[Entrada 391]
Bé, tothom fa mal,
De vegades.
Tothom plora.
De vegades tothom fa mal.
De vegades tothom fa mal.
Així doncs, aguanta, aguanta.
R.E.M. (1980-2011) «Everybody Hurts», fragment.
Vaig arribar Gigoló quan encara faltaven uns pocs minuts per a les set. L’encarregat em va dir que en Pedro estaria uns dies sense ser-hi, no va concretar quants, i no em va dir per què. No em va semblar prudent insistir ni demanar més informació per no comprometre al noi. Em va fer esperar una mica mentre acabaven de posar la cambra en condicions. Després de dur-me una ampolla d’aigua, i va fer passar els nois. No recordo gens com eren els nois que van passar, potser van ser dos o tres. El que em va deixar de pedra va ser veure entrar al meu fill en calçotets. Em va semblar que veia visions. Només vaig ser capaç de fer un crit, més de dolor que d’una altra cosa: QUÈ COLLONS HI FAS TU AQUÍ?
El noi es va esfumar com un esperit que s'esvaeix en un somni. Era cert el que havia vist? El meu fill de divuit anys es prostituïa a Gigolo Boys? Van continuar passant nois que a penes vaig veure. No volia creure’m el que havia vist. Ho havia somiat?
Vaig evitar que l’encarregat s’adonés de la relació que hi havia entre en Marçal i jo. Li vaig demanar consell i em va encolomar un noiet morenet, marcadet i acriaturat que era més aviat tímit. Jo no tenia el cap per dedicar-me a les labors sexuals que requeria la situació, però el noi va esforçar-s’hi tant com va poder fins a dur-me a l’ejaculació cavalcant sobre el meu penis erecte que ell mateix havia introduït dins seu. Li vaig donar una bona propina. L’havia fet treballar de valent. Les setmanes següents, mentre en Pedro va ser fora de Barcelona, vaig compensar a aquell noiet pel seu esforç intentant fer-lo gaudir de la meva visita com no ho havia pogut fer aquest dia. Tant és així que la segona vegada, després d’escórrer-nos tots dos, em va dir: sembles un altre, l’altra vegada semblava que no hi fossis i avui no has parat, quasi que no he hagut de fer res i no he pogut evitar la descàrrega d'una bona lleterada. És la primera vegada que em passa treballant aquí, no m’havia passat mai abans.
Quan vaig arribar a casa en Marçal no hi era. No va venir a sopar ni a dormir. Va trucar a sa mare dient que dormiria a casa d’en Jordi. I no el vaig veure fins a l’endemà al vespre, quan vaig arribar a casa ell ja hi era. Jo vaig arribar junt amb la nena, i vaig actuar com ho solia fer sempre. Jo tenia clar que no li podia dir res en l’entorn familiar. A més, volia veure com reaccionava amb mi. Volia veure si ell ja m’havia condemnat o encara em donava alguna oportunitat de continuar sent el seu pare.
No el vaig veure fins a l’hora de sopar, feia una cara horrible. Havia explicat que havia passat la nit del lloro per culpa d’un virus que li havia provocat un tall de digestió. Jo sabia l’autèntica raó per la qual havia passat una mala nit. Jo també l’havia passada, però com que sóc insomne la cosa va quedar més dissimulada perquè de tant en tant em passa que no dormo bé i les meves males nits ja no sorprenen a ningú.
El noi va intentar aparentar normalitat absoluta, però em vigilava constantment, em clavava la mirada a l’espera de la meva reacció. Vaig intentar estar el més natural possible i crec que me’n vaig sortir força bé, tot i que encara tenia la imatge del noi en calçotets a la porta de la cambra de Gigoló Boys mirant-me amb els ulls esbatanats clavats al fons de la meva retina. Ell devia témer la meva reacció, però a cap dels dos ens interessava que allò se sabés a casa. Vaig pensar que tenia un fill prou intel·ligent per adonar-se’n i, malgrat que encara era un adolescent, havia sabut controlar les seves emocions i evitar un drama innecessari que no hauria dut res de bo per a ningú.
