo que protegen al de Rajoy.
Mientras tanto en España, donde uno de cada tres habitantes (el 29,2%) está en riesgo de pobreza, acaba de hacer una reforma fiscal que lo ha transformado en uno de los países de Europa con menos presión fiscal, con un sistema fiscal cada vez menos progresivo, y donde más del 80% de las inversiones de los españoles en el extranjero se han hecho en las islas Caimán. Un país que presume de tener la segunda fortuna del mundo (Amancio Ortega), lo que para mí es una vergüenza. En las páginas web de Oxfam Intermon se afirma que si Bill Gates se gastara un millón diario (365 millones al año) necesitaría 281 años para gastarse toda su fortuna, y pregunta cuánto tiempo necesitarías tú ... Entre 2007 y 2014 el salario medio en España se ha desplomado un 22% y el sueldo más altos son 18 veces los del 10% más pobres.
¿Cómo se explica entonces que en las zonas más deprimidas, como es el caso de Nou Barris en Barcelona, del Hospitalet o Badalona cada día haya más votantes de la derecha? Los teóricos dicen que es por miedo, por miedo a perder lo poco que tienen. Porque han conseguido hacerles creer que con los otros aún sería peor. Un ejemplo reciente de cómo crear un clima de miedo: Resulta que como ya no tenemos a la URSS ni a Cuba ni a China para dar miedo ahora el malo es Maduro. Y mientras el PSOE intenta acercarse a Podemos para formar gobierno, la prensa de la derecha anuncia una supuesta reunión de Maduro con Podemos, la CUP y el suegro de no se quién de ETA. Algo que puede ser tan cierto como aquella supuesta cuenta corriente del entonces alcalde de Barcelona, Xavier Trias, en Suiza, que se pudo demostrar que no había existido nunca.
Un abrazo.
[Entrada 114]
A tall de conclusió
Està clar que malgrat que sabem moltes coses encara n'hi ha més que ignorem. Sé que amb el temps anirem desvetllant aquestes incògnites que encara ens plantegem i que pot ser que algun dia les meves preguntes acabin tenint una resposta. De moment no la tenen.
Alguns conjecturen que de la mateixa manera que els excedents de la recol·lecció i més endavant de la producció d'aliments varen permetre alliberar en algunes persones dels treballs de recol·lecció i després de producció dels aliments i dels altres elements com ara els vestits, varen també fer-los adonar del poder que tenia el qui controlava aquests excedents i això va despertar l'afany de poder i la cobdícia que havien estat controlades fins aquell moment en les comunitats igualitàries que no havien disposat d'excedents. Conjectura que em sembla força raonable, però que crec que està mancada d'evidències que la sustentin.
Això no impedeix que segueixi creient que aquest sistema social nostre està lluny de ser el millor possible, que sens dubte podem millorar-lo i que la equitat i la llibertat són compatibles amb la civilització ja que ho van ser, si més no, durant quasi 3000 anys.
Malgrat el que defensen els liberals, el que sí tinc ben clar és que això, una societat lliure i justa, requereix un repartiment just de la riquesa que no és assolible sense un control estricte del comerç. Lluny d'un mercat lliure, el que ens cal és un mercat just.
Un altre element que em sembla injust i que ha contribuït en aquesta inequitativitat social que patim és el dret a heretar els béns i privilegis que hagin acumulat els nostres progenitors. O potser hauria de dir el dret d'una persona a disposar de les seves riqueses i privilegis fins i tot després de mort. Però això és un altre tema, una altra polèmica, que en tot cas, tot i que ja l'hagi apuntada, requerix d'una reflexió específica que em permeti raonar exactament el que vull dir. I com aquest tema n'hi ha d'altres com l'especulació, la banca, o:
Els poders públics promouran eficaçment les diverses formes de participació en l'empresa i fomentaran, mitjançant una legislació adequada, les societats cooperatives. També establiran els mitjans que facilitin l'accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció. (Article 129.2 de la Constitució espanyola de 1978)
Una abraçada.
