[Entrada 414]
Els poders públics promouran eficaçment les diverses formes de participació en l’empresa i fomentaran, mitjançant una legislació adequada, les societats cooperatives. També establiran els mitjans que facilitin l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció.
Article 129.2 de la Constitució espanyola vigent en l'actualitat.
Suposo que ja coneixeu aquesta història: «Un professor va donar un globus a cada un dels seus estudiants. Els va demanar d'inflar-lo, escriure-hi el seu nom i tirar-lo al passadís. Un cop van haver acabat el professor els va barrejar i va donar cinc minuts als alumnes per trobar en silenci el seu globus. Tot i una agitada recerca, ningú va trobar el seu. Llavors el professor els va dir que agafessin el primer globus que trobessin i l'entreguessin a la persona que havia escrit el seu nom en ell. En menys de cinc minuts cadascun tenia el seu propi globus.» L'he treta de la pàgina MegaStar. Allà fa una reflexió sobre la felicitat: «El professor va dir als estudiants: "Aquests globus són com la felicitat. No la trobarem mai si tothom està buscant la seva. Però si ens preocupem per la felicitat dels altres... també trobarem la nostra."» Jo hi veig un exemple clar del que vol dir la cooperació i la solidaritat. Si cadascú es busca la vida, és molt probable que acabem a la misèria o sent explotats per un altre, mentre que si ens preocupem els uns dels altres, si col·laborem, és força més fàcil que ens en sortim.
De fet, aquesta cooperació era el principi de funcionament de les tribus. Les tribus primitives tenien entre uns quaranta i uns dos-cents membres. Els seus membres s'ocupaven d'aconseguir aliment i benestar per a tots sense distincions. Evidentment, hi havia divisió de tasques, normalment en funció de les habilitats de cadascú. Però allà tots eren iguals, independentment de qui era el pare o la mare, només els diferenciaven les singularitats personals i les habilitats. Eren tribus nòmades que vivien de la caça o la pesca i la recol·lecció de llavors i vegetals. Entraven en contacte amb altres tribus amb les quals intercanviaven macles joves (probablement abans de la pubertat) i coneixements. Establint així unes xarxes que permetien difondre els petits progressos de cada tribu, com el control del foc, per exemple. Sens dubte també hi devia haver conflictes i desavinences, però no sempre es dirimien a base de violència. S'ha trobat algun enterrament on hi ha signes de violència, signes d'alguna lluita, però no sembla que fos norma general en aquells temps. Encara queden tribus, molt poques que viuen en organitzacions d'aquest tipus, com també n'hi ha de violentes i alguna que fins fa ben poc practicaven canibalisme, però això no es creu que fos el més habitual en les tribus primitives. En canvi, sí que ho era la cooperació.
S’estima que l’home primitiu dedicava entre dues i quatre hores diàries a les tasques necessàries per a la seva subsistència i benestar, així que disposava de més de vint hores per a l’oci i el descans. Per què actualment hi dediquem més del doble (o el quàdruple)? Quina part del nostre esforç va destinat a mantenir i enriquir a les elits? Aporta alguna cosa a la humanitat tot el luxe que els envolta? És sostenible el malbaratament de recursos que acompanya al glamour o a la moda (allò fashion)? Pot ser que no els interessi que siguem solidaris i cooperatius? Si no, per què el gran capital (i en concret l'ultraliberalisme) odia tots moviments cooperatius i fa tot el possible aixafar-los? Per què es fomenta l’individualisme? A qui afavoreix? Per què no interessa culturitzar a la gent? Per què es vol evitar que la gent pensi? Per què es vol controlar la informació?
[Nota sobre l’article de la Constitució espanyola que encapçala aquest text: No em consta ni tinc cap evidència que l’Estat estigui fent res per donar compliment d’aquest mandat constitucional. Pot ser que estigui equivocat, però no ho crec.]