Volia parlar-ne amb ell. Volia saber per què es prostituïa i si podia fer res per evitar-ho. Em va costar, però vam quedar per anar a jugar a pàdel el dissabte al vespre ell i jo sols. Vaig jugar una mica amb ell no traient el tema fins al final. Van jugar a pàdel, ens vam dutxar i el vaig convidar a una cervesa, mentre li anava comentant coses sense gaire importància. Vaig veure com s’anava posant tens. Un cop el cambrer ens va haver servit vaig encetar la conversa que ens interessava als dos. D’entrada me’l vaig posar en contra, no hi havia manera que m'expliqués el perquè de la seva prostitució. Vaig estar a punt de caure al seu parany i posar-me a cridar, però me’n vaig adonar temps i vaig canviar d’estratègia. Vaig posar-se a enraonar amb ell com si fos a mi a qui li calia ajuda. Perquè en Marçal entengués que havia de fer de pare. I quan ja tenia el tenia entre l’espasa i la paret vaig anar-me’n al lavabo tot i que no en tenia ganes, vaig pensar que l’havia de deixar rumiar, i per això em calia desaparèixer una estoneta. Va funcionar. Quan vaig tornar em vaig posar al seu costat i li vaig fer una abraçada i ell em va confessar en mig d’un mar de llàgrimes que havia estat la seva afició a la maria el que l’havia dut a Gigoló Boys, assegurant-me que volia deixar les drogues. Vàrem fer un pacte, jo li donava tot el meu suport, que el deixava que ho intentés sense ajuda, però que si li calia que féssim alguna cosa més, m'ho diria. Li vaig afegir que no es preocupés pels diners, que teníem de sobra i podríem fer el que calgués. Ell em va assegurar que se’n sortiria sol, que no em preocupés. Vaig estar atent a veure què feia, intentant que no notés res, però no en vam tornar a parlar mai més. Vaig confiar en ell i crec que vaig fer bé.
No vaig poder estalviar-me d’explicar-li que hi feia jo a Gigoló. Tot i que ho vam deixar per un altre dia, en Marçal no va deixar-ho estar i va recordar-me que encara ho teníem pendent, així que vam quedar una segona vegada. Aquesta vam anar directament al bar i vaig esplaiar-me explicant-li el perquè de la meva afició a follar amb jovenets.
(El que segueix en els textos d'en Joan és més o menys el que s’ha explicat als capítols 11, 12 i 13)
[Entrada @@@]
Tres paraules que es van fer difícils de dir
Jo i l'amor i tu
El que eres aleshores ho soc jo avui
Mira les coses que faig.
Scott Avett (1976) i Bob Crawford (1970) (The Avett Brothers), «I and Love and You», fragment.
Llavors jo jugava a futbol amb uns companys i amics, un dia a la setmana. Era força corrent rebre pilotades a la cara i també als pebrots. Una vegada em vaig enrotllar a un noi en un xat i vam quedar a casa seva per follar. Jo en aquell temps començava a estar tip d’anar cada setmana a veure a en Pedro i pagar pels seus serveis. Buscava una relació més natural, sense diners pel mig i vaig començar a freqüentar els xats gais. Aquell dia em vaig escórrer sobre la panxa d’aquell noi i el meu semen era ple de gotetes de sang. Dos o tres dies després el meu testicle dret era gran com una pilota de tenis. L’uròleg em va diagnosticar una infecció al testicle i em va tractar amb d’antibiòtics. Em va assegurar que aquesta mena d’infeccions solen ser causades per un mal gest o per un cop. Vaig recordar que un o dos dies abans d’estar amb aquell noi amb qui vaig ejacular amb gotes de sang, m’havien donat una pilotada als ous.
Vaig estar tres mesos d’abstinència sexual. Tres mesos sense veure a en Pedro. Quan feia uns dos mesos vaig rebre una trucada d’ell. Llavors ja li deia Dani. Em va alegrar molt rebre-la. Vam estar parlant una bona estona. El primer que vaig fer va ser proposar-li que fos el meu amant, però ell va evitar donar-me una resposta. Em va estar explicant que la seva mare tenia un problema mèdic i que li calien diners per poder ajudar-la, però que no cobraria fins al final de mes. Li vaig oferir avançar-li els diners i em va dir que s’ho volia rumiar. Finalment, va acceptar i me’ls va tornar aquell final de mes sense que li hagués de dir o insinuar res. Sempre ha estat molt seriós i responsable en aquests temes.