A modo de conclusión
Está claro que a pesar de que sabemos muchas cosas aún son más las que ignoramos. Sé que con el tiempo iremos desvelando estas incógnitas que todavía nos planteamos y que puede que algún día mis preguntas acaben teniendo una respuesta. Por el momento no la tienen.
Algunos conjeturan que del mismo modo que los excedentes de la recolección y más adelante de la producción de alimentos permitieron liberar a algunas personas de los trabajos de recolección y después de producción de los alimentos y de los otros elementos como son los vestidos, les hicieron también darse cuenta del poder que tenía el que controlaba esos excedentes y eso despertó el afán de poder y la codicia que habían sido controladas hasta ese momento en las comunidades igualitarias que no habían dispuesto de excedentes. Conjetura que me parece bastante razonable, pero que creo que carece de evidencias que la sustenten.
Esto no impide que siga creyendo que este sistema social nuestro está lejos de ser lo mejor posible, que sin duda podemos mejorarlo y que la equidad y la libertad son compatibles con la civilización ya que lo fueron, por lo menos, durante casi 3000 años.
Pese a lo que defienden los liberales, lo que sí tengo claro es que eso, una sociedad libre y justa, requiere un reparto justo de la riqueza que no es alcanzable sin un control estricto del comercio. Lejos de un mercado libre, lo que necesitamos es un mercado justo.
Otro elemento que me parece injusto y que ha contribuido en esta inequitatividad social que sufrimos es el derecho a heredar los bienes y privilegios que hayan acumulado nuestros progenitores. O quizás debería decir el derecho de una persona a disponer de sus riquezas y privilegios incluso después de muerto. Pero eso es otro tema, otra polémica, que en todo caso, aunque ya la haya apuntado, requiere de una reflexión específica que me permita razonar exactamente lo que quiero decir. Y como este tema hay otros como la especulación, la banca, o:
Los poderes públicos promoverán eficazmente las diversas formas de participación en la empresa y fomentarán, mediante una legislación adecuada, las sociedades cooperativas. También establecerán los medios que faciliten el acceso de los trabajadores a la propiedad de los medios de producción. (Articulo 129.2 de la Constitución española de 1978)
Un abrazo.
[Entrada 113]
La femella humana
Des del punt de vista biològic l'evolució selecciona aquells individus més eficaços en la producció de cries i en la propagació d'elles a llocs adequats per viure. Les cries dels altres mamífers neixen amb un cervell que ja s'ha desenvolupat entre 85 i el 95% del que serà el cervell que tindrà d'adult. Per contra l'humà neix amb un cervell que només s'ha desenvolupat en un 65% i necessita d'alguns anys per tenir l'autonomia que la cria d'un altre mamífer aconsegueix en pocs dies o setmanes. Sota aquest punt de vista sembla que som una especie poc eficaç en la producció de cries. En totes les especies és la femella qui alleta al nadó i qui es fa càrrec de la seva educació, almenys durant el període en què l'alletament encara forma part important de l'alimentació del petit. Aquest fet condiciona força la llibertat i el rol social de femella humana en el seu període de fertilitat que ocupa bona part de la seva vida adulta. Especialment a l'antiguitat quan no hi havia més divisió del treball que la imposada per la natura.
Les evidències demostren que a la prehistòria si bé la cacera i la pesca eren tasques més aviat masculines, ja que les dones en fer-se càrrec de la prole no podien anar gaire lluny de les zones d'acampada, la recol·lecció era una tasca molt més compartida on la participació femenina era força més important i moltes vegades era una tasca quasi exclusivament femenina. Amb el canvi cognitiu que es produí cap al 60.000 a.n.e. la cacera va anar perdent rellevància i va deixar de ser l'eix central de la subsistència, cosa que va fer créixer la importància de la recol·lecció i la del paper de la dona en el subministrament d'aliments.
