Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 30 d’agost del 2018

Vacances 2018 --- Vacaciones 2018

[Entrada 232]

Vacances 2018

En unes bones vacances no tens res a fer i tens tot el dia per fer-ho.
Robert Orben (1927).
Els que som avis sabem que només farem vacances quan les facin els nostres fills, ja que si els nostres fills no fan vacances i nosaltres sí, haurem de cuidar dels seus fills, dels nostres estimats néts. Aquest any he estat 10 dies de vacances, vull dir sense néts.

No hem sortit de l’estat. Hem anat cap a les costes del nord, les del mar Cantàbric i als «Picos de Europa». És una terra que m’encanta. Hi havia estat al mes de maig fent ruta pel camí de Sant Jaume de Galícia, per la variant coneguda com a «Camino del Norte» o «Camino de la Costa». Fa tres anys vam començar a Irun, caminem 7 dies cada any, i aquest any hem arribat a Villaviciosa (Astúries).

Les meves aficions caminadores m’han dut a força llocs. He caminat per diversos estats, a més del meu i la veïna França, com Àustria, Suïssa i Itàlia. I per altres continents, com l’Amèrica del Sud o Àfrica.

Els «Picos de Europa» estan situats entre les comunitats d'Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó amb alçades superiors als 2.500 m, ben a prop de la mar Cantàbrica. Pertanyen a la Serralada Cantàbrica, encara que es consideren com a unitat independent per llur formació més recent. Estan dividits en tres massissos: el massís Occidental o Cornión, el massís Central o dels Urrieles, i el massís Oriental o d'Ándara. Les majors altures es troben en el massís dels Urrieles, on catorze dels seus cims superen els 2600 m d'altitud, amb la Torre Cerredo, de 2650 m, com a sostre d'aquestes muntanyes. Una muntanya famosa d'aquest massís és el Naranjo de Bulnes o Picu Urriellu, per la seva dificultat i per la seva història a l’alpinisme espanyol.

No he arribat a tant, ja que no he anat a conquerir cap d’aquests pics, però si a recórrer de nou la «garganta del Cares» que ha estat qualificada de «divina». I a gaudir caminades precioses i de peciosos paisatges. I es que no sé estar sense fer res.

Una abraçada.








Vacaciones 2018

En unas buenas vacaciones no tienes nada que hacer y tienes todo el día para hacerlo.
Robert Orben (1927).
Los que somos abuelos sabemos que sólo haremos vacaciones cuando las hagan nuestros hijos, ya que si nuestros hijos no hacen vacaciones y nosotros sí, tendremos que cuidar de sus hijos, de nuestros queridos nietos. Este año he tenido 10 días de vacaciones, quiero decir sin nietos.

No hemos salido del estado. Hemos ido hacia las costas del norte, las del mar Cantábrico y a los «Picos de Europa». Es una tierra que me encanta. Había estado allí en el mes de mayo haciendo ruta por el camino de Santiago, por la variante conocida como «Camino del Norte» o «Camino de la Costa». Hace ya tres años empezamos a Irún, caminamos 7 días cada año, y este año hemos llegado a Villaviciosa (Asturias).

Mis aficiones andantes me han llevado a bastantes lugares. He caminado por varios estados, además del mío y la vecina Francia, como Austria, Suiza e Italia. Y por otros continentes, como América del Sur o África.

Los «Picos de Europa» están situados entre las comunidades de Asturias, Cantabria y Castilla y León con alturas superiores a los 2.500 m, muy cerca del mar Cantábrico. Pertenecen a la Cordillera Cantábrica, aunque se consideran como unidad independiente por su formación más reciente. Están divididos en tres macizos: el macizo Occidental o Cornión, el macizo Central o de los Urrieles, y el macizo Oriental o de Ándara. Las mayores alturas se encuentran en el macizo de los Urrieles, donde catorce de sus cimas superan los 2.600 m de altitud, con la Torre Cerredo, de 2650 m, como techo de esas montañas. Una montaña famosa de este macizo es el Naranjo de Bulnes o Picu Urriellu, por su dificultad y por su historia en el alpinismo español.

No he llegado a tanto, ya que no he ido a conquistar ninguno de esos picos, pero si a recorrer de nuevo la «garganta del Cares» que ha sido calificada de «divina». Y disfrutar de caminatas preciosas y de preciosos paisajes. Y es que no sé estar sin hacer nada.

Un abrazo.


dijous, 23 d’agost del 2018

Tagamanent

[Entrada 231]

Tagamanent

Ningú no fa la història; la història no es veu, com tampoc no es veu créixer l'herba.
Boris Pasternak (1890-1960)
Vam quedar en anar en tren fins a Aiguafreda (St. Martí de Centelles) i fer una volta cap a Valldeneu i no recordo què més, possiblement seguir cap al Figaró. Quan érem al tren, el meu company de bicicleta de muntanya (BTT), en Tomi, va suggerir un canvi de plans: pujar al Tagamanent. Jo hi havia pujat no feia gaire, a peu des d’Aiguafreda, per una pista ciclable (que vol dir que s’hi pot anar en bicicleta) i em va semblar factible. Vam decidir canviar de plans.

El Tagamanent o Turó de Tagamanent és una muntanya de 1.056 metres del massís del Montseny, a la vessant del riu Congost. Al seu cim hi havia el Castell de Tagamanent, ja esmentat l'any 945. El castell estava sota el domini dels comtes de Barcelona. Actualment hi ha l'església de Santa Maria, un edifici romànic del segle XII amb moltes modificacions posteriors.

Es tractava d’un ascens de poc més 650 m. en 6 o 7 Km. A mitja pujada ens vam parar a esmorzar una mica, com fèiem habitualment a les nostres excursions. Se’m va acudir pensar que estàvem fent una cosa extraordinària i li ho vaig comentar a en Tomi: «Sembla que no fem més que una altra de les nostres excursions en bici, però em sembla que aquesta la recordarem tota la vida». Ell va riure. Estàvem fent una de les nostres històries, d’aquelles històries que s’expliquen als néts.

Una abraçada.








Tagamanent

Nadie hace la historia; la historia no se ve, como tampoco se ve crecer la hierba.
Boris Pasternak (1890-1960)
Quedamos en ir en tren hasta Aiguafreda (St. Martí de Centelles) y dar una vuelta hacia Valldeneu y no recuerdo qué más, posiblemente seguir hacia el Figaró. Cuando estábamos en el tren, mi compañero de bicicleta de montaña (BTT), Tomi, sugirió un cambio de planes: subir al Tagamanent. Yo había subido a poco antes, a pie desde Aiguafreda, por una pista ciclable (que significa que se puede transitar en bicicleta) y me pareció factible. Decidimos cambiar de planes.

El Tagamanent o «Turó de Tagamanent» es una montaña de 1.056 metros del macizo del Montseny, en la vertiente del río Congost. En su cima estaba el Castillo de Tagamanent, ya mencionado en el año 945. El castillo estaba bajo el dominio de los condes de Barcelona. Actualmente hay la iglesia de Santa María, un edificio románico del siglo XII con muchas modificaciones posteriores.

Se trataba de un ascenso de poco más de 650 m. en 6 o 7 Km. A media subida nos paramos a desayunar un poco como solíamos hacer en nuestras excursiones. Se me ocurrió pensar que estábamos haciendo algo extraordinario y se lo comenté a Tomi: «Parece que no hacemos más que otra de nuestras excursiones en bici, pero me parece que esta la recordaremos siempre». Él se rió. Estábamos haciendo una de nuestras historias, de aquellas historias que se cuentan a los nietos.

