Digen: IV - 33. La retrobada

[Entrada 398]

Les creences més arrelades i enganyoses són aquelles que no sabem que mantenim.
Antoni Seva, escriptor i filòleg (Alacant 1942)

En Marçal es va adonar que estava nerviós, més que no pas havia imaginat. Li semblava que parlar amb en Dani podia ser complicat, però volia fer-ho. Volia saber si en Dani encara era aquell amic que el va ajudar en el bordell on es van conèixer. Si encara podia ser aquell follamic que havia perdut. Si encara era l'amic que havia perdut perquè era l'amant de son pare. A més volia donar-li els escrits de son pare. Al cap i a la fi parlaven d'ell. Com que el coneixia prou podia intuir, o més ben dit, sabia que les seves reaccions podien ser complicades.

Va dir a la família que aquell vespre tenia un compromís de feina i que no sabia a quina hora tornaria. Que fessin sense comptar amb ell, que ell ja s'espavilaria. Havia posat els documents que havia trobat a l'ordinador de son pare que es referien a en Dani en un pendrive on els havia endreçat en carpetes i separat per temes i dates. Va agafar el petit dispositiu i se'l va posar a la butxaca.

A la feina li va costar concentrar-se. Només podia pensar en com enfocar la conversa. Per molts esforços que fes, aquella trobada tornava a concentrar els seus pensaments. Fins i tot, una de les companyes més observadora li va comentar, avui se't veu distret, sembla que no hi siguis. Ell va riure i va fer broma, és que estic enamorat.

Va arribar abans d'hora. En Dani encara no havia arribat. Només va esperar uns escassos cinc minuts abans no el va veure acostar-se, puntual com un rellotge. En Dani se li acostà amb un somriure a la boca, mentre ell dubtava si fer-li una abraçada o un petó o simplement donar-li la mà, el cubà li va tocar el muscle amb la mà oberta com havia fet tantes vegades per animar-lo i va preguntar-li:

―Com estàs?
―Bé, molt bé, I tu?
―Encara trist.
―Home, el pare m'ha deixat un forat que costarà molt d'omplir ―va dir en Marçal.
―Potser serà millor que canviem de tema. ―va proposar en Dani.
―No sé si ho podrem evitar, tot i que el meu objectiu quan et vaig proposar aquesta trobada No era parlar d'ell, sinó de nosaltres. ―I què vols saber?
―Per què et va allunyar de mi d'aquella manera, sense cap explicació.
―Potser vas ser tu qui es va allunyar de mi.
―Bon intent, però no cola. Vas ser tu qui va aprofitar que jo anava de cul amb les criatures petites per evitar que ens veiéssim.
―D'acord, tens raó. ―es va fer un silenci llarg i espès. Finalment el cubà va afegir― Havia de triar entre tu i ell i no vaig tenir cap dubte.
―Per què? Per què havies de triar?
―Per què no sabia com reaccionaria ell si hagués sabut el que hi havia entre tu i jo, i tampoc tenia clar com reaccionaries tu si sabies que jo era l'amant de ton pare. Em va semblar que el més prudent era evitar que un dels dos, o tots dos sabéssiu quina relació mantenia jo amb l'altre. ―una altra vegada hi va haver un silenci d'aquells que permeten el pas d'un àngel.
―Però els amics ―començar dir en Marçal.
―Els amics també tenen reaccions imprevisibles en circumstàncies sorprenents. Sens dubte ton pare sabia que jo t'havia de conèixer, però va tenir l'habilitat de fer com si tu no haguessis estat mai a Gigoló Boys. Mai em va mostrar una foto teva ni de la vostra família.
―Llavors, com ho vas saber?
―Un dia per accident vaig veure la teva foto a la seva cartera i ell m'havia dit que només duia fotos de la seva família a la cartera...
―Quina mala sort. ―va fer en Marçal, parlant només per si mateix
―Mala sort? ―va interrogar en Dani interrompent el seu discurs.
―Vaig tenir mala sort, perquè em vaig quedar sense un dels meus millors amics.
―Ha estat una cosa temporal.
―Sí? Només ha estat una pèrdua temporal?
―Sí. Vaja, si és que no m'odies pel que t'he fet passar.

Es van aixecar tots dos sense dir-se res i es van fondre una forta abraçada. Després van tornar a seure i van seguir xerrant una llarga estona sobre la vida i com els anaven les coses abans d'acomiadar-se i retornar cadascú a casa seva.