No hi ha evidències sobre el funcionament familiar a la prehistòria. Alguns afirmen que eren societats matriarcals com ho són les dels ximpanzés (amb els que compartim una mica més del 98% de la dotació genètica) i la d'altres primats no tan propers. El que sembla clar és que en algun moment a la societat humana es va prendre consciència de la importància del mascle en la procreació. A partir d'aquest fet, en aquell o en algun altre moment posterior, el mascle humà va voler controlar la seva prole per poder diferenciar-la. Això pot tenir sentit quan hi va començar a haver drets d'herència, és a dir, quan ser fill d'algú va tenir alguna importància. De la mateixa manera que l'escriptura no va aparèixer fins que no va ser necessària per controlar la producció, els excedents, els deutes, etc. el saber qui era el pare no va tenir cap interès fins que no va ser útil per a alguna cosa. El que és evident és que voler saber quin mascle és el pare d'un nadó obliga a limitar la llibertat sexual de la femella, no pas la del mascle.
Cap al 7.000 a.n.e. comença a aparèixer el concepte d'unitat familiar quan la agricultura i la ramaderia ja són el medi més important de produir aliment i ja es viu en aldees d'una mida considerable. És el moment en què comença a tenir importància la propietat i el llinatge ja que una família gran té més capacitat de producció. També hi ha evidències d'una clara divisió entre les ocupacions d'homes i dones.
A les normes legals escrites que s'han conservat de la història més antiga, com el codi d'Hammurabi (1793-1750 a.n.e.), es reflecteix que hi havia àrees com la sanitat que estaven en mans femenines (llevadores, dides, sanadores...), altres com la prostitució eren compartides, i la majoria de les de major rellevància estaven reservades a l'home. La dona en aquell moment ja tenia la seva llibertat d'acció ben limitada.
El que es desconeix és en quin moment l'home va prendre el poder a la societat, relegant a les dones a un paper secundari i limitat. Ni tan sols se sap si la societat patriarcal va ser cosa de l'Homo Sapiens o ho va heretar d'algun dels homínids que el van precedir, tot i que sigui poc probable. El que està clar és que quan es va iniciar la escriptura aquest fet ja s'havia produït i amb més o menys intensitat s'ha mantingut fins avui.
Una abraçada.
La hembra humana
Desde el punto de vista biológico la evolución selecciona aquellos individuos más eficaces en la producción de crías y en la propagación de ellas en lugares adecuados para vivir. Las crías de los otros mamíferos nacen con un cerebro que ya se ha desarrollado entre 85 y el 95% de lo que será el cerebro que tendrá de adulto. En cambio el humano nace con un cerebro que sólo se ha desarrollado en un 65% y necesita de algunos años para tener la autonomía que la cría de otro mamífero consigue en pocos días o semanas. Bajo este punto de vista parece que somos una especie poco eficaz en la producción de crías. En todas las especies es la hembra quien amamanta al bebé y que se hace cargo de su educación, al menos durante el período en que la lactancia aún forma parte importante de la alimentación del pequeño. Este hecho condiciona bastante la libertad y el rol social de hembra humana en su periodo de fertilidad que ocupa buena parte de su vida adulta. Especialmente en la antigüedad cuando no había más división del trabajo que la impuesta por la naturaleza.
Las evidencias demuestran que en la prehistoria si bien la caza y la pesca eran tareas más bien masculinas, ya que las mujeres en hacerse cargo de la prole no podían ir muy lejos de las zonas de acampada, la recolección era una tarea mucho más compartida donde la participación femenina era bastante más importante y muchas veces era una tarea casi exclusivamente femenina. Con el cambio cognitivo que se produjo hacia el 60.000 a.n.e. la caza fue perdiendo relevancia y dejó de ser el eje central de la subsistencia, lo que hizo crecer la importancia de la recolección y la del papel de la mujer en el suministro de alimentos.