Un abrazo.


dijous, 16 d’agost del 2018

Capitalisme i autoritarisme --- Capitalismo y autoritarismo


[Entrada 230]

Capitalisme i autoritarisme

És sorprenent, quantes ximpleries podem dir pel nostre compte —i el que em sembla pitjor: amb la consciència tranquil·la—, emparant-nos en la cita d'un autor il·lustre.
Joan Fuster (Sueca 1922-1992)
Avui us transcrit un article d’Antoni Soy sobre conceptes que he estat exposant diverses vegades. Tot i que sigui d’una línia més moderada que la meva personal, crec que toca punts claus del que us he intentat transmetre del meu pensament. Primer us presento al seu autor:
Antoni Soy, és catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de Barcelona, ha militat a ERC, i ha estat alcalde d'Argentona, vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya, de vicepresident del Consell comarcal del Maresme, Secretari d'Indústria i Empresa de la Generalitat de Catalunya i degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic.
I aquest és el text del seu article
CAPITALISME I AUTORITARISME
Antoni Soy - El Punt Avui - 17 juliol 2018

De la Primera a la Segona Guerra Mundial es varen viure més de trenta anys de depressió econòmica, guerres, feixismes, la consolidació de la Unió Soviètica (i després els seus satèl·lits). I tot això va desembocar, tant a Europa com als EUA, en un consens entre les classes capitalistes que el manteniment de l’estabilitat i la consolidació del capitalisme requerien mecanismes de control per evitar els excessos d’un sistema econòmic basat en la competència com a característica endògena del capital.

A partir de la dècada del 1970, la competència capitalista que acompanya el neoliberalisme i el desenvolupament del capital oligopolista i financer fa florir de nou les tendències autoritàries del mode de producció capitalista. S’implementen polítiques actives per facilitar el poder col·lectiu del capital i limitar el poder col·lectiu del treball. Es limiten les possibilitats d’actuació i intervenció dels governs a les esferes econòmica, social i política. En l’actualitat és difícil trobar un país avançat en què les institucions democràtiques no estiguin sota pressió i en molts casos sota un atac agressiu.

A l’època del New Deal als EUA i de la socialdemocràcia a Europa els governs regulaven el capital, tot incloent-hi els drets sindicals a limitar la competència en el mercat de treball, lleis antimonopoli i altres restriccions per impedir la concentració del poder empresarial, restriccions estrictes als moviments del capital financer. Ara, en l’era neoliberal, el capital regula els governs amb un objectiu primordial: impedir que les polítiques econòmiques estiguin sota el control democràtic i que es puguin desviar dels principis de l’economia marginalista/neoclàssica. La ideologia de l’ordoliberalisme alemany, clarament hegemònica avui a Europa, n’és un bon exemple. Estem davant d’un sistema de governança explícitament antidemocràtic, autoritari, que pretén afeblir els sindicats i altres organitzacions i moviments populars, consolidar el control dels mitjans de comunicació i dels aparells ideològics de l’estat, enfortir la llibertat individual i dels mercats. Però, bàsicament, el neoliberalisme vol establir restriccions al que poden fer els governs nacionals, i més concretament vol evitar que hi hagi qualsevol limitació als moviments internacionals de béns, serveis, persones i, molt principalment, de capitals. Per tant, es tracta d’impedir que els estats nacionals puguin dur a terme qualsevol mena de política econòmica sobirana, i molt específicament les polítiques fiscal, monetària i de gestió del tipus de canvi de la moneda.

La democràcia no és possible si es deixa créixer el poder del capital privat fins a un punt en què es fa més fort que el mateix estat democràtic. La lluita per la democràcia avui és la lluita contra la liberalització del capital que ha d’estar regulat i supervisat. I implica actuacions que avui semblen quasi revolucionàries: la possibilitat que els estats nacionals duguin a terme polítiques econòmiques i socials sobiranes; el control i la propietat pública de les empreses més importants dels sectors estratègics pel país; la recuperació dels salaris i els drets laborals i sindicals que han estat aixafats per les reformes laborals.
Una abraçada.








Capitalismo y autoritarismo

Es sorprendente, cuántas tonterías podemos decir por nuestra cuenta -y lo que me parece peor: con la conciencia tranquila-, amparándonos en la cita de un autor ilustre.
Joan Fuster (Sueca 1922 a 1992)
Hoy os transcrito un artículo de Antoni Soy sobre conceptos que he estado exponiendo varias veces. Aunque sea de una línea más moderada que la mía personal, creo que toca puntos claves de lo que os he intentado transmitir de mi pensamiento. Primero os presento a su autor:
Antoni Soy, es catedrático de economía aplicada de la Universidad de Barcelona, ha militado en ERC, y ha sido alcalde de Argentona, vicepresidente de la Federación de Municipios de Cataluña, de vicepresidente del Consejo Comarcal del Maresme, Secretario de Industria y Empresa de la Generalidad de Cataluña y decano de la Facultad de Empresa y Comunicación de la Universidad de Vic.
Y ese es el texto de su artículo
CAPITALISMO Y AUTORITARISMO
Antoni Soy - El Punt Avui - 17 de julio de 2018

De la Primera a la Segunda Guerra Mundial se vivieron más de treinta años de depresión económica, guerras, fascismos, la consolidación de la Unión Soviética (y luego sus satélites). Y todo ello desembocó, tanto en Europa como en EEUU, en un consenso entre las clases capitalistas que el mantenimiento de la estabilidad y la consolidación del capitalismo requerían mecanismos de control para evitar los excesos de un sistema económico basado en la competencia como característica endógena del capital.

A partir de la década de 1970, la competencia capitalista que acompaña el neoliberalismo y el desarrollo del capital oligopolista y financiero hace florecer de nuevo las tendencias autoritarias del modo de producción capitalista. Se implementan políticas activas para facilitar el poder colectivo del capital y limitar el poder colectivo del trabajo. Se limitan las posibilidades de actuación e intervención de los gobiernos en las esferas económica, social y política. En la actualidad es difícil encontrar un país avanzado en que las instituciones democráticas no estén bajo presión y en muchos casos bajo un ataque agresivo.

En la época del New Deal en EEUU y de la socialdemocracia en Europa los gobiernos regulaban el capital, todo incluyendo los derechos sindicales a limitar la competencia en el mercado de trabajo, leyes antimonopolio y otras restricciones para impedir la concentración del poder empresarial , restricciones estrictas a los movimientos del capital financiero. Ahora, en la era neoliberal, el capital regula los gobiernos con un objetivo primordial: impedir que las políticas económicas estén bajo el control democrático y que se puedan desviar los principios de la economía marginalista/neoclásica. La ideología del ordoliberalismo alemán, claramente hegemónica hoy en Europa, es un buen ejemplo de ello. Estamos ante un sistema de gobernanza explícitamente antidemocrático, autoritario, que pretende debilitar los sindicatos y otras organizaciones y movimientos populares, consolidar el control de los medios de comunicación y los aparatos ideológicos del estado, fortalecer la libertad individual y de los mercados. Pero, básicamente, el neoliberalismo quiere establecer restricciones a lo que pueden hacer los gobiernos nacionales, y más concretamente quiere evitar que haya cualquier limitación a los movimientos internacionales de bienes, servicios, personas y, muy principalmente, de capitales. Por tanto, se trata de impedir que los estados nacionales puedan llevar a cabo cualquier tipo de política económica soberana, y muy específicamente las políticas fiscal, monetaria y de gestión del tipo de cambio de la moneda.

La democracia no es posible si se deja crecer el poder del capital privado hasta un punto en que se hace más fuerte que el mismo estado democrático. La lucha por la democracia hoy es la lucha contra la liberalización del capital que debe estar regulado y supervisado. Y implica actuaciones que hoy parecen casi revolucionarias: la posibilidad de que los estados nacionales lleven a cabo políticas económicas y sociales soberanas; el control y la propiedad pública de las empresas más importantes de los sectores estratégicos para el país; la recuperación de los salarios y los derechos laborales y sindicales que han sido aplastados por las reformas laborales.
Un abrazo.


dijous, 9 d’agost del 2018

Vanitat --- Vanidad

[Entrada 229]

Vanitat

La vanitat és incompatible amb la felicitat.
Choderlos de Laclos, escriptor i militar francès (1741-1803)
Des de molt jove, potser encara adolescent, he tingut fama d'excèntric, però mai de vanitós ni de cobdiciós, encara que la meva parella em considera una mica massa estalviador, auster, és a dir, massa poc pròdig. Conec qui em diria que sóc, en aquest aspecte, massa català. Per contra la meva sogra acusava a la meva parella de massa esplèndida.

