Relativisme --- Relativismo

[Entrada 270]

Relativisme

El sentit comú és la col·lecció de prejudicis que un ha adquirit quan compleix divuit anys.
Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)

Creia que el meu pensament era més aviat eclèctic, que era una amalgama opinions, tendències, etc., ja que, com a autodidacta que sóc, he anat triant les idees més pròximes al meu tarannà i a la meva manera de veure les coses amb les quals he muntat el cos del meu pensament. Sens dubte, per educació, sóc un cientista, crec en la ciència, i com ella, crec en la necessitat de les evidències per donar en alguna cosa un mínim de credibilitat. No vull obrir ara un debat sobre les mentides o falsedats que s'han fet passar evidències. Sempre he defensat el fet coral de la ciència i que tot el que és mentida o erroni s'acaba destapant tard o d'hora. El que val és que jo hi crec i això m'ha fet més proper a Aristòtil que a la dialèctica de Plató. Aquest cientisme també m'ha acostat a l'escepticisme.

Fa poc m'han fet veure la proximitat del meu pensament al relativisme filosòfic, cosa que m'acosta a Protàgores i els sofistes dels quals me'n sentia força allunyat, ja que des del meu punt de vista no tot és la percepció individual. Però en admetre el grup com un ésser viu amb personalitat, he d'admetre que el consens científic també ens du a una percepció de les coses, una percepció que no és individual, sinó grupal. És el grup qui sota unes determinades normes decideix què és i què no és cert. Sens dubte la ciència es mou per consensos inestables, ja que canvien amb cada nova troballa. Uns consensos que esdevenen imprescindibles davant la diversitat de les percepcions individuals.

La meva visió de les coses deixa ben clar que no tot és vàlid, però que cada persona, o cada grup ha establert o pot d'establir la seva visió del real, i que cada persona, cada grup, té una visió d'aquest real que en diem realitat. Estic suposant que enteneu la diferència entre aquests conceptes, que des del punt de vista de la filosofia són dues coses diferents: real i realitat.

Sens dubte creure en la ciència d'una banda i en el relativisme de l'altre pot semblar-vos contradictori, i pot ser que ho sigui. Jo no ho veig així, però admeto que l'ésser humà és ple de contradiccions i segurament jo també. De fet, ni la ciència ni el relativisme creuen en les veritats absolutes ni que l'ésser humà pugui ser completament objectiu.

Hi ha qui diu que la ciència no és més que una religió, i pot ser que sigui cert, però en tot cas serà la religió dels escèptics, ja que a la ciència, que no fa més que simplificacions del real en un intent d'entendre'l, no concep les seves veritats com a veritats absolutes. La llei de la gravetat per exemple no és més que una simplificació de la de gravitació universal i aquesta tampoc és una llei absoluta com va fer-nos veure Einstein.

A banda d'això, el relativisme, genera por, la por a la llibertat. Ja que en no haver-hi cap valor absolut cada persona o cada grup pot establir els seus i això ens pot dur al canvi continu. Una generació no té per què admetre els prejudicis, els valors o els consensos de l'anterior, ja que cada persona neix completament despullada i pot començar des del no-res, però atenció que la societat té tendència a treure's de sobre tots aquells que no accepten les normes establertes, ja que o bé els tanca a la presó o bé en un sanatori mental. I ha inventat uns sistemes educatius reglats i fortament controlats per configurar els prejudicis dels nous ciutadans.

A més, qualifiquem de reaccionari a qui s'aferra a les normes existents i es resisteix a qualsevol canvi i parlem de progrés quan parlem de canvis a formes socials noves. Encara que no sempre aquestes formes noves signifiquen progressar en positiu. I què vull dir quan dic positiu? Doncs aquí ja entrem en el món del relativisme. Per a un membre d'aquest 10% que acumula el 90% de la riquesa del planeta, el positiu és tot allò que li permeti fer créixer la seva riquesa y la seva situació de privilegi, que li permeti seguir gaudint per sempre d'aquesta vida de súper luxe i del poder. Però no són només aquests rics i poderosos qui defensa això, sinó també aquells que aspiren a ser-ho, que tenen l'esperança d'aconseguir aquesta vida de privilegi, luxe i poder.

