Digen: 2. Divuit anys

[Entrada 367]

2. Divuit anys

Què dir que sembli nou?
I com donar més vida
a les paraules de sempre?
Francesc Garriga Barata, poeta i professor (1932-2015)

No sé si és cosa dels adolescents pensar que es poden fer realitat les fantasies sexuals amb qualsevol, amb el primer que passa. Pot ser que estigui equivocat. També ignoro si aquesta estúpida idea podria ajudar-los a optar per prostituir-se en situacions de necessitat econòmica.

En Marçal s'havia aficionat als porrets quan feia secundària. Els primers van ser de regal. El seu amic Jordi el convidava, però aquestes coses no duren per sempre i com que els porros són cars i li agradaven, un dia va haver de començar a finançar-se'ls. Aviat va saber que alguns homes donaven diners als noiets que es deixaven tocar el cul i els voltants. Llavors encara no hi havia les apps dels mòbils que hi ha ara i que tant faciliten aquesta mena de coses, però sí que hi havia xats. Inevitablement, va tenir experiències amargues que el van situar en la dura realitat. Alguns es resistien a pagar o li pagaven menys del que havien acordat, d'altres el maltractaven o intentaven assetjar-lo. Clar que també n'hi havia dels altres, dels que saben a què van i es comporten com cal, i fins i tot algun que era agradable.

En certa ocasió, un client, va dur-lo a Gigoló boys on havia reservat una d'aquelles cambres, ja que també les llogaven a parelles que no necessitaven un noi de companyia. Quan ja havien acabat, i el client havia marxat, l'encarregat li va demanar si li interessaria treballar amb ells. Formaria part de l'estol de nois de la casa. Li va explicar les tarifes de la casa i que li donaria la meitat del que facturés. Ell li va dir que s'ho volia rumiar, no volia dir que encara no tenia els divuit fets i era una de les condicions que li havia posat l'encarregat. Va pensar que no era mala idea, allà li garantien l'anonimat, ja que usaven un àlies, i el protegien dels clients que es resistien a pagar o volien regatejar, però havia d'esperar uns mesos per arribar a la majoria d'edat.

Un cop fets els divuit va anar a provar allò de fer de gigoló en aquell bordell gai. La primera tarda va fer més diners dels que hauria pogut imaginar i allò el va acabar de decidir. Va triar com a àlies per als clients, el nom de Marcos. Com que havia d'estudiar i allà ho tenia complicat, va acordar amb l'amo que només hi aniria dues tardes a la setmana. A casa deia que se n'anava a la biblioteca. Ningú no ho sabia, ni les amistats més intimes, ni la xicota del moment. Coneixia prou bé les convencions i regles del joc social. Això sí, ignorava les aficions de son pare.

Sí, ho heu entès bé, tenia xicota, n'havia tingut més d'una, i des dels setze que gaudia de les relacions sexuals amb aquestes noies. De fet, tenia clar que el que li agradaven eren les noies, ja que sempre que s'havia masturbat l'excitació tenia un origen femení. Es deia que allò que feia amb homes era pur treball i tot i que de tant en tant n'hi havia algun que el feia que s'ho passés bé, normalment es limitava a fer el que calgués per aconseguir que el client ejaculés i quedés prou satisfet per quedar-li ganes de tornar a estar amb ell com més aviat millor. No cal dir que hi havia clients i clients, i que no posava en tots el mateix interès a deixar-los amb ganes de repetir.

De seguida va connectar amb els altres companys d'aquella feina. Si alguna característica personal destacava en el Marçal, era la seva sociabilitat. Sabia posar-se al nivell de l'entorn en què es movia, i era força respectuós amb tothom. En Pedro, en realitat es deia Daniel, i era un dels veterans d'aquella organització. De seguida es van avenir amb en Marcos (en Marçal) i no va saber que el seu nom era Dani fins més endavant. En Pedro tenia una colla de clients fixos que ja demanaven directament per ell, així que els altres nois ni els veien. Amb el temps en Marcos va saber que en Pedro tenia un parell de clients especials. Deia que ho eren perquè el feien gaudir força i havia de fer esforços per evitar ejacular. En aquestes organitzacions els nois ho evitaven per estar a punt per atendre un altre client immediatament després d'acabar un servei i per no acabar exhausts la jornada. Si el client volia que el noi ho fes, aquest solia demanar una propina. Molts d'ells només ho feien quan atenien a un client al final de la jornada. Un d'aquells clients especials d'en Pedro hi anava setma­nal­ment i l'altre un cop al mes. SI no em fessin falta els diners, els atendria gratuïtament, li va assegurar en Pedro en un d'aquells moments en què els amics es fan confidències. I va seguir tot afirmant: ho dic seriosament, eh! En Marcos volia fer-se amb una clientela tan bona com la d'en Pedro. Però va arribar el dia en què el client va ser son pare i li va dir «QUÈ COLLONS HI FAS TU AQUÍ?» i ell va sortir corrent de la cambra, es va vestir tan de pressa com va poder, i va sortir disparat de Gigoló Boys.

Aquella nit no va tornar a casa. Va trucar a sa mare i li va dir que es quedava a casa d'en Jordi. Com que no sabia on passar la nit i no tenia diners va tornar a Gigoló Boys a l'hora de tancar, quan ja no quedaven clients. L'encarregat li va preguntar per què havia marxat d'aquella manera, sense donar cap explicació. En Marcos, que tornava a ser en Marçal, de seguida va deduir que son pare no havia dit res. Va quedar-se una estona en silenci i buscant una excusa versemblant. Després va dir que coneixia a aquell home i li havia agafat por perquè ho podia dir a casa seva per això havia marxat d'aquella manera, perquè s'havia espantat. L'encarregat va voler tranquil·litzar-lo tot assegurant-li que els clients també volien amagar-se'n i que era difícil que diguessin res del que feien o veien allà dins. En Marçal li va dir que no estava gens tranquil i que volia deixar-ho, que si s'ho repensava, tornaria, i va demanar la liquidació. L'encarregat li va assegurar que els seus clients, els d'en Marcos, solien quedar contents i que segur que amb una mica més de temps s'hauria fet una bona clientela. De fet, ja tenia alguns clients fixos. Ell va dir que no podia seguir, que estava massa atemorit, així que, un cop cobrada la liquidació, es va acomiadar de l'encarregat i van desitjar-se sort mútuament. En Marçal va marxar per no tornar-hi mai més.