Dic que no sóc cobdiciós, perquè fins avui sempre he treballat per compte d’altres, és a dir, a sou, i mai he anat a demanar al meu cap un augment, sempre he acceptat el sou que he negociat d’entrada i els augments m’han vingut, ja sigui per pactes generals, per canvis en l’estructura de l’empresa o bé per promocions que se m’han vingut a oferir i que mai he demanat.

Tampoc he estat vanitós. Crec no m’he preocupat gaire de tenir un cotxe millor que el dels altres ni m’ha preocupat tenir un habitatge en una zona de prestigi, ni que aquest fos més luxós que el dels altres. Tampoc he lluitat per tenir a l’empresa un despatx millor o més gran o més ben equipat que el dels meus companys. Les meves preocupacions s’han centrat normalment en ser competent en la meva feina i en fer-la bé. Això no vol dir que no m’hagi equivocat més d’una vegada.

He viscut enveges entre companys, algunes les he patit. He vist la lluita per l’aparença, per semblar més que ningú, quan en realitat no hi havia res (o molt poc) al darrera. I també he vist com gent molt ben apadrinada, que sense gaire vàlua personal han arribat a les cotes més altes de l’empresa o organització.

Hi ha gent molt preocupada pel metre quadrat de despatx i per la mida i la categoria dels mobles que hi tenia. Gent que era capaç d’endeutar-se fins a les orelles per una casa més gran, o més ben situada. O per un cotxe més luxós, encara que després no els arribés a tenir diners per a les escoles dels seus fills o per a una alimentació d’una mínima qualitat. Gent que a partir del 15 o el 20 de cada mes s’havien de tancar a casa i comprar el mínim, perquè ja no els quedaven diners i havien d’esperar a final de mes per cobrar de nou, però tenien un gran cotxe i una casa envejable. A mi, que sóc dels que els agrada pagar al comptat i que mai he comprat res que no pogués pagar, sempre m’ha sobtat que hi hagi gent que visqui així.

Evidentment, no estic parlant de gent amb sous precaris que no els permeten viure, sinó de professionals com jo que guanyaven sous dignes, que els permetrien, com m’han permès a mi, viure prou folgadament, però és gent que la vanitat els ha fet estirar més el braç que la màniga. Gent que sempre han viscut amargats perquè sempre hi ha qui té un cotxe millor, una casa millor o un despatx millor. Tampoc són tants, però potser, i malgrat tot, a mi em semblen massa.

Una abraçada.








Vanidad

La vanidad es incompatible con la felicidad.
Choderlos de Laclos, escritor y militar francés (1741-1803)
Desde muy joven, tal vez aún adolescente, he tenido fama de excéntrico, pero nunca de vanidoso ni codicioso, aunque mi pareja me considera ahorrador en exceso, austero, es decir, muy poco pródigo. Conozco quien me diría que soy, en este aspecto, demasiado catalán. Por el contrario mi suegra acusaba a mi pareja de demasiado espléndida.

Digo que no soy codicioso, porque hasta hoy siempre he trabajado por cuenta de otros, es decir, a sueldo, y nunca he ido a pedir a mi jefe un aumento, siempre he aceptado el sueldo que he negociado de entrada y los aumentos me han venido, ya sea por pactos generales, por cambios en la estructura de la empresa o bien para promociones que se me han venido a ofrecer y que nunca he pedido.

Tampoco he sido vanidoso. Creo no me he preocupado mucho de tener un coche mejor que el de los otros ni me ha preocupado tener una vivienda en una zona de prestigio, ni que ésta fuera más lujosa que la de los demás. Tampoco he luchado en la empresa por tener un despacho mejor o más grande o mejor equipado que el de mis compañeros. Mis preocupaciones se han centrado normalmente en ser competente en mi trabajo y en hacerlo bien. Esto no significa que no me haya equivocado más de una vez.

He vivido envidias entre compañeros, algunas las he sufrido. He visto la lucha por la apariencia, por parecer más que nadie, cuando en realidad no había nada (o muy poco) detrás. Y también he visto como gente muy bien apadrinada, sin mucha valía personal han llegado a las cotas más altas de la empresa u organización.

Hay gente muy preocupada por metro cuadrado de despacho y por el tamaño y la categoría de los muebles que tenía allí. Gente que era capaz de endeudarse hasta las orejas por una casa más grande, o más bien situada. O por un coche más lujoso, aunque luego no les llegara el dinero para las escuelas de sus hijos o para una alimentación de una mínima calidad. Gente que a partir del 15 o el 20 de cada mes se tenían que encerrar en casa y comprar lo mínimo, porque ya no les quedaba dinero y tenían que esperar a fin de mes para cobrar de nuevo, pero tenían un gran coche y una casa envidiable. A mí, que soy de los que les gusta pagar al contado y que nunca he comprado nada que no pudiera pagar, siempre me ha sorprendido que haya gente que viva así.

Evidentemente, no estoy hablando de gente con sueldos precarios que no les permiten vivir, sino de profesionales como yo que ganaban sueldos dignos, que les permitirían, como me han permitido mí, vivir bastante holgadamente, pero es gente a la que la vanidad les ha llevado a gastar más de lo que podían. Gente que siempre han vivido amargados porque siempre hay quien tiene un coche mejor, una casa mejor o un despacho mejor. Tampoco son tantos, pero quizás, y a pesar de todo, a mí me parecen demasiados.

Un abrazo.


dijous, 2 d’agost del 2018

Escoltar --- Escuchar

[Entrada 228]

Escoltar

Cal molt de coratge per aixecar-se i parlar, però encara en cal més per seure i escoltar.
Winston Churchill (1874-1965)
La diferència entre sentir i escoltar és important. Sentir es refereix a percebre el so mentre que escoltar significa aplicar-s’hi amb atenció a la percepció d’aquest so. Mentre sentir és un acte reflex dels nostres sentits, escoltar és un acte de la nostra voluntat, només escoltem si volem.

A més, aquest escoltar té els seus matisos, especialment quan estem escoltant algú que enraona, ja que tot depèn del que en fem d’allò que escoltem. Un pot escoltar de forma receptiva, intentant entendre o comprendre i recordar allò que s'està sentint, o bé simplement rebutjar-ho i dedicar-se a estudiar com rebatre-ho, sense una compressió real d’allò que s’està dient. Aquest entendre o comprendre hauria de ser crític, i lamentablement no sempre ho és. Hi ha també qui només escolta intentant recordar, cosa que es dóna força en el món estudiantil... No pretenc fer un buidatge exhaustiu d'aquests matisos que té l'escoltar, sé podríem anar afegint opcions i les variants fins a la sacietat, però ho deixaré així perquè em sembla que ja s'entén el que vull expressar.

He tingut fama de ser un bon «escoltador», especialment en la meva adolescència. Vist en perspectiva, crec que llavors em preocupava molt entendre allò que se’m deia, comprendre-ho en el seu sentit més profund i complet, que ser crític amb el missatge que contenia el que em deien. Evidentment aquesta mancança formava part de l’educació rebuda en plena dictadura.

Casa meva, aquest fet, la meva capacitat d’escoltar, junt amb el meu poc èxit o la meva poca habilitat de tenir èxit amb les noies, i certa efervescència religiosa que va marcar els darrers anys de la meva adolescència va fer que els meus germans em fessin força conya dient que em faria capellà. Ma germana em deia: «Tu? capellanet, segur!».

Tinc un aspecte i un tarannà prudent que, junt amb certa timidesa, em fan difícil d’entrada. Es veu que se'm veu com a altiu i un punt superb. Sé, perquè m’ho han dit força vegades, que acostumo a caure malament d’entrada, però que justament la meva capacitat d’escoltat acaba fent-los canviar d’opinió, i fent que se m’accepti i se m’acabi apreciant.