Per a mi en canvi això és un progrés en negatiu, jo lluito per la llibertat, la igualtat i l'equitat. És a dir, per una societat igualitària, sense privilegis permanents, sense rics i pobres on es comparteixi la riquesa existent. La qual cosa no vol dir que hàgim de ser tots idèntics, perquè crec en la diversitat, però amb els mateixos drets i amb les mateixes oportunitats. Una societat sense fronteres, però en la qual els grups diferencials siguin una realitat, una societat sense etiquetes, però amb diferències de costums, creences, ideologies, etc. Perquè cadascú té la seva realitat i no la pot imposar a ningú altre...

Per tant, el progrés positiu tampoc és una cosa absoluta i per això, mal que els pesi a qui no ho vol acceptar (òbviament parlo dels ultraliberals), hi ha dretes i esquerres. El mal és que al meu país li ha tocat la dreta més casposa i reaccionària del món (que es fa dir de centre), tot i que ens intenten enganyar presentant-se a si mateixos com una opció de progrés i titllen de nazis o de bolxevics a tot aquell que gosi oposar-se a les seves idees, quan si hi ha nazis i totalitaris en aquest país són aquells que propugnen que ompliran les cunetes amb els cadàvers dels independentistes... Però això és un altre tema. Un tema que no té a veure amb el meu relativisme, sinó amb la política del real.

Tornant al tema. El relativisme, per acabar-ho d'adobar, és contrari a l'autoritat i acaba duent al pensament anarquista, àcrata. Per això les grans institucions jeràrquiques, les grans religions, totes elles dogmàtiques, estan frontalment en contra d'aquesta mena d'idees que posen a l'home com a mesura de la realitat.
Quan es té la visió que el pensament és lliure i que hi ha poques evidències que el condicionin, ens situem en un buit que causa terror. I aquest horror vacui el fa difícil d'acceptar.

El tema dóna molt més de si, però de moment el deixaré així. Si s'escau, ja continuarem un altre dia.

Una abraçada.

Relativismo

El sentido común es la colección de prejuicios que uno ha adquirido cuando cumple dieciocho años.
Albert Einstein, físico alemán (1879-1955)

Creía que mi pensamiento era más bien ecléctico, que era una amalgama opiniones, tendencias, etc., ya que, como autodidacta que soy, he ido eligiendo las ideas más cercanas a mi talante y en mi manera de ver las cosas con las que he montado el cuerpo de mi pensamiento. Sin duda, por educación, soy un cientifista, creo en la ciencia, y como ella, creo en la necesidad de las evidencias para dar a algo un mínimo de credibilidad. No quiero abrir ahora un debate sobre las mentiras o falsedades que se han hecho pasar evidencias. Siempre he defendido el hecho coral de la ciencia y que todo lo que es mentira o erróneo se acaba destapando tarde o temprano. Lo que vale es que yo creo en ello y eso me ha situado más cerca de Aristóteles que de la dialéctica de Platón. Este cientifismo también me ha acercado al escepticismo.

Hace poco me han hecho ver la proximidad de mi pensamiento al relativismo filosófico, lo que me acerca a Protágoras y los sofistas de los que me sentía bastante alejado, ya que desde mi punto de vista no todo es la percepción individual. Pero en admitir el grupo como un ser vivo con personalidad, tengo que admitir que el consenso científico también nos lleva a una percepción de las cosas, una percepción que no es individual, sino grupal. Es el grupo que bajo unas determinadas normas decide qué es y qué no es cierto. Sin duda la ciencia se mueve por consensos inestables, ya que cambian con cada nuevo hallazgo. Unos consensos que se convierten en imprescindibles ante la diversidad de las percepciones individuales.

Mi visión de las cosas deja bien claro que no todo es válido, pero que cada persona, o cada grupo ha establecido o puede establecer su visión del real, y que cada persona, cada grupo, tiene una visión de este real que llamamos realidad. Estoy suponiendo que entendéis la diferencia entre esos conceptos, que desde el punto de vista de la filosofía son dos cosas diferentes: Real y realidad.