No hay evidencias sobre el funcionamiento familiar en la prehistoria. Algunos afirman que eran sociedades matriarcales como lo son las de los chimpancés (con los que compartimos un poco más del 98% de la dotación genética) y la de otros primates no tan cercanos. Lo que parece claro es que en algún momento a la sociedad humana se tomó conciencia de la importancia del macho en la procreación. A partir de este hecho, en aquel o en algún otro momento posterior, el macho humano quiso controlar su prole para poder diferenciarla. Esto puede tener sentido cuando comenzó a tener derechos de herencia, es decir, cuando ser hijo de alguien tuvo alguna importancia. Del mismo modo que la escritura no apareció hasta que no fue necesaria para controlar la producción, los excedentes, las deudas, etc. el saber quien era el padre no tuvo ningún interés hasta que no fue útil para algo. Lo que es evidente es que querer saber qué macho es el padre de un bebé obliga a limitar la libertad sexual de la hembra, no la del macho.
Hacia el 7000 a.n.e. comienza a aparecer el concepto de unidad familiar cuando la agricultura y la ganadería ya son el medio más importante de producir alimento y ya se vive en aldeas de un tamaño considerable. Es el momento en que empieza a tener importancia la propiedad y el linaje ya que una familia grande tiene más capacidad de producción. También hay evidencias de una clara división entre las ocupaciones de hombres y mujeres.
En las normas legales escritas que se han conservado de la historia más antigua, como el código de Hammurabi (1793-1750 a.n.e.), se refleja que había áreas como la sanidad que estaban en manos femeninas (comadronas, nodrizas, sanadoras...), otros como la prostitución eran compartidas, y la mayoría de las de mayor relevancia estaban reservadas al hombre. La mujer en ese momento ya tenía su libertad de acción muy limitada.
Lo que se desconoce es en qué momento el hombre tomó el poder en la sociedad, relegando a las mujeres a un papel secundario y limitado. Ni siquiera se sabe si la sociedad patriarcal fue cosa del Homo Sapiens o lo heredó de alguno de los homínidos que le precedieron, aunque sea poco probable. Lo que está claro es que cuando se inició la escritura este hecho ya se había producido y con mayor o menor intensidad se ha mantenido hasta hoy.
Un abrazo.
[Entrada 112]
Els orígens
L'home que sap (Homo Sapiens; és a dir, l'ésser humà, l'humà, l'home modern, o simplement l'home) és un primat bípede de la família dels homínids. És la única espècie supervivent del gènere Homo. Se situen els seus primers antecessors en un data que dista de l'actual entre 34 i 28 milions d'anys. Els humans van divergir dels goril·les fa uns 8 milions d'anys i dels ximpanzés fa uns 5 milions. Aquests darrers són, per tant, el nostre parent més proper. Avui s'accepta que Homo Sapiens va sorgir a la sabana africana fa uns 200.000 anys. El seu antecessor, l'Homo Erectus, va perdurar entre 1,5 i 2 milions d'anys. Els Homo Erectus dominaven la tècnica de tallar pedres (fabricació de bifaços i de petites destrals). Fabricaven els seus campaments i practicaven la recol·lecció i la caça. Els últims Homo Erectus van descobrir com dominar el foc, usaven vestits i eren capaços de comunicar-se.
Homo Sapiens va desplaçar Homo Neanderthalensis i altres espècies descendents de Homo Erectus. Homo Neanderthalensis era més robust que Homo Sapiens i tenia el cervell més gran. L'aparença del Neandertal recorda la dels ogres, aquests éssers adustos i malhumorats de contes i llegendes, i hi ha qui defensa que en van ser els inspiradors. L'Homo Neanderthalensis es va extingir fa uns 28.000 anys, la causa encara és objecte de debat a la comunitat científica, hi ha diverses teories, però no s'ha arribat a un consens. Havia conviscut pacíficament amb Homo Sapiens. Així, s'han trobat assentaments molt propers i fins i tot comuns d'uns i altres, també se sap que a l'ADN de Sapiens hi ha vestigis de Neandertal cosa que només es justifica amb un contacte sexual amb èxit entre ambdues especies. La major massa encefàlica de l'Homo Neanderthalensis fa sospitar que no va ser una falta de intel·ligència la que en va motivar la seva extinció.
