Digen: 1. Què hi fas aquí?

[Entrada 366]

Quan jo tindré cinquanta anys
no vull ser com el pare:
cansat i sense fe
[...]
Cançó de carrer, fragment.
Joan Oliver (Pere Quart, 1899-1986)

Nota inicial: Fa anys vaig escriure un conte que he reaprofitat per començar aquesta llarga història. El que hi passa és ficció tot i que com tota narració, conté part del meu coneixement i de la meva experiència i, sobretot, dels meus desitjos i dels meus somnis.

digen / dígena
[del grec διγενής]
adj. [biologia, ciències de la salut] Bisexual

1. Què hi fas aquí?

―Gigoló Boys, buenas tardes.
―Hola, me puedes reservar a Pedro para las siete.
―No, hoy Pedro no va a estar.
―¿Va a estar mañana o el jueves?
―Lo siento va a estar fuera una temporada...
―Bueno, entonces me presentas a los chicos que estén libres. Vendré a eso de las siete.
―De acuerdo, te reservo para las siete.

Gigoló Boys era una organització del centre de Barcelona que oferia chicos de compañía para caballeros i que disposava d'unes quantes cambres amb bany on mantenir les trobades. En Joan hi anava regularment un cop per setmana des de feia uns quants anys. Tant era així que quan hi trucava els encarregats li coneixien la veu. No es pot dir que fos homosexual, ja que tot i gaudir de les relacions sexuals amb aquells nois també gaudia de les relacions sexuals amb dones. De fet, En Joan duia casat més de 20 anys. Tenia un fill de 18 anys, en Marçal, i una filla de 15, la Marta.

Quan en Joan es trobava bé amb un dels nois, se'n feia client fix. A més era un home de costums fixos i hi solia anar el mateix dia de la setmana i a la mateixa hora. Sabia que per evitar que el noi estigués ocupat amb un altre client quan ell hi arribava havia de fer-ne reserva unes hores abans. Però de tant en tant havia d'anar canviant de noi, perquè els nois no solen durar gaire temps a l'organització. Ara, des de feia uns quants mesos, es veia amb en Pedro, un noi d'origen cubà, que deia tenir-ne vint-i-quatre. En Pedro ja l'havia advertit que aviat deixaria la casa, almenys una temporada, potser un mes o dos, per anar a veure la família a la seva terra.

Va arribar a les 19 h en punt al local de Gigoló Boys, l'encarregat li va aclarir que efectivament en Pedro estaria temps fora del servei. Era força habitual que el fessin esperar cinc o deu minuts mentre acabaven de netejar i ventilar bé la cambra que normalment acabava d'alliberar un altre client, però aquell dia el van fer passar de seguida.

―¿Tomarás agua como siempre? ―va fer l'encarregat.
―Sí, gracias.
―Ahora pasan los chicos. Luego hablamos
―De acuerdo, hasta luego.

La litúrgia consistia a fer passar els nois un per un per l'habitació on hi havia el client. Després el client triava el noi que preferia. Solien venir en calçotets, entraven, tancaven la porta, saludaven i deien el seu nom. Alguns d'ells, interessats a ser elegits, petonejaven el client, o s'abaixaven els calçotets per mostrar la seva dotació i alguns fins i tot es feien masturbar una mica pel client. «Toca, toca» li deien. D'altres intentaven fer-se triar explicant les seves característiques i molts d'ells acabaven dient «faré el que vulguis». En Joan solia preferir els més jovenets, més ben dit, els qui li semblaven més joves, amb un cos proporcionat y amb la musculatura marcada. No solien agradar els que eren més alts que ell o els que estaven ex­ces­si­vament musculats. Els preferia amb un aspecte més aviat acriaturat, tot i que valorava que estiguessin dotats d'un penis gran, ben gran... Un cop vistos, solia fer la tria demanant consell l'encar­regat de torn. Els encarregats el coneixien i li sabien els gustos. Sabien que volia fer-ho amb calma, sense presses, amb molta delicadesa, compartint el gaudi... I sempre l'aconsellaven bé.

Va trobar lleig i malgirbat al primer, tot i que li va fer un petó tot humit i morbós. El segon li va agradar, un noiet morenet, marcadet i acriaturat, que duia una bona erecció i que li va demanar que li la toqués després d'abaixar-se els calçotets tot dient-li «mira com em poses». El tercer també estava bé, era força més tímid que el segon, i només li va dir el nom i allò de «faré tot el que vulguis». Es va obrir novament la porta i va entrar un altre noi en calçotets... Déu Meu!

―QUÈ COLLONS HI FAS TU AQUÍ? ―va dir amb un crit que li va sortir del més profund de la seva ànima i el seu fill, en Marçal, va fer mitja volta i va desaparèixer tancant la porta de cop.