Digen: 32. Jugar i riure

[Entrada 397]

Amor no es cuida del que és taciturn: és una cosa molt pròpia de qui és cortès riure, fer broma i estar molt alegre.
Guillaume de Lorris, poeta (c. 1200 - c. 1238). Le Roman de la Rose.

Com diu el proverbi, els anys passen i no és en debades. En Dani va acabar els estudis i va deixar la feina a Gigoló quan va trobar feina en un despatx d’advocats on treballava quasi com a becari, cobrant un sou més baix que un becari. El vaig haver de convèncer perquè l’agafés. El sou no li donava per viure i em deia que hi havia molts advocats a la misèria, treballant de qualsevol cosa menys del que havien estudiat. Jo li deia que l’única forma d’arribar era començar així, cobrant quatre xavos i portant els cafès. A més li vaig prometre ajuda econòmica mentre tingués un sou tan miserable.

El problema és que ell tenia més de trenta anys i els advocats de la seva edat ja tenien experiència, ell havia acabat els estudis set o vuit més tard del que era habitual, així que estava en les condicions professionals d’un noi de vint-i-tants. Tot plegat el situava en unes condicions de desavantatge que el feien creure que no podria superar, que fracassaria. El vaig empènyer, donant-li suport, moral i econòmic durant un parell d'anys més o menys. Després va començar a tirar sol. Va demostrar la seva vàlua professional i va començar a guanyar-se la vida folgadament.

Va voler retornar-me tots els diners que havia invertit en els seus estudis i la seva arrencada professional. Tot i que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, vam haver de fer un pla de retorn, Vam establir una quantitat mensual i va estar cinc anys a retornar-me fins a l’últim cèntim.

També va fer un canvi d’habitatge. Va buscar un apartament en un àtic assolellat que en va dir el nostre «nidito de amor». Allà hi havia tres cambres: el dormitori, el seu despatx i un espai per a mi per si volia llegir i escoltar música, o estar sol una estona. El vaig usar molt poc i va acabar destinat als mals endreços. A partir de llavors hi he anat dos cops per setmana, un dia a l’hora de dinar i l’altre sopem junts, i de tant en tant m’hi quedo dormir. Especialment, quan la Núria és de viatge i jo he de dormir sol a casa meva.

Sempre li he donat llibertat per follar amb qui vulgui, i ell me l'ha donada a mi. «Però, només follar.» Em diu, i afegeix: «No se t'acudeixi dur-lo al cine o de festa, perquè això seria mantenir una relació.» De fet, a mi no m'ha fet falta. A ell no ho sé si li ha calgut fer-ho. Ho ignoro, tot i que puc sospitar que almenys volia tenir llibertat per fer-ho quan li vingués de gust. Ho dic perquè, tot i que jo tenia les claus de casa seva, no vol que hi vagui sense avisar. Diu: «No m’agraden les sorpreses». També ho he sospitat quan em diu que no es pot escórrer perquè fa poc que s’ha fet una palla. La qüestió és simple: per què es fa una palla si sap que ens hem de veure?

Les nostres converses han estat serioses, no recordo que hàgim rigut gaire i menys encara que hàgim fet bromes, ni tampoc crec haver jugat amb ell a res. Mai ens hem comportat com a criatures o adolescents jugant empaitar-nos o a donar-nos cops de coixí. Potser ens manca alegria. Potser hem estat massa continguts i seriosos, Ep! Seriosos no vol dir tristos. Tinc la sensació que ens hem estat examinant contínuament, l’un a l’altre, i l'altre a l'un. Bé, no ho sé, potser només he estat jo qui s'ha sentit perma­nentment examinat, amb una por tremenda a cagar-la. I segurament per això l'he cagada força més del que em sembla admissible.

Un dia li vaig dir que ell i jo no tindríem intimitat fins que no fos capaç de deixar anar un pet davant meu, sense avergonyir-se’n. No va riure, més aviat va posar cara de no creure-s’ho. No recordo que ho hagi fet mai. Tan desinhibits que som amb el sexe i tan poc que ho som amb altres coses. Potser per això ens ha faltat jugar i riure. No hem fet mai festa fora del llit.

A veure, l’he vist trist, i en més d’una ocasió l’he vist plorar, l'he vist amb els ulls plens de llàgrimes, però no recordo haver-lo vist riure descontroladament, sense poder parar de riure. Ha estat per a mi un home de somriures generosos, però no de rialles. I no és perquè a mi no m’agradi riure fins que em fa mal la panxa...