Aquests homínids van estar sotmesos a diverses glaciacions. L'origen de les glaciacions és un altre dels temes que encara és objecte de debat en la comunitat científica. El fet és que des de l'origen de la Terra hi ha hagut diversos períodes de glaciació. Nosaltres els humans hem patit els tres darrers (anomenats Würm I, que es va iniciar entre el 100.000 i el 75.000 a.n.e. (a.n.e. vol dir abans de la nostra era) i va acabar cap al 47.000 a.n.e.; Würm II, del 32.000 al 12.000 a.n.e.; i Würm III, de l'11.000 al 8.000 a.n.e.) Va ser durant Würm II que es va extingir Neandertal.
Justament després de la glaciació Würm III, que ha estat la última, apareix la sedentarització de les tribus humanes. Fins ara es deia que la causa havia estat l'aparició de l'agricultura i la ramaderia les que havien propiciat aquest canvi d'hàbits en un humà que fins llavors havia estat un nòmada que aconseguia l'aliment a base de la caça o la pesca i la recol·lecció. Avui en dia es defensa que el procés va ser al revés. L'abundància d'aliments produïda per la bonança climàtica de després del darrer desgel va propiciar l'aparició de la sedentarització i posteriorment l'aparició de l'agricultura i la ramaderia, cosa que sembla tenir més sentit ja que el descobriment de l'art del cultiu en si mateix requereix estar una bona temporada residint al mateix lloc. La cosa podria haver anat més o menys així. En algunes zones l'home podía trobar suficient aliment sense haver de desplaçar-se. Especialment va recol·lectar cereals i llegums silvestres. Com que n'hi havia en abundància va començar també a emmagatzemar-les. Les llavors emmagatzemades durant llarg temps devien germinar i això els faria veure que les podien plantar i controlar el procés de producció d'aquestes plantes, en lloc d'haver de dependre del procés natural. Els caçadors i pescadors recol·lectors (que anomenarem per simplificar caçadors/recol·lectors) eren grans coneixedors del món animal i vegetal i encara ho són els que queden.
Com ja he comentat en posts anteriors, les tribus de caçadors/recol·lectors eren organitzacions socials igualitàries on els líders naturals estaven al servei de la comunitat i on destacar o intentar estar per sobre dels altres era socialment mal vist. Les primeres concentracions urbanes com la primitiva Jericó (de 9.000 a 8.500 a.n.e.) o Çatal Hüyük (de 7.500 a 6.000 a.n.e.), no estaven jerarquitzades, eren societats igualitàries. Cap a l'any 6.000 a.n.e. van aparèixer les primeres ciutats mesopotàmiques com Ubaid, Uruk, Akkad, o Ur i és on apareixen evidències clares de jerarquització. A les primeres concentracions urbanes com Ubaid la redistribució es va centralitzar al voltant dels temples que feien d'agència central, cosa que indica que la civilització va començar essent igualitària. No és fins al 3.100 a.n.e. a Uruk en el seu IV període, quan apareixen la esclavitud i les diferències socials amb palaus per als jerarques que passen de ser l'agència central de redistribució a ser el centre del poder, tot i que encara no hi ha acumulació de riquesa tal com l'entenem avui. No tenien moneda. Són societats teocràtiques on el cap d'estat està sota els auspicis de les divinitats i on aquest cap és l'amo de totes les terres. Els temples van passar a ser centres econòmics de primer ordre. La violència entre comunitats o ciutats estat (o protoestats), les guerres i el exercits també apareixen en aquest període.
Curiosament, no hi ha evidències d'enfrontaments violents entre les comunitats productores dels propis aliments (agricultors i ramaders), sedentàries, i les de caçadors/recol·lectors, nòmades, sinó que són les comunitats sedentàries les que s'enfronten entre elles. Competint pels recursos, especialment el hídrics, i el territori. Tot i que també hi ha evidències d'enfrontaments violents i masacres de grups de caçadors/recol·lectors entre si.
