Digen: 31. Dos amants

[Entrada 396]

Si me faltaras, no voy a morirme.
Si he de morir, quiero que sea contigo.
Pablo Milanés, cantautor i músic (1943-2022)
Yolanda, fragment.

Hi ha hagut força moments que la nostra relació ha trontollat. Hi han tingut més a veure les meves pors paranoiques, que una realitat concreta. Més d’una vegada m'he passat amb la meva por a perdre’l, i això ens ha dut a distanciaments que han durat mesos, però sempre hem acabat recuperant la nostra relació. Suposo que això ha anat afeblint-la a poc a poc, o almenys això em sembla, tot i que per a mi no ha estat així, jo segueixo bojament enamorat i desitjant que això no s’acabi mai. Per sort son coses que amb el temps han anat produint-se menys freqüentment i ara fa temps que no en tenim cap.

Cada vegada que es produïa un d’aquests distanciaments jo acabava recorrent a en Bruno per satisfer les meves necessitats de sexe. Les crisis de la meva relació amb en Dani solien coincidir amb les ruptures d'en Bruno qui anava d'una parella a una altra amb relativa freqüència, i que em sembla que li venia bé tornar a follar amb mi cada vegada que jo em quedava sol. Hi va haver una temporada, abans que en Dani em digués que s’havia enamorat de mi, que vaig ser amant de tots dos a la vegada. Llavors follava dos o tres cops per setmana, crec que és la temporada que més he follat de la meva vida. Ara, reconec que gaudia més follant amb en Dani que amb en Bruno, tot i que la relació amb aquest segon, potser era més morbosa i més porca. En Bruno era més desinhibit que en Dani i això feia que les coses fluïssin d’una altra manera.

Però d’en Dani me’n vaig enamorar perdudament i aquesta bogeria que és l’enamorament fa que el sexe tingui una dimensió nova i molt més plaent. En Bruno només tenia l’atractiu de la morbositat i la varietat. M’explicava les coses que feia amb d’altres. Una vegada em va explicar que havia follat dins del mar, de nit, en una platja nudista. Fins i tot una nit em va dur a aquella platja, però feia massa fred i vam acabar fent-nos unes mamades dins del cotxe.

En la mesura que em vaig anar fent gran, vaig començar a tenir problemes per mantenir una erecció decent, sobretot si havia begut. L’alcohol ha estat funest per a mi en aquest aspecte. Per sort ja existia la Viagra i aviat van aparèixer tota una sèrie d’altres coses menys agressives. Així que vaig recórrer a les pastilletes auxiliadores per poder seguir gaudint del sexe.

A en Dani no li ho vaig amagar i un dia em va dir que li agradaria provar-les. Així que a la primera ocasió n'hi vaig donar una. En acabar em va confessar que no li havia agradat, que l’erecció forçada no era prou agradable, i no en vam parlar més. Només de tant en tant, quan en té ganes, em diu «pren-te la pastilleta de l’amor» en lloc de dir-me directament que vol follar. I li ha quedat aquest nom: la pastilla de l'amor.

De vegades aprofita quan estic assegut per posar-se dret al meu costat, obrir-se la bragueta i posar-me la polla a la boca. Sempre he cregut que això ho va començar a fer pensant que jo no estava en condicions de follar tant com a ell li agradaria, però es va sorprendre més d’una vegada de veure com em posava de calent quan em feia coses com aquesta i que l'acompanyava a l'ejaculació. Jo sempre li havia dit que el meu ritme normal per estar satisfet era el de follar a dies alterns, però a ell ho volia cada dia. Quan passem uns dies junts, m’adapto al seu ritme. Encara que no follem cada dia, ens fem palles o mamades cada dia, i ejaculo amb ell.

Hem acabat veient-nos un parell de cops per setmana, un dels dies follem com déu mana, i l’altre fem alguna cosa rapideta. Com que m’encanta sentir la seva polla erecta dins de la meva boca, sempre que puc li faig una bona mamada i espero rebre la seva descàrrega directament a la meva boca, mentre jo ejaculo o estic a punt de fer-ho.

A en Bruno també n’hi havia fet, però el sabor del seu semen no em resultava tan agradable. Ell solia ejacular força, deixava anar una bona quantitat de semen transparent, mentre que el d’en Dani és més dens i blanquinós. A més, en Dani m’omple la boca amb el seu penis, i el d’en Bruno no era tan gruixut i a penes tenia prepuci. Se li havia infectat un piercing que s’havia posat al fre del penis, i li havia quedat una marca o cicatriu força curiosa que semblava que l’haguessin circumcidat a mossegades, així que el tacte de tot plegat a la boca no em resultava tan excitant, potser perquè la manca del fre li donava un aire estrany a aquella zona on el gland es replega.

Una de les vegades que ho vam reprendre amb en Bruno, ell encara tenia parella, encara que estava a punt de trencar. Una de les coses que argumentava per fer-ho, era que ell necessitava una polla de veritat, com la meva. En certa manera em va fer gràcia que li agradés el que jo li podia oferir. En Dani ja m’havia dit alguna vegada que li encantava el meu penis, que era exactament de la seva talla i afegia que les meves ereccions eren potents, que no podia demanar més perquè era el seu mascle perfecte.

Tot plegat va fer que em quedés amb en Dani, sobretot perquè n’estava, i encara n’estic, molt enamorat, i que no recorregués a en Bruno més que en moments de carència, que solien ser culpa meva, per la meva paranoia idiota i pel terror que tenia a què qualsevol dia en Dani em deixés, que es cansés de mi, de follar amb mi. Per sort, sempre va perdonar la meva estupidesa. La mateixa bogeria amb què l’estimava, feia que em comportés com un imbècil. Tant és així que un dia em va dir que la fama que tenen els cubans ser persones afectuoses era un tòpic, que ell no n’era. Suposo que li he demanat més afecte del que està en condicions de donar-me. I, de fet, és més afectuós que la majoria dels homes que he conegut.

En els meus ardors amorosos li havia dit: «voldria morir en els teus braços». Un temps després, en un moment potser no tan agradable, en Dani va dir «una vegada vas assegurar una cosa que guardo per si em cal recordar-t’ho.» El to que va emprar tenia un cert ànim de retret. No sé per què em va venir al cap la frase que jo li havia dit i la vaig repetir tot assegurant que encara ho desitjava. Van ser unes paraules màgiques, l'ambient va canviar com per art d’encantament i la tensió va desaparèixer totalment.