Sé que en general aquesta capacitat d’escoltar és molt apreciada, les persones volem ser valorades i apreciades, i una de les mesures d’aquesta bona valoració per part dels altres és que se’ns escolti. Ser escoltats, és, doncs, una cosa que en general apreciem. Reconec que jo ho valoro i que fer-ho, escoltar, ha estat un de les claus de què avui sigui qui sóc, tot i que més d’una vegada m’ha fet ballar el cap.

Una abraçada.








Escuchar

Es necesario mucho coraje para levantarse y hablar, pero todavía hace falta más para sentarse y escuchar.
Winston Churchill (1874-1965)
La diferencia entre oír y escuchar es importante. Oír se refiere a percibir el sonido mientras que escuchar significa aplicarse con atención a la percepción de ese sonido. Mientras oír es un acto reflejo de nuestros sentidos, escuchar es un acto de nuestra voluntad, sólo escuchamos si queremos.

Además, ese escuchar tiene sus matices, especialmente cuando estamos escuchando a alguien que habla, ya que todo depende de lo que hagamos con lo que escuchamos. Uno puede escuchar de forma receptiva, intentando entender o comprender y recordar lo que se está oyendo, o bien simplemente rechazarlo y dedicarse a estudiar cómo rebatirlo, sin una compresión real de lo que se está diciendo. Este entender o comprender debería ser crítico, y lamentablemente no siempre lo es. Hay también quien sólo escucha intentando recordar, lo que se da bastante en el mundo estudiantil... No pretendo hacer un vaciado exhaustivo de esos matices que tiene el escuchar, sé podríamos ir añadiendo opciones y las variantes hasta la saciedad, pero voy a dejarlo porque me parece que ya se entiende lo que quiero expresar.

He tenido fama de ser un buen «escuchador», especialmente en mi adolescencia. Visto en perspectiva, creo que entonces me preocupaba mucho entender lo que me decía, comprenderlo en su sentido más profundo y completo, que ser crítico con el mensaje que contenía lo que me decían. Evidentemente esa carencia formaba parte de la educación recibida en plena dictadura.

En mi família, este hecho, mi capacidad de escuchar, junto con mi poco éxito o mi poca habilidad de tener éxito con las chicas, y cierta efervescencia religiosa que marcó los últimos años de mi adolescencia hizo que mis hermanos hicieran bastante cachondeo diciendo que me haría cura. Recuerdo que mi hermana me decía: «¿Tú? curita, ¡seguro!».

Tengo un aspecto y un talante prudente que, junto con cierta timidez, me hacen de difícil de entrada. Parece que se me ve como altivo y un punto soberbio. Sé, porque me lo han dicho muchas veces, que suelo caer mal de entrada, pero que justamente mi capacidad de escuchar acaba haciéndoles cambiar de opinión, y haciendo que se me acepte y se me acabe apreciando.

Sé que en general esa capacidad de escuchar es muy apreciada, las personas queremos ser valoradas y apreciadas, y una de las medidas de esta buena valoración por parte de los otros es que se nos escuche. Ser escuchados, es, pues, algo que en general apreciamos. Reconozco que yo lo valoro y que hacerlo, escuchar, ha sido uno de las claves de que hoy sea quien soy, aunque más de una vez me haya agobiado.

Un abrazo.


dijous, 26 de juliol del 2018

Esplendor

[Entrada 227]

Esplendor

Es tendeix a pensar que la nostra fita és l'èxit quan, de bo de bo, la nostra fita és fer-nos persones.
Jaume Cabré (Barcelona 1947)
No, no em vull referir a la pel·lícula de 1989 d’Etore Scola que du aquest títol, tot i que quan he decidit aquest títol per al post hi he pensat, però la pel·lícula té poc a veure amb els pensaments que vull expressar.

Un dels meus professors d’història, quan ens explicava la Grècia antiga, ens va fer notar que les èpoques major esplendor coincidien amb els moments en què hi havia més desigualtat social, on una minoria la controlava, ja sigui en forma d’aristocràcia, de ciutadans privilegiats, de dictadors, de reis, de faraons, etc. que són, a més, els moments de major esplendor de les arts (arquitectura, dansa, escultura, música, pintura, i literatura), i de major desenvolupament de conflictes i guerres. En canvi els llargs períodes de pau, on no hi ha grans conflictes ni guerres, tampoc hi destaquen grans creacions artístiques. Aquestes èpoques que és on hi sol haver major igualtat social, més justícia social, i són considerades èpoques grises, mancades d’interès per a la història.

Recordo que un altre dels professors defensava que les èpoques d’esplendor (és a dir, les de major opressió, conflictes i guerres) eren èpoques de progrés. I sens dubte és un fet que el gran progrés tecnològic i científic del segle XX fou impulsat per les guerres, especialment per la Guerra Freda (que sembla no haver acabat). De fet, el més gran inversor, i per tant impulsor, de la informàtica en el món fou el DoD (Department of Defense dels EUA).

A les societats igualitàries que van precedir la nostra civilització, el principal objectiu de l’educació era posar les persones al servei de la comunitat, evitar que ningú volgués destacar per sobre dels altres, ans al contrari, la vàlua personal era mesurada pel servei. L’instint de supervivència situava la comunitat per davant de les individualitats. Això topa amb les competicions constants a què estem sotmesos avui buscant qui és el millor. Els objectius eren col·lectius, com ara ho són en una expedició científica o en una excursió.

Això no vol dir que no tinguessin líders, ja que sens dubte els tenien, però aquests eren especialitzats i temporals, el més hàbil organitzant una cacera dirigia les caceres, i segurament aquest no era qui liderava l’organització de les festes o dels banquets... Això passa ara en els grups d’amics, on hi ha qui explica millor els acudits, qui cuina millor, etc. i s’encarrega a cada un d’ells allò que fa millor. En aquesta mena de grups és el més assenyat qui acaba essent el coordinador general, el cap.

Des de molt jove m’han preocupat les diferències socials. Vaig descobrir aquesta inquietud a la meva etapa de «boy scout», però he de confessar que fins que no m’he posat a estudiar història una mica seriosament no he entès els mecanismes que ens ha dut on som. I he après a apreciar les èpoques grises i a recelar de les d’esplendor.

Una abraçada








Esplendor

Se tiende a pensar que nuestra meta es el éxito cuando, de veras, nuestra meta es hacernos personas.
Jaume Cabré (Barcelona 1947)
No, no me quiero referir a la película de 1989 de Etore Scola que lleva ese título, aunque cuando he decidido ese título para el post he pensado en ella, pero la película tiene poco que ver con los pensamientos que quiero expresar.

Uno de mis profesores de historia, cuando nos explicaba la Grecia antigua, nos hizo notar que las épocas mayor esplendor coincidían con los momentos en que había más desigualdad social, donde una minoría la controlaba, ya sea en forma de aristocracia, de ciudadanos privilegiados, de dictadores, de reyes, de faraones, etc. que son, además, los momentos de mayor esplendor de las artes (arquitectura, danza, escultura, música, pintura, y literatura), y de mayor desarrollo de conflictos y guerras. En cambio los largos períodos de paz, donde no hay grandes conflictos ni guerras, tampoco destacan grandes creaciones artísticas. Esas épocas que es donde suele haber mayor igualdad social, más justicia social, y son consideradas épocas grises, carentes de interés para la historia.

Recuerdo que otro de los profesores defendía que las épocas de esplendor (es decir, las de mayor opresión, conflictos y guerras) eran épocas de progreso. Y sin duda es un hecho que el gran progreso tecnológico y científico del siglo XX fue impulsado por las guerras, especialmente por la Guerra Fría (que parece no haber terminado). De hecho, el mayor inversor, y por tanto impulsor, de la informática en el mundo fue el DoD (Department of Defense de EE.UU.)

