Digen: 20. El fill

[Entrada 385]

Les relacions no sobreviuen sense el suport adequat.

Thich Nhat Hanh, monjo budista, escriptor, poeta i activista per la pau (1926-2022)

I va aparèixer el Whatsapp a les seves vides:

Dani: ¿Tienes una foto tuya de cuando eras joven?
Joan: Claro
Dani: Me han venido ganas de saber como eras. No tengo prisa, pero me gustaría ver alguna de tus fotos.
Joan: Te traeré el álbum familiar.
Dani: No hace falta, con una me conformo.
Joan: Te la mando por aquí así puedes guardártela.
Dani: Como quieras. Así podré imprimirla i ponerla en mi cartera.
Joan: De acuerdo. Me das cierta envidia, ya que yo no podré poner tu foto en la mía.
Dani: Será porque no quieres.
Joan: Hay que ser precavido. En la cartera solo llevo fotos de mi mujer y de mis hijos. No quiero correr riesgos. ¿Qué podría pasar si mi mujer mirara en mi cartera y viera tu foto? No quiero ni imaginármelo.
Dani: Tienes razón, dije una tontería. Hay que ser prudente.

En Joan li va enviar la foto que més li agradava de la seva adolescència. Era una foto una mica retocada que li havia fet un fotògraf professional. Era el regal que en Joan va fer a la seva padrina quan ella va fer el cinquanta aniversari. La padrina de bateig d’en Joan era una cosina de sa mare que vivia a un poblet de la Franja de Ponent i com que es veien poc ella li deia que si no li enviava una foto, aviat no el coneixeria. Així que quan la padrina va fer els cinquanta el Joan va fer-li aquest regal amb una dedicatòria una mica irònica: Perquè em coneguis sempre. La mare d’en Joan quan va veure la foto va dir: estàs molt guapo, mai vas tan ben pentinat, no sembles tu.

El Joan havia deixat la cartera sobre la tauleta de nit de l’apartament d’en Dani quan s’havia tret la rova. Després de fer l’amor, i, mentre l’home es dutxava, el noi va aprofitar per fer el llit. Sense voler va tirar la cartera d’en Joan a terra. En caure es va obrir i en Dani va veure les fotografies que hi havia dins. Es va quedar glaçat. No s’ho podia creure. El noi que hi havia a la foto era, sens dubte, en Marçal. Es va sentir marejat. Va agafar-se a la tauleta de nit per no anar per terra com la cartera. Quan es va recuperar, va recollir-la de terra i la va deixar ben tancada tal com estava. Va obrir lleugerament la porta de la cambra de bany on en Joan que encara es dutxava i li va dir: salgo un momento. Se’n va anar al carrer sense més preparació, tal com anava vestit. Necessitava pensar, refer-se de l’impacte d’allò que acaba de descobrir. Llavors va passar per la seva ment tot el que havia viscut amb el pare i el fill com si fos una pel·lícula i va entendre quin havia estat el seu paper. No es podia creure que hagués estat conseller i follamic del fill, i al mateix temps xaper i amant del pare. No li entrava al cap que hagués entrat tan a fons la vida de tots dos, però, què havia de fer? Seguir com si res? Trencar amb un d’ells? Amb tots dos? Què passaria si en Joan sabia de la seva relació amb en Marçal? I si aquest descobria la relació que mantenia amb son pare?

Estava assegut en un banc, sol en mig del parc, sota una fina pluja. No era gaire conscient de com havia arribat allà, de si ja plovia quan havia sortit com un llamp de l’apartament, de si en Joan…. Ostres en Joan! Just en aquell moment va sonar la rebuda d’un Whatsapp.

Joan: ¿Vas a tardar mucho? Tengo que irme pronto.
Dani: Vuelvo enseguida.
Joan: Te espero.
Dani: No hace falta, vete si tienes prisa.
Joan: Si no tardas mucho te puedo esperar. Estoy preparando té ¿Espero que llegues y lo tomamos juntos?
Dani: Como quieras.
Joan: Está lloviendo, te llevaste un paraguas, ¿no?
Dani: No.
Joan: Pues te preparo ropa seca y una toalla para cuando llegues.

Es va posar a córrer per arribar a casa seva el tan aviat com fos possible. Va veure clar que no podia prescindir d’en Joan. Havia de trencar amb en Marçal, però no era fàcil. Què diria? Com podia justificar-ho? Es va adonar que no sabia com fer-ho, que hauria de madurar una estratègia.

Va entrar a l’apartament xop de pluja i suor, i va anar directament a la cambra de bany mentre cridava: hola, ¡ya estoy de vuelta! Es va treure la rova i va entrar a la dutxa. En Joan va entrar discretament a la cambra de bany amb dues tasses de te fumejant. A terra hi havia una pila de roba xopa i en Dani era a la dutxa. L’aigua calenta el va reconfortar al noi i el va tornar a la vida. Quan va sortir es va trobar al seu amant esperant-lo amb una tassa de te calent a cada mà. Es va prendre el te mentre eixugava tots els racons del seu cos amb impaciència. Desitjava a en Joan. Un cop sec, encara amb el sabor del te a la boca, nu de pèl a pèl, va fer-li una forta abraçada i un petó ple de passió. El Joan va acariciar el seu cos nu des de l’espatlla a les natges mentre el besava.

―Me estás poniendo caliente de nuevo, cabronazo, pero me tengo que ir, sino me mataran. Me están esperando y ya voy con retraso. ―Va dir en Joan quan van deixar de besar-se.
―No te preocupes, vete ―i després d’acomiadar-se amb un altre llarg petó va començar a vestir-se amb la roba que li havia preparat en Joan. I va seguir rumiant. Intentava trobar la fórmula més prudent i eficaç per allunyar-se d’en Marçal sense despertar sospites i produint el mínim dolor possible.