Digen: 3. Pedro (Dani)

[Entrada 368]

3. Pedro (Dani)

La memòria, quan funciona, fa allò que li pertoca: deformar.
Jordi Amat, escriptor, filòleg i crític literari (Barcelona 1978)

En sortir de Gigoló Boys, va escriure un missatget de text (un SMS) per a en Pedro: He dejado Gigoló Boys. Me gustaría verte y hablar contigo. La resposta va arribar unes hores després: Estoy en casa de mis padres, ¿es muy urgente? Puedes esperar a mi regreso? En Marçal va respondre immediatament amb un lacònic: Espe­raré a que regreses.

No sabia a qui recórrer i en Pedro era l'únic dels seus amics que el podia entendre l'embolic en què es trobava i que el podia aconsellar d'una manera fiable. Com que no volia explicar a ningú altre el que li havia passat perquè hauria d'explicar les seves activitats i les del seu pare o d'inventar-se una explicació versemblant que li semblava impossible de trobar, va preferir gastar-se una part de la liquidació en un hotel. Un cop a l'habitació es va treure les sabates i es va estirar a sobre el llit. Estava rendit, però no podia dormir. A les sis del matí encara plorava sol a la cambra bruta d'aquell hotel barat, la seva desgràcia, però, finalment, es va adormir. El van despertar a quarts d'una, els brams d'un telèfon que sonava una vegada i una altra amb aquella insistència mecànica que fa pensar que hi ha una urgència. El recepcionista li va recordar molt educadament que si no abandonava la cambra immediatament, hauria de pagar una segona nit.

Va sortir al carrer despentinat, amb els ulls inflat d'haver plorat, cara de son i la roba arruada d'haver-se adormit vestit a sobre del llit. Va enviar un nou missatge al Pedro. He visto a mi padre en Gigoló!!! Quan va rebre la resposta es va establir un diàleg força fluid:

―No jodas, y ¿él te vio ti???
―Sí
―¿Qué te dijo?
― Gritó: ¿Qué cojones haces tú aquí?
―Y ¿qué le dijiste?
―Nada. Me fui volando.
―¿Y luego?
―No le he visto más.
―¿Y qué piensas hacer?
―No lo sé. Por eso quería hablar contigo.
―Espera un momento, ahora te llamo y hablamos.

Una bona estona després va sonar el mòbil d'en Marçal, era en Pedro. Li va fer repetir tota la història amb tots els detalls. Li va preguntar com s'havia sentit en cada moment. El noi li ho va explicar tan bé i amb tanta precisió com va ser capaç: En Marçal tenia un núvol al cervell que li impedia pensar, però va esforçar-se en fer una explicació clara i coherent.

―Diría que tu padre ha optado por dejar este tema en secreto, que no le dijo nada al encargado ni tampoco a tu madre ―li va dir en Pedro
―¿Crees que espera a hablar conmigo?
―No lo sé ―En Pedro va fer una pausa― Puede ―Llavors va ser en Marçal qui es va quedar en silenci.
―¿Sigues ahí?
―Sí. Es que no sé si quiero hablar con él.
―Si él quiere, será difícil que puedas evitarlo.
―¿Tú que harías? ―Va demanar en Marçal amb certa timidesa.
―Esperar a ver qué ocurre. No te puede delatar sin delatarse y tampoco te puede castigar porque no tendría una explicación. No te puede hacer nada, tiene las manos atadas si no sale del closet.

En Marçal es va quedar amb aquella idea «No te puede delatar sin delatarse». Allò el va relaxar completament. El seu cervell va deixar de bullir. Estava clar que havia de seguir fent vida normal. «No te puede delatar sin delatarse».

Malgrat això havia de canviar coses. No podia seguir fent de xaper per aconseguir diners. Ja havia decidit no tornar a posar els peus a Gigoló Boys ni a cap lloc que s'hi assemblés. Tampoc podria seguir fumant porros. Ells l'havien dut fins a on era. La seva vida havia de canviar.