En las sociedades igualitarias que precedieron nuestra civilización, el principal objetivo de la educación era poner a las personas al servicio de la comunidad, evitar que nadie quisiera destacar por encima de los otros, al contrario, la valía personal era medida por el servicio. El instinto de supervivencia situaba la comunidad por delante de las individualidades. Esto choca con las competiciones constantes a que estamos sometidos hoy buscando quién es el mejor. Los objetivos eran colectivos, como lo son en una expedición científica o en una excursión.

Eso no significa que no tuvieran líderes, ya que sin duda los tenían, pero estos eran especializados y temporales, el más hábil organizando una cacería dirigía las cacerías, y seguramente ese no era quien lideraba la organización de las fiestas o los banquetes... Esto ocurre ahora en los grupos de amigos, donde hay quien cuenta mejor los chistes, quien cocina mejor, etc. y encarga a cada uno de ellos lo que hace mejor. En este tipo de grupos es el más sensato quien acaba siendo el coordinador general, el jefe.

Desde muy joven me han preocupado las diferencias sociales. Descubrí esa inquietud a mi etapa de «boy scout», pero he de confesar que hasta que no me he puesto a estudiar historia un poco serio no he entendido los mecanismos que nos ha llevado donde estamos. Y he aprendido a apreciar las épocas grises y a recelar de las de esplendor.

Un abrazo


dijous, 19 de juliol del 2018

M’agrada el cinema --- Me gusta el cine

[Entrada 226]

M’agrada el cinema

No s'hi val a amargar la vida dels qui tenen l'amarg propòsit que la vida no els sigui amarga.
Salvador Espriu (1913-1985)
Quan era petit qui ens duia al cinema era meu pare. Ell gaudia de les comèdies i els westerns, que llavors en dèiem pel·lícules de «cowboys». Dels drames, sobretot si no acabaven prou bé, en deia «dramons». Més tard, a la meva preadolescència i adolescència s’hi va afegir la meva mare. Els gustos de la meva mare no eren tan limitats com els del meu pare, ja que gaudia dels drames, les policíaques, dels «trhillers», etc.

A la meva adolescència vaig començar a anar al cinema sol, a vegades amb amics o companys i poques vegades amb algun dels meus germans. I vaig començar a discriminar el cinema de qualitat. Als meus 17 anys vaig tenir un professor afeccionat al cinema que ens muntava el que se’n deia llavors «cine-fòrums» que consistien a projectar una pel·lícula i després fer un debat sobre ella. Aquest home va ser qui em va fer prendre consciència que m’agradava el cinema.

A partir de llavors vaig anar al cinema per sistema i vaig començar a intentar veure totes les bones pel·lícules que s’estrenaven en aquesta terra. He estat capaç de veure en un mateix dia 4 pel·lícules seguides (matinal, dues sessions de tarda i sessió de nit). Al meu compte del Filmaffinity, crear a juny del 2010, hi ha més de mil vuit-centes pel·lícules avaluades. No és que les hagi vistes totes en aquests 8 anys, també he avaluat també aquelles que recordava haver vist.

Actualment, els últims anys, la feina i la família m’han fet més difícil seguir anant al cinema dos o tres cops per setmana, també perquè hi va haver un moment en què hi havia molt poques pel·lícules que realment m’interessessin. Però segueixo veient cinema per televisió (que no és el mateix que veure-les en una sala) i per serveis com Netflix, HBO, etc.

El que em sap greu és que de tant en tant em perdo alguna perla que difícilment tindré l’oportunitat de veure perquè es tracta de cinema minoritari. La darrera ha estat Hjartasteinn, aquí titulada Heartstone, corazones de piedra. Una pel·lícula islandesa sobre les conseqüències d’un amor homosexual entre dos adolescents en una petita població de la costa d’aquell país. Les crítiques la deixen prou bé.

Ara sabeu perquè de tant en tant us parlo d’alguna de les pel·lícules que he vist.

Una abraçada.








Me gusta el cine

No és lícito amargar la vida de quienes tienen el amargo propósito de que la vida no les sea amarga.
Salvador Espriu (1913-1985)
Me gusta el cineCuando era pequeño quien nos llevaba al cine era mi padre. Él disfrutaba de las comedias y los westerns, que entonces llamábamos películas de «cowboys». De los dramas, sobre todo si no acababan bastante bien, llamaba «dramones». Más tarde, en mi preadolescencia y adolescencia se añadió a ello mi madre. Los gustos de mi madre no eran tan limitados como los de mi padre, ya que gozaba de los dramas, las policiacas, de los «trhillers», etc.

En mi adolescencia empecé a ir al cine solo, a veces con amigos o compañeros y pocas veces con alguno de mis hermanos. Y empecé a discriminar el cine de calidad. A mis 17 años tuve un profesor aficionado al cine que nos montaba lo que se llamaba entonces «cine-fórums» que consistían en proyectar una película y luego hacer un debate sobre ella. Ese hombre fue quien me hizo tomar conciencia de que me gustaba el cine.

A partir de entonces fui al cine por sistema y empecé a intentar ver todas las buenas películas que se estrenaban en esta tierra. He sido capaz de ver en un mismo día 4 películas seguidas (matinal, dos sesiones de tarde y sesión de noche). En mi cuenta de Filmaffinity, creada en junio de 2010, hay más de mil ochocientas películas evaluadas. No es que las haya visto todas en estos 8 años, también he evaluado también aquellas que recordaba haber visto.

Actualmente, en los últimos años, el trabajo y la familia me han hecho más difícil seguir yendo al cine dos o tres veces por semana, también porque hubo un momento en que había muy pocas películas que realmente me interesaran. Pero sigo viendo cine para televisión (que no es lo mismo que verlas en una sala) y por servicios como Netflix, HBO, etc.

Lo que me duele es que de vez en cuando me pierdo alguna perla que difícilmente tendré la oportunidad de ver porque se trata de cine minoritario. La última ha sido Hjartasteinn, aquí titulada Heartstone, corazones de piedra. Una película islandesa sobre las consecuencias de un amor homosexual entre dos adolescentes en una pequeña población de la costa de aquel país. Las críticas la dejan bastante bien.

Ahora sabéis porque de vez en cuando os hablo de alguna de las películas que he visto.

Un abrazo.


dijous, 12 de juliol del 2018

Inexorable

[Entrada 225]

Inexorable

«Essent la naturalesa inexorable i immutable, i sense que sobrepassi mai els límits de les lleis que li han estat imposats»
Galileo Galilei, físic, matemàtic, i filòsof (1564 -1642)
El comportament de la natura moltes vegades ens resulta cruel, especialment davant la mort, quan mor un ser estimat, i sobretot quan aquest és jove, més jove que un mateix.

Tenia deu anys quan va morir un dels petits de casa. Ell en tenia quatre i mig. Era un nen imaginatiu que ens havia sorprès més d’una vegada amb les seves sortides. Quan he estat pare he comprès que el pitjor que em podria passar era viure la mort d’un fill. El meu pare en va haver de viure dues. Aquesta va ser la primera. Un veí ens va explicar que aquell dia, quan, assabentat de la desgràcia, venia cap a casa meva a veure si podia donar un cop de mà, va veure al meu pare, encara amb el vestit de bany amb què havia tret el seu fill sense vida de la profunditat de l’aigua, caminant amb determinació, amb la mirada perduda, carretera enllà. El va seguir. Va caminar uns quants quilòmetres seguint-lo fins que el meu pare es va aturar. El veí s’hi va acostar. El meu pare en veure’l li va preguntar «on sóc?».

En canvi jo vaig restar insensible. Com si no hagués passat res. No coneixia la mort. No havia viscut mai una mort propera. No sentia res de nou. Em sentia igual que feia unes hores, quan encara era viu. No em va caure ni una sola llàgrima. Fins i tot el meu germà petit, que llavors rondava els dos anys i mig, plorava. I a mi se’m va escapar el riure, un riure nerviós, explicant-li a un nen veí el que havia passat. Em vaig sentir malvat, sense cor, com podia riure en una situació com aquella?

