Digen: 35. Follamics per sempre

[Entrada 400]

Ya no estamos en edad | de quedarnos con las ganas
Rombai (2014) «Noche loca», fragment

―Un dia has de venir a casa meva ―va dir en Dani.
―El dia que vulguis ―va respondre en Marçal. Ja feia dos anys del dia que li havia donat el pendrive i sis, de la mort d'en Joan. Es va sorprendre que el convidés, no esperava que allò es produís. Bé, va pensar, potser ja era hora. Li pesava no haver estat mai a la casa actual d'en Dani.
―Et convidaré a sopar amb la condició que no portis res, ni tan sols una ampolla de vi.
―Duré el que em doni la gana, només faltaria! Soc ben lliure de fer-ho...
―I jo de no deixar-te entrar ―va respondre somrient i van riure.

Un mes més tard en Dani va trucar a en Marçal i van quedar per sopar un dimarts al vespre. Et va bé venir un dimarts? Havia preguntat en Dani i el Marçal va respondre amb una altra pregunta: Ha de ser en dimarts? Llavors en Dani va dir tallant, sense donar alternativa: el dimarts és el meu dia lliure. Va haver de passar molt de temps abans que en Dani li expliqués que en Joan i ell havien acordat que el dimarts eren d'en Dani, que en Joan el deixaria sempre sol perquè fes allò que volgués. Van quedar el dimarts de la setmana següent.

En Marçal va comparèixer amb una ampolla de vermut de Reus, ben freda.

―Ja pots marxar ―va dir-li en Dani tot seriós així que va veure l'ampolla.
―Si et quedes amb l'ampolla, marxo ara mateix. És un regal per al meu amic.
―Molt bé, et pots quedar, però no l'obrirem avui.
―D'acord.

Es van fer un petó. En Marçal va notar que no era el petó que es fa a un amic que ve a sopar i a conèixer la casa. Va dur-lo a la cuina on el sopar ja estava a punt i van posar l'ampolla de vermut a la nevera. Abans de començar a sopar en Dani li va ensenyar la casa. Li va estar explicant els canvis que havia fet per poder alliberar-se del record d'en Joan. Van acabar al dormitori actual d'en Dani. Allà en Dani li va fer un altre petó. En Marçal va entendre de seguida el que volia dir aquell petó i van acabar follant com el que eren, dos follamics que fa anys que no es veuen.

―T'he trobat molt a faltar ―va confessar en Marçal― No he follat mai millor que quan ho he fet amb tu.
―Jo també m'ho passo molt bé amb tu. Ets fill de ton pare ―va respondre amb un somriure.
―M'has fet venir per això?
―Entre altres raons. Crec que t'havia de dur a casa meva, que havia estat injust amb tu.
―Gràcies! ―en Marçal va fer una pausa― Gràcies per convidar-me i per follar amb mi. ―Es van fondre en un llarg petó.

Després van obrir l'ampolla de vermut i van fer un aperitiu abans del sopar. Després del sopar en Marçal va acomiadar-se amb una pregunta.

―Tornem a ser follamics,oi?
―Evidentment.

A partir d'aquell dia van anar quedant els dimarts. Primer cada tres o quatre setmanes, després cada dues i finalment cada setmana. Quan en Marçal li va confessar que ell i la Mar havien deixat de fer-ho, van començar a quedar a dinar el divendres, i passaven bona part de la tarda al llit, després solien fer una curta migdiada.

En Marçal va deixar el follamic de torn, que en aquell moment tornava a ser en Guillem, per què en Dani no deixava espai per a més. I com es diu al final del conté. En Marçal va ser feliç tenint una família, dos bons fills i un follamic amb qui podia comptar per a tot, perquè per davant de tot era un bon amic. Un veritable amic. En Dani no va poder oblidar mai en Joan i menys ara que l'havia substituït pel seu fill a qui estimava d'una altra manera, però el noi tenia una polla quasi igual que la del seu pare i el feia gaudir tant o més. I les notícies que en tenim és que la cosa segueix igual a data d'avui.

FI

Un amic és aquell que arriba quan tots els altres ja han marxat. Albert Camus, escriptor i filòsof (1913-1960)

Barcelona, 24 de maig de 2023