A tall de diari (angoixa) --- A modo de diario (angustia)

[Entrada 238]

A tall de diari (angoixa)

El veritable dolor és indicible. Si pots parlar del que t'angoixa, estàs de sort: significa que no és tan important. Perquè quan el dolor cau damunt teu sense pal·liatius, el primer que t'arrenca és la paraula.
—Rosa Montero, periodista i escriptora espanyola (1951)

«L'angoixa adolescent sempre està de moda» es titula un article d'un diari català. He llegit que l'ansietat (considerada el mecanisme que ens permet adaptar-nos al medi) i l'angoixa (quan hi restem impotents), poden esdevenir patològiques fins en el 20% d'infants i adolescents. Al món infantil aquests fets solen quedar a casa perquè els nens viuen pendents de l'entorn familiar on busquen el reconeixement. L'adolescent que necessita deslliurar-se de l'entorn familiar per trobar-se a si mateix, busca el reconeixement fora de casa, a l'entorn on es mou. Avui en dia aquest és l'entorn escolar, el món dels centres de secundària.

Potser per això triomfen sèries com «Merlí», «The end of the fucking world» o «13 Reasons Why» centrades en la problemàtica adolescent. De fet, m'he enamorat de Dylan Minnette, el protagonista de «13 Reasons Why», una sèrie que gira al voltant del suïcidi d'una noia de 17 anys i el seu impacte en un centre de secundària dels EUA, plantejada en forma d'intriga (així que intentaré no fer «spoiler»). I que amb aquesta excusa intenta abordar-ne d'altres com els canvis relacionats amb edats com els 17 anys (inestabilitat emocional; creació de normes morals noves, desafiant dels límits establerts i amb tendència a la idealització o demonització de les institucions, corrents de pensament, persones o idees) junt amb les descobertes (enamoraments, sexualitat, futur, etc.) i problemàtiques associades (drogues (alcohol inclòs), «bullying», autolesió, etc.).

Fa pocs dies em vaig quedar fins a les 4 de la matinada mirant «13 Reasons Why». Intentava arribar al punt on s'explicava quin paper havia tingut el protagonista, Clay Jensen (Dylan Minnette), en els motius d'aquest suïcidi. Després no podia dormir pensant que mantenim als nostres nens i adolescents tancats en uns centres (de primària i secundària) en els quals, especialment els adolescents, desenvolupen ansietats i angoixes. Uns centres més enfocats a donar determinats coneixements i, amb sort, desenvolupar algunes de les habilitats de l'alumnat, que a donar-los suport en les seves problemàtiques personals, bàsiques pel seu desenvolupament.

Ja sé que no estic gaire al dia i ignoro com funcionen aquests centres actualment, però em preocupa força el que veig a les sèries i sé la influència que solen tenir, aquestes, sobre bona part de la població. Potser per això em preocupa, i molt, el que hi veig. Se segueix amb la confusió entre el sexe i l'amor. Continuen valorant el luxe i la riquesa per sobre de la persona: vals el que tens, no el que ets. Encara es defensa aquest masclisme monogàmic que fa que un noi de 17 anys verge sigui considerat, si més no, estrany, ja que sembla que un noi hagi de tenir sexe amb totes les noies que pugui aconseguir, mentre una noia que ho faci és qualificada de «puta». Per no parlar del tractament que reben els frikis, que no són més que aquells nois o noies amb prou personalitat per mantenir-se fora del que molts volen anomenar la normalitat i que no és més que la vulgaritat de les modes i dels corrents del moment... L'èxit d'aquests nois i noies se centra en l'accés a la universitat, quan la realitat és que hi ha prou alternatives per arribar a ser una persona plena que no passen per aquells centres docents. En fi, podria seguir amb la llista de coses que em semblen negatives d'aquestes propostes, potser algun dia ho faré... De moment, em resulten més positives propostes com «The Notebook» (2004) encara que sigui com un conte de fades.

I m'angoixa pensar que aquests adolescents siguin els adults que demà governaran el món.