Aquests canvis de sedentarització i civilització jerarquitzada també es van produir en paral·lel, quasi simultàniament, i de forma independent tant a la Xina (zona del Iang-Tsé), com a Mesoamèrica (zona que comprèn territori del nord i del centre d'Amèrica entre part de l'actual Mèxic i part de l'actual Costa Rica).
Sembla doncs que va ser en aquest període quan hi va haver el canvi clau que va ser l'origen de la desigualtat social que posteriorment es va consolidar. Segurament la desigualtat entre generes (home/dona) té un origen anterior, però també es consolida socialment durant aquest període i s'aguditza posteriorment a les societats greco-romanes, però aquest ja és un altre tema que s'escapa del que ens ocupa. La qüestió és què va motivar aquests canvis? Per què van tenir tant d'èxit?
Una abraçada.
Los orígenes
El hombre que sabe (Homo Sapiens, es decir, el ser humano, el humano, el hombre moderno, o simplemente el hombre) es un primate bípedo de la familia de los homínidos. Es la única especie superviviente del género Homo. Se sitúan sus primeros antecesores en un fecha que dista de la actual entre 34 y 28 millones de años. Los humanos divergieron de los gorilas hace unos 8 millones de años y de los chimpancés hace unos 5 millones. Estos últimos son, por tanto, nuestro pariente más cercano. Hoy se acepta que Homo Sapiens surgió en la sabana africana hace unos 200.000 años. Su antecesor, Homo Erectus, perduró entre 1,5 i 2 millones de años. Los Homo Erectus dominaban la técnica de cortar piedras (fabricación de bifaces y de pequeñas hachas). Fabricaban sus campamentos y practicaban la recolección y la caza. Los últimos Homo Erectus descubrieron como dominar el fuego, usaban vestidos y eran capaces de comunicarse.
Homo Sapiens desplazó a Homo neanderthalensis y otras especies descendientes de Homo Erectus. Homo neanderthalensis era más robusto que Homo Sapiens y tenía el cerebro más grande. La apariencia del Neandertal recuerda la de los ogros, esos seres adustos y malhumorados de cuentos y leyendas, y hay quien defiende que fueron sus inspiradores. El Homo neanderthalensis se extinguió hace unos 28.000 años, la causa aún es objeto de debate en la comunidad científica, hay varias teorías, pero no se ha llegado a un consenso. Había convivido pacíficamente con Homo Sapiens. Así, se han encontrado asentamientos muy cercanos e incluso comunes de unos y otros, también se sabe que en el ADN de Sapiens hay vestigios de Neandertal algo que sólo se justifica con un contacto sexual con éxito entre ambas especies. La mayor masa encefálica del Homo neanderthalensis hace sospechar que no fue una falta de inteligencia la que motivó su extinción.
Esos homínidos estuvieron sometidos a varias glaciaciones. El origen de las glaciaciones es otro de los temas que todavía es objeto de debate en la comunidad científica. El hecho es que desde el origen de la Tierra ha habido varios periodos de glaciación. Nosotros los humanos hemos sufrido los tres últimos (llamados Würm I, que se inició entre el 100.000 y el 75.000 a.n.e. (a.n.e. significa antes de nuestra era) y terminó hacia el 47.000 a.n.e.; Würm II, del 32.000 al 12.000 a.n.e.; y Würm III, del 11.000 al 8.000 a.n.e.) Fue durante Würm II que se extinguió Neandertal.