El dia que el metge em va dir que ja podia fer vida normal em va faltar temps trucar a en Dani. Vam quedar per veure’ns aquell vespre a Gigoló. Vaig trucar-hi per fer la reserva així que vam acabar de parlar. Va ser una festa. Em penso que mai havia gaudit tant de mamar-li-la ni de què ell m’ho fes a mi. Tampoc recordava haver-me escorregut tan intensament follant amb ell. No puc dir que fos la millor sessió de sexe de la meva vida perquè mentiria. Hem tingut moment més potents entre ell i jo, però crec que aquell va ser la primera vegada que les nostres relacions sexuals van resultar especialment intenses. Vaig acabar exhaust i amb la por que aquell testicle tornés a donar-me pel sac de tant que l’havia fet treballar, però no va ser així. No he tingut mai més problemes amb d’aquell tipus. Això sí, a partir d’aquell dia vaig jugar a futbol amb una conquilla per evitar que les pilotades em tornessin a lesionar d’aquella manera el carnet de pare.
Van anar passant setmanes i mesos. Jo li havia preguntat més d’una vegada com veia el seu futur. En Dani em va explicar que havia començat a estudiar filosofia a la Universitat de l’Havana, però que ho havia deixat per venir a Barcelona. Que havia mirat que li costaria traslladar el seu expedient acadèmic cap aquí, però que li semblava car i complicat. Estava pensant esperar a tenir els vint-i-cinc anys per fer la prova d’ingrés a la universitat. Li vaig dir que si volia estudiar i li calia ajuda, fos de la mena que fos, que comptes amb tot el meu suport.
El dia que va aconseguir la nacionalitat espanyola estava tan content que no se’n va poder estar de mostrar-me el seu DNI nou de trinca a l’habitació de Gigoló on acabàvem de fotre un clau.
La nacionalitat li va donar llibertat per anar i tornar de Cuba sense problemes d’immigració i li va facilitar poder anar de tant en tant a veure la seva família. Quan ho feia deixava desatesa la clientela de Gigoló, entre altres a mi. Normalment, m’avisava, però quan la seva àvia es va posar greument malalta va marxar urgentment perquè temia que es morís d’un moment a l’altre i es va oblidar de dir-m’ho. Quan l’encarregat de Gigoló em va dir que en Pedro no hi seria durant uns dies em va sobtar no saber-ho, però no li vaig dir res a l’encarregat i vam quedar que hi aniria igualment i que triaria un dels nois disponibles. Després vaig enviar un missatge a en Pedro interessant-me per la seva salut, pensant que potser estava indisposat o malalt. Vaig rebre la resposta un parell de dies després o es va disculpar per no haver-me dit res del seu viatge urgent per intentar poder veure la seva àvia viva. Val a dir que l’àvia d’en Dani es va recuperar i va viure uns quants anys més.
[Entrada 389]
La memòria és esmunyedissa. Sovint és autojustificatòria. Recordem el que volem recordar, esborrem el que incomoda i fa mal. La memòria és selectiva. La història, en canvi, ha de ser necessàriament incòmoda i inclement.
Gustau Muñoz, professor, assagista i traductor (València 1951)
(Els textos que completen aquesta tercera part estan extrets d’aquells que en Marçal va trobar a l’ordinador d’en Joan)
En aquells moments en què tot va bé i hi ha certa eufòria es proposen coses que després es dilueixen en el temps i mai arriben a tenir una realitat. En Dani era molt aficionat a fer-ho, m’ha proposat més d’una vegada d’anar amb ell a Cuba a conèixer a sa mare, cosa que no hem fet mai, ni crec que ho arribem a fer. També va suggerir d’escriure la història del nostre enamorament, potser animat per algun comentari meu sobre la singularitat de la nostra relació. De fet, jo en vaig escriure dos o tres capítols que he acabat destruint en algun moment de follia. Ell en va escriure una plana i mitja explicant un comiat ple de llàgrimes a l’aeroport quan va deixar casa seva per venir a viure a Barcelona, però això ha estat tot el que va donar de si la seva proposta. Però suposo que ha estat la idea que m’ha dut a escriure el text que recull la nostra relació que va néixer quan jo ja era un home madur i ell encara era un jove quasi adolescent. Només era una mica més gran que el meu fill.