[Entrada 413]
Tots els homes neixen iguals, però és el darrer cop que ho són.
Abraham Lincoln (1808-1865), polític.
Avui sabem que tots els humans som diferents fins i tot en el moment de néixer. També sabem que en psicologia diferencien el caràcter (els trets que hem heretat a través del genoma) de la personalitat (allò que hem adquirit a través de l’educació i l’experiència). Com que la personalitat és fruit de l’educació rebuda, de les descobertes personals, de les vivències, de les experiències viscudes, de l'entorn social, dels coneixements adquirits, etc. acabem essent responsables de la nostra personalitat, almenys en bona part, perquè podem treballar-la i fer-la canviar. En canvi, els elements del nostre caràcter formen part de la nostra biologia i com a màxim podem aprendre a controlar-los, i, per tant, són prou difícils de canviar, per no dir que és impossible. Podem afirmar que el caràcter d’una persona es determina en el moment de la fecundació. A més, la singularitat de cada persona és el que la caracteritza i ens agrada que ens reconeguin i valorin per això, perquè som diferents, i nosaltres reconeixem i valorem els altres perquè són singulars. Sabem, també, que el que viu la mare i el que passa al seu voltant quan està embarassada també arriba al fetus i influeix sobre ell i la seva personalitat. Tot plegat ens fa singulars i aquesta singularitat individual és el que ens fa persones.
A més, naixem diferents perquè en el moment de nàixer ja pertanyem a una família i això ens situa en un lloc i en un nivell social diferent. Evidentment, no és el mateix néixer en el si d’una família pobra, que en el d’una família rica o de l’alta societat. Les possibilitats no són les mateixes, ni les oportunitats, ni les perspectives d’herència. De fet, això, heretar possessions, càrrecs, situacions socials, ens situa en posicions d’avantatge respecte a una part de la societat i de desavantatge enfront de l’altra. Tenim tots les mateixes oportunitats? Es podria eliminar aquesta mena de condicionants? És bo que es pugui heretar els avantatges que han aconseguit els nostres avantpassats? És bo que es puguin acumular béns?
Existeix, doncs, la igualtat d’oportunitats? Per començar saben que l’entorn familiar dels nostres primers anys de vida condiciona el nostre desenvolupament personal, la nostra personalitat, i, com que tendim a imitat als nostres ídols, que a la infància solen ser els nostres majors, pares, avis, oncles, germans, etc. En conseqüència, imitem allò que passa a casa i el si familiar ens limita o obre oportunitats en funció del nivell cultural, de com ens arribi o se’ns transmeti, de com se’ns motivi o desmotivi, etc.
«Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei.» Hi diu a l’article 7 de la Declaració Universal de Drets Humans adoptada i proclamada per l’Assemblea General de l'ONU. Voleu dir? No creieu que més aviat depèn de les possibilitats que es tinguin per contractar bon assessorament jurídic o un bon equip d’advocats? A part que l’atzar t’adjudiqui un tribunal o un jutge més o menys favorable a les teves tesis. Si la igualtat davant la llei només és teòrica, ho és també la igualtat d’oportunitats?
La civilització va aportar a la societat una jerarquització i, com tota estructuració que funciona a base de primacies i subordinacions, va establir unes desigualtats inevitables. La formes que s’han anat adoptant de com elegir aquests jerarques i com retenir els avantatges aconseguits (en molts casos, la majoria, basats en fórmules hereditàries) han forçat al primat humà a la monogàmia i la poligàmia. Per què? Em sembla més que evident que és perquè un home mascle vol saber quins són els seus fills i només en pot estar segur quan la mare té exclusivament tracte sexual amb ell.
En les societats matriarcals això no té importància perquè la mare és segura (bé ara amb la fecundació «in vitro» això tampoc és tan segur). Per això les societats primitives eren matriarcals (encara en queden algunes, però avui més aviat són l'anècdota. Tot i que al Brasil el cognom significatiu de les persones és el de la mare i a Israel només s’admet que una persona és jueva quan ho és la mare).