Justamente después de esta última glaciación, que ha sido la última, aparece la sedentarización de las tribus humanas. Hasta ahora se decía que la causa había sido la aparición de la agricultura y la ganadería las que habían propiciado este cambio de hábitos en un humano que hasta entonces había sido un nómada que conseguía el alimento base de la caza o la pesca y la recolección. Hoy en día se defiende que el proceso fue al revés. La abundancia de alimentos producida por la bonanza climática de después del último deshielo propició la sedentarización i posteriormente la aparición de la agricultura y la ganadería, lo que parece tener más sentido ya que el descubrimiento del arte del cultivo en sí mismo requiere estar un buen temporada residiendo en el mismo lugar. La cosa podría haber ido más o menos así. En algunas zonas el hombre podía encontrar suficiente alimento sin tener que desplazarse. Especialmente recolectó cereales y legumbres silvestres. Como había en abundancia comenzó también a almacenarlas. Las semillas almacenadas durante largo tiempo debían germinar y eso les haría ver que las podían plantar y controlar el proceso de producción de estas plantas, en lugar de tener que depender del proceso natural. Los cazadores y pescadores recolectores (que llamaremos para simplificar cazadores/recolectores) eran grandes conocedores del mundo animal y vegetal y aún lo son los que quedan.
Como ya he comentado en posts anteriores, las tribus de cazadores/recolectores eran organizaciones sociales igualitarias donde los líderes naturales estaban al servicio de la comunidad y donde destacar o intentar estar por encima de los demás estaba socialmente mal visto. Las primeras concentraciones urbanas como la primitiva Jericó (de 9.000 a 8.500 a.n.e.) o Çatal Hüyük (de 7.500 a 6.000 a.n.e.), no estaban jerarquizadas, eran sociedades igualitarias. Hacia el año 6000 a.n.e. aparecieron las primeras ciudades mesopotámicas como Ubaid, Uruk, Acad, o Ur y es donde aparecen evidencias claras de jerarquización. En las primeras concentraciones urbanas como Ubaid la redistribución se centralizó alrededor de los templos que hacían de agencia central, lo que indica que la civilización empezó siendo igualitaria. No es hasta el 3100 a.n.e. en Uruk en su IV periodo, cuando aparecen la esclavitud y las diferencias sociales con palacios para los jerarcas que pasan de ser la agencia central de redistribución a ser el centro del poder, aunque todavía no hay acumulación de riqueza tal como la entendemos hoy. No tenían moneda. Son sociedades teocráticas donde el jefe de estado está bajo los auspicios de las divinidades y donde ese jefe es el dueño de todas las tierras. Los templos pasaron a ser centros económicos de primer orden. La violencia entre comunidades o ciudades estado (o protoestados), las guerras y el ejercidos también aparecen en este periodo.
Curiosamente, no hay evidencias de enfrentamientos violentos entre las comunidades productoras de los propios alimentos (agricultores y ganaderos), sedentarias, y las de cazadores/recolectores, nómadas, sino que son las comunidades sedentarias las que se enfrentan entre ellas. Compitiendo por los recursos, especialmente el hídricos, y el territorio. Aunque también hay evidencias de enfrentamientos violentos y masacres de grupos de cazadores/recolectores entre si.
Esos cambios de sedentarización y civilización jerarquizada también se produjeron en paralelo, casi simultáneamente, y de forma independiente tanto en China (zona del Yangtsé), como en Mesoamérica (zona que comprende territorio del norte y del centro de América entre parte del actual México y parte de la actual Costa Rica, incluidos los estados intermedios).
Parece pues que fue en este período cuando hubo el cambio clave que dio origen a la desigualdad social que posteriormente se consolidó. Seguramente la desigualdad entre géneros (hombre/mujer) tiene un origen anterior, pero también se consolida socialmente durante ese período y se agudiza posteriormente en las sociedades greco-romanas, pero ese ya es otro tema que se escapa del que nos ocupa. La cuestión es ¿qué motivó esos cambios? ¿Por qué tuvieron tanto éxito?
Un abrazo.
La major part de les èpoques fosques de la història es caracteritzen per la manca d'una forta centralització, d'un poder fort, és a dir, que hi havia una menor jerarquització. Tot i que se sol presentar com terme pejoratiu, solen ser èpoques amb menors diferències socials. No hi sol haver grans monuments, ni importants obres d'art o de literatura, però no sempre l'avenç tecnològic segueix la mateixa sort. Per exemple la metal·lúrgia del ferro va sorgir durant una època fosca.