Sin duda creer en la ciencia por un lado y en el relativismo del otro puede pareceros contradictorio, y puede que lo sea. Yo no lo veo así, pero admito que el ser humano está lleno de contradicciones y seguramente yo también. De hecho, ni la ciencia ni el relativismo creen en las verdades absolutas ni que el ser humano pueda ser completamente objetivo.

Hay quien dice que la ciencia no es más que una religión, y puede que sea cierto, pero en todo caso será la religión de los escépticos, ya que a la ciencia, que no hace más que simplificaciones del real en un intento de entenderlo, no concibe sus verdades como verdades absolutas. La ley de la gravedad por ejemplo no es más que una simplificación de la de gravitación universal y esta tampoco es una ley absoluta como no hizo ver Einstein.

Aparte de esto, el relativismo, genera miedo, el miedo a la libertad. Ya que al no haber ningún valor absoluto cada persona o cada grupo puede establecer los suyos y eso nos puede llevar al cambio continuo. Una generación no tiene por qué admitir los prejuicios, los valores o los consensos de la anterior, ya que cada persona nace completamente desnuda y puede empezar desde la nada, pero atención que la sociedad tiene tendencia a quitarse de encima todos aquellos que no aceptan las normas establecidas, ya que o bien los encierra en la cárcel o bien en un sanatorio mental. Y ha inventado unos sistemas educativos reglados y fuertemente controlados para configurar los prejuicios de los nuevos ciudadanos.

Además, calificamos de reaccionario al que se aferra a las normas existentes y se resiste a cualquier cambio y hablamos de progreso cuando hablamos de cambios a formas sociales nuevas. Aunque no siempre esas formas nuevas significan progresar en positivo. ¿Y qué quiero decir cuando digo positivo? Pues aquí ya entramos en el mundo del relativismo. Para un miembro de ese 10% que acumula el 90% de la riqueza del planeta, lo positivo es todo lo que le permita hacer crecer su riqueza y su situación de privilegio, que le permita seguir disfrutando para siempre de esa vida de súperlujo y del poder. Pero no son sólo esos ricos y poderosos los que defiende eso, sino también aquellos que aspiran a serlo, que tienen la esperanza de conseguir esta vida de privilegio, lujo y poder.

Para mí en cambio eso es un progreso en negativo, yo lucho por la libertad, la igualdad y la equidad. Es decir, por una sociedad igualitaria, sin privilegios permanentes, sin ricos y pobres donde se comparta la riqueza existente. Lo cual no quiere decir que tengamos que ser todos idénticos, porque creo en la diversidad, pero con los mismos derechos y con las mismas oportunidades. Una sociedad sin fronteras, pero en la que los grupos diferenciales sean una realidad, una sociedad sin etiquetas, pero con diferencias de costumbres, creencias, ideologías, etc. Porque cada uno tiene su realidad y no la puede imponer a nadie...

Por tanto, el progreso positivo tampoco es algo absoluto y por ello, aunque les pese a quien no lo quiere aceptar (obviamente hablo de los ultraliberales), hay derechas e izquierdas. Lo malo es que en mi país le ha tocado la derecha más casposa y reaccionaria del mundo (que se hace llamar de centro), aunque nos intentan engañar presentándose a sí mismos como una opción de progreso y tachan de nazis o de bolcheviques a todo aquel que ose oponerse a sus ideas, cuando si hay nazis y totalitarios en este país son aquellos que propugnan que llenarán las cunetas con los cadáveres de los independentistas... Pero eso es otro tema. Un tema que no tiene que ver con mi relativismo, sino con la política del real.

Volviendo al tema. El relativismo, por si fuera poco, es contrario a la autoridad y acaba llevando al pensamiento anarquista, ácrata. Por eso las grandes instituciones jerárquicas, las grandes religiones, todas ellas dogmáticas, están frontalmente en contra de este tipo de ideas que ponen al hombre como medida de la realidad.
Cuando se tiene la visión de que el pensamiento es libre y que hay pocas evidencias que lo condicionen, nos situamos en un vacío que causa terror. Y este horror vacui lo hace difícil de aceptar.

El tema da mucho más de si, pero de momento lo dejaré así. En su caso, ya continuaremos otro día.

Un abrazo.