Una abraçada.

A modo de diario (angustia)

El verdadero dolor es indecible. Si puedes hablar de lo que te acongoja estás de suerte: eso significa que no es tan importante. Porque cuando el dolor cae sobre ti sin paliativos, lo primero que te arranca es la palabra.
-Rosa Montero, periodista y escritora española (1951)

«La angustia adolescente siempre está de moda» se titula un artículo de un diario catalán. He leído que la ansiedad (considerada el mecanismo que nos permite adaptarnos al medio) y la angustia (cuando quedamos impotentes), pueden convertirse en patológicas hasta en el 20% de niños y adolescentes. En el mundo infantil estos hechos suelen quedarse en el hogar por que los niños viven pendientes del entorno familiar donde buscan el reconocimiento. El adolescente que necesita librarse del entorno familiar para encontrarse a sí mismo, busca el reconocimiento fuera del hogar, en el entorno donde se mueve. Hoy en día este es el entorno escolar, el mundo de los centros de secundaria.

Quizá por eso triunfan series como «Merlín», «The end of the fucking world» o «13 Reasons Why» centradas en la problemática adolescente. De hecho, me he enamorado de Dylan Minnette, el protagonista de «13 Reasons Why», una serie que gira en torno al suicidio de una chica de 17 años y su impacto en un centro de secundaria de EE.UU., planteada en forma de intriga (así que intentaré no hacer «spoiler»). Y que con esta excusa intenta abordar otros temas como los cambios relacionados con edades como los 17 años (inestabilidad emocional; creación de normas morales nuevas, desafiando los límites establecidos y con tendencia a la idealización o demonización de las instituciones, corrientes de pensamiento, personas o ideas) junto con los descubrimientos (enamoramientos, sexualidad, futuro, etc.) y problemáticas asociadas (drogas (alcohol incluido), «bullying», autolesión, etc.).

Hace pocos días me quedé hasta las 4 de la madrugada viendo «13 Reasons Why». Intentaba llegar al punto donde se explicaba qué papel había tenido el protagonista, Clay Jensen (Dylan Minnette), en los motivos de ese suicidio. Después no podía dormir pensando que mantenemos a nuestros niños y adolescentes encerrados en unos centros (de primaria y secundaria) en los que, especialmente los adolescentes, desarrollan ansiedades y angustias. Unos centros más enfocados a dar determinados conocimientos y, con suerte, desarrollar algunas de las habilidades del alumnado, que a apoyarlos en sus problemáticas personales, básicas para su desarrollo.

Ya sé que no estoy muy al día y ignoro cómo funcionan esos centros actualmente, pero me preocupa bastante lo que veo en las series y sé la influencia que suelen tener, éstas, sobre buena parte de la población. Quizá por eso me preocupa, y mucho, lo que veo. Se sigue con la confusión entre el sexo y el amor. Continúan valorando el lujo y la riqueza por encima de la persona: vales lo que tienes, no lo que eres. Aún se defiende ese machismo monogámico que hace que un chico de 17 años virgen sea considerado, cuando menos, extraño, ya que parece que un chico deba tener sexo con todas las chicas que pueda conseguir, mientras una chica que lo haga es calificada de «puta». Por no hablar del tratamiento que reciben los frikis, que no son más que aquellos chicos o chicas con suficiente personalidad para mantenerse fuera de lo que muchos quieren llamar la normalidad y que no es más que la vulgaridad de las modas y las corrientes del momento... El éxito de estos chicos y chicas se centra en el acceso a la universidad, cuando la realidad es que hay suficientes alternativas para llegar a ser una persona plena que no pasan por los centros docentes. En fin, podría seguir con la lista de cosas que me parecen negativas de esas propuestas, tal vez algún día lo haré ... De momento, me resultan más positivas propuestas como «The Notebook» (2004) aunque sea como un cuento de hadas.

Y me angustia pensar que esos adolescentes sean los adultos que mañana gobernarán el mundo.

Un abrazo.