Un dia els humans van adonar-se que sense la intervenció del mascle no hi havia prole, per tant, que a més de mare els infants tenien pare. Però en una organització social on no hi ha restriccions per mantenir relacions sexuals, com es pot saber qui és el pare? Només la mare no promíscua podia saber qui era el pare del nadó. A més, la natura ha dotat el mascle humà de més força muscular i de més interès per determinades activitats físiques. L’afany de poder, la cobdícia i la violència han fet la resta i ens han dut on estem.
Creieu que podem parlar d'igualtat en aquesta societat? Com hauria de ser una societat igualitària? Com podríem aconseguir una igualtat d'oportunitats real?
[Entrada 412]
Aprofita la vida, tens tota l’eternitat per estar mort.
Hans Christian Andersen (1805-1875), escriptor.
La mort és a la vida com el silenci a la música: en forma part i la nega.
Josep Piera (1947), escriptor.
He sentit defensar que la vida real és allò en diem somnis i que la vetlla, el que passa quan estem desperts, és pura ficció. Potser en el món de psicologia això tingui un cert sentit, almenys això va expressar Sigmund Freud a la seva obra La interpretació dels somnis (publicada el 1899). Però la realitat objectiva ens mostra que la vida ho és tot, el somni i la vetlla, tot i que els nostres sentits i la nostra consciència només solen estar funcionant coordinadament en el temps de vetlla. I això és una obvietat que no té gaire sentit debatre malgrat el que diu en Pedro Calderón de la Barca a la seva obra La vida es sueño.
Ja he dit alguna vegada que el bé més important de tot ésser viu és la seva vida. No insistiré en aquest tema. També he dit que crec que el sentit de la vida és la vida mateixa. Si és fruit de l’atzar, com es creu avui dia, com volem trobar-li un sentit? Per què ha de tenir sentit? O potser tenia raó Kant en defensar que el sentit de la vida no pot explicar-se des de la pròpia vida?
Davant el fet que la vida és el bé més rellevant, més gran, de l’ésser viu, la mort és el seu gran enemic, encara que la vida es perpetuï en els seus congèneres i en els altres éssers vius. Això ens fa veure la importància de l’instint de supervivència: sobreviure és fonamental, s’ha de continuar viu, sigui com sigui.
Per a un ésser racional i emocional, resulta complicat haver d’acceptar que ha de morir tant o més del que li costa acceptar la mort d’aquells a qui estima. I aquesta és, sens dubte, la font que alimenta la necessitat de donar-li un sentit a la vida més enllà d’aquesta realitat objectiva on la mort acaba amb el cos i l’ànima dels éssers vius, siguin racionals o no. I potser també de la supèrbia humana, en considerar-se superior a la resta dels éssers vius per la seva capacitat de raonar.
Sens dubte hem sobrevalorat la mort. Hi ha evidències de culte a la mort a la prehistòria. Però la mort és part de la vida mateixa, sense la mort no hi hauria vida, igual que no existeix vida sense un naixement. Perquè la vida és allò que hi ha entre el naixement i la mort.
Biològicament, el fill és part dels seus pares. Així que, si més no biològicament, continuem vius en la nostra descendència. A més, els humans deixem una herència ideològica, deixem un rastre amb els nostres pensaments si hem estat capaços de transmetre’ls, i també amb els nostres fets que hagin pogut servir d’exemple o de contraexemple als qui ens envolten. Vull dir que la vida humana no és buida, té sentit per tot plegat, per la vida mateixa.
Algú, no recordo qui, deia que la vida era com un joc, amb un reglament estricte, però on el més important és saber adaptar-s’hi i jugar. I en tot joc hi ha un percentatge, més o menys alt, d’atzar. No crec en el destí, com no crec en les prediccions del futur, entre altres coses perquè el futur no existeix, existirà, però encara no existeix.
