Digen: 24. Òscar i Pedro

[Entrada 389]

La memòria és esmunyedissa. Sovint és autojustificatòria. Recordem el que volem recordar, esborrem el que incomoda i fa mal. La memòria és selectiva. La història, en canvi, ha de ser necessàriament incòmoda i inclement.
Gustau Muñoz, professor, assagista i traductor (València 1951)

(Els textos que completen aquesta tercera part estan extrets d’aquells que en Marçal va trobar a l’ordinador d’en Joan)

En aquells moments en què tot va bé i hi ha certa eufòria es proposen coses que després es dilueixen en el temps i mai arriben a tenir una realitat. En Dani era molt aficionat a fer-ho, m’ha proposat més d’una vegada d’anar amb ell a Cuba a conèixer a sa mare, cosa que no hem fet mai, ni crec que ho arribem a fer. També va suggerir d’escriure la història del nostre enamorament, potser animat per algun comentari meu sobre la singularitat de la nostra relació. De fet, jo en vaig escriure dos o tres capítols que he acabat destruint en algun moment de follia. Ell en va escriure una plana i mitja explicant un comiat ple de llàgrimes a l’aeroport quan va deixar casa seva per venir a viure a Barcelona, però això ha estat tot el que va donar de si la seva proposta. Però suposo que ha estat la idea que m’ha dut a escriure el text que recull la nostra relació que va néixer quan jo ja era un home madur i ell encara era un jove quasi adolescent. Només era una mica més gran que el meu fill.

El vaig conèixer un dia que el noi amb qui solia descarregar la meva tensió sexual no hi era. No recordo qui era, sé que ja no el vaig veure més. No era normal que triés un noi amb aquell cos tan gran i ben musculat, normalment tendeixo a triar noiets menys alts que jo i amb pinta d’adolescent. El que en aquest món dels xapers en diuen un «niñato». Recordo que tenia dificultats per expressar-se en el nostre castellà, que usava girs i expressions gracioses amb aquella musiqueta cubana que de vegades em resultaven difícils d’entendre. I a més, no entenia ni una paraula en català. Com que la cosa va anar força bé vaig continuar follant amb ell durant una temporada, però un dia que en Pedro no hi era, vaig triar un noiet dels que m’agraden. Es feia dir Òscar i era català. Amb ell vaig gaudir del sexe amb nois com n’havia gaudit mai. Cada vegada fèiem coses diferents, i cada vegada era més plaent. Fèiem el que ens sortia sol, no ens havíem de dir res, les coses fluïen soles. Ell també en fruïa, sempre acaba escorrent-se amb mi.

L’Òscar em va dir que tenia uns vint-i-quatre anys, més o menys els aparentava, i estava acabant els estudis d’infermeria. Un dia em va dir que en acabar el curs ho deixaria, que deixaria de treball en aquell bordell. Se’m va acudir demanar-li si podria continuar atenent-me quan hagués deixat aquella feina, i em va dir que no, que fora d’allà ell no feia res. Em sembla que vaig insistir massa perquè ja no em va voler atendre mai més.

de casa seva on hi havia una important fuga d’aigua, així que em va fer passar els nois que quedaven disponibles i em vaig retrobar amb en Pedro.

―Ya me había olvidado de ti ―li vaig dir, amb aquella poca delicadesa que em caracteritza.
―Pues yo no quiero que me olvides ―va respondre somrient, segur de si mateix. No sé si va ser aquest comentari o simplement li va sortir així, però aquell dia va estar superamable, i van gaudir del sexe com no ho havíem fet en ocasions anteriors.

Vaig estar reservant l’Òscar encara una temporada, però el dia que no havia hagut de marxar perquè no es trobava bé, resultava que no hi havia anat, o que havia començat un altre servei que ja hauria hagut d’acabar, però que li havien allargat una hora més, fins que un dia em van dir que ja no treballava allà. La cosa és que vaig estar amb en Pedro totes aquelles vegades, no sé si ell era conscient del que estava passat, mai m’ho ha dit, però, ho sabés o no, el noi s’esforçava a fer-me content. Així va començar la nostra amistat en les converses posteriors a la sessió de sexe. Ell controlava que no ens passéssim del temps que ens tocava, però l’esgotàvem fins al final. No recordo que l’encarregat ens cridés mai l’atenció.

La monogàmia obliga a no tenir més que una parella, ell sabia que jo era casat i que tenia fills no gaire més joves que ell, però estava content de tenir-me com a client fix. També va ser ell qui, uns anys més tard, em va comentar que l’Òscar havia tingut un desgraciat accident domèstic. Em va explicar que canviant una bombeta havia caigut d’una escala i havia mort. Em va saber molt greu. Vaig pensar en el que podia haver passat si hagués acceptat la meva proposta i el que m’hauria dolgut la seva mort tenint-lo d’amant. Un pensament que potser és molt egoista, però és el que em va venir al cap després d’imaginar l’accident i el desastre que ha representat per a ell i els seus amics i familiars.