Digen: III - 22. Follar

[Entrada 387]

És inevitable acabar escrivint sempre una mena d’autobiografia secreta.
Colm Tóibín, escriptor i crític (1955)

―«El que més he gaudit d'aquesta vida com a ésser humà ha estat follar. Ara que ja no puc fotre un clau com déu mana, ja em puc morir», va escriure el meu pare. ―En Marçal, visiblement nerviós i emocionat, llegia aquestes paraules en veu alta davant del micròfon del faristol negre a la sala de cerimònies del Tanatori. Una sala plena de gent. A primera fila hi havia la seva mare, la seva parella (la Mar), els seus dos fills quasi adolescents, la seva germana, el cunyat i les seves dues nenes, que ja eren quasi unes donetes. Al voltant tot d'oncles, ties, cosins i cosines amb les seves parelles i la seva descendència. I la resta els amics i les amigues de son pare que l'omplien de gom a gom. Al fons, en un racó hi havia en Dani.

En morir en Joan, la mare li havia demanat que com que n'era el fill gran estaria bé que en fes el comiat. Va estar rumiant que dir, però no se li acudia res. Va recórrer a mirar les coses de son pare a veure si li despertaven idees. El pare li havia donat les claus d'accés al portàtil per si li calien. Va estar mirant-lo. Va trobar una carpeta que es deia «morir» i a dins un document que deia «Ja és l'hora». El text començava amb la frase que acabava de llegir.

Havia començat donant les gràcies a tots els presents que haguessin tingut la gentilesa d'acompanyar-los en el comiat d'en Joan. I després de fer un petit retrat del seu pare, del seu caràcter i també d'agrair-li com els havia estimat i cuidat, va comentar que havia trobat uns escrits del seu pare on confessava el leitmotiv de la seva vida. Va demanar disculpes a tothom perquè pot ser que el que anava a llegir podia resultar molest o ofensiu a les castes orelles dels presents. I mirant als més joves va dir «nois tapeu-vos les orelles».

L'escrit del pare seguia, però només va llegir-ne aquest fragment per justificar la resta del seu discurs parlant de les aficions del seu pare i de com s'hi entregava. I va seguir defensant que havia estat un bon professional, i un bon pare, bon avi, etc.

L'escrit d'en Joan continuava dient: «No crec haver estat un addicte a sexe follant un cop per setmana, o com a molt dos, quan he estat més afortunat. De vegades he imaginat que la història de la meva vida sexual podria ser objecte d'un llibre, però és molt possible que n'hi hagi moltes més interessants que la meva.

«Quan vaig conèixer a la Núria jo ja tenia consciència del meu interès sexual pels cossos d’altres homes. Em sabia bisexual i no li ho vaig amagar a ella, però en algun moment que vaig tornar a treure el tema va quedar ben palès que no en volia sentir a parlar més. Són coses que no entenc i no puc entendre, em va dir, així que vaig deixar el tema fora de la nostra relació.

«No sé què n'opina ella de la vida sexual que vam compartir. De fet, abans de casar-nos va satisfer amb escreix les meves expectatives, però un cop casats la cosa va decaure. Jo en tenia prou amb follar dies alterns, però per a ella era massa i em va dir «si no en tens prou, busca-te'n una altra. No ho vaig fer, però no vaig poder aparcar els meus hàbits onanistes.

«Quan va néixer en Marçal la cosa va anar a pitjor, però encara van passar uns anys abans no m'enrotllés amb un noi. Havia estat company a la feina, quan va plegar li vaig fer proposicions i s'hi va avenir, però la cosa no va durar gaire.

«Vaig acabar recorrent a la prostitució, i quan la Núria em va dir que no tenia gens d'interès a continuar follant amb mi, aquella va ser la meva única font de plaer. Hi anava un cop per setmana. Després van venir en Dani i en Bruno i, finalment, en Dani.

«Ara tot això s'ha acabat. Ja no puc mantenir una erecció decent gaire estona si el meu partenaire no mostra una forta excitació tot i les pastilles meravelloses que ajuden als homes grans a fer-ho i em costa força fotre un clau decent.»