El vaig conèixer un dia que el noi amb qui solia descarregar la meva tensió sexual no hi era. No recordo qui era, sé que ja no el vaig veure més. No era normal que triés un noi amb aquell cos tan gran i ben musculat, normalment tendeixo a triar noiets menys alts que jo i amb pinta d’adolescent. El que en aquest món dels xapers en diuen un «niñato». Recordo que tenia dificultats per expressar-se en el nostre castellà, que usava girs i expressions gracioses amb aquella musiqueta cubana que de vegades em resultaven difícils d’entendre. I a més, no entenia ni una paraula en català. Com que la cosa va anar força bé vaig continuar follant amb ell durant una temporada, però un dia que en Pedro no hi era, vaig triar un noiet dels que m’agraden. Es feia dir Òscar i era català. Amb ell vaig gaudir del sexe amb nois com n’havia gaudit mai. Cada vegada fèiem coses diferents, i cada vegada era més plaent. Fèiem el que ens sortia sol, no ens havíem de dir res, les coses fluïen soles. Ell també en fruïa, sempre acaba escorrent-se amb mi.
L’Òscar em va dir que tenia uns vint-i-quatre anys, més o menys els aparentava, i estava acabant els estudis d’infermeria. Un dia em va dir que en acabar el curs ho deixaria, que deixaria de treball en aquell bordell. Se’m va acudir demanar-li si podria continuar atenent-me quan hagués deixat aquella feina, i em va dir que no, que fora d’allà ell no feia res. Em sembla que vaig insistir massa perquè ja no em va voler atendre mai més.
de casa seva on hi havia una important fuga d’aigua, així que em va fer passar els nois que quedaven disponibles i em vaig retrobar amb en Pedro.
―Ya me había olvidado de ti ―li vaig dir, amb aquella poca delicadesa que em caracteritza.
―Pues yo no quiero que me olvides ―va respondre somrient, segur de si mateix. No sé si va ser aquest comentari o simplement li va sortir així, però aquell dia va estar superamable, i van gaudir del sexe com no ho havíem fet en ocasions anteriors.
Vaig estar reservant l’Òscar encara una temporada, però el dia que no havia hagut de marxar perquè no es trobava bé, resultava que no hi havia anat, o que havia començat un altre servei que ja hauria hagut d’acabar, però que li havien allargat una hora més, fins que un dia em van dir que ja no treballava allà. La cosa és que vaig estar amb en Pedro totes aquelles vegades, no sé si ell era conscient del que estava passat, mai m’ho ha dit, però, ho sabés o no, el noi s’esforçava a fer-me content. Així va començar la nostra amistat en les converses posteriors a la sessió de sexe. Ell controlava que no ens passéssim del temps que ens tocava, però l’esgotàvem fins al final. No recordo que l’encarregat ens cridés mai l’atenció.
La monogàmia obliga a no tenir més que una parella, ell sabia que jo era casat i que tenia fills no gaire més joves que ell, però estava content de tenir-me com a client fix. També va ser ell qui, uns anys més tard, em va comentar que l’Òscar havia tingut un desgraciat accident domèstic. Em va explicar que canviant una bombeta havia caigut d’una escala i havia mort. Em va saber molt greu. Vaig pensar en el que podia haver passat si hagués acceptat la meva proposta i el que m’hauria dolgut la seva mort tenint-lo d’amant. Un pensament que potser és molt egoista, però és el que em va venir al cap després d’imaginar l’accident i el desastre que ha representat per a ell i els seus amics i familiars.