Vaig passar mesos, potser més d’un any, somiant que jugava amb ell. Fins que un dia vaig somiar que era mort. En aquell somni jo estava jugant amb els altres germans i va venir ell, me’l vaig mirar i li vaig preguntar que hi feia allà si era mort. I vaig deixar de somiar que jugava amb ell.

Tant el meu fill com la meva filla han viscut l’amarga experiència d’un avort no desitjat. En els dos casos hauria estat el seu segon fill. Sé el dur que va resultar per a ells. He de confessar que cap de les dues vegades vaig sentir res especial, tot i que la meva racionalitat em va ajudar a entendre’m (ara sé el que és la mort i com reacciono quan mor algú que m’és proper, ja he perdut prou familiars i amics per a saber com afrontar-ho). Així que vaig poder donar-los suport, vaig saber estar al seu costat, encara que no em sortís ni una sola llàgrima. Però vaig patir amb ells. Tot i que la tristor em vindria després, quan ells ja no estaven tristos.

Amic meu, ens separen quilòmetres i tot un oceà, ens separen els anys, tu anaves a ser pare i jo ja sóc avi, però la mare-natura ens ha unit més d’una vegada. Comparteixo el dolor que estàs passant. El món i la natura són inexorables, però vivim, la vida segueix, i aquests moments tristos formen part d’ella, també s’han de viure. Només lamento no poder reconfortar-te amb la meva companyia.

Una abraçada aquest cop especial i fortament sentita.








Inexorable

«Siendo la naturaleza inexorable e inmutable, y sin que sobrepase jamás los límites de las leyes que le han sido impuestos»
Galileo Galilei, físico, matemático, y filósofo (1564-1642)
El comportamiento de la naturaleza muchas veces nos resulta cruel, especialmente ante la muerte, cuando muere un ser querido, y sobre todo cuando éste es joven, más joven que uno mismo.

Yo tenía diez años cuando murió uno de los pequeños de mi casa. Él tenía cuatro y medio. Era un niño imaginativo que nos había sorprendido más de una vez con sus salidas. Cuando he sido padre he comprendido que lo peor que me podría pasar era vivir la muerte de un hijo. Mi padre tuvo que vivirlo dos veces. Esta fue la primera. Un vecino nos explicó que ese día, cuando, enterado de la desgracia, venía hacia mi casa a ver si podía echar una mano, vio a mi padre, aún con el traje de baño con el que había sacado a su hijo sin vida de la profundidad del agua, caminando con determinación, con la mirada perdida, alejándose por la carretera. Le siguió. Caminó unos cuantos kilómetros siguiéndole hasta que mi padre se detuvo. El vecino se le acercó. Mi padre al verlo le preguntó «¿dónde estoy?».

En cambio yo permanecí insensible. Como si no hubiera pasado nada. No conocía la muerte. No había vivido una muerte cercana. No sentía nada nuevo. Me sentía igual que hacía unas horas, cuando aún estaba vivo. No me cayó ni una sola lágrima. Incluso mi hermano menor, que entonces rondaba los dos años y medio, lloraba. Y a mí se me escapó la risa, una risa nerviosa, explicándole a un niño vecino lo que había pasado. Me sentí desalmado, sin corazón, ¿cómo podía reír en una situación como aquella?

Pasé meses, puede que más de un año, soñando que jugaba con él. Hasta que un día soñé que estaba muerto. En ese sueño yo estaba jugando con los otros hermanos y vino él, le miré y le pregunté que hacía allí si estaba muerto. Y dejé de soñar que jugaba con él.

Tanto mi hijo como mi hija han vivido la amarga experiencia de un aborto no deseado. En ambos casos habría sido su segundo hijo. Sé lo duro que resultó para ellos. Tengo que confesar que ninguna de las dos veces sentí nada especial, aunque mi racionalidad me ayudó a entenderme (ahora sé lo que es la muerte y cómo reacciono cuando muere alguien que me es cercano, ya he perdido bastantes familiares y amigos como para saber cómo afrontarlo). Así que pude darles mi apoyo, supe estar a su lado, aunque no me saltara ni una sola lágrima. Pero sufrí con ellos. Aunque la tristeza me vendría después, cuando ellos ya no estaban tristes.

Amigo mío, nos separan kilómetros y todo un océano, nos separan los años, tú ibas a ser padre y yo ya soy abuelo, pero la madre naturaleza nos ha unido más de una vez. Comparto el dolor que estás pasando. El mundo y la naturaleza son inexorables, pero vivimos, la vida sigue, y estos momentos tristes forman parte de ella, también se han de vivir. Sólo lamento no poder reconfortarte con mi compañía.

Un abrazo esta vez especial y fuertemente sentido.


dijous, 5 de juliol del 2018

Filosofia --- Filosofía


[Entrada 224]

Filosofia

Qui no sap viure amb poc sempre serà un esclau. Amb molt poc es viu bé.
—Horaci, poeta llatí (65aC-8 aC)
Hi ha historiadors que situen el final del segle XX, al 1989 amb la caiguda del mur de Berlín que era el preludi del final de la URSS al 1991. Poc abans d’això, al 1983, Peter Sloterdijk va publicar la seva «Crítica de la raó cínica» (Kritik der zynischen Vernunft), en ella planteja que la filosofia va morir al segle XIX. La recerca de la veritat havia deixat de tenir sentit, la veritat estava fora de la racionalitat. Gilles Lipovetsky hi afegia: «Déu ha mort, però a ningú li importa un rave». La humanitat havia acceptat el relativisme, cosa que quan es disfressa segons els interessos de cadascú esdevé cinisme. El cinisme no és més que l'abús d'aquest relativisme que ha dut a la societat a un «tot s'hi val, no hi ha res que importi», només cal trobar arguments per justificar-ho, i si no se'n troben s'inventen, per a això les mentides també valen. Hi ha exemples de sobra, com les armes de destrucció massiva d'Iraq o la grip A.

El progrés de ciències empíriques com la física, la química, la medicina, etc. es fonamenta en el treball coral sistemàtic de científics de tot el món. Xoca amb el món del pensament i l'especulació on les coses van d'una altra manera, hi ha molt treball individual, molts noms propis, és a dir, molta visió personal i, per tant, subjectiva. El debat, l'acció coral, que en altres ciències és sistemàtic i simultani, aquí passa a produir-se d'una generació a la següent, de mestre a deixeble, i moltes vegades oscil·la com el pèndul. La majoria, per no dir tots, els grans pensadors de la història han acabat perdent-se en les seves divagacions, segurament per falta d'una crítica seriosa i sistemàtica. Sens dubte, hi ha raons que justifiquen que això sigui així, i contraexemples com l'Escola de Frankfurt, nascuda el 1924, amb el seu pensament crític, on destaquen pensadors com Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Walter Benjamin, Jürgen Habermas o Karl Otto Apel, entre d'altres.

Diuen que encara estem immersos en la postmodernitat. La història de l'Edat Moderna situa en el punt culminant del seu pensament a Kant. La postmodernitat té en Nietzsche, (qui va anunciar-nos: «Déu ha mort») una de les seves grans referències. Potser per això el nazisme de Hitler va voler usar cínicament el pensament d'aquest filòsof (Nietzsche) i el seu superhome per justificar el seu ideari. Sens dubte a la postmodernitat n'hi ha d'altres de pensadors importants, a més de Nietzsche, com Freud, Marx, Engels, etc. Els pensadors actuals, els del segle XXI encara estan refent-se de la crueltat de la Segona Guerra Mundial. Adorno ho expressa ben clarament: «No pot tornar a passar: no hi pot haver un arbre en flor sense l'ombra de l'horror.»

L'espècie humana ha fet una evolució des d'un primat que era depredat, a ser un carronyaire i després un predador quan va aprendre a caçar i a pescar. Per al depredat la vida té una importància relativa, sap que quan el predador ataca, la mort d'alguns d'ells és inevitable. Ell, el depredat, no mata, però ha d'acceptar la mort en qualsevol dels atacs dels seus predadors. Molts d'ells, com que no poden protegir a tots dels seus congèneres (en especial als més febles com els malalts, vells, cries, etc.), opten per concentrar els seus esforços en protegir les cries.

