Digen: 23. Dani de nou

[Entrada 388]

De vegades hom descobreix el que no està buscant.
Alexander Fleming, metge i microbiòleg (1881-1955)

A en Marçal no li va costar gaire deduir que aquest Dani dels escrits del pare era el mateix que el Dani que s'havia fet dir Pedro a Gigoló Boys. En Joan tenia a l’ordinador una carpeta dedicada a la seva relació amb ell, estava plena d'escrits i de correus electrònics. Allà va veure que havien mantingut una relació molt intensa.

Era més que evident: Un cubà que havia conegut a Gigoló Boys, on es feia dir Pedro, però que en realitat es deia Dani, no podia ser un altre que el seu primer follamic. A més, no calia ser gaire intel·ligent per entendre el perquè d’aquell allunyament que fins llavors no havia entès.

Segurament, algun moment l’amant del seu pare havia establert la relació familiar entre en Marçal i en Joan, i havia decidit allunyar-se del noi sense més explicacions. Estava clar que en Dani havia triat mantenir una relació amorosa secreta amb en Joan i per això va haver d'abandonar la que mantenia amb el seu fill.

En Joan havia mort sobtadament, el seu cor va acabar fallant. De fet, tota la família sabia que el més probable era que acabés així. Ell mateix solia dir que vivia de propina, a la pròrroga, perquè si la tecnologia mèdica no hagués evolucionat tant, ja faria temps que hauria mort.

Aquella mateixa nit que en Marçal va començar a remenar l’ordinador de son pare es va passar la nit llegint, prenent notes i va anar configurant el text que va llegir a la cerimònia on família i amics es van acomiadar del pare.

―Potser no calia explicar tot això del pare ―Li va dir la mare.
―Quin poc respecte tens per als morts ―Va opinar sa germana.

Com que en Marçal ja havia previst aquestes reaccions de la mare i la germana, no va donar-hi més importància. En canvi, no s’esperava que en Dani també protestés.

―A ton pare no li hauria agradat gens això que has fet. I a mi tampoc, no has respectat la seva intimitat. Ho he trobat una falta de respecte.

―Ets molt dur amb mi.
―T’ho mereixes.
―Vols dir que ets gaire objectiu. Sé que estàveu molt units.
―Ja m’he imaginat que sabies quina era la relació entre ton pare i jo quan no t’ha sorprès gens veure’m aquí.

En Dani s’havia acostat a en Marçal un cop acabat el comiat, havia allargat la mà per donar-li les condolences, però en Marçal havia obviat el gest i l’havia abraçat estretament tot donant-li gràcies. Després s’havien enretirat una mica de la família. On havien encetat aquell diàleg que va seguir amb una proposta d'en Marçal:

―Podríem quedar per veure’ns un dia i parlar amb més calma
―Vols dir que no és millor deixar les coses com estan. ―va replicar en Dani.
―T’entenc, però crec que hem de parlar, em temo que hem d’aclarir un tema com a mínim.
―Crec que t’equivoques. El que hi ha hagut entre ton pare i jo és cosa nostra.
―Potser qui s’equivoca ets tu, jo no vull parlar d’això, sinó d’aquella que hi va haver entre tu i jo.
―Això ja es va acabar.
―Precisament d’això hem de parlar.

En Dani es va quedar pensatiu. Després li va demanar d’esperar uns dies. En Marçal li va dir que d’acord i van quedar per trucar-se passat un mes.

En Marçal va trucar-li passat un mes i van quedar de trobar-se. Mentrestant en Marçal va posar ordre als escrits del seu pare. Els va endreçar per dates i així va poder fer una reconstrucció de com havia viscut en Joan les seves relacions amb en Dani. Va començar a seleccionar els textos que es reprodueixen en els capítols següents. Però en Marçal creia que allò només reflectia una vivència, la del seu pare. Podria saber mai com ho havia viscut en Dani?