El predador genuí, el que ho estat sempre, sap que pot matar, malgrat això entre adults no es maten mai, només s'espanten i es fan fora uns als altres. És una regla que no se salten, tot i que hi ha mascles (com el del lleó) que maten les cries de les seves femelles perquè tornin a estar aviat en zel. Així que la seva capacitat de matar la reserven per a l'alimentació, per a la supervivència, caçant animals d'altres espècies.

La espècie humana és predadora amb instints de depredat. Considera la mort violenta com inevitable. No té l'instint del predador, i, per tant, és capaç de produir la mort violenta dels seus congèneres, a més amb sanya i crueltat. Sabem que la crueltat de l'espècie humana supera de forma incomparable, sens cap mena dubte, a la de qualsevol altra espècie.

L'home, amb la seva capacitat de raonar que l'ha dotat de superbia, s'ha situat a si mateix com a amo del món (al centre de la creació segons els creacionistes) quan en realitat la humanitat no és més importatnt que ho podria ser una colònia de virus que visqués en un gra de sorra en mig d'un desert immens. Això qualsevol astrònom ho té ben clar. Dins d'aquesta supèrbia aquest virus es permet el luxe de dubtar que hi pugui haver una altra colònia de virus en un altre dels incomptables grans de sorra d'aquell desert.

El triomf del cinisme a la societat postmoderna és indiscutible. S'ha posat a la cobdícia per sobre de tot, i vivim al dictat de l'economia i les finances, i amb el cinisme es justifiquen les guerres, l'opressió dels pobles, el tancament de les fronteres als menys afavorits, etc. Mentre l'acumulació de la riquesa en unes poques mans fa que les desigualtats, la pobresa, la precarietat, etc. estiguin creixent de manera exponencial. I tot està perfectament justificat racionalment amb el cinisme i els seus sofismes.

La humanitat ha deixat de banda el pensament, ha deixat de buscar la veritat, d'intentar donar-li sentit a la pròpia vida («Déu ha mort, però a ningú li importa un rave»). I s'està deixant explotar per una minoria, cosa que ha passat sempre a la civilització des que aquesta existeix (d'això fa només uns deu mil anys dels 300.000 que es creu que tenim com a espècie). Estem a la societat de l'oci, on el que importa és no avorrir-se, fugir de la buidor que ens podria fer pensar. Cada individu és al mateix temps productor i consumidor; i hi ha una minoria que es queda amb els excedents i no els reparteix, que acumula les riqueses, i viu en un fals paradís que té por de perdre.

Els crítics de l'escola de Frankfurt creien que la filosofia ens duria a un món millor, però no ha estat així. Malgrat tot la filosofia agonitza, però no pot morir perquè encara no ha trobat les respostes i les preguntes encara hi són.

Una abraçada.








Quien no sabe vivir con poco siempre será un esclavo. Con muy poco se vive bien.
-Horacio, poeta latino (65aC-8 aC)
Hay historiadores que sitúan el final del siglo XX, en 1989 con la caída del muro de Berlín que era el preludio del final de la URSS en 1991. Poco antes de eso, en 1983, Peter Sloterdijk publicó su «Crítica la razón cínica »(Kritik der zynischen Vernunft), en ella plantea que la filosofía murió en el siglo XIX. La búsqueda de la verdad había dejado de tener sentido, la verdad estaba fuera de la racionalidad. Gilles Lipovetsky añadía: «Dios ha muerto, pero a nadie le importa un bledo». La humanidad había aceptado el relativismo, lo que cuando se disfraza según los intereses de cada uno se convierte en cinismo. El cinismo no es más que el abuso de ese relativismo que ha llevado a la sociedad a un «todo vale, no hay nada que importe», sólo hay que encontrar argumentos para justificarlo, y si no se encuentran inventan, para eso las mentiras también valen. Hay ejemplos de sobra, como las armas de destrucción masiva de Irak o la gripe A.

El progreso de ciencias empíricas como la física, la química, la medicina, etc. se fundamenta en el trabajo coral sistemático de científicos de todo el mundo. Choca con el mundo del pensamiento y la especulación donde las cosas van de otra manera, hay mucho trabajo individual, muchos nombres propios, es decir, mucha visión personal y, por tanto, subjetiva. El debate, la acción coral, que en otras ciencias es sistemático y simultáneo, aquí pasa a producirse de una generación a la siguiente, de maestro a discípulo, y muchas veces oscila como el péndulo. La mayoría, por no decir todos, los grandes pensadores de la historia han acabado perdiéndose en sus divagaciones, seguramente por falta de una crítica seria y sistemática. Sin duda, hay razones que justifican que esto sea así, y contraejemplos como la Escuela de Frankfurt, nacida en 1924, con su pensamiento crítico, donde destacan pensadores como Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Walter Benjamin, Jürgen Habermas o Karl Otto Apel, entre otros.

Dicen que todavía estamos inmersos en la postmodernidad. La historia de la Edad Moderna sitúa en el punto culminante de su pensamiento a Kant. La posmodernidad tiene en Nietzsche, (quien nos anunció: «Dios ha muerto») una de sus grandes referencias. Quizá por eso el nazismo de Hitler quiso usar cínicamente el pensamiento de este filósofo (Nietzsche) y su superhombre para justificar su ideario. Sin duda en la postmodernidad hay otros de pensadores importantes, además de Nietzsche, como Freud, Marx, Engels, etc. Los pensadores actuales, los del siglo XXI todavía están rehaciéndose de la crueldad de la Segunda Guerra Mundial. Adorno lo expresa claramente: «No puede volver a pasar: no puede haber un árbol en flor sin la sombra del horror.»

La especie humana ha hecho una evolución desde un primate que era depredado, a ser un carroñero y luego un predador cuando aprendió a cazar y pescar. Para el depredado la vida tiene una importancia relativa, sabe que cuando el predador ataca, la muerte de algunos de ellos es inevitable. Él, el depredado, no mata, pero debe aceptar la muerte en cualquiera de los ataques de sus depredadores. Muchos de ellos, como no pueden proteger a todos de sus congéneres (en especial a los más débiles como los enfermos, viejos, crías, etc.), optan por concentrar sus esfuerzos en proteger las crías.

El predador genuino, el que lo sido siempre, sabe que puede matar, sin embargo entre adultos no se matan nunca, sólo se asustan y se expulsan unos a otros. Es una regla que no se saltan, aunque hay machos (como el del león) que matan las crías de sus hembras para que vuelvan a estar pronto en celo. Así que su capacidad de matar la reservan para la alimentación, para la supervivencia, cazando animales de otras especies.

La especie humana es predadora con instintos de depredado. Considera la muerte violenta como inevitable. No tiene el instinto del predador, y, por tanto, es capaz de producir la muerte violenta de sus congéneres, además con saña y crueldad. Sabemos que la crueldad de la especie humana supera de forma incomparable, sin lugar a dudas, a la de cualquier otra especie.

El hombre, con su capacidad de razonar que le ha dotado de soberbia, se ha situado a sí mismo como dueño del mundo (en el centro de la creación según los creacionistas) cuando en realidad la humanidad no es más importante que lo podría ser una colonia de virus que viviera en un grano de arena en medio de un desierto inmenso. Eso cualquier astrónomo lo tiene claro. En su soberbia ese virus se permite el lujo de dudar que pueda haber otra colonia de virus en otro de los incontables granos de arena de aquel desierto.

El triunfo del cinismo en la sociedad postmoderna es indiscutible. Se ha puesto a la codicia por encima de todo, y vivimos al dictado de la economía y las finanzas, y con el cinismo se justifican las guerras, la opresión de los pueblos, el cierre de las fronteras a los menos favorecidos, etc. Mientras la acumulación de la riqueza en unas pocas manos hace que las desigualdades, la pobreza, la precariedad, etc. estén creciendo de manera exponencial. Y todo está perfectamente justificado racionalmente con el cinismo y sus sofismas.

La humanidad ha dejado de lado el pensamiento, ha dejado de buscar la verdad, de intentar darle sentido a la propia vida ( «Dios ha muerto, pero a nadie le importa un bledo»). Y se está dejando explotar por una minoría, lo cual ha pasado siempre en la civilización desde que esta existe (de eso hace sólo unos diez mil años de los 300.000 que se cree que tenemos como especie). Estamos en la sociedad del ocio, donde lo que importa es no aburrirse, huir del vacío que nos podría hacer pensar. Cada individuo es al mismo tiempo productor y consumidor; y hay una minoría que se queda con los excedentes y no los reparte, que acumula las riquezas, y vive en un falso paraíso que teme perder.

Los críticos de la escuela de Frankfurt creían que la filosofía nos llevaría a un mundo mejor, pero no ha sido así. A pesar de todo la filosofía agoniza, pero no puede morir porque aún no ha encontrado las respuestas y las preguntas siguen ahí.

Un abrazo


dijous, 28 de juny del 2018

La victòria del mal --- La victoria del mal

[Entrada 223]

La victòria del mal

No t'entendrà ningú. Al capdavall, no és pas tan important. El que és important és que t'entenguis tu.
Matt Haig (Sheffield, U.K., 1975)
Em vaig despertar inquiet, amb una sensació estranya. La culpa era d'un somni on em veia implicat en un assassinat, un somni d'aquests incoherents on al final un grup de persones teníem acorralada una parella, un home i una dona que estaven dins d'un vehicle estrany, petit, fet d'aquest plàstic transparent que s'usa per protegir les cadiretes dels nens petits de la pluja. L'home era gran, d'una edat compresa entre els 60 i els 70. La dona era més jove. Estàvem en un caminal sense asfaltar, amb el terra sorrós i llis en mig de tot de camps de conreu. Jo formava part del grup que volia a matar aquell home, ell ho sabia i es revoltava desesperat dins d'aquell vehicle minúscul on quasi no es podia moure. Fora, a l'altra banda, més enllà del vehicle, hi havia un home que intentava evitar que cometéssim l'error de matar-lo. No recordo si finalment el vam matar o no, però jo estava allà entre els assassins sense fer res per evitar-ho.

Aquella nit just abans d'anar-me'n a dormir havia estat veien un parell d'episodis de la sèrie «House of Cards». Ignoro si la coneixeu, per si de cas us situo: és una sèrie dramàtica estatunidenca creada i produïda per Beau Willimon. Una adaptació de la mini-sèrie britànica amb el mateix títol basada en la novel·la de Michael Dobbs i emesa per la BBC el 1990. Compta amb les actuacions de Kevin Spacey, Robin Wright i Kate Mara. El que explica és com el congressista estatunidenc Francis Underwood i la seva dona Claire no es detenen davant de res per aconseguir els seus propòsits. La història d'aquest drama polític s'endinsa en un món ple d'avarícia, sexe i corrupció a la ciutat de Washington.

En un dels episodis que vaig veure aquell vespre Francis va matar a una periodista que estava investigant la mort d'un congressista que ell (en Francis) havia assassinat en un episodi anterior. Underwood acabava d'aconseguir la vicepresidència dels EUA.

Us podeu preguntar que m'ha dut a veure aquesta sèrie sobre política on sembla que tot s'hi val. De fet m'hi va portar «Borgen», una sèrie dramàtica de televisió danesa que es va emetre de 2010 a 2013. Aquesta ficció política narra la trajectòria de Birgitte Nyborg (Sidse Babett Knudsen), líder del partit dels Moderats i Primera Ministra de Dinamarca. De fet, a Borgen es fa política, hi ha negociacions i tripijocs, i es veu la importància dels medis de comunicació en aquest joc que és la política. Un joc on no sempre guanyen els bons. Des del meu punt de vista Borgen és una lliçó de com funciona la política, una lliçó de realitat danesa. Mentre que House of Cards és una altra cosa. Com diu la amiga que me la va recomanar, està carregada de mala llet. Aquesta amiga troba que Borgen és massa light.

De fet, a mi, Borgen em va agradar molt, cosa que no puc dir de House of Cards. Mentre Borgen és una lliçó de com funciona la política a l'actualitat en els paísos del nord d'Europa, House of Cards narra com un malfactor es fa amb el poder. De fet, jo recomanaria Borgen a qualsevol que vulgui entendre com funciona la política a alt nivell i com hi interfereixen els medis de comunicació, en canvi només recomanaria House of Cards a qui l'interessi veure com un malvat pot fer-se amb el poder, com vencen els dolents, la victòria del mal.

Una abraçada.








La victoria del mal

No te entenderá nadie. Después de todo, no es tan importante. Lo importante es que te entiendas tú.
Matt Haig (Sheffield, U.K., 1975)
Me desperté inquieto, con una sensación extraña. La culpa era de un sueño donde me veía implicado en un asesinato, un sueño de esos incoherentes donde al final un grupo de personas teníamos acorralada una pareja, un hombre y una mujer que estaban dentro de un vehículo extraño, pequeño, hecho de este plástico transparente que se usa para proteger las sillitas de los niños pequeños de la lluvia. El hombre era mayor, de una edad comprendida entre los 60 y los 70. La mujer era más joven. Estábamos en un camino rural sin asfaltar, con el suelo arenoso y liso en medio de campos de cultivo. Yo formaba parte del grupo que quería matar a ese hombre, él lo sabía y se sublevaba desesperado dentro de ese vehículo minúsculo donde casi no podía moverse. Fuera, en el otro lado, más allá del vehículo, había un hombre que intentaba evitar que cometiéramos el error de matarlo. No recuerdo si finalmente lo matamos o no, pero yo estaba allí entre los asesinos sin hacer nada para evitarlo.

Esa noche justo antes de acostarme había estado viendo un par de episodios de la serie «House of Cards». Ignoro si la conoceis, por si acaso os sitúo: es una serie dramática estadounidense creada y producida por Beau Willimon. Una adaptación de la miniserie británica con el mismo título basada en la novela de Michael Dobbs y emitida por la BBC en 1990. Cuenta con las actuaciones de Kevin Spacey, Robin Wright y Kate Mara. Lo que narra es como el congresista estadounidense Francis Underwood y su esposa Claire no se detienen ante nada para conseguir sus propósitos. La historia de ese drama político se adentra en un mundo lleno de avaricia, sexo y corrupción en la ciudad de Washington.

En uno de los episodios que vi aquella noche Francis mató a una periodista que estaba investigando la muerte de un congresista que él (Francis) había asesinado en un episodio anterior. Underwood acababa de conseguir la vicepresidencia de los EEUU.

Os podéis preguntar que me ha llevado a ver esa serie sobre política donde parece que todo vale. De hecho me llevó a ello «Borgen», una serie dramática de televisión danesa que se emitió de 2010 a 2013. Esa ficción política narra la trayectoria de Birgitte Nyborg (Sidse Babett Knudsen), líder del partido de los Moderados y Primera Ministra de Dinamarca. De hecho, en Borgen se hace política, hay negociaciones y componendas, y se ve la importancia de los medios de comunicación en este juego que es la política. Un juego donde no siempre ganan los buenos. Desde mi punto de vista Borgen es una lección de cómo funciona la política, una lección de realidad danesa. Mientras que House of Cards es otra cosa. Como dice la amiga que me la recomendó, está cargada de mala leche. A esa amiga le parece que Borgen es demasiado light.

De hecho, a mí, Borgen me gustó mucho, lo que no puedo decir de House of Cards. Mientras Borgen es una lección de cómo funciona la política en la actualidad en los países del norte de Europa, House of Cards narra como un malhechor se hace con el poder. De hecho, yo recomendaría Borgen a cualquiera que quiera entender cómo funciona la política a alto nivel y cómo interfieren los medios de comunicación, en cambio sólo recomendaría House of Cards a quien le interese ver como un malvado puede hacerse con el poder, como vencen los malos, la victoria del mal